dimarts, 15 d’agost del 2017

VIST AMB BONS ULLS .- Publicat al setmanari Empordà del 15 d'agost del 2017

MALGRAT EL BANC DEL SI NO FOS (3)

D’acord amb el que deia fa més de mig any (veure L’Empordà del 3 de gener) avui continuarem comentant el capítol 6e del llibre “A pesar de los pesares”, original d‘Aurelio Arteta Aísa, que tracta de la vellesa. En referència que se’ns reconeguin els mèrits contrets durant la nostra vida, escriu: “la vellesa reforça segurament el nostre afany de reconeixement i, en cas de ser contrariat, activa els mecanismes de venjança i recerca de culpables en els quals descarregar la responsabilitat del propi fracàs. Al final és un problema que brota de la vanitat o, més ben dit, del narcisisme, del desbordament del jo, només que agreujat per la desesperació. El no-reconeixement es torna en rancor i acaba per posar-se en el centre del món. Com que el món s’acaba per a mi, el món ha d’acabar-se per a tothom”. Sàvia reflexió que fa l’autor i que segurament moltes persones de la meva edat hi coincidiran. Gairebé tots tenim propensió a pensar, equivocadament o no, que la feina feta, que considerem molta i bona, no ens ha estat suficientment valorada. I això en tots els àmbits, siguin laborals, familiars, de participació en associacions o en qualsevol altre àmbit de la vida. Naturalment no excloc les persones que senten que els seus esforços han estat degudament recompensats, o que pensen que ja està bé com els  ha anat, és a dir, que es conformen.

Quant  a la frase que sovint solem pronunciar: demà serà un altre dia, l’autor comenta això: “Cada dia que passa tendim a incórrer de manera inconscient en una falsa presumpció: que, llevat que hagi passat algun succés important, aquest dia estem més o menys igual que el dia anterior. No és veritat. Excepcions a part, estem objectivament pitjor almenys conforme a una dimensió primordial de l’existència: perquè estem més a prop del nostre darrer dia. Tant és  la nostra particular impressió de benestar o el que dictamini el nostre metge després d’un examen exhaustiu? La infància viu anhelant el demà perquè busca fer-se gran pels avantatges que això comporta; els nens pensen que el dia següent resultarà més atractiu que l’anterior. En l’edat oposada, els sentiments davant el pas dels temps s’inverteixen amb facilitat: estem  contents si les coses no van a pitjor. A més, és creixent la impressió  que és la fase més dificultosa de la nostra vida. No només perquè desemboca en la cerimònia de l’adéu, sinó perquè és l’època de l’examen de tot, en que la vida sencera ens quedarà per fi a la vista. Això pot resultat insofrible, i d’aquí les trampes i les mentides que ens fem en aquest examen. A certa edat ningú ignora que hi ha decisions o feines que són per a sempre. És a dir, que ja no tenen volta de full, que són les últimes perquè no hi haurà temps de substituir-les per altres. Irreversibles. Arriba un moment en què l’expressió per a tota la vida cobra la seva màxima força. No és quan es pronuncia en una frase més o menys juvenil de la pròpia existència; tampoc quan s’assumeix un compromís radical, però encara un se’n pot desdir, que amb el pas del temps tal compromís pugui revocar-se, alleugerar el seu contingut o variar la seva orientació. És molt més greu quan això que s’adopta per sempre ho serà quasi amb tota seguretat, ja que el que resta de vida és molt exigu. Una promesa, per exemple, es revela infinitament més ferma i creïble que qualsevol altra feta fins llavors. A qui tingués davant seu una vida il·limitada no se li ocorreria garantir en públic un comportament tan durador, perquè al llarg d’una permanència tan dilatada tot ha d’experimentar massa revessos com per pretendre ser immodificable. Pel contrari, els estrets marges temporals en què ens moguem atorga als actes del darrer període del nostre cicle una importància gegantesca”

Fins aquí les reflexions de l’autor, que considero que hi toca força. També tots aquests pensaments lliguen en l’època en què estem vivint en què l’esperança de vida ha augmentat en pocs decennis de forma considerable, si tenim en compte que a l’any 1900 era d’uns 35 anys, el 1950 arribava a una mitjana de 62 anys i a començament del segle XXI a uns 78 anys. Actualment l’esperança de vida està en 85 les dones i 82 els homes. Per tant molt més temps per pensar, repensar i repassar la pel·lícula de la vida.

Per avui, ho deixarem aquí. Espero no haver-me fet pesat. Fins una altre!

Martí Carreras Ginjaume
Articulista