dimecres, 14 de juliol de 2010

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI Publicat a l'Empordá el 13 .07.10

MESURES PER LA REDUCCIÓ DEL DÈFICIT

L’article del mes passat l’acabava amb una post data que deia que havia estat escrit abans que el president Rodríguez Zapatero anunciés les mesures que tenen per objectiu l’acceleració de la reducció del dèficit de l`Estat espanyol.

Sempre he tingut per costum fer les coses que sé que he de fer amb força antelació, i, a mesura que han anat passant els anys, encara més. És allò que el que puguis fer avui no ho deixis per demà. Intento que els meus escrits siguin intemporals, és a dir, que el pas dels dies no els desvirtuïn gaire. Però a vegades els esdeveniments són imprevisibles i passa el que passa.

L’article del mes passat parlava del 6è Congrés Nacional de la Gent Gran, amb el caire optimista que intento sempre, perquè per als que tenen la paciència de llegir-los, majoritàriament gent gran, els sigui més agradable, que de penes ja en tenim prou tots plegats.

Com que algunes de les mesures anunciades toquen de ple a la gent gran, cal parlar-ne. Tal és la suspensió per l’any vinent de la revalorització de les pensions, excepte les no contributives i les pensions mínimes, així com l’eliminació del règim transitori per a la jubilació parcial previst en la Llei 40/2007. Els més mal parats seran, però, les persones amb dependència, que no cobraran la prestació, una vegada aprovat el PIA (Pla Individual d’Atenció), des del dia de la seva petició, sinó des de la seva aprovació. La mesura diu que no podran passar més de 6 mesos, temps que a mi ja em sembla força llarg. I els que, mentrestant, es trobin que tenen dret a la retroactivitat (cobrar amb efectes des de la data petició) podran haver d’esperar un màxim de CINC ANYS. Aquest termini no és que em sembli llarg, sinó totalment desmesurat.

Posteriorment és va aclarir que si l’IPC de novembre 2009 a novembre 2010 era superior a l’1%, sí que es pagaria la diferència, ja que aquest va ser l’augment que hi va haver el mes de gener d’enguany

Les altres mesures no les comento perquè no es refereixen en exclusiva a les persones grans. De fet, la Llei de la dependència tampoc és únicament per als grans, encara que més del 80% de les persones que ho demanen tenen més de 70 anys.

Naturalment que no estic prou capacitat per dir si les mesures adoptades són les més adequades al moment actual de forta pressió sobre les persones amb més dificultats econòmiques. Tampoc estic en situació de manifestar obertament si el govern de l’Estat no tenia altres alternatives per estalviar alguns milions d’euros, encara que penso que les mesures adoptades son les més fàcils donada la feblesa de les persones perjudicades.

Per això em va sobtar llegir al diari La Vanguardia del 17 de maig, en les pàgines d’economia i amb grans titulars, un article que deia “Les pimes (petites i mitjanes empreses) busquen part del pastís del contracte del segle de Defensa (Ministeri de Defensa)”.

Una lectura detallada de la notícia ens assabenta que l’objecte del desig és la construcció de 300 carros de combat blindats, anomenats 8x8 o vehicle blindat de rodes, i el pressupost total del contracte sobrepassa els 1.500 milions d’euros. Aquests carros de combat tenen vuit rodes motrius que poden salvar grans desnivells o creuar per sobre de les trinxeres, segons consta en el dossier que acompanya les ofertes.

A la fase final del procés de selecció hi han arribat tres grans consorcis, dos d’ells amb forta presència de la indústria catalana. El primer a presentar-se va ser el de la companyia francesa Nexter amb la catalana GDT, que van formar una joint venture o companyia compartida, amb un 80% la francesa i un 20% la catalana. L’altre consorci amb presència catalana es la nord-americana Lock-heed Martin i la finlandesa Patria, amb unes cadenes de subcontractació en la qual participen altres sis empreses, dos d’elles catalanes, l’Oliva Torres i la Gutman. I la tercera, també dels EUA, General Dynamics, i en la que participen les empreses espanyoles habituals de les indústries de defensa, com Santa Bàrbara, Amper o Indra.

Una de les condicions que imposa el govern és que el contracte repercuteixi en l’ocupació i la industria del país, cosa habitual, ja que el que s’intenta és que les empreses que obtinguin el contracte tornin part dels beneficis creant nous llocs de treball o negoci de les empreses espanyoles i catalanes.

Fins aquí l’exposició de la noticia i per la meva part no en faré comentaris. Només deixo una pregunta a l’aire: de veritat el govern estatal no tenia cap altre alternativa que les mesures anunciades el 12 de maig?


Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

dissabte, 10 de juliol de 2010

PARLAMENT A L'ENVELAT DE LA RAMBLA DE FIGUERES EL 05.05.10- HOMENATGE A LA GENT GRAN

Senyor alcalde, senyora directora territorial del Departament de Governació i Administracions Públiques, senyora  presidenta de l’Associació de Gent Gran del Casal, senyor vicealcalde, senyors tinents d’alcalde, senyora Diputada al Parlament, senyores regidores, senyors regidors, senyor  director i membres de les corals del Casal de la Gent Gran i del Club Caixa Catalunya, senyores i senyors grans i no tan grans, molt bon dia a tothom.

Un any més,  tinc l’honor de dirigir-me a tots vostès el dia en que ens disposem a retre un petit homenatge a les persones, dones i homes, que nascuts a qualsevol indret, i que actualment viuen a Figueres, han arribat als noranta anys o hi arribaran en el transcurs de l’any actual. Persones que van néixer el bonic 1920, precisament quan la societat de l’època es disposava a viure els anomenats “feliços anys vint”. Ben merescut ho tenen per la seva llarga trajectòria, en  què segurament han passat dies bons i altres no tant. En el seu nom, moltes gràcies a l’Ajuntament per pensar en les persones grans i per la sensibilitat envers els més febles de la nostra societat. Que diferent que devia ser la Figueres de fa noranta  anys comparada amb d’ara. A finals del 2009 teníem prop de 45.000 habitants, del quals el 15% (en xifres rodones 6.750) majors de 65 anys, entre els quals n’hi havia 336 de més de noranta anys i suposo més d’un centenari o centenària. Per altra banda la proporció de gent jove, indispensable per el progrés, ha augmentat considerablement. Un 47 % tenen menys de 35 anys i un 22% menys de 20 anys. La conjunció de grans i joves ha de portar beneficis a curt termini per a la nostra ciutat. I els grans ens n'alegrarem molt.

Desprès de l’aprovació l’any 2007 de la Llei de la dependència, que ha fet córrer rius de tinta i que ha tingut i té encara múltiples detractors a tot arreu i que pomposament es va presentar com el quart pilar de l’Estat del Benestar, junt amb les pensions, l’educació i la sanitat pública, era important vigilar quina posició prenien les administracions públiques en relació als propers pressupostos, sobretot arran de la gran crisi econòmica mundial.

He repetit més d’una vegada que em sembla massa pompós dir que estem en un estat del benestar, quan hi ha tantes persones que cobren unes pensions mínimes que no els permet arribar dignament a final de mes. I també he dit més d’una vegada que des de les organitzacions de suport a les persones grans no pararem de reivindicar la ridícula recompensa en forma de pensió mínima que cobren moltes vídues grans que han passat la seva vida cuidant de la família i que veuen com ara tenen dificultats per sobreviure. I no pararem fins aconseguir que la base reguladora de la seva pensió arribi al 70 o 75% de la pensió del cònjuge, i que ara està en el 52%.

Un cop dit tot això, també i en honor a la veritat, em plau poder dir que en els pressupostos de l’Estat i de la Generalitat, corresponents als anys 2009 i 2010, els departaments socials han estat pràcticament els únics que no s’han vist rebaixats. Al contrari, en alguns casos, han estat fortament augmentats els seus recursos. Per altra part, cosa totalment necessària, atesa la forta demanda de Serveis Socials, a causa de l’augment de l’atur i d’altres circumstàncies..

L’Ajuntament de la nostra Ciutat, també ha estat atent i sensible a aquests fets i per exemple per aquest any, la regidoria de Serveis Socials ha vist augmentat en referència a l’any passat el seu pressupost en un 30%. Cal remarcar que a finals de l’any passat es va portar a terme una exhaustiva enquesta entre persones grans que viuen soles o en parelles de més de 75 anys que ha de permetre saber l’estat en què viuen i les necessitats més peremptóries, a fi d'intentar posar-hi remei. El Consell Municipal de la Gent Gran estem satisfets de la manera en què es fan les coses i una vegada més volem felicitar a les persones que dirigeixen els Serveis Socials i els funcionaris i funcionàries junt amb la resta d’empleats que hi treballen.

Un altre fet important de l’any passat ha estat la creació del Consorci de Benestar Social de l’Alt Empordà, que van portar a bon terme conjuntament els ajuntaments de Figueres i Roses, poblacions de més de 20.000 habitants, que per llei han de gestionar l’atenció als ciutadans i ciutadanes pels seus propis mitjans i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà, que dona servei a la resta dels 66 municipis. Aquest Consorci ha de permetre la unificació de criteris i d’esforços, i mitjançant la sinergia que això representa es puguin atendre, amb més eficàcia si cal, les necessitats dels habitants d’aquesta comarca.

Som conscients que malgrat els esforços queden moltes mancances, però modestament pensem que totes les administracions estan compromeses amb la justícia social i que aquesta és una de les premisses que ha de permetre als governants estar més satisfets del temps en que han tingut responsabilitats polítiques. Tots som sabedors que els darrers dos anys moltes persones han incrementat la ja llarga llista dels que no poden fer front a les més bàsiques necessitats per anar tirant. I moltes d’aquestes persones són persones grans. Si ja és feixuc fer-se gran, molt més ho és fer-ho amb dificultats econòmiques.

Naturalment que per a alguns sí que estem en un estat del benestar complet. No vull acabar aquesta petita dissertació sense mencionar el rebuig que provoca en tots els segments de població implicats en la lluita contra la pobresa i la marginació, veure com determinats dirigents de grans empreses financeres no dubten a apujar-se els seus emoluments i les seves primes de jubilació fins a xifres absolutament escandaloses, quan aquestes empreses han estat part implicada en l’enorme desgavell econòmic que ha desballestat el món sencer. Són les mateixes persones i institucions que quan se’ls demana opinió sobre la forma de reglamentar les jubilacions futures, les dels nostres fills i néts, no dubten a afirmar que cal endurir les condicions per tenir accés a una jubilació pública, augmentant els anys de cotització i l’edat per començar a percebre-la. Segurament practiquen aquell refrany, traduït del castellà: “A Déu pregant i amb la maça atonyinant”, i que en català és: “Ajuda't i Déu t’ajudarà!

Però avui, amigues i amics, és dia de festa i no cal amoïnar-se. Continuarem com sempre en la nostra línia de protecció a les persones grans amb l’ajuda imprescindible dels nostres dirigents. Que tingueu un bon dia i unes bones festes de la Santa Creu. Visca Figueres i l’Empordà!, i Visca Catalunya!

dijous, 1 de juliol de 2010

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat a l'Empordà el 8 de juny del 2010

SISÈ CONGRÉS NACIONAL DE LA GENT GRAN

Ja hi tornem a ser. Encara pràcticament no hem paït els resultats i les conclusions del Tercer Congrés Estatal de la Gent Gran, fet a Madrid el mes d’abril de l’any passat, que ja estem en portes, altra vegada, de parlar del proper congrés català.

En el ple del Consell de la Gent Gran de Catalunya, celebrat el passat desembre, ja es varen posar a consideració les bases a què ens haurem d’atendre. Segons el que s’ha anunciat, podem dir que serà el congrés de l’austeritat. En un any que es preveu que encara serà de crisi, em sembla molt bé. Els organismes públics han de donar exemple. No cal que ens trobem durant tres dies a Barcelona, més de 1200 delegats com va passar el 2006. Si les ponències es treballen correctament durant l’any – des d’ara i fins a la tardor- podrem arribar amb les conclusions ben definides al dia de fer-les públiques i elaborar el manifest final.

Per tant, l’acte final del congrés tindria lloc un dia del mes d’octubre, amb presència de 300 delegats i delegades, a la població de Cornellà de Llobregat, a l’edifici anomenat Citilab, i que segons referències és de darrera generació en noves tecnologies. Prèviament el dia 1 de juny anirem a La Bisbal per, junt amb els companys del Baix Empordà, celebrar un acte pre-congresual per debatre el contingut de les ponències i elegir els tres representants de cada comarca. I el dia 17 de juny en el Casal de la Gent Gran de Figueres, un dels 14 casals escollits entre tots els de Catalunya, és repetirà l’acte pels usuaris del Casal i de la gent gran de la comarca.

Les tres ponències que es desenvoluparan estaran confeccionades per experts del mateix Consell de la Gent Gran de Catalunya, que són persones que també assisteixen a les reunions trimestrals del ple del Consell. Aquesta també penso que és una mesura ben raonada, ja que les darreres van ser elaborades per la Fundació de la Universitat de Girona, amb el, suposem, lògic cost econòmic.

Els títols de les tres ponències són ben engrescadors: La Participació de la Gent Gran,
Pobresa i exclusió social, i Polítiques d’envelliment actiu. Pensem que els experts en qüestió poden lluir-s’hi i que els que participarem en les posteriors esmenes i concrecions també tindrem oportunitat de passar-ho bé.

Participar és el gran desig de les persones grans. Participar i fer sentir la nostra veu en tota mena d’organismes públics. Normalment tenim temps per dedicar unes hores per oferir les nostres opinions i les nostres vivències i experiències. I els poders públics ho saben. Saben també de la nostra força. Segurament que som el col•lectiu que amb més percentatge participem en les conteses electorals. I això te un valor intrínsec. I decisiu.

Quant a la pobresa i l’exclusió social, hem d’estar atents. No tenim l’exclusiva d’aquest tema les persones grans, però és sabut que a Catalunya el 28% de les dones grans que viuen soles freguen el llindar de la pobresa, al qual s’arriba quan no se supera el 60% del salari mitjà. No ens cansarem de reivindicar en aquest sentit les ínfimes pensions que perceben les dones viudes i lluitarem perquè la base reguladora de les seves pensions arribi al 75% de la pensió del company difunt. Vergonya fa escoltar per TV3, en la veu de la Sra. Dolors Blanch companya meva en el Consell de la Gent Gran de Catalunya i membre de l’Associació Ciutadana pels drets de les dones, que algunes persones grans necessitades demanen a la peixateria un mica de peix pel gat..., i no tenen gat!

La tercera ponència: Polítiques d’envelliment actiu. Aquí entren en joc els casals de la Gent Gran. Cal potenciar-los, dotar-los de tots els elements que calguin perquè les persones gran continuïn desenvolupant les activitats que ajudin a mantenir en forma el cos i la ment. És una teràpia preventiva que retarda caure en la dependència, tan costosa per a tots, quan s’hi arriba.

Els congressos han de servir per això. Anar reivindicant, sense presses, però també sense pauses, les legitimes aspiracions de les persones grans. Aquesta generació actual, la que ronda entre els setanta i vuitanta anys, és una generació que ha patit. El túnel fosc dels anys quaranta, el ressorgir a poc a poc dels cinquanta i seixanta, les ànsies de llibertat de finals dels setanta, la decepció que malgrat tot ha significat la democràcia, sobretot per alguns que es pensaven que estacarien els gossos amb llonganisses. I acabem amb la forta crisi econòmica actual, que ha sacsejat famílies senceres a les quals havien fet creure que tot era bonic i al seu abast. I ara ens toca patir pels fills i pels néts. El fantasma de l’atur es passeja per tot arreu. Moltes són les famílies que van tirant amb l’ajut dels avis, que almenys aquests saben que cobren cada dia vint-i-cinc.

Per acabar només dir, com sempre, que les persones grans volem continuar formant part de la societat. I servir-la. No aprofitar-nos-en. Els que encara tenim la sort, i som molts, de tenir unes acceptables condicions psicofísiques ens sentirem molt honorats de que els que manen ens tinguin en compte. La societat és de tots. Joves i grans. I tots estem en el gran ball mundial. I hem de ballar tots i ens en sortirem!

Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com

P.D. Aquest article va ser escrit abans de conèixer les mesures per accelerar la reducció
del dèficit, presentades el 12 de maig pel President Zapatero en el Congrés de
Diputats.

Butlletí del Foment de la Sardana - Maig 2010

EL MÚSIC PEP VENTURA

L’any després que Figueres fos capital de la cultura catalana, en què les sardanes i els submarins van ser els eixos vertebradors de la sèrie d’actes de tota mena organitzats per aquest esdeveniment, pensem quines coses hem après. Aquí ens interessa sobre manera el tema de les sardanes i del seu renovador Josep Ventura Casas, anomenat en Pep de la tenora.

La primera sorpresa que vaig tenir va ser en anar a escoltar, dintre del cicle de conferències de l’Atenea del Casino Menestral, la magistral dissertació que el dia 8 de maig de 2009 va fer la historiadora, musicòloga i tenora de la cobla Vila d’Olesa, Anna Costal i Fornells, i que més endavant vaig poder llegir a la revista Catalunya Música dels mesos de juliol i agost del 2008, números 285 i 286, i que va ser titulada “Les sardanes proscrites de Pep Ventura”.

L’Anna Costal explica molt bé que “la sardana llarga empordanesa de mitjan del segle XIX no era una dansa tradicional, ni tenia orígens en la Grècia clàssica, ni era higiènica ni moral¸i els que la ballaven mai s’havien plantejat si anava bé per desenvolupar “ las carns dels membres inferiors del cos humà o si contribuïa en gran manera a la assimilació de las substancias alimentosas” Afirmacions, aquestes fetes en lletra negreta, que es troben al llibre Explicació del ball de les Sardanas, original de Lluís Romagueras i publicat l’any 1890, segons ens documenta l’Anna Costal.

Continua dient: ” De bon començament la sardana llarga va néixer com un ball de moda més – al costat dels valsos, les polques i els rigodons –i a poc a poc esdevingué, en l’imaginari dels joves republicans federals, un símbol de llibertat i de canvis polítics i socials. Esqueixà les velles estructures de l’Antic Règim i s’imposà al contrapàs i als privilegis de l’Església i de l’aristocràcia” i “a determinades viles empordaneses s’arribaven a celebrar festes majors dividides entre republicans vindicant la sardana i els carlins oposant-s’hi.”

Ens explica més endavant que en Pep Ventura va ser l’autor d’innumerables sardanes que van restar ocultes, és a dir, proscrites, a causa del seu caire bèl•lic, amb arranjaments perquè es poguessin sentir els trets i les canonades i també la simulació de bandes militars. Sardanes llargues amb melodies revolucionaries, himnes republicans i fragments de sarsueles crítiques amb els governs d’Isabel II i Amadeu de Savoia. Durant la revolució anomenada la Gloriosa (1868) les sardanes es transformaven en elements de propaganda federal.

No hem d’oblidar que en aquells temps la sardana només es ballava a l’Empordà i que, continua dient l’Anna, “en el procés d’expansió de la sardana arreu de Catalunya, a principis del segle XX, Pep Ventura fou popularitzat com el Pare de la Sardana, tot multiplicant-se ràpidament les publicacions i biografies sobre la seva vida i la seva obra. Però, ai las! Què podien fer els historiadors i els polítics amb les seves sardanes hostils i contràries al nou discurs?. Com amagar les sardanes a la moda, bèl•liques o amb continguts polítics? Van haver d’inventar-se un argument creïble i en trobaren un de perfecte: el músic de Figueres hauria comès “errors de joventut.”

Va ser el figuerenc Josep Pous i Pagès que ho va escriure al pròleg de la primera edició de la sardana Per tu ploro, l’any 1906 :“ De bell començament el músic empordanès pagà també tribut a la xabacaneria de l’època, posant en ritme de sardana els motius dels operistes italians més a la moda. I ¿com havia de lliurar-se’n, pobre músic isolat en un recó del món, de retre homenatge a lo que era tingut per indiscutiblement superior, en opinió de les persones enlletrades”.?

L’Anna Costal rebat les opinions de Pous i Pagès i comenta: “No vivia en cap recó del món, sinó a la capital federal de Catalunya i de tot l’Estat, per on passaven companyes d’òpera i sarsuela amb les últimes novetats líriques. Més enllà del seu valor musical, les sardanes sobre temes d’òpera i sarsuela de Pep Ventura, encara avui proscrites i oblidades, aporten una informació inèdita de la història política del nostre país.”

També vaig visitar dues vegades l’exposició “Pep Ventura abans del mite: “Quan la sardana era un ball de moda” que l’Ajuntament de Figueres i el Consorci del Museu de l’Empordà van organitzar al museu indicat, que va ser inaugurada el dia 1 d’agost i clausurada el dia 1 de novembre. La primera vegada, el dia de la inauguració, va consistir a escoltar els parlaments de rigor de les autoritats i la comissària, que no era altra que l’Anna Costal, i les explicacions pertinents. La segona, vaig assitir a una visita guiada per la comissària. Érem una dotzena mal comptada de persones, crec que totes interessades en el tema de l’exposició i en les sardanes en general. L’entusiasme i el coneixement del tema per part de l’Anna Costal em va impressionar. Es veu que ho viu i ho sap transmetre. Com a anècdota vull explicar que, abans de començar la visita, li vaig preguntar quina era la durada, ja que tenia uns encàrrecs per fer, i va dir-me: “uns quaranta minuts.” Doncs la visita va ser tan exhaustiva i completa que va durar una hora i mitja, i com que el tema, per a mi, era tant interessant vaig haver d’ajornar les altres coses.

No ho dic en so de crítica, sinó al contrari, ho faig per demostrar l’interès de la comissària per transmetre els seus coneixements sobre la vida i miracles d’un geni com en Pep Ventura, que va estar molt més implicat en els fets polítics i socials del temps en que li va tocar viure. Un home que ens havien pintat com una persona de pocs coneixements i que en canvi descobrim que posseïa una cultura força àmplia si tenim en compte l’època de què parlem.

En aquesta exposició ens vam assabentar que en el padró d’habitants de Figueres de l’any 1890, en José Ventura Casas hi constava amb l’ofici de músic. Era normal que en aquells temps els músics tinguessin un altre ofici, com ara teixidors, adobers, fusters, etc. En Pep, a més de músic, figurava com a sastre, que era l’ofici del seu sogre amb el qual col•laborava. També hi vàrem veure un escrit del diari El Ampordanès de l’any 1862 en què s’explicava l’homenatge que s’havia fet a en Narcís Monturiol i en què en Pep Ventura va tenir un paper preponderant. Va ser, en concret, el dia 26 de febrer de 1862, al Teatre Municipal. En Pep va interpretar “Fantasia de Tenor”, i els cors van interpretar “Brindis al Inventor del Ictineo”, amb lletra del senyor de Masdevall i música del senyor Ventura (transcripció literal i traduïda del castellà). Segons el diari va ser un èxit aclaparador. Com a anècdota direm que l’entrada costava 2 rals i que en el programa hi deia que “no es passaria la safata”.

Mira per on, doncs, ens assabentem que la sardana llarga, en els seus començaments, no va ser un ball de germanor, sinó més aviat un ball reivindicatiu amb fortes connotacions politiques i sobretot socials. L’Empordà en va ser la seva difusora arreu del territori català i podem dir que amb el temps ha passat a ser, encara que no reconeguda oficialment, la dansa nacional d’aquest país, petit i dissortat, amb paraules del poeta Salvador Espriu, on sovint es barregen.el seny i la rauxa, clara mostra de la forta ambivalència del caràcter català, que vol i dol.

En tot cas, les sardanes, en el moment actual, són ballades majoritàriament per persones grans que intenten transmetre a les noves generacions, no sé si amb encert, els valors tradicionals del companyerisme, l’amistat, i sobretot el sentiment de pàtria que ha viscut massa temps amagat o ocult, a causa de les circumstàncies històriques viscudes el segle passat. Hora seria ja de replantejar amb decisió el futur de la nostra dansa.

Martí Carreras i Ginjaume
Soci del Foment de la Sardana Pep Ventura de Figueres