dimarts, 5 de maig de 2020

Publicat al setmanari Empordà el 5 de maig de 2020


LA PANDÈMIA

D’aquest fet extraordinari que des de la segona setmana de març ha canviat les nostres vides se’n parlarà durant molts anys. Escric aquest article en plena Setmana Santa, concretament, divendres. El silenci dels carrers em fa pensar en els primers  anys de postguerra, en que aquests dies el silenci era gairebé absolut i la vida quedava paralitzada, només amb els actes propis de les celebracions cristianes. Fa dies que els diaris parlen del desgavell que hi ha hagut en algunes residències de gent gran, en les quals les persones grans, ho han passat i ho passen malament. Són persones de la meva generació, nascuts els anys 30 del segle XX,  que varen patir les conseqüències de la guerra civil essent nens i que, desprès, a partir del 39,van haver de suportar la llarga etapa de privacions de tota mena que va durar ben be fins al Pla Nacional d’Estabilització Econòmica, de l’any 1959. Algú ha qualificat aquesta generació com els que ho hem passat més malament. Cada cas i persona és diferent, però considero que molt pitjor va ser la generació dels nostres pares, que varen haver d’anar al front a fer la guerra, alguns quasi nens, com els 30.000 de la lleva del biberó, nascuts l’any 1920, que a finals de l’any 1938 van ser mobilitzats pel president de la 2ª República Espanyola, Manuel Azaña. Els que van sortir-ne  vius van ser obligats a fer tres anys de servei militar i molts van patir penes de presó i treballs forçats. I desprès, van haver de fer front a la dura etapa dels anys 40 i 50. Aquesta sí que és una generació que és mereix tot el respecte i admiració. Per commemorar els 100 anys del seu naixement, el periodista Víctor Amela ha publicat un llibre d’entrevistes a uns quants sobrevivents, que porta per títol “Ens van robar la joventut”. Un títol del tot escaient, ja que vertaderament va ser exactament així; una joventut perduda i que mai ningú els va tornar. Jo crec que el primer govern socialista de l’any 1982 d’en Felipe González els hi hauria d’haver concedit la jubilació amb 62 anys, amb els drets com si en tinguessin 65, a tots aquests herois. Però, res de res.

Tornant a l’actualitat el què més dol és el fet de no poder acomiadar-se, abans de morir, dels fills, néts i resta de familiars i  que siguin sepultats gairebé clandestinament a fi de no propagar el maleit virus que ens aclapara ja fa setmanes. Estic convençut que tard o d’hora aquest mal son passarà i que tornarem a la vida “normal”, però penso que hauríem d’aprofitar aquest fet extraordinari per aprendre la lliçó, i,  tots plegats, sense excepcions, fer els possibles per canviar les nostres maneres de fer, no castigar tant el planeta Terra i actuar més amb el cor que amb el cap. En definitiva, aprendre a ser millors persones i donar importància a feines que ens semblaven d’estar per casa i que ara hem vist que són de vital importància. 

No puc acabar aquests escrits senseagrair a totes les persones que durant aquest llarg temps han de treballar perquè la resta puguem continuar vivint. Amb especial agraïment pel personal sanitari que ha estat  i està sempre a primera línia, exposant la seva salut. També, com no, a tot el personal de neteja viària, a les forces de seguretat, als sacrificats treballadors i comerciants del ram de l’alimentació, als agricultors, als pescadors, als quiosquers de premsa, als camioners,  etc; en definitiva a tots els que fan possible que el calvari sigui més suportable.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista




dilluns, 23 de març de 2020

.- Publicat al setmanari Empordà del 17.03.2020


 VIST AMB BONS ULLS

GENT GRAN I PENSIONS

La darrera vegada que vaig parlar de les pensions va ser el juliol del 2017; per tant han passat més de dos anys i mig i tot plegat només ha fet que empitjorar. Els governs d’Espanya, en crisi permanent, no han estat capaços de fer res per trobar solucions adequades. I així hem arribat a finals del 2019 amb unes xifres que maregen. 9.759  milions és l’import de les pensions: de jubilació 71%, viduïtat 17%, incapacitat permanent 10%, orfandat i a favor de familiars 2%. També el nombre de pensions ha batut el rècord, amb un total de 9.801.379. I la guardiola de les pensions creada l’any 2000 i que el 2011, en l’últim govern de Rodríguez Zapatero, va arribar als gairebé 67.000 milions, ha quedat reduïda a la insignificança d’uns 1.500 milions.  

Alguns experts vaticinen que la rebaixa de les pensions és inevitable per garantir-ne el futur, ja que el dèficit de la Seguretat Social, que continuarà en augment els propers anys, no es por finançar indefinidament amb càrrec a l’endeutament públic. Els que així opinen diuen que les tensions que hi ha entre els ingressos per cotitzacions a la Seguretat Social i el pagament de les pensions converteixen el sistema en insostenible i auguren que les pensions no desapareixeran,  però que en el futur evolucionaran a la baixa progressivament, fins que quedin en pensions assistencials. La paradoxa és que la gent considera que les pensions són baixes, i en canvi el sistema no les pot mantenir; com sigui que l’esperança de vida ha augmentat, mantenir un nivell de vida digne tants anys a compte de la pensió serà complicat.

Els jubilats dels anys 50, 60 o 70 tenien una esperança de vida desprès de la  jubilació d’entre cinc i deu anys; actualment és de vint o vint-i-cinc, i molt aviat és produirà la jubilació de la generació dels anomenats baby boomers, nascuts entre 1957 i 1967, que és la més nombrosa. Caldrà, doncs, en primer lloc, allargar l’edat de jubilació, encara que el debat sobre com fer sostenible el sistema s’arrossega des de fa decennis i no acaba mai de trobar-se la solució adequada. Altres països sembla que sí que han trobat alternatives viables per garantir la jubilació dels seus ciutadans i potser seria bo estudiar fins a quin punt algun d’aquests models podria ser transferible al nostre país. En alguns països han adoptat els anomenats “comptes nocionals”, que, per dir-ho ras i curt, em sembla que és un sistema de capitalització, segurament amb algunes diferències, sistema oposat a l’espanyol que és el de repartiment.

El nou govern -per primer cop un govern de coalició-  entre el PSOE i Unides Podem,  ja ha anunciat que les pensions s’apujaran un 0,9% aquest 2020 i que en un futur els augments tornaran a fer-se tenint com referència l’IPC de l’any anterior. Ja he manifestat en altres ocasions que seria partidari  que els augments anuals es fessin de manera lineal en lloc de percentual com es fa sempre. Amb aquest sistema percentual la diferència entre la quantia de les pensions augmenta cada any. Un govern socialista, el de Felipe Gonzalez, ho va canviar un any, els sindicats s’hi van posar en contra, van apel·lar i els tribunals els  van donar la raó. Vaticino que entrem en un període en que les tensions entre el govern i el capitalisme seran  de gran magnitud. Veurem cap a on es decanten les coses, però seria ben lamentable que les persones que han cotitzat tants anys veiessin escapçats els seus drets adquirits    .

Esperem i desitgem que els designis fatalistes que alguns pregonen no siguin tan  greus, perquè, com he dit en altres ocasions, fer-se vell és feixuc; si a sobre ho fas amb dificultats econòmiques, ho és molt més.  

Salut i sort per a tothom.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista



dimarts, 28 de gener de 2020

Publicat al Setmanari Empordà del dia 28.01.2020.


           VIST AMB BONS ULLS
                         
LA FIGUERES DELS SEIXANTA/SETANTA

Arran de la mort de l’amic Albert Ferrer Broch, un dels fundadors del Club Ciclista Empordanès,  l’expresident del club Josep Maria Martorell  i jo mateix, que  vaig ser-ne secretari, comptador, vicepresident i president, vàrem recordar una època brillant del Club del qual l’Albert en va ser un gran dinamitzador. Fundat l’any 1945 per un grup d’entusiastes del ciclisme, el seu primer president va ser el senyor Rupert Prim i Viñas i la primera seu el cafè de l’Oli. Vaig entra-hi com a secretari l’any 1961 en la junta presidida pel senyor Joan Pujol Carbonell, quan tenia la seu al Cafè Novedades, i més tard vam anar al Cafè Europa i al Casino Menestral. Vam recordar les persones que varen formar les Juntes directives que durant més de 50 anys varen organitzar un munt de proves ciclistes, que aconseguiren  que el Club fos un dels més importants de Catalunya, només superat per la Unió Ciclista de Sants, que organitzava la Volta a Catalunya. Hi va haver persones molt importants al club com en Marcelino Castelló, que es va fer mereixedor de la insígnia de brillant, l’única que s’ha entregat. I naturalment vam recordar als corredors que defensaven el club amb les marques Gimson i Emporium. Recordo en Joan Rodó, en Jaume “Met” Suñer, els germans Pacreu, el “mejicano”, en David Fernàndez, en Surià, en Lagresa,  etc. etc,

També vàrem recordar als “Amics d’en Francesc Guillamet i Navarra”, amb el seu president al capdavant, el senyor Pere Cardona i Navés, mecenes del ciclisme i de l’esport en general, així com la gran col·laboració que sempre vam tenir de les dues fàbriques de bicicletes figuerenques, la Gimson de l’empresa Gimbernat Hermanos i l’Emporium de la Riera i Juanola. Si no recordo malament de les cinc fàbriques de bicicletes que hi havia a l’Estat espanyol, dues eren a Figueres, una a Mollet del Vallès i les altres dues a Guipúscoa, crec recordar que era a Eibar.

Al mateix temps vam fer un repàs d’aquella aquella Figueres que jo tant enyoro; la Figueres dels anys seixanta, una petita ciutat comercial, però amb un grapat d’indústries del ferro que donaven feina a molts figuerencs i figuerenques: sense que s’ofenguin les que no recordo, podríem citar, a més de les dues ja anomenades,   Trilladores Avellana, Indústries Fita, Indústries Ferrer i la fàbrica de suro Industrial Corchera Bertran.  A més de molts tallers de peces de bicicleta, llantes, pedals, etc. en els quals molts treballadors de les fàbriques de bicicletes hi feien hores extres per acabar d’arrodonir el sou. Era tan important la indústria del ferro, que per la seva festa anual, Sant Eloi, organitzaven una festassa a la Sala Edison (un altre indret de grans records d’aquells temps, avui en estat lamentable).
Una Figueres petita, ben arreglada, amb classes socials perfectament diferenciades que tenien el seu esbarjo en el Casino Esport, el Casino Menestral i la Societat Coral Erato. Una Figueres en què ens coneixíem pràcticament tots i que quan sorties al carrer tenies feina a saludar  tothom; no com ara, que com em va dir un amic que ratlla els noranta: “noi, fa dues hores que dono voltes per Figueres i el primer que conec ets tu”.

Arribats a aquest punt, pensareu que soc un nostàlgic dels temps passats. No sé si és exactament  això, però el que no vull dir és que qualsevol temps passat va ser millor, perquè no és veritat. Els temps actuals són diferents als de la nostra joventut i maduresa, i ens costa d’assimilar.
Malgrat tot el que heu llegit, hem de ser conscients que les coses són com són i els figuerencs i figuerenques hem de col·laborar amb les nostres autoritats per aconseguir que la capital de l’Alt Empordà torni a ésser el que havia estat. Les xarxes socials denuncien cada dia fets incívics, i hem de fer el que calgui per revertir aquesta situació.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista