LA PANDÈMIA
D’aquest fet extraordinari que des de la segona
setmana de març ha canviat les nostres vides se’n parlarà durant molts anys.
Escric aquest article en plena Setmana Santa, concretament, divendres. El
silenci dels carrers em fa pensar en els primers anys de postguerra, en que aquests dies el
silenci era gairebé absolut i la vida quedava paralitzada, només amb els actes
propis de les celebracions cristianes. Fa dies que els diaris parlen del
desgavell que hi ha hagut en algunes residències de gent gran, en les quals les
persones grans, ho han passat i ho passen malament. Són persones de la meva
generació, nascuts els anys 30 del segle XX, que varen patir les conseqüències de la guerra
civil essent nens i que, desprès, a partir del 39,van haver de suportar la
llarga etapa de privacions de tota mena que va durar ben be fins al Pla Nacional
d’Estabilització Econòmica, de l’any 1959. Algú ha qualificat aquesta generació
com els que ho hem passat més malament. Cada cas i persona és diferent, però
considero que molt pitjor va ser la generació dels nostres pares, que varen
haver d’anar al front a fer la guerra, alguns quasi nens, com els 30.000 de la
lleva del biberó, nascuts l’any 1920, que a finals de l’any 1938 van ser
mobilitzats pel president de la 2ª República Espanyola, Manuel Azaña. Els que
van sortir-ne vius van ser obligats a
fer tres anys de servei militar i molts van patir penes de presó i treballs
forçats. I desprès, van haver de fer front a la dura etapa dels anys 40 i 50.
Aquesta sí que és una generació que és mereix tot el respecte i admiració. Per
commemorar els 100 anys del seu naixement, el periodista Víctor Amela ha publicat
un llibre d’entrevistes a uns quants sobrevivents, que porta per títol “Ens van
robar la joventut”. Un títol del tot escaient, ja que vertaderament va ser
exactament així; una joventut perduda i que mai ningú els va tornar. Jo crec
que el primer govern socialista de l’any 1982 d’en Felipe González els hi hauria
d’haver concedit la jubilació amb 62 anys, amb els drets com si en tinguessin
65, a tots aquests herois. Però, res de res.
Tornant a l’actualitat el què més dol és el fet de no
poder acomiadar-se, abans de morir, dels fills, néts i resta de familiars i que siguin sepultats gairebé clandestinament a
fi de no propagar el maleit virus que ens aclapara ja fa setmanes. Estic
convençut que tard o d’hora aquest mal son passarà i que tornarem a la vida
“normal”, però penso que hauríem d’aprofitar aquest fet extraordinari per
aprendre la lliçó, i, tots plegats,
sense excepcions, fer els possibles per canviar les nostres maneres de fer, no
castigar tant el planeta Terra i actuar més amb el cor que amb el cap. En
definitiva, aprendre a ser millors persones i donar importància a feines que
ens semblaven d’estar per casa i que ara hem vist que són de vital importància.
No puc acabar aquests escrits senseagrair a totes les persones que durant aquest llarg temps
han de treballar perquè la resta puguem continuar vivint. Amb especial
agraïment pel personal sanitari que ha estat
i està sempre a primera línia, exposant la seva salut. També, com no, a
tot el personal de neteja viària, a les forces de seguretat, als sacrificats
treballadors i comerciants del ram de l’alimentació, als agricultors, als
pescadors, als quiosquers de premsa, als camioners, etc; en definitiva a tots els que fan possible
que el calvari sigui més suportable.
Martí
Carreras Ginjaume
Articulista
