dimarts, 2 d’agost de 2016

VIST AMB BONS ULLS .- Article publicat al setmanari Empordà del 2 d'agost de 2016

PROGRAMA PACIENT EXPERT CATALUNYA.

Fa unes setmanes em van trucar del CAP Ernest Lluch per fer-me saber que havia estat preseleccionat, junt amb dues persones més, per participar en  un Programa que denominen Pacient Expert i que, organitzat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, consisteix en reunions participatives i informatives de noranta minuts, durant nou setmanes, que van dirigides a persones que conviuen amb problemes crònics de salut.  Que el Programa es feia, n’estava assabentat per un article que va publicar en aquest mateix setmanari la doctora Maria Antònia Bonany,  ja fa uns quants mesos.

Durant unes dues hores ens van explicar detalladament el funcionament del programa i de la malaltia que es tractaria. En aquest cas serà la diabetis, anomenada també l’assassina silenciosa, perquè sense fer gaire soroll, si no s’està a l’aguait,  pot provocar greus conseqüències. Al final hi va haver una entrevista per veure com ens desenvolupàvem i ens varen dir que en pocs dies ens dirien quin de nosaltres seria l’escollit per fer de pacient expert, que és la persona que condueix les sessions i que té la mateixa malaltia crònica. Aquesta persona tindrà el suport dels professionals sanitaris que també estaran en el grup com a persones observadores.

I al cap d’unes tres setmanes em varen trucar per comunicar-me que havia estat l’escollit, i em citaven a una nova reunió a les oficines del CAP per explicar-me més detalladament tots els ets i uts del programa, les dates, el nombre de persones assistents i el lloc de les reunions.
En aquesta segona entrevista amb dues de les persones que formen el grup de treball del Programa, a més de les explicacions i aclariments pertinents, se’m va entregar una guia en  què  de forma exhaustiva es detallen tots els passos a seguir durant cada una des les nou sessions de què consta, a fi de facilitar la tasca informativa i formativa del pacient expert per poder desenvolupar amb garanties d’èxit el programa, i treure’n el màxim profit.

A fi que el grup que es formarà tingui la màxima qualitat i que tothom hi pugui dir la seva, es limita el nombre de persones a una dotzena. Un dels  avantatges d’aquestes sessions grupals és compartir amb les persones que integren el grup els beneficis de la teràpia grupal, respecte de la individual, i destacar la possibilitat d’aprendre dels altres. La universalitat redueix el sentiment de soledat amb les relacions interpersonals, s’aprèn a harmonitzar i a resoldre conflictes, dins i fora del grup.
En definitiva, els objectius que s’han d’assolir al llarg de les sessions són aconseguir la implicació dels pacients mateixos en el control de la seva diabetis per millorar la  qualitat de vida, augmentar els coneixements dels pacients sobre la seva malaltia per entendre-la , i potenciar-ne  l’autocura,  com també millorar el compliment terapèutic, farmacològic  i no farmacològic, així com reconèixer els símptomes, signes d’alarma i el tractament per evitar descompensacions.

Una atenta lectura de  l’extensa guia  (més de cent cinquanta pàgines) em fa arribar a la conclusió que no deixen cap detall al lliure albir, que tot està controlat; i en realitat així ha de ser perquè es tracta de formar una persona que ha de liderar, moderar i d’alguna manera dirigir un grup, sense ser necessàriament un integrant dels equips mèdics i sanitaris. Això sí, amb l’assistència i ajuda dels professionals, si és necessari.

Abans de començar, segurament la segona setmana de setembre, em convocaran a  dues reunions més per acabar d’arrodonir els dubtes que em quedin.

Prometo que, una vegada acabades les sessions, a mitjan del mes de novembre, explicaré  com s’han  desenvolupat.  En principi puc dir que trobo que és una molt bona idea i que tot el que sigui fet en benefici dels pacients em sembla digne d’elogi. Ja sé que a vegades les coses no rutllen tan bé com tots plegats desitjaríem, però jo, que valoro  molt la sanitat pública, sobre tot després de l’operació a cor obert que em van fer ja fa nou anys a l’Hospital Josep Trueta de Girona, puc assegurar que el personal mèdic i sanitari s’esforça per poder atendre l’allau de malalts que acudeixen a les seves consultes. Per tant, crec que tenia una obligació moral de poder fer aquest petit servei, que, he de dir-ho, em fa il·lusió. I als gairebé vuitanta-tres anys, que quelcom t’il·lusioni és gratificant. Per tant, moltes gràcies.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista