dilluns, 27 de febrer del 2012

L'EDAT NO COMPTE!.......O SI? Setmana 9 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XIII La Dama del Castell de Quermancó

Una altra de les gràcies empordaneses és la Dama del Castell de Quermancó. Del Castell encara avui en podeu veure les runes damunt de Vilajuiga. Ara, si la dama era comtesa o no era comtesa, això és segons un ho canta en la cançó. Tenia l’ànima molt petita i el cos molt gran, talment que l’anima governada pel seu cos va dur una vida alegre i dispendiosa. La dama se’n va fer la corona i el castell, i va venir tan pobre com els pobres de Jesucrist. Aleshores fou quan va menjar un dia pa amb nous i ho va trobar més bo que’l llamí dels convits senyorials. Heus aquí lo que canta la pagesa de l’Empordà quan l’home de casa i els seus fills no troben prou rica la menestra. Estrafà la veu de la dama i diu que si arriba a saber què bones que eren les nous amb pa.....

“Encara fóra comtesa
“Del Castell de Quermancó”

dilluns, 20 de febrer del 2012

L'EDAT NO COMPTE!.....O SI? Setmana 8 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XII Les Cases Senyorials

La dotzena gràcia de l’Empordà són les cases senyorials d’Empòrias, Perelada, Rocaberti. Escomparses avui, per elles tingué un dia l’historia de la terra des de la carretera romana fins a la mar i des de les Alberes a les marges del Fluvià, una certa unitat que per a prop de cinqcents anys revesteix els atributs d’una Monarquia. Val a dir que la dinastia dels Hucs i dels Pons d’Empórias, encara que pel seu seny polític i per la fermesa de caràcter sembla autòctona, per la barbària i la violència no correspon al temperament equilibrat dels fills del país. L’empordanès té un sentiment romà de la cosa pública, d’on deriva un feix de drets, de deures polítics que és amic de complir amb coratge i llealtat. Mes no sabria ser cruel ni sanguinari, i això fa pensar que si el gènere d’avui va més de la família pagesa que d’aquella raça dominadora pervinguda del Nord.. L’hegemonia de la casa de Rocaberti juntament amb la llibertat dels rememses i la bonança dels temps, restauren el seny de la tradició greco-romana, amb el seu gust pels treballs de la terra, les suaus gestes del comerç i el conreu de les arts més nobles. Mes a aleshores fou quan la nostra desventurada pàtria conegué l’urc i la tírria implacable dels enyors resis que la trepitjaren i la reduïren a una vida de ronyoses misèries. Aixís és que tampoc l’Empordà va conèixer les delícies gentils de la Renaixença, de les que hauria esta altrament un bell fogar, per tant que només havia de remoure la terra de les vinyes per a renovar les memòries del món antic. Si avui encara vols tu, excursionista sentimental, aspirar el perfum de lo que fou redós d’adustes aventures o senyorial umbràcul d’exquisides delícies, pujaràs pels corriols cap a llevant de la Junquera a les runes del Castell de Rocaberti o faràs el romiatge de Campmany i Cantellops cap el castell de Recasens, o de Vilajuiga estant visitaràs les runes del Castell de Quermancó, o en la mateixa vila de Perelada fruiràs en el Palau dels Comptes la gaubança dels més noble casal de Catalunya la Vella.

dimarts, 14 de febrer del 2012

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al Setmanari l'Empordà el dia 14 de febrer del 2012

LA LLEI DE LA DEPENDÈNCIA - SEGONA PART

En acabar l’article del passat mes d’octubre deia que en una propera ocasió intentaríem saber quines quantitats han aportat les comunitats autònomes i els ajuntaments en el finançament de la Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència.

Precisament en un dels darrers plens del Consell de la Gent Gran de Catalunya, la Sra. Carmela Fortuny, directora de l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials (ICASS), del Departament de Benestar Social i Família, ens va fer una exposició completa i detallada, des de l’any 2007 fins a finals del 2010, dels costos sufragats per la Generalitat de Catalunya en aquest concepte.

Començarem per dir que la norma d’aplicació de la Llei deixa clar que l’aportació que han de fer les comunitats autònomes i el ministeri ha de ser a parts iguals. Doncs, res més lluny de la realitat, ja que quan més ha pagat l’Estat ha estat el 33%, el 9% entre el copagament i els ajuntaments, i la resta, el 58% a càrrec de la comunitat autònoma. I no són xifres petites, al contrari. En el trienni 2008-2009-2010 el total de la despesa ha estat de 2.415 milions d’euros, repartida de la següent manera: Generalitat 1.408 milions, Estat 793 milions, i la resta de 214 milions entre els ajuntaments i el copagament del usuaris. Hem de suposar que un dia o altre s’hauran de regularitzar aquestes diferencies per complir el que les normes escrites estableixen. Contestant una pregunta meva, sobre si a altres comunitats es donava la mateixa circumstància, la directora va respondre que, més o menys, rebien el mateix tracte.

L’exposició de la directora del ICASS va anar més enllà de la simple explicació dels números i es va esplaiar en donar tota mena de detalls sobre la nova orientació del Govern en els tràmits i funcionament de la Llei, començant per dir que havia estat suprimit el programa per a l’impuls i ordenació de la promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones amb dependència (Prodep) creat per acord de Govern del 31 de maig de 2005 i que en el seu lloc s’havia creat dintre de l’ICASS, la Subdirecció General d’Atenció a les Persones i Promoció de l’Autonomia Personal, que al mateix temps s’estructura en dos serveis que són el Servei de Promoció de l’Autonomia Personal i el Servei de Valoracions.

Les funcions d’aquesta Subdirecció General és amplia i variada i podem destacar-ne algunes facetes:

Procurar una informació i orientació adequada a les persones mitjançant els Serveis Territorials sobre la prestació de serveis, econòmiques i tecnològiques socials i de la dependència així com dels drets que se’n puguin derivar.

Vetllar per la ciutadania en l’atenció que reben, i atendre les queixes i escrits formulats.

Programar el suport a les persones cuidadores no professionals.

Va destacar també que ja s’havien desenvolupat algunes accions, com ara la reorganització de l’estructura organitzativa i de gestió de la dependència, incorporació de personal propi ja adscrit al Departament amb experiència en la gestió i en el procediment administratiu, la potenciació del paper dels Serveis Territorials com a òrgans gestors de la dependència i l’enfortiment dels lligams entre els Serveis Territorials i els referents comunitaris amb l’objectiu de crear una xarxa comunitària sòlida.

Finalment va anunciar el canvi del nom emprat fins ara de “Sistema d’Atenció a la Dependència” pel de “Sistema Català de Promoció de l’Autonomia Personal” que vol ser una nova manera d’atendre i donar resposta a la situació de dependència de les persones i a les seves famílies.

Esperem que aquestes noves mesures que es concreten en: menys burocràcia, més proximitat, més agilitat, i amb professionals coneixedors del sistema, signifiquin una millora en la gestió de les prestacions de la Llei.

Dels nou anys de desenvolupament ja n’han passat cinc. L’any 2011 van entrar en el sistema les persones amb graus moderats de dependència, és a dir, els valorats com de Grau I Nivell II. El 2015 s’acabarà el procés d’una Llei que, al meu parer, ha de marcar un abans i un després, en l’atenció a les persones més necessitades. Tan de bo siguem capaços, malgrat les dificultats actuals, d’arribar a bon port. Així sigui!


Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot,com

PD. Una de les primeres mesures del nou Govern de l’Estat ha aplaçat un any l’entrada de noves persones amb dependència moderada, es a dir les del Grau I Nivell II, que hauran d’esperar fins el 2013, i que havia començat l’any passat. En conseqüència, els de Grau I Nivell I no entraran fins l’any 2014. Mala noticia!

dilluns, 13 de febrer del 2012

l'EDAT NO COMPTE1....O SI? Setmana 7 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XI Les Flaones de Perelada

La onzena de les gràcies de l’Empordà són les flaones de Perelada. Es coneix que quan el meu pare era infant, encara feien a Perelada les flaones més exquisides de menjar. I com que sempre n’havia sentit a parlar a casa tant delitosament, quan vaig anar per primera vegada a la vila senyorial dels Rocaberti em dalia per tastar-les. ¿Més ai! Que allí no més em mostraren el Palau, la Biblioteca, el claustre romànic del convent. ¿I les flaones? preguntava jo. Però per més que vaig preguntar-ho, ni d’on les fan, ni d’on les venen m’en van saber donar raó ningú. Heu’s aquí com per a mi les flaones de Perelada han vingut a ser una ambrosia incomparable, perquè no hi res tant dolç com la recança de la relíquia perduda. Cada terra té les seves llaminadures, relíquies venturoses de les festes tradicionals, postres pageses que l’home expatriat espera amb alegria, perquè li porten l’agre sentor ingènua i humil de les coses que enyora. I per damunt de totes les coses que m’arriben de l’Empordà, la més dolça expressió i el més feliç compendi d’elles, són aquests flaones de Perelada, que no he pogut tastar, com d’ençà que els déus pagans no van per la terra ningú a tornar a saborejar la seva incomparable ambrosia.

dilluns, 6 de febrer del 2012

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 6 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Am l’ortografia de l’època, abans de normalitzar


Gràcia X La Muga

La desena gràcia de l’Empordà és la Muga, que si té el nom de dona com una gabatxa, no replega una gota d’aigua que no hagi plogut en terres de llengua catalana. La Muga és el riu empordanès, que no es riu, i encara, fins després d’ajuntar-se amb les rieres de Bussols i de Cursavall. Jo la som passada sense adonar-me’n caminant del Puig de Bassegoda fins a Custoja i Sant Llorens dels cerdans. Però d’Albanyà i l’altre Sant Llorens de la Muga, xamosa vall d’adustes delícies, les aigües clares corren més abundantes pel seu llit. Tal vegada passava per allí alguna ruta romana, perquè encara avui s’hi veuen les runes de tres ponts. Anant de Viura a Buadella, per pujar a la Mare de Déu de la Salut, tornes a trobar la Muga més ampla i potenta. ¡Quantes vegades he seguit tot a la vora del seu vas, venint de les Escaules cap a Pont de Molins, i me he deturat a reposar al peu de la cascata de la Caula que salta pel cingle, com una cua de cavall esgarrifada per la brisa! A cada banda de la ribera, les terres pujen altes deixant una àmplia vall on les runes d’una iglèsia romànica acaben de donar un aire sentimental al paisatge. També aquí els meus records en confonen amb els d’aquell esperit rodamón que va ser el meu Pare: els marges humils del Ricardell i els canyissos del Llobregat, les hortes del Riberó i l’extesa de la Muga devès Cabanes i Perelada, s’entrevien talment amb els episodis de la gesta paternal que ben sovint no sé si era ell o era jo que aquella vegada trèiem les anguiles de sota les pedres i se’ns esmunyen del puny clos. I de aquí cap en mar trobes la Muga anant a Roses i Cadaqués, la nova i la vella, abans de perdre’s en els estanys traïdors al caminant, tristos paratges on contra la llegada que s’hi oeixen de nit bruels misteriosos, sospirs de fades o tal vagada lamentacions dels déus antics de Rodas.