L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 6 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Am l’ortografia de l’època, abans de normalitzar


Gràcia X La Muga

La desena gràcia de l’Empordà és la Muga, que si té el nom de dona com una gabatxa, no replega una gota d’aigua que no hagi plogut en terres de llengua catalana. La Muga és el riu empordanès, que no es riu, i encara, fins després d’ajuntar-se amb les rieres de Bussols i de Cursavall. Jo la som passada sense adonar-me’n caminant del Puig de Bassegoda fins a Custoja i Sant Llorens dels cerdans. Però d’Albanyà i l’altre Sant Llorens de la Muga, xamosa vall d’adustes delícies, les aigües clares corren més abundantes pel seu llit. Tal vegada passava per allí alguna ruta romana, perquè encara avui s’hi veuen les runes de tres ponts. Anant de Viura a Buadella, per pujar a la Mare de Déu de la Salut, tornes a trobar la Muga més ampla i potenta. ¡Quantes vegades he seguit tot a la vora del seu vas, venint de les Escaules cap a Pont de Molins, i me he deturat a reposar al peu de la cascata de la Caula que salta pel cingle, com una cua de cavall esgarrifada per la brisa! A cada banda de la ribera, les terres pujen altes deixant una àmplia vall on les runes d’una iglèsia romànica acaben de donar un aire sentimental al paisatge. També aquí els meus records en confonen amb els d’aquell esperit rodamón que va ser el meu Pare: els marges humils del Ricardell i els canyissos del Llobregat, les hortes del Riberó i l’extesa de la Muga devès Cabanes i Perelada, s’entrevien talment amb els episodis de la gesta paternal que ben sovint no sé si era ell o era jo que aquella vegada trèiem les anguiles de sota les pedres i se’ns esmunyen del puny clos. I de aquí cap en mar trobes la Muga anant a Roses i Cadaqués, la nova i la vella, abans de perdre’s en els estanys traïdors al caminant, tristos paratges on contra la llegada que s’hi oeixen de nit bruels misteriosos, sospirs de fades o tal vagada lamentacions dels déus antics de Rodas.