dimecres, 21 d’agost de 2013

ANIVERSARI

VUITANTA ANYS:

Moltes gràcies a totes les persones que m'han felicitat pel meu aniversari. Vuitanta anys són molts, i a més, havent tingut un infart de miocardi abans dels 42 anys, i a l'any següent una depressió nerviosa. Gràcies al doctor Juan Forment Soler i a la psicòloga Blanca-Rosa Serra Rosa que em van curar. Si aleshores m'haguessin donat a signat per assegurar-me viure fins els 70 anys ho hauria fet i ja feria 10 anys que no hi seria i m'hauria perdut els 10 anys que he col·laborat amb les organitzacions de suport a la gent gran i que tantes satisfaccions i amics/gues m'ha donat. Amb això vull dir que si seguim les indicacions i consells dels metges, que en tenim de molt bons, tant a Catalunya com a Espanya, podem arribar lluny. També vull recordar als professionals de la sisena planta (cardiologia) de l'Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i a l'equip d'intervencions quirúrgiques cardíaques (operacions a cor obert) del mateix hospital, que el mes de febrer de l'any 2007 em van canviar les "canyeries" i em van col·locar tres "bay pass" que funcionen de meravella.

La ciència mèdica ha avançat tant al nostre país que la gent gran podem estar contenta i segura d'ésser ben atesa. Vivim en una part del món privilegiada i a vegades sembla que no ho sapiguem veure! Les operacions de cor que avui es fan a Girona, els anys 70 només es feien a Chicago (EEUU) i si la bossa no hi arribava podies anar a Montpellier  (França). Ara ho tenim a quatre passes i sense pagar.

Salut!

dimarts, 13 d’agost de 2013

VIST AMB BONS ULLS - publicat al setmanari Empordà del 13 d'agost del 2013

EL FUTUR DE LES PENSIONS  (II)

Acabarem d’explicar en aquest segon i darrer article del llibre  “La reforma necesària. El futuro de las pensiones” dels professors Nicholas Barr i Peter Diamond, les conclusions a què arriben després d’un detallat  estudi dels sistemes emprats en els països detallats en l’anterior article. Diuen que la causa principal de les “crisis” de les pensions és el fracàs per adaptar-se a les tendències a llarg  termini.
En resposta a aquestes tendències manifesten que qualsevol millora del finançament d’un sistema de pensions ha d’incloure una o diverses d’aquestes mesures:
Majors taxes de contribució
Menors prestacions
Jubilació més tardana amb idèntica prestació
Polítiques, amb un major estalvi, dissenyades per augmentar la producció nacional

Les pensions són complexes, no resulten fàcils d’entendre i la seva reforma resulta difícil en el pla polític quan es veu  venir  que  trencarà unes expectatives econòmiques mantingudes amb caràcter prolongat i universal. Però una bona reforma de les pensions és important per a la vida de les persones -en la doble qualitat de treballadors i pensionistes  actuals i futurs- i per a l’economia en el seu conjunt. Malgrat els molts reptes que planteja, la reforma de les pensions pot fer-se de forma satisfactòria.

Precisament, i ara ja deixant de banda el llibre que hem comentat, voldria fer-me ressò de les manifestacions que va fer el passat mes de febrer el senyor Tomàs Burgos, secretari d’Estat de la Seguretat Social d’Espanya, en la seva compareixença en el Consejo Estatal de las Persones Mayores  de Madrid i que ens varen ser explicades per la representat del Consell de la Gent Gran de Catalunya en el darrer ple a què jo vaig assistir. El senyor secretari va començar dient que el nombre de pensions contributives és de més de 9 milions i el de no contributives de més de mig milió. Que el 28% reben complements a mínims, que l’import total a pagar mensualment és de 7.600 milions d’euros. També, i aquesta és una dada nova, almenys per a mi,  que la Seguretat Social és propietària de 2.326 immobles, i que, encara que va ser una promesa del Tercer Congreso Estatal de Personas Mayores, de l’any 2009, el Consejo Estatal de Personas Mayores no forma part del Pacte de Toledo. Doncs això, i jo hi era present, ens ho va prometre el senyor Rodríguez Zapatero.

A continuació va anar desgranant una sèrie de mesures que no difereixen gaire de les conclusions detallades pels economistes del llibre que hem resumit. El senyor Burgos va presentar un text que parla del reforçament de la sostenibilitat i la viabilitat dels sistema de pensions de la Seguretat Social, dividit en quatre apartats:  consideracions generals, situació dels sistema de pensions, la nova regulació de la llei 27/2011 i una síntesi de les jubilacions anticipades.

De fet, gairebé  tota la dissertació va recaure en les jubilacions anticipades, vertader camp de batalla per apaivagar la sangria monetària,  ressaltant el contrasentit que en un procés d’envelliment de la població, s’ampliés, de forma progressiva, l’edat ordinària d’accés a la pensió de jubilació i,  pel contrari, es mantingués fixa l’edat a la qual una persona podia  accedir, de forma anticipada, a la protecció. Això es corregirà i, per tant, les edats d’accés anticipat a la pensió de jubilació aniran en paral•lel a la variació d’accés ordinari d’entrada a la jubilació. El mateix tractament tindran les jubilacions parcials. També està prevista la possibilitat que una  persona  rebi una part adequada de la seva pensió, encara que exerceixi un treball, tant si és per compte propi o a càrrec d’altri.

Totes aquestes  mesures van ser corroborades pel Consell de Ministres del 15 de març, i encara no ha arribat el vertader ajust de les pensions, que serà la decisió  que la revalorització  no es faci d’acord amb la inflació, sinó amb un nou barem que tindrà en compte el creixement del PIB (producte interior brut) que suposarà que les pensions públiques perdran any rere any poder adquisitiu, almenys fins que l’economia torni a créixer per sobre de l’IPC (índex de preus al consum).

No cal dir que d’aquest tema en sentirem parlar amb assiduïtat, no en va té una importància econòmica capital, que a ningú  se li escapa i que toca  totes les persones.

Martí Carreras i Ginjaume
President Associació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà
marticarrerasginjaume@gmail.com

dilluns, 5 d’agost de 2013

Comentari polítnómic (político - económic)

FONS MONETARI INTERNACIONAL                                                                  Setmana 32

No he pogut esperar un mes per comentar les recomanacions del Fons Monetari Internacional.  El que  no haurien  aconseguit les compareixences dels presidents Mas i Rajoy i el repartiment del dèficit entre les autonomies, dignes de comentar àmpliament, que era fer-me tornar a escriure abans del 2 de setembre, ho ha fet l’organisme dirigit per la senyora Christine Lagarde, que cobra un salari net de més de 380.000 € anuals.

Recomana que a Espanya els sous és rebaixin un 10% en els propers dos anys i renya el Govern pels “increments insostenibles” de les pensions els últims anys. Deixant de banda que aquesta directora, una de les primeres mesures que va prendre en ocupar el càrrec substituint el seu compatriota Dominique Strauss Kahn, va ser augmentar-se considerablement el seu salari, (un 11%), que jo sàpiga no hi hagut cap augment grandiós de les pensions. Al contrari, que han estat congelades en els darrers anys i alguns han vist com en augmentar la retenció del IRPF l’import líquid de la pensió disminuïa.

Quant als salaris actuals, alguns ja rebaixats, només falta que es rebaixin encara més. Si el poder adquisitiu de la gent que treballa va disminuint i cada vegada es compra menys, els impostos a recaptar també seran més minsos i arribarà el moment en què només podrem repartir misèria. I, tal com deia el dissabte el vicedirector de La Vanguardia, li importa ben poc (al FMI) que el salari mitjà espanyol sigui un 25% més baix que a França. Els països del sud d’Europa ben poca cosa ens mereixem, a ulls dels països del nord, és clar. Tot plegat una vertadera vergonya!

Ara sí que m’acomiado fins a la primera, o potser la segona, setmana de setembre. Salut!