QUIN FINAL D’ANY ! Setmana 51
Si no hi ha novetats de darrera hora, avui pendran possessió dels seus escons els parlamentaris catalans sortits de les eleccions del 25 de novembre. A hores d’ara no és segur que abans de Nadal prengui possessió del seu càrrec el nou president de la Generalitat, que en aquest cas serà, llevat d’imponderables difícils de preveure, el mateix que va convocar les eleccions. Tampoc sabem si el nou Govern començarà a funcionar abans d’acabar l’any o haurà d’esperar fins passat Reis. Em sembla que amb la feinada que hi ha tot plegat es fa esperar massa. Sí ja sé que el parlament i el govern basc encara ha tardat més, però això per a mi no és un consol.
Quant a l’economia, ahir el conseller de Benestar Social i Família va manifestar que no podrien abonar les quantitats que és deuen des del juliol a les entitats del tercer sector, que com sabeu són les que tenen cura dels més necessitats. Quin Nadal i Cap d’Any els espera!.
Si rellegiu el penúltim paràgraf del comentari de la setmana passada veureu que les manifestacions del conseller Sr. Cleries van en consonància amb les explicacions que ens va donar el d’Economia, Sr. Mas-Colell.
Com se sol dir, que Déu hi faci més que nosaltres. A fi de no amargar massa la vida als meus possibles lectors, aquests comentaris descansaran els dilluns 24 i 31 de desembre, i es reprendran passat Reis, es a dir el 7 de gener.
Malgrat tot, bones festes de Nadal i un Bon Any Nou . (nou?).
dilluns, 17 de desembre del 2012
dimarts, 11 de desembre del 2012
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari L'Empordà el dia 11 de desembre del 2012
UNA MENA DE RESUM
Estem a punt d’acabar aquest any que la Unió Europea va designar com Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional 2012. Déu n’hi do del munt d’activitats que s’han desenvolupat a Figueres i comarca.. Sens dubte una de les més actives, no només de la demarcació de Girona, sinó de tot Catalunya
Tant el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, depenent orgànicament del Consell Comarcal, com el Consell Municipal que, naturalment, depèn de l’Ajuntament de Figueres, s’han implicat en totes les propostes que hem anat fent els components dels dos consells. M’agradaria ressaltar que la implicació dels tècnics de l’administració local que dirigeixen aquests consells ha estat total i absoluta, fins i tot m’atreviria a dir que han fet més del que les obligacions com a funcionaris els exigien I això s’ha de dir, perquè sembla que tota la culpa de la maleïda crisi sigui imputable a aquestes persones.
No és objecte d’aquest article fer un resum detallat, ni tampoc esquematitzat, de les activitats portades a cap durant el transcurs d’aquests mesos, ja que tots són importants per aconseguir les metes fixades, però faré una excepció amb l’acte celebrat a Roses per commemorar el Dia d’Europa 2012, que va tenir lloc el dia 9 de maig al Teatre Municipal de Roses i on hi van intervenir alumnes de l’Institut Illa de Rodes de Roses, de l’Institut Cap Norfeu, també de Roses, de l’Institut de la Jonquera i del Centre Escolar Empordà, també de Roses. Totes les intervencions es varen centrar en les relacions intergeneracionals amb una magistral conferència del Professor de la Universitat de Girona, Joan Manuel del Pozo, que duia per títol “L’envelliment i la joventut: claus per entendre’ls, que per cert, va repetir a Girona el passat 23 de novembre amb motiu de la jornada final del actes de la demarcació de Girona.
Aquesta jornada de Roses va anar precedida per un seminari de treball celebrat el mes d’abril, al qual vaig ser convidat pel professor de filosofia Xavier Serra Besalú, ànima de tota aquesta moguda, i que em va servir per parlar, per primera vegada a la meva vida, davant un centenar de noies i nois de primer de batxillerat, fent una xerrada sobre “Envellir, un procés natural que dura tota la vida”, seguit d’un col•loqui per contestar les interpel•lacions dels estudiants, acompanyat, i en vaig tenir sort, de la companya del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, Montserrat Serret i Jornet.
Penso que entre tots hem fet una feina acceptable que de ben segur ha de donar els seus fruits. Ja he dit en altres ocasions que ens equivocaríem si penséssim que la feina ja està feta. No, hem d’anar insistint i fent coses conjuntament les persones grans i les no tan grans, i també els joves
Els casals de la gent gran hi tenen molt a dir. Aquests equipaments que varen començar el seu recorregut farà aviat uns trenta anys i que primerament varen servir perquè les persones grans hi anessin a passar l’estona, jugant a cartes, al billar, al dòmino, etc,. han anat canviant el seu “modus operandi “ i ja fa anys que es dediquen primordialment a impartir cursets de tota mena: gimnàstica, ioga, idiomes, tallers de memòria, informàtica, etc. Pensem que ara és el moment de començar a barrejar-hi gent més jove, aprofitant més els espais. Tampoc s’ha de fer d’una manera abrupta i d’avui per demà, sinó de mica en mica. Pensem que és bona la mescla d’experiència i joventut. Tots tenim per aprendre. Els joves dels més grans i els més grans dels joves. Les noves tecnologies, les tics (tècniques de la informació i comunicació), tan fàcils i accessibles per a la joventut i tan difícils per a les persones grans. Cosir un botó a la camisa, tan fàcil per a una persona gran i tan difícil per a una de jove. I si cadascú ensenyés als altres el que sap fer? Si voleu es un exemple una mica banal, però podríem fàcilment trobar-ne d’altres.
Estem convençuts que si perseverem, uns i altres podrem arribar a fer coses importants.
La gent gran, en general, té moltes coses a ensenyar que actualment es desaprofiten i ara que encara, desafortunadament, estem en temps de crisi, potser seria aconsellable explicar de quina manera vàrem aconseguir superar aquells anys de desconcert i misèria que van ser els anys 40 i 50 del segle passat.
Entre tots ho hem de fer tot i sempre s’ha dit que la unió fa la força. Les noves generacions de gent gran, molt més ben preparades que la generació dels que ara voregem els vuitanta, poden aconseguir coses inimaginables vint anys enrere. I pensem que és així com avancen els pobles i les civilitzacions.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Estem a punt d’acabar aquest any que la Unió Europea va designar com Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional 2012. Déu n’hi do del munt d’activitats que s’han desenvolupat a Figueres i comarca.. Sens dubte una de les més actives, no només de la demarcació de Girona, sinó de tot Catalunya
Tant el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, depenent orgànicament del Consell Comarcal, com el Consell Municipal que, naturalment, depèn de l’Ajuntament de Figueres, s’han implicat en totes les propostes que hem anat fent els components dels dos consells. M’agradaria ressaltar que la implicació dels tècnics de l’administració local que dirigeixen aquests consells ha estat total i absoluta, fins i tot m’atreviria a dir que han fet més del que les obligacions com a funcionaris els exigien I això s’ha de dir, perquè sembla que tota la culpa de la maleïda crisi sigui imputable a aquestes persones.
No és objecte d’aquest article fer un resum detallat, ni tampoc esquematitzat, de les activitats portades a cap durant el transcurs d’aquests mesos, ja que tots són importants per aconseguir les metes fixades, però faré una excepció amb l’acte celebrat a Roses per commemorar el Dia d’Europa 2012, que va tenir lloc el dia 9 de maig al Teatre Municipal de Roses i on hi van intervenir alumnes de l’Institut Illa de Rodes de Roses, de l’Institut Cap Norfeu, també de Roses, de l’Institut de la Jonquera i del Centre Escolar Empordà, també de Roses. Totes les intervencions es varen centrar en les relacions intergeneracionals amb una magistral conferència del Professor de la Universitat de Girona, Joan Manuel del Pozo, que duia per títol “L’envelliment i la joventut: claus per entendre’ls, que per cert, va repetir a Girona el passat 23 de novembre amb motiu de la jornada final del actes de la demarcació de Girona.
Aquesta jornada de Roses va anar precedida per un seminari de treball celebrat el mes d’abril, al qual vaig ser convidat pel professor de filosofia Xavier Serra Besalú, ànima de tota aquesta moguda, i que em va servir per parlar, per primera vegada a la meva vida, davant un centenar de noies i nois de primer de batxillerat, fent una xerrada sobre “Envellir, un procés natural que dura tota la vida”, seguit d’un col•loqui per contestar les interpel•lacions dels estudiants, acompanyat, i en vaig tenir sort, de la companya del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, Montserrat Serret i Jornet.
Penso que entre tots hem fet una feina acceptable que de ben segur ha de donar els seus fruits. Ja he dit en altres ocasions que ens equivocaríem si penséssim que la feina ja està feta. No, hem d’anar insistint i fent coses conjuntament les persones grans i les no tan grans, i també els joves
Els casals de la gent gran hi tenen molt a dir. Aquests equipaments que varen començar el seu recorregut farà aviat uns trenta anys i que primerament varen servir perquè les persones grans hi anessin a passar l’estona, jugant a cartes, al billar, al dòmino, etc,. han anat canviant el seu “modus operandi “ i ja fa anys que es dediquen primordialment a impartir cursets de tota mena: gimnàstica, ioga, idiomes, tallers de memòria, informàtica, etc. Pensem que ara és el moment de començar a barrejar-hi gent més jove, aprofitant més els espais. Tampoc s’ha de fer d’una manera abrupta i d’avui per demà, sinó de mica en mica. Pensem que és bona la mescla d’experiència i joventut. Tots tenim per aprendre. Els joves dels més grans i els més grans dels joves. Les noves tecnologies, les tics (tècniques de la informació i comunicació), tan fàcils i accessibles per a la joventut i tan difícils per a les persones grans. Cosir un botó a la camisa, tan fàcil per a una persona gran i tan difícil per a una de jove. I si cadascú ensenyés als altres el que sap fer? Si voleu es un exemple una mica banal, però podríem fàcilment trobar-ne d’altres.
Estem convençuts que si perseverem, uns i altres podrem arribar a fer coses importants.
La gent gran, en general, té moltes coses a ensenyar que actualment es desaprofiten i ara que encara, desafortunadament, estem en temps de crisi, potser seria aconsellable explicar de quina manera vàrem aconseguir superar aquells anys de desconcert i misèria que van ser els anys 40 i 50 del segle passat.
Entre tots ho hem de fer tot i sempre s’ha dit que la unió fa la força. Les noves generacions de gent gran, molt més ben preparades que la generació dels que ara voregem els vuitanta, poden aconseguir coses inimaginables vint anys enrere. I pensem que és així com avancen els pobles i les civilitzacions.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dilluns, 10 de desembre del 2012
Comentari POLITNÓMIC (politico - económic)
PERSPECTIVES FUTURES Setmana 50
L’escrit de la setmana passada va ser comentat per una amable lectora dient que li venien ganes de plorar pel pessimisme que traspuava. Doncs afegiré que si l’hagués redactat despres d’escoltar el conseller d’Economia i Coneixement (e.f.) l’Hble. Sr. Andreu Mas-Colell que va venir el dimecres dia 5 al Consell de la Gent Gran de Catalunya per explicar-nos el panorama econòmic futur i a curt termini, encara destil•leria més pessimisme. Ens va començar per dir que el futur de Catalunya no serà dolent per les característiques de la nostra indústria i comerç, sobretot per l’expansió exportadora, però que començarem a funcionar bé i a crear llocs de treball molt lentament.
I, en concret, l’any vinent el va qualificar del més dolent des del començament de la crisi, semblant al 2009. Va manifestar que també va passar amb el crac del 29, en què va haver-hi uns anys punta dolents de debò. Va remarcar que l’estabilitat fiscal d’Europa va massa ràpida i que es volen cremar etapes, quan el que necessitem és més pausa.
També va dir que el Govern d’Espanya tracta molt malament les comunitats autònomes, ja que el “Consejo de Política Fiscal i Financiera” va obtenir que la Unió Europea permetés un dèficit fiscal del 4,5%, del PIB quan primerament havia de ser del 3%, i en canvi el Govern espanyol ordenava per a les C. A. el dèficit del 0,70 % quan primer havia de ser de l'1.1%. O sigui: Europa afluixa envers Espanya i Espanya apreta més les C.A.
Per finalitzar, va insistir que la manca de tresoreria portaria molts problemes al executiu català i que les dificultats per complir els compromisos de pagaments sovintejarien i produirien greus complicacions en tots els estaments.
En resum, un panorama gens afalagador. I el 2014 va vaticinar que seria una mica millor, sense que ningú pugui pensar que la crisi hagi acabat, ni molt menys. Perquè això passi encara n’hi ha per anys.
L’escrit de la setmana passada va ser comentat per una amable lectora dient que li venien ganes de plorar pel pessimisme que traspuava. Doncs afegiré que si l’hagués redactat despres d’escoltar el conseller d’Economia i Coneixement (e.f.) l’Hble. Sr. Andreu Mas-Colell que va venir el dimecres dia 5 al Consell de la Gent Gran de Catalunya per explicar-nos el panorama econòmic futur i a curt termini, encara destil•leria més pessimisme. Ens va començar per dir que el futur de Catalunya no serà dolent per les característiques de la nostra indústria i comerç, sobretot per l’expansió exportadora, però que començarem a funcionar bé i a crear llocs de treball molt lentament.
I, en concret, l’any vinent el va qualificar del més dolent des del començament de la crisi, semblant al 2009. Va manifestar que també va passar amb el crac del 29, en què va haver-hi uns anys punta dolents de debò. Va remarcar que l’estabilitat fiscal d’Europa va massa ràpida i que es volen cremar etapes, quan el que necessitem és més pausa.
També va dir que el Govern d’Espanya tracta molt malament les comunitats autònomes, ja que el “Consejo de Política Fiscal i Financiera” va obtenir que la Unió Europea permetés un dèficit fiscal del 4,5%, del PIB quan primerament havia de ser del 3%, i en canvi el Govern espanyol ordenava per a les C. A. el dèficit del 0,70 % quan primer havia de ser de l'1.1%. O sigui: Europa afluixa envers Espanya i Espanya apreta més les C.A.
Per finalitzar, va insistir que la manca de tresoreria portaria molts problemes al executiu català i que les dificultats per complir els compromisos de pagaments sovintejarien i produirien greus complicacions en tots els estaments.
En resum, un panorama gens afalagador. I el 2014 va vaticinar que seria una mica millor, sense que ningú pugui pensar que la crisi hagi acabat, ni molt menys. Perquè això passi encara n’hi ha per anys.
dilluns, 3 de desembre del 2012
Comentari Politnómic (político - económic)
ARA VA DE DEBÒ Setmana 49
Tal com anunciàvem la setmana passada, el divendres trenta es va fer públic l’índex avançat dels preus al consum (IPC) del mes de novembre, que serveix per revalorar les pensions. Sembla que el Govern de l’Estat ha fet pressió sobre les companyies petroleres i ha aconseguit rebaixar en 0,6 % el resultat del mes d’octubre i deixar-lo en el 2,90 %. Però, curiosament, ni així ha decidit complir amb els Pactes de Toledo i per tant no hi haurà ni minipaga de gener (pels que cobren poc, aquests 120/150 € representaven molt) ni l’augment que corresponia. Total, que les pensions, en general, pujaran un 1%, i les que no passin de 1000 € bruts un 2%. Sembla que l’estalvi a costa dels pensionistes serà d’uns 2.500 milions d’euros. Important també és que el Govern espanyol va aprovar una nova regulació dels fons de reserva i així queda autoritzat a fer servir els diners que siguin necessaris per fer front al dèficit de la Seguretat Social, fins al 2015. Veurem quant de temps dura aquest fons de reserva i recordem que més del 80% d’aquest fons està invertit en Deute de l’Estat.
Es presenta un 2013 dur, molt dur, i els governs, tant els’estatals com els autonòmic, se les veuran de tots colors per complir amb els límits de dèficit establert. Catalunya ha de quadrar els pressupostos amb -4.000 milions i la papereta és considerable. Per la meva formació de comptable, sé que els comptes quadren només de dues maneres: més ingressos o menys despeses, que traduït a la política vol dir més impostos o més retallades. Qui és el “guapo” que sabrà resoldre la qüestió sense que se li revolti la ciutadania? A temps difícils, solucions imaginatives. Els partits, en general, tenen la gent preparada o apta per conduir tot aquest maremàgnum? Serà molt complicat, i els miracles ja fa temps que no sovintegen!
---------------------------------
Tal com anunciàvem la setmana passada, el divendres trenta es va fer públic l’índex avançat dels preus al consum (IPC) del mes de novembre, que serveix per revalorar les pensions. Sembla que el Govern de l’Estat ha fet pressió sobre les companyies petroleres i ha aconseguit rebaixar en 0,6 % el resultat del mes d’octubre i deixar-lo en el 2,90 %. Però, curiosament, ni així ha decidit complir amb els Pactes de Toledo i per tant no hi haurà ni minipaga de gener (pels que cobren poc, aquests 120/150 € representaven molt) ni l’augment que corresponia. Total, que les pensions, en general, pujaran un 1%, i les que no passin de 1000 € bruts un 2%. Sembla que l’estalvi a costa dels pensionistes serà d’uns 2.500 milions d’euros. Important també és que el Govern espanyol va aprovar una nova regulació dels fons de reserva i així queda autoritzat a fer servir els diners que siguin necessaris per fer front al dèficit de la Seguretat Social, fins al 2015. Veurem quant de temps dura aquest fons de reserva i recordem que més del 80% d’aquest fons està invertit en Deute de l’Estat.
Es presenta un 2013 dur, molt dur, i els governs, tant els’estatals com els autonòmic, se les veuran de tots colors per complir amb els límits de dèficit establert. Catalunya ha de quadrar els pressupostos amb -4.000 milions i la papereta és considerable. Per la meva formació de comptable, sé que els comptes quadren només de dues maneres: més ingressos o menys despeses, que traduït a la política vol dir més impostos o més retallades. Qui és el “guapo” que sabrà resoldre la qüestió sense que se li revolti la ciutadania? A temps difícils, solucions imaginatives. Els partits, en general, tenen la gent preparada o apta per conduir tot aquest maremàgnum? Serà molt complicat, i els miracles ja fa temps que no sovintegen!
---------------------------------
dilluns, 26 de novembre del 2012
Comentari Politnómic (político . económic)
PENSIONS I MÉS PENSIONS Setmana 48
Començo a escriure aquest comentari el dissabte 24 a les cinc de la tarda. En plena jornada de reflexió, que coincideix amb el dia de pagament de les pensions. (Quan es festiu el dia 25 s’avancen a la vigília, però amb valor dia 26.Això del valor, com ja sabeu, vol dir que no en podeu disposar fins aquell dia, i que si ho feu abans i no hi teniu altres diners haureu de pagar els corresponents interessos per haver estat unes hores en números vermells.) Per tant, compte! Bé,, la pensió ha vingut amb la paga extra de Nadal i, - no sé si es important- almenys l’entitat que em paga a mi, l'ha anotada com si fos una paga repetida. Altres vegades aparexia anotada amb una quantitat doble de la corresponent al mes: exemple, paga de 500 €, abans paga de novembre 1.000 €, ara paga 500 € i paga 500 €. Ja ho dic, no sé si això té cap importància. Solucionat el tema de si hi hauria paga extra o no, esperarem ara el divendres 30, que sabrem l’índex avançat del novembre, que és el que es fa servir per a les revaloritzacions de les pensions. I aquí siíque n’hi haurà per donar i prendre!
Matí del dia 26: obvio parlar dels resultats de les eleccions i miro de deixar una setmana de coll per veure cap a on deriva la política catalana. Les urnes han parlat i ara cal l’entesa entre els escollits. Ho seguirem atentament!
-----------------------------------------
Començo a escriure aquest comentari el dissabte 24 a les cinc de la tarda. En plena jornada de reflexió, que coincideix amb el dia de pagament de les pensions. (Quan es festiu el dia 25 s’avancen a la vigília, però amb valor dia 26.Això del valor, com ja sabeu, vol dir que no en podeu disposar fins aquell dia, i que si ho feu abans i no hi teniu altres diners haureu de pagar els corresponents interessos per haver estat unes hores en números vermells.) Per tant, compte! Bé,, la pensió ha vingut amb la paga extra de Nadal i, - no sé si es important- almenys l’entitat que em paga a mi, l'ha anotada com si fos una paga repetida. Altres vegades aparexia anotada amb una quantitat doble de la corresponent al mes: exemple, paga de 500 €, abans paga de novembre 1.000 €, ara paga 500 € i paga 500 €. Ja ho dic, no sé si això té cap importància. Solucionat el tema de si hi hauria paga extra o no, esperarem ara el divendres 30, que sabrem l’índex avançat del novembre, que és el que es fa servir per a les revaloritzacions de les pensions. I aquí siíque n’hi haurà per donar i prendre!
Matí del dia 26: obvio parlar dels resultats de les eleccions i miro de deixar una setmana de coll per veure cap a on deriva la política catalana. Les urnes han parlat i ara cal l’entesa entre els escollits. Ho seguirem atentament!
-----------------------------------------
dilluns, 19 de novembre del 2012
Comentari Politnómic (político - eonómic)
I... DIUMENGE A VOTAR Setmana 47
Un mes just abans de Nadal és la data escollida per anar a donar la nostra opinió de la manera més democràtica possible, és a dir, anant a votar. No crec que la JEC (Junta Electoral Central) em renyi per incitar a exercir aquest dret fonamental, pràcticament l’únic que tenim els ciutadans i ciutadanes del pilot. Pensem que els que tenen menys de 50 anys ho han pogut fer sempre, però els que voregem els 80 n’hem passat molts sense poder decidir res.
Encara, però, manca una setmana i ens hem de carregar de paciència i bona fe escoltant les diverses opcions polítiques. Ahir diumenge els diaris anaven plens de les darreres enquestes, que jo respecto encara que no me les cregui a ulls tancats. Em costa de creure, per més que m’ho expliquin, que sabent l'opinió d’un miler de persones es pugui deduir el vot de la resta de votants.
Per tant, des d'aquí recomano l’exercici del vot i la setmana vinent parlarem dels resultats. Força, companyes i companys!
---------------------------------
Un mes just abans de Nadal és la data escollida per anar a donar la nostra opinió de la manera més democràtica possible, és a dir, anant a votar. No crec que la JEC (Junta Electoral Central) em renyi per incitar a exercir aquest dret fonamental, pràcticament l’únic que tenim els ciutadans i ciutadanes del pilot. Pensem que els que tenen menys de 50 anys ho han pogut fer sempre, però els que voregem els 80 n’hem passat molts sense poder decidir res.
Encara, però, manca una setmana i ens hem de carregar de paciència i bona fe escoltant les diverses opcions polítiques. Ahir diumenge els diaris anaven plens de les darreres enquestes, que jo respecto encara que no me les cregui a ulls tancats. Em costa de creure, per més que m’ho expliquin, que sabent l'opinió d’un miler de persones es pugui deduir el vot de la resta de votants.
Per tant, des d'aquí recomano l’exercici del vot i la setmana vinent parlarem dels resultats. Força, companyes i companys!
---------------------------------
dilluns, 12 de novembre del 2012
Comentari POLITNÓMIC (politico-econòmic)
ESTATS UNITS I DESNONAMENTS Setmana 46
Sense que serveixi de precedent, parlarem de les eleccions als EUA per dir que la victòria del president Obama sembla que pot ser més beneficiosa per a Europa que si hagués guanyat el seu contrincant. Encara que les polítiques nord-americanes de benestar social, tal com les entenem a Europa, són molt deficitàries, és probable que els problemes dels països del sud del vell continent siguin més ben entesos.
Quant a l’Estat espanyol, el tema estrella han estat els continuats i dramàtics desnonaments d’habitatges. Sembla que aquesta setmana els dos grans partits miraran de modificar la llei hipotecària que tants malde caps i desgràcies està ocasionant Des que va començar la crisi, l'any 2008, s’han produït més 400.000 desnonaments amb les fatídiques conseqüències que tots sabem. És urgent arribar a una solució per evitar tant de sofriment humà.
Per cert, la dació en pagament, funciona als EUA país que, com hem dit, no sobresurt per ser capdavanter en polítiques socials avançades. El tema és complicat, perquè els diners que deixen les entitats financeres per les hipoteques són els diners dels impositors que confien els seus estalvis a les mateixes entitats. Ja m’enteneu.
En tot cas, cal trobar una solució justa que eviti el dramatisme social que una mala praxi bancària ens ha portat. No hi seria de més una mica de seny. Esperem que així sigui.
Sense que serveixi de precedent, parlarem de les eleccions als EUA per dir que la victòria del president Obama sembla que pot ser més beneficiosa per a Europa que si hagués guanyat el seu contrincant. Encara que les polítiques nord-americanes de benestar social, tal com les entenem a Europa, són molt deficitàries, és probable que els problemes dels països del sud del vell continent siguin més ben entesos.
Quant a l’Estat espanyol, el tema estrella han estat els continuats i dramàtics desnonaments d’habitatges. Sembla que aquesta setmana els dos grans partits miraran de modificar la llei hipotecària que tants malde caps i desgràcies està ocasionant Des que va començar la crisi, l'any 2008, s’han produït més 400.000 desnonaments amb les fatídiques conseqüències que tots sabem. És urgent arribar a una solució per evitar tant de sofriment humà.
Per cert, la dació en pagament, funciona als EUA país que, com hem dit, no sobresurt per ser capdavanter en polítiques socials avançades. El tema és complicat, perquè els diners que deixen les entitats financeres per les hipoteques són els diners dels impositors que confien els seus estalvis a les mateixes entitats. Ja m’enteneu.
En tot cas, cal trobar una solució justa que eviti el dramatisme social que una mala praxi bancària ens ha portat. No hi seria de més una mica de seny. Esperem que així sigui.
dimarts, 6 de novembre del 2012
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà del 6 de novembre del 2012
LES PENSIONS (II)
Continuant amb el tema encetat el mes passat, farem unes quantes consideracions ja que molt ens temem que, d’ara endavant, en sentirem a parlar assíduament. Comencem per dir que actualment es paguen gairebé set mil cinc cents milions d’euros mensuals, que han de sortir de les cotitzacions dels treballadors en actiu i que, quan amb aquestes cotitzacions es fa curt s’han de fer servir els Fons de Reserva, xifrats en més ó menys 68.000 milions d’euros. La despesa de la Seguretat Social en pensions augmenta a un ritme del 4’4% anual i representa el 12% del PIB (Producte Interior Brut).
Una simple divisió ens diu que en el cas hipotètic, i a més pràcticament impossible, de no haver-hi cotitzants, aquests Fons de Reserva donarien per pagar les pensions uns 9 mesos. Significatiu és que per poder pagar la paga extra d’estiu es fes servir el 95% del Fons de Prevenció i Rehabilitació creat l’any 1985 i que els empresaris tenien l’esperança que s’utilitzés per rebaixar les cotitzacions. Dels gairebé 4.750 milions se’n varen fer servir 4.400 i, per tant, ha quedat un petit romanent d’uns 250 milions, totalment insuficient per la paga extra de Nadal, a cobrar aquest mes de novembre. Cobrarem o no, aquesta paga extra? Ja falta poc per saber-ho.
Amb una esperança de vida cada cop més llarga és fàcil entendre que les perspectives no son gaire agradables. Cada any entren al sistema de pensions una gran quantitat de persones, superior en nombre a les que deixen de cobrar per defunció, i a més amb una pensió més elevada, ja que la seva base reguladora és superior a la que tenien els més grans i que per llei de vida han passat a l’altre món. Tot això es una qüestió normal, i el que fa que ara sigui problemàtic és l’enorme taxa d’atur, que va fent que cada cop siguin menys les persones que cotitzen. I si, per un costat, augmenten els que cobren i per l’altre disminueixen els que paguen no es fa difícil imaginar el que pot passar. No fa gaire anys que hi havia quatre cotitzants per cada pensionista, i, actualment, la proporció és pràcticament la meitat, es a dir, dos per un.
Per acabar de reblar el clau, un recent estudi de la Funcas (Fundació de les Caixes d’Estalvis) aparegut al número 15 de la revista Panorama social diu textualment que “els jubilats amb prou feines han patit la crisi i amb la pensió cobreixen les necessitats i ajuden la família” Neguem rotundament la primera part de la frase. Que no pateixen la crisi els jubilats? I els augments dels productes alimentaris, i les factures del gas i de l’electricitat que molts ja no poden encendre la calefacció i aviat hauran de sopar amb espelmes?
Naturalment que l’estudi és molt més extens que les dues ratlles que heu llegit i que raona amb detall el perquè s’arriba a les conclusions senyalades. Es fan comparacions entre les atencions que reben de l’estat del benestar les persones grans i les joves i asseguren que “és evident que els grans estan sent prioritzats”.
No és la primera vegada que persones o entitats amb repercussió mediàtica fan aquesta mena de declaracions. Crec recordar que l’any passat un alt càrrec del Banc d’Espanya deia més o menys que ja seria hora que s’adoptessin mesures d’ajut als joves encara que fos en detriment de les persones grans. Quant a la primera part de les manifestacions, hi estem totalment d’acord, però no, de cap de manera, que siguin en detriment dels grans. No faltaria més!
Per acaba, un detall a tenir en compte de l’estudi del Funcas és que diuen que ajuden la família. Doncs, és clar que sí! Els avis i àvies estem per això, per ajudar en la mesura de les nostres possibilitats. Econòmicament, i també moralment. Potser el Govern no s’ha adonat que si no fos per les ajudes de les persones grans a les seves famílies, el malestar social seria molt més gran, a causa de la gran taxa d’atur juvenil? I que probablement episodis com els vistos a Andalusia i Extremadura sovintejarien més. No ho acabem de trencar tot. Sempre hem dit que la gent gran està disposada a ajudar, però d’això a arribar a abusar de la seva debilitat hi va un bon tros.
I, a més a més, també cal afegir que si les persones grans veuen que poden ajudar la família, augmenta la seva autoestima amb repercussions favorables per a la salut, que repercuteix, alhora, en el menor consum de medicaments i, per tant a minorar la factura farmacèutica. Tot això farem malbé rebaixant encara més l’estat del benestar de les persones grans? Que s’ho pensin be!
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Continuant amb el tema encetat el mes passat, farem unes quantes consideracions ja que molt ens temem que, d’ara endavant, en sentirem a parlar assíduament. Comencem per dir que actualment es paguen gairebé set mil cinc cents milions d’euros mensuals, que han de sortir de les cotitzacions dels treballadors en actiu i que, quan amb aquestes cotitzacions es fa curt s’han de fer servir els Fons de Reserva, xifrats en més ó menys 68.000 milions d’euros. La despesa de la Seguretat Social en pensions augmenta a un ritme del 4’4% anual i representa el 12% del PIB (Producte Interior Brut).
Una simple divisió ens diu que en el cas hipotètic, i a més pràcticament impossible, de no haver-hi cotitzants, aquests Fons de Reserva donarien per pagar les pensions uns 9 mesos. Significatiu és que per poder pagar la paga extra d’estiu es fes servir el 95% del Fons de Prevenció i Rehabilitació creat l’any 1985 i que els empresaris tenien l’esperança que s’utilitzés per rebaixar les cotitzacions. Dels gairebé 4.750 milions se’n varen fer servir 4.400 i, per tant, ha quedat un petit romanent d’uns 250 milions, totalment insuficient per la paga extra de Nadal, a cobrar aquest mes de novembre. Cobrarem o no, aquesta paga extra? Ja falta poc per saber-ho.
Amb una esperança de vida cada cop més llarga és fàcil entendre que les perspectives no son gaire agradables. Cada any entren al sistema de pensions una gran quantitat de persones, superior en nombre a les que deixen de cobrar per defunció, i a més amb una pensió més elevada, ja que la seva base reguladora és superior a la que tenien els més grans i que per llei de vida han passat a l’altre món. Tot això es una qüestió normal, i el que fa que ara sigui problemàtic és l’enorme taxa d’atur, que va fent que cada cop siguin menys les persones que cotitzen. I si, per un costat, augmenten els que cobren i per l’altre disminueixen els que paguen no es fa difícil imaginar el que pot passar. No fa gaire anys que hi havia quatre cotitzants per cada pensionista, i, actualment, la proporció és pràcticament la meitat, es a dir, dos per un.
Per acabar de reblar el clau, un recent estudi de la Funcas (Fundació de les Caixes d’Estalvis) aparegut al número 15 de la revista Panorama social diu textualment que “els jubilats amb prou feines han patit la crisi i amb la pensió cobreixen les necessitats i ajuden la família” Neguem rotundament la primera part de la frase. Que no pateixen la crisi els jubilats? I els augments dels productes alimentaris, i les factures del gas i de l’electricitat que molts ja no poden encendre la calefacció i aviat hauran de sopar amb espelmes?
Naturalment que l’estudi és molt més extens que les dues ratlles que heu llegit i que raona amb detall el perquè s’arriba a les conclusions senyalades. Es fan comparacions entre les atencions que reben de l’estat del benestar les persones grans i les joves i asseguren que “és evident que els grans estan sent prioritzats”.
No és la primera vegada que persones o entitats amb repercussió mediàtica fan aquesta mena de declaracions. Crec recordar que l’any passat un alt càrrec del Banc d’Espanya deia més o menys que ja seria hora que s’adoptessin mesures d’ajut als joves encara que fos en detriment de les persones grans. Quant a la primera part de les manifestacions, hi estem totalment d’acord, però no, de cap de manera, que siguin en detriment dels grans. No faltaria més!
Per acaba, un detall a tenir en compte de l’estudi del Funcas és que diuen que ajuden la família. Doncs, és clar que sí! Els avis i àvies estem per això, per ajudar en la mesura de les nostres possibilitats. Econòmicament, i també moralment. Potser el Govern no s’ha adonat que si no fos per les ajudes de les persones grans a les seves famílies, el malestar social seria molt més gran, a causa de la gran taxa d’atur juvenil? I que probablement episodis com els vistos a Andalusia i Extremadura sovintejarien més. No ho acabem de trencar tot. Sempre hem dit que la gent gran està disposada a ajudar, però d’això a arribar a abusar de la seva debilitat hi va un bon tros.
I, a més a més, també cal afegir que si les persones grans veuen que poden ajudar la família, augmenta la seva autoestima amb repercussions favorables per a la salut, que repercuteix, alhora, en el menor consum de medicaments i, per tant a minorar la factura farmacèutica. Tot això farem malbé rebaixant encara més l’estat del benestar de les persones grans? Que s’ho pensin be!
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dilluns, 5 de novembre del 2012
Comentari POLITNÓMIC (político económic)
PRECAMPANYA I CAMPANYA Setmana 45
La setmana que hem acabat s’ha caracteritzat per la continuada labor de precampanya dels principals líders dels partits polítics catalans. Dijous vinent, dia 8 a les dotze de la nit es donarà el tret de sortida oficial i de ben segur que seran quinze dies –fins, al 23- d’activitat frenètica.
Mentrestant a alguns ja se’ls ha anat escalfant la boca. En el programa Els Matins de Tv3, l’anterior president de la Generalitat de Catalunya en va deixar anar una de grossa. Va venir a dir que convocar referèndums era propi de països totalitaris, i que fins i tot ho feia el General Franco. Si bé aquesta segona part és veritat, pensem que en aquests trenta-cinc anys de democràcia de l’Estat espanyol n'hi ha hagut una mitja dotzena. I també tenim el cas de Suïssa, que és país demòcrata en què les consultes o referèndums sovintegen durant l’any.
També cal mencionar la decisió de la JEC (Junta Electoral Central), que ha prohibit la publicitat engegada pel Govern català. No pels arguments dels partits que consideraven l’anunci partidista a favor de CiU, sinó per incitar a la ciutadania a exercir el dret a votar.
Curiós, que amb l’enorme abstenció que hi ha, es prohibeixi animar els ciutadans i ciutadanes que exerceixin el més democràtic dret, que és el de donar a conèixer la seva opinió.
--------------------------------------
.
La setmana que hem acabat s’ha caracteritzat per la continuada labor de precampanya dels principals líders dels partits polítics catalans. Dijous vinent, dia 8 a les dotze de la nit es donarà el tret de sortida oficial i de ben segur que seran quinze dies –fins, al 23- d’activitat frenètica.
Mentrestant a alguns ja se’ls ha anat escalfant la boca. En el programa Els Matins de Tv3, l’anterior president de la Generalitat de Catalunya en va deixar anar una de grossa. Va venir a dir que convocar referèndums era propi de països totalitaris, i que fins i tot ho feia el General Franco. Si bé aquesta segona part és veritat, pensem que en aquests trenta-cinc anys de democràcia de l’Estat espanyol n'hi ha hagut una mitja dotzena. I també tenim el cas de Suïssa, que és país demòcrata en què les consultes o referèndums sovintegen durant l’any.
També cal mencionar la decisió de la JEC (Junta Electoral Central), que ha prohibit la publicitat engegada pel Govern català. No pels arguments dels partits que consideraven l’anunci partidista a favor de CiU, sinó per incitar a la ciutadania a exercir el dret a votar.
Curiós, que amb l’enorme abstenció que hi ha, es prohibeixi animar els ciutadans i ciutadanes que exerceixin el més democràtic dret, que és el de donar a conèixer la seva opinió.
--------------------------------------
.
dilluns, 29 d’octubre del 2012
COMENTARI POLITNÒMIC (político-económic)
ATUR SENSE FRE I DONACIONS Setmana 44
La notícia impactant de la setmana, a més dels continuats estira- i- arronsa entre els Governs de Catalunya i d’Espanya, ha estat, sens dubte, la superació del 25% d’atur segons l’EPA (Enquesta de Població Activa). Autonomies com Andalusia, Canàries i Extremadura sobrepassen el 32% i Navarra, País Basc i Cantàbria voregen el 15%. Catalunya està al mig amb un 22,56%.
Pensem que amb aquest panorama cada vegada hi haurà més gent necessitada, i per això aplaudim gestos com el de la primera fortuna espanyola, el Sr. Amàncio Ortega, que ha donat 20 milions d’euros a Càritas. He llegit algun comentari en el sentit de dir que això només compensa en part els beneficis obtinguts per la poca tributació (1%) de les SICAV (Societats d’Inversió de Capital Variable). Potser és veritat però crec que així ha pogut destinar els diners a l’organització que més li plau i si els hagués pagat amb impostos qui sap a on haurien anat a raure. En tot cas, que sigui un exemple i que hi hagi molts més rics de debò que es desprenguin d’uns milionets i els destinin als que més ho necessiten. I Càritas em sembla una bona opció.
La notícia impactant de la setmana, a més dels continuats estira- i- arronsa entre els Governs de Catalunya i d’Espanya, ha estat, sens dubte, la superació del 25% d’atur segons l’EPA (Enquesta de Població Activa). Autonomies com Andalusia, Canàries i Extremadura sobrepassen el 32% i Navarra, País Basc i Cantàbria voregen el 15%. Catalunya està al mig amb un 22,56%.
Pensem que amb aquest panorama cada vegada hi haurà més gent necessitada, i per això aplaudim gestos com el de la primera fortuna espanyola, el Sr. Amàncio Ortega, que ha donat 20 milions d’euros a Càritas. He llegit algun comentari en el sentit de dir que això només compensa en part els beneficis obtinguts per la poca tributació (1%) de les SICAV (Societats d’Inversió de Capital Variable). Potser és veritat però crec que així ha pogut destinar els diners a l’organització que més li plau i si els hagués pagat amb impostos qui sap a on haurien anat a raure. En tot cas, que sigui un exemple i que hi hagi molts més rics de debò que es desprenguin d’uns milionets i els destinin als que més ho necessiten. I Càritas em sembla una bona opció.
dilluns, 22 d’octubre del 2012
Comentari POLITNÖMIC (Político - económic)
ELECCIONS AL NORD Setmana 43
Aquesta passada setmana han continuant els estira -i- arronsa entre els " mandamassos" europeus. Sembla que la Sra. Merkel continua fent valer les seves opinions ja que el supervisor bancari no començarà a caminar fins ben entrat l’any 2013. Quant a Espanya la noticia important ha estat l’anunci de convocar una vaga general per al dia 14 de novembre. No sé si amb les dificultats econòmiques actuals una vaga pot ser prou ben acceptada pels treballadors/es. També penso que la pèrdua d’un dia de jornal faci anar molt més malament. Hi ha alguna altra forma de protestar i que els que hagin de decidir se sentit al•ludits ?
De les primeres impressions de les eleccions a Euskadi i Galícia interessa ressaltar el migrat percentatge de participació, ja que enlloc arriben a superar el 50%. Alguna cosa falla quan en les actuals circumstàncies més de la meitat del cens electoral no se sent motivat a participar. A l’hora que escric aquestes nota (20,30 del dia 21) no ha començat l’escrutini, però els sondejos marquen una clara victòria del PP a Galícia i una majoria total entre PNB i BILDU a Euskadi. Res que no fos força previst.
I aquí, a Catalunya, queden exactament 35 dies, o sigui 5 setmanes justes.
Aquesta passada setmana han continuant els estira -i- arronsa entre els " mandamassos" europeus. Sembla que la Sra. Merkel continua fent valer les seves opinions ja que el supervisor bancari no començarà a caminar fins ben entrat l’any 2013. Quant a Espanya la noticia important ha estat l’anunci de convocar una vaga general per al dia 14 de novembre. No sé si amb les dificultats econòmiques actuals una vaga pot ser prou ben acceptada pels treballadors/es. També penso que la pèrdua d’un dia de jornal faci anar molt més malament. Hi ha alguna altra forma de protestar i que els que hagin de decidir se sentit al•ludits ?
De les primeres impressions de les eleccions a Euskadi i Galícia interessa ressaltar el migrat percentatge de participació, ja que enlloc arriben a superar el 50%. Alguna cosa falla quan en les actuals circumstàncies més de la meitat del cens electoral no se sent motivat a participar. A l’hora que escric aquestes nota (20,30 del dia 21) no ha començat l’escrutini, però els sondejos marquen una clara victòria del PP a Galícia i una majoria total entre PNB i BILDU a Euskadi. Res que no fos força previst.
I aquí, a Catalunya, queden exactament 35 dies, o sigui 5 setmanes justes.
dilluns, 15 d’octubre del 2012
Fulla de Figuera de Plata de la Ciutat de Figueres
PARLAMENT EL DIA DE LLIURAMENT DE LA FULLA DE FIGUERA DE PLATA
TEATRE MUNICIPAL EL JARDÍ 14 D’OCTUBRE DE 2012
Senyor alcalde, senyores regidores, senyors regidors, senyor Amorós, senyor Màrquez, esportistes olímpics, senyores i senyors.
Estic molt content de rebre aquesta distinció que ve de la ciutat on vaig néixer, on he viscut sempre, llevat d’uns pocs mesos d'exili, els anys 1938 i 1939, i on probablement moriré. Per tant, moltes gràcies a l’Ajuntament i sobretot el meu agraïment a l’Associació de Veïns Enric Morera, que va fer la proposta, i a totes les persones que amb la seva signatura la varen avalar.
Com que aquesta distinció m’ha estat atorgada en base a uns suposats mèrits relacionats amb l’atenció a la gent gran, m’agradaria dir, emulant el mestre Joaquim Maria Puyal, el dia que el varen escollir català de l’any, que ja sé que no sóc jo la persona idònia per rebre aquesta distinció, que hi ha moltes altres persones a la ciutat que tenen mèrits suficients per rebre-la, sobretot aquelles que dediquen el seu temps a ajudar en el dia a dia les persones grans que no poden valer-se per si mateixes i ho fan tant a les seves llars com als centres assistencials que tenim la sort de tenir a casa nostra. Aquestes són les persones que han de merèixer el nostre reconeixement i estima. Per tant, jo prenc la distinció en nom de totes elles i també en nom dels meus companys i companyes del Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres i del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, ja que sense la seva indispensable col•laboració ben poca cosa hauria pogut fer.
Abans d’acabar permetin-me que dediqui aquest guardó a la memòria de dues persones. Una, el meu besavi, l’exalcalde de Figueres, Martí Carreras Rebujent, que entre regidor i alcalde va esmerçar gairebé vint anys de la seva vida, no gaire llarga ja que va morir als seixanta-quatre anys, al servei dels figuerencs i figuerenques, i que vint-i-vuit anys abans que fos oficial a l’Estat espanyol, va proposar i va aconseguir que s’aprovés la jornada laboral de vuit hores per als treballadors de l’Ajuntament. L’altra, al meu mestre, el senyor Josep Pey i Calvet, mort també jove, als cinquanta-set anys, que en una època difícil, molt difícil, potser tant o més que l’actual, els anys quaranta, va saber imbuir-nos el sentit de la responsabilitat, el respecte per les idees i les opinions de les altres persones i ens va encoratjar que quan fóssim grans, féssim la feina que féssim, per modesta que fos, la féssim sempre de la millor manera possible.
Molt bona tarda i moltes gràcies a tothom.
TEATRE MUNICIPAL EL JARDÍ 14 D’OCTUBRE DE 2012
Senyor alcalde, senyores regidores, senyors regidors, senyor Amorós, senyor Màrquez, esportistes olímpics, senyores i senyors.
Estic molt content de rebre aquesta distinció que ve de la ciutat on vaig néixer, on he viscut sempre, llevat d’uns pocs mesos d'exili, els anys 1938 i 1939, i on probablement moriré. Per tant, moltes gràcies a l’Ajuntament i sobretot el meu agraïment a l’Associació de Veïns Enric Morera, que va fer la proposta, i a totes les persones que amb la seva signatura la varen avalar.
Com que aquesta distinció m’ha estat atorgada en base a uns suposats mèrits relacionats amb l’atenció a la gent gran, m’agradaria dir, emulant el mestre Joaquim Maria Puyal, el dia que el varen escollir català de l’any, que ja sé que no sóc jo la persona idònia per rebre aquesta distinció, que hi ha moltes altres persones a la ciutat que tenen mèrits suficients per rebre-la, sobretot aquelles que dediquen el seu temps a ajudar en el dia a dia les persones grans que no poden valer-se per si mateixes i ho fan tant a les seves llars com als centres assistencials que tenim la sort de tenir a casa nostra. Aquestes són les persones que han de merèixer el nostre reconeixement i estima. Per tant, jo prenc la distinció en nom de totes elles i també en nom dels meus companys i companyes del Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres i del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, ja que sense la seva indispensable col•laboració ben poca cosa hauria pogut fer.
Abans d’acabar permetin-me que dediqui aquest guardó a la memòria de dues persones. Una, el meu besavi, l’exalcalde de Figueres, Martí Carreras Rebujent, que entre regidor i alcalde va esmerçar gairebé vint anys de la seva vida, no gaire llarga ja que va morir als seixanta-quatre anys, al servei dels figuerencs i figuerenques, i que vint-i-vuit anys abans que fos oficial a l’Estat espanyol, va proposar i va aconseguir que s’aprovés la jornada laboral de vuit hores per als treballadors de l’Ajuntament. L’altra, al meu mestre, el senyor Josep Pey i Calvet, mort també jove, als cinquanta-set anys, que en una època difícil, molt difícil, potser tant o més que l’actual, els anys quaranta, va saber imbuir-nos el sentit de la responsabilitat, el respecte per les idees i les opinions de les altres persones i ens va encoratjar que quan fóssim grans, féssim la feina que féssim, per modesta que fos, la féssim sempre de la millor manera possible.
Molt bona tarda i moltes gràcies a tothom.
Comentari POLITNÖMIC (Político- económic)
MÉS ENRENOU I CONFUSIÓ Setmana 42
Aquesta setmana han sovintejat les notícies sobre la situació econòmica de Catalunya en cas que esdevingués un nou estat d’Europa. Les notícies són contradictòries segons els interessos d’uns i altres. Potser caldria tenir una mica de paciència i esperar fins a les eleccions i a la composició del nou Parlament. Mentrestant ens aniran escalfant el cap, segons el vent que bufi.
Amb el nombre d’assistents a les manifestacions, faig servir un mètode que a mi em funciona. Sumo el que diuen uns i altres i divideixo per 2. La de l'11 de setembre 600.000 i 1.500.000, total 2.100.000 :2 = 1.050.000. La del 12 d’octubre, 6.000 i 65.000 = 71.000 : 2 = 35.500. Us sembla correcte?.
Pel que fa de les pensions ara diuen que potser es revalortitzaran només unes dècimes. Han inventat el sistema d’un nou càlcul de la inflació, sense tenir en compte els impostos! Es veu que els augments de l’IVA no repercuteix a la butxaca dels jubilats!
Quina vergonya!
Aquesta setmana han sovintejat les notícies sobre la situació econòmica de Catalunya en cas que esdevingués un nou estat d’Europa. Les notícies són contradictòries segons els interessos d’uns i altres. Potser caldria tenir una mica de paciència i esperar fins a les eleccions i a la composició del nou Parlament. Mentrestant ens aniran escalfant el cap, segons el vent que bufi.
Amb el nombre d’assistents a les manifestacions, faig servir un mètode que a mi em funciona. Sumo el que diuen uns i altres i divideixo per 2. La de l'11 de setembre 600.000 i 1.500.000, total 2.100.000 :2 = 1.050.000. La del 12 d’octubre, 6.000 i 65.000 = 71.000 : 2 = 35.500. Us sembla correcte?.
Pel que fa de les pensions ara diuen que potser es revalortitzaran només unes dècimes. Han inventat el sistema d’un nou càlcul de la inflació, sense tenir en compte els impostos! Es veu que els augments de l’IVA no repercuteix a la butxaca dels jubilats!
Quina vergonya!
dimarts, 9 d’octubre del 2012
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al setmanari L'Empordà del 9 d'octubre del 2012
LES PENSIONS (I)
Ja vàrem explicar en una altra ocasió que durant molt de temps havíem anat errats en pensar que les pensions que cobràvem eren el producte dels pagaments que havíem fet durant la nostra etapa laboral. Ara ja fa temps que sabem que l’import de les pensions actuals es nodreix de les cotitzacions de les persones que treballen actualment, així com les cotitzacions dels que ara som pensionistes van servir per pagar les de les persones jubilades d’aquell temps. Això és degut al fet que es fa servir el sistema anomenat de repartiment i no el de capitalització. Actualment crec, no n’estic segur, que només es fa servir a Xile i potser en algun altre país sud-americà. A Europa no sé si hi ha algú que faci servir totalment el sistema de capitalització. Tinc entès que a França, a més del sistema obligatori o mínim, que es de repartiment, també existeix una cotització voluntària per anar capitalitzant les aportacions.
Per tan, pensem que si cada vegada hi més gent a l’atur i en conseqüència menys persones cotitzant pot arribar el moment que els números no quadrin. Jo sempre havia cregut que en cas que això passés no hi hauria problema i l’Estat acabaria de posar-hi el que fes falta. Ara, i atès que l’Estat espanyol està fent aigües, econòmicament parlant, pertot arreu, ja no ho veig gens clar. Per tant, podem tenir problemes en un futur que tant de bo sigui llunyà, o millor que no en tinguem mai.
En aquests darrers mesos es parla molt de què passaria a Catalunya en cas que s’arribés, després dels tràmits reglamentaris que fessin falta, a sortir de l’Estat espanyol per constituir un nou Estat d’Europa. En algunes trobades de formacions de signe independentista i també en els programes de ràdio i televisió que aborden aquest tema, sovint alguna persona gran demana:“i amb les pensions què passaria?”.Les respostes que es donen, almenys les que jo he escoltat, no són gaire aclaridores. Sense que el que ara diré es pugui considerar que “va a missa”, com se sol manifestar, faré algunes consideracions al respecte.
Consultats professionals qualificats en temes de Seguretat Social, opinen que en cas que Catalunya esdevingués un nou Estat d’Europa automàticament serien d’aplicació les normes que l’organisme europeu té establertes per al cobrament de pensions dels treballadors que no viuen en el mateix país on han anat cotitzant i treballant. Per tant, la pràctica totalitat dels actuals pensionistes residents a Catalunya tindrien dret a continuar cobrant de l’Estat espanyol, bé directament o a través de l’organisme català que es creés a l’efecte.
Les pensions contributives vigents estan reconegudes a tots els jubilats mitjançant resolució individual de “’Instituto Nacional de la Seguridad Social”, organisme públic de l’Estat Espanyol i afectaria també a les noves pensions en tràmit fins a la data oficial de la creació del nou Estat. Una vegada assolida aquesta fita, i segons els convenis de la Unió Europea i altres internacionals sobre aquesta matèria, les sol•licituds de les noves pensions caldria presentar-les a un organisme nacional de nova creació, que seria competent per aquestes qüestions al lloc de residència habitual del futur pensionista.
El sistema d’implantació a Europa es resolt segons els anys cotitzats a qualsevol país, i cada estat contribueix proporcionalment en l’import de la pensió del futur jubilat. Per exemple, un treballador amb 38 anys de cotització amb uns antecedents de 24 anys cotitzats a Espanya i 14 cotitzats a Catalunya, el cost de la pensió es repartiria en un 63,15% a càrrec de l’Instituto Nacional de la Seguridad Social de l’estat espanyol, i la resta cotitzat a Catalunya li correspondria el 36,85%. D’aquesta manera el futur jubilat rebria el 100% de la pensió que seria abonada pel nou organisme català de la Seguretat Social.
Quant al Fons de Reserva que té la Seguretat Social, (uns 68.000 milions d’euros, invertits en un 84% en Deute de l’Estat, i en els quals Catalunya hi ha posat un 22%, és a dir 15.000 milions), al que suposo hi tenen dret els cotitzants amb residència en territori català, penso que caldria recórrer a la resolució de l’Institut de Dret Internacional que en la sessió del 26-08-2001 celebrada a Vancouver (Canadà), titulada “la successió d’Estats en matèria de béns i deutes” en que de forma clara i explícita detalla tot el procediment que cal seguir. És un text de gran importància, desenvolupat en 29 articles per solucionar totes les casuístiques que es puguin donar. Com que no sóc un expert en temes de dret o jurídics, i a més a més el text legal està escrit en llengua francesa, he estat assabentat per persones amb titulació acadèmica suficient que m’asseguren que aquesta resolució ha servit per als casos com la desintegració de la URSS, de la República Socialista Federal de Iugoslàvia, de la República Federal Txeca i Eslovaca, així com també per a la reunificació d’Alemanya.
En tot cas, crec important ressaltar que l’article 10 que tracta del “Procediment de repartiment dels béns i deutes de l’Estat”, en el seu apartat 3, diu:” Els Estats successors, així com l’Estat predecessor en cas de continuació, tenen l’obligació de negociar de bona fe el repartiment dels béns i dels deutes d’Estat”.
El tema de les pensions dóna per a molt més. En continuarem parlant el mes següent, i si convé, l’altre.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
Ja vàrem explicar en una altra ocasió que durant molt de temps havíem anat errats en pensar que les pensions que cobràvem eren el producte dels pagaments que havíem fet durant la nostra etapa laboral. Ara ja fa temps que sabem que l’import de les pensions actuals es nodreix de les cotitzacions de les persones que treballen actualment, així com les cotitzacions dels que ara som pensionistes van servir per pagar les de les persones jubilades d’aquell temps. Això és degut al fet que es fa servir el sistema anomenat de repartiment i no el de capitalització. Actualment crec, no n’estic segur, que només es fa servir a Xile i potser en algun altre país sud-americà. A Europa no sé si hi ha algú que faci servir totalment el sistema de capitalització. Tinc entès que a França, a més del sistema obligatori o mínim, que es de repartiment, també existeix una cotització voluntària per anar capitalitzant les aportacions.
Per tan, pensem que si cada vegada hi més gent a l’atur i en conseqüència menys persones cotitzant pot arribar el moment que els números no quadrin. Jo sempre havia cregut que en cas que això passés no hi hauria problema i l’Estat acabaria de posar-hi el que fes falta. Ara, i atès que l’Estat espanyol està fent aigües, econòmicament parlant, pertot arreu, ja no ho veig gens clar. Per tant, podem tenir problemes en un futur que tant de bo sigui llunyà, o millor que no en tinguem mai.
En aquests darrers mesos es parla molt de què passaria a Catalunya en cas que s’arribés, després dels tràmits reglamentaris que fessin falta, a sortir de l’Estat espanyol per constituir un nou Estat d’Europa. En algunes trobades de formacions de signe independentista i també en els programes de ràdio i televisió que aborden aquest tema, sovint alguna persona gran demana:“i amb les pensions què passaria?”.Les respostes que es donen, almenys les que jo he escoltat, no són gaire aclaridores. Sense que el que ara diré es pugui considerar que “va a missa”, com se sol manifestar, faré algunes consideracions al respecte.
Consultats professionals qualificats en temes de Seguretat Social, opinen que en cas que Catalunya esdevingués un nou Estat d’Europa automàticament serien d’aplicació les normes que l’organisme europeu té establertes per al cobrament de pensions dels treballadors que no viuen en el mateix país on han anat cotitzant i treballant. Per tant, la pràctica totalitat dels actuals pensionistes residents a Catalunya tindrien dret a continuar cobrant de l’Estat espanyol, bé directament o a través de l’organisme català que es creés a l’efecte.
Les pensions contributives vigents estan reconegudes a tots els jubilats mitjançant resolució individual de “’Instituto Nacional de la Seguridad Social”, organisme públic de l’Estat Espanyol i afectaria també a les noves pensions en tràmit fins a la data oficial de la creació del nou Estat. Una vegada assolida aquesta fita, i segons els convenis de la Unió Europea i altres internacionals sobre aquesta matèria, les sol•licituds de les noves pensions caldria presentar-les a un organisme nacional de nova creació, que seria competent per aquestes qüestions al lloc de residència habitual del futur pensionista.
El sistema d’implantació a Europa es resolt segons els anys cotitzats a qualsevol país, i cada estat contribueix proporcionalment en l’import de la pensió del futur jubilat. Per exemple, un treballador amb 38 anys de cotització amb uns antecedents de 24 anys cotitzats a Espanya i 14 cotitzats a Catalunya, el cost de la pensió es repartiria en un 63,15% a càrrec de l’Instituto Nacional de la Seguridad Social de l’estat espanyol, i la resta cotitzat a Catalunya li correspondria el 36,85%. D’aquesta manera el futur jubilat rebria el 100% de la pensió que seria abonada pel nou organisme català de la Seguretat Social.
Quant al Fons de Reserva que té la Seguretat Social, (uns 68.000 milions d’euros, invertits en un 84% en Deute de l’Estat, i en els quals Catalunya hi ha posat un 22%, és a dir 15.000 milions), al que suposo hi tenen dret els cotitzants amb residència en territori català, penso que caldria recórrer a la resolució de l’Institut de Dret Internacional que en la sessió del 26-08-2001 celebrada a Vancouver (Canadà), titulada “la successió d’Estats en matèria de béns i deutes” en que de forma clara i explícita detalla tot el procediment que cal seguir. És un text de gran importància, desenvolupat en 29 articles per solucionar totes les casuístiques que es puguin donar. Com que no sóc un expert en temes de dret o jurídics, i a més a més el text legal està escrit en llengua francesa, he estat assabentat per persones amb titulació acadèmica suficient que m’asseguren que aquesta resolució ha servit per als casos com la desintegració de la URSS, de la República Socialista Federal de Iugoslàvia, de la República Federal Txeca i Eslovaca, així com també per a la reunificació d’Alemanya.
En tot cas, crec important ressaltar que l’article 10 que tracta del “Procediment de repartiment dels béns i deutes de l’Estat”, en el seu apartat 3, diu:” Els Estats successors, així com l’Estat predecessor en cas de continuació, tenen l’obligació de negociar de bona fe el repartiment dels béns i dels deutes d’Estat”.
El tema de les pensions dóna per a molt més. En continuarem parlant el mes següent, i si convé, l’altre.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
dilluns, 8 d’octubre del 2012
Comentari POLITNÖMIC (político-económic)
I ANAR MAREJANT AMB LES PENSIONS Setmana 41
La setmana passada el clima polític ha anat fent el seu curs. Va començar el dimarts amb la trobada de presidents autonòmics amb el cap del govern d’Espanya. Llevat d’unes petites escaramusses entre la vice presidenta estatal i el president català, la resta va transcorre amb seny per donar una imatge d’unitat a Europa. Mentre tant no està decidit encara quan serà el moment oportú per fer el pas de demanar formalment l’ajuda econòmica que fa falta per tirar endavant el carro de l’economia. Esperaran que passin les eleccions de Galícia i Euskadi? No serà massa tard?
Necessitem amb urgència que la banca pugui començar a donar crèdits a les empreses per crear llocs de treball. Com més es trigui més difícil de tornar a engegar!
I el tema de les pensions? Primer que si hi haurà revalorització, més tard que no. Una altre volta que sí però només un 1%. I anar marejant la perdiu, fins que el divendres el governador del Banc d’Espanya va manifestar públicament que no s’han de revalorar les pensions públiques amb la inflació de novembre.
I això ho diuen els " mandamassos" de la banca, que han estat uns dels principals culpables del desori que patim fa anys, i que quan es tracte de les seves pròpies pensions no dubten en assignar-se quantitats supermilionàries que cap jubilat d’altres feines no podria arribar a cobrar ni que visqués quinze vides seguides! Si tant ens busquen les puces potser ens trobaran i no farem massa bona cara!
----------------------------------
La setmana passada el clima polític ha anat fent el seu curs. Va començar el dimarts amb la trobada de presidents autonòmics amb el cap del govern d’Espanya. Llevat d’unes petites escaramusses entre la vice presidenta estatal i el president català, la resta va transcorre amb seny per donar una imatge d’unitat a Europa. Mentre tant no està decidit encara quan serà el moment oportú per fer el pas de demanar formalment l’ajuda econòmica que fa falta per tirar endavant el carro de l’economia. Esperaran que passin les eleccions de Galícia i Euskadi? No serà massa tard?
Necessitem amb urgència que la banca pugui començar a donar crèdits a les empreses per crear llocs de treball. Com més es trigui més difícil de tornar a engegar!
I el tema de les pensions? Primer que si hi haurà revalorització, més tard que no. Una altre volta que sí però només un 1%. I anar marejant la perdiu, fins que el divendres el governador del Banc d’Espanya va manifestar públicament que no s’han de revalorar les pensions públiques amb la inflació de novembre.
I això ho diuen els " mandamassos" de la banca, que han estat uns dels principals culpables del desori que patim fa anys, i que quan es tracte de les seves pròpies pensions no dubten en assignar-se quantitats supermilionàries que cap jubilat d’altres feines no podria arribar a cobrar ni que visqués quinze vides seguides! Si tant ens busquen les puces potser ens trobaran i no farem massa bona cara!
----------------------------------
dilluns, 1 d’octubre del 2012
Comentari POLITNÓMIC (politico-económic)
APASSIONANT TRIMESTRE FINAL D’ANY Setmana 40
Avui dilluns encetem setmana, mes i trimestre. En el debat de política general de la setmana passada la notícia important, sens dubte, va ser l’anunci per part del r al resident de la Generalitat d’avançar les eleccions al Parlament i convocar-les per al 25 de Novembre. I també l’aprovació d’un text resolutiu que en el cinquè i darrer punt diu: "El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col•lectiu i insta el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura”.
Per tant, ja tenim les forces polítiques en marxa i ens esperen un parell de mesos, entre precampanya i campanya, vertaderament frenètics.
Però com que la realitat econòmica és la que és, el dijous es van presentar els pressupostos estatals per a l’any 2013, amb reducció total sobre els de l’any passat d’un 9%, amb retallades generals per a totes les partides, excepte les de pagar deutes i les pensions. Segons notícies les pensions pujaran un 1% però no aclareixen si a aquesta pujada se li sumarà el diferencial de l’IPC. Segurament aquesta circumstància no es desvelarà fins al mes de desembre.
També s’ha fet públic l’informe de la consultora Oliver Wyman per saber les necessitats dels bancs espanyols. La xifra més extrema s’apropa als 54.000 milions d’euros, encara que sembla que potser en faran prou amb uns 40.000 milions. Ara, els que necessiten ajuda tenen 15 dies per preparar uns plans per aconseguir-ho i si requereixen ajuts públics han de formalitzar una reestructuració consistent en la venda d’actius, l'acomiadament de personal i el tancament d’oficines. Quina papereta!.
Finalment, a partir d’avui els pensionistes comencen a pagar el copagament, és a dir el 10% dels valors dels medicaments i l’endarreriment del mes de juliol. A partir del 15 d’octubre hauran de pagar els endarreriments del mes d’agost i, a partir de l'1 de novembre, els endarreriments del mes de setembre. A més de l’euro per recepta de la Generalitat. Tot això, però, amb els límits de 8 euros mensuals si la renda no arriba a 18.000 euros anuals o de 18 euros si passa d’aquesta quantitat i no arriba a 100.000, en el cas del copagament estatal, i de 36 euros l’any (aquest any) per la taxa de l’euro per recepta catalana. A partir del 2013 el màxim de pagament de l’euro per recepta serà de 61 euros anuals.
Avui potser m’he excedit, però és l’actualitat. Bona setmana!
Avui dilluns encetem setmana, mes i trimestre. En el debat de política general de la setmana passada la notícia important, sens dubte, va ser l’anunci per part del r al resident de la Generalitat d’avançar les eleccions al Parlament i convocar-les per al 25 de Novembre. I també l’aprovació d’un text resolutiu que en el cinquè i darrer punt diu: "El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col•lectiu i insta el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura”.
Per tant, ja tenim les forces polítiques en marxa i ens esperen un parell de mesos, entre precampanya i campanya, vertaderament frenètics.
Però com que la realitat econòmica és la que és, el dijous es van presentar els pressupostos estatals per a l’any 2013, amb reducció total sobre els de l’any passat d’un 9%, amb retallades generals per a totes les partides, excepte les de pagar deutes i les pensions. Segons notícies les pensions pujaran un 1% però no aclareixen si a aquesta pujada se li sumarà el diferencial de l’IPC. Segurament aquesta circumstància no es desvelarà fins al mes de desembre.
També s’ha fet públic l’informe de la consultora Oliver Wyman per saber les necessitats dels bancs espanyols. La xifra més extrema s’apropa als 54.000 milions d’euros, encara que sembla que potser en faran prou amb uns 40.000 milions. Ara, els que necessiten ajuda tenen 15 dies per preparar uns plans per aconseguir-ho i si requereixen ajuts públics han de formalitzar una reestructuració consistent en la venda d’actius, l'acomiadament de personal i el tancament d’oficines. Quina papereta!.
Finalment, a partir d’avui els pensionistes comencen a pagar el copagament, és a dir el 10% dels valors dels medicaments i l’endarreriment del mes de juliol. A partir del 15 d’octubre hauran de pagar els endarreriments del mes d’agost i, a partir de l'1 de novembre, els endarreriments del mes de setembre. A més de l’euro per recepta de la Generalitat. Tot això, però, amb els límits de 8 euros mensuals si la renda no arriba a 18.000 euros anuals o de 18 euros si passa d’aquesta quantitat i no arriba a 100.000, en el cas del copagament estatal, i de 36 euros l’any (aquest any) per la taxa de l’euro per recepta catalana. A partir del 2013 el màxim de pagament de l’euro per recepta serà de 61 euros anuals.
Avui potser m’he excedit, però és l’actualitat. Bona setmana!
dimecres, 26 de setembre del 2012
TROBADA D'ENTITATS DE GENT GRAN DE L'ALT EMPORDÀ
Bona tarda a tothom: Sr. Director Territorial del Departament de Benestar Social i Família a Girona, Sr. President del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, Sr. Conseller de Benestar Social de l’Alt Empordà , Sres. Alcaldesses, Sres. Alcaldes, Sres Regidores, Srs. Regidors, companyes i companys del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, amigues i amics empordanesos.
Una vegada més ens trobem reunits els components de les entitats que formen el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà. Aquest any 2012, que la Unió Europea va designar com l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional, està essent un any molt actiu per a tots nosaltres. Puc dir amb satisfacció que la nostra comarca es una de les que més actes ha celebrat tenint per lema el que ens va indicar la Unió Europea. La majoria d’ells a la capital, a Figueres, tal com li correspon pel nombre d’habitants.
Però a més a més, s’han fet actes a Agullana, Sant Climent Sescebes, Castelló, Roses, i des del Consell de la Gent Gran de Catalunya m’han manifestat el seu agraïment per la nostra activa col•laboració. L’Alt Empordà, i no és la primera vegada que ho dic, demostra una capacitat d’organització important i és una de les zones més actives, no només de la demarcació de Girona, sinó també en del conjunt de Catalunya. Només la comarca del Bages, i en concret la seva capital Manresa, ha estat a la mateixa altura nostra.
Sense anar més lluny, dimarts vinent dia 25, està previst que la secció de gegants i cap grossos del Casal de la Gent Gran de Figueres i de l’Associació de Gent Gran del Casal facin una visita als nens i nenes que estan atesos a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Pensem que serà una de les activitats més emotives que es poden produir en aquest any de la Solidaritat Intergeneracional. I vindrà des de l’Alt Empordà, fet que ens ha d’enorgullir a tots.
I jo com representant vostre en el CGGCat us en dono les gràcies i us vull llegir la primera de les Gràcies de l’Empordà que he anat penjant al meu bloc d’Internet, durant 32 setmanes, i que formen el llibre d’en Pere Coromines, editat l’any 1919, que porta per títol: Les Gràcies de l’Empordà. El llegiré igual com va ser escrit, sense les normes ortogràfiques que més tard va impulsar Pompeu Fabra, es a dir tal com s’escrivia abans de la normalització.
Gràcia I La Gent Empordanesa
La primera gràcia de l’Empordà és la franca i noble i forta gent empordanesa .En la fondària dels seus ulls s’hi veu un cel clar de tramuntana. En la còrpora ossuda i musculosa ens mostra el llegat d’una raça de treballadors de la terra, intrèpida en les artigues, toçuda i brava en el batre de les roques, confiada en la pròdiga provisió del sol, segura de la voluntat de triomfar per seu lliure albir.
L’empordanès es alegre per la seva llealtat, es valent perquè avorreix la mentida i és franc perquè estima la virtut. Si voleu saber lo que són l’hipocresia, la pobresa d’esperit, la fúria gasiva, l’encongiment místic, la traïdoria o la perfidiosa quimera, no hi vingueu pas a l’Empordà. Les bruixes de Llers han fuit devès el Puig de Bassegoda i el Canigó, i de cap a cap de la plana l’empordanès parla amb veu alta i treu l’ànima en fora com un pagà, és hospitalari, recte i compassiu com un creient, i si no realisa l’ideal del varó perfecte, és per aqueix pols de veritat i sensualisme, que li fa avorrir les lleis posades a la virtut, els artificis socials del poder, de la moda i de l’iglésia, i els entrebancs rituaris de l’amor
Tot això ens deia en Pere Coromines, nascut a Barcelona i de pare i mare de Biure, fa gairebé 100 anys. Amigues i amics empordanesos, aquesta terra sempre ha estat una terra admirable i admirada per molta gent. Encara que ara les circumstàncies ens ho facin veure tot fosc i una mica incert sempre ens n’hem sortit i ara no en serà una excepció. Amb l’ajuda de tothom, els d’aquesta part del territori català, donarem exemple de treball, de sacrifici i de saber fer les coses ben fetes. Els devastadors focs començats al migdia del 22 de juliol, avui fa dos mesos, precisament a La Jonquera i Portbou, les dues poblacions que sempre hem considerat les portes d’entrada a l’Europa que tan hem anhelat i que ara ens porta tants problemes, ens han posat a prova una vegada més i penso que tothom ha pogut comprovar la qualitat de les persones que vivim en aquest indret privilegiat de la nostra estimada Catalunya. L’Empordà, terra d’acollida dóna les gràcies a totes les persones que ens han volgut ajudar en aquell final de juliol de patiment i angoixa.
Aquí hauria d’acabar però com que tinc la oportunitat de tenir tanta gent reunida els hi volia dir que ja que aquestes trobades les fem cada dos anys, la d’avui serà la darrera vegada que els hi dirigeixi la paraula. El proper 2013 compliré, si Déu ho vol, vuitanta anys, i penso que desprès de 9 anys representant l’Alt Empordà al CGGCat ha arribat l’hora del relleu. Cal gent més jove que continuï la tasca, amb empenta i noves ideés. Per a mi ha estat un honor representar una comarca tan esplèndida com la nostra i m’ha permès conèixer i relacionar-me amb gent molt important dintre de les entitats de suport a les persones grans, tant a nivell comarcal, ( penso, per exemple, en l’amic Oleguer Costa Caball de Sant Climent Sescebes), com de demarcació i també de país. Una experiència que ha valgut la pena, per lo que restaré per sempre agraït d’haver-me donat aquesta oportunitat.
Que acabeu de tenir una bona diada, i un feliç retorn a les vostres llars, visca l’Empordà i visca Catalunya. Moltes gràcies.
Una vegada més ens trobem reunits els components de les entitats que formen el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà. Aquest any 2012, que la Unió Europea va designar com l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional, està essent un any molt actiu per a tots nosaltres. Puc dir amb satisfacció que la nostra comarca es una de les que més actes ha celebrat tenint per lema el que ens va indicar la Unió Europea. La majoria d’ells a la capital, a Figueres, tal com li correspon pel nombre d’habitants.
Però a més a més, s’han fet actes a Agullana, Sant Climent Sescebes, Castelló, Roses, i des del Consell de la Gent Gran de Catalunya m’han manifestat el seu agraïment per la nostra activa col•laboració. L’Alt Empordà, i no és la primera vegada que ho dic, demostra una capacitat d’organització important i és una de les zones més actives, no només de la demarcació de Girona, sinó també en del conjunt de Catalunya. Només la comarca del Bages, i en concret la seva capital Manresa, ha estat a la mateixa altura nostra.
Sense anar més lluny, dimarts vinent dia 25, està previst que la secció de gegants i cap grossos del Casal de la Gent Gran de Figueres i de l’Associació de Gent Gran del Casal facin una visita als nens i nenes que estan atesos a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Pensem que serà una de les activitats més emotives que es poden produir en aquest any de la Solidaritat Intergeneracional. I vindrà des de l’Alt Empordà, fet que ens ha d’enorgullir a tots.
I jo com representant vostre en el CGGCat us en dono les gràcies i us vull llegir la primera de les Gràcies de l’Empordà que he anat penjant al meu bloc d’Internet, durant 32 setmanes, i que formen el llibre d’en Pere Coromines, editat l’any 1919, que porta per títol: Les Gràcies de l’Empordà. El llegiré igual com va ser escrit, sense les normes ortogràfiques que més tard va impulsar Pompeu Fabra, es a dir tal com s’escrivia abans de la normalització.
Gràcia I La Gent Empordanesa
La primera gràcia de l’Empordà és la franca i noble i forta gent empordanesa .En la fondària dels seus ulls s’hi veu un cel clar de tramuntana. En la còrpora ossuda i musculosa ens mostra el llegat d’una raça de treballadors de la terra, intrèpida en les artigues, toçuda i brava en el batre de les roques, confiada en la pròdiga provisió del sol, segura de la voluntat de triomfar per seu lliure albir.
L’empordanès es alegre per la seva llealtat, es valent perquè avorreix la mentida i és franc perquè estima la virtut. Si voleu saber lo que són l’hipocresia, la pobresa d’esperit, la fúria gasiva, l’encongiment místic, la traïdoria o la perfidiosa quimera, no hi vingueu pas a l’Empordà. Les bruixes de Llers han fuit devès el Puig de Bassegoda i el Canigó, i de cap a cap de la plana l’empordanès parla amb veu alta i treu l’ànima en fora com un pagà, és hospitalari, recte i compassiu com un creient, i si no realisa l’ideal del varó perfecte, és per aqueix pols de veritat i sensualisme, que li fa avorrir les lleis posades a la virtut, els artificis socials del poder, de la moda i de l’iglésia, i els entrebancs rituaris de l’amor
Tot això ens deia en Pere Coromines, nascut a Barcelona i de pare i mare de Biure, fa gairebé 100 anys. Amigues i amics empordanesos, aquesta terra sempre ha estat una terra admirable i admirada per molta gent. Encara que ara les circumstàncies ens ho facin veure tot fosc i una mica incert sempre ens n’hem sortit i ara no en serà una excepció. Amb l’ajuda de tothom, els d’aquesta part del territori català, donarem exemple de treball, de sacrifici i de saber fer les coses ben fetes. Els devastadors focs començats al migdia del 22 de juliol, avui fa dos mesos, precisament a La Jonquera i Portbou, les dues poblacions que sempre hem considerat les portes d’entrada a l’Europa que tan hem anhelat i que ara ens porta tants problemes, ens han posat a prova una vegada més i penso que tothom ha pogut comprovar la qualitat de les persones que vivim en aquest indret privilegiat de la nostra estimada Catalunya. L’Empordà, terra d’acollida dóna les gràcies a totes les persones que ens han volgut ajudar en aquell final de juliol de patiment i angoixa.
Aquí hauria d’acabar però com que tinc la oportunitat de tenir tanta gent reunida els hi volia dir que ja que aquestes trobades les fem cada dos anys, la d’avui serà la darrera vegada que els hi dirigeixi la paraula. El proper 2013 compliré, si Déu ho vol, vuitanta anys, i penso que desprès de 9 anys representant l’Alt Empordà al CGGCat ha arribat l’hora del relleu. Cal gent més jove que continuï la tasca, amb empenta i noves ideés. Per a mi ha estat un honor representar una comarca tan esplèndida com la nostra i m’ha permès conèixer i relacionar-me amb gent molt important dintre de les entitats de suport a les persones grans, tant a nivell comarcal, ( penso, per exemple, en l’amic Oleguer Costa Caball de Sant Climent Sescebes), com de demarcació i també de país. Una experiència que ha valgut la pena, per lo que restaré per sempre agraït d’haver-me donat aquesta oportunitat.
Que acabeu de tenir una bona diada, i un feliç retorn a les vostres llars, visca l’Empordà i visca Catalunya. Moltes gràcies.
dilluns, 24 de setembre del 2012
Comentari Politnómic (Político-Económic)
L’HORA DE LA VERITAT Setmana 39
Després de l'anunciat fracàs de l’entrevista del president de la Generalitat amb el president del Govern , en què el primer demanava el pacte fiscal per a Catalunya, arribem a la setmana del debat de política general que el dimarts s’encetarà al Parlament de Catalunya , en el qual haurà de decidir-se quin es el rumb que s'ha de seguir, si referèndum directe o avançament de les eleccions autonòmiques. Per tant, serà una setmana apassionant, no decisiva, peró sí una mica esclaridora de com aniran produint-se els esdeveniments.
Quant a l’altre tema estrella de la setmana, han estat les diferents manifestacions pel que fa a les pensions públiques. A mitja setmana semblava que s’anunciava que aquest any 2013 no es congelarien les pensions i que hi hauria un petit augment, no de l’import de l’IPC, sinó només de l'1%. Les darreres novetats són que torna a perillar la paga extra de Nadal, que es cobra amb la mensualitat de novembre, i que si bé, en principi, les pensions no sofririen retallades, si que, almenys les que sobrepassen el mínim, serien congelades, es a dir no tindrien l’augment reglamentari que s’indica en el Pacte de Toledo. I també perilla la regularització de l’IPC anual i que es calcula amb els índexs de desembre a novembre.
Per acabar de reblar el clau, un recent estudi aparegut a la revista Panorama Social editat per la Funcas (Fundació de Caixes d’Estalvis) afirma que “els jubilats amb prou feines han patit la crisi i que amb la pensió cobreixen les necessitats i ajuden la família” No és la primera vegada que això passa ja l’any passat un alt càrrec del Banc d’Espanya va dir més o menys el mateix. Per tant, pinten bastos!
Després de l'anunciat fracàs de l’entrevista del president de la Generalitat amb el president del Govern , en què el primer demanava el pacte fiscal per a Catalunya, arribem a la setmana del debat de política general que el dimarts s’encetarà al Parlament de Catalunya , en el qual haurà de decidir-se quin es el rumb que s'ha de seguir, si referèndum directe o avançament de les eleccions autonòmiques. Per tant, serà una setmana apassionant, no decisiva, peró sí una mica esclaridora de com aniran produint-se els esdeveniments.
Quant a l’altre tema estrella de la setmana, han estat les diferents manifestacions pel que fa a les pensions públiques. A mitja setmana semblava que s’anunciava que aquest any 2013 no es congelarien les pensions i que hi hauria un petit augment, no de l’import de l’IPC, sinó només de l'1%. Les darreres novetats són que torna a perillar la paga extra de Nadal, que es cobra amb la mensualitat de novembre, i que si bé, en principi, les pensions no sofririen retallades, si que, almenys les que sobrepassen el mínim, serien congelades, es a dir no tindrien l’augment reglamentari que s’indica en el Pacte de Toledo. I també perilla la regularització de l’IPC anual i que es calcula amb els índexs de desembre a novembre.
Per acabar de reblar el clau, un recent estudi aparegut a la revista Panorama Social editat per la Funcas (Fundació de Caixes d’Estalvis) afirma que “els jubilats amb prou feines han patit la crisi i que amb la pensió cobreixen les necessitats i ajuden la família” No és la primera vegada que això passa ja l’any passat un alt càrrec del Banc d’Espanya va dir més o menys el mateix. Per tant, pinten bastos!
dilluns, 17 de setembre del 2012
Comentari POLITNÖMIC (Politic-económic)
LA DIADA Setmana 38
La Diada d’aquest any ha tingut un caire que no cal repetir. No sé quantes persones hi van assistir, però si busquem un entremig entre les dues versions, sis-cents mil i un milió i mig, ens dóna una quantitat superior al milió de persones. Per tant, hem de convenir que va ser multitudinària i, parodiant el cant del Barça, va ser un clam que va ressonar pertot arreu. Per tant èxit absolut de l’ANC, organitzadors de l’acte.
Les conseqüències encara és aviat per veure-les amb claredat. Aquesta setmana, el dijous, el president de la Generalitat visitarà a Madrid el president del Govern d’Espanya per presentar-li el pacte fiscal que demana per Catalunya. Per tant, no cal avançar esdeveniments, ni córrer, que tot encara està per decidir.
També aquesta setmana s'ha parlat de les pensions i el senyor Rajoy ha manifestat que no té intenció de retallar-les. En tot cas, un estudi publicat a la revista Panorama social editada per la Funcas (Fundació de les Caixes d’Estalvis) deia que “els jubilats amb prou feines han patit la crisi” i que “amb la pensió cobreixen les necessitats i ajuden la família” Hum...veurem el novembre què passarà quan se sàpiga l’IPC anual, que segons el Pacte de Toledo serveix per a la revalorització de les pensions.
La Diada d’aquest any ha tingut un caire que no cal repetir. No sé quantes persones hi van assistir, però si busquem un entremig entre les dues versions, sis-cents mil i un milió i mig, ens dóna una quantitat superior al milió de persones. Per tant, hem de convenir que va ser multitudinària i, parodiant el cant del Barça, va ser un clam que va ressonar pertot arreu. Per tant èxit absolut de l’ANC, organitzadors de l’acte.
Les conseqüències encara és aviat per veure-les amb claredat. Aquesta setmana, el dijous, el president de la Generalitat visitarà a Madrid el president del Govern d’Espanya per presentar-li el pacte fiscal que demana per Catalunya. Per tant, no cal avançar esdeveniments, ni córrer, que tot encara està per decidir.
També aquesta setmana s'ha parlat de les pensions i el senyor Rajoy ha manifestat que no té intenció de retallar-les. En tot cas, un estudi publicat a la revista Panorama social editada per la Funcas (Fundació de les Caixes d’Estalvis) deia que “els jubilats amb prou feines han patit la crisi” i que “amb la pensió cobreixen les necessitats i ajuden la família” Hum...veurem el novembre què passarà quan se sàpiga l’IPC anual, que segons el Pacte de Toledo serveix per a la revalorització de les pensions.
dilluns, 10 de setembre del 2012
LES SIS MILLORS POESIES EMPORDANESES
LA CANÇÒ DEL TAPER (1)
De Ramon Masifern, amb la grafia d’abans de la normalització
Sota un cel pur y esplendent,
Vora la mar remorosa,
Tot guaytant a sopl ixent
Hi somriu ma Patria hermosa.
N’es tot l’any verger en flor;
N’es la gent robusta y sana;
Lo glever es un pa d’or
Brunyit per la tramontana.
Aquí hi viu tothom feliç;
Aquí hi gran’l bé de Deu...
Y d’aquest bell paradís
Puch ben dir qu’en som hereu
Oh ma Patria ampurdanesa,
Jo so`l fill que t’aymo més;
So’l puntal de ta riquesa...
¡ay de tú si jo’t faltès
II
Tant bon punt rellú l’aurora
Prench les eines amatent:
Quan me veu l’escayradora
Los carrachs me du somrient.
Bat l’estoix ab gran fal.lera
Per l’encaix y ensüadó
Y al cimbell de la panera
Va cayent el tap rodó.
Y¡ala, ala! Bregà’y fora,
Vaig pensant ab cor gojós;
Eixa vida m’enamora,
Lo treball es mon repós.
(Aqui repeteix la segona estrofa,
Oh ma Patria, etc etc................)
III
Mon caràcter jovenivol
N’es amich d’esbargiment:
No’m fa plaer l’estar pensívol;
L’esplayança es mon content.
En cap balles de la plana
Jo no hi puch pas may fallar;
Quan puntejo la sardana
¡aalló si qu’es puntejar!
.
De Ramon Masifern, amb la grafia d’abans de la normalització
Sota un cel pur y esplendent,
Vora la mar remorosa,
Tot guaytant a sopl ixent
Hi somriu ma Patria hermosa.
N’es tot l’any verger en flor;
N’es la gent robusta y sana;
Lo glever es un pa d’or
Brunyit per la tramontana.
Aquí hi viu tothom feliç;
Aquí hi gran’l bé de Deu...
Y d’aquest bell paradís
Puch ben dir qu’en som hereu
Oh ma Patria ampurdanesa,
Jo so`l fill que t’aymo més;
So’l puntal de ta riquesa...
¡ay de tú si jo’t faltès
II
Tant bon punt rellú l’aurora
Prench les eines amatent:
Quan me veu l’escayradora
Los carrachs me du somrient.
Bat l’estoix ab gran fal.lera
Per l’encaix y ensüadó
Y al cimbell de la panera
Va cayent el tap rodó.
Y¡ala, ala! Bregà’y fora,
Vaig pensant ab cor gojós;
Eixa vida m’enamora,
Lo treball es mon repós.
(Aqui repeteix la segona estrofa,
Oh ma Patria, etc etc................)
III
Mon caràcter jovenivol
N’es amich d’esbargiment:
No’m fa plaer l’estar pensívol;
L’esplayança es mon content.
En cap balles de la plana
Jo no hi puch pas may fallar;
Quan puntejo la sardana
¡aalló si qu’es puntejar!
.
Comentari Politnómic (político - económic)
ESPERANT L’ONZE...DE SETEMBRE, ÉS CLAR! Setmana 37
En el transcurs de la setmana s’han produït diversos esdeveniments que és poden considerar importants. El dimarts es va destapar la noticia de que el Govern estatal havia utilitzat la “guardiola” de les pensions per poder pagar la paga extra de juliol. Més tard va venir a parlar la mandamás europea Angela Merkel, per, amb una maniobra conjunta amb el Banc Central Europeu, fer-li saber al senyor Rajoy que aquesta últim comprarà bons de l’Estat espanyol sempre que es demani el rescat i així poder aplicar les seves condicions. I hem estat entretinguts en demanar si el president de la Generalitat anirà o no a la manifestació del 11 S- I si els consellers que hi vagin hi van en nom propi o en representació del Govern català. En una setmana de “rentrée” com diuen els francesos, tot esperant el dimarts 11-S.
Des de aquí desitgem que les coses es desenvolupin amb seny i que el poble de Catalunya pugui fer sentir la seva veu i que els que hagin d’escoltar no es facin el sord. Desprès ja s’aniran llimant les asprors per continuar el viatge amb calma i sense massa obstacles. .
En el transcurs de la setmana s’han produït diversos esdeveniments que és poden considerar importants. El dimarts es va destapar la noticia de que el Govern estatal havia utilitzat la “guardiola” de les pensions per poder pagar la paga extra de juliol. Més tard va venir a parlar la mandamás europea Angela Merkel, per, amb una maniobra conjunta amb el Banc Central Europeu, fer-li saber al senyor Rajoy que aquesta últim comprarà bons de l’Estat espanyol sempre que es demani el rescat i així poder aplicar les seves condicions. I hem estat entretinguts en demanar si el president de la Generalitat anirà o no a la manifestació del 11 S- I si els consellers que hi vagin hi van en nom propi o en representació del Govern català. En una setmana de “rentrée” com diuen els francesos, tot esperant el dimarts 11-S.
Des de aquí desitgem que les coses es desenvolupin amb seny i que el poble de Catalunya pugui fer sentir la seva veu i que els que hagin d’escoltar no es facin el sord. Desprès ja s’aniran llimant les asprors per continuar el viatge amb calma i sense massa obstacles. .
dimecres, 5 de setembre del 2012
LES SIS MILLORS POESIES EMPORDANESES
Tal com vaig anunciar publicarem “Les sis millors poesies empordaneses” del que n’és autor l’escriptor i compositor de cançons i sardanes Ramon Masifern i Marcó, nascut a La Bisbal d’Empordà l’any 1862 i mort a Barcelona el 1936.
En Ramon Masifern era mestre en Gai-Saber i se l’anomenava “el cantor de la sardana i de l’Empordà.”
Estan escrites amb la grafia de l’època, es a dir abans de la normalització lingüística, cosa que respectarem, igual com vàrem fer amb Les Gràcies de l’Empordà de Pere Coromines
Les sis poesies que es varen considerar les millors d’aquest autor són:
HIMNE DE L’AMPURDÀ Setmana 36
LA CANÇÓ DEL TAPER Setmana 37
EL MERCAT DE LA VILA Setmana 38/39
LA FIRA DE FIGUERAS Setmana 40/41
LA COSTA LLEVANTINA Setmana 42/43/44
LA SARDANA Setmana 45/46
Degut a l’extensió d’alguna d’aquestes poesies la seva publicació durarà més d’una setmana, segons podeu veure al costa del títol.
Espero que us agradin.
----------------------------------
LES SIS MILLORS POESIES AMPURDANESES
De Ramon Masifern, amb la grafia d’abans de la normalització lingüística:
HIMNE DE L’AMPURDÀ (1)
Salut noble Ampurdà, palau de la franquesa, (2)
terra de llibertat, d’amor i d’honradesa:
de nostre Catalunya tú n’ets el bell jardí
la rassa catalana en tú no hi pot morí
Ets un pahis joliu, tot cor, tot vehemencia;
en tu no s’hi congria calmosa l’indolencia;
per’xó ton llabi acostas, apresurat y ardent,
a tota font brillant de vida i sentiment.
Tens rius, tens fontanelles, tens planes i montanyes,
tens fruyterars hortes y un mar ple de cançons;
prop del palau de marbre s’hi jocan les cabanyes
y oreigs de democracia n’aixamplan tos pulmons
Ta gent austera es franca, senzilla y laboriosa;
perfums del sol helénich t’envia l’Orient;
l’ingenua poesia t’alenta bondadosa
y entre cançons i dances la vida’t fas plaent.
Tes elegants viles de joventut serena
son branques de magnolia de ton flayrós jardì;
llur esplendor hi escampan les arts de tota mena,
y la tapera industria com sol s’hi veu lluí
Cap ayre d’epidemia no hi senta en tú domini;
tos nets casals en semblan palaus de diamants;
la dona ampurdanesa, pulida com l’armini,
i’l vent de Tramontana son els millors guardians...
¡Salut, noble Ampurdà, somris de Catalunya,
ambent de regositj que la tristesa allunya;
ho terra hospitalaria, on ningú és foraster;
¡que n’es de catalana l’essencia de ton ser!
Un jorn desitg sentires de germinà una dança
que’n fos espill purissim de tos amors volguts,
y la sardana ayrosa brotà, tota esperança,
com símbol d’una terra vessanta de virtuts.
Y’ls Déus que ho permeteren, cofoys se n’alegraren
i a mans junyits y ayrosos la dança puntejaren
ab ses consortes Deeses de llarchs y sútils vels;
y a dalt l’Arcada inmensa somreyan sols y estels.....
Si may la nostra Patria gemís aclaparada,
oh Ampurdà meu, aixeca l’esprit de ta fillada;
aixeca’t de tes cendres al clam d’un sol amor.....
Sigas la Covadonga de nostra Gran Llevor.
Ampurdà 1895
_________
(1) Musicat, a gran cor, pel mestre En Josep Soler, de La Bisbal
(2) Aquest himne ha sigut imitat per molts; entre altres, un d’ells
li plagià el primer vers: “Salut noble Empordà, palau del vent”.
En Ramon Masifern era mestre en Gai-Saber i se l’anomenava “el cantor de la sardana i de l’Empordà.”
Estan escrites amb la grafia de l’època, es a dir abans de la normalització lingüística, cosa que respectarem, igual com vàrem fer amb Les Gràcies de l’Empordà de Pere Coromines
Les sis poesies que es varen considerar les millors d’aquest autor són:
HIMNE DE L’AMPURDÀ Setmana 36
LA CANÇÓ DEL TAPER Setmana 37
EL MERCAT DE LA VILA Setmana 38/39
LA FIRA DE FIGUERAS Setmana 40/41
LA COSTA LLEVANTINA Setmana 42/43/44
LA SARDANA Setmana 45/46
Degut a l’extensió d’alguna d’aquestes poesies la seva publicació durarà més d’una setmana, segons podeu veure al costa del títol.
Espero que us agradin.
----------------------------------
LES SIS MILLORS POESIES AMPURDANESES
De Ramon Masifern, amb la grafia d’abans de la normalització lingüística:
HIMNE DE L’AMPURDÀ (1)
Salut noble Ampurdà, palau de la franquesa, (2)
terra de llibertat, d’amor i d’honradesa:
de nostre Catalunya tú n’ets el bell jardí
la rassa catalana en tú no hi pot morí
Ets un pahis joliu, tot cor, tot vehemencia;
en tu no s’hi congria calmosa l’indolencia;
per’xó ton llabi acostas, apresurat y ardent,
a tota font brillant de vida i sentiment.
Tens rius, tens fontanelles, tens planes i montanyes,
tens fruyterars hortes y un mar ple de cançons;
prop del palau de marbre s’hi jocan les cabanyes
y oreigs de democracia n’aixamplan tos pulmons
Ta gent austera es franca, senzilla y laboriosa;
perfums del sol helénich t’envia l’Orient;
l’ingenua poesia t’alenta bondadosa
y entre cançons i dances la vida’t fas plaent.
Tes elegants viles de joventut serena
son branques de magnolia de ton flayrós jardì;
llur esplendor hi escampan les arts de tota mena,
y la tapera industria com sol s’hi veu lluí
Cap ayre d’epidemia no hi senta en tú domini;
tos nets casals en semblan palaus de diamants;
la dona ampurdanesa, pulida com l’armini,
i’l vent de Tramontana son els millors guardians...
¡Salut, noble Ampurdà, somris de Catalunya,
ambent de regositj que la tristesa allunya;
ho terra hospitalaria, on ningú és foraster;
¡que n’es de catalana l’essencia de ton ser!
Un jorn desitg sentires de germinà una dança
que’n fos espill purissim de tos amors volguts,
y la sardana ayrosa brotà, tota esperança,
com símbol d’una terra vessanta de virtuts.
Y’ls Déus que ho permeteren, cofoys se n’alegraren
i a mans junyits y ayrosos la dança puntejaren
ab ses consortes Deeses de llarchs y sútils vels;
y a dalt l’Arcada inmensa somreyan sols y estels.....
Si may la nostra Patria gemís aclaparada,
oh Ampurdà meu, aixeca l’esprit de ta fillada;
aixeca’t de tes cendres al clam d’un sol amor.....
Sigas la Covadonga de nostra Gran Llevor.
Ampurdà 1895
_________
(1) Musicat, a gran cor, pel mestre En Josep Soler, de La Bisbal
(2) Aquest himne ha sigut imitat per molts; entre altres, un d’ells
li plagià el primer vers: “Salut noble Empordà, palau del vent”.
dimarts, 4 de setembre del 2012
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al Setmanari l'Empordà del 4 de Setembre del 2012
ESTAT DEL BENESTAR, PUNT FINAL?
Quan a finals de l’any 2006 es va aprovar l’anomenada llei de la dependència es va dir, una mica pomposament, que significava la quarta pota de l’estat del benestar, després de l’educació, la sanitat i les pensions públiques. Diverses vegades havia manifestat que l’estat del benestar no arribava a totes les capes de la població, ja que existien col•lectius de persones grans que tenien dificultats per arribar a final de mes. Sobretot les persones viudes que se’ls reduïa considerablement la prestació de la seguretat social en el tema de les pensions.
Amb l’esclat de la bombolla immobiliària, la consegüent crisi de les entitats financeres i tot el rebombori europeu, hem anat veient que l’estat del benestar cada dia minvava una mica més. O al menys que en podrien gaudir menys persones cada vegada més.. Fa cinc anys que va començar tot aquest desori que estem vivim i veiem que a cada fornada perdem un pa, com es diu vulgarment.
Són cada vegada més les persones que tenen dificultats per arribar a final de mes, i les persones grans han anat veient que el seu poder adquisitiu disminueix a marxes forçades.
Les constants pujades de preus dels serveis bàsics, pràcticament imprescindibles, com la llum, el gas, l’aigua, els medicaments, els queviures, entre altres, fan que cada més gent entri a formar part dels que no poden arribar a cobrir les seves necessitats més peremptòries. D’això en saben, i molt, les organitzacions com Càritas, Creu Roja, el Banc dels Aliments i altres ONG que procuren atendre els que no hi arriben. Algun dia hauríem de saber queèhan representat els augments de preu de la vida dels darrers anys. No l’índex de l’IPC que oficialment ens anuncien cada any. Sinó.un altre índex en el qual només hi constin els augments de preus dels articles que més consumeixen les persones grans i les que tenen un pressupost petit.
Les mesures anunciades l’onze de juliol passat pel Govern espanyol encara han contribuït a fer més difícil el dia a dia dels menys afavorits i se n’estan preparant d’altres, com ara la modificació de la Llei de la Dependència, amb l’anunciat retard per als dependents moderats que no entraran en el sistema fins l’any 2015 i amb la rebaixa del 15% de la prestació que cobren els cuidadors familiars de les persones dependents.
Tot fa pensar, doncs, que l’estat del benestar fa aigües per tots costats i que el que s’havia aconseguit amb molts anys d’esforços i sacrificis ens ho hem polit en menys d’un quinquenni. En aquest sentit és un bon exemple una carta a La Vanguardia en la qual el nét d’una persona nascuda l’any 1939 explica que el seu avi en arribar a la vellesa va haver d’acceptar l’ajut de la dependència per l’atac de la desgastadora malaltia de l’oblit. Continua dient que l’avi afirmava que gaudia de la sort de viure en un país que pensava en ell, i que la seva darrera frase lúcida va ser:“Vaig néixer pobre i en guerra; moriré ric i en pau. Vosaltres vigileu que no desfeu el camí”.
Doncs el camí s’ha anat desfent i cada cop més ràpidament. Però com que l’esperança l’hem de continuar tenint esperem que tots els sacrificis que ara estem abocats a fer tots, donin pas a una altra i definitiva recuperació de la malparada economia. I també ens agradaria que hi hagués transparència i que, d’una vegada per totes, els vertaders culpables d’haver arribat a unes situacions que cinc anys enrere hauríem qualificat de quimèriques siguin portats davant la justícia i que en un judici just siguin condemnats a les penes que el seu comportament mereixi. El poble esta tip de draps calents i bones paraules i vol acció. I que determinades coses no quedin impunes per a la posteritat. Només així la gent normal podrà continuar tenint confiança en les persones que els han de governar. En cas contrari, serà més del mateix, com ha passat tantes vegades.
Normalment tinc per costum acabar amb una nota d’optimisme. Avui em veig incapaç de fer-ho. Malgrat tot, que tingueu, tinguem, sort!.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Quan a finals de l’any 2006 es va aprovar l’anomenada llei de la dependència es va dir, una mica pomposament, que significava la quarta pota de l’estat del benestar, després de l’educació, la sanitat i les pensions públiques. Diverses vegades havia manifestat que l’estat del benestar no arribava a totes les capes de la població, ja que existien col•lectius de persones grans que tenien dificultats per arribar a final de mes. Sobretot les persones viudes que se’ls reduïa considerablement la prestació de la seguretat social en el tema de les pensions.
Amb l’esclat de la bombolla immobiliària, la consegüent crisi de les entitats financeres i tot el rebombori europeu, hem anat veient que l’estat del benestar cada dia minvava una mica més. O al menys que en podrien gaudir menys persones cada vegada més.. Fa cinc anys que va començar tot aquest desori que estem vivim i veiem que a cada fornada perdem un pa, com es diu vulgarment.
Són cada vegada més les persones que tenen dificultats per arribar a final de mes, i les persones grans han anat veient que el seu poder adquisitiu disminueix a marxes forçades.
Les constants pujades de preus dels serveis bàsics, pràcticament imprescindibles, com la llum, el gas, l’aigua, els medicaments, els queviures, entre altres, fan que cada més gent entri a formar part dels que no poden arribar a cobrir les seves necessitats més peremptòries. D’això en saben, i molt, les organitzacions com Càritas, Creu Roja, el Banc dels Aliments i altres ONG que procuren atendre els que no hi arriben. Algun dia hauríem de saber queèhan representat els augments de preu de la vida dels darrers anys. No l’índex de l’IPC que oficialment ens anuncien cada any. Sinó.un altre índex en el qual només hi constin els augments de preus dels articles que més consumeixen les persones grans i les que tenen un pressupost petit.
Les mesures anunciades l’onze de juliol passat pel Govern espanyol encara han contribuït a fer més difícil el dia a dia dels menys afavorits i se n’estan preparant d’altres, com ara la modificació de la Llei de la Dependència, amb l’anunciat retard per als dependents moderats que no entraran en el sistema fins l’any 2015 i amb la rebaixa del 15% de la prestació que cobren els cuidadors familiars de les persones dependents.
Tot fa pensar, doncs, que l’estat del benestar fa aigües per tots costats i que el que s’havia aconseguit amb molts anys d’esforços i sacrificis ens ho hem polit en menys d’un quinquenni. En aquest sentit és un bon exemple una carta a La Vanguardia en la qual el nét d’una persona nascuda l’any 1939 explica que el seu avi en arribar a la vellesa va haver d’acceptar l’ajut de la dependència per l’atac de la desgastadora malaltia de l’oblit. Continua dient que l’avi afirmava que gaudia de la sort de viure en un país que pensava en ell, i que la seva darrera frase lúcida va ser:“Vaig néixer pobre i en guerra; moriré ric i en pau. Vosaltres vigileu que no desfeu el camí”.
Doncs el camí s’ha anat desfent i cada cop més ràpidament. Però com que l’esperança l’hem de continuar tenint esperem que tots els sacrificis que ara estem abocats a fer tots, donin pas a una altra i definitiva recuperació de la malparada economia. I també ens agradaria que hi hagués transparència i que, d’una vegada per totes, els vertaders culpables d’haver arribat a unes situacions que cinc anys enrere hauríem qualificat de quimèriques siguin portats davant la justícia i que en un judici just siguin condemnats a les penes que el seu comportament mereixi. El poble esta tip de draps calents i bones paraules i vol acció. I que determinades coses no quedin impunes per a la posteritat. Només així la gent normal podrà continuar tenint confiança en les persones que els han de governar. En cas contrari, serà més del mateix, com ha passat tantes vegades.
Normalment tinc per costum acabar amb una nota d’optimisme. Avui em veig incapaç de fer-ho. Malgrat tot, que tingueu, tinguem, sort!.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
diumenge, 2 de setembre del 2012
Comentari Politnómic (polític - económic)
QUATRE MESOS....DECISIUS? Setmana 36
Tornem-m’hi. Han passat les quatre setmanes d’agost –calorós i enganxós a més no poder. Les notícies econòmiques i polítiques han arribat en comptagotes i sense gaires sobresalts. Els que manen s’han agafat uns dies de descans que ens convenen a tots i a veure si a partir d’ara comencen l’endreça. A Catalunya hi ha una efervescència sobiranista més alta que de costum i s’espera amb expectació la Diada de l'11 de Setembre, que segons alguns entesos, ha de marcar un abans i un després. És preveu una manifestació molt concorreguda, no sé si superior a la del 10 de juliol de 2010 (la de la retallada de l’Estatut, o la del 11 de setembre de 1977, demanant Autonomia i Estatut). Per cert, molts dels qui aniran a la "mani"d’aquest 11 de Setembre ni havien nascut el 77. Això vol dir que ens hem fet grans, alguns molt. Penso que els quatre mesos que falten per acabar aquest infaust any 2012 poden ser decissius, sobretot per acabar la reforma de les entitats financeres que ja s’ha posat en marxa amb la creació de l’anomenat banc dolent, en realitat Societat de Gestió d’Actius, i saber si definitivament cau algun banc (recordem que caixa ja no en queda gairebé cap, només algunes de molt petites).
El que ja sabem és que la plaga del segle XXI, l’atur, no té ganes de minvar, més aviat a l'inrevés, i això sí que és preocupant. Atur vol dir passar gana i, per tant, vol dir desesperació. Fets com els que han passat a Andalusia i Extremadura, tot i ser reprovables, es poden repetir en altres indrets. El problema és d’una tal envergadura que caldria que tots els que manen es posessin a treballar en la mateixa direcció. Catalunya, com altres comunitats ha demanat diners al Fons de Liquiditat Autonómic per poder atendre els pagaments.És un rescat o només demanem part dels que ens deuen ?
Fins la setmana vinent!
Tornem-m’hi. Han passat les quatre setmanes d’agost –calorós i enganxós a més no poder. Les notícies econòmiques i polítiques han arribat en comptagotes i sense gaires sobresalts. Els que manen s’han agafat uns dies de descans que ens convenen a tots i a veure si a partir d’ara comencen l’endreça. A Catalunya hi ha una efervescència sobiranista més alta que de costum i s’espera amb expectació la Diada de l'11 de Setembre, que segons alguns entesos, ha de marcar un abans i un després. És preveu una manifestació molt concorreguda, no sé si superior a la del 10 de juliol de 2010 (la de la retallada de l’Estatut, o la del 11 de setembre de 1977, demanant Autonomia i Estatut). Per cert, molts dels qui aniran a la "mani"d’aquest 11 de Setembre ni havien nascut el 77. Això vol dir que ens hem fet grans, alguns molt. Penso que els quatre mesos que falten per acabar aquest infaust any 2012 poden ser decissius, sobretot per acabar la reforma de les entitats financeres que ja s’ha posat en marxa amb la creació de l’anomenat banc dolent, en realitat Societat de Gestió d’Actius, i saber si definitivament cau algun banc (recordem que caixa ja no en queda gairebé cap, només algunes de molt petites).
El que ja sabem és que la plaga del segle XXI, l’atur, no té ganes de minvar, més aviat a l'inrevés, i això sí que és preocupant. Atur vol dir passar gana i, per tant, vol dir desesperació. Fets com els que han passat a Andalusia i Extremadura, tot i ser reprovables, es poden repetir en altres indrets. El problema és d’una tal envergadura que caldria que tots els que manen es posessin a treballar en la mateixa direcció. Catalunya, com altres comunitats ha demanat diners al Fons de Liquiditat Autonómic per poder atendre els pagaments.És un rescat o només demanem part dels que ens deuen ?
Fins la setmana vinent!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
