LES PENSIONS (II)
Continuant amb el tema encetat el mes passat, farem unes quantes consideracions ja que molt ens temem que, d’ara endavant, en sentirem a parlar assíduament. Comencem per dir que actualment es paguen gairebé set mil cinc cents milions d’euros mensuals, que han de sortir de les cotitzacions dels treballadors en actiu i que, quan amb aquestes cotitzacions es fa curt s’han de fer servir els Fons de Reserva, xifrats en més ó menys 68.000 milions d’euros. La despesa de la Seguretat Social en pensions augmenta a un ritme del 4’4% anual i representa el 12% del PIB (Producte Interior Brut).
Una simple divisió ens diu que en el cas hipotètic, i a més pràcticament impossible, de no haver-hi cotitzants, aquests Fons de Reserva donarien per pagar les pensions uns 9 mesos. Significatiu és que per poder pagar la paga extra d’estiu es fes servir el 95% del Fons de Prevenció i Rehabilitació creat l’any 1985 i que els empresaris tenien l’esperança que s’utilitzés per rebaixar les cotitzacions. Dels gairebé 4.750 milions se’n varen fer servir 4.400 i, per tant, ha quedat un petit romanent d’uns 250 milions, totalment insuficient per la paga extra de Nadal, a cobrar aquest mes de novembre. Cobrarem o no, aquesta paga extra? Ja falta poc per saber-ho.
Amb una esperança de vida cada cop més llarga és fàcil entendre que les perspectives no son gaire agradables. Cada any entren al sistema de pensions una gran quantitat de persones, superior en nombre a les que deixen de cobrar per defunció, i a més amb una pensió més elevada, ja que la seva base reguladora és superior a la que tenien els més grans i que per llei de vida han passat a l’altre món. Tot això es una qüestió normal, i el que fa que ara sigui problemàtic és l’enorme taxa d’atur, que va fent que cada cop siguin menys les persones que cotitzen. I si, per un costat, augmenten els que cobren i per l’altre disminueixen els que paguen no es fa difícil imaginar el que pot passar. No fa gaire anys que hi havia quatre cotitzants per cada pensionista, i, actualment, la proporció és pràcticament la meitat, es a dir, dos per un.
Per acabar de reblar el clau, un recent estudi de la Funcas (Fundació de les Caixes d’Estalvis) aparegut al número 15 de la revista Panorama social diu textualment que “els jubilats amb prou feines han patit la crisi i amb la pensió cobreixen les necessitats i ajuden la família” Neguem rotundament la primera part de la frase. Que no pateixen la crisi els jubilats? I els augments dels productes alimentaris, i les factures del gas i de l’electricitat que molts ja no poden encendre la calefacció i aviat hauran de sopar amb espelmes?
Naturalment que l’estudi és molt més extens que les dues ratlles que heu llegit i que raona amb detall el perquè s’arriba a les conclusions senyalades. Es fan comparacions entre les atencions que reben de l’estat del benestar les persones grans i les joves i asseguren que “és evident que els grans estan sent prioritzats”.
No és la primera vegada que persones o entitats amb repercussió mediàtica fan aquesta mena de declaracions. Crec recordar que l’any passat un alt càrrec del Banc d’Espanya deia més o menys que ja seria hora que s’adoptessin mesures d’ajut als joves encara que fos en detriment de les persones grans. Quant a la primera part de les manifestacions, hi estem totalment d’acord, però no, de cap de manera, que siguin en detriment dels grans. No faltaria més!
Per acaba, un detall a tenir en compte de l’estudi del Funcas és que diuen que ajuden la família. Doncs, és clar que sí! Els avis i àvies estem per això, per ajudar en la mesura de les nostres possibilitats. Econòmicament, i també moralment. Potser el Govern no s’ha adonat que si no fos per les ajudes de les persones grans a les seves famílies, el malestar social seria molt més gran, a causa de la gran taxa d’atur juvenil? I que probablement episodis com els vistos a Andalusia i Extremadura sovintejarien més. No ho acabem de trencar tot. Sempre hem dit que la gent gran està disposada a ajudar, però d’això a arribar a abusar de la seva debilitat hi va un bon tros.
I, a més a més, també cal afegir que si les persones grans veuen que poden ajudar la família, augmenta la seva autoestima amb repercussions favorables per a la salut, que repercuteix, alhora, en el menor consum de medicaments i, per tant a minorar la factura farmacèutica. Tot això farem malbé rebaixant encara més l’estat del benestar de les persones grans? Que s’ho pensin be!
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada