dilluns, 23 de març de 2020

.- Publicat al setmanari Empordà del 17.03.2020


 VIST AMB BONS ULLS

GENT GRAN I PENSIONS

La darrera vegada que vaig parlar de les pensions va ser el juliol del 2017; per tant han passat més de dos anys i mig i tot plegat només ha fet que empitjorar. Els governs d’Espanya, en crisi permanent, no han estat capaços de fer res per trobar solucions adequades. I així hem arribat a finals del 2019 amb unes xifres que maregen. 9.759  milions és l’import de les pensions: de jubilació 71%, viduïtat 17%, incapacitat permanent 10%, orfandat i a favor de familiars 2%. També el nombre de pensions ha batut el rècord, amb un total de 9.801.379. I la guardiola de les pensions creada l’any 2000 i que el 2011, en l’últim govern de Rodríguez Zapatero, va arribar als gairebé 67.000 milions, ha quedat reduïda a la insignificança d’uns 1.500 milions.  

Alguns experts vaticinen que la rebaixa de les pensions és inevitable per garantir-ne el futur, ja que el dèficit de la Seguretat Social, que continuarà en augment els propers anys, no es por finançar indefinidament amb càrrec a l’endeutament públic. Els que així opinen diuen que les tensions que hi ha entre els ingressos per cotitzacions a la Seguretat Social i el pagament de les pensions converteixen el sistema en insostenible i auguren que les pensions no desapareixeran,  però que en el futur evolucionaran a la baixa progressivament, fins que quedin en pensions assistencials. La paradoxa és que la gent considera que les pensions són baixes, i en canvi el sistema no les pot mantenir; com sigui que l’esperança de vida ha augmentat, mantenir un nivell de vida digne tants anys a compte de la pensió serà complicat.

Els jubilats dels anys 50, 60 o 70 tenien una esperança de vida desprès de la  jubilació d’entre cinc i deu anys; actualment és de vint o vint-i-cinc, i molt aviat és produirà la jubilació de la generació dels anomenats baby boomers, nascuts entre 1957 i 1967, que és la més nombrosa. Caldrà, doncs, en primer lloc, allargar l’edat de jubilació, encara que el debat sobre com fer sostenible el sistema s’arrossega des de fa decennis i no acaba mai de trobar-se la solució adequada. Altres països sembla que sí que han trobat alternatives viables per garantir la jubilació dels seus ciutadans i potser seria bo estudiar fins a quin punt algun d’aquests models podria ser transferible al nostre país. En alguns països han adoptat els anomenats “comptes nocionals”, que, per dir-ho ras i curt, em sembla que és un sistema de capitalització, segurament amb algunes diferències, sistema oposat a l’espanyol que és el de repartiment.

El nou govern -per primer cop un govern de coalició-  entre el PSOE i Unides Podem,  ja ha anunciat que les pensions s’apujaran un 0,9% aquest 2020 i que en un futur els augments tornaran a fer-se tenint com referència l’IPC de l’any anterior. Ja he manifestat en altres ocasions que seria partidari  que els augments anuals es fessin de manera lineal en lloc de percentual com es fa sempre. Amb aquest sistema percentual la diferència entre la quantia de les pensions augmenta cada any. Un govern socialista, el de Felipe Gonzalez, ho va canviar un any, els sindicats s’hi van posar en contra, van apel·lar i els tribunals els  van donar la raó. Vaticino que entrem en un període en que les tensions entre el govern i el capitalisme seran  de gran magnitud. Veurem cap a on es decanten les coses, però seria ben lamentable que les persones que han cotitzat tants anys veiessin escapçats els seus drets adquirits    .

Esperem i desitgem que els designis fatalistes que alguns pregonen no siguin tan  greus, perquè, com he dit en altres ocasions, fer-se vell és feixuc; si a sobre ho fas amb dificultats econòmiques, ho és molt més.  

Salut i sort per a tothom.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista