dilluns, 17 d’octubre de 2016

#fotografia#retrat #blancinegre

L'amic Xavi Toral, ha volgut incloure'm en la seva galeria de #fotografia#retrat  #blancinegre, publicant la meva foto actual i una petita ressenya d'alguns trets de la la meva vida i la meva personalitat. Hi estic del tot d'acord, amb unes petites matisacions. Quan diu que tinc una personalitat forta, tot o res, blanc o negre, he de reconèixer que, sobre tot en converses amb els meus amics "rambleros", sovint, segurament més sovint que no voldria, expresso opinions contundents i a vegades sense el suficient raonament. Sobre tot quan parlem de política, ja que em molesta el continuo dir i fer de les persones que si dediquen, que fan el que vulgarment en diem "la puta i la Ramoneta". Ara cap aquí, ara cap allà, segons el vent d'on bufa.

Però com l'ésser humà està ple de contradiccions, i jo no en sóc una excepció, voldria dir que molt sovint, cada vegada més, i com més anys poso més acceleradament, dubto de les meves asseveracions. Les persones que llegeixen els meus articles d'opinió mensuals al setmanari Empordà poden veure que rarament faig conclusions definitives, més aviat ho deixo a la lliure interpretació de cadascú. Els pas dels anys m'ha ensenyat que la veritat absoluta no existeix i que tot es opinable. El que sempre n'havíem dit: "Tot és segons el color del cristall amb que es mira"

Molt agraït, doncs a l'amic Xavi Toral per posar-me en aquesta galeria de figuerencs i empordanesos, tots amb molts més mèrits que els meus. I doblement agraït a totes les persones que han fet comentaris, penso jo, excessivament elogiosos envers la meva persona, així com a les persones que sense expressar la seva opinió, han llegit el reportatge i, algunes, un centenar llarg,  han "clicat" el "m'agrada".

Moltes gràcies a tothom i...Salut!


diumenge, 9 d’octubre de 2016

Poema "Desiderata"

Arran de la crisi que venim arrossegant  des de fa més de vuit  anys, es nota un cert nerviosisme entre les persones. Agreujat per la situació mundial amb un munt de gent refugiada a causa dels conflictes armats, el tema del terrorisme, la política a nivell estatal i autonòmica, tot això va fent feix i moltes persones noten una intranquil·litat i, sobre tot, una inseguretat total. Ara tot és eteri, res és consistent. Vivim com en un “núvol”. I això fa patir a moltes persones. Per mirar de pal·liar en lo possible aquesta situació recomano a les persones que ho necessitin que llegeixen aquesta “Desiderata”, atribuïda a Max Ehrmann, encara que es va considerar anònima durant molts anys. A mi, en determinats moments de flaquesa, especialment psíquica i mental, m'ha anat molt bé:

(Traducció de la versió original anglesa)    

Camina plàcidament entre el soroll i la pressa
I recorda quanta pau pot haver-hi en el silenci
I tant com sigui possible sense trair-te
viu amb pau amb tothom.
Digues la teva veritat tranquil·lament i clara.
Escolta als altres
Fins i tot l’avorrit i l’ignorant,
També ells tenen la seva història

Evita les persones sorolloses i agressives,
Són ofensius a l’esperit.
Si et compares amb els altres
Pots tornar-te vanitós i amarg
Perquè sempre hi haurà persones millor i pitjors que tu.
Frueix dels teus èxits tant com dels teus projectes.

Mantingues l’interès en la teva pròpia feina; encara que sigui humil
És una veritable possessió en les canviants fortunes dels temps.
Siguis cauta en els teus negocis
Perquè el món està ple de paranys
Però que això no t’amagui la virtut que pugui haver-hi.
Molta gent lluita per alts ideals.
I a tot arreu la vida és plena d’heroisme.
Sigues tu mateix.
Especialment, no fingeixis afectes.
Tampoc no siguis cínic respecte a l’amor.
Perquè davant tota l’aridesa i desencís l’amor és perenne com l’herba.

Recull mansament la saviesa dels anys
Deixant passar tranquil·lament les coses de la joventut.
Alimenta el teu esperit
Perquè et protegeixi en la desgràcia sobtada.
No et distreguis amb cabòries obscures
Molts temors neixen de la fatiga i la solitud.
Junt amb una sana disciplina,
Siguis benèvol amb tu mateix.

Tu ets una criatura de l’univers
Com els arbres i les estrelles
Tens dret a ser-hi
I, t’ho creguis o no,
sens dubte l’univers es desenvolupa com cal.

Per tant, estigues en pau amb Déu,
Sigui quin sigui el concepte que en tinguis.
I siguin com siguin les teves tasques i aspiracions,
mantingues en la sorollosa confusió
pau en la teva ànima.

Amb tots els seus artificis, penalitats i somnis trencats,
Aquest continua sent un món bonic.

Anima’t.
Lluita per ser feliç.






            

dimarts, 4 d’octubre de 2016

VIST AMB BONS ULLS- Publicat al setmanri Empordà del 4 d'octubre de 2016



CAP O CAMES

Fa uns mesos que a la secció de “cartes dels lectors” de La Vanguardia n’hi va aparèixer una d’un lector de Tarragona que preguntava a les persones grans, de més de 80 anys, si preferien tenir el cap clar i les cames espesses o al revés. Manifestava que ell ja havia triat, o més ben dit que acceptava i no li sabia gens de greu, però que tenia algun amic que encara estava dubtant de donar-li la raó. Raonava i deia” si no tinc el seny treballant al 100%, de què em serveix anar lleuger com una daina, d’aquí cap allà, rambla amunt i rambla avall, si tot just no sé on vaig, ni què és el que veig, ni reconec qui dimonis és qui  m’està saludant...” . I acabava manifestant que ja era feliç a casa seva, llegint la premsa del dia, veient les notícies de la tele, algun western, escoltant a Glenn Miller o  Frank Sinatra, llegint alguna novel·la, dibuixant quatre ninots o pintant un quadre, i, això sí, tenint tot el dia l’Internet a la seva disposició.  Per acabar, demanava el parer  de cadascú.

Algunes persones el varen contestar. Un servidor en va ser una, i li vaig dir que jo també m’havia fet la mateixa pregunta i que ja havia decidit què preferia, però que ho havia fet després de sospesar pros i contres. Després de detallar-li les activitats, diguem-ne de cap, com ara llegir, participar en les xarxes socials, mantenir un blog a Internet, escriure una mica, fer els mots encreuats, en català i en castellà del diari, resoldre el jeroglífic , etc. també li deia que,  per mantenir-me en forma,  caminava cada dia entre 6 i 8 quilòmetres a una mitjana de poc menys de 3 km/h, unes dues hores i mitja,  i que també jugava una hora al dia al billar. Acabava dient  que el dia que             no pogués caminar tant, creia que el  cap s’aniria rovellant, encara que fos a poc a poc. Malgrat tot, li deia que ell tenia raó, que primer és el cap. Però que no m’agradaria haver de triar.

Tots, i sobretot quan anem posant anys, hauríem de tenir present el que deia el poeta satíric romà Juvenal: “Mens sana in corpore sano”,  és a dir, una ment clara, desperta, en un cos sa, o sigui, en bones condicions. Estudis reconeguts han arribar a conclusions com que l’exercici físic és una eina terapèutica, i que l’activitat física és promotora de la salut mental, benestar i qualitat de les persones. A més, també és un recurs de prevenció i tractament de les persones amb trastorns mentals comuns, així com una estratègia de rehabilitació psicosocial.

La mala alimentació, rutines cada cop més sedentàries, situacions d’estrès, frustracions, són hàbits nocius per a  la nostra salut. Una caminada diària, a pas moderat, tonifica el cos i ajuda el cap. Un exercici recomanable també per a persones grans és ballar. I ballar sardanes també, que al mateix temps que es belluguen les cames, si es vol, es poden comptar els compassos i repartir-los. Dos en un, exercici mental i físic.

Quan més aviat es comença a fer exercici millor. Ja sé que mentre s’està en edat laboral no és fàcil trobar temps per dedicar-hi, però si la feina és sedentària, gairebé tot el dia assegut a la cadira, o assegut al davant del volant del cotxe, sí es té una feina de viatjar amunt i avall, es del tot necessari. Recordo que quan vaig fer el servei militar, amb vint-i-dos anys, pesava més de noranta quilos. Els cent dies que vaig passar al campament de Garriguella, fent gimnàstica, instrucció, caminades, menjar poc, etc. em van posar a setanta. Però una vegada llicenciat, vaig tornar a la rutina diària del despatx i això va provocar que  a la primavera de l’any 75 patís un l’infart de miocardi.

Potser si durant els vint anys passats des de l’acabament de la mili hagués cuidat més el sobrepès, m’hauria estalviat els problemes cardíacs? No es pot assegurar amb certesa el que hauria passat. Potser sí, o potser no. El que sí que sé és que a partir de llavors vaig començar a moure’m més, i quan acabava la feina me  n’anava a fer la volta al Castell, recorrent l’anomenada “ruta del colesterol”, que si no vaig errat fa poc més de tres quilòmetres.

Ara faig una altra ruta, amb trajecte planer, que després de caminar uns vint minuts em porta a la Ronda Sud per continuar fins el Cementiri Municipal i anar a donar un cop d’ull als vidres de la Funerària Vicens i assabentar-me de les persones que han emprès el camí del no retorn i, per la carretera de Roses, tornar al centre de la ciutat.

Tota aquesta història ha vingut de la carta del lector de Tarragona. Cap o cames? Doncs cap, però, si pot ser, cames també. Salut!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista