dilluns, 26 de març del 2012

L'EDAT NO COMPTE!......O SI? Setmana 13 LES GRÀCIES DE L'EMPORDÀ

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XVII Les Gallines de Marsà

Una altre de les gràcies de l’Empordà són les gallines de Marsà que van a ponre a Garriguella. ¿no n’heu sentit parlar? Tu faràs, diuen, com les gallines de Marsà que van a ponre a Garriguella. Del temps de l’avior que tota la plana en bescanta la fama. Gallines de Marsà, descuidades feineres ¿que hi trobeu en les porxades de Garriguella que no ho tingueu a casa? ¿Serà potser que us lleven un defecte que no teniu?. Ah ¡bergant empordanès, fadristern, rodamón! ¿no ets tu l’eterna gallina de Marsà, la que escampes per tota la terra catalana el do inestroncable de la teva energia? ¿no ets tu el que cerques el nial meravellós?. Si és aixís, gallines de Marsà, si és un ingenu esperit d’ultracuidança lo que us mena a ponre en la porxada del veí, beneïda sigui la vostre energia generosa. Entre tota la plana on els homes fecunden la terra pròpia amb el seu treball, vosaltres, les gallines de Marsà, sereu una nova gràcia, com un pols d’humana flaquesa dóna més noble relleu a la virtut.

dilluns, 19 de març del 2012

L'EDAT NO COMPTE!......O SI? Setmana 12 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XVI El Fluvià

La gràcia setzena de l’Empordà és el vell Clodianus que remontaven altres temps les naus de Fócida, carregades de sedes, de porpres i d’aromes, estàtues i gerres i armes bellament brunyides, escampant l’alegre abundància d’una civilització nova. Quan les sorres del golf cegaren el port de l’Embornies abandonada, el Fluvià trencà de camí i cercà redós vora les cases de Sant Pere. Des de la gola fins a Sant Miquel, he passat en els seus marges hores de la més suau delectació, tot imaginant, com un empordanès de pura sang, si podria enfondar-se prou el jas del riu per a fer-lo navegable fins a més enllà de Vilarrubau. Allí hi he construït un pont interior, per on podrien escolar-se les riqueses meneres de la nostre vessant dels Pireneus. Per les terres salpastres que s’extenen dejust Sant Pere fins a la mar, no hi vagis a cercar, amic rodamón, més que sensacions d’una punyenta melinconia. Però si pujes en barca riu amunt, quan seràs aprop de l’Armentera, l’aigua et fallarà, és ben veritat, més la terra la trovaràs sempre ben hermosa. El riu esfilagarsa els seus meandres per un pedregal amplíssim vorejat d’arbredes fins a Torroella de Fluvià. Allí t’ensenyaran la llarga mota de una cana d’alçària, per on saltar l’aigua, una vegada de bella nit entre els bruels furients de l’estup i la remor lamentable de les campanes, enduent-se’n devès la mar la pobresa dels pagesos, el bestiar de les corts, l’oli de les gerres, el vi de les botes, el gra de les paneres i les moles de palla i userdes. El riu s’estreny cap a Ventalló, més amunt del pas, per on el travessen les tartanes de l’Escala, i quan ets a Vilarrubau, el riu et porta a les meravelles de Palol, on un vell patriarca va escriure versos en les alzines centenàries i va decorar les pedres amb dístics d’Horaci. Més amunt de Bàscara, cap a Esponellà i Besalú, els marges del riu ens allunyen de l’Empordà on les gràcies d’un altre rodal de Catalunya, la vella, el volen amb elles, per a gaubança dels seus fills.

dilluns, 12 de març del 2012

L'EDAT NO COMPTE!...O SI? Setmana 11 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XV Les Cançons

Una de les més nobles gràcies de l’Empordà són les seves cançons. La meva mare savia que’m plavien molt, i perxó més d’una tarda, quan ens quedàvem sols a casa cap els darrers anys dels meus estudis universitaris, havíem passat hores de reposada i divina contemplació, ella cantant baixet sense deixar la feina de repassar la roba, i jo escoltant amb d’imaginació perduda en les boires del més dolç somiar. I m’en recordo, que n’hi havia una de cançó que ella cantava més sovint, amb veu més tremolosa, com aquell que repassa un tendre record. Després nuant disperses memòries, he vingut a compendre que aquella era la cançó que li cantava el meu pare en les serenades del seu festeig:

Maries són Maries
Maries m’han de matar;
Si les Maries em maten
El morir no’m recarà

El nom d’ella i morir, el morir i el nom d’ella. No hi ha res més a la cançó .Cantem-la, cor meu, cantem-la ànima meva.

Maries són Maries

Que com més la canto més em sembla que jo soc fill d’una cançó.

dimecres, 7 de març del 2012

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al Setmanari l'Empordà el dia 7 de març del 2012

CRISI DE LLARGA DURADA

Tinc per costum escriure amb força antelació aquests articles i, per tant, miro de parlar de temes que siguin més o menys intemporals. Les circumstàncies actuals fan que a la velocitat en què es desenvolupen les coses, no sempre sigui fàcil aquest plantejament. En tot cas el que llegiu ara, segurament a primers de març, vaig escriure-ho pocs dies abans de prendre possessió del seu càrrec el nou president del Govern espanyol. Em sembla que posar en marxa un engranatge com és la direcció d’un país, un mes després de les eleccions, és un període massa llarg.

Per tant, no sé quines seran les primeres mesures que haurà pres el nou executiu, però tot em fa suposar que la paraula de moda “retallades” estarà a l’ordre del dia. Com ha va ser fa uns mesos la paraula “indignats”.

Així, doncs, en un context en què el dia d’avui sembla pitjor que el d’ahir i millor que el de demà, ens hauríem de preguntar quin ha de ser el comportament de les persones grans Penso que els que ara voltegem els vuitanta anys hem passat èpoques llargues de dificultats, com els primers vint anys de després de la guerra (1939-1959) En conseqüència, ja sabem el que és passar privacions de tota mena. La diferència abismal amb els nostres fills i néts és que nosaltres veníem d’un temps molt pitjor i sabíem que per poc que milloréssim les coses anirien canviant. I ara és a l’inrevés, venim d’una llarga temporada en què semblàvem rics de debò (i era mentida) i tot era fàcil. La caiguda ha estat formidable i costa de pair-ho.

Amb tota seguretat i si treballem conjuntament, grans i joves, ens en sortirem. Per començar des del mes de gener que estem en l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat entre Generacions, perquè ens acostumem tots plegats a treballar conjuntament. Sempre hem manifestat que les persones grans estem disposades a ajudar en la mesura de les nostres forces i possibilitats.

Una de les paradoxes de l’actual món de la gent gran és que mentre una part important de jubilats, que cobren unes pensions mínimes (cas de les vídues i d’altres col•lectius), tenen dificultats per arribar a final de mes, una altra part, també quantitativament important, és que la seva pensió constitueix l’única font d’ingressos de la família, donant-se casos que algunes persones grans que vivien en residències han estat reincorporades a la llar dels seus fills o néts per poder disposar i gestionar la seva pensió i la possible ajuda, si s’escau, de la Llei de la Dependència. Feia molt de temps que no hi havia places lliures en les residències públiques, i ara n’hi ha.

Naturalment que caldrà comprovar si aquestes persones que han tornat a casa són tractades com es mereixen, ja que aquest retorn no ha vingut donat per un atac d’estimació repentina, sinó pel que ja hem comentat.

En conseqüència les persones grans hem d’ajudar les nostres famílies i també ser solidaris amb les institucions i organitzacions, governamentals o no, que tenen per missió assistir a les persones més desfavorides. Hem de donar un exemple de serenitat i de maduresa com correspon a la nostra edat i a les nostres vivències.

M’agradaria acabar reproduint una carta publicada a La Vanguardia el mes de novembre passat. Està escrita per una persona jove, des de Sant Pere de Vilamajor, a la comarca del Vallès Oriental, i diu així: “D’uns mesos ençà s’està parlant d’exigir drets inalienables, de reclamar serveis i de donar lliçons de què han de fer els altres. Tot molt legítim, evidentment. No obstant això, m’agradaria reflexionar. Molts dels nostres avis van realitzar el sacrifici suprem en una guerra entre germans, i la sanitat no era universal. La majoria dels nostres pares i mares van haver de posar-se a treballar per obligació, essent encara infants o fins i tot marxar de casa, i la sanitat no era universal. Ens ho han donat tot, i nosaltres no hem fet res. La generació Mazinger Z som la més preparada i amb més beneficis socials que ha existit mai en aquest país. Potser ara és el nostre moment de deixar una empremta positiva en aquesta societat. Tothom diu què han de fer els altres. No sento ningú preguntar què ha de fer ell. Si s’han de perdre drets i privilegis a canvi de garantir una vellesa de qualitat als nostres pares, mares, avis i àvies, jo estic disposat a fer-ho. Per molt que ens sacrifiquem, mai no podrem equiparar-nos al seu esforç. Amb una mica de sort, també arribarem a vells”.

Si la majora dels joves pensessin com en Daniel J. Navarro, que és l’autor de la carta, de ben segur que aniríem pel bon camí. En tot cas, no ho dubteu, que per més que plogui, tornarà a sortir el sol.

Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com



.

dilluns, 5 de març del 2012

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 10 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XIV El Cap de Creus

La catorzena gràcia de l’Empordà és el Cap de Creus que s’enfonza com punxaguda llança en el flanc de la mar profonda. Guaita pel Nort el Cap Cerver i el port de Venus Kytereia; pel mitjorn allarga l’esguard fins a les escales d’Aníbal, i mar endins per les pulcres matinades d’hivern obira els cimals de Mallorques. Per a disposar l’esperit a cantar les belleses del Cap de Creus, l’escriptor té d’embriagar-se en la remor de les batalles, en l’encens dels oficis divins, en la joconda alegria de les núpcies i en el ressò august de les marxes triomfals. En lloc es presenta la naturalesa més èpicament valenya i hermosa. Les ones canten, rutllen i s’esberlen contra’l mur gegant; el vent, que brunzeix amb inefable parfonia les escabella, i escampa per l’aire el seu ruixim: del peu de l’ara munta una forta alenada d’aromes marines. Hi ha quelcom en l’ànima empordanesa que no s’explicaria sense la presència d’aquella immensa cavalcada de roques pirinenques, atretes mar endins per les eòliques ressonàncies de la lira d’Orfeu. Damunt de la mola sembla que’t trobis en la proa tallanta d’una nau gegantina impàvida rompent les ones bramulantes que rera’l vel de blanca espuma harmonisen tota una sinfonia de blans de zèfir i de verts d’esmeragda amb reflexes indefinibles d’àgates i rubís, morats i roses que transparenten l’ombra dels espadats i de les cales, i els sorrals i les roques, i l’espessa forra de les algues marines.