CRISI DE LLARGA DURADA
Tinc per costum escriure amb força antelació aquests articles i, per tant, miro de parlar de temes que siguin més o menys intemporals. Les circumstàncies actuals fan que a la velocitat en què es desenvolupen les coses, no sempre sigui fàcil aquest plantejament. En tot cas el que llegiu ara, segurament a primers de març, vaig escriure-ho pocs dies abans de prendre possessió del seu càrrec el nou president del Govern espanyol. Em sembla que posar en marxa un engranatge com és la direcció d’un país, un mes després de les eleccions, és un període massa llarg.
Per tant, no sé quines seran les primeres mesures que haurà pres el nou executiu, però tot em fa suposar que la paraula de moda “retallades” estarà a l’ordre del dia. Com ha va ser fa uns mesos la paraula “indignats”.
Així, doncs, en un context en què el dia d’avui sembla pitjor que el d’ahir i millor que el de demà, ens hauríem de preguntar quin ha de ser el comportament de les persones grans Penso que els que ara voltegem els vuitanta anys hem passat èpoques llargues de dificultats, com els primers vint anys de després de la guerra (1939-1959) En conseqüència, ja sabem el que és passar privacions de tota mena. La diferència abismal amb els nostres fills i néts és que nosaltres veníem d’un temps molt pitjor i sabíem que per poc que milloréssim les coses anirien canviant. I ara és a l’inrevés, venim d’una llarga temporada en què semblàvem rics de debò (i era mentida) i tot era fàcil. La caiguda ha estat formidable i costa de pair-ho.
Amb tota seguretat i si treballem conjuntament, grans i joves, ens en sortirem. Per començar des del mes de gener que estem en l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat entre Generacions, perquè ens acostumem tots plegats a treballar conjuntament. Sempre hem manifestat que les persones grans estem disposades a ajudar en la mesura de les nostres forces i possibilitats.
Una de les paradoxes de l’actual món de la gent gran és que mentre una part important de jubilats, que cobren unes pensions mínimes (cas de les vídues i d’altres col•lectius), tenen dificultats per arribar a final de mes, una altra part, també quantitativament important, és que la seva pensió constitueix l’única font d’ingressos de la família, donant-se casos que algunes persones grans que vivien en residències han estat reincorporades a la llar dels seus fills o néts per poder disposar i gestionar la seva pensió i la possible ajuda, si s’escau, de la Llei de la Dependència. Feia molt de temps que no hi havia places lliures en les residències públiques, i ara n’hi ha.
Naturalment que caldrà comprovar si aquestes persones que han tornat a casa són tractades com es mereixen, ja que aquest retorn no ha vingut donat per un atac d’estimació repentina, sinó pel que ja hem comentat.
En conseqüència les persones grans hem d’ajudar les nostres famílies i també ser solidaris amb les institucions i organitzacions, governamentals o no, que tenen per missió assistir a les persones més desfavorides. Hem de donar un exemple de serenitat i de maduresa com correspon a la nostra edat i a les nostres vivències.
M’agradaria acabar reproduint una carta publicada a La Vanguardia el mes de novembre passat. Està escrita per una persona jove, des de Sant Pere de Vilamajor, a la comarca del Vallès Oriental, i diu així: “D’uns mesos ençà s’està parlant d’exigir drets inalienables, de reclamar serveis i de donar lliçons de què han de fer els altres. Tot molt legítim, evidentment. No obstant això, m’agradaria reflexionar. Molts dels nostres avis van realitzar el sacrifici suprem en una guerra entre germans, i la sanitat no era universal. La majoria dels nostres pares i mares van haver de posar-se a treballar per obligació, essent encara infants o fins i tot marxar de casa, i la sanitat no era universal. Ens ho han donat tot, i nosaltres no hem fet res. La generació Mazinger Z som la més preparada i amb més beneficis socials que ha existit mai en aquest país. Potser ara és el nostre moment de deixar una empremta positiva en aquesta societat. Tothom diu què han de fer els altres. No sento ningú preguntar què ha de fer ell. Si s’han de perdre drets i privilegis a canvi de garantir una vellesa de qualitat als nostres pares, mares, avis i àvies, jo estic disposat a fer-ho. Per molt que ens sacrifiquem, mai no podrem equiparar-nos al seu esforç. Amb una mica de sort, també arribarem a vells”.
Si la majora dels joves pensessin com en Daniel J. Navarro, que és l’autor de la carta, de ben segur que aniríem pel bon camí. En tot cas, no ho dubteu, que per més que plogui, tornarà a sortir el sol.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada