dimarts, 5 de maig de 2020

Publicat al setmanari Empordà el 5 de maig de 2020


LA PANDÈMIA

D’aquest fet extraordinari que des de la segona setmana de març ha canviat les nostres vides se’n parlarà durant molts anys. Escric aquest article en plena Setmana Santa, concretament, divendres. El silenci dels carrers em fa pensar en els primers  anys de postguerra, en que aquests dies el silenci era gairebé absolut i la vida quedava paralitzada, només amb els actes propis de les celebracions cristianes. Fa dies que els diaris parlen del desgavell que hi ha hagut en algunes residències de gent gran, en les quals les persones grans, ho han passat i ho passen malament. Són persones de la meva generació, nascuts els anys 30 del segle XX,  que varen patir les conseqüències de la guerra civil essent nens i que, desprès, a partir del 39,van haver de suportar la llarga etapa de privacions de tota mena que va durar ben be fins al Pla Nacional d’Estabilització Econòmica, de l’any 1959. Algú ha qualificat aquesta generació com els que ho hem passat més malament. Cada cas i persona és diferent, però considero que molt pitjor va ser la generació dels nostres pares, que varen haver d’anar al front a fer la guerra, alguns quasi nens, com els 30.000 de la lleva del biberó, nascuts l’any 1920, que a finals de l’any 1938 van ser mobilitzats pel president de la 2ª República Espanyola, Manuel Azaña. Els que van sortir-ne  vius van ser obligats a fer tres anys de servei militar i molts van patir penes de presó i treballs forçats. I desprès, van haver de fer front a la dura etapa dels anys 40 i 50. Aquesta sí que és una generació que és mereix tot el respecte i admiració. Per commemorar els 100 anys del seu naixement, el periodista Víctor Amela ha publicat un llibre d’entrevistes a uns quants sobrevivents, que porta per títol “Ens van robar la joventut”. Un títol del tot escaient, ja que vertaderament va ser exactament així; una joventut perduda i que mai ningú els va tornar. Jo crec que el primer govern socialista de l’any 1982 d’en Felipe González els hi hauria d’haver concedit la jubilació amb 62 anys, amb els drets com si en tinguessin 65, a tots aquests herois. Però, res de res.

Tornant a l’actualitat el què més dol és el fet de no poder acomiadar-se, abans de morir, dels fills, néts i resta de familiars i  que siguin sepultats gairebé clandestinament a fi de no propagar el maleit virus que ens aclapara ja fa setmanes. Estic convençut que tard o d’hora aquest mal son passarà i que tornarem a la vida “normal”, però penso que hauríem d’aprofitar aquest fet extraordinari per aprendre la lliçó, i,  tots plegats, sense excepcions, fer els possibles per canviar les nostres maneres de fer, no castigar tant el planeta Terra i actuar més amb el cor que amb el cap. En definitiva, aprendre a ser millors persones i donar importància a feines que ens semblaven d’estar per casa i que ara hem vist que són de vital importància. 

No puc acabar aquests escrits senseagrair a totes les persones que durant aquest llarg temps han de treballar perquè la resta puguem continuar vivint. Amb especial agraïment pel personal sanitari que ha estat  i està sempre a primera línia, exposant la seva salut. També, com no, a tot el personal de neteja viària, a les forces de seguretat, als sacrificats treballadors i comerciants del ram de l’alimentació, als agricultors, als pescadors, als quiosquers de premsa, als camioners,  etc; en definitiva a tots els que fan possible que el calvari sigui més suportable.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista




dilluns, 23 de març de 2020

.- Publicat al setmanari Empordà del 17.03.2020


 VIST AMB BONS ULLS

GENT GRAN I PENSIONS

La darrera vegada que vaig parlar de les pensions va ser el juliol del 2017; per tant han passat més de dos anys i mig i tot plegat només ha fet que empitjorar. Els governs d’Espanya, en crisi permanent, no han estat capaços de fer res per trobar solucions adequades. I així hem arribat a finals del 2019 amb unes xifres que maregen. 9.759  milions és l’import de les pensions: de jubilació 71%, viduïtat 17%, incapacitat permanent 10%, orfandat i a favor de familiars 2%. També el nombre de pensions ha batut el rècord, amb un total de 9.801.379. I la guardiola de les pensions creada l’any 2000 i que el 2011, en l’últim govern de Rodríguez Zapatero, va arribar als gairebé 67.000 milions, ha quedat reduïda a la insignificança d’uns 1.500 milions.  

Alguns experts vaticinen que la rebaixa de les pensions és inevitable per garantir-ne el futur, ja que el dèficit de la Seguretat Social, que continuarà en augment els propers anys, no es por finançar indefinidament amb càrrec a l’endeutament públic. Els que així opinen diuen que les tensions que hi ha entre els ingressos per cotitzacions a la Seguretat Social i el pagament de les pensions converteixen el sistema en insostenible i auguren que les pensions no desapareixeran,  però que en el futur evolucionaran a la baixa progressivament, fins que quedin en pensions assistencials. La paradoxa és que la gent considera que les pensions són baixes, i en canvi el sistema no les pot mantenir; com sigui que l’esperança de vida ha augmentat, mantenir un nivell de vida digne tants anys a compte de la pensió serà complicat.

Els jubilats dels anys 50, 60 o 70 tenien una esperança de vida desprès de la  jubilació d’entre cinc i deu anys; actualment és de vint o vint-i-cinc, i molt aviat és produirà la jubilació de la generació dels anomenats baby boomers, nascuts entre 1957 i 1967, que és la més nombrosa. Caldrà, doncs, en primer lloc, allargar l’edat de jubilació, encara que el debat sobre com fer sostenible el sistema s’arrossega des de fa decennis i no acaba mai de trobar-se la solució adequada. Altres països sembla que sí que han trobat alternatives viables per garantir la jubilació dels seus ciutadans i potser seria bo estudiar fins a quin punt algun d’aquests models podria ser transferible al nostre país. En alguns països han adoptat els anomenats “comptes nocionals”, que, per dir-ho ras i curt, em sembla que és un sistema de capitalització, segurament amb algunes diferències, sistema oposat a l’espanyol que és el de repartiment.

El nou govern -per primer cop un govern de coalició-  entre el PSOE i Unides Podem,  ja ha anunciat que les pensions s’apujaran un 0,9% aquest 2020 i que en un futur els augments tornaran a fer-se tenint com referència l’IPC de l’any anterior. Ja he manifestat en altres ocasions que seria partidari  que els augments anuals es fessin de manera lineal en lloc de percentual com es fa sempre. Amb aquest sistema percentual la diferència entre la quantia de les pensions augmenta cada any. Un govern socialista, el de Felipe Gonzalez, ho va canviar un any, els sindicats s’hi van posar en contra, van apel·lar i els tribunals els  van donar la raó. Vaticino que entrem en un període en que les tensions entre el govern i el capitalisme seran  de gran magnitud. Veurem cap a on es decanten les coses, però seria ben lamentable que les persones que han cotitzat tants anys veiessin escapçats els seus drets adquirits    .

Esperem i desitgem que els designis fatalistes que alguns pregonen no siguin tan  greus, perquè, com he dit en altres ocasions, fer-se vell és feixuc; si a sobre ho fas amb dificultats econòmiques, ho és molt més.  

Salut i sort per a tothom.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista



dimarts, 28 de gener de 2020

Publicat al Setmanari Empordà del dia 28.01.2020.


           VIST AMB BONS ULLS
                         
LA FIGUERES DELS SEIXANTA/SETANTA

Arran de la mort de l’amic Albert Ferrer Broch, un dels fundadors del Club Ciclista Empordanès,  l’expresident del club Josep Maria Martorell  i jo mateix, que  vaig ser-ne secretari, comptador, vicepresident i president, vàrem recordar una època brillant del Club del qual l’Albert en va ser un gran dinamitzador. Fundat l’any 1945 per un grup d’entusiastes del ciclisme, el seu primer president va ser el senyor Rupert Prim i Viñas i la primera seu el cafè de l’Oli. Vaig entra-hi com a secretari l’any 1961 en la junta presidida pel senyor Joan Pujol Carbonell, quan tenia la seu al Cafè Novedades, i més tard vam anar al Cafè Europa i al Casino Menestral. Vam recordar les persones que varen formar les Juntes directives que durant més de 50 anys varen organitzar un munt de proves ciclistes, que aconseguiren  que el Club fos un dels més importants de Catalunya, només superat per la Unió Ciclista de Sants, que organitzava la Volta a Catalunya. Hi va haver persones molt importants al club com en Marcelino Castelló, que es va fer mereixedor de la insígnia de brillant, l’única que s’ha entregat. I naturalment vam recordar als corredors que defensaven el club amb les marques Gimson i Emporium. Recordo en Joan Rodó, en Jaume “Met” Suñer, els germans Pacreu, el “mejicano”, en David Fernàndez, en Surià, en Lagresa,  etc. etc,

També vàrem recordar als “Amics d’en Francesc Guillamet i Navarra”, amb el seu president al capdavant, el senyor Pere Cardona i Navés, mecenes del ciclisme i de l’esport en general, així com la gran col·laboració que sempre vam tenir de les dues fàbriques de bicicletes figuerenques, la Gimson de l’empresa Gimbernat Hermanos i l’Emporium de la Riera i Juanola. Si no recordo malament de les cinc fàbriques de bicicletes que hi havia a l’Estat espanyol, dues eren a Figueres, una a Mollet del Vallès i les altres dues a Guipúscoa, crec recordar que era a Eibar.

Al mateix temps vam fer un repàs d’aquella aquella Figueres que jo tant enyoro; la Figueres dels anys seixanta, una petita ciutat comercial, però amb un grapat d’indústries del ferro que donaven feina a molts figuerencs i figuerenques: sense que s’ofenguin les que no recordo, podríem citar, a més de les dues ja anomenades,   Trilladores Avellana, Indústries Fita, Indústries Ferrer i la fàbrica de suro Industrial Corchera Bertran.  A més de molts tallers de peces de bicicleta, llantes, pedals, etc. en els quals molts treballadors de les fàbriques de bicicletes hi feien hores extres per acabar d’arrodonir el sou. Era tan important la indústria del ferro, que per la seva festa anual, Sant Eloi, organitzaven una festassa a la Sala Edison (un altre indret de grans records d’aquells temps, avui en estat lamentable).
Una Figueres petita, ben arreglada, amb classes socials perfectament diferenciades que tenien el seu esbarjo en el Casino Esport, el Casino Menestral i la Societat Coral Erato. Una Figueres en què ens coneixíem pràcticament tots i que quan sorties al carrer tenies feina a saludar  tothom; no com ara, que com em va dir un amic que ratlla els noranta: “noi, fa dues hores que dono voltes per Figueres i el primer que conec ets tu”.

Arribats a aquest punt, pensareu que soc un nostàlgic dels temps passats. No sé si és exactament  això, però el que no vull dir és que qualsevol temps passat va ser millor, perquè no és veritat. Els temps actuals són diferents als de la nostra joventut i maduresa, i ens costa d’assimilar.
Malgrat tot el que heu llegit, hem de ser conscients que les coses són com són i els figuerencs i figuerenques hem de col·laborar amb les nostres autoritats per aconseguir que la capital de l’Alt Empordà torni a ésser el que havia estat. Les xarxes socials denuncien cada dia fets incívics, i hem de fer el que calgui per revertir aquesta situació.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista




dimarts, 16 de juliol de 2019

Publicat al Setmanari Empordà el 16.07.2019


   VIST AMB BONS ULLS
       
LA LLENGUA PRÒPIA

A mitjan mes de maig es va celebrar a Barcelona la II festa titulada “Fes-te de la llengua” en la qual un grup de nois i noies d’ESO es van presentar al concurs que organitza la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i que consisteix en donar a conèixer  els mots o expressions que fa servir el jovent amb més o menys regularitat. En aquesta ocasió va resultar escollit l’Institut de la Vall del Tenes de Santa Eulàlia de Ronçana, al Vallés Oriental, que va presentar un conjunt de deu noves expressions.
Els assistents, tots alumnes,  van triar com  a  guanyadora l’expressió “ser un tiraques”, atribuït a la persona que tira la canya per intentar lligar. Les altres que es van presentar són: “pretecnològic” , per designar a la persona de més de 60 anys; “boca xancle”, al bocamoll; “totxíssim”, en lloc de boníssim; “tu flotes?”, per tu al·lucines?; ”comptadies”,en lloc de calendari; “això no fufa”, per no funciona; “destrossabudells”, per assenyalar el menjar que es posa malament i “ pin o xapa”, per dir m’és igual.

Finalment,  l’expressió que va rebre més vots per part dels membres acadèmics de l’IEC, va ser “estàs boig o pessigues vidres? “usada per destacar una acció forassenyada.
Trobo molt encertat que es doni veu a les noves expressions que fan servir els joves. El lèxic ha de ser quelcom viu i, com a tal, subjecte a modificacions. Un dels organitzadors va ser en Màrius Serra, reconegut lingüista que en la seva columna El Rum-Rum a La Vanguardia , i parlant d’aquesta festa, entre altres coses, deia: “...Hem de combatre moltes fòbies socials, i una d’elles és la linguofòbia. D’aquí que el propòsit de la festa fos que els participants aportessin expressions espontànies que fan servir en els seus cercles i que no figuren en el diccionari. La creativitat verbal és inherent a l’adolescència, ni que només sigui per defugir la comprensió dels adults, transgredir les normes imposades i homologar-se a algun grup d’escollits. La identitat és un edifici en construcció i, encara que la façana sembli molt important, els materials lingüístics són fonamentals perquè l’estructura que la sustenta es mantingui sòlida...”.

Per cert, parlant d’en Màrius Serra he de dir que publica cada dia al diari que ja he esmentat els mots encreuats. Va succeir ja fa uns quants anys, crec que al juliol del 1990, a l’Avel·lí Artís i Gener, Tísner. Confesso que en soc un empedreït seguidor que cada dia m’hi entretinc una bona estona. Rarament em fico al llit fins que he solucionat tant el de català com el de castellà. Fins a tal punt hi estic obsessionat que els guardo, una vegada resolts i corregits, amb la puntuació dels errors que he tingut. Encara que sembli mentida, guardo els “crucigramas” en castellà d’en Fortuny des del primer que va publicar, i si no he comptat malament el proper 15 d’agost arribarà als 12.000. A raó d’uns 363 cada any són més de 33 anys. Els d’en Serra també els guardo, però no fa tants anys. Tots dos ho saben, ja que els vaig anar a saludar, ja fa uns quants anys, quan varen venir convidats pel Museu del Joguet de Catalunya. La meva afició a resoldre els mots encreuats bé de lluny. Va ser sobre els anys seixanta , quan a l’empresa que jo treballava venia cada dia un senyor a llegir el diari, xerrar una estona amb l’amo i després fer els mots encreuats, en castellà. Ell me’n va ensenyar.

Els de català,  els vaig començar a solucionar uns anys més tard. Va ser el senyor Josep Barat, secretari judicial, que un dia al Cafè Royal, en veure que jo feia el de castellà em va encoratjar a fer el de català i durant uns dies el fèiem conjuntament. Al cap de poc em deia: ja pots anar sol.
Animo a fer mots encreuats. Sempre s’aprèn, sobretot a escriure les paraules.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista


dimarts, 25 de juny de 2019

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat a l'Empordà del 25.06.19

Publicat al setmanari Empordà 25.06.19

VOLUNTARIAT I GENT GRAN

Dins dels actes que es van celebrar per la setena FIRA per a la GENT GRAN  i a iniciativa de la Fundació Vergés Ginjaume es va celebrar una conferència col·loqui amb el suggestiu títol de “Gent Gran i exclusió social” en la qual varen participar els representants de cinc associacions figuerenques que tenen en comú procurar el major benestar possible a les persones grans.  En aquest cas van ser:  Càritas Figueres, Associació de Serveis Integrals del Futur (A.S.I.F.) Associació Malalts d’Alzheimer, Creu Roja Figueres  i Fundació Vergés Ginjaume. El col·loqui va ser moderat per la doctora Bonany, que durant el temps que va ser regidora de l’Àrea de Servei d’Atenció de les Persones  va donar mostres del seu interès envers les persones grans i va reanimar el Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament figuerenc. I, a més és col·laboradora setmanal d’aquest setmanari amb la seva columna dedicada a temes de salut.
Cadascuna de les persones que integraven la mesa ens varen anar explicant quin era el treball que realitzaven, els seus projectes, les seves il·lusions i les ajudes que podien oferir a les persones grans per evitar caure en el perillós status d’exclusió social. La solitud de les persones grans és enorme i això va propiciant,   si no s’hi posa remei, el seu deteriorament cognitiu, mental i físic. Recordo que en època de la doctora Bonany, en la qual jo formava part del Consell Municipal de la Gent Gran, que vàrem fer una enquesta molt complerta entre les persones grans de la ciutat i em va sobtar sobre manera que n’hi havia que no sabien que existia el Casal de la Gent Gran, avui Casal Cívic Figueres-  l’Empordà , quan feia gairebé trenta anys que funcionava.

El tema de l’habitatge també és primordial; moltes persones grans viuen soles en pisos poc adaptats a les seves condicions físiques i moltes, en pisos antics, sense ascensor, fet que dificulta que puguin sortir al carrer, ni que sigui per anar a comprar el més elemental per poder anar vivint.
En el que varen coincidir tots és que falten persones voluntàries que vulguin ajudar, encara que només sigui per fer companyia o donar conversa.  Una persona que viu sola es pot passar dies sense escoltar cap veu que es  dirigeixi personalment a ella, i això pot fer més mal que estar-se de menjar. La solitud és punyetera i va minant de mica en mica els ànims dels que se senten sols. El representant de la Creu Roja, amb bon criteri, va dir que potser les persones que es prejubilen i que de cop i volta es queden sense saber què fer, podrien solucionar la mancança de voluntaris. I jo  afegeixo que també ho podrien fer les persones jubilades d’entre 65 i 75 anys que tenen una bona salut. És el lema que sempre ens recordava la regidora Maria Rosa Imbert  (E.P.D.) “gent gran per la gent gran”. Sempre dic que personalment dels anys que vaig dedicar a formar part dels consells de Gent Gran de Figueres i de l’Empordà i sobretot del Consell de la Gent Gran de Catalunya, en tinc un gran record perquè em va donar l’ oportunitat de conèixer gent gran que s’escarrassava per trobar solucions als problemes de la gent gran.  Això va ser entre els setanta i els vuitanta anys.  Encara recordo amb gran satisfacció quan la demarcació de Girona va ser la primera en aconseguir la recepta electrònica per a malalts crònics, un  any abans que Barcelona, i que feia que no haguéssim d’anar a buscar les receptes cada mes.

Figueres i els seus habitants podem estar contents de tenir en la nostra societat totes aquestes associacions que dediquen els seus esforços a trobar solucions per fer més  agradable la vida a les persones grans que poden estar en perill de quedar aïllats socialment. Com he repetit alguna vegada, fer-se gran és feixuc; si a més a més estàs sol, encara més.

Moltes gràcies a tots els que es preocupen que això no passi.


Martí Carreras Ginjaume
Articulista



                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                

dissabte, 15 de juny de 2019

PLE DE CONSTITUCIÓ DEL NOU AJUNTAMENT.- 15.06.2019



Deixant apart la caótica entrada dels regidors a l'Ajuntament i les traves per a l'accés del públic a la sala de Plens, en conjunt l'acte -com no podia ser d'una altre manera- s'ha desenvolupat de manera força correcte. La secretaria de l'Ajuntament ha començat a parlar a les 11,54 (sí, sis minuts abans de l'hora fixada) per formar la mesa d'edat, amb el regidor /regidora més gran i més jove, en aquest cas, un home i una dona. El més gran. l'home, ha estat nomenat president de la mesa. Per tres vegades hem escoltat els noms dels 21 regidors per diversos tràmits reglamentaris. entre ells l'acatament a la Constitució, que la majoria a promés complir per imperetiu legal. A continuació s'ha demanat als caps de llista de les sis formacions polítiques que han obtingut representació si es presentaven per accedir a l'alcaldia. Tres sí i tres no. Els tres que han dit que sí han estat els caps de Junts, Erc i C,s. Els altres que han dit no són Psc, Canviem i Guanyem. La votació ha estat secreta. Una vegada acabada s'ha procedit a comptar els vots dels tres candidats. Junts 8 vots, Erc 11 vots,C,s 2 vots. Per tant a les 12,24 ha estat nombrada alcaldessa de Figueres, la cap de llista d'ERC, la senyora Agnés Lladó Saus.

Ja com a nova alcaldessa ha donat la paraula als caps de llista de les cinc formacions, per aquest ordre: Junts, Psc, C's, Guanyem i Canviem. Les intervencions han durant de promig uns 8 minuts cada una. Els oradors, alguns ja veterans i altres de nous han manifestat la seva voluntat de treballar per colocar la ciutat en el lloc que li correspon com a capital de la comarca i han donat a coneixer les raons del seu vot.

Per acabar l'alcaldessa ha tancat aquest Ple d'investidura amb un discurs ben construit, ha manifestat que es declara feminista, republicana i independentista. A enumerat els deu punts en que es basarà la seva actuació i que treballarà per reduir l'exclusió social, l'atur i l'abandonament escolar que es xifren en el 47,5%, el 15,5% i el 17%, respectivament. A aixecat la sessió a les 13,10.

Fins aquí els fets, tant objectivament explicats com ho he sabut fer-.ho. La meva opinió personal és que dels discuros d'intencions no en faig mai gaire cas. El que valen són els fets. L'equip que manarà a l'Ajuntament a partir d'ara ha de saber que la opinió pública figuerenca està dividida i que el que facin serà mirat amb lupa. Tan debó encertin i la nostra ciutat torni ha ser el que havia estat sempre: un referent polític, social i cultural. Que així sigui. D'aqui a 100 dies, si puc, tornarè a explicar com ho veig.

Gràcies a totes i tots per treballar per Figueres. Salut!.