dimarts, 7 de març de 2017

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat a l'Empordà del 7 de març de 2017

 DE CASAL DE LA GENT GRAN A  CASAL CÍVIC

A partir del mes de gener d’enguany, el Casal de la Gent Gran de Figueres, que va ser inaugurat el 6 de maig de 1983 amb el nom de Casal d’Avis, ha passat a ser casal cívic, depenent del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, concretament de la Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària de la Generalitat de Catalunya. Ara m’assabento, ja que el rètol del Casal no ha estat modificat, que el Departament de Benestar Social i Família ha substituït el nom de Benestar pel de Treball i Afers Socials. Caram, ara sí que veig clar que el “benestar” s’ha acabat. Un acudit molt dolent però el fet no deixa de ser simptomàtic. El seu nom oficial és: Casal Cívic Figueres - L’Empordà.

Què canvia amb aquesta modificació de casal de la gent gran a casal cívic ? En primer lloc l’horari, ja que ara estarà obert de 9 a 21 de dilluns a divendres, els dissabtes de 10 a 13,30 i de 16 a 21. Hi podran entrar tots els majors de 18 anys i els menors hauran de ser membres d’una entitat que demani una cessió d’espai i compti amb els corresponents monitors.

Però, en el fons, quina és la filosofia per haver fet aquest canvi ? Segons el Director General d’Acció Cívica i Comunitària “aquest procés forma part d’una tendència natural de la població, per la qual es fa més necessari que mai fomentar les relacions intergeneracionals com a font de riquesa i transferència mútua del coneixement. Procés al qual s’ha volgut donar un impuls decisiu  aquest any 2017 i s’espera que disset centres d’arreu de Catalunya comencin aquesta transformació, que servirà per afegir nous col·lectius en aquests espais, alhora que es mantindran els serveis adreçats al col·lectiu de la gent gran, ja que forma part de la voluntat del Govern millorar les condicions de les persones grans per poder gaudir d’un envelliment actiu, i de contribuir a recuperar el valor d’aquestes com a referent de la nostra societat”

Bé, tot això és planificat des d’un despatx, i veurem si la realitat ho va fent efectiu. Encara recordo que quan un servidor representava a la gent gran de la nostra comarca al Consell de la Gent Gran de Catalunya, vàrem dedicar tot un any, el 2012,  a “l’any europeu de l’envelliment actiu i de la solidaritat intergeneracional ”. Es varen fer conferències a manta, en centres d’ensenyament principalment, per anar explicant les bondats d’una actuació conjunta entre persones joves i persones grans. Fins i tot recordo que vaig ser convidat per l’Institut Illa de Rodes de Roses  a fer dues xerrades idèntiques primer a nois i noies d’uns catorze anys  i després a un altre grup d’un parell d’anys més. Penso que els resultats van ser ben minsos.

Segons el meu entendre,  tot això requereix temps i per  a mi han de passar molts anys perquè la gent de la nostra comarca quan vegi l’edifici vestit al Firal (el Firal de sempre, no el de les Fires de la Santa Creu) no pensi en el Casal de la Gent Gran. Les coses van molt a poc a poc i les noves generacions són les que hauran de portar els canvis, si és que es produeixen. Entenc que potser hauria estat més útil una campanya perquè més gent gran freqüentés el Casal. Quan formava part del Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament,  i essent regidora de Benestar la doctora Maria Antònia Bonany,    es va fer una enquesta a majors de seixanta-cinc anys i un gran percentatge desconeixien la seva existència. De les aproximadament set mil persones que superen aquesta edat, no arriben a cinc-centes les que hi acudeixen diàriament.  Si comptem un miler més  que estan en residències assistencials,  ja veiem que hi ha un gruix molt gran que en passa. Crec que és per aquest vessant que s’hauria hagut de treballar.

Per cert, l’edifici fa patxoca. Pels que no ho sàpiguen és un edifici de planta, dos pisos i soterrani amb un total edificat  d’uns dos mil tres-cents metres2 A la planta baixa, a més del despatx de la responsable i de la recepció, hi trobem la biblioteca, una sala de televisió, aules per fer diferents cursos, el servei de podologia, la perruqueria i els despatxos de l’Associació de  la Gent  Gran. Al soterrani, un gran espai on hi caben cinc taules de billar i un reservat per a jugar als escacs i una altra sala per fer exercicis gimnàstics i tota mena de cursos. El primer pis està destinat al bar i menjador, una gran sala de jocs i un cosidor. El segon pis l’ocupa una  gran sala auditori per a conferències, balls, teatre, etc. L’altra meitat del segon pis és una àmplia terrassa.  Disposa de calefacció i en algunes aules i espais hi ha instal·lats diferents aparells  d’aire condicionat. El seu estat de conservació actual, desprès de gairebé trenta-quatre anys i alguna remodelació, és força acceptable.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista


dimarts, 7 de febrer de 2017

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat al setmanari Empordà el 7 de febrer de 2017

COMPRENSIÓ LECTORA (Informe Pisa)

En el darrer Informe Pisa, les sigles en anglès de Program for Internacional Student Assessment, que es podria traduir  per Programa d’Avaluació Internacional d’Alumnes,   s’hi han donat a conèixer les qualificacions d’una sèrie de països , crec que setanta dos, en les assignatures de ciències, matemàtiques i comprensió lectora. L’edat dels alumnes és de quinze anys i el resum que se’n pot fer és que hi ha un predomini total en els primers llocs de països asiàtics, sobre els europeus o americans. Alguna cosa no deu funcionar prou bé a occident perquè sigui així, encara que algunes veus han deixat anar que en els països orientals els estudis són molt exigents i, a vegades, provoquen força malestar en els estudiants, que, segons sembla, tenen un alt percentatge de depressions i, fins i tot, suïcidis. Vist així, és preferible tenir unes notes una mica més baixes i no haver d’arribar a aquests extrems. Dels deu primers de la llista, el no asiàtic més ben classificat, en tercer lloc, és Estònia, amb un total de 534 punts, el cinquè, Finlàndia amb 531 i el setè Canadà, amb 528. Els altres set són asiàtics, essent el primer Singapur amb 556 punts.

Pel que fa a Espanya, estem a la mitjana general dels trenta-quatre països de l’Organització per la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) i dels de la Unió Europea (UE), i en la classificació per comunitats autònomes ocupen els primer llocs Castella i Lleó, Madrid, Navarra i La Rioja. Catalunya , en la mitjana  de les tres àrees estudiades, està en el lloc sisè i si comparem les dades d’aquest informe que són del 2015 amb les de tres anys abans, els sistema millora en ciències i matemàtiques, però no en comprensió lectora, que és més baixa, amb més alumnes en la franja dels “suspesos” i menys estudiants “excel·lents”.

Això m’ha fet recordar que la meva àvia, en parlar del seu marit, l’avi,  deia que una de les seves frases preferides era “de llegir ja llegeixes, però no te n’assabentes”.

Considero que és preocupant aquest retrocés en la comprensió lectora, sobretot ara que sembla que es posa de moda demanar el parer dels ciutadans en els quefers públics per mitjà de consultes a la gent, tant si són vinculants  com  si no ho són, que se sol fer  a partir dels setze anys. Com es pot contestar si no s’entén el que es demana? Fa pocs mesos a Itàlia es va fer un referèndum en què la pregunta  s’havia de contestar amb un sí o un no, dubto que la majoria de gent arribés a llegir-la completament. si fins i tot pels que la van entendre va ser difícil,  pels que no la van entendre devia ser pitjor.
No és que no consideri important que els nostres estudiants estiguin a l’hora en ciències i matemàtiques, encara que penso que per a la vida d’una persona hauria de ser primordial entendre el que llegeix. O el que li expliquen verbalment. Fins i tot recordo que a principis del segle XX era bàsic saber llegir, escriure i les quatre regles, és a dir:  sumar, restar, multiplicar i dividir, o sigui, saber aritmètica, que  és una branca de les matemàtiques, com ho són, per exemple, l’àlgebra o la geometria. Ho dic perquè hi ha qui en dir que puc fer càlculs mentals sense massa dificultat, per exemple els del programa Saber i ganar em diuen “tu devies anar molt fort en ‘mates’”. Doncs no. En números, sí. És amb el que m’he guanyat la vida durant els cinquanta anys de treball.
En fi, no sé si les noves tecnologies, que ja no són tan noves, ha fet que els nostres joves estiguin més entretinguts amb altres coses que consideren més importants, però continuo pensant que entendre el que es llegeix és primordial per poder desenvolupar-se en un món que cada dia serà més complicat. Com ho hauria de ser el saber explicar-se correctament en públic, i mireu què diu el tres vegades campió d’Espanya de mentalisme, Javier Luxor, referint-se a la comunicació verbal:  “el missatge és només el 7%, el to de veu el 35% i el 56% el llenguatge del cos”. Ja sé que hi manca un 2%, però és tal com ho vaig llegir.

Doncs, sense deixar de banda les altres disciplines, considero que entendre i fer-se entendre hauria de ser primordial i bàsic.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista




dimarts, 3 de gener de 2017

VIST AMB BONS ULLS.- setmanari Empordà del 3 de gener del 2017

Malgrat el banc del si no fos (2)

El passat mes de juny els explicava dues reflexions extretes del llibre escrit pel doctor en Filosofia i llicenciat en Sociologia,  Aurelio Arteta Aísa (Sigüenza 1945), titulat A pesar de los pesares i subtitulat  Cuaderno de la vejez, que amb traducció lliure podria ser el títol que porta aquest escrit. Els vaig prometre que potser més endavant caldria tornar-ne a parlar, i crec que el moment ha arribat. Comencem un nou any i una mica de filosofia potser ens anirà bé per desengreixar-nos desprès dels excessos nadalencs, aprofitant l’èxit d’una sèrie de Tv3 protagonitzada per un peculiar professor de filosofia. És un llibre dens, que a vegades costa d’entendre, i  dividit en 10 capítols que duen aquests títols: Temps, Mort, Escapatòries, Rebel·lió, Grans i petits, Vellesa, Vells, Xacres, Prejudicis i Antídots. Es podria dir que és una reflexió agnòstica sobre els darrers anys de la vida, explicada brillantment i sense disfressar-la. Com que tradueixo el que llegeixo al català, a vegades, m’hi entrebanco una mica. Espero fer-ho entenedor.

Avui explicarem un parell de reflexions del capítol sisè, dedicat a la vellesa:Diu Arteta: “Entrar en la vellesa, es vulgui o no, empeny a viure en el passat tant o més que en el present o en el futur. Ja comptem amb massa amics o parents que ens han anat abandonant. De manera que cada activitat, celebració, esdeveniment, ens recorda els que ja no poden contemplar-lo  o, simplement, acompanyar-nos. Ells hi haurien de ser perquè el gaudi de l’ocasió fos complet”. Una veritat com un temple. Es pot comprovar en les reunions d’aniversaris, o de nois que van fer la mili junts o de noies que van fer el servei social. O com fem els nascuts l’any 1933, que vam començar a celebrar-ho en fer els setanta anys i vam continuar als setanta-cinc i als vuitanta i esperem arribar a l’any 2018 per celebrar els vuitanta-cinc. Cada quinquenni que passa som menys i tenim més gent per recordar. Aprofito per dir que en el meu passeig diari, com he explicat diverses vegades, m’aturo al Tanatori Vicens per llegir, en els vidres, les esqueles dels difunts. Un percentatge molt important està en la franja d’edat que va dels vuitanta als noranta. En tinc vuitanta-tres... Desafortunadament també n’hi ha de molt joves.  Massa joves. Llàstima!

Continua la reflexió el filòsof Arteta: “ Per sort meva intercanvio sovint missatges amb mots amics, però no puc deixar de pensar en quan començaran aquests a faltar-me. I amb aquest melangiós pensament ve també el de com seria de valuosa la meva existència en endavant sense ells. O si aquesta existència que continua estarà cada vegada més plena de records, el que significa de més plena de passat. La ment haurà  d’estar cada vegada més envaïda pel que ja ha sigut. I si qui marxés primer o abans que  els altres fos jo mateix? Aquesta previsió, paradoxalment, atenua aquella inquietud. Un pot desitjar acabar abans que ningú, tals sols per així estalviar-se aquests patiments nascuts de l’absència aliena”. Tal com diu l’autor penso que,  per als que ja som grans, cada any augmenta aquesta temor de quedar-se sol. I quedar-se o sentir-se sol, no vol dir sense companyia, sinó sense les companyies que han format la teva vida. És el que diu el poema que canta l’argentí Alberto Cortez, titulat “Quan un amic se’n va” : “Quan un amic se’n va queda un espai buit que no el pot emplenar l’arribada d’un altre amic”. Doncs això.

Finalment, la segona reflexió parla de com es desenvolupa la darrera etapa de la vida. Diu el filòsof: “la vellesa és l’etapa en què es viu en un to menor. És a dir, en un color més gris, sota un so més tènue, amb impulsos menys potents –alegries i tristeses–, menys intenses. I tot es deu a què a la nostra edat ja sabem de què va aquesta vida i, sobretot, cap a on va i, aproximadament, quan ens en queda per viure. Aquesta és sens dubte la diferència; i encara que un mateix no la detecti, les inequívoques maneres dels altres cap a tu no permeten l’autoengany”.

Aquestes són les dues reflexions d’avui, extretes del llibre que he esmentat al començament. S’hi podrà estar d’acord o no, però fan pensar. I en aquest temps de presses i estrès que tots acumulem, agafar-se una estona per pensar no crec que faci mal a ningú. Ans al contrari.

No descarto tornar-ne a parlar una tercera vegada. O més, si convé. Malgrat tot, per no fer-me pesat, deixarem passar uns mesos. D’aquí a sis mesos hi tornem? Ja ho veurem.

Que tingueu un bon començament d’any. I que els Reis Mags siguin generosos.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista

                                                                                                                     


dimarts, 13 de desembre de 2016

VIST AMB BONS ULLS - publicat al setmanari Empordà el 13 de desembre de 2016

PROGRAMA PACIENT EXPERT CATALUNYA ®

Tal com deia en el meu article del mes d’agost,  durant nou setmanes entre setembre i novembre, hem desenvolupat a Figueres el Programa Pacient Expert, una iniciativa del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, que cada any tracta d’una malaltia diferent.  Aquest any ha estat la diabetis  mellitus  tipus 2  és a dir,  la diabetis que afecta persones adultes, principalment majors de 40 anys, encara que darrerament hi ha casos de persones més joves.

El grup de pacients, escollit pels professionals del CAP (Centre d’Atenció Primària)  Ernest Lluch, una metgessa i dues infermeres, sota la direcció de la responsable de la demarcació de Girona,  estava format per una dotzena de persones que han tingut l’oportunitat d’explicar com conviuen amb la malaltia i d’escoltar com ho fan altres persones amb problemes similars. Intercanviar sensacions i maneres d’actuar sempre és beneficiós, ja que està demostrat que la teràpia grupal ajuda a comprendre més bé les dolències, a respondre-hi amb més efectivitat i fer-la més suportable.
Durant les nou sessions, hem parlat de temes tan importants com saber com es regula la glucosa en la sang, les causes i els factors de risc de la malaltia, què és la insulina i com actua en el nostre cos, el diagnòstic i el tractament. Què és i com funciona el pàncrees; saber el que s’ha de fer quan patim una hipoglucèmia (baixada de sucre) o una hiperglucèmia (sucre molt alt).

També hem conversat sobre la importància del sobrepès i l’obesitat en el desenvolupament de la malaltia, especialment a causa del sedentarisme, veritable plaga del segle actual i de bona part del passat, els beneficis de l’exercici físic moderat, el control d’una alimentació adequada i el compliment de la medicació receptada pel metge.

Hem après a distingir les propietats dels aliments; què són els hidrats de carboni, les proteïnes, els greixos, la fibra. També ens han donat recomanacions de com cal actuar en els àpats de celebracions especials, i ens han parlat de quins són els perjudicis del tabac i de l’alcohol.

Per la meva part, com a pacient expert, he tingut la  missió  de crear un bon ambient entre el grup, que totes les persones s’hi sentissin a gust, sense discriminacions, intentant que totes i tots hi participessin en igualtat de condicions, sense menysprear a ningú. He procurat escoltar amb atenció les explicacions de cada persona, deixar parlar, propiciar un ambient de confiança, controlar la meva impulsivitat i possible enuig, evitar entrar en discussions i no fer valoracions.

Tal com vaig dir en l’anterior escrit, penso que és un bon programa que ajuda les persones que tenen una determinada malaltia. El contacte amb altra gent  amb els mateixos problemes de salut fa que no et sentis tan sol i tot et sembli més fàcil.

Només em falta agrair, en nom del col·lectiu de la gent gran, que les persones responsables d’escollir el pacient expert no hagin tingut cap inconvenient a triar una persona de més de vuitanta-tres anys, ja què, a vegades, l’edat condiciona. Per tant, amb l’esperança de no haver-les decebut, els agraeixo la confiança.

Per acabar m’agradaria reproduir uns quants refranys, relacionats amb la salut, que segurament poden ser útils per a tothom.

Tindràs molta sort si cada dia fas esport.
La verdura bullida allarga la vida.
Desconnectar la ment, també és un bon aliment.
Per poder estar ben sà, el millor és caminar.
Qui menja poc per sopar,  un bon descans tindrà.
Esmorzar com un rei, dinar com un príncep i sopar com un pobre.
Menos plato y más zapato
De grandes cenas estan las sepulturas llenas

Fins l’any que bé. Que ho passeu el millor possible. Salut!

Marti Carreras Ginjaume
Articulista





dimarts, 8 de novembre de 2016

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat al Setmanari Empordà del 8 de novembre del 2016

         SOBRE LES PENSIONS, UNA VEGADA MÉS

El darrer escrit en aquest setmanari sobre el tema de les pensions i el seu desenvolupament,  ja fa catorze mesos que el vaig  publicar. Durant aquest lapse de temps les coses no han millorat,  ans al contrari, sembla que van a pitjor. Com ja és tradicional  en els darrers anys, el passat mes de juliol la Seguretat Social va fe servir 8.700 milions d’euros del fons de reserva, la cèlebre guardiola,  per pagar les pensions i la paga extra d’estiu, més 1.000 milions uns dies després per pagar a Hisenda l’IRPF, que havia estat descomptat als pensionistes i retingut per la Seguretat Social. Desprès d’aquestes “operacions” només queda un romanent de poc més de 24.000 milions. Recordem que en el moment de màxim apogeu aquesta guardiola va arribar a tenir un total de més de 66.800 milions. Ara vindrà el desembre i la paga extra de Nadal i segurament, llevat d’algun miracle, que solen escassejar, s’haurà de tornar a ficar-hi mà. Si es fa en una quantitat semblant a la d’aquest estiu, uns 9.000 milions, quedaran, escassament, efectius per a dues vegades més. Per tant, a finals del proper 2017 bona nit i tapat. S’ha acabat la guardiola. I a partir d’aleshores, com ho farem?.

Els caps pensants hauran trobat la solució adequada? Segons el meu punt de vista, és un problema dels grossos. Les xifres no menteixen. Per exemple, el passat agost la Seguretat Social va destinar 8.535 milions d’euros per al pagament de les pensions contributives, un 3,2% més que el mateix mes de l’any anterior. La majoria, el 70%, per a pensions de jubilació, el 18% per a viduïtat, el 10% per a incapacitat permanent i el 2% per a orfandat i pensions a favor de familiars. El nombre total de pensions, en el referit mes d’agost, va ser més de 9.400.000, que representa un augment del 1,3%  amb respecte al mateix mes de l’any 2015. I, com no podia ser d’altre manera, el mes d’octubre, una mica més: el nombre de pensions ha estat de 9.450.000 i l’import pagat 8.576 milions.
Si ens quedem a casa, és a dir, a la demarcació de Girona, les dades del Ministeri d’Ocupació i de la Seguretat Social ens indiquen que el nombre total de pensionistes és de gairebé 154.000 persones, un 1% més que el mateix mes de l’any passat. A la nostra demarcació hi havia a l’agost 312.500 persones ocupades, és a dir, que per cada pensionista només hi ha poc més de  2 persones que cotitzen a la Seguretat Social. I en un sistema de pensions anomenat de “repartiment” és vital el nombre de cotitzants, ja que els pensionistes cobren dels ingressos de les persones en actiu. A finals de l’any 2007, que encara no havia començat la crisi, la ràtio  era de  2,6 de persones ocupades, que eren 352.000 i els pensionistes 136.000. No consola dir que els números del total de Catalunya i de la resta d’Espanya encara són pitjors. Per tant, més clar l’aigua neta. Si per un costat hi ha menys aportacions, perquè són menys els que aporten, i en quantitats menors que abans pels baixos salaris, i,  per contra, cada vegada són més les persones amb dret a cobrar, i a cobrar més que els  van desapareixent de la nòmina per defunció, doncs  podríem acabar dient que és la  “crònica d’una mort anunciada”.
Persones molt qualificades en el tema, com ara el doctor en Ciències Econòmiques i en Dret José M. Gay de Lièbana, en una entrevista al Diari de Girona, no amaga la seva preocupació i diu que això només es pot solucionar rebaixant les pensions o apujant els impostos. I que com que la primera proposta serà molt mal rebuda pel col·lectiu afectat que és molt nombrós, que produiria un moviment social fort i els pensionistes poden marcar un canvi d’orientació política, haurem d’anar per la segona. Però Espanya té un problema, que és el grandiós endeutament, al voltant del 100% del PIB (Producte Interior Brut), superior al objectiu del 99,14% fixat per tot l’any. A més, existeix l’amenaça de la Unió Europea d’anar condicionant els pressupostos i retallar despesa pública.

Està previst que a la primavera es reuneixi el Pacte de Toledo, que ha funcionat fins que ha pogut, perquè totes les forces implicades, per resumir-ho, el capital i el  treball, o sigui l’empresariat i els sindicats, es posin d’acord per veure si és possible portar la nau a bon port. Els que ara tenim més de vuitanta anys potser no ens afectarà gaire, però els de la generació que ens ve al darrera i que ara voltegen els seixanta, les reformes que per força es produiran els afectaran de ple. I no diguem dels més joves.

Per acabar-ho d’arreglar ja hem dit en altres escrits que als pensionistes que tenien un petit racó, gràcies al seu treball i a moltes privacions, que en treien un rendiment en forma d’interessos, es poden veure, si les coses no canvien, que hagin de pagar perquè el banc els guardi els cèntims. El món a l’inrevés! Sóc conscient del pessimisme que he deixat anar, però així ho penso i així ho escric. Sort!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista






dilluns, 17 d’octubre de 2016

#fotografia#retrat #blancinegre

L'amic Xavi Toral, ha volgut incloure'm en la seva galeria de #fotografia#retrat  #blancinegre, publicant la meva foto actual i una petita ressenya d'alguns trets de la la meva vida i la meva personalitat. Hi estic del tot d'acord, amb unes petites matisacions. Quan diu que tinc una personalitat forta, tot o res, blanc o negre, he de reconèixer que, sobre tot en converses amb els meus amics "rambleros", sovint, segurament més sovint que no voldria, expresso opinions contundents i a vegades sense el suficient raonament. Sobre tot quan parlem de política, ja que em molesta el continuo dir i fer de les persones que si dediquen, que fan el que vulgarment en diem "la puta i la Ramoneta". Ara cap aquí, ara cap allà, segons el vent d'on bufa.

Però com l'ésser humà està ple de contradiccions, i jo no en sóc una excepció, voldria dir que molt sovint, cada vegada més, i com més anys poso més acceleradament, dubto de les meves asseveracions. Les persones que llegeixen els meus articles d'opinió mensuals al setmanari Empordà poden veure que rarament faig conclusions definitives, més aviat ho deixo a la lliure interpretació de cadascú. Els pas dels anys m'ha ensenyat que la veritat absoluta no existeix i que tot es opinable. El que sempre n'havíem dit: "Tot és segons el color del cristall amb que es mira"

Molt agraït, doncs a l'amic Xavi Toral per posar-me en aquesta galeria de figuerencs i empordanesos, tots amb molts més mèrits que els meus. I doblement agraït a totes les persones que han fet comentaris, penso jo, excessivament elogiosos envers la meva persona, així com a les persones que sense expressar la seva opinió, han llegit el reportatge i, algunes, un centenar llarg,  han "clicat" el "m'agrada".

Moltes gràcies a tothom i...Salut!


diumenge, 9 d’octubre de 2016

Poema "Desiderata"

Arran de la crisi que venim arrossegant  des de fa més de vuit  anys, es nota un cert nerviosisme entre les persones. Agreujat per la situació mundial amb un munt de gent refugiada a causa dels conflictes armats, el tema del terrorisme, la política a nivell estatal i autonòmica, tot això va fent feix i moltes persones noten una intranquil·litat i, sobre tot, una inseguretat total. Ara tot és eteri, res és consistent. Vivim com en un “núvol”. I això fa patir a moltes persones. Per mirar de pal·liar en lo possible aquesta situació recomano a les persones que ho necessitin que llegeixen aquesta “Desiderata”, atribuïda a Max Ehrmann, encara que es va considerar anònima durant molts anys. A mi, en determinats moments de flaquesa, especialment psíquica i mental, m'ha anat molt bé:

(Traducció de la versió original anglesa)    

Camina plàcidament entre el soroll i la pressa
I recorda quanta pau pot haver-hi en el silenci
I tant com sigui possible sense trair-te
viu amb pau amb tothom.
Digues la teva veritat tranquil·lament i clara.
Escolta als altres
Fins i tot l’avorrit i l’ignorant,
També ells tenen la seva història

Evita les persones sorolloses i agressives,
Són ofensius a l’esperit.
Si et compares amb els altres
Pots tornar-te vanitós i amarg
Perquè sempre hi haurà persones millor i pitjors que tu.
Frueix dels teus èxits tant com dels teus projectes.

Mantingues l’interès en la teva pròpia feina; encara que sigui humil
És una veritable possessió en les canviants fortunes dels temps.
Siguis cauta en els teus negocis
Perquè el món està ple de paranys
Però que això no t’amagui la virtut que pugui haver-hi.
Molta gent lluita per alts ideals.
I a tot arreu la vida és plena d’heroisme.
Sigues tu mateix.
Especialment, no fingeixis afectes.
Tampoc no siguis cínic respecte a l’amor.
Perquè davant tota l’aridesa i desencís l’amor és perenne com l’herba.

Recull mansament la saviesa dels anys
Deixant passar tranquil·lament les coses de la joventut.
Alimenta el teu esperit
Perquè et protegeixi en la desgràcia sobtada.
No et distreguis amb cabòries obscures
Molts temors neixen de la fatiga i la solitud.
Junt amb una sana disciplina,
Siguis benèvol amb tu mateix.

Tu ets una criatura de l’univers
Com els arbres i les estrelles
Tens dret a ser-hi
I, t’ho creguis o no,
sens dubte l’univers es desenvolupa com cal.

Per tant, estigues en pau amb Déu,
Sigui quin sigui el concepte que en tinguis.
I siguin com siguin les teves tasques i aspiracions,
mantingues en la sorollosa confusió
pau en la teva ànima.

Amb tots els seus artificis, penalitats i somnis trencats,
Aquest continua sent un món bonic.

Anima’t.
Lluita per ser feliç.