Continuant amb la tasca d’apropar els lectors a les institucions locals que acullen les persones grans que vàrem començar el mes passat amb el Centre Sociosanitari Bernat Jaume, avui parlarem de la institució degana de casa nostra, popularment dita l’asil dels vells.
Ho fem perquè malgrat que les preferències de les persones grans, segons estudis fets per la Generalitat, ens diuen que prefereixen restar a casa, això sí, cuidats com cal, i, quan semblava que amb la Llei de la dependència de l’any 2006 (que té un recorregut fins al 2015) es posarien en marxa una sèrie de programes que havien de fer possible una fornada de gent, formada adequadament i la creació d’innombrables llocs de treball, la manca de finançament , en part produïda per la llarga crisi, ho ha enviat tot en orris, i la gent gran ha d’acudir a les residències.
L’Asil Vilallonga, que si no vaig errat funciona des de finals del 1886, amb les naturals readaptacions, modificacions i modernitzacions que el pas del temps ha fet necessàries, continua donant un servei immillorable a les persones grans de Figueres i comarca que s’hi acullen. En el moment d’escriure aquest article són seixanta-dues les persones acollides, amb una majoria de dones, trenta-vuit, i vint-i-quatre homes, tots en règim de “tot estar”. És a dir, no hi ha el servei de centre de dia, com si que hi ha en altres establiments.
La Fundació Privada Asil Vilallonga és una residència privada sense ànim de lucre, no té cap subvenció de la Generalitat i sí les bonificacions fiscals que estableix la Llei estatal 49/2002 del 23 de desembre, que regula el règim fiscal de les entitats sense ànim de lucre, a la que l’Asil està acollit.
Els usuaris abonen mensualment un percentatge dels seus ingressos possibles/reals del 80%, xifra que pot ser incrementada d’acord amb els seus recursos; no obstant, la mitjana d’aquestes aportacions representa el 65% del cost de manteniment d’una plaça. La resta surt de les rendes del patrimoni de la Fundació i d’alguns donatius.
Són vint-i-dues les persones que hi treballen, a més de l’ajuda importantíssima de les set germanes de la Congregació de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. De fet, segons els dirigents senyors Ymbert, Lorca i Aiguabella, president, secretari i tresorer, respectivament, sense la tasca voluntària de les germanes l’asil tindria vertaderes dificultats per anar tirant endavant.
Quant al règim intern, els usuaris han de complir els horaris establerts per la direcció, concernents a l’hora de llevar-se, als àpats i a la retirada a les seves habitacions. El dinar és a la una del migdia, el sopar a les vuit del vespre i la retirada a les deu de la nit. Excepte quan hi ha quelcom especial a la tele, com un partit de futbol, que el poden veure, si volen, a la sala d’actes, amb pantalla gegant, i, en acabar, suposo si el resultat ha estat favorable, fan una mica de piscolabis.
Llevat d’aquests horaris, tenen total llibertat de sortir i entrar quan vulguin. Fins i tot, avisant amb temps suficient, es poden saltar el dinar o el sopar. El dia que vaig fer la visita per informar-me’n, una senyora dinava a les dotze segurament perquè havia de sortir amb algun familiar o per qualsevol altra circumstància. O sigui, que fent-ho saber, també és poden fer excepcions. No és ben bé un servei a la carta però s’hi assembla força.
També els usuaris estan autoritzats a portar de casa seva algun moble, record o aparell de ràdio o televisió que vulguin. El fet de retirar-se a les deu no significa que hagin d’anar a dormir. Poden mirar la tele, si en tenen, o llegir, o escoltar la ràdio.
Una visita a les instal•lacions em va fer adonar de l’amplitud, de la netedat i del bon ambient que s’hi respira i, mirant les cares de les persones usuàries, es denota satisfacció.
Ara que el CASC (Consorci d’Acció Social de Catalunya) ha engegat un pla, que va començar, entre altres, el geriàtric de Sant Hilari Sacalm, que consisteix que una part dels seus usuaris tingui una autonomia per decidir de quina manera vol envellir. En paraules de la directora general: “ l’objectiu és que se sentin com a casa i que puguin respondre afirmativament quan algú els pregunti si són feliços aquí”; la meva modesta opinió és que, en general, els usuaris/es de l’Asil Vilallonga contestarien afirmativament.
Que per molts anys més els figuerencs i empordanesos puguem gaudir del “nostre” asil i l’agraïment més sincer a les persones de la Junta del Patronat pel seu treball totalment desinteressat, només amb la satisfacció de poder ser útils a les persones grans.
Martí Carreras Ginjaume
President Associació Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada