Comentari politnómic (político - econòmic)

COTITZACIONS SOCIALS                                                                                         Setmana 3

En començar cada any solen haver-hi augments en els tipus de cotitzacions a la Seguretat Social. Per a l’any actual, a més a més, s’ha disposat que tributin els emoluments compensatoris, com ara els vals de viatge, les ajudes per a les guarderies, les dietes per al menjador, l’ajuda per als vehicles, etc. També les cotitzacions mínimes dels autònoms pugen una mica més del 20 %, i de 261 € mensuals passen a 314 €. És la manera que els que manen tenen de mirar d’anivellar la balança entre els ingressos i les despeses, sobretot en les pensions. Penso que en un moment en què la prioritat és crear llocs de treball, pot ser contraproduent carregar molt la despesa de la massa salarial (sous i cotitzacions) o almenys no ajuda gens que la càrrega per lloc de treball sigui tan onerosa. I també perquè -penso- aquests augments recauran, com sempre, en el consumidor final.

Pensem en un jubilat a que li  augmentin la paga un ridícul  0,25%. Si necessita fer una petita reparació a la llar, de lampista, fuster, manyà, o qualsevol altre professional, qui pagarà aquest 20 % de més de la Seguretat Social ? El jubilat. Ni a casa podrà estar, i si se li trenca un vidre haurà de deixar passar el fred i moltes vegades sense poder-se escalfar, al preu que estan el gas i l’electricitat.

Panorama realment colpidor per algunes d'aquestes persones que  ja varen patir privacions en la seva infantesa i joventut (nascudes entre els anys vint, trenta i quaranta del segle passat), i que tampoc podran gaudir d’un final de vida tranquil. No s’ho mereixen!. Món, món. Món...món de mones!

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà del dia 5 de de gener de 2014

LA FEINA DE LA FUNDACIÓ PRIVADA ASIL VILALLONGA

Continuant amb la tasca d’apropar els lectors a les institucions locals  que acullen les persones grans que vàrem començar el mes passat amb el Centre Sociosanitari Bernat Jaume, avui parlarem de la institució degana de casa nostra, popularment dita l’asil dels vells.
Ho fem perquè malgrat que les preferències de les persones grans, segons estudis fets per la Generalitat, ens diuen que  prefereixen restar a casa, això sí, cuidats com cal, i, quan semblava que amb la Llei de la dependència de l’any 2006 (que té un recorregut fins al 2015) es posarien en marxa una sèrie de programes que havien de fer possible una fornada de gent, formada adequadament i la creació d’innombrables llocs de treball, la manca de finançament , en part produïda per la llarga crisi, ho ha enviat tot en orris, i la gent gran ha d’acudir a les residències.
L’Asil Vilallonga, que si no vaig errat funciona des de finals del 1886, amb les naturals readaptacions, modificacions i modernitzacions que el pas del temps ha fet necessàries, continua donant un servei immillorable a les persones grans de Figueres i comarca que s’hi acullen. En el moment d’escriure aquest article són seixanta-dues les persones acollides, amb una majoria de dones, trenta-vuit,  i vint-i-quatre homes, tots en règim de  “tot estar”. És a dir, no hi ha el servei de centre de dia, com si que hi ha en altres establiments.
La Fundació Privada Asil Vilallonga és una residència privada sense ànim de lucre, no té cap subvenció de la Generalitat i sí les bonificacions fiscals que estableix la Llei estatal 49/2002 del 23 de desembre, que regula el règim fiscal de les entitats sense ànim de lucre, a la que l’Asil està acollit.
Els usuaris abonen mensualment un percentatge dels seus ingressos possibles/reals del 80%, xifra que pot ser incrementada d’acord amb els seus recursos; no obstant, la  mitjana d’aquestes aportacions representa el 65% del cost de manteniment d’una plaça. La resta surt de les rendes del patrimoni de la Fundació i d’alguns donatius.
Són vint-i-dues les persones que hi treballen, a més de l’ajuda importantíssima de les set germanes de la Congregació de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. De fet, segons els dirigents senyors Ymbert, Lorca i Aiguabella, president, secretari i tresorer, respectivament, sense la tasca voluntària de les germanes l’asil tindria vertaderes dificultats per anar tirant endavant.
Quant al règim intern, els usuaris han de complir els horaris establerts per la direcció, concernents a l’hora de llevar-se, als àpats i a la retirada a les seves habitacions. El dinar és a la una del migdia, el sopar a les vuit del vespre i la retirada a les deu de la nit. Excepte quan hi ha quelcom especial a la tele, com un partit de futbol, que el poden veure, si volen, a la sala d’actes,  amb pantalla gegant, i, en acabar, suposo si el resultat ha estat favorable, fan una mica de piscolabis.
Llevat d’aquests horaris,  tenen total llibertat de sortir i entrar quan vulguin. Fins i tot, avisant amb temps suficient, es poden saltar el dinar o el sopar.  El dia que vaig fer la visita per informar-me’n, una senyora dinava a les dotze segurament perquè havia de sortir amb algun familiar o per qualsevol altra circumstància. O sigui, que fent-ho saber, també és poden fer excepcions. No és ben bé un servei a la carta però s’hi assembla força.
També els usuaris estan autoritzats a portar de casa seva algun moble, record o aparell de ràdio o televisió que vulguin. El fet de retirar-se a les deu no significa que hagin d’anar a dormir. Poden mirar la tele, si en tenen, o llegir, o escoltar la ràdio.
Una visita a les instal•lacions em va fer adonar de l’amplitud, de la netedat i del bon ambient que s’hi respira i, mirant les cares de les persones usuàries, es denota satisfacció.
Ara que el CASC (Consorci d’Acció Social de Catalunya) ha engegat un pla, que va començar, entre altres, el geriàtric de Sant Hilari Sacalm, que consisteix  que una part dels seus usuaris tingui una autonomia per decidir de quina manera vol envellir.  En paraules de la directora general:  “ l’objectiu és que se sentin com a casa i que puguin respondre afirmativament quan algú els pregunti si són feliços aquí”; la meva modesta opinió és que, en general, els usuaris/es de l’Asil Vilallonga contestarien afirmativament.
Que per molts anys més els figuerencs i empordanesos puguem gaudir del “nostre” asil i l’agraïment més sincer a les persones de la Junta del Patronat pel seu treball totalment desinteressat, només amb la satisfacció de poder ser útils a les persones grans.
               
                Martí Carreras Ginjaume
                President Associació Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà

Comentari Politnómic (político - econòmic)

DOS MIL CATORZE - 2014 -  MMXIV                                                                 Setmana  2

Hem començat un any que és digne de commemorar. Fa cent anys que es va produir la Primera Guerra Mundial que es perllongà, durant 4 anys (1914-1918). També farà cent anys que es va crear la Mancomunitat de Catalunya  (1914- 1925) embrió del que hauria de ser més tard la Generalitat  republicana,  i en fa trescents de la Guerra de Successió, que va portar als fets de 1714 amb la victòria de les tropes de Felip V. Aquest fet, l’actual Govern de la Generalitat, el vol commemorar amb una sèrie d’actes que començaran el dia 11 de gener a la Seu Vella de Lleida.

He llegit el monogràfic especial que va ser inserit  a tots els diaris el 29 de desembre i m’agradat que digui que només una quarta part dels actes estaran dedicades a la Guerra de Successió en general i al setge de Barcelona en particular, i les tres quartes parts restants estarà dedicat a debatre com ha de ser la Catalunya del futur, per exemple: quin ha de ser el model educatiu per a les noves generacions, quina fesomia ha de tenir l’economia catalana postcrisi o quin paper pot tenir Catalunya en un món competitiu i híperconnectat..

Tot això amb la vista posada  al mes de novembre, dos dies abans de Sant Martí, perquè tothom pugui opinar i actuar lliurement perqué com més ben informat estigui més possibilitats d’encertar-la. Un any vertaderament apassionant!

Comentari Politnómic (político - económic)

EL PREU DE  L’ELECTRICITAT                                                                                Setmana 51

Envoltada per les picabaralles, primer del simpòsium “Espanya contra Catalunya” (per cert, acabat quasi radicalment a partir de les dues de la tarda del dijous) i l’anunci de la pregunta sobre si Catalunya ha d’esdevenir un Estat, hi ha hagut per part del Tribunal Suprem una ratificació de la sentència de l’Audiència Nacional que donava la raò al Govern espanyol en obligar  les cinc elèctriques més grans del país a carregar als seus comptes de forma temporal el denominat dèficit de tarifa (la diferència entre el teòric cost de l’electricitat i el que es paga). Aquest deute ja suma 30.000 milions d’euros. Per una vegada, el sofert consumidor ha vist com la justícia es decantava al seu favor en lloc de fer-ho a favor de les omnipotents companyies elèctriques, que malgrat el que diuen, continuen obtenint uns beneficis econòmics importants.

Malgrat això, no s’esvaeix el temor  que a partir del proper gener s’apugi el rebut de la llum, que, en pocs anys, ha duplicat el seu import. Els alts costos al mercat majorista ocorreguts les darreres setmanes així ho fan preveure.

Un bè de consum imprescindible per a totes les persones hauria de poder ser més assequible, sobretot en aquesta malaurada època de vaques magres.

Per celebrar aquestes festes no hi haurà comentari fins la segona setmana del proper mes de gener, és a dir, fins al dia 6, festivitat dels Reis Mags d’Orient. Bones Festes.

Comentari Politnómic (politico . economic)

POBRESA I LUXE                                                                                                       Setmana 50

Només començada la setmana següent al Gran Recapte, que vaig comentar en el politnómic passat, ens assabentem que el sector de productes i serveis de luxe d’empreses espanyoles tancarà l’any amb una facturació del 7 % superior a les xifres de l’any 2012 i arribarà als 5.120 milions d’euros. El creixement haurà estat més minso que el dels anys 2011 i 2012 que va ser del 25 % i del 15 %, respectivament.

Malgrat això, sembla que encara es va fent més grossa la distància que hi ha entre els que no tenen ni per menjar i els que els  sobren els diners. També el fastuós casament, a Barcelona,  de la parella de l'Índia ens ho demostra. Ja sabem que de rics i de pobres n'hi ha hagut i ni haurà sempre, però jo pensava que la humanitat havia anant avançat en aquest sentit. Si és que ho havia fet, ara ens trobem en un període de retrocés accelerat i, molt em temo, que continuarem anant força temps en aquest sentit. Sembla difícil que el gran capital s’avingui a canvis importants. Per exemple, els polítics  no són partidaris  de fer pagar més impostos a les grans fortunes amb l’excusa que pot propiciar una fugida de capitals. Doncs, com s’ha de fer per equilibrar mínimament la balança? No sé si m’he explicat prou bé, però penso que m’entendreu! Perquè el pagament dels impostos, ben equilibrats, hauria de servir per compensar les desigualtats. És lògic que paguin més les rendes del treball que les del capital? I no em refereixo als interessos dels petits estalviadors, sinó als socis de les SICAV (Societat d’Inversió de Capital Variable), i d’altres

Per acabar, recomano que llegiu el comentari d’ahir, dia 8 de desembre de l’amic Josep Mª Bertran Teixidor al blog: http://tabrilde.blogspot.com

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al Setmanari Empordà del dia 3 de desembre de 2013

CENTRE SOCIOSANITARI BERNAT JAUME

Aprofitant la visita que el Consell Municipal de la Gent Gran va fer el dia 1 d’octubre al Centre Sociosanitari Bernat Jaume, de la Fundació Salut Empordà,  per commemorar el Dia Internacional de la Gent Gran,  i, per gentilesa de la regidora de Benestar Social, vaig tenir l’oportunitat de visitar-lo detingudament i assabentar-me del seu funcionament.  En primer lloc  cal dir que les persones que hi reben atenció són en un 75-80 % persones de més de 70 anys i que els pacients són atesos, segons el cas, en unitats d’internament (convalescència, cures pal•liatives i llarga durada), unitats d’atenció ambulatòria  (hospital de dia i consulta externa, amb els seus apartats de geriatria, psicogeriatria i cures pal•liatives) i els equips de suport (Ufiss i Pades), el primer per a pacients procedents d’hospitals d’aguts i el segon per a pacients procedents de domicili. La seva denominació exacta és: Unitat Funcional Interdisciplinària Sociosanitària i Programa d’Atenció Domiciliària Equip de Suport, respectivament.

En les seves tres plantes hi ha instal•lats un total de 123 llits i a l’hospital de dia, ubicat a la planta soterrani de l’edifici, es disposa d’unes 40 places diàries,  i  les persones que hi assisteixen, generalment entre 2/3 cops per setmana, fan rehabilitació funcional de pacients amb deteriorament lleu o moderat, manteniment de les capacitats cognitives, millora del funcionament físic, formació de cuidadors de pacients amb demència i descàrrega del cuidador principal. Funciona de dilluns a divendres de 9 a 17 hores.

La Unitat de Convalescència, a la primera planta, té quinze habitacions dobles, crec que actualment se’n fan servir onze, i l’estada és d’uns 30 o 40 dies. També a la primera planta  trobem la Unitat de Cures Pal•liatives, amb 10 habitacions individuals i llit d’acompanyant. El total de llits d’aquesta primera planta és de 40, dos dels quals són privats.

A la segona i a la tercera planta funciona la Unitat de Llarga Estada, amb 83 llits, dels quals vuit són privats  En aquesta darrera unitat les tipologies d’ingrés són per temps d’ingrés o per perfil del pacient. En el primer cas poden ser per descans del familiar cuidador, tenen una durada d’un mes, més o menys, o també per una intervenció quirúrgica programada del cuidador principal. Són pacients habitualment atesos a casa i que ingressen per absència temporal del seu cuidador. L’altre motiu d’ingrés és el cas dels a pacients que no poden ser atesos en el domicili per manca de cuidador i per la complexitat de les cures necessàries. La llarga estada no es planteja mai com a definitiva, tot i que es pot perllongar més d’un any quan el cas ho requereix. L’altra tipologia d’ingrés és el perfil del pacient: dements amb trastorn de comportament, malalts amb alta dependència física i deteriorament cognitiu, malalts amb neoplàsia terminal clínicament estables, malalts amb processos millorables amb tractament rehabilitador i malalts joves amb patologies neurodegeneratives.

Fins aquí, força esquematitzada, a causa de l’espai de què disposem, hem detallat la cartera de serveis que ofereix el centre sociosanitari . Pensem que és un conjunt ampli, que comprèn les diferents casuístiques en què ens podem trobar les persones grans, i, també, les persones no tan grans. En la visita detallada que vam fer per les diferents plantes vam notar una sensació de pau i, potser, les cares dels pacients expressaven una certa mena d’avorriment, però no de preocupació, ni molt menys, de dolor.

Desconec si en altres comarques catalanes existeix un centre sociosanitari com el que funciona a la nostra ciutat, però considero que és una sort poder-lo tenir i fer servir.

El finançament en el cas de llarga estada i hospital de dia, en part va a càrrec del Departament de Salut i un mòdul social que depèn de Benestar i Família. En el pagament d’aquesta part, l’usuari n’abona una quantitat que es calcula segons els seus ingressos i en base a unes taules publicades anualment pel departament. El mòdul social es paga des de l’ingrés, tant a  l’hospital de dia com en llarga estada. Abans del 14 d’octubre el copagament en llarga estada era a partit del quart mes.

He deixat per al final parlar una mica del personal. En primer lloc, he de dir que, des de fa molts anys, penso que les úniques feines que val la pena reverenciar són les de les persones que es dediquen a cuidar altres persones que no poden valer-se per elles mateixes. Malalts i persones grans amb dependència. S’ha de tenir una vocació especial i un amor als altres vertaderament desenvolupat. El personal sanitari que té cura dels pacients del centre passa de 90 persones, sota la direcció del senyor Arcadi Boixadera i Camps. En nom de les persones grans, els dono les gràcies per la seva feina, feina ben feta.

                                       Martí Carreras i Ginjaume
                                       President Associació Cultural Gent Gran de l’Alt Empordà

Comentari Politnómic (político -econòmic)

AMOR AL PROÏSME                                                                                                 Setmana 49      

El divendres i el dissabte passat  es va dur a terme a Catalunya el Gran Recapte, que va mobilitzar més de 20.000 voluntaris i centenars de milers de ciutadans i ciutadanes, que van entregar provisions a fi de proveir al Banc dels Aliments dels queviures per fer front a la cada vegada més gran quantitat de persones que tenen dificultats alimentàries.

Com sempre el poble català va respondre amb generositat i es van aconseguir les fites esperades de més tres milions de quilos. Així mateix passarà el dia 15 amb La Marató de Tv3 que l’any 2012 va batre el record absolut de recaptació.

Una vegada més es demostra la capacitat d’amor al proïsme del poble català, sempre disposat a apaivagar el desgavell en qué viu la societat i al qual els responsables polítics i no polítics són incapaços de trobar solucions. La societat civil sempre al capdavant sense reparar en inconvenients ni retrets. Al peu del canó, perquè tot plegat no se’n vagi a fer punyetes. Ja començaria a ser hora que els que manen s’adonessin que cal fer pagar més impostos als més rics i deixar de marejar amb aportacions voluntàries als de sempre, és a dir, a les classes treballadores.

Perquè tot això està molt bé però la responsabilitat de procurar el benestar de la totalitat de ciutadans i ciutadanes correspon a l’Administració. O almenys a mi m’ho sembla!