TORNEM-HI ! Setmana 22
Una vegada passades les eleccions i el futbol, esport o espectacle en què Espanya despunta, no en va els dos equips de la capital van dirimir la final de la Champions,.Demà dimarts 27, el Fons Monetari Internacional donarà a conèixer la situació econòmica de l’Estat espanyol, que s’espera sigui positiva, encara que renyarà el Govern estatal per l’alta taxa d’aturats i, per tant, demanarà o exigirà noves reformes, que al meu entendre, faran encara més precari el mercat de treball, sense obtenir rebaixar substancialment les llistes de parats. També durant la setmana es coneixeran les dades de la comptabilitat nacional del primer trimestre que sembla que creix un 0,4% trimestral i per tant, de continuar igual, podria arribar a un 1,6 % anual, que representa una creació de més o menys 100.000 llocs de treball. I també sabrem les dades provisionals de l’IPC, que sembla que pujarà una mica i, per tant, allunyarà el fantasma de la deflació, que els que hi entenen diuen que és pitjor que la inflació.
Per tant, després d’aquests quinze dies dedicats a la propaganda electoral i a les finals del futbol – pa i circ – tornem a la crua realitat de cada dia. D'aquí d’un mes arribarem a l’estiu, quan sembla que tota cuca viu i que serà calent i no només per la calor del sol. I a l’acabament de l’estiu vindrà l’onze de setembre i un parell de mesos més tard sant Martí. Ostres, ja haurem passat el 9N. Salut, amigues i amics.
dilluns, 26 de maig del 2014
dilluns, 19 de maig del 2014
Comentari Politnómic (político - econòmic)
ELECCIONS EUROPEES (II) Setmana 21
Sembla que el comentari de la setmana passada no ha agradat a alguns amics, que, sense fer-ho públic, m’han comentat que no hi estaven d’acord o que no els agradava. Naturalment, penso que tothom pot opinar el que vulgui, de manera educada, esclar.
Rellegit l’article, m’adono que potser pot semblar que, encara que no explícitament, però sí implícitament, insti a no anar a votar. I no és així. Vull manifestar clarament que penso que anar a votar és el millor que podem fer. I fer-ho pel partit que cadascú cregui bonament que defensa millor els interessos col•lectius. I en cas que cap els satisfaci, doncs, votar en blanc. Opció tan democràtica com escollir una o altra candidatura.
Pel que fa a la l’opinió que tinc dels actuals partits polítics, és això, una opinió personal, i no crec que sigui l’únic que pensi d’aquesta manera. I quant a la campanya electoral, una enquesta recent de La Vanguardia deia que només un 4% canviaven d’opinió en escoltar els mítings, contra un 95% que no canviaven i un 1% que no ho sabia. L’ensopiment de la primera setmana de campanya és general.
Els emoluments dels diputats són aquests: sou brut 8.000 € al mes, dietes 4.300 €, transport 4.250 €. A més 304 € per dia de treball -s’entén que la resta de dies han de descansar a casa – i 125 € per cada reunió que tingui fora de les dependències de la Unió Europea. Les depeses d’allotjament en un hotel corren per compte de la institució, i tenen dret, com a mínim, a un ajudant pagat. Què, us sembla bé tot això? O penseu que encara estan mal pagats?
Ja sé que criticar és fàcil i que el que és difícil és donar idees de com haurien de funcionar. També sé que si no hi ha partits polítics malament anirem. Però que han de canviar i treballar més pels administrats és obvi. Si no, la desafecció pot arribar a cotes inversemblants.
Per tant, diumenge vint-i-cinc tothom a votar! Sort i...salut!
Sembla que el comentari de la setmana passada no ha agradat a alguns amics, que, sense fer-ho públic, m’han comentat que no hi estaven d’acord o que no els agradava. Naturalment, penso que tothom pot opinar el que vulgui, de manera educada, esclar.
Rellegit l’article, m’adono que potser pot semblar que, encara que no explícitament, però sí implícitament, insti a no anar a votar. I no és així. Vull manifestar clarament que penso que anar a votar és el millor que podem fer. I fer-ho pel partit que cadascú cregui bonament que defensa millor els interessos col•lectius. I en cas que cap els satisfaci, doncs, votar en blanc. Opció tan democràtica com escollir una o altra candidatura.
Pel que fa a la l’opinió que tinc dels actuals partits polítics, és això, una opinió personal, i no crec que sigui l’únic que pensi d’aquesta manera. I quant a la campanya electoral, una enquesta recent de La Vanguardia deia que només un 4% canviaven d’opinió en escoltar els mítings, contra un 95% que no canviaven i un 1% que no ho sabia. L’ensopiment de la primera setmana de campanya és general.
Els emoluments dels diputats són aquests: sou brut 8.000 € al mes, dietes 4.300 €, transport 4.250 €. A més 304 € per dia de treball -s’entén que la resta de dies han de descansar a casa – i 125 € per cada reunió que tingui fora de les dependències de la Unió Europea. Les depeses d’allotjament en un hotel corren per compte de la institució, i tenen dret, com a mínim, a un ajudant pagat. Què, us sembla bé tot això? O penseu que encara estan mal pagats?
Ja sé que criticar és fàcil i que el que és difícil és donar idees de com haurien de funcionar. També sé que si no hi ha partits polítics malament anirem. Però que han de canviar i treballar més pels administrats és obvi. Si no, la desafecció pot arribar a cotes inversemblants.
Per tant, diumenge vint-i-cinc tothom a votar! Sort i...salut!
dilluns, 12 de maig del 2014
Comentaris Politnómics (político - económic)
ELECCIONS EUROPEES Setmana 20
Fa un parell o tres de dies que va començar la campanya electoral per a les eleccions europees, en què 28 països escolliran 751 diputats (que tindran sous importants, dietes, viatges pagats i jubilacions de cine), que durarà fins a la mitjanit del dia 23, jornada de reflexió i a votar, qui vulgui. Durant aquests quinze dies haurem d’aguantar els missatges obligats als mitjans de comunicació i també la cantarella d’aquests que no estan d'acord amb la manera que els partits els obliguen a parlar dels actes que celebren. Una manera més de gastar centenars de milers d’euros en aquestes campanyes, que per mi no serveixen absolutament per a res. Qualsevol persona que escolti la ràdio, miri la televisió o llegeixi algun diari, ja sap el que han de dir els candidats, perquè resulta que estan en campanya des de l’endemà de les darreres eleccions.
He de dir que aquesta vegada em costarà molt d’anar a votar, jo que m'havia manifestat públicament i encoratjat les persones grans que no deixessin d’anar-hi. Estic totalment decebut de les actuacions de tots els partits, d’uns més que d’altres. Només posaré un exemple: el Parlament de Catalunya no ha estat capaç en 34 anys de fer una llei electoral per la senzilla raó que no es posen d’acord, ja que tots miren de no perdre posicions. És a dir, procuren pel seu propi bé en lloc de mirar el bé dels ciutadans i ciutadanes.
La fins fa poc portaveu de la PAH, Ada Colau, ha dit que potser més endavant es dediqui a la política però no en l’actual sistema de partits, que considera part del problema. I hi estic totalment d’acord. Només vull afegir-hi que la part del problema que atribueix als partits per a mi és una part fonamental i no diré única, però gairebé.
Fa un parell o tres de dies que va començar la campanya electoral per a les eleccions europees, en què 28 països escolliran 751 diputats (que tindran sous importants, dietes, viatges pagats i jubilacions de cine), que durarà fins a la mitjanit del dia 23, jornada de reflexió i a votar, qui vulgui. Durant aquests quinze dies haurem d’aguantar els missatges obligats als mitjans de comunicació i també la cantarella d’aquests que no estan d'acord amb la manera que els partits els obliguen a parlar dels actes que celebren. Una manera més de gastar centenars de milers d’euros en aquestes campanyes, que per mi no serveixen absolutament per a res. Qualsevol persona que escolti la ràdio, miri la televisió o llegeixi algun diari, ja sap el que han de dir els candidats, perquè resulta que estan en campanya des de l’endemà de les darreres eleccions.
He de dir que aquesta vegada em costarà molt d’anar a votar, jo que m'havia manifestat públicament i encoratjat les persones grans que no deixessin d’anar-hi. Estic totalment decebut de les actuacions de tots els partits, d’uns més que d’altres. Només posaré un exemple: el Parlament de Catalunya no ha estat capaç en 34 anys de fer una llei electoral per la senzilla raó que no es posen d’acord, ja que tots miren de no perdre posicions. És a dir, procuren pel seu propi bé en lloc de mirar el bé dels ciutadans i ciutadanes.
La fins fa poc portaveu de la PAH, Ada Colau, ha dit que potser més endavant es dediqui a la política però no en l’actual sistema de partits, que considera part del problema. I hi estic totalment d’acord. Només vull afegir-hi que la part del problema que atribueix als partits per a mi és una part fonamental i no diré única, però gairebé.
dimarts, 6 de maig del 2014
Publicat al setmanari Empordà el dia 6 de maig de 2014
ASSOCIACIÓ D’AJUDA A MALALTS D’ALZHEIMER I FAMÍLIA
Encara que de malalts d’Alzheimer n’hi ha a totes les edats, és indubtable que la gran majoria són persones grans. És per això que, dins del grup d’articles destinat a parlar de les associacions figuerenques que tenen cura de la gent gran, que vàrem començar el desembre passat, i que hem anat fent fins ara, amb l’excepció del mes passat, que el vam dedicar a parlar de llibres, avui parlarem de l’Associació d’Ajuda a Malalts d’Alzheimer i Família.
Tot va començar l’any 1995 quan un grup de persones que tenien al seu càrrec familiars que patien aquesta malaltia varen decidir organitzar-se. Primerament, es reunien, per manca de local social, al saló de plens de l’Ajuntament, al Casal de la Gent Gran o allà on bonament podien, fins que varen trobar un local de planta baixa al carrer de Santa Llogaia, on han estat fins la tardor del l’any passat, que es varen traslladar al carrer Pere III, exactament a la darrera casa del carrer i del municipi figuerenc, contigu al rec Susanna, que separa Figueres de Vilafant.
La seu de la nova ubicació de l’Associació consta de 330 m2, més del triple de la del carrer Santa Llogaia i la utilitzen per un conveni subscrit amb l’Ajuntament de Figueres que té una vigència de trenta anys. Les depeses de construcció van anar a càrrec de l’Associació. És un espai esplèndid, amb sol tot el dia, ampli i molt còmode. Actualment, hi atenen trenta persones i està obert de dos quarts de nou del matí fins a dos quarts de set de la tarda, en règim de centre de dia, és a dir, serveixen esmorzar, dinar i berenar. La intendència, en forma de càtering, corre a càrrec de l’Associació Altem.
El personal de que disposa és de vuit persones, entre administració i personal sanitari.
A hores d’ara són uns 320 els socis d’aquesta Associació, que paguen una quota anual de quaranta euros. Com que és una Associació sense ànim de lucre i declarada d’Utilitat Pública, reben unes subvencions de diferents organismes públics, encapçalats pel Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat, l’ICAS, l’Ajuntament, el Consell Comarcal, la Diputació, que, com tots sabem des que va esclatar la crisi, ja fa cinc anys, van retallant i també retardant el seu pagament. Els usuaris paguen una quantitat segons les hores que hi estan atesos.
A part del fet que les hores que els usuaris passen en el centre són un vertader pulmó d’aire fresc i de descans per als familiars, els malalts reben sessions d’estimulació cognitiva, gairebé personalitzada, en els diferents tallers ocupacionals que s’organitzen. Són distribuïts en petits grups, segons el grau de la seva malaltia. És important subratllar que cal estimular el malalt des dels primers símptomes a fi d’alentir el procés de la malaltia.
També cal remarcar que els familiars reben, una vegada al mes, recomanacions psicològiques d’informació, orientació i assessorament per poder atendre més bé la persona malalta. Per poder fer ús dels serveis cal un certificat mèdic del neuròleg que hagi visitat el malalt.
Envellir, com tots sabem, no és cap malaltia, però és indubtable que el pas dels anys provoca patologies a granel. Una d’elles són les malalties del cervell, petites demències, que s’ha de procurar afrontar com més aviat millor i de la millor manera. L’augment de l’esperança de vida provoca que aquests desafinaments vagin augmentant any rere any. Es calcula que en uns trenta-cinc anys, sobre el mític 2050, el nombre de persones amb ’Alzheimer en tot el món serà de més de 45 milions, i també que una de cada dues persones de més de vuitanta-cinc anys patirà la malaltia.
Amb aquest panorama és bo saber que a l’Alt Empordà disposem de l’Associació de què hem parlat avui. Com solem fer sempre, volem agrair a les persones responsables i que dirigeixen l’establiment la delicadesa amb que tracten els malalts, i ja sabem que no sempre és fàcil tractar amb persones grans o amb patologies. Per tant, moltes gràcies per la seva dedicació i per molts anys.
PD. En l’article del mes passat que parlava dels llibres que més m’havien agradat, al citar el Set cents anys de l’hospital de Figueres, vaig ometre involuntàriament citar que dos dels principals autors dels textos són els figuerencs Inés Padrosa Gorgot i Antoni Egea Codina. Doncs, perquè quedi constància aquí queda dit.
Marti Carreras Ginjaume
President de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà
Encara que de malalts d’Alzheimer n’hi ha a totes les edats, és indubtable que la gran majoria són persones grans. És per això que, dins del grup d’articles destinat a parlar de les associacions figuerenques que tenen cura de la gent gran, que vàrem començar el desembre passat, i que hem anat fent fins ara, amb l’excepció del mes passat, que el vam dedicar a parlar de llibres, avui parlarem de l’Associació d’Ajuda a Malalts d’Alzheimer i Família.
Tot va començar l’any 1995 quan un grup de persones que tenien al seu càrrec familiars que patien aquesta malaltia varen decidir organitzar-se. Primerament, es reunien, per manca de local social, al saló de plens de l’Ajuntament, al Casal de la Gent Gran o allà on bonament podien, fins que varen trobar un local de planta baixa al carrer de Santa Llogaia, on han estat fins la tardor del l’any passat, que es varen traslladar al carrer Pere III, exactament a la darrera casa del carrer i del municipi figuerenc, contigu al rec Susanna, que separa Figueres de Vilafant.
La seu de la nova ubicació de l’Associació consta de 330 m2, més del triple de la del carrer Santa Llogaia i la utilitzen per un conveni subscrit amb l’Ajuntament de Figueres que té una vigència de trenta anys. Les depeses de construcció van anar a càrrec de l’Associació. És un espai esplèndid, amb sol tot el dia, ampli i molt còmode. Actualment, hi atenen trenta persones i està obert de dos quarts de nou del matí fins a dos quarts de set de la tarda, en règim de centre de dia, és a dir, serveixen esmorzar, dinar i berenar. La intendència, en forma de càtering, corre a càrrec de l’Associació Altem.
El personal de que disposa és de vuit persones, entre administració i personal sanitari.
A hores d’ara són uns 320 els socis d’aquesta Associació, que paguen una quota anual de quaranta euros. Com que és una Associació sense ànim de lucre i declarada d’Utilitat Pública, reben unes subvencions de diferents organismes públics, encapçalats pel Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat, l’ICAS, l’Ajuntament, el Consell Comarcal, la Diputació, que, com tots sabem des que va esclatar la crisi, ja fa cinc anys, van retallant i també retardant el seu pagament. Els usuaris paguen una quantitat segons les hores que hi estan atesos.
A part del fet que les hores que els usuaris passen en el centre són un vertader pulmó d’aire fresc i de descans per als familiars, els malalts reben sessions d’estimulació cognitiva, gairebé personalitzada, en els diferents tallers ocupacionals que s’organitzen. Són distribuïts en petits grups, segons el grau de la seva malaltia. És important subratllar que cal estimular el malalt des dels primers símptomes a fi d’alentir el procés de la malaltia.
També cal remarcar que els familiars reben, una vegada al mes, recomanacions psicològiques d’informació, orientació i assessorament per poder atendre més bé la persona malalta. Per poder fer ús dels serveis cal un certificat mèdic del neuròleg que hagi visitat el malalt.
Envellir, com tots sabem, no és cap malaltia, però és indubtable que el pas dels anys provoca patologies a granel. Una d’elles són les malalties del cervell, petites demències, que s’ha de procurar afrontar com més aviat millor i de la millor manera. L’augment de l’esperança de vida provoca que aquests desafinaments vagin augmentant any rere any. Es calcula que en uns trenta-cinc anys, sobre el mític 2050, el nombre de persones amb ’Alzheimer en tot el món serà de més de 45 milions, i també que una de cada dues persones de més de vuitanta-cinc anys patirà la malaltia.
Amb aquest panorama és bo saber que a l’Alt Empordà disposem de l’Associació de què hem parlat avui. Com solem fer sempre, volem agrair a les persones responsables i que dirigeixen l’establiment la delicadesa amb que tracten els malalts, i ja sabem que no sempre és fàcil tractar amb persones grans o amb patologies. Per tant, moltes gràcies per la seva dedicació i per molts anys.
PD. En l’article del mes passat que parlava dels llibres que més m’havien agradat, al citar el Set cents anys de l’hospital de Figueres, vaig ometre involuntàriament citar que dos dels principals autors dels textos són els figuerencs Inés Padrosa Gorgot i Antoni Egea Codina. Doncs, perquè quedi constància aquí queda dit.
Marti Carreras Ginjaume
President de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà
dilluns, 5 de maig del 2014
Comentari Politnómic (político - económic)
ELS PREMIS CULINARIS I LA GANA Setmana 19
Ja fa temps que em volta pel cap i encara que no sigui políticament correcte, ho he dir. A mi, que un restaurant gironí l’any passat hagués estat escollit per una revista anglesa com el millor restaurant del món, que aquest any sigui el segon i, anys enrere, fos un altre de l’Empordà, em sembla molt bé per la repercussió turística que això representa per a aquesta terra nostra. Però trobo que donar-li tanta i tanta importància en els mitjans de comunicació, sobretot en un temps qué es va allargant de crisi profunda i en que tantes i tantes famílies passen gana, ho trobo exagerat en grau superlatiu. Les matèries que utilitzen aquests grans cuiners per fer les seves sofisticades viandes, a preus prohibitius per a la majoria de mortals, són les que necessiten moltes persones per posar-se alguna cosa a la boca i apaivagar el rau-rau de la gana. Crec que una cosa tan important com és l’alimentació hauria de tractar-se de forma més adequada. Anar a un d’aquests famosos restaurants, en qué per aconseguir ser-hi admès han de passar mesos o anys ja no és anar a recuperar forces a través dels aliments, sinó assistir a un espectacle culinari a preus escandalosos. I no exagero gens ni mica, i si no mireu el projecte presentat a la Berlinale anomenat “Somni”. Una sèrie de plats acompanyats de música d’òpera.
Encara que algú em titlli de demagògic, segurament una música tapa l'altra dels budells de la pobre gent que fa cua a les portes dels Bancs dels Aliments. Vivim en un món completament esquizofrènic i cal una regeneració total dels valors que s’han perdut. Les diferències entre els poderosos i els desemparats són massa profundes.
Ja fa temps que em volta pel cap i encara que no sigui políticament correcte, ho he dir. A mi, que un restaurant gironí l’any passat hagués estat escollit per una revista anglesa com el millor restaurant del món, que aquest any sigui el segon i, anys enrere, fos un altre de l’Empordà, em sembla molt bé per la repercussió turística que això representa per a aquesta terra nostra. Però trobo que donar-li tanta i tanta importància en els mitjans de comunicació, sobretot en un temps qué es va allargant de crisi profunda i en que tantes i tantes famílies passen gana, ho trobo exagerat en grau superlatiu. Les matèries que utilitzen aquests grans cuiners per fer les seves sofisticades viandes, a preus prohibitius per a la majoria de mortals, són les que necessiten moltes persones per posar-se alguna cosa a la boca i apaivagar el rau-rau de la gana. Crec que una cosa tan important com és l’alimentació hauria de tractar-se de forma més adequada. Anar a un d’aquests famosos restaurants, en qué per aconseguir ser-hi admès han de passar mesos o anys ja no és anar a recuperar forces a través dels aliments, sinó assistir a un espectacle culinari a preus escandalosos. I no exagero gens ni mica, i si no mireu el projecte presentat a la Berlinale anomenat “Somni”. Una sèrie de plats acompanyats de música d’òpera.
Encara que algú em titlli de demagògic, segurament una música tapa l'altra dels budells de la pobre gent que fa cua a les portes dels Bancs dels Aliments. Vivim en un món completament esquizofrènic i cal una regeneració total dels valors que s’han perdut. Les diferències entre els poderosos i els desemparats són massa profundes.
dilluns, 28 d’abril del 2014
Comentari NO Politnómic.
TREVA Setmana 18
Pensaments del gran Shakespeare:
Sempre em sento feliç, saps per què? Perquè no espero res de ningú; esperar sempre fa mal. Els problemes no són eterns, sempre tenen solució. L'única cosa important que no es resol és la mort. La vida és curta; per això, estima-la. Sigues feliç i somriu sempre.
Viu intensament i recorda:
Abans de parlar... escolta
Abans d’escriure... pensa
Abans de criticar... examinat
Abans de ferir... sent
Abans de resar... perdona
Abans d’odiar... estima
Abans de gastar... guanya
Abans de rendir-te... intenta
ABANS DE MORIR...viu
No vull acabar aquest comentari setmanal sense expressar el meu sentit condol a la família d’en Tito Vilanova, un exemple d’anar pel món amb senzillesa i bon fer. Un gran empordanès que va començar al món del futbol amb els equips infantils de la Unió Esportiva Figueres, com ens demostra la fitxa que ens va ensenyar al Facebook en Carles Lloveras. Descansa en pau; el món t’ha reconegut com una bona persona. Et mereixies aquest reconeixement!
Pensaments del gran Shakespeare:
Sempre em sento feliç, saps per què? Perquè no espero res de ningú; esperar sempre fa mal. Els problemes no són eterns, sempre tenen solució. L'única cosa important que no es resol és la mort. La vida és curta; per això, estima-la. Sigues feliç i somriu sempre.
Viu intensament i recorda:
Abans de parlar... escolta
Abans d’escriure... pensa
Abans de criticar... examinat
Abans de ferir... sent
Abans de resar... perdona
Abans d’odiar... estima
Abans de gastar... guanya
Abans de rendir-te... intenta
ABANS DE MORIR...viu
No vull acabar aquest comentari setmanal sense expressar el meu sentit condol a la família d’en Tito Vilanova, un exemple d’anar pel món amb senzillesa i bon fer. Un gran empordanès que va començar al món del futbol amb els equips infantils de la Unió Esportiva Figueres, com ens demostra la fitxa que ens va ensenyar al Facebook en Carles Lloveras. Descansa en pau; el món t’ha reconegut com una bona persona. Et mereixies aquest reconeixement!
dimarts, 22 d’abril del 2014
VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el dia 22 d'abril de 2014
SANT JORDI I ELS LLIBRES DE L’ALT EMPORDÀ
Un any més, als voltants de Sant Jordi, em permeto recomanar alguns dels llibres que he llegit l’any 2013. Com sempre, repeteixo que no hi són tots, i que són els que més m’han agradat. L’ordre no implica cap preferència.
Interessant per molts conceptes, el llibre escrit pel castelloní Salvador Famoso i Arnau amb el títol de El carrer de Sant Francesc de Castelló d’Empúries i el seu entorn. Dividit en dues parts, en la primera ens explica el desenvolupament de les primeres edificacions d’un indret de la vila i en la segona part els esdeveniments ocorreguts en el mateix lloc durant els segles XVIII i XIX. Un gran treball, molt ben documentat, per conèixer més a fons la història d’un dels municipis importants de la nostra comarca.
Un gran llibre és La Memòria persistent, història de la pintura a Figueres 1892-1960, escrit per Mariona Seguranyes dintre de la col•lecció Juncària, editat per l’Ajuntament de Figueres. Un repàs exhaustiu a les obres dels nostres artistes, amb una contraportada que reprodueix unes paraules que va escriure l’insigne Josep Puig Pujades a La Veu de l’Empordà amb motiu d’una exposició provincial de Belles Arts l’any 1928 : ”Figueres mostrà un planter esponerós d’artistes, prometedor d’un demà gloriós”.
Precisament parlant de Puig Pujades, la doctora en Comunicació Social, Anna Teixidor Colomer ens presenta el llibre Josep Puig Pujades, líder del republicanisme empordanès, una biografia del que fou el seu principal renovador i que va saber entroncar la vella tradició federal amb el catalanisme d’esquerres del primer terç del segle XX. Com ja ens té acostumats l’autora, és un documentat estudi de la figura d’un dels homes de més prestigi en el seu temps, per cert, també convuls i decisiu com l’actual. Editat per la Fundació Josep Irla.
Àfrica al cor és la biografia del capellà missioner fill de Navata Joaquim Vallmajó i Sala, escrit per Josep Valls, en què ens narra la vida exemplar del mossèn empordanès a la terra on va voler anar per ajudar els més desvalguts. Vallmajó va desaparèixer a Ruanda, a finals d’abril de 1994 i ningú no el va veure més ni s’ha trobat el seu cos. Si exposen nombroses opinions de periodistes, amics, familiars, companys missioners i personalitats internacionals.
També em va agradar Els fantasmes de Dalí; una novel•la escrita per Xavier Gual, un llibre misteriós i psicològic que desvela les pors, les angoixes i els desvaris de l’insigne pintor figuerenc. Ambientat en una trama que enganxa veritats i mentides, somnis i realitat, amor i odi, tot barrejat va creant un ambient que fa que el llegeixis ràpidament. Un més dels innumerables llibres sobre la nostra figura universal.
Un centre emblemàtic de la ciutat ja té la seva història. Set-cents anys de l’hospital de Figueres ens detalla la trajectòria del principal centre de salut de la ciutat, que va ser fundat el juliol de 1313, en uns terrenys del carrer de La Jonquera donats pel matrimoni Bernat Jaume i Garsenda, que més que hospital servia d’aixopluc de les persones pobres. Posteriorment, tres segles més tard, va passar al carrer Nou, i, quqn va ser destruït per les bombes de la Guerra Civil va anar al carrer Monturiol, fins que l’any 1956 varen començar les obres de l’emplaçament nou, que és l’actual. La Fundació Salut Empordà va donar el nom de Bernat Jaume al centre sociosanitari annex a l'hospital.
Per acabar, i encara que l’autor no sigui figuerenc i el llibre no parli de Figueres, aquest any faré una excepció amb la novel•la Memòria d’uns ulls pintats, escrita per Lluís Llach, ja que l’autor, en l’època que cantava, va ser una icona per a les generacions d’aquells temps. I també perquè va rebre el X Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada, atorgat per l’Institut Ramon Muntaner de la nostra ciutat.
El llibre explica la història de dos nois i dues noies nascuts a Barcelona l’any 1920. Els nois, l’any 1938 han d’anar a fer la guerra, encara que un d’ells se’n salva per problemes de visió en un ull. Malgrat això, no s’escapa, una vegada acabada la confrontació bèl•lica, d’haver de fer el servei militar amb les tropes vencedores, i es veu obligat a formar part de l’escamot d’afusellament de persones que tenen la seva mateixa ideologia. La narració de la preparació d’aquest ritual d’una d’aquestes persones, estimada per ell, li provocà un daltabaix mental que l’acompanyà la resta de la seva vida. Una novel•la extraordinària d’un gran cantant que ara descobrim com un magnífic escriptor.
Martí Carreras i Ginjaume
President de l’Associació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà
Un any més, als voltants de Sant Jordi, em permeto recomanar alguns dels llibres que he llegit l’any 2013. Com sempre, repeteixo que no hi són tots, i que són els que més m’han agradat. L’ordre no implica cap preferència.
Interessant per molts conceptes, el llibre escrit pel castelloní Salvador Famoso i Arnau amb el títol de El carrer de Sant Francesc de Castelló d’Empúries i el seu entorn. Dividit en dues parts, en la primera ens explica el desenvolupament de les primeres edificacions d’un indret de la vila i en la segona part els esdeveniments ocorreguts en el mateix lloc durant els segles XVIII i XIX. Un gran treball, molt ben documentat, per conèixer més a fons la història d’un dels municipis importants de la nostra comarca.
Un gran llibre és La Memòria persistent, història de la pintura a Figueres 1892-1960, escrit per Mariona Seguranyes dintre de la col•lecció Juncària, editat per l’Ajuntament de Figueres. Un repàs exhaustiu a les obres dels nostres artistes, amb una contraportada que reprodueix unes paraules que va escriure l’insigne Josep Puig Pujades a La Veu de l’Empordà amb motiu d’una exposició provincial de Belles Arts l’any 1928 : ”Figueres mostrà un planter esponerós d’artistes, prometedor d’un demà gloriós”.
Precisament parlant de Puig Pujades, la doctora en Comunicació Social, Anna Teixidor Colomer ens presenta el llibre Josep Puig Pujades, líder del republicanisme empordanès, una biografia del que fou el seu principal renovador i que va saber entroncar la vella tradició federal amb el catalanisme d’esquerres del primer terç del segle XX. Com ja ens té acostumats l’autora, és un documentat estudi de la figura d’un dels homes de més prestigi en el seu temps, per cert, també convuls i decisiu com l’actual. Editat per la Fundació Josep Irla.
Àfrica al cor és la biografia del capellà missioner fill de Navata Joaquim Vallmajó i Sala, escrit per Josep Valls, en què ens narra la vida exemplar del mossèn empordanès a la terra on va voler anar per ajudar els més desvalguts. Vallmajó va desaparèixer a Ruanda, a finals d’abril de 1994 i ningú no el va veure més ni s’ha trobat el seu cos. Si exposen nombroses opinions de periodistes, amics, familiars, companys missioners i personalitats internacionals.
També em va agradar Els fantasmes de Dalí; una novel•la escrita per Xavier Gual, un llibre misteriós i psicològic que desvela les pors, les angoixes i els desvaris de l’insigne pintor figuerenc. Ambientat en una trama que enganxa veritats i mentides, somnis i realitat, amor i odi, tot barrejat va creant un ambient que fa que el llegeixis ràpidament. Un més dels innumerables llibres sobre la nostra figura universal.
Un centre emblemàtic de la ciutat ja té la seva història. Set-cents anys de l’hospital de Figueres ens detalla la trajectòria del principal centre de salut de la ciutat, que va ser fundat el juliol de 1313, en uns terrenys del carrer de La Jonquera donats pel matrimoni Bernat Jaume i Garsenda, que més que hospital servia d’aixopluc de les persones pobres. Posteriorment, tres segles més tard, va passar al carrer Nou, i, quqn va ser destruït per les bombes de la Guerra Civil va anar al carrer Monturiol, fins que l’any 1956 varen començar les obres de l’emplaçament nou, que és l’actual. La Fundació Salut Empordà va donar el nom de Bernat Jaume al centre sociosanitari annex a l'hospital.
Per acabar, i encara que l’autor no sigui figuerenc i el llibre no parli de Figueres, aquest any faré una excepció amb la novel•la Memòria d’uns ulls pintats, escrita per Lluís Llach, ja que l’autor, en l’època que cantava, va ser una icona per a les generacions d’aquells temps. I també perquè va rebre el X Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada, atorgat per l’Institut Ramon Muntaner de la nostra ciutat.
El llibre explica la història de dos nois i dues noies nascuts a Barcelona l’any 1920. Els nois, l’any 1938 han d’anar a fer la guerra, encara que un d’ells se’n salva per problemes de visió en un ull. Malgrat això, no s’escapa, una vegada acabada la confrontació bèl•lica, d’haver de fer el servei militar amb les tropes vencedores, i es veu obligat a formar part de l’escamot d’afusellament de persones que tenen la seva mateixa ideologia. La narració de la preparació d’aquest ritual d’una d’aquestes persones, estimada per ell, li provocà un daltabaix mental que l’acompanyà la resta de la seva vida. Una novel•la extraordinària d’un gran cantant que ara descobrim com un magnífic escriptor.
Martí Carreras i Ginjaume
President de l’Associació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
