MISCEL•LÀNIA DE COSES QUE PASSEN (II)
Que la solitud és una de les constants habituals de les persones grans, és admès generalment. Ens explica l’escriptor suec, Johan Theorin, que el protagonista de les seves novel•les, que es diu Gerlof, és un jubilat de 80 anys que viu en una residència i que si li va ocorre perquè ell havia treballat en un centre geriàtric i es va adonar que hi ha molta gent llesta que tenen injustament arraconada i que aquests llocs estan plens d’octogenaris que ningú va a visitar. Una altra notícia força espectacular ens diu que la presó és l’últim refugi dels japonesos d’avançada edat, que roben per anar-hi i fugir d’una societat individualista que els ignora. La policia atribueix aquest fenomen als canvis registrats en la societat nipona, molt més individualista i dura que abans. A la presó hi tenen un sostre, menjar calent i companyia. També en algunes presons han de treballar sis hores diàries, dos menys que els reclusos ordinaris. Un ambient que prefereixen a la indiferència amb què els tracta la societat exterior.
No fa pas massa anys que Suècia era el paradigma de l’estat del benestar i es posava com exemple a seguir. I al Japó hi havia una tradició ancestral de reunir sota un mateix sostre tres generacions d’una mateixa família. Com han canviat les coses! Viure per veure!
-----------------------------
D’impactant és pot adjectivar el reportatge de 30 minuts de Tv3 emès el passat mes de gener i titulat Jubilats busquen feina, en què es veien persones grans de més de 70 anys que han perdut tots els seus estalvis arran de l’actual crisi financera, i que estan obligats a buscar-se la vida perquè les pensions bàsiques que perceben de l’Estat són irrisòries, d’entre 100 i 150 dòlars, equivalent més o menys entre 80 i 120 €. I això passa en l’anomenada primera potència mundial, la tot poderosa societat dels Estats Units de Nord-amèrica. Quin panorama i, sobretot, quin exemple pel món!
-------------------------------
No tinc per costum recomanar llibres, excepte que siguin d’autors empordanesos, però aquesta vegada faré una excepció que confirma la regla. El passat desembre l’escriptora Rosa Regàs (Barcelona 1933) va publicar el llibre L’hora de la veritat, una mirada a la vellesa, en el qual encara la manera d’envellir. Per exemple, diu “ no es pot aturar el temps: pretendre tornar a ser jove és, gairebé sempre, patètic...” De bon llegir i a un preu assequible. Editorial Ara Llibres. També en castellà : La hora de la verdad.
Un altre llibre, que encara que no tracta sobre temes de les persones grans, té la particularitat que ha estat escrit per una persona de 93 anys. Es diu Stephane Hessel i ha batut tots els rècords a França, país eminentment cultural, amb més de 2.000.000 d’exemplars venuts, per sobre del que va obtenir el prestigiós premi Goncourt. El títol del llibret, ja que només té 32 pàgines, és “Indignez vous”, (Indigneu-vos!) L’autor demana una insurrecció pacífica contra el despreci al dèbil, la insolidaritat o l’exaltació del diner. El Sr. Hessel va néixer a Berlín l’any 1917 i quan tenia set anys la seva família es va traslladar a França. Nacionalitzat francès l’any 37, va caure l’any 44 en mans de la Gestapo i deportat al camp de Buchenwald va ser condemnat a mort, va poder canviar la seva identitat per la d’un difunt, va fugir, el van pescar i va tornar a fugir. Va treballar a les Nacions Unides i va ser un dels dotze redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans, l’any 1948. Tota una odissea.
Aquest llibre ha sigut el detonant de les grans manifestacions del anomenats “indignats” amb repercussions a tot el món. Actualment, el mateix autor ha publicat un nou llibre, amb el títol de “Comprometeu-vos”
--- --------------------------
Tots els estudis realitzats sobre l’exercici físic arriben a la conclusió que és beneficiós per a la salut. Els darrers incideixen que simplement caminar uns quaranta minuts tres vegades per setmana augmenta el volum de l’hipocamp, una regió del cervell clau en la memòria, i, per tant, frena la seva pèrdua. Els investigadors han observat que la gènesis en les neurones no es produeix de manera uniforme en tot el cervell, però que els beneficis de l’activitat física són notables en la part relacionada amb la memòria.
I encara que l’atròfia de l‘hipocamp amb l’edat és pràcticament inevitable, ha quedat demostrat que un exercici moderat durant un any augmenta el seu tamany i que el cervell a edats avançades continua essent modelable. Aquests estudis s’han portat a terme en dues Universitat dels EUA, concretament a Illinois i a Pittsburgh.
-------------------------------------.
Anem cap a una nova etapa de la vellesa que necessita autonomia i els experts insisteixen en la necessitat de personalitzar els sistemes d’atenció a les persones grans, i està demostrat que “la vellesa no és un parèntesi en la vida de les persones, sinó una etapa que té uns drets i unes possibilitats” segons paraules del Dr. Marc Antoni Broggi, director del curs “La persona gran malalta: fragilitat i autonomia”. Impartit recentment pel Centre Ernest Lluch de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo. El Dr.Broggi considera que és necessari ajudar la gent gran perquè no disminueixi la seva capacitat de decisió, ja que, encara que sigui gran i estigui en situació de dependència física tingui el màxim d’autonomia possible. I va posar com exemple el seu pare, el Dr. Moisès Broggi, que amb 102 anys disposa d’una envejable lucidesa intel•lectual.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dimarts, 19 de juliol del 2011
dimarts, 7 de juny del 2011
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al setmanari Empordà el dia 7 de juny del 2011
EMPORDÀ FEDERAL – CENT ANYS
El passat 8 d’abril, coincidint amb el dia que es complien cent anys de la sortida al carrer del primer número del setmanari Empordà Federal, a la Sala Atenea del Casino Menestral, la periodista figuerenca Anna Teixidor Colomer va donar una conferència que titulava “amb la República al cap i Catalunya al cor” i durant una hora ens va anar desgranant el pensament i les intencions d’aquell grup de persones que a principis del segle passat intentaven participar en la vida política de la nostra ciutat.
Em va emocionar sentir a la seu del Casino les paraules de la conferenciant, perquè un dels presidents que ha tingut aquesta societat va ser el meu besavi que també feia seus aquells ideals republicans i federals. En Martí Carreras Rebugent ( Figueres 1860-1924) va ser alcalde de Figueres del 1906 al 1909 i regidor diverses vegades. La seva dedicació a la l’Ajuntament de Figueres va ser gairebé de vint anys. Només superat en anys d’entrega per l’Alcalde Joan Armangué que n’hi va destinar vint-i-tres.
En l’article que vaig publicar fa més d’onze anys (15.02.2000) en aquest setmanari explicava alguns dels fets importants del seu mandat, destacant l’aprovació, a petició seva, de la jornada laboral de 8 hores pels obrers i empleats municipals, l’any 1906, i que no va ser obligatòria a tot l’Estat espanyol fins al cap de més de vint anys.
L’escriptor figuerenc Pere Teixidor Elies en el seu llibre Figueres Anecdótica segle XX, diu que “l’alcalde Carreras era un home humil que treballava de fuster. Curt de paraules, sempre deia allò que volia dir i que entenien tots aquells que l’escoltaven”.No repetiré altres fets importants descrits en l’article al•ludit per no fer-me pesat. Afegiré alguna de les coses que escrivia en Manuel Moreno Chacón en el seu llibre “El personal polític republicà a l’Ajuntament de Figueres durant la Restauració (1877-1923)”.
Comentant l’Ajuntament constituït l’1 de gener de 1894, amb catorze regidors republicans i quatre monàrquics, essent alcalde, nomenat pel ministre de Governació en nom de la reina regent, el carlista .Joan Moragas, les topades entre l’alcalde i la majoria republicana eren usuals. En la sessió del 3 de gener, quan l’alcalde comença a parlar en castellà i demana a la resta d’edils que l’imitin, cosa que no fan, es produeix un incident entre l’alcalde i el regidor republicà Martí Carreras, partidari de l’ús del català en les sessions del consistori. El diari progressista La República ho explica així “el Sr. Alcalde se empeñò en que don Martin Carreras hablara castellano; pero este señor sostuvo con energia y buenas formas el derecho que creia asistirle de hablar en catalàn por no conocer la lengua castellana, permitiendole al fin el Sr Alcalde que hiciera uso de la palabra en su lengua natal”. Diu en Manuel Moreno “en tot cas aquest incident demostra que a l’any 1894, en els plens municipals de Figueres, ja s’utilitza el català amb certa normalitat”, i afegeix que l’Empordà Federal critica irònicament l’actitud de l’alcalde del qual diu que parla pèssimament el castellà i es mostra partidari que cada regidor parli en la llengua que vulgui, ja que la llei municipal de 1877 estableix que els regidors tenen llibertat per expressar-se en qualsevol de les llengües que es parlen a Espanya”.
Recordo que la meva àvia, que era la jove o nora d’en Martí Carreras, amb la qual em vaig criar, em deia que l’avi Martí sempre havia manifestat que la cosa més important a la vida era anar amb la veritat per davant, que la veritat sempre surt a relluir i amb ella pots anar amb el cap ben alt. I em deia, l’àvia, que ho tingués en compte.
Quan ja treballava, una vegada que se’m va ocorre dir la veritat, això sí, posant en evidència a l’amo, per poc que em despedeixen.. Vaig veure que la gent devíem ser diferents d’aquells que ens havien precedit.
En totes aquestes coses anava pensant mentre l’Anna Teixidor continuava desgranant el seu estudi sobre l’Empordà Federal . Aquella colla de persones veien en aquell mitjà la manera de tenir informats els seus conciutadans. Que n’era de difícil fa cent anys fer arribar les idees a tothom. Quina diferència amb l’actualitat que els moderns sistemes de comunicació poden fer arribar els seus pensaments, el seu treball, les seves intencions en pocs segons, a través del Facebook i altres xarxes socials. Per tant, el fet que fa cent anys, Figueres i l’Empordà fos un focus important de federalisme i d’idees avançades ens ha de fer sentir orgullosos dels nostres avantpassats.
Quan surti el llibre que ens ha promès l’Anna li hem de donar la màxima bona acollida. S’ho mereix sobradament.
Demano disculpes per haver fet un article massa dedicat als meus avantpassats. Prometo no tornar-hi.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
El passat 8 d’abril, coincidint amb el dia que es complien cent anys de la sortida al carrer del primer número del setmanari Empordà Federal, a la Sala Atenea del Casino Menestral, la periodista figuerenca Anna Teixidor Colomer va donar una conferència que titulava “amb la República al cap i Catalunya al cor” i durant una hora ens va anar desgranant el pensament i les intencions d’aquell grup de persones que a principis del segle passat intentaven participar en la vida política de la nostra ciutat.
Em va emocionar sentir a la seu del Casino les paraules de la conferenciant, perquè un dels presidents que ha tingut aquesta societat va ser el meu besavi que també feia seus aquells ideals republicans i federals. En Martí Carreras Rebugent ( Figueres 1860-1924) va ser alcalde de Figueres del 1906 al 1909 i regidor diverses vegades. La seva dedicació a la l’Ajuntament de Figueres va ser gairebé de vint anys. Només superat en anys d’entrega per l’Alcalde Joan Armangué que n’hi va destinar vint-i-tres.
En l’article que vaig publicar fa més d’onze anys (15.02.2000) en aquest setmanari explicava alguns dels fets importants del seu mandat, destacant l’aprovació, a petició seva, de la jornada laboral de 8 hores pels obrers i empleats municipals, l’any 1906, i que no va ser obligatòria a tot l’Estat espanyol fins al cap de més de vint anys.
L’escriptor figuerenc Pere Teixidor Elies en el seu llibre Figueres Anecdótica segle XX, diu que “l’alcalde Carreras era un home humil que treballava de fuster. Curt de paraules, sempre deia allò que volia dir i que entenien tots aquells que l’escoltaven”.No repetiré altres fets importants descrits en l’article al•ludit per no fer-me pesat. Afegiré alguna de les coses que escrivia en Manuel Moreno Chacón en el seu llibre “El personal polític republicà a l’Ajuntament de Figueres durant la Restauració (1877-1923)”.
Comentant l’Ajuntament constituït l’1 de gener de 1894, amb catorze regidors republicans i quatre monàrquics, essent alcalde, nomenat pel ministre de Governació en nom de la reina regent, el carlista .Joan Moragas, les topades entre l’alcalde i la majoria republicana eren usuals. En la sessió del 3 de gener, quan l’alcalde comença a parlar en castellà i demana a la resta d’edils que l’imitin, cosa que no fan, es produeix un incident entre l’alcalde i el regidor republicà Martí Carreras, partidari de l’ús del català en les sessions del consistori. El diari progressista La República ho explica així “el Sr. Alcalde se empeñò en que don Martin Carreras hablara castellano; pero este señor sostuvo con energia y buenas formas el derecho que creia asistirle de hablar en catalàn por no conocer la lengua castellana, permitiendole al fin el Sr Alcalde que hiciera uso de la palabra en su lengua natal”. Diu en Manuel Moreno “en tot cas aquest incident demostra que a l’any 1894, en els plens municipals de Figueres, ja s’utilitza el català amb certa normalitat”, i afegeix que l’Empordà Federal critica irònicament l’actitud de l’alcalde del qual diu que parla pèssimament el castellà i es mostra partidari que cada regidor parli en la llengua que vulgui, ja que la llei municipal de 1877 estableix que els regidors tenen llibertat per expressar-se en qualsevol de les llengües que es parlen a Espanya”.
Recordo que la meva àvia, que era la jove o nora d’en Martí Carreras, amb la qual em vaig criar, em deia que l’avi Martí sempre havia manifestat que la cosa més important a la vida era anar amb la veritat per davant, que la veritat sempre surt a relluir i amb ella pots anar amb el cap ben alt. I em deia, l’àvia, que ho tingués en compte.
Quan ja treballava, una vegada que se’m va ocorre dir la veritat, això sí, posant en evidència a l’amo, per poc que em despedeixen.. Vaig veure que la gent devíem ser diferents d’aquells que ens havien precedit.
En totes aquestes coses anava pensant mentre l’Anna Teixidor continuava desgranant el seu estudi sobre l’Empordà Federal . Aquella colla de persones veien en aquell mitjà la manera de tenir informats els seus conciutadans. Que n’era de difícil fa cent anys fer arribar les idees a tothom. Quina diferència amb l’actualitat que els moderns sistemes de comunicació poden fer arribar els seus pensaments, el seu treball, les seves intencions en pocs segons, a través del Facebook i altres xarxes socials. Per tant, el fet que fa cent anys, Figueres i l’Empordà fos un focus important de federalisme i d’idees avançades ens ha de fer sentir orgullosos dels nostres avantpassats.
Quan surti el llibre que ens ha promès l’Anna li hem de donar la màxima bona acollida. S’ho mereix sobradament.
Demano disculpes per haver fet un article massa dedicat als meus avantpassats. Prometo no tornar-hi.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dissabte, 28 de maig del 2011
PARLAMENT A AGULLANA EL DIA 27 DE MAIG DEL 2011 EN LA TROBADA DE CASALS EMPORDANESOS
Bona tarda senyor Alfons Quera, alcalde d’Agullana, senyora Encarna Pla, presidenta de l’Associació de Gent Gran del Casal de la Gent Gran de Figueres, representants de diversos casals de la comarca, sobretot de la part nord de la nostra comarca, amigues i amics:.
En primer lloc, encara que la Núria Prat m’ha presentat com a president del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, he de dir que en sóc el vicepresident segon ja que per llei, el President és el del Consell Comarcal, en aquest cas la senyora Consol Cantenys, també alcaldessa de Vilafant i el vicepresident primer el conseller de Benestar Social, actualment el senyor Jordi Cabezas, també alcalde de la Jonquera.
Abans d’explicar una mica que és el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, he de dir que aquestes trobades amb els representants dels municipis de la comarca, les coordinava, i molt bé per cert, el nostre company del Consell i bon amic Oleguer Costa Caball, que era el president del Casal de Sant Climent Sescebes, a qui, com sabeu, una cruel malaltia s'ha emportat. En properes reunions decidirem quina serà la persona que l'ha de substituir, i mentrestant és per això que avui, i amb molt de gust, seré jo qui us parlaré.
Començaré dient que tenim la sort de viure en una de les comarques privilegiades de Catalunya: l’Alt Empordà, que té 68 municipis, la que en té més de tot Catalunya (Osona amb 47. el Segrià amb 42 i el Vallès Oriental amb 41 vénen tot darrere nostre). Dels 221 municipis de la demarcació de Girona, som més o menys un 30% i dels 947 municipis de Catalunya representem el 7.%. D’aquests 68 municipis, són 26 els que tenen constituït un casal o centre de gent gran. Per tant, ens queda molta feina per fer.
L'estadística ens diu que en els municipis rurals el percentatge de persones de més de 65 anys és considerable: oscil•la entre un 25 % i un 40 %, i es considera que amb aquests equipaments es produeix un benestar general de la població de persones grans que també repercuteix en la població més jove ja que no haurà d’estar tan pendent dels seus grans.
Està demostrat que si les persones grans tenen un lloc on poder trobar-se i practicar exercicis físics i mentals amb assiduïtat, es retarda considerablement caure en problemes de dependència, que surten molt més cars tan moralment com econòmicament.
Fins i tot, sembla que podria ser una bona idea mancomunar o ajuntar la gent gran de més d’un municipi per fer les coses junts. L’intercanvi de punts de vista entre municipis rurals sempre serà beneficiós per a les persones, que és del que es tracta.
Entre altres coses, el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà organitza periòdicament trobades de presidents de casals per poder intercanviar punts de vista i solucionar problemes conjunts o particulars de cada municipi.
Per tant, us animo a fer pinya i a muntar un casal. Des del Consell us ajudarem en el que puguem, que per això hi som. Gràcies per escoltar-me i us passo la senyora Encarna Pla. Bona tarda a tothom!.
En primer lloc, encara que la Núria Prat m’ha presentat com a president del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, he de dir que en sóc el vicepresident segon ja que per llei, el President és el del Consell Comarcal, en aquest cas la senyora Consol Cantenys, també alcaldessa de Vilafant i el vicepresident primer el conseller de Benestar Social, actualment el senyor Jordi Cabezas, també alcalde de la Jonquera.
Abans d’explicar una mica que és el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, he de dir que aquestes trobades amb els representants dels municipis de la comarca, les coordinava, i molt bé per cert, el nostre company del Consell i bon amic Oleguer Costa Caball, que era el president del Casal de Sant Climent Sescebes, a qui, com sabeu, una cruel malaltia s'ha emportat. En properes reunions decidirem quina serà la persona que l'ha de substituir, i mentrestant és per això que avui, i amb molt de gust, seré jo qui us parlaré.
Començaré dient que tenim la sort de viure en una de les comarques privilegiades de Catalunya: l’Alt Empordà, que té 68 municipis, la que en té més de tot Catalunya (Osona amb 47. el Segrià amb 42 i el Vallès Oriental amb 41 vénen tot darrere nostre). Dels 221 municipis de la demarcació de Girona, som més o menys un 30% i dels 947 municipis de Catalunya representem el 7.%. D’aquests 68 municipis, són 26 els que tenen constituït un casal o centre de gent gran. Per tant, ens queda molta feina per fer.
L'estadística ens diu que en els municipis rurals el percentatge de persones de més de 65 anys és considerable: oscil•la entre un 25 % i un 40 %, i es considera que amb aquests equipaments es produeix un benestar general de la població de persones grans que també repercuteix en la població més jove ja que no haurà d’estar tan pendent dels seus grans.
Està demostrat que si les persones grans tenen un lloc on poder trobar-se i practicar exercicis físics i mentals amb assiduïtat, es retarda considerablement caure en problemes de dependència, que surten molt més cars tan moralment com econòmicament.
Fins i tot, sembla que podria ser una bona idea mancomunar o ajuntar la gent gran de més d’un municipi per fer les coses junts. L’intercanvi de punts de vista entre municipis rurals sempre serà beneficiós per a les persones, que és del que es tracta.
Entre altres coses, el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà organitza periòdicament trobades de presidents de casals per poder intercanviar punts de vista i solucionar problemes conjunts o particulars de cada municipi.
Per tant, us animo a fer pinya i a muntar un casal. Des del Consell us ajudarem en el que puguem, que per això hi som. Gràcies per escoltar-me i us passo la senyora Encarna Pla. Bona tarda a tothom!.
dimarts, 10 de maig del 2011
ARTICLE PUBLICAT AL BUTLLETI DE L'APLEC DE LA SARDANA DEL FOMENT DE LA SARDANA PEP VENTURA DE FIGUERES - MAIG DEL 2011
CINQUANTA APLECS
Si els números no fallen, i sembla que no, els aplecs varen començar a la nostra ciutat l’any 1962 en ple règim franquista. Potser seria interessant fer un cop d’ull a la Figueres d’aquella època i comparar-la amb l’actual. De vell antuvi podem dir que Espanya es trobava en ple desenvolupament del Pla d’estabilització del ministre Ullastre, que començat l’any 1959 va fer que centenars i milers de catalans i espanyols travessessin les fronteres per anar a buscar feina Europa enllà i, fins i tot, molts dels nostres conciutadans varen creuar l’Atlàntic per anar a fer les Amèriques i alguns no han tornat mai més. En un pla més proper, va ser l’any de les inundacions del Vallès que van produir molts morts i una onada de solidaritat impressionant en tot el poble català. Figueres i l’Empordà no es varen quedar al marge i van aportar prop de 600.000 pessetes.
De totes maneres, i abans d’explicar una mica per sobre quins eren els esdeveniments de la nostra ciutat l’any esmentat, farem història del que deia el setmanari Ampurdan. En la seva edició del 23.05.62 i signat per “Contrapunt” hi havia un article que traduït del castellà, deia: ”31 de maig - I Gran Aplec de la Sardana” i explicava que “amb aquest títol els organitzadors sembla que volen desconèixer el nombre d’aplecs que des de temps immemorial es vénen celebrant a la nostra ciutat” i afegia “que recordava que abans de la guerra ( guerra d’alliberació, deia) l’antic Foment de la Sardana ja havia organitzar aplecs i, també, dintre de les Fires de Santa Creu hi havia un aplec des de l’any 1943.
En edicions posteriors del mateix setmanari es varen succeir diversos escrits dels organitzadors i de l’articulista, fins que el regidor que presidia la comissió organitzadora va remetre una nota oficial i es va donar per acabada la polèmica. En tot cas, també en el llibre 25 Anys Junts, editat l’any 1994 per l’Agrupació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Gironines, en la pàgina 67 i següent, diu: “cal recordar, també, els Aplecs de la Sardana de Santa Creu, celebrats anualment des de 1943, en ocasió de les Fires i Festes de la ciutat. Eren un atractiu important. Durant quinze anys en va tenir cura la secció sardanista de l’Obra Sindical Educación i Descanso.”
Queda clar, doncs, que els 50 aplecs que ara commemorarem es compten a partir d’una nova organització que va començar a numerar-los. En la ressenya de l’aplec, el setmanari empordanès ens assabenta que hi varen participar les cobles La Principal de La Bisbal, Costa Brava, Montgrins i Principal de Figueres que varen interpretar 16 sardanes al matí i 16 a la tarda al Parc Bosc Municipal i, que es varen estrenar dues sardanes, la primera instrumentalitzada per en Pep Ventura i amb arranjaments del mestre Lluís Albert, titulada Els Segadors (sí, no és un error!) i Himne a l’Empordà, també d’en Lluís Albert. Les sardanes de la nit, programades per ser ballades a la Rambla, es van traslladar a la Plaça Comercio (abans de la guerra i ara, Plaça del Gra)
Un altre tema de conversa i controvèrsia, aquell any 62, va ser que un articulista de Vida Parroquial abrogava per la tala dels centenaris plàtans de la Rambla. Les protestes van ser unànimes i fins i tot hi varen prendre part, amb sengles escrits a l’Ampurdan, el cronista oficial de la ciutat, el Sr. Eduard Rodeja i la poetessa Sra. Montserrat Vayreda, defensant l’arbrat del primer passeig de la ciutat.
Es parlava, i molt, del futur monument a Pep Ventura, del qual ja vàrem escriure amb detall en el butlletí de l’any 2008 corresponent al 47è Aplec. Va ser inaugurat l’any 1972.
També era tema de conversa les obres del pantà de Boadella, en la seva darrera fase, que havia de solucionar el subministrament d’aigua a la ciutat.
Aquell any va morir el músic empordanès, autor de gran nombre de sardanes, Vicens Bou, a Torroella de Montgrí, la seva vila natal.
Hi havia en projecte la construcció d’una piscina en l’anomenat Parque de Deportes.
Es va procedir a la benedicció dels locals de l’emissora Radio Popular de Figueres.
La senyoreta Maria Lluïsa Sánchez Soler va ser proclamada Pubilla de Figueres.
El setmanari Ampurdan va arribar al número 1000. El número 1 era de data 20.09.42.
Un parell de pollastres, gallines, ànecs o conills costaven menys d’un euro.
Hi havia corrides de braus i “novillades” gaire be cada setmana, a l’estiu.
Es va fer a l’escorxador una demostració d’un modern sistema de sacrifici d’animals.
Es va inaugurar la Biblioteca Popular dels carrers Ample-Moreria.
Es va procedir a la benedicció i inauguració de la parròquia de la Immaculada.
Desbordament de la riera Galligans i inundacions a la zona la Marca, per sort sense desgràcies personals però amb importants pèrdues materials.
Va tenir lloc la I Volta Ciclista a l’Empordà organitzada pel Club Ciclista Empordanès.
Es varen començar les obres de remodelació de l’estació de la Renfe que va substituir la vella, que havia estat inaugurada el 17 de desembre .de 1877. Cent trenta tres anys i dos dies desprès hem inaugurat la nova estació del TGV Figueres – Vilafant.
La Unió Esportiva de Figueres jugava a tercera divisió amb resultats esplèndids.
Abans d’anar acabant, dir que l’alcalde de Figueres en aquell temps era el Sr. Ramon Guardiola Rovira, que Figueres tenia més o menys 18.000 habitants i que el pressupost aprovat per l’any 1962 no arribava als 10.000.000 de pessetes, és a dir unes 556 pessetes per cap. Ja sé que les comparacions són odioses i que no porten a res, però deixeu-me dir que el pressupost per l’any 2011 és de més o menys 48.000.000 d’euros que per més o menys 45.000 habitants surt a 1.066 euros per cap, equivalent a 177.478 pessetes.
I què voleu que us digui: m’agrada i estimo la Figueres actual. Procuro estar al dia de les noves tecnologies, tinc un bloc a Internet i una seixantena d’amistats al Facebook i malgrat la manca de llibertats i de les penúries d’èpoques passades, a mi també m’agradava aquella Figueres petita i amigable on ens coneixíem pràcticament tots. Serà que em faig gran. O que ja ho sóc.
Cinquanta anys que han passat volant i amb tants i tants amics que també han volat i que en el cel ens esperen.
Que tinguem tots plegats un molt bon aplec de la sardana. Visca Figueres!
Martí Carreras i Ginjaume
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Si els números no fallen, i sembla que no, els aplecs varen començar a la nostra ciutat l’any 1962 en ple règim franquista. Potser seria interessant fer un cop d’ull a la Figueres d’aquella època i comparar-la amb l’actual. De vell antuvi podem dir que Espanya es trobava en ple desenvolupament del Pla d’estabilització del ministre Ullastre, que començat l’any 1959 va fer que centenars i milers de catalans i espanyols travessessin les fronteres per anar a buscar feina Europa enllà i, fins i tot, molts dels nostres conciutadans varen creuar l’Atlàntic per anar a fer les Amèriques i alguns no han tornat mai més. En un pla més proper, va ser l’any de les inundacions del Vallès que van produir molts morts i una onada de solidaritat impressionant en tot el poble català. Figueres i l’Empordà no es varen quedar al marge i van aportar prop de 600.000 pessetes.
De totes maneres, i abans d’explicar una mica per sobre quins eren els esdeveniments de la nostra ciutat l’any esmentat, farem història del que deia el setmanari Ampurdan. En la seva edició del 23.05.62 i signat per “Contrapunt” hi havia un article que traduït del castellà, deia: ”31 de maig - I Gran Aplec de la Sardana” i explicava que “amb aquest títol els organitzadors sembla que volen desconèixer el nombre d’aplecs que des de temps immemorial es vénen celebrant a la nostra ciutat” i afegia “que recordava que abans de la guerra ( guerra d’alliberació, deia) l’antic Foment de la Sardana ja havia organitzar aplecs i, també, dintre de les Fires de Santa Creu hi havia un aplec des de l’any 1943.
En edicions posteriors del mateix setmanari es varen succeir diversos escrits dels organitzadors i de l’articulista, fins que el regidor que presidia la comissió organitzadora va remetre una nota oficial i es va donar per acabada la polèmica. En tot cas, també en el llibre 25 Anys Junts, editat l’any 1994 per l’Agrupació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Gironines, en la pàgina 67 i següent, diu: “cal recordar, també, els Aplecs de la Sardana de Santa Creu, celebrats anualment des de 1943, en ocasió de les Fires i Festes de la ciutat. Eren un atractiu important. Durant quinze anys en va tenir cura la secció sardanista de l’Obra Sindical Educación i Descanso.”
Queda clar, doncs, que els 50 aplecs que ara commemorarem es compten a partir d’una nova organització que va començar a numerar-los. En la ressenya de l’aplec, el setmanari empordanès ens assabenta que hi varen participar les cobles La Principal de La Bisbal, Costa Brava, Montgrins i Principal de Figueres que varen interpretar 16 sardanes al matí i 16 a la tarda al Parc Bosc Municipal i, que es varen estrenar dues sardanes, la primera instrumentalitzada per en Pep Ventura i amb arranjaments del mestre Lluís Albert, titulada Els Segadors (sí, no és un error!) i Himne a l’Empordà, també d’en Lluís Albert. Les sardanes de la nit, programades per ser ballades a la Rambla, es van traslladar a la Plaça Comercio (abans de la guerra i ara, Plaça del Gra)
Un altre tema de conversa i controvèrsia, aquell any 62, va ser que un articulista de Vida Parroquial abrogava per la tala dels centenaris plàtans de la Rambla. Les protestes van ser unànimes i fins i tot hi varen prendre part, amb sengles escrits a l’Ampurdan, el cronista oficial de la ciutat, el Sr. Eduard Rodeja i la poetessa Sra. Montserrat Vayreda, defensant l’arbrat del primer passeig de la ciutat.
Es parlava, i molt, del futur monument a Pep Ventura, del qual ja vàrem escriure amb detall en el butlletí de l’any 2008 corresponent al 47è Aplec. Va ser inaugurat l’any 1972.
També era tema de conversa les obres del pantà de Boadella, en la seva darrera fase, que havia de solucionar el subministrament d’aigua a la ciutat.
Aquell any va morir el músic empordanès, autor de gran nombre de sardanes, Vicens Bou, a Torroella de Montgrí, la seva vila natal.
Hi havia en projecte la construcció d’una piscina en l’anomenat Parque de Deportes.
Es va procedir a la benedicció dels locals de l’emissora Radio Popular de Figueres.
La senyoreta Maria Lluïsa Sánchez Soler va ser proclamada Pubilla de Figueres.
El setmanari Ampurdan va arribar al número 1000. El número 1 era de data 20.09.42.
Un parell de pollastres, gallines, ànecs o conills costaven menys d’un euro.
Hi havia corrides de braus i “novillades” gaire be cada setmana, a l’estiu.
Es va fer a l’escorxador una demostració d’un modern sistema de sacrifici d’animals.
Es va inaugurar la Biblioteca Popular dels carrers Ample-Moreria.
Es va procedir a la benedicció i inauguració de la parròquia de la Immaculada.
Desbordament de la riera Galligans i inundacions a la zona la Marca, per sort sense desgràcies personals però amb importants pèrdues materials.
Va tenir lloc la I Volta Ciclista a l’Empordà organitzada pel Club Ciclista Empordanès.
Es varen començar les obres de remodelació de l’estació de la Renfe que va substituir la vella, que havia estat inaugurada el 17 de desembre .de 1877. Cent trenta tres anys i dos dies desprès hem inaugurat la nova estació del TGV Figueres – Vilafant.
La Unió Esportiva de Figueres jugava a tercera divisió amb resultats esplèndids.
Abans d’anar acabant, dir que l’alcalde de Figueres en aquell temps era el Sr. Ramon Guardiola Rovira, que Figueres tenia més o menys 18.000 habitants i que el pressupost aprovat per l’any 1962 no arribava als 10.000.000 de pessetes, és a dir unes 556 pessetes per cap. Ja sé que les comparacions són odioses i que no porten a res, però deixeu-me dir que el pressupost per l’any 2011 és de més o menys 48.000.000 d’euros que per més o menys 45.000 habitants surt a 1.066 euros per cap, equivalent a 177.478 pessetes.
I què voleu que us digui: m’agrada i estimo la Figueres actual. Procuro estar al dia de les noves tecnologies, tinc un bloc a Internet i una seixantena d’amistats al Facebook i malgrat la manca de llibertats i de les penúries d’èpoques passades, a mi també m’agradava aquella Figueres petita i amigable on ens coneixíem pràcticament tots. Serà que em faig gran. O que ja ho sóc.
Cinquanta anys que han passat volant i amb tants i tants amics que també han volat i que en el cel ens esperen.
Que tinguem tots plegats un molt bon aplec de la sardana. Visca Figueres!
Martí Carreras i Ginjaume
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà del dia 10 de maig del 2011
PROTECCIÓ JURÍDICA DE LES PERSONES GRANS
En el VI Congrés Nacional de la Gent Gran celebrat l’any passat, en la ponència de “Polítiques d’envelliment actiu”, un dels objectius a assolir va ser la protecció jurídica de la gent gran i, per tant, reiteràvem la petició feta quatre anys abans, en el manifest del V Congrés en què dèiem: “ Fem una crida perquè es faci tot el possible per agilitzar els processos d’adopció de mesures cautelars, d’incapacitació i de nomenament de tutor o curador per tal que la protecció s’ajusti, al màxim, a les necessitats de la persona en cada moment”. Recordem que segons la llei “són causes d’incapacitació les malalties i deficiències persistents de caràcter físic o psíquic que impedeixin a la persona governar-se per si mateixa”. I que només es pot ser declarat incapacitat per sentència judicial.
Aquesta sentència sotmet la persona incapacitada a una institució de tutela o de guarda per part de persones físiques o jurídiques (entitats tutelars), públiques o privades, sense ànim de lucre. Com que el procediment és molt lent, també demanàvem que els jutges haurien de disposar dels mitjans necessaris per adoptar amb rapidesa les mesures que calguin i poder aprofundir en el coneixement de la situació del presumpte incapaç.
També reivindicàvem la curatela, que és una mesura que s’adapta molt bé a situacions en les quals no és necessari substituir totalment la capacitat d’obrar d’una persona, sinó que té la funció d’assistir o complementar-ne la capacitat en la realització d’actes jurídics patrimonials que suposin l’assumpció d’obligacions i de garantir els actes que impliquin renúncia o no adquisició de drets.
Tenint en compte totes aquestes consideracions fèiem unes quantes propostes d’actuació, i entre altres, demanàvem que s’establissin mecanismes de col•laboració amb els serveis socials i sanitaris per facilitar al jutge i al metge forense la informació sociosanitària sobre el presumpte incapaç que permetin al jutge ajustar el grau d’incapacitació i el tipus de protecció que necessita aquella persona gran.
També propugnàvem la creació d’entitats de caràcter públic que assumissin l’exercici de la tutela en els casos en els quals no es trobin persones físiques o jurídiques idònies per assumir-la i establir un sistema de guarda de fet que la gent gran, presumptament incapaç, es trobi en situació de desemparament o abandonament, al mateix temps que comptar amb controls sobre la llibertat en la prestació del consentiment d’internament.
Totes aquestes mesures, i algunes més, figuren en la ponència aprovada el passat mes d’octubre a Cornellà de Llobregat en la jornada de clausura del VI Congrés i que van ser entregades al Govern de la Generalitat, manifestant que el Consell de la Gent Gran de Catalunya en faria un seguiment per anar comprovant els avenços en una matèria que considerem de molta importància pel col•lectiu de les persones grans.
En el cas de la nostra comarca ens plau poder dir que des de l’any 2002 funciona la Fundació Tutelar de l’Alt Empordà que protegeix i té cura de les persones que tenen tutelades, homes i dones amb disminució, de la comarca de l’Alt Empordà i que han estat declarades incapaces judicialment. Els donen suport legal i afectiu i vetllen per la seva qualitat de vida, al mateix temps que promouen les accions necessàries per la seva integració social.
El compromís de la Fundació Tutelar de l’Alt Empordà és atendre les necessitats de les persones tutelades amb el màxim d’efectivitat i afectivitat tenint en compte que es tracta de persones especials i sensibles.
Si alguna persona necessita més informació sobre aquesta entitat, que no cal dir-ho, funciona sense ànim de lucre, es pot dirigir a la seu social, carrer Nou 48 (Consell Comarcal), tel. 972677050 o al www.ftae.info.
L’esperança de vida cada vegada més perllongada també comportarà que més persones grans es trobin en situacions en què no els serà possible controlar per sí mateixos, i per tant és necessari que les organitzacions d’ajut i empara dels que ho necessitin funcionin correctament. I entre tots hem de procurar-ho. L’Estat del Benestar també passa per aconseguir una protecció adequada a totes les persones que ho necessitin. Fins i tot, en èpoques de forta crisi com l’actual, potser aquestes necessitats vagin en augment a causa de les dificultats econòmiques que l’estat de tot plegat comporta en una societat que no sap ben bé a on va i que, a hores d’ara, està plena d’incerteses.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.co,
En el VI Congrés Nacional de la Gent Gran celebrat l’any passat, en la ponència de “Polítiques d’envelliment actiu”, un dels objectius a assolir va ser la protecció jurídica de la gent gran i, per tant, reiteràvem la petició feta quatre anys abans, en el manifest del V Congrés en què dèiem: “ Fem una crida perquè es faci tot el possible per agilitzar els processos d’adopció de mesures cautelars, d’incapacitació i de nomenament de tutor o curador per tal que la protecció s’ajusti, al màxim, a les necessitats de la persona en cada moment”. Recordem que segons la llei “són causes d’incapacitació les malalties i deficiències persistents de caràcter físic o psíquic que impedeixin a la persona governar-se per si mateixa”. I que només es pot ser declarat incapacitat per sentència judicial.
Aquesta sentència sotmet la persona incapacitada a una institució de tutela o de guarda per part de persones físiques o jurídiques (entitats tutelars), públiques o privades, sense ànim de lucre. Com que el procediment és molt lent, també demanàvem que els jutges haurien de disposar dels mitjans necessaris per adoptar amb rapidesa les mesures que calguin i poder aprofundir en el coneixement de la situació del presumpte incapaç.
També reivindicàvem la curatela, que és una mesura que s’adapta molt bé a situacions en les quals no és necessari substituir totalment la capacitat d’obrar d’una persona, sinó que té la funció d’assistir o complementar-ne la capacitat en la realització d’actes jurídics patrimonials que suposin l’assumpció d’obligacions i de garantir els actes que impliquin renúncia o no adquisició de drets.
Tenint en compte totes aquestes consideracions fèiem unes quantes propostes d’actuació, i entre altres, demanàvem que s’establissin mecanismes de col•laboració amb els serveis socials i sanitaris per facilitar al jutge i al metge forense la informació sociosanitària sobre el presumpte incapaç que permetin al jutge ajustar el grau d’incapacitació i el tipus de protecció que necessita aquella persona gran.
També propugnàvem la creació d’entitats de caràcter públic que assumissin l’exercici de la tutela en els casos en els quals no es trobin persones físiques o jurídiques idònies per assumir-la i establir un sistema de guarda de fet que la gent gran, presumptament incapaç, es trobi en situació de desemparament o abandonament, al mateix temps que comptar amb controls sobre la llibertat en la prestació del consentiment d’internament.
Totes aquestes mesures, i algunes més, figuren en la ponència aprovada el passat mes d’octubre a Cornellà de Llobregat en la jornada de clausura del VI Congrés i que van ser entregades al Govern de la Generalitat, manifestant que el Consell de la Gent Gran de Catalunya en faria un seguiment per anar comprovant els avenços en una matèria que considerem de molta importància pel col•lectiu de les persones grans.
En el cas de la nostra comarca ens plau poder dir que des de l’any 2002 funciona la Fundació Tutelar de l’Alt Empordà que protegeix i té cura de les persones que tenen tutelades, homes i dones amb disminució, de la comarca de l’Alt Empordà i que han estat declarades incapaces judicialment. Els donen suport legal i afectiu i vetllen per la seva qualitat de vida, al mateix temps que promouen les accions necessàries per la seva integració social.
El compromís de la Fundació Tutelar de l’Alt Empordà és atendre les necessitats de les persones tutelades amb el màxim d’efectivitat i afectivitat tenint en compte que es tracta de persones especials i sensibles.
Si alguna persona necessita més informació sobre aquesta entitat, que no cal dir-ho, funciona sense ànim de lucre, es pot dirigir a la seu social, carrer Nou 48 (Consell Comarcal), tel. 972677050 o al www.ftae.info.
L’esperança de vida cada vegada més perllongada també comportarà que més persones grans es trobin en situacions en què no els serà possible controlar per sí mateixos, i per tant és necessari que les organitzacions d’ajut i empara dels que ho necessitin funcionin correctament. I entre tots hem de procurar-ho. L’Estat del Benestar també passa per aconseguir una protecció adequada a totes les persones que ho necessitin. Fins i tot, en èpoques de forta crisi com l’actual, potser aquestes necessitats vagin en augment a causa de les dificultats econòmiques que l’estat de tot plegat comporta en una societat que no sap ben bé a on va i que, a hores d’ara, està plena d’incerteses.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.co,
dimecres, 4 de maig del 2011
DIA DE LA GENT GRAN - 4 DE MAIG DEL 2011 - CARPA PLAÇA CATALUNYA
PARLAMENT EL DIA DE L’ENTREGA DE MEDALLES ALS NONAGENARIS
Bon dia atothom:
De seguida llegiré el que porto escrit, Abans, però, degut a l’actualitat social, econòmica i política m’he concedit una llicència, per fer un petit preàmbul i dir que aquest any no parlaré de la Llei de la Dependència, que semblava una cosa i n’ha resultat una altre, no parlaré dels maltractaments a la gent gran, que en lloc de disminuir, han anat en augment, no parlaré de les ridícules pensions a alguns col•lectius de jubilats, especialment el de les persones vídues i tampoc parlaré dels anunciats reajustaments econòmics, eufemisme per no dir “retallades a tort i a dret”. I com son Fires i hem de divertir-nos, per contrarestar el bombardeig de noticies dolentes dels mitjans de comunicació, premsa, radio. tv, he buscat tres coses que siguin millors ara que l’any passat, i sense estressar-me massa ja que en podia haver trobat més: La primera, el temps, es molt millor aquest any que l’any passat especialment aquests dies de fires; la segona, la nova plaça Catalunya, molt més bonica ara que abans, en un plis plas, es un dir, hem passat d’una plaça a cel obert a una plaça amb un sostre amb plaques fotovoltaiques: i la tercera es mereix que anéssim en pelegrinatge tots els empordanesos fins a la Mare de Déu de la Salut: tenim el pantà de Boadella en el 96% de la seva capacitat, fet que feia anys que no succeïa i que l’any passat no arribava al 50% . Per tant, a passar-ho be, que són dos dies.
Ara ja, una mica més seriosament, voldria felicitar a tots els regidors i regidores, al alcalde, naturalment, al vicealcalde, als tinents d’alcalde, tant dels equips de govern, com de la oposició, que han estat aquests darrers quatre anys a l’Ajuntament i agrair-los la seva dedicació i honestedat en procurar millorar el benestar dels figuerencs i figuerenques. En nom de la gent gran, doncs, moltes gràcies. I sort als que es tornin a presentar a les eleccions. I a tots vostès encomar-lis que el dia 22 vagin a votar i fins i tot, que influeixin en els seu entorn més proper, familiars, amics, per que ho facin. Pensin que els menors de 50 anys no ha vist mai restringit el seu dret al vot i haurien de fer-lo servir, que els temps canvien i mai se sap el que pot passar.
I ara sí vaig llegir el que volia dir-lis. Per tant, bon dia Sr. Santi Vila, Alcalde de Figueres i Diputat al parlament de Catalunya, Sr. Ferran Roquer, Director Territorial del Departament de Benestar Social i Família a Girona, i alcalde de Borrassà, Sr. Adolf Molinet, jubilat i avui representant de les persones nascudes l’any 1921 que enguany fan 90 anys, Sr. Francesc Canet, vicealcalde i Diputat al Congrés de Diputats a Madrid, sres regidores i srs regidors, companyes i companys del Consell Municipal de la Gent Gran, amigues i amics:
Des de fa uns quants anys que en els cercles relacionats amb les persones grans ens fem la pregunta de quina és l’edat en que una persona es pot considerar gran.
Pregunta que segurament era de més bon contestar l’any 1921 quan van néixer aquest centenar llarg de dones i homes, més dones que homes, que avui homenatgem en la diada festiva de la Santa Creu dedicada a la gent gran.
Actualment amb l’esperança de vida molt més llarga que a començaments del segle passat, la pregunta és més complexa. Els conceptes han canviat molt al llarg dels anys.
El que no ha canviat, segons l’escriptora i col•laboradora de La Vanguardia Laura Freixas, és que en la joventut mai pensem que deixarem de ser joves, ja que tal como deia Trotsky la vellesa és el més inesperat que li pot passar al ésser humà. No només ignorem que ens anirem fent grans, (com si els vells ho fossin de naixement) sinó que ignorem com. Pensem que envellir consisteix en arrugar-se, encongir-se, tenir terrabastades de salut. Per descomptat que és això, però també moltes coses més.
Alguna d’aquestes coses ens les explica l’escriptora i editora Rosa Regàs, en el llibre “L’hora de la veritat”, una mirada a la vellesa. ¿L’autora és una persona gran ? Nascuda a Barcelona l’any 1933, diu en aquest llibre coses com: “Triguem molt de temps a adonar-nos de com de vells ens veuen els altres”, O be “pretendre tornar a ser jove, és gairebé sempre, patètic” O: “el nostre enemic més poderós viu amagat en l’interior de nosaltres mateixos” Posa exemples d’il•lustres citant a “Chomsky, Levi-Montalcini, Russell, Picasso, Kant i tants d’altres que en la vellesa segueixen o van seguir creant com ho havien fet tota la vida”.
Un altre exemple el tenim en l’ Stephane Hessel, de 93 anys, que l’any passat va ser record de vendes a la culta França, amb un llibret de 32 pàgines, titular “Indignez-vous! (“Indigneu-vos!”), amb més de 2.000.000 exemplars venuts, per sobre del prestigiós premi Goncourt. En aquest llibre, l’autor demana una insurrecció pacifica contra el menyspreu al dèbil, la insolidaritat o l’exaltació dels diners. Nascut a Berlin l’any 1917, nacionalitzat francès l’any 37, va lluitar amb la resistència francesa, va ser detingut per la Gestapo l’any 44, deportat a Buchenwald, condemnat a morir, se’n va escapar canviant la seva identitat per la d’un mort, va fugir, el van atrapar i va tornar a fugir. L’any 1948, quan treballava a les Nacions Unides, va ser un dels dotze redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans.
¿Es gran una persona de 93 anys, que desprès d’haver passat una verdadera odissea, es capaç d’escriure quelcom que hagi interessat a tan gran nombre de persones?.
Que cadascú contesti segons el seu lleial saber i entendre. Picasso deia ”S’han de complir molt anys per arribar a ser jove”, el científic català Josep Maria Ferrer Arpi, diu: “sóc un home jove a qui li encanta complir anys”.
Que tots plegats, grans i no tant grans, puguem complir-ne molts. Feliç dia i bones festes de la Sant Creu. Com sempre: Visca Figueres, i l’Alt Empordà. Visca Catalunya!.
Bon dia atothom:
De seguida llegiré el que porto escrit, Abans, però, degut a l’actualitat social, econòmica i política m’he concedit una llicència, per fer un petit preàmbul i dir que aquest any no parlaré de la Llei de la Dependència, que semblava una cosa i n’ha resultat una altre, no parlaré dels maltractaments a la gent gran, que en lloc de disminuir, han anat en augment, no parlaré de les ridícules pensions a alguns col•lectius de jubilats, especialment el de les persones vídues i tampoc parlaré dels anunciats reajustaments econòmics, eufemisme per no dir “retallades a tort i a dret”. I com son Fires i hem de divertir-nos, per contrarestar el bombardeig de noticies dolentes dels mitjans de comunicació, premsa, radio. tv, he buscat tres coses que siguin millors ara que l’any passat, i sense estressar-me massa ja que en podia haver trobat més: La primera, el temps, es molt millor aquest any que l’any passat especialment aquests dies de fires; la segona, la nova plaça Catalunya, molt més bonica ara que abans, en un plis plas, es un dir, hem passat d’una plaça a cel obert a una plaça amb un sostre amb plaques fotovoltaiques: i la tercera es mereix que anéssim en pelegrinatge tots els empordanesos fins a la Mare de Déu de la Salut: tenim el pantà de Boadella en el 96% de la seva capacitat, fet que feia anys que no succeïa i que l’any passat no arribava al 50% . Per tant, a passar-ho be, que són dos dies.
Ara ja, una mica més seriosament, voldria felicitar a tots els regidors i regidores, al alcalde, naturalment, al vicealcalde, als tinents d’alcalde, tant dels equips de govern, com de la oposició, que han estat aquests darrers quatre anys a l’Ajuntament i agrair-los la seva dedicació i honestedat en procurar millorar el benestar dels figuerencs i figuerenques. En nom de la gent gran, doncs, moltes gràcies. I sort als que es tornin a presentar a les eleccions. I a tots vostès encomar-lis que el dia 22 vagin a votar i fins i tot, que influeixin en els seu entorn més proper, familiars, amics, per que ho facin. Pensin que els menors de 50 anys no ha vist mai restringit el seu dret al vot i haurien de fer-lo servir, que els temps canvien i mai se sap el que pot passar.
I ara sí vaig llegir el que volia dir-lis. Per tant, bon dia Sr. Santi Vila, Alcalde de Figueres i Diputat al parlament de Catalunya, Sr. Ferran Roquer, Director Territorial del Departament de Benestar Social i Família a Girona, i alcalde de Borrassà, Sr. Adolf Molinet, jubilat i avui representant de les persones nascudes l’any 1921 que enguany fan 90 anys, Sr. Francesc Canet, vicealcalde i Diputat al Congrés de Diputats a Madrid, sres regidores i srs regidors, companyes i companys del Consell Municipal de la Gent Gran, amigues i amics:
Des de fa uns quants anys que en els cercles relacionats amb les persones grans ens fem la pregunta de quina és l’edat en que una persona es pot considerar gran.
Pregunta que segurament era de més bon contestar l’any 1921 quan van néixer aquest centenar llarg de dones i homes, més dones que homes, que avui homenatgem en la diada festiva de la Santa Creu dedicada a la gent gran.
Actualment amb l’esperança de vida molt més llarga que a començaments del segle passat, la pregunta és més complexa. Els conceptes han canviat molt al llarg dels anys.
El que no ha canviat, segons l’escriptora i col•laboradora de La Vanguardia Laura Freixas, és que en la joventut mai pensem que deixarem de ser joves, ja que tal como deia Trotsky la vellesa és el més inesperat que li pot passar al ésser humà. No només ignorem que ens anirem fent grans, (com si els vells ho fossin de naixement) sinó que ignorem com. Pensem que envellir consisteix en arrugar-se, encongir-se, tenir terrabastades de salut. Per descomptat que és això, però també moltes coses més.
Alguna d’aquestes coses ens les explica l’escriptora i editora Rosa Regàs, en el llibre “L’hora de la veritat”, una mirada a la vellesa. ¿L’autora és una persona gran ? Nascuda a Barcelona l’any 1933, diu en aquest llibre coses com: “Triguem molt de temps a adonar-nos de com de vells ens veuen els altres”, O be “pretendre tornar a ser jove, és gairebé sempre, patètic” O: “el nostre enemic més poderós viu amagat en l’interior de nosaltres mateixos” Posa exemples d’il•lustres citant a “Chomsky, Levi-Montalcini, Russell, Picasso, Kant i tants d’altres que en la vellesa segueixen o van seguir creant com ho havien fet tota la vida”.
Un altre exemple el tenim en l’ Stephane Hessel, de 93 anys, que l’any passat va ser record de vendes a la culta França, amb un llibret de 32 pàgines, titular “Indignez-vous! (“Indigneu-vos!”), amb més de 2.000.000 exemplars venuts, per sobre del prestigiós premi Goncourt. En aquest llibre, l’autor demana una insurrecció pacifica contra el menyspreu al dèbil, la insolidaritat o l’exaltació dels diners. Nascut a Berlin l’any 1917, nacionalitzat francès l’any 37, va lluitar amb la resistència francesa, va ser detingut per la Gestapo l’any 44, deportat a Buchenwald, condemnat a morir, se’n va escapar canviant la seva identitat per la d’un mort, va fugir, el van atrapar i va tornar a fugir. L’any 1948, quan treballava a les Nacions Unides, va ser un dels dotze redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans.
¿Es gran una persona de 93 anys, que desprès d’haver passat una verdadera odissea, es capaç d’escriure quelcom que hagi interessat a tan gran nombre de persones?.
Que cadascú contesti segons el seu lleial saber i entendre. Picasso deia ”S’han de complir molt anys per arribar a ser jove”, el científic català Josep Maria Ferrer Arpi, diu: “sóc un home jove a qui li encanta complir anys”.
Que tots plegats, grans i no tant grans, puguem complir-ne molts. Feliç dia i bones festes de la Sant Creu. Com sempre: Visca Figueres, i l’Alt Empordà. Visca Catalunya!.
dijous, 28 d’abril del 2011
Parlament al Club Catalunya Caixa. 28 d'abril del 2011
SANT JORDI 2011
Sr. Santi Vila, alcalde de Figueres i diputat al Parlament de Catalunya, Sr. Francesc Canet, vicealcalde de Figueres i Diputat al Congrés de Madrid, Sra Maria Antonia Bonany, regidora de Benestar Social de l’Ajuntament de Figueres.
Una vegada més ens trobem per celebrar la festa de Sant Jordi, aquest any i degut a la Setmana Santa, amb cinc dies de retràs.
Be, de fet jo pensava que donat que el nom del Club ja fa un parell d’anys que no se’n diu Sant Jordi no calia fer una celebració en aquesta data. Si de cas, podem dir i això sí que no es podrà variar, que celebrem que tal dia com el 23 d’abril del 1985 es varen obrir les portes del Club per primera vegada.
I si que podem celebrar també, el dia del Patró de Catalunya, de la rosa i del llibre.
Per cert, el nom de Sant Jordi ha estat pronunciat moltes vegades aquests darrers dies a Figueres, per la inauguració de l’escultura de la nova Plaça Catalunya, Sant Jordi i el drac. Escultura que podem qualificar de peculiar i que ha donat i donarà molt a parlar. I això es bo. Vol dir que la ciutat es viva i no es queda indiferent.
No només a Figueres hem tingut el nom de Sant Jordi a la boca. També arreu de Catalunya han estat comentades les Creus de Sant Jordi que atorga la Generalitat, ja que s’ha sabut que costen 1128 euros per barba. O bé els llibres més venuts per la Diada de Sant Jordi, la llista dels guanyadors ja circulava des de feina uns quants dies, en una mostra de clarividència que ja voldríem per altres temes.
Per tant, ja veieu, Sant Jordi dóna per molt.
Be, per acabar, una petita reflexió.Com a representant de la gent gran en CCGGCat tinc algunes obligacions. Per exemple, assistir als Plens, emetre informes sobre les activitats per a la gent gran dels municipis o del Consell Comarcal i d’altres. Però penso que el més important es animar a la gent gran perquè participi en tota mena de coses que es facin a la seva ciutat o poble. Us vull demanar que participeu en la gran festa de la democràcia anant a votar a les properes eleccions municipals del 22 de maig i fins i tot animeu a la gent del vostre entorn familiars i amics. Penseu que només els més grans de 50 anys som els que varem estar tants i tants anys sense poder exercir el nostre dret a escollir. Hi ho hauríem de tenir en compte.
Però abans, tenim les Fires de la Santa Creu, que desitjo passeu tan be com pugueu, i en nom del Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament us recordo que el dia 4 a les 11 del matí a la carpa instal•lada a la Plaça Catalunya hi haurà el lliurament de medalles a les persones que enguany fan 90 anys, amb l’actuació de la Coral Veus de l’Empordà del Casal de la Gent Gran i la Coral del nostre Club Catalunya Caixa, dirigides ambdues pel Sr. Xavier Falgarona.
Moltes gràcies.
Sr. Santi Vila, alcalde de Figueres i diputat al Parlament de Catalunya, Sr. Francesc Canet, vicealcalde de Figueres i Diputat al Congrés de Madrid, Sra Maria Antonia Bonany, regidora de Benestar Social de l’Ajuntament de Figueres.
Una vegada més ens trobem per celebrar la festa de Sant Jordi, aquest any i degut a la Setmana Santa, amb cinc dies de retràs.
Be, de fet jo pensava que donat que el nom del Club ja fa un parell d’anys que no se’n diu Sant Jordi no calia fer una celebració en aquesta data. Si de cas, podem dir i això sí que no es podrà variar, que celebrem que tal dia com el 23 d’abril del 1985 es varen obrir les portes del Club per primera vegada.
I si que podem celebrar també, el dia del Patró de Catalunya, de la rosa i del llibre.
Per cert, el nom de Sant Jordi ha estat pronunciat moltes vegades aquests darrers dies a Figueres, per la inauguració de l’escultura de la nova Plaça Catalunya, Sant Jordi i el drac. Escultura que podem qualificar de peculiar i que ha donat i donarà molt a parlar. I això es bo. Vol dir que la ciutat es viva i no es queda indiferent.
No només a Figueres hem tingut el nom de Sant Jordi a la boca. També arreu de Catalunya han estat comentades les Creus de Sant Jordi que atorga la Generalitat, ja que s’ha sabut que costen 1128 euros per barba. O bé els llibres més venuts per la Diada de Sant Jordi, la llista dels guanyadors ja circulava des de feina uns quants dies, en una mostra de clarividència que ja voldríem per altres temes.
Per tant, ja veieu, Sant Jordi dóna per molt.
Be, per acabar, una petita reflexió.Com a representant de la gent gran en CCGGCat tinc algunes obligacions. Per exemple, assistir als Plens, emetre informes sobre les activitats per a la gent gran dels municipis o del Consell Comarcal i d’altres. Però penso que el més important es animar a la gent gran perquè participi en tota mena de coses que es facin a la seva ciutat o poble. Us vull demanar que participeu en la gran festa de la democràcia anant a votar a les properes eleccions municipals del 22 de maig i fins i tot animeu a la gent del vostre entorn familiars i amics. Penseu que només els més grans de 50 anys som els que varem estar tants i tants anys sense poder exercir el nostre dret a escollir. Hi ho hauríem de tenir en compte.
Però abans, tenim les Fires de la Santa Creu, que desitjo passeu tan be com pugueu, i en nom del Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament us recordo que el dia 4 a les 11 del matí a la carpa instal•lada a la Plaça Catalunya hi haurà el lliurament de medalles a les persones que enguany fan 90 anys, amb l’actuació de la Coral Veus de l’Empordà del Casal de la Gent Gran i la Coral del nostre Club Catalunya Caixa, dirigides ambdues pel Sr. Xavier Falgarona.
Moltes gràcies.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
