LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al Setmanari l'Empordà del dia 3 d'abril del 2012

MÉS VISIONS LITERÀRIES DE FIGUERES



El mes d’abril de l’any passat vaig publicar un article amb els llibres que a mi m’havien agradat més i que parlaven de Figueres i l’Empordà, editats els anys 2009, 2010 i fins al primer trimestre del 2011. Avui continuo amb els editats durant la resta de l’any, i, reitero el que ja vaig dir l’any passat, que és que no hi són tots, només els que jo he pogut llegir i m’han agradat.

Seguint, més o menys, l’ordre cronològic, el mes d’abril va aparèixer el llibre “100 anys de La Salle de Figueres”, històries, celebracions i testimonis. Com el seu nom indica es tracta d’un llibre recopilador de les activitats dutes a terme durant el segle de vida del “col•legi dels Fossos”, com familiarment també es coneix.

Una mica més tard, al mes de maig, va sortir un altre llibre commemoratiu de l’establiment hoteler possiblement més emblemàtic de la nostra ciutat.“50 anys de l’Hotel Empordà”, subtitulat “Històries del Motel” i escrit per Miquel Berga. Recull de fets, anècdotes, personatges que l’han visitat i que s’hi han hostatjat, amb un final interessant amb les 50 receptes de cuina més celebrades. Fundat l’any 1961 pel Sr. Josep Mercader, l’Ajuntament li va concedir la Fulla de Figuera de Plata que fou entregada el passat mes de desembre al seu gendre i successor en la direcció de l’Hotel, el Sr. Jaume Subirós

També interessant històricament és el llibre editat pel Ministerio de Defensa per commemorar els 200 anys de “la Rovirada”, titulat “ La Guerra de Mossèn Rovira” (la sorpresa de Figueres) en què es narra l’epopeia protagonitzada pel sacerdot i brigadier Francesc Rovira, el dia 10 d’abril de 1811, data en què es va reconquistar el castell de Sant Ferran, ocupat per les tropes franceses. Està escrit en castellà i en català, amb moltes fotografies a tot color i amb tipografia excel•lent i una varietat d’articles adients als fets esmentats.

Una altra commemoració ha estat el llibre que ens explica la història d’un establiment també centenari: l’Asil Vilallonga, que va sortir editat amb el nom de “L’Asil Vilallonga i el seu temps”, escrit per Jordi Roig Ferrer en què de forma clara i didàctica, al mateix temps que ens va narrant els esdeveniments que van passant en l’institució, ens explica el context polític i social en què s’anava desenvolupant la ciutat de Figueres.

I a finals de desembre la periodista i historiadora figuerenca Anna Teixidor Colomer va presentar el seu darrer treball amb el títol de “Amb la República al Cap i Catalunya al Cor” Empordà Federal 1911-1938, en què ens explica la gènesi de la publicació republicana. D’aquest treball ja en vaig parlar abastament (vegeu l’Empordà del 07.06.11), amb motiu de la conferència que va fer l’autora al Casino Menestral el dia 8 d’abril, data que es commemorava els cent anys del primer número, només afegiré el meu agraïment a l’autora i a l’Ajuntament de Figueres per la celeritat en la seva publicació, que per cert està molt ben editat i forma part de la Col•lecció Juncàcia.

Fins aquí, cinc commemoracions. Història pura i real de la vida figuerenca.
El premi Ramon Llull 2011, titulat Amor i Guerra i escrit per Núria Amat, ens parla d’una història molt ben estructurada de la Guerra Civil Espanyola i durant més de 25 pàgines l’acció passa a Figueres. Encara que el text sigui ficció, s’hi descriuen els bombardejos que la nostra ciutat va patir l’any 39 i també l’explosió del polvorí del castell de Sant Ferran, amb el resultat d’innombrables morts, ferits i destrucció de tota mena d’edificis. Una de les darreres frases del llibre fa rumiar. Diu que “la Guerra Civil Espanyola va ser un trist resultat del fracàs de la política en la resolució dels problemes socials”. Pensem-hi, sobre tot els que tenen poder de decisió, ergo polítics.

Un altre llibre que parla de Figueres és el titulat La Llista, escrit per Laia Fàbregas que demostra que coneix bé la nostra ciutat ja que explica detalls de la botiga en què va treballar el protagonista i fa menció de la inauguració del Museu Dalí, i, fins i tot, que es compra un pis al carrer Moreria. Elogia la ciutat i els seus habitants, a més de dir que el clima el troba molt més benigne que el de la població on vivia a Holanda.

El darrer que vaig llegir l’any passat és el titulat La Penúltima Frontera, (fugitivos del nazismo) escrit en castellà per Rosa Sala Rose, ambientat els anys 40 del segle XX, en el que s’expliquen 23 històries, alguna ben rocambolesca, de persones que havien creuat clandestinament la frontera, la majoria estrangeres, i que varen estar allotjades una temporada a la presó de Figueres, l’hotel Mena, com en dèiem aleshores, ja que el seu director era el Sr. Antonio de Mena Polo. També parla de l’altra “presó”, La Carbonera, al carrer Progrés, que va ser clausurada a finals de 1942. I de l’Hotel Parìs, seu de l’actual Museu del Joguet de Catalunya, centre neuràlgic del món que envoltava els refugiats arribats a Figueres, i on es barrejaven representants consulars, oficials de l’exèrcit espanyol, membres de la Gestapo i duaners alemanys.

Records d’una època grisa i trista d’una ciutat que lluitava per sortir del caos imperant durant els primers anys de postguerra. I ens en vàrem sortir!.

Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya

L'EDAT NO COMPTE!....O SI?. SETMANA 14- Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XVIII El Sacrifici d’Ifigènia

La gràcia que fa divuit de l’Empordà és el mosaic que representa el sacrifici d’Ifigènia. Per entre mig de les vinyes enristrades cap a la tramuntana arribareu a la barraca que tanca el delicat tresor. L’harmonia dels colors, la disposició i el moviment de les figures, la varietat dels sentiments que s’hi expressen amb un art que commou, el realisme del dibuix, l’estilisació dels elements decoratius, i fins la representació espiritual de la devesa caçadora del cervo, i del poeta diví amb la seva lira, us deixen que no teniu cor per a sentir i ulls per a contemplar. L’home que està dret a la dreta d’Ifigènia és ben verament d’un art exquisit. Quan us torneu cap a l’Escala amb el regust de d’impressió que acabeu de fruir, l’ imaginació es posa damunt de les ares d’Empòrias i li sembla que les runes es lleven i que’ls foceus vetllen encara damunt les muralles gregues de la ciutat.

L'EDAT NO COMPTE!......O SI? Setmana 13 LES GRÀCIES DE L'EMPORDÀ

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XVII Les Gallines de Marsà

Una altre de les gràcies de l’Empordà són les gallines de Marsà que van a ponre a Garriguella. ¿no n’heu sentit parlar? Tu faràs, diuen, com les gallines de Marsà que van a ponre a Garriguella. Del temps de l’avior que tota la plana en bescanta la fama. Gallines de Marsà, descuidades feineres ¿que hi trobeu en les porxades de Garriguella que no ho tingueu a casa? ¿Serà potser que us lleven un defecte que no teniu?. Ah ¡bergant empordanès, fadristern, rodamón! ¿no ets tu l’eterna gallina de Marsà, la que escampes per tota la terra catalana el do inestroncable de la teva energia? ¿no ets tu el que cerques el nial meravellós?. Si és aixís, gallines de Marsà, si és un ingenu esperit d’ultracuidança lo que us mena a ponre en la porxada del veí, beneïda sigui la vostre energia generosa. Entre tota la plana on els homes fecunden la terra pròpia amb el seu treball, vosaltres, les gallines de Marsà, sereu una nova gràcia, com un pols d’humana flaquesa dóna més noble relleu a la virtut.

L'EDAT NO COMPTE!......O SI? Setmana 12 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XVI El Fluvià

La gràcia setzena de l’Empordà és el vell Clodianus que remontaven altres temps les naus de Fócida, carregades de sedes, de porpres i d’aromes, estàtues i gerres i armes bellament brunyides, escampant l’alegre abundància d’una civilització nova. Quan les sorres del golf cegaren el port de l’Embornies abandonada, el Fluvià trencà de camí i cercà redós vora les cases de Sant Pere. Des de la gola fins a Sant Miquel, he passat en els seus marges hores de la més suau delectació, tot imaginant, com un empordanès de pura sang, si podria enfondar-se prou el jas del riu per a fer-lo navegable fins a més enllà de Vilarrubau. Allí hi he construït un pont interior, per on podrien escolar-se les riqueses meneres de la nostre vessant dels Pireneus. Per les terres salpastres que s’extenen dejust Sant Pere fins a la mar, no hi vagis a cercar, amic rodamón, més que sensacions d’una punyenta melinconia. Però si pujes en barca riu amunt, quan seràs aprop de l’Armentera, l’aigua et fallarà, és ben veritat, més la terra la trovaràs sempre ben hermosa. El riu esfilagarsa els seus meandres per un pedregal amplíssim vorejat d’arbredes fins a Torroella de Fluvià. Allí t’ensenyaran la llarga mota de una cana d’alçària, per on saltar l’aigua, una vegada de bella nit entre els bruels furients de l’estup i la remor lamentable de les campanes, enduent-se’n devès la mar la pobresa dels pagesos, el bestiar de les corts, l’oli de les gerres, el vi de les botes, el gra de les paneres i les moles de palla i userdes. El riu s’estreny cap a Ventalló, més amunt del pas, per on el travessen les tartanes de l’Escala, i quan ets a Vilarrubau, el riu et porta a les meravelles de Palol, on un vell patriarca va escriure versos en les alzines centenàries i va decorar les pedres amb dístics d’Horaci. Més amunt de Bàscara, cap a Esponellà i Besalú, els marges del riu ens allunyen de l’Empordà on les gràcies d’un altre rodal de Catalunya, la vella, el volen amb elles, per a gaubança dels seus fills.

L'EDAT NO COMPTE!...O SI? Setmana 11 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XV Les Cançons

Una de les més nobles gràcies de l’Empordà són les seves cançons. La meva mare savia que’m plavien molt, i perxó més d’una tarda, quan ens quedàvem sols a casa cap els darrers anys dels meus estudis universitaris, havíem passat hores de reposada i divina contemplació, ella cantant baixet sense deixar la feina de repassar la roba, i jo escoltant amb d’imaginació perduda en les boires del més dolç somiar. I m’en recordo, que n’hi havia una de cançó que ella cantava més sovint, amb veu més tremolosa, com aquell que repassa un tendre record. Després nuant disperses memòries, he vingut a compendre que aquella era la cançó que li cantava el meu pare en les serenades del seu festeig:

Maries són Maries
Maries m’han de matar;
Si les Maries em maten
El morir no’m recarà

El nom d’ella i morir, el morir i el nom d’ella. No hi ha res més a la cançó .Cantem-la, cor meu, cantem-la ànima meva.

Maries són Maries

Que com més la canto més em sembla que jo soc fill d’una cançó.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al Setmanari l'Empordà el dia 7 de març del 2012

CRISI DE LLARGA DURADA

Tinc per costum escriure amb força antelació aquests articles i, per tant, miro de parlar de temes que siguin més o menys intemporals. Les circumstàncies actuals fan que a la velocitat en què es desenvolupen les coses, no sempre sigui fàcil aquest plantejament. En tot cas el que llegiu ara, segurament a primers de març, vaig escriure-ho pocs dies abans de prendre possessió del seu càrrec el nou president del Govern espanyol. Em sembla que posar en marxa un engranatge com és la direcció d’un país, un mes després de les eleccions, és un període massa llarg.

Per tant, no sé quines seran les primeres mesures que haurà pres el nou executiu, però tot em fa suposar que la paraula de moda “retallades” estarà a l’ordre del dia. Com ha va ser fa uns mesos la paraula “indignats”.

Així, doncs, en un context en què el dia d’avui sembla pitjor que el d’ahir i millor que el de demà, ens hauríem de preguntar quin ha de ser el comportament de les persones grans Penso que els que ara voltegem els vuitanta anys hem passat èpoques llargues de dificultats, com els primers vint anys de després de la guerra (1939-1959) En conseqüència, ja sabem el que és passar privacions de tota mena. La diferència abismal amb els nostres fills i néts és que nosaltres veníem d’un temps molt pitjor i sabíem que per poc que milloréssim les coses anirien canviant. I ara és a l’inrevés, venim d’una llarga temporada en què semblàvem rics de debò (i era mentida) i tot era fàcil. La caiguda ha estat formidable i costa de pair-ho.

Amb tota seguretat i si treballem conjuntament, grans i joves, ens en sortirem. Per començar des del mes de gener que estem en l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat entre Generacions, perquè ens acostumem tots plegats a treballar conjuntament. Sempre hem manifestat que les persones grans estem disposades a ajudar en la mesura de les nostres forces i possibilitats.

Una de les paradoxes de l’actual món de la gent gran és que mentre una part important de jubilats, que cobren unes pensions mínimes (cas de les vídues i d’altres col•lectius), tenen dificultats per arribar a final de mes, una altra part, també quantitativament important, és que la seva pensió constitueix l’única font d’ingressos de la família, donant-se casos que algunes persones grans que vivien en residències han estat reincorporades a la llar dels seus fills o néts per poder disposar i gestionar la seva pensió i la possible ajuda, si s’escau, de la Llei de la Dependència. Feia molt de temps que no hi havia places lliures en les residències públiques, i ara n’hi ha.

Naturalment que caldrà comprovar si aquestes persones que han tornat a casa són tractades com es mereixen, ja que aquest retorn no ha vingut donat per un atac d’estimació repentina, sinó pel que ja hem comentat.

En conseqüència les persones grans hem d’ajudar les nostres famílies i també ser solidaris amb les institucions i organitzacions, governamentals o no, que tenen per missió assistir a les persones més desfavorides. Hem de donar un exemple de serenitat i de maduresa com correspon a la nostra edat i a les nostres vivències.

M’agradaria acabar reproduint una carta publicada a La Vanguardia el mes de novembre passat. Està escrita per una persona jove, des de Sant Pere de Vilamajor, a la comarca del Vallès Oriental, i diu així: “D’uns mesos ençà s’està parlant d’exigir drets inalienables, de reclamar serveis i de donar lliçons de què han de fer els altres. Tot molt legítim, evidentment. No obstant això, m’agradaria reflexionar. Molts dels nostres avis van realitzar el sacrifici suprem en una guerra entre germans, i la sanitat no era universal. La majoria dels nostres pares i mares van haver de posar-se a treballar per obligació, essent encara infants o fins i tot marxar de casa, i la sanitat no era universal. Ens ho han donat tot, i nosaltres no hem fet res. La generació Mazinger Z som la més preparada i amb més beneficis socials que ha existit mai en aquest país. Potser ara és el nostre moment de deixar una empremta positiva en aquesta societat. Tothom diu què han de fer els altres. No sento ningú preguntar què ha de fer ell. Si s’han de perdre drets i privilegis a canvi de garantir una vellesa de qualitat als nostres pares, mares, avis i àvies, jo estic disposat a fer-ho. Per molt que ens sacrifiquem, mai no podrem equiparar-nos al seu esforç. Amb una mica de sort, també arribarem a vells”.

Si la majora dels joves pensessin com en Daniel J. Navarro, que és l’autor de la carta, de ben segur que aniríem pel bon camí. En tot cas, no ho dubteu, que per més que plogui, tornarà a sortir el sol.

Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com



.

L'EDAT NO COMPTE!....O SI? Setmana 10 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar

Gràcia XIV El Cap de Creus

La catorzena gràcia de l’Empordà és el Cap de Creus que s’enfonza com punxaguda llança en el flanc de la mar profonda. Guaita pel Nort el Cap Cerver i el port de Venus Kytereia; pel mitjorn allarga l’esguard fins a les escales d’Aníbal, i mar endins per les pulcres matinades d’hivern obira els cimals de Mallorques. Per a disposar l’esperit a cantar les belleses del Cap de Creus, l’escriptor té d’embriagar-se en la remor de les batalles, en l’encens dels oficis divins, en la joconda alegria de les núpcies i en el ressò august de les marxes triomfals. En lloc es presenta la naturalesa més èpicament valenya i hermosa. Les ones canten, rutllen i s’esberlen contra’l mur gegant; el vent, que brunzeix amb inefable parfonia les escabella, i escampa per l’aire el seu ruixim: del peu de l’ara munta una forta alenada d’aromes marines. Hi ha quelcom en l’ànima empordanesa que no s’explicaria sense la presència d’aquella immensa cavalcada de roques pirinenques, atretes mar endins per les eòliques ressonàncies de la lira d’Orfeu. Damunt de la mola sembla que’t trobis en la proa tallanta d’una nau gegantina impàvida rompent les ones bramulantes que rera’l vel de blanca espuma harmonisen tota una sinfonia de blans de zèfir i de verts d’esmeragda amb reflexes indefinibles d’àgates i rubís, morats i roses que transparenten l’ombra dels espadats i de les cales, i els sorrals i les roques, i l’espessa forra de les algues marines.