INDIGNACIÓ? ... I TANT!
He deixat passar uns quants mesos des que la paraula indignats o indignació va inundar les planes dels mitjans de comunicació com feia temps que no passava. No sé si l’autor del llibret Indigneu-vos, que sembla que ha estat el detonant que ha fet esclatar l’espoleta del malestar que anava fent la “xup xup”, havia pensat en les repercussions, moltes positives, i algunes de negatives, de la sortida al carrer de milers de persones, la seva majoria joves, per mostrar el seu desengany per la situació dels mercats de treball, econòmics, financers i el quasi caos, incertesa, por a no tenir futur, malgrat ser la generació amb més estudis universitaris de tota la història.
És bo que les persones es manifestin per expressar el seu descontentament i que ho facin de manera correcta, sense insults, amenaces i coaccions, com va passar el 15 de juny a Barcelona, quan gent, vull pensar que incontrolada, varen actuar violentament intentant impedir que els diputats del Parlament de Catalunya entressin per treballar en la sessió de debat dels pressupostos de la Generalitat. Sóc totalment contrari a les amenaces i la violència de tota mena. Estic a la vora de complir vuitanta anys i, per tant, vaig viure aquell temps ignominiós de la postguerra civil espanyola en que era preceptiu anar amb la boca tancada, no per por dels refredats, sinó per les conseqüències que podia tenir qualsevol manifestació, no només perquè pogués ser contraria als interessos del règim existent, sinó perquè simplement que no fos favorable. Per això em va agafar un cal fred i un malestar anguniós veient les imatges en què l’alcalde de Figueres, persona totalment dialogant amb tothom i de tarannà pacífic, intentava arribar al seu lloc de treball i no podia fer-ho normalment. I com ell altres diputats i diputades. Vergonyós en grau superlatiu.
Una vegada dit tot això, també m’agradaria dir que ja seria hora que els politics escoltessin més el que la gent del poble reclama. Que no fessin més el sord. En aquest temps de vaques magres, seria bo que tothom s’estrenyés el cinturó de veritat. És normal que els polítics cobrin pel seu treball, perquè en cas contrari només els rics és dedicarien a la política, però que ho facin d’acord amb les retribucions del mercat laboral. No es tolerable que hi hagi càrrecs amb retribucions brutes de molts milers d’euros anuals, com ara .els sous dels principals càrrecs de les diputacions, que penso que els hauria de fer mal el cor. Moralment no es poden queixar quan la ciutadania els gira la cara en les eleccions. Jo prou intento convèncer la gent que no tots els politics són iguals, però davant de les evidències he de claudicar.
I que no em diguin que estalviar en sous és la xocolata del lloro. I tampoc que cobren sous per sota del que estableixen les associacions municipalistes, com la Federació de Municipis de Catalunya o l’Associació Catalana de Municipis. Quines persones integren aquests organismes? No és allò de “yo me lo guiso, yo me como, como Juan Palomo?” Voleu dir que no és una altra ensarronada per col•locar més gent del grup que mana? Els estranya que cada dia el malestar sigui més profund?.Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Conselleries, Delegacions del Govern Central. No és excessiva tanta burocratització?.Ah, i a Barcelona, encara una més:l’Àrea Metropolitana!
Les persones grans que vàrem viure el llarg túnel de l’anterior règim teníem l’esperança que amb l’arribada de la democràcia les coses serien més justes. I és veritat que sí que ho són. Però en una mesura que no és satisfactòria de bon tros. I les coses es van eternitzant. Tant, que ha arribat un moment en què alguns nostàlgics de temps passats, amb la rialleta sota el nas, diuen “no volíeu democràcia, doncs ja la teniu”.
No és hora ja de tenir una llei electoral? Fa més de trenta anys de l’aprovació de la Constitució i de l’Estatut. Hem hagut de tenir paciència perquè el període de la transició va ser extremadament perillós. I als joves que pensen que no es varen fer les coses ben fetes els he de dir que rumien el que va passar al 23F del 1981. Com penseu que haguessin reaccionat els poders fàctics un parell d’anys abans? Però ara no hi ha excuses. Les Forces Armades ja fa anys que han assumit el seu paper i penso que l’exerceixen molt correctament..
És hora, doncs, que qui pot fer-ho actuï d’una vegada escoltant el malestar latent i que no actuï d’esquena al poble. Que demostrin, amb fets, no amb paraules, que treballen pel poble. Que es posin al seu nivell. Amb les remuneracions també!. Ja saben allò de la dona del Cèsar, no només ha de ser honrada, sinó que ha de semblar-ho!
En cas contrari, cada dia que passi, el malestar serà més patent i els grups de protesta aniran en augment. Fins a on? Llegim La Matemàtica de la Història d’Alexandre Deulofeu i aviat sortirem de dubtes.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya.
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada