VUITANTA ANYS:
Moltes gràcies a totes les persones que m'han felicitat pel meu aniversari. Vuitanta anys són molts, i a més, havent tingut un infart de miocardi abans dels 42 anys, i a l'any següent una depressió nerviosa. Gràcies al doctor Juan Forment Soler i a la psicòloga Blanca-Rosa Serra Rosa que em van curar. Si aleshores m'haguessin donat a signat per assegurar-me viure fins els 70 anys ho hauria fet i ja feria 10 anys que no hi seria i m'hauria perdut els 10 anys que he col·laborat amb les organitzacions de suport a la gent gran i que tantes satisfaccions i amics/gues m'ha donat. Amb això vull dir que si seguim les indicacions i consells dels metges, que en tenim de molt bons, tant a Catalunya com a Espanya, podem arribar lluny. També vull recordar als professionals de la sisena planta (cardiologia) de l'Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i a l'equip d'intervencions quirúrgiques cardíaques (operacions a cor obert) del mateix hospital, que el mes de febrer de l'any 2007 em van canviar les "canyeries" i em van col·locar tres "bay pass" que funcionen de meravella.
La ciència mèdica ha avançat tant al nostre país que la gent gran podem estar contenta i segura d'ésser ben atesa. Vivim en una part del món privilegiada i a vegades sembla que no ho sapiguem veure! Les operacions de cor que avui es fan a Girona, els anys 70 només es feien a Chicago (EEUU) i si la bossa no hi arribava podies anar a Montpellier (França). Ara ho tenim a quatre passes i sense pagar.
Salut!
dimecres, 21 d’agost del 2013
dimarts, 13 d’agost del 2013
VIST AMB BONS ULLS - publicat al setmanari Empordà del 13 d'agost del 2013
EL FUTUR DE LES PENSIONS (II)
Acabarem d’explicar en aquest segon i darrer article del llibre “La reforma necesària. El futuro de las pensiones” dels professors Nicholas Barr i Peter Diamond, les conclusions a què arriben després d’un detallat estudi dels sistemes emprats en els països detallats en l’anterior article. Diuen que la causa principal de les “crisis” de les pensions és el fracàs per adaptar-se a les tendències a llarg termini.
En resposta a aquestes tendències manifesten que qualsevol millora del finançament d’un sistema de pensions ha d’incloure una o diverses d’aquestes mesures:
Majors taxes de contribució
Menors prestacions
Jubilació més tardana amb idèntica prestació
Polítiques, amb un major estalvi, dissenyades per augmentar la producció nacional
Les pensions són complexes, no resulten fàcils d’entendre i la seva reforma resulta difícil en el pla polític quan es veu venir que trencarà unes expectatives econòmiques mantingudes amb caràcter prolongat i universal. Però una bona reforma de les pensions és important per a la vida de les persones -en la doble qualitat de treballadors i pensionistes actuals i futurs- i per a l’economia en el seu conjunt. Malgrat els molts reptes que planteja, la reforma de les pensions pot fer-se de forma satisfactòria.
Precisament, i ara ja deixant de banda el llibre que hem comentat, voldria fer-me ressò de les manifestacions que va fer el passat mes de febrer el senyor Tomàs Burgos, secretari d’Estat de la Seguretat Social d’Espanya, en la seva compareixença en el Consejo Estatal de las Persones Mayores de Madrid i que ens varen ser explicades per la representat del Consell de la Gent Gran de Catalunya en el darrer ple a què jo vaig assistir. El senyor secretari va començar dient que el nombre de pensions contributives és de més de 9 milions i el de no contributives de més de mig milió. Que el 28% reben complements a mínims, que l’import total a pagar mensualment és de 7.600 milions d’euros. També, i aquesta és una dada nova, almenys per a mi, que la Seguretat Social és propietària de 2.326 immobles, i que, encara que va ser una promesa del Tercer Congreso Estatal de Personas Mayores, de l’any 2009, el Consejo Estatal de Personas Mayores no forma part del Pacte de Toledo. Doncs això, i jo hi era present, ens ho va prometre el senyor Rodríguez Zapatero.
A continuació va anar desgranant una sèrie de mesures que no difereixen gaire de les conclusions detallades pels economistes del llibre que hem resumit. El senyor Burgos va presentar un text que parla del reforçament de la sostenibilitat i la viabilitat dels sistema de pensions de la Seguretat Social, dividit en quatre apartats: consideracions generals, situació dels sistema de pensions, la nova regulació de la llei 27/2011 i una síntesi de les jubilacions anticipades.
De fet, gairebé tota la dissertació va recaure en les jubilacions anticipades, vertader camp de batalla per apaivagar la sangria monetària, ressaltant el contrasentit que en un procés d’envelliment de la població, s’ampliés, de forma progressiva, l’edat ordinària d’accés a la pensió de jubilació i, pel contrari, es mantingués fixa l’edat a la qual una persona podia accedir, de forma anticipada, a la protecció. Això es corregirà i, per tant, les edats d’accés anticipat a la pensió de jubilació aniran en paral•lel a la variació d’accés ordinari d’entrada a la jubilació. El mateix tractament tindran les jubilacions parcials. També està prevista la possibilitat que una persona rebi una part adequada de la seva pensió, encara que exerceixi un treball, tant si és per compte propi o a càrrec d’altri.
Totes aquestes mesures van ser corroborades pel Consell de Ministres del 15 de març, i encara no ha arribat el vertader ajust de les pensions, que serà la decisió que la revalorització no es faci d’acord amb la inflació, sinó amb un nou barem que tindrà en compte el creixement del PIB (producte interior brut) que suposarà que les pensions públiques perdran any rere any poder adquisitiu, almenys fins que l’economia torni a créixer per sobre de l’IPC (índex de preus al consum).
No cal dir que d’aquest tema en sentirem parlar amb assiduïtat, no en va té una importància econòmica capital, que a ningú se li escapa i que toca totes les persones.
Martí Carreras i Ginjaume
President Associació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà
marticarrerasginjaume@gmail.com
Acabarem d’explicar en aquest segon i darrer article del llibre “La reforma necesària. El futuro de las pensiones” dels professors Nicholas Barr i Peter Diamond, les conclusions a què arriben després d’un detallat estudi dels sistemes emprats en els països detallats en l’anterior article. Diuen que la causa principal de les “crisis” de les pensions és el fracàs per adaptar-se a les tendències a llarg termini.
En resposta a aquestes tendències manifesten que qualsevol millora del finançament d’un sistema de pensions ha d’incloure una o diverses d’aquestes mesures:
Majors taxes de contribució
Menors prestacions
Jubilació més tardana amb idèntica prestació
Polítiques, amb un major estalvi, dissenyades per augmentar la producció nacional
Les pensions són complexes, no resulten fàcils d’entendre i la seva reforma resulta difícil en el pla polític quan es veu venir que trencarà unes expectatives econòmiques mantingudes amb caràcter prolongat i universal. Però una bona reforma de les pensions és important per a la vida de les persones -en la doble qualitat de treballadors i pensionistes actuals i futurs- i per a l’economia en el seu conjunt. Malgrat els molts reptes que planteja, la reforma de les pensions pot fer-se de forma satisfactòria.
Precisament, i ara ja deixant de banda el llibre que hem comentat, voldria fer-me ressò de les manifestacions que va fer el passat mes de febrer el senyor Tomàs Burgos, secretari d’Estat de la Seguretat Social d’Espanya, en la seva compareixença en el Consejo Estatal de las Persones Mayores de Madrid i que ens varen ser explicades per la representat del Consell de la Gent Gran de Catalunya en el darrer ple a què jo vaig assistir. El senyor secretari va començar dient que el nombre de pensions contributives és de més de 9 milions i el de no contributives de més de mig milió. Que el 28% reben complements a mínims, que l’import total a pagar mensualment és de 7.600 milions d’euros. També, i aquesta és una dada nova, almenys per a mi, que la Seguretat Social és propietària de 2.326 immobles, i que, encara que va ser una promesa del Tercer Congreso Estatal de Personas Mayores, de l’any 2009, el Consejo Estatal de Personas Mayores no forma part del Pacte de Toledo. Doncs això, i jo hi era present, ens ho va prometre el senyor Rodríguez Zapatero.
A continuació va anar desgranant una sèrie de mesures que no difereixen gaire de les conclusions detallades pels economistes del llibre que hem resumit. El senyor Burgos va presentar un text que parla del reforçament de la sostenibilitat i la viabilitat dels sistema de pensions de la Seguretat Social, dividit en quatre apartats: consideracions generals, situació dels sistema de pensions, la nova regulació de la llei 27/2011 i una síntesi de les jubilacions anticipades.
De fet, gairebé tota la dissertació va recaure en les jubilacions anticipades, vertader camp de batalla per apaivagar la sangria monetària, ressaltant el contrasentit que en un procés d’envelliment de la població, s’ampliés, de forma progressiva, l’edat ordinària d’accés a la pensió de jubilació i, pel contrari, es mantingués fixa l’edat a la qual una persona podia accedir, de forma anticipada, a la protecció. Això es corregirà i, per tant, les edats d’accés anticipat a la pensió de jubilació aniran en paral•lel a la variació d’accés ordinari d’entrada a la jubilació. El mateix tractament tindran les jubilacions parcials. També està prevista la possibilitat que una persona rebi una part adequada de la seva pensió, encara que exerceixi un treball, tant si és per compte propi o a càrrec d’altri.
Totes aquestes mesures van ser corroborades pel Consell de Ministres del 15 de març, i encara no ha arribat el vertader ajust de les pensions, que serà la decisió que la revalorització no es faci d’acord amb la inflació, sinó amb un nou barem que tindrà en compte el creixement del PIB (producte interior brut) que suposarà que les pensions públiques perdran any rere any poder adquisitiu, almenys fins que l’economia torni a créixer per sobre de l’IPC (índex de preus al consum).
No cal dir que d’aquest tema en sentirem parlar amb assiduïtat, no en va té una importància econòmica capital, que a ningú se li escapa i que toca totes les persones.
Martí Carreras i Ginjaume
President Associació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà
marticarrerasginjaume@gmail.com
dilluns, 5 d’agost del 2013
Comentari polítnómic (político - económic)
FONS MONETARI INTERNACIONAL Setmana 32
No he pogut esperar un mes per comentar les recomanacions del Fons Monetari Internacional. El que no haurien aconseguit les compareixences dels presidents Mas i Rajoy i el repartiment del dèficit entre les autonomies, dignes de comentar àmpliament, que era fer-me tornar a escriure abans del 2 de setembre, ho ha fet l’organisme dirigit per la senyora Christine Lagarde, que cobra un salari net de més de 380.000 € anuals.
Recomana que a Espanya els sous és rebaixin un 10% en els propers dos anys i renya el Govern pels “increments insostenibles” de les pensions els últims anys. Deixant de banda que aquesta directora, una de les primeres mesures que va prendre en ocupar el càrrec substituint el seu compatriota Dominique Strauss Kahn, va ser augmentar-se considerablement el seu salari, (un 11%), que jo sàpiga no hi hagut cap augment grandiós de les pensions. Al contrari, que han estat congelades en els darrers anys i alguns han vist com en augmentar la retenció del IRPF l’import líquid de la pensió disminuïa.
Quant als salaris actuals, alguns ja rebaixats, només falta que es rebaixin encara més. Si el poder adquisitiu de la gent que treballa va disminuint i cada vegada es compra menys, els impostos a recaptar també seran més minsos i arribarà el moment en què només podrem repartir misèria. I, tal com deia el dissabte el vicedirector de La Vanguardia, li importa ben poc (al FMI) que el salari mitjà espanyol sigui un 25% més baix que a França. Els països del sud d’Europa ben poca cosa ens mereixem, a ulls dels països del nord, és clar. Tot plegat una vertadera vergonya!
Ara sí que m’acomiado fins a la primera, o potser la segona, setmana de setembre. Salut!
No he pogut esperar un mes per comentar les recomanacions del Fons Monetari Internacional. El que no haurien aconseguit les compareixences dels presidents Mas i Rajoy i el repartiment del dèficit entre les autonomies, dignes de comentar àmpliament, que era fer-me tornar a escriure abans del 2 de setembre, ho ha fet l’organisme dirigit per la senyora Christine Lagarde, que cobra un salari net de més de 380.000 € anuals.
Recomana que a Espanya els sous és rebaixin un 10% en els propers dos anys i renya el Govern pels “increments insostenibles” de les pensions els últims anys. Deixant de banda que aquesta directora, una de les primeres mesures que va prendre en ocupar el càrrec substituint el seu compatriota Dominique Strauss Kahn, va ser augmentar-se considerablement el seu salari, (un 11%), que jo sàpiga no hi hagut cap augment grandiós de les pensions. Al contrari, que han estat congelades en els darrers anys i alguns han vist com en augmentar la retenció del IRPF l’import líquid de la pensió disminuïa.
Quant als salaris actuals, alguns ja rebaixats, només falta que es rebaixin encara més. Si el poder adquisitiu de la gent que treballa va disminuint i cada vegada es compra menys, els impostos a recaptar també seran més minsos i arribarà el moment en què només podrem repartir misèria. I, tal com deia el dissabte el vicedirector de La Vanguardia, li importa ben poc (al FMI) que el salari mitjà espanyol sigui un 25% més baix que a França. Els països del sud d’Europa ben poca cosa ens mereixem, a ulls dels països del nord, és clar. Tot plegat una vertadera vergonya!
Ara sí que m’acomiado fins a la primera, o potser la segona, setmana de setembre. Salut!
dilluns, 29 de juliol del 2013
Comentari estiuenc ( ni polític ni económic)
TEMPS D’ESTIU Setmana 31
En aquesta darrera setmana de juliol deixarem una mica de banda la política i l'economia. Estem a punt d’entrar a l'agost, període en què gran quantitat de persones es dediquen a descansar i, sembla, que la marxa del país es fa més lenta. Per tant, durant els seus quatre dilluns no hi haurà comentaris i ens retrobarem el 2 de setembre, amb les piles una mica més carregades. Me’n vaig amb 79 anys i tornaré, si tot va bé, amb 80. Ostres, m’he fet gran (vell?) gairebé sense adonar-me’n.
Volia comentar que darrerament tinc més temps per llegir, i em ventilo un llibre de la biblioteca per setmana. Un dels que he llegit fa poc és titula “L’home de la maleta” de Ramon Solsona, premi Sant Jordi 2010. Feia temps que llegint no havia rigut tant i, al mateix temps, reflexionat sobre el pas dels dies i les relacions familiars.
El protagonista és un antic músic d’orquestra de ball que decideix, un bon dia, fer la maleta i viure un mes a casa de cadascuna de les seves tres filles. Individualista i murri es sorprèn de la vida que porten i dels nous models de família. Al mateix temps arrossega una ferida de la infantesa i, quan intenta curar-la, una situació imprevista li capgira la vida. Hi ha passatges de gran càrrega humorística, sobre tot per a persones grans que hagin viscut els temps dels boleros i de la música de postguerres.
Que passeu un bon mes i fins aviat. Salut!
En aquesta darrera setmana de juliol deixarem una mica de banda la política i l'economia. Estem a punt d’entrar a l'agost, període en què gran quantitat de persones es dediquen a descansar i, sembla, que la marxa del país es fa més lenta. Per tant, durant els seus quatre dilluns no hi haurà comentaris i ens retrobarem el 2 de setembre, amb les piles una mica més carregades. Me’n vaig amb 79 anys i tornaré, si tot va bé, amb 80. Ostres, m’he fet gran (vell?) gairebé sense adonar-me’n.
Volia comentar que darrerament tinc més temps per llegir, i em ventilo un llibre de la biblioteca per setmana. Un dels que he llegit fa poc és titula “L’home de la maleta” de Ramon Solsona, premi Sant Jordi 2010. Feia temps que llegint no havia rigut tant i, al mateix temps, reflexionat sobre el pas dels dies i les relacions familiars.
El protagonista és un antic músic d’orquestra de ball que decideix, un bon dia, fer la maleta i viure un mes a casa de cadascuna de les seves tres filles. Individualista i murri es sorprèn de la vida que porten i dels nous models de família. Al mateix temps arrossega una ferida de la infantesa i, quan intenta curar-la, una situació imprevista li capgira la vida. Hi ha passatges de gran càrrega humorística, sobre tot per a persones grans que hagin viscut els temps dels boleros i de la música de postguerres.
Que passeu un bon mes i fins aviat. Salut!
diumenge, 21 de juliol del 2013
Comentari politnòmic (político - econòmic)
Partits polítics Setmana 30
És obvi que sense partits polítics difícilment la democràcia podria funcionar. Però també cal afegir que molt hauran de canviar si volen que la ciutadania els vegi com a garants de les llibertats i deixin de tenir la mala imatge que, gràcies al comportament d’alguns, massa, s’han guanyat a pols.
Persones de reconegut prestigi acadèmic no dubten a manifestar que actualment estem en un règim difícilment denominable democràcia (govern en què el poble exerceix la sobirania) i en canvi si que en podríem dir partitocràcia. Convé que una vegada per totes es reguli una llei electoral, una llei de transparència política, es faci net dels culpables de la corrupció, es reguli el finançament dels partits, etc., etc.
En cas contrari, l’abstenció en les properes eleccions batrà rècords absoluts i al malestar per la perllongada etapa de crisi s'afegirà el desencís i s’abonarà el camp per a l’entrada del sempre perillós populisme, que podríem definir, despectivament, com l’aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per obtenir-ne un benefici.
Si els responsables, que n’hi ha, posen fil a l’agulla per netejar la imatge, amb mesures contundents, que es vegi que treballen pel poble, encara hi serem a temps. D’altra manera, si no s’actua amb urgència, estem abocats a un llarg període de descrèdit i malestar generalitzat.
És obvi que sense partits polítics difícilment la democràcia podria funcionar. Però també cal afegir que molt hauran de canviar si volen que la ciutadania els vegi com a garants de les llibertats i deixin de tenir la mala imatge que, gràcies al comportament d’alguns, massa, s’han guanyat a pols.
Persones de reconegut prestigi acadèmic no dubten a manifestar que actualment estem en un règim difícilment denominable democràcia (govern en què el poble exerceix la sobirania) i en canvi si que en podríem dir partitocràcia. Convé que una vegada per totes es reguli una llei electoral, una llei de transparència política, es faci net dels culpables de la corrupció, es reguli el finançament dels partits, etc., etc.
En cas contrari, l’abstenció en les properes eleccions batrà rècords absoluts i al malestar per la perllongada etapa de crisi s'afegirà el desencís i s’abonarà el camp per a l’entrada del sempre perillós populisme, que podríem definir, despectivament, com l’aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per obtenir-ne un benefici.
Si els responsables, que n’hi ha, posen fil a l’agulla per netejar la imatge, amb mesures contundents, que es vegi que treballen pel poble, encara hi serem a temps. D’altra manera, si no s’actua amb urgència, estem abocats a un llarg període de descrèdit i malestar generalitzat.
dilluns, 15 de juliol del 2013
Comentari politnómic (político - econòmic)
ENCARA MÉS SOBRE PENSIONS Setmana 29
Els mesos de juliol i agost publico dos articles al setmanari Empordà intentant explicar el llibre que parla sobre les reformes que cal fer en el sistema de pensions, que van publicar els premis Nobel d’economia Nicholas Barr i Peter Diamond. És del tot necessari que els que tenen la responsabilitat no esperin massa, ja que, en cas contrari es trobaran amb el problema al damunt.
Actualment ja són 9 milions les persones que perceben alguna mena de pensió i l’import total puja a 7 mil milions al mes. El mes de juny, amb la paga extra, el doble, 14 mil milions. Per poder pagar puntualment, el Govern va autoritzar la Seguretat Social a retirar una quarta part -3.500 milions- del Fons de Reserva de la mateixa Seguretat Social. Aquesta no serà l'última de l’any, ja que presumiblement per Nadal hi hauran de tornar. Amb aquestes perspectives, què passarà quan s’esgotin les reserves? L’any 2012 és varen retirar més d'11.700 milions, dels quals 7 mil milions eren del dit Fons de Reserva i la resta, 4.700 milions del Fons de Prevenció i Rehabilitació, que va quedar liquidat ara fa un any, és a dir, el mes de juliol de l’any passat.
Amb cada vegada menys persones que cotitzen i, ull viu, amb salaris baixos, cosa que repercuteix en una menor recaptació, és materialment impossible equilibrar les entrades i sortides. La solució no és fàcil, però alguna cosa s’haurà de fer, no?
Temps difícils requereixen solucions imaginatives. Hi ha algú ben preparat? Ai,ai.ai, que patirem!
Els mesos de juliol i agost publico dos articles al setmanari Empordà intentant explicar el llibre que parla sobre les reformes que cal fer en el sistema de pensions, que van publicar els premis Nobel d’economia Nicholas Barr i Peter Diamond. És del tot necessari que els que tenen la responsabilitat no esperin massa, ja que, en cas contrari es trobaran amb el problema al damunt.
Actualment ja són 9 milions les persones que perceben alguna mena de pensió i l’import total puja a 7 mil milions al mes. El mes de juny, amb la paga extra, el doble, 14 mil milions. Per poder pagar puntualment, el Govern va autoritzar la Seguretat Social a retirar una quarta part -3.500 milions- del Fons de Reserva de la mateixa Seguretat Social. Aquesta no serà l'última de l’any, ja que presumiblement per Nadal hi hauran de tornar. Amb aquestes perspectives, què passarà quan s’esgotin les reserves? L’any 2012 és varen retirar més d'11.700 milions, dels quals 7 mil milions eren del dit Fons de Reserva i la resta, 4.700 milions del Fons de Prevenció i Rehabilitació, que va quedar liquidat ara fa un any, és a dir, el mes de juliol de l’any passat.
Amb cada vegada menys persones que cotitzen i, ull viu, amb salaris baixos, cosa que repercuteix en una menor recaptació, és materialment impossible equilibrar les entrades i sortides. La solució no és fàcil, però alguna cosa s’haurà de fer, no?
Temps difícils requereixen solucions imaginatives. Hi ha algú ben preparat? Ai,ai.ai, que patirem!
dimarts, 9 de juliol del 2013
VIST AMB BONS ULLS -Publicat al setmanari Empordà el dia 9 de juliol de 2013
EL FUTUR DE LES PENSIONS (I)
Tal com ja vaig comentar en un dels darrers escrits de la sèrie “Les persones grans i el segle XXI” he estat llegint el llibre de Nicholas Barr i Peter Diamond, professors d’economia, editat per El Hombre del Tres i titulat La reforma necesaria, el futuro de las pensiones que és una excel•lent guia per entendre els reptes que s’acosten.
Intentar, encara que sigui mínimament, resumir en un parell d’articles el contingut del llibre es tasca per a mi gairebé inabastable. Per tant, intentaré transcriure el que n’he tret de les quasi quatre-centes pàgines de contingut dens i, a vegades, feixuc.
Començaré per dir que els autors fan una presentació de l’edició en castellà dient que és un llibre que tracta sobre el disseny dels sistemes de pensions i que la seva intenció no és proporcionar respostes sinó facilitar elements d’anàlisi als lectors perquè puguin formar els seus propis punts de vista, i la conclusió a què arriben en aquest pròleg és que no hi ha un únic model que sigui el millor per a tots els països. El disseny del sistema de pensions persegueix múltiples objectius i enfronta nombroses restriccions, que poden ser pressupostàries, polítiques i de la pròpia història del país. No hi ha un sistema millor perquè si la ponderació que es dóna als diversos objectius, els patrons i les restriccions difereixen, el sistema òptim normalment serà diferent també. Les qüestions examinades en bona part són també aplicables a altres parts de l’estat del benestar i, per tant, l’anàlisi que presenta el llibre pot ser rellevant per a altres àrees.
El llibre consta d’onze capítols, com ara: Antecedents, Elements bàsics de l’economia de pensions, Pensions i mercat laboral, Finançament i capitalització, Redistribució i repartiment de riscos, Gènere i família, Posada en pràctica del sistema de pensions, Diversitat internacional i canvis des de 1950, Sistemes de pensions en diferents països, Sota la lupa, la reforma de les pensions a Xile i Xina i Principis i ensenyament per a la política. En aquest darrer hi ha una part final subtitulada “ conclusions “ a la qual em referiré en l’article del proper mes.
Els països examinats són: Argentina, Xile, la Xina, els Països Baixos, Nova Zelanda, Polònia, Singapur, Suècia, el Regne Unit i Estats Units, quatre dels quals són d’Europa, tres d’América, dos d’Àsia i un d’Oceania. Capítol especial per a Xile i la Xina ja que tots dos varen protagonitzar una important reforma del sistema de pensions, que en el cas de Xile va consistir, ni més ni menys, que passar del sistema de repartiment al de capitalització, amb múltiples variants del que entenem nosaltres per capitalització.
També consta d’una sèrie de figures i taules per a fer comparacions entre diversos temes i països i em va cridar l’atenció una taula de l’any de reconeixement del dret a vot de les dones. Aquest dret a Espanya és va assolir l’any 1930, igual que a Portugal, i abans que a França (1931) el Japó (1944) Itàlia (1945) o a Suïssa (1971). Aclareix que aquestes dates no representen necessàriament la data de ple dret al sufragi i que en alguns països les dones varen tenir restriccions addicionals, com una edat mínima de vot posterior a la dels homes. I que el dret a votar no sempre incloïa el dret a ser elegit.
Abans d’acabar per avui, només vull dir que el tema de les pensions és un dels més importants a què s’enfronten els estats, sobretot els d’Europa, amb una població envellida i amb una taxa de natalitat molt baixa. I que s’hauran de trobar solucions que, naturalment, siguin diferents de les que proposava el ministre de Finances del Japó, que comminava a morir-se a la gent gran que ja no podia valer-se per si mateixa.
Una de les proves d’una societat justa és l’estàndard de vida de la gent gran, especialment de la més pobra. I aquí s’hauran de fer esforços econòmics importants. Penso que si totes les nacions fessin un pacte de no agressió, molts dels recursos destinats a armaments i a polítiques de defensa podrien anar a l’estat del benestar. És una utopia?
Martí Carreras Ginjaume
President Associació Cultural Gent Gran Alt Empordà
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
