El blog d'en Martí

dilluns, 23 de març del 2020

.- Publicat al setmanari Empordà del 17.03.2020

VIST AMB BONS ULLS

GENT GRAN I PENSIONS

La darrera vegada que vaig parlar de les pensions va ser el juliol del 2017; per tant han passat més de dos anys i mig i tot plegat només ha fet que empitjorar. Els governs d’Espanya, en crisi permanent, no han estat capaços de fer res per trobar solucions adequades. I així hem arribat a finals del 2019 amb unes xifres que maregen. 9.759 milions és l’import de les pensions: de jubilació 71%, viduïtat 17%, incapacitat permanent 10%, orfandat i a favor de familiars 2%. També el nombre de pensions ha batut el rècord, amb un total de 9.801.379. I la guardiola de les pensions creada l’any 2000 i que el 2011, en l’últim govern de Rodríguez Zapatero, va arribar als gairebé 67.000 milions, ha quedat reduïda a la insignificança d’uns 1.500 milions.

Alguns experts vaticinen que la rebaixa de les pensions és inevitable per garantir-ne el futur, ja que el dèficit de la Seguretat Social, que continuarà en augment els propers anys, no es por finançar indefinidament amb càrrec a l’endeutament públic. Els que així opinen diuen que les tensions que hi ha entre els ingressos per cotitzacions a la Seguretat Social i el pagament de les pensions converteixen el sistema en insostenible i auguren que les pensions no desapareixeran, però que en el futur evolucionaran a la baixa progressivament, fins que quedin en pensions assistencials. La paradoxa és que la gent considera que les pensions són baixes, i en canvi el sistema no les pot mantenir; com sigui que l’esperança de vida ha augmentat, mantenir un nivell de vida digne tants anys a compte de la pensió serà complicat.

Els jubilats dels anys 50, 60 o 70 tenien una esperança de vida desprès de la jubilació d’entre cinc i deu anys; actualment és de vint o vint-i-cinc, i molt aviat és produirà la jubilació de la generació dels anomenats baby boomers, nascuts entre 1957 i 1967, que és la més nombrosa. Caldrà, doncs, en primer lloc, allargar l’edat de jubilació, encara que el debat sobre com fer sostenible el sistema s’arrossega des de fa decennis i no acaba mai de trobar-se la solució adequada. Altres països sembla que sí que han trobat alternatives viables per garantir la jubilació dels seus ciutadans i potser seria bo estudiar fins a quin punt algun d’aquests models podria ser transferible al nostre país. En alguns països han adoptat els anomenats “comptes nocionals”, que, per dir-ho ras i curt, em sembla que és un sistema de capitalització, segurament amb algunes diferències, sistema oposat a l’espanyol que és el de repartiment.

El nou govern -per primer cop un govern de coalició- entre el PSOE i Unides Podem, ja ha anunciat que les pensions s’apujaran un 0,9% aquest 2020 i que en un futur els augments tornaran a fer-se tenint com referència l’IPC de l’any anterior. Ja he manifestat en altres ocasions que seria partidari que els augments anuals es fessin de manera lineal en lloc de percentual com es fa sempre. Amb aquest sistema percentual la diferència entre la quantia de les pensions augmenta cada any. Un govern socialista, el de Felipe Gonzalez, ho va canviar un any, els sindicats s’hi van posar en contra, van apel·lar i els tribunals els van donar la raó. Vaticino que entrem en un període en que les tensions entre el govern i el capitalisme seran de gran magnitud. Veurem cap a on es decanten les coses, però seria ben lamentable que les persones que han cotitzat tants anys veiessin escapçats els seus drets adquirits .

Esperem i desitgem que els designis fatalistes que alguns pregonen no siguin tan greus, perquè, com he dit en altres ocasions, fer-se vell és feixuc; si a sobre ho fas amb dificultats econòmiques, ho és molt més.

Salut i sort per a tothom.

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

dimarts, 28 de gener del 2020

Publicat al Setmanari Empordà del dia 28.01.2020.

VIST AMB BONS ULLS

LA FIGUERES DELS SEIXANTA/SETANTA

Arran de la mort de l’amic Albert Ferrer Broch, un dels fundadors del Club Ciclista Empordanès, l’expresident del club Josep Maria Martorell i jo mateix, que vaig ser-ne secretari, comptador, vicepresident i president, vàrem recordar una època brillant del Club del qual l’Albert en va ser un gran dinamitzador. Fundat l’any 1945 per un grup d’entusiastes del ciclisme, el seu primer president va ser el senyor Rupert Prim i Viñas i la primera seu el cafè de l’Oli. Vaig entra-hi com a secretari l’any 1961 en la junta presidida pel senyor Joan Pujol Carbonell, quan tenia la seu al Cafè Novedades, i més tard vam anar al Cafè Europa i al Casino Menestral. Vam recordar les persones que varen formar les Juntes directives que durant més de 50 anys varen organitzar un munt de proves ciclistes, que aconseguiren que el Club fos un dels més importants de Catalunya, només superat per la Unió Ciclista de Sants, que organitzava la Volta a Catalunya. Hi va haver persones molt importants al club com en Marcelino Castelló, que es va fer mereixedor de la insígnia de brillant, l’única que s’ha entregat. I naturalment vam recordar als corredors que defensaven el club amb les marques Gimson i Emporium. Recordo en Joan Rodó, en Jaume “Met” Suñer, els germans Pacreu, el “mejicano”, en David Fernàndez, en Surià, en Lagresa, etc. etc,

També vàrem recordar als “Amics d’en Francesc Guillamet i Navarra”, amb el seu president al capdavant, el senyor Pere Cardona i Navés, mecenes del ciclisme i de l’esport en general, així com la gran col·laboració que sempre vam tenir de les dues fàbriques de bicicletes figuerenques, la Gimson de l’empresa Gimbernat Hermanos i l’Emporium de la Riera i Juanola. Si no recordo malament de les cinc fàbriques de bicicletes que hi havia a l’Estat espanyol, dues eren a Figueres, una a Mollet del Vallès i les altres dues a Guipúscoa, crec recordar que era a Eibar.

Al mateix temps vam fer un repàs d’aquella aquella Figueres que jo tant enyoro; la Figueres dels anys seixanta, una petita ciutat comercial, però amb un grapat d’indústries del ferro que donaven feina a molts figuerencs i figuerenques: sense que s’ofenguin les que no recordo, podríem citar, a més de les dues ja anomenades, Trilladores Avellana, Indústries Fita, Indústries Ferrer i la fàbrica de suro Industrial Corchera Bertran. A més de molts tallers de peces de bicicleta, llantes, pedals, etc. en els quals molts treballadors de les fàbriques de bicicletes hi feien hores extres per acabar d’arrodonir el sou. Era tan important la indústria del ferro, que per la seva festa anual, Sant Eloi, organitzaven una festassa a la Sala Edison (un altre indret de grans records d’aquells temps, avui en estat lamentable).

Una Figueres petita, ben arreglada, amb classes socials perfectament diferenciades que tenien el seu esbarjo en el Casino Esport, el Casino Menestral i la Societat Coral Erato. Una Figueres en què ens coneixíem pràcticament tots i que quan sorties al carrer tenies feina a saludar tothom; no com ara, que com em va dir un amic que ratlla els noranta: “noi, fa dues hores que dono voltes per Figueres i el primer que conec ets tu”.

Arribats a aquest punt, pensareu que soc un nostàlgic dels temps passats. No sé si és exactament això, però el que no vull dir és que qualsevol temps passat va ser millor, perquè no és veritat. Els temps actuals són diferents als de la nostra joventut i maduresa, i ens costa d’assimilar.

Malgrat tot el que heu llegit, hem de ser conscients que les coses són com són i els figuerencs i figuerenques hem de col·laborar amb les nostres autoritats per aconseguir que la capital de l’Alt Empordà torni a ésser el que havia estat. Les xarxes socials denuncien cada dia fets incívics, i hem de fer el que calgui per revertir aquesta situació.

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

dimarts, 16 de juliol del 2019

Publicat al Setmanari Empordà el 16.07.2019

VIST AMB BONS ULLS

LA LLENGUA PRÒPIA

A mitjan mes de maig es va celebrar a Barcelona la II festa titulada “Fes-te de la llengua” en la qual un grup de nois i noies d’ESO es van presentar al concurs que organitza la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i que consisteix en donar a conèixer els mots o expressions que fa servir el jovent amb més o menys regularitat. En aquesta ocasió va resultar escollit l’Institut de la Vall del Tenes de Santa Eulàlia de Ronçana, al Vallés Oriental, que va presentar un conjunt de deu noves expressions.

Els assistents, tots alumnes, van triar com a guanyadora l’expressió “ser un tiraques”, atribuït a la persona que tira la canya per intentar lligar. Les altres que es van presentar són: “pretecnològic” , per designar a la persona de més de 60 anys; “boca xancle”, al bocamoll; “totxíssim”, en lloc de boníssim; “tu flotes?”, per tu al·lucines?; ”comptadies”,en lloc de calendari; “això no fufa”, per no funciona; “destrossabudells”, per assenyalar el menjar que es posa malament i “ pin o xapa”, per dir m’és igual.

Finalment, l’expressió que va rebre més vots per part dels membres acadèmics de l’IEC, va ser “estàs boig o pessigues vidres? “usada per destacar una acció forassenyada.

Trobo molt encertat que es doni veu a les noves expressions que fan servir els joves. El lèxic ha de ser quelcom viu i, com a tal, subjecte a modificacions. Un dels organitzadors va ser en Màrius Serra, reconegut lingüista que en la seva columna El Rum-Rum a La Vanguardia , i parlant d’aquesta festa, entre altres coses, deia: “...Hem de combatre moltes fòbies socials, i una d’elles és la linguofòbia. D’aquí que el propòsit de la festa fos que els participants aportessin expressions espontànies que fan servir en els seus cercles i que no figuren en el diccionari. La creativitat verbal és inherent a l’adolescència, ni que només sigui per defugir la comprensió dels adults, transgredir les normes imposades i homologar-se a algun grup d’escollits. La identitat és un edifici en construcció i, encara que la façana sembli molt important, els materials lingüístics són fonamentals perquè l’estructura que la sustenta es mantingui sòlida...”.

Per cert, parlant d’en Màrius Serra he de dir que publica cada dia al diari que ja he esmentat els mots encreuats. Va succeir ja fa uns quants anys, crec que al juliol del 1990, a l’Avel·lí Artís i Gener, Tísner. Confesso que en soc un empedreït seguidor que cada dia m’hi entretinc una bona estona. Rarament em fico al llit fins que he solucionat tant el de català com el de castellà. Fins a tal punt hi estic obsessionat que els guardo, una vegada resolts i corregits, amb la puntuació dels errors que he tingut. Encara que sembli mentida, guardo els “crucigramas” en castellà d’en Fortuny des del primer que va publicar, i si no he comptat malament el proper 15 d’agost arribarà als 12.000. A raó d’uns 363 cada any són més de 33 anys. Els d’en Serra també els guardo, però no fa tants anys. Tots dos ho saben, ja que els vaig anar a saludar, ja fa uns quants anys, quan varen venir convidats pel Museu del Joguet de Catalunya. La meva afició a resoldre els mots encreuats bé de lluny. Va ser sobre els anys seixanta , quan a l’empresa que jo treballava venia cada dia un senyor a llegir el diari, xerrar una estona amb l’amo i després fer els mots encreuats, en castellà. Ell me’n va ensenyar.

Els de català, els vaig començar a solucionar uns anys més tard. Va ser el senyor Josep Barat, secretari judicial, que un dia al Cafè Royal, en veure que jo feia el de castellà em va encoratjar a fer el de català i durant uns dies el fèiem conjuntament. Al cap de poc em deia: ja pots anar sol.

Animo a fer mots encreuats. Sempre s’aprèn, sobretot a escriure les paraules.

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

dimarts, 25 de juny del 2019

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat a l'Empordà del 25.06.19

Publicat al setmanari Empordà 25.06.19

VOLUNTARIAT I GENT GRAN

Dins dels actes que es van celebrar per la setena FIRA per a la GENT GRAN i a iniciativa de la Fundació Vergés Ginjaume es va celebrar una conferència col·loqui amb el suggestiu títol de “Gent Gran i exclusió social” en la qual varen participar els representants de cinc associacions figuerenques que tenen en comú procurar el major benestar possible a les persones grans. En aquest cas van ser: Càritas Figueres, Associació de Serveis Integrals del Futur (A.S.I.F.) Associació Malalts d’Alzheimer, Creu Roja Figueres i Fundació Vergés Ginjaume. El col·loqui va ser moderat per la doctora Bonany, que durant el temps que va ser regidora de l’Àrea de Servei d’Atenció de les Persones va donar mostres del seu interès envers les persones grans i va reanimar el Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament figuerenc. I, a més és col·laboradora setmanal d’aquest setmanari amb la seva columna dedicada a temes de salut.

Cadascuna de les persones que integraven la mesa ens varen anar explicant quin era el treball que realitzaven, els seus projectes, les seves il·lusions i les ajudes que podien oferir a les persones grans per evitar caure en el perillós status d’exclusió social. La solitud de les persones grans és enorme i això va propiciant, si no s’hi posa remei, el seu deteriorament cognitiu, mental i físic. Recordo que en època de la doctora Bonany, en la qual jo formava part del Consell Municipal de la Gent Gran, que vàrem fer una enquesta molt complerta entre les persones grans de la ciutat i em va sobtar sobre manera que n’hi havia que no sabien que existia el Casal de la Gent Gran, avui Casal Cívic Figueres- l’Empordà , quan feia gairebé trenta anys que funcionava.

El tema de l’habitatge també és primordial; moltes persones grans viuen soles en pisos poc adaptats a les seves condicions físiques i moltes, en pisos antics, sense ascensor, fet que dificulta que puguin sortir al carrer, ni que sigui per anar a comprar el més elemental per poder anar vivint.

En el que varen coincidir tots és que falten persones voluntàries que vulguin ajudar, encara que només sigui per fer companyia o donar conversa. Una persona que viu sola es pot passar dies sense escoltar cap veu que es dirigeixi personalment a ella, i això pot fer més mal que estar-se de menjar. La solitud és punyetera i va minant de mica en mica els ànims dels que se senten sols. El representant de la Creu Roja, amb bon criteri, va dir que potser les persones que es prejubilen i que de cop i volta es queden sense saber què fer, podrien solucionar la mancança de voluntaris. I jo afegeixo que també ho podrien fer les persones jubilades d’entre 65 i 75 anys que tenen una bona salut. És el lema que sempre ens recordava la regidora Maria Rosa Imbert (E.P.D.) “gent gran per la gent gran”. Sempre dic que personalment dels anys que vaig dedicar a formar part dels consells de Gent Gran de Figueres i de l’Empordà i sobretot del Consell de la Gent Gran de Catalunya, en tinc un gran record perquè em va donar l’ oportunitat de conèixer gent gran que s’escarrassava per trobar solucions als problemes de la gent gran. Això va ser entre els setanta i els vuitanta anys. Encara recordo amb gran satisfacció quan la demarcació de Girona va ser la primera en aconseguir la recepta electrònica per a malalts crònics, un any abans que Barcelona, i que feia que no haguéssim d’anar a buscar les receptes cada mes.

Figueres i els seus habitants podem estar contents de tenir en la nostra societat totes aquestes associacions que dediquen els seus esforços a trobar solucions per fer més agradable la vida a les persones grans que poden estar en perill de quedar aïllats socialment. Com he repetit alguna vegada, fer-se gran és feixuc; si a més a més estàs sol, encara més.

Moltes gràcies a tots els que es preocupen que això no passi.

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

dissabte, 15 de juny del 2019

PLE DE CONSTITUCIÓ DEL NOU AJUNTAMENT.- 15.06.2019

Deixant apart la caótica entrada dels regidors a l'Ajuntament i les traves per a l'accés del públic a la sala de Plens, en conjunt l'acte -com no podia ser d'una altre manera- s'ha desenvolupat de manera força correcte. La secretaria de l'Ajuntament ha començat a parlar a les 11,54 (sí, sis minuts abans de l'hora fixada) per formar la mesa d'edat, amb el regidor /regidora més gran i més jove, en aquest cas, un home i una dona. El més gran. l'home, ha estat nomenat president de la mesa. Per tres vegades hem escoltat els noms dels 21 regidors per diversos tràmits reglamentaris. entre ells l'acatament a la Constitució, que la majoria a promés complir per imperetiu legal. A continuació s'ha demanat als caps de llista de les sis formacions polítiques que han obtingut representació si es presentaven per accedir a l'alcaldia. Tres sí i tres no. Els tres que han dit que sí han estat els caps de Junts, Erc i C,s. Els altres que han dit no són Psc, Canviem i Guanyem. La votació ha estat secreta. Una vegada acabada s'ha procedit a comptar els vots dels tres candidats. Junts 8 vots, Erc 11 vots,C,s 2 vots. Per tant a les 12,24 ha estat nombrada alcaldessa de Figueres, la cap de llista d'ERC, la senyora Agnés Lladó Saus.

Ja com a nova alcaldessa ha donat la paraula als caps de llista de les cinc formacions, per aquest ordre: Junts, Psc, C's, Guanyem i Canviem. Les intervencions han durant de promig uns 8 minuts cada una. Els oradors, alguns ja veterans i altres de nous han manifestat la seva voluntat de treballar per colocar la ciutat en el lloc que li correspon com a capital de la comarca i han donat a coneixer les raons del seu vot.

Per acabar l'alcaldessa ha tancat aquest Ple d'investidura amb un discurs ben construit, ha manifestat que es declara feminista, republicana i independentista. A enumerat els deu punts en que es basarà la seva actuació i que treballarà per reduir l'exclusió social, l'atur i l'abandonament escolar que es xifren en el 47,5%, el 15,5% i el 17%, respectivament. A aixecat la sessió a les 13,10.

Fins aquí els fets, tant objectivament explicats com ho he sabut fer-.ho. La meva opinió personal és que dels discuros d'intencions no en faig mai gaire cas. El que valen són els fets. L'equip que manarà a l'Ajuntament a partir d'ara ha de saber que la opinió pública figuerenca està dividida i que el que facin serà mirat amb lupa. Tan debó encertin i la nostra ciutat torni ha ser el que havia estat sempre: un referent polític, social i cultural. Que així sigui. D'aqui a 100 dies, si puc, tornarè a explicar com ho veig.

Gràcies a totes i tots per treballar per Figueres. Salut!.

dimarts, 30 d’abril del 2019

VIST AMB BONS ULLS .- Publicat a l'Empordà del 30 d'abril del 20o19

L’ART DE COMUNICAR

Parlar o escriure per comunicar és més difícil del que sembla. En aquests temps que estem passant, en plena doble campanya electoral, l’allau d’informació que fàcilment deriva en desinformació, crec que és excessiva. Si als mitjans tradicionals de la premsa escrita, la ràdio i la televisió hi afegim les xarxes socials ens adonarem ràpidament que la verborrea, oral o escrita, és exuberant. Ja ho diuen: “poques paraules i ben dites,”.

Sóc un fan de diversos escriptors o periodistes que procuren ser breus i concisos en les informacions. Per a mi, el que talla el bacallà en aquest sentit és el mestre Joaquim Maria Puyal que a les 8,30 de cada matí de dilluns a divendres i a Catalunya Ràdio té un espai titulat “La mirada d’en Puyal”, en el qual durant no més de quatre minuts ens fa una detallada explicació del tema que ha escollit. Considero que és molt difícil sintetitzar en tant poc temps el que es vol dir, però crec que és la manera com s’ha de fer. Un altre dels que m’agrada com escriu i que d’una banalitat en fa un article interessant és l’escriptor Quim Monzó, que escriu amb una mena de sornegueria empordanesa que m’encanta i que se li deu haver encomanat de les seves llargues estades a Maçanet de Cabrenys.

Penso també que un dels èxits del Twitter va ser que només es poguessin fer servir 140 caràcters, encara que ara s’admeten “tuïts” de fins a 280, que segons he llegit gairebé ningú esgota totalment. He de dir que en la darrera entrega del lliurament de distincions Ciutat de Figueres, em va agradar molt el discurs del figuerenc Dídac Lee, que va explicar moltes coses amb poques paraules, en contraposició d’altres que van parlar més estona i van dir menys coses interessants. No sé qui és que va dir que preparar un discurs de dues hores es podia fer en menys temps que preparar una discurs de deu minuts, el qual era molt més laboriós.

Imagino els discursos que feia el dirigent cubà Fidel Castro, que duraven unes sis o set hores. El cansament i l’avorriment devia ser generalitzat. Amb el meu recordat i enyorat amic Narcís Oliveres n’havíem parlat sovint i jo li preguntava si el posava nerviós que quan feia una conferència els de la fila de davant es miressin contiuament el rellotge. Deia que sí, però que encara el feia patir més que, a més de mirar el rellotge de polsera, s’espolsessin el canell per comprovar que el rellotge no estava parat. Va ser ell que em va explicar que en els seus discursos procurava no passar d’una hora, ja que havia sentit a dir que la Montserrat Vayreda deia que el que parlava més temps era perquè volia demostrar que sabia molt d’aquell tema i que podia ser catalogat de presumptuós.

Tornant al començament i al tema de les eleccions, llegeixo a La Vanguardia que Facebook posarà en marxa un equip per detectar “notícies falses” (ells ho escriuen en anglès, però jo em resisteixo a fer-ho) i augmentar els controls. Molt bé, ja convé, perquè també ens assabenta que el 86 % d’espanyols usuaris de les xarxes tenen dificultats per diferenciar el que és mentida del que és real en aquests canals, i que som els europeus que més creuen les falòrnies. Vist aquest panorama, a veure si tenen raó els que diuen que potser caldria alguna cosa més que ser major d’edat per tenir dret a vot. Ja sé que això no és gaire democràtic, però si tanta gent té problemes per saber si les coses són veritat o mentida, cal suposar que a l’hora de votar els deu passar el mateix i després ens sorprenem de segons quins resultats.

En fi, repeteixo, les coses com més clares i entenedores millor. I no massa llargues.

Que tinguem sort !

Martí Carreras Ginjaume.

Articulista

dimarts, 26 de febrer del 2019

. Publicat a l'Empordà del 26 de febrer del 2019

"...EM FIGUERES", UN MISSATGE DE MODA.

Fins al moment que escric aquest article ja tenim tres eslògans: transformem, canviem, guanyem Figueres. Com que crec que seran almenys vuit o nou les formacions polítiques que es presentaran a les properes eleccions municipals del maig i com que crec que tothom ha de col·laborar en els desitjos de prosperitat de la nostra ciutat, n’ofereixo uns quants més: Per els que fa anys que manen: Conservem Figueres; per als que havien manat abans: Recuperem Figueres. Per als que no han manat encara: Ordenem Figueres, i així anem fent. Alguns diuen que no són partits polítics, sinó plataformes electorals. Això ho trobo força encertat. Sempre he pensat que la paraula “partit”, significa trencat, desunit, desfet. I la realitat l’estem veient avui com la vàrem veure fa vuitanta anys enrere. I no parlem de quan algú surt d’un partit. Generalment despotrica a cor què vols, i tot el que abans eren virtuts ara es converteixen en defectes.

Una vegada dit en to una mica desenfadat el que han llegit, afegeixo ben seriosament que penso que governar una ciutat és molt i molt difícil. Acontentar a tothom és pràcticament impossible. La gent té diferents criteris i mai es fan les coses a gust de tothom. És veritat que la Figueres actual dista molt de ser la Figueres de la meva joventut, una ciutat que intentava amb l’esforç de tots aixecar el cap després de la tremenda Guerra Civil i dels estralls dels bombardejos. I que consti que ho vam aconseguir amb treball i constància. Però era una Figueres molt més petita, d’uns quinze o vint mil habitants i on ens coneixíem pràcticament tots. Fa pocs dies un amic de 89 anys em comentava que havia sortit a passejar, que feia un parell d’hores que voltava i que la primera persona que havia pogut saludar era a mi. “He vist molta gent però no conec a ningú”, deia. És clar, vorejant els 50.000 habitants és difícil trobar coneguts, i més tenint en compte que els de la nostra generació hem anat desapareixent.

Últimament vaig tenir ocasió de llegir la crònica del diari Los Sitios de Gerona, de la inauguració de les Galeries Fortunet, fet ocorregut l’any 1951. L’articulista F.P. acabava dient: “El acierto del creador de las Galerias fue rotundo: tan rotundo que sentimos envidia de Figueras y deseamos que Gerona la imite en este aspecto.” Tant debò alguna de les plataformes electorals encerti de ple i Figueres torni a ser l’enveja de la demarcació, capital inclosa.

L’edat et va fent cada vegada més escèptic i ara mateix no veig de forma clara que les coses variïn gaire. He llegit de veu d’algun membre de les formacions que es presenten que “només cal fer complir les ordenances”. Ben segur que així és, però per aconseguir-ho cal tenir el personal adequat per fer-ho. Això vol dir incrementar les plantilles de les persones que es dediquen a fer-les complir. Tothom sap que un increment de les plantilles vol dir més depesa i més depesa significa més impostos o apujar els ja existents. Tothom hi estaria d’acord ? I si augmentem i posem més gent a vigilar i les coses continuen igual, què caldrà fer?

L’incivisme, tan visible cada dia a la nostra ciutat, només té aturador amb educació, educació i educació. I perquè això tingui efecte han de passar generacions.

Malgrat tot el que he escrit desitjo que, guanyi qui guany, la nostra ciutat torni a ser admirada, si no és pels de fora, sí com a mínim pels de casa, cosa que ara no passa. I que tots plegats, units, no “partits”, els del guanyem, transformem, canviem, conservem, recuperem, ordenem Figueres, puguem sentir-nos orgullosos de ser fills i hereus d’aquella Figueres de finals del segle XIX i principis del segle XX que va ser un referent i que va destacar socialment, econòmicament i políticament.

Salut i sort.

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

dimecres, 23 de gener del 2019

Publicat al setmanari Empordà del 22. 01. 2019

VIST AMB BONS ULLS

PEDRES

L’amic Salvador Famoso Arnau (Castelló d’Empúries , 1945) em va regalar el seu darrer llibre, editat per l’Ajuntament de Castelló i titulat “ UN ASPECTE DE L’ARQUITECTURA: LA CONSTRUCCIÓ DE PARETS (Alt Empordà), amb un subtítol que diu “Materials, picapedrers i paletes: una ullada en el temps”.

És un llibre que pesa (850 grams) amb 260 pàgines de paper d’una qualitat extraordinària ,amb gran profusió de fotografíes, esquemes i dibuixos. He de confessar que quan el vaig tenir a les meves mans vaig pensar: això serà un totxo en consonància amb el seu pes. A mi que quan l’Olegari Costa Caball de Sant Climent Sescebes, EPD; em parlada de les “parets de pedra seca”, semblava que em parlava de marcians, perquè no m’he entretingut gaire a mirar les cosntruccions i les pedres, la veriotat és que m’ha enganxat. Ja el pròleg escrit per Josep M. Gironella, em va fer adonar que l’amic Salvador hi havia dedicat moltes hores per poder descriure amb tota mena de detalls les diferències entre unes pedres i les altres, i explicar amb gran minuciositat les feines dels picapedrers i dels mestres d’obres. Però, a més de tot el que fa al cas de les pedres i de les eines i utensilis per treballar-les, en aquest llibre hi trobareu també una més que detallada explicació de la construcció de la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries, que durant més de dos cents anys es va anomenar com “la catedral de l’Empordà”. Es pot gairebé assegurar que va ser l’any 1261, quan un prestigiós arquitecte francès que duia el cognom de Xàrtres va iniciar la construcció de la basílica castellonina. Ens explica en Salvador que aquesta complexa i inacabada construcció va durar més de dos segles i que la manca de finançament va ser el motiu principal d’aquest llarg període de construcció. També ens parla de la construcció del castell de Sant Ferran de Figueres, que només va durar 13 anys, encara que es va començar a construir gairebé 500 anys més tard que la basílica castellonina, és a dir a finals de l’any 1753.

Segurament que molts us heu passejat pel carrer Joan Maragall, sense adonar-vos que en l’edifici que fa cantonada amb el carrer Primfilat hi ha una porta que duu uns muntants i una llinda monolítica de pedra picada amb la data de 1574, o sigui la “ friolera” de només 445 anys.

En Salvador, que va començar d’aprenent de paleta l’any 1959 quan acabava de fer els 14 anys, va assolir el títol de mestre d’obres l’any 1970 i va fer treballs, encarregats pel Ministeri d’Educació i Ciència i la Diputació de Girona, al convent de Sant Domènec de Castelló d’Empúries, a la Vil·la romana de Vilauba a Camós, al dolmen del Barranc a Espolla, al poblat de la Santa Creu i Sant Pere de Rodes a Port de la Selva, al Dolmen de la Serra d’en Gibert i Sant Quirze de Colera a Rabós, al forn romà de Sant Miquel de Fluvià i a la torre del Corm i Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

A més ha escrit articles a la revista cultural “El Salner” i als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. I és autor de dos llibres més: “El carrer de Sant Francesc de Castelló d’Empúries i el seu entorn” i “El Pont Vell de Castelló d’Empúries” .

Per tant als interessats en saber com s’ha anat construint, pedra sobre pedra, el nostre país, els el recomano. Fins i tot els que no hi estan interessats, com era jo mateix, crec que hi aprendran coses que no sabien. Puc assegurar que és un llibre de pes, en tots els sentits. Gràcies, Salvador.

I res més, fins una altra i que l’any que acabem de començar ompli els vostres desitjos.

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

dissabte, 1 de desembre del 2018

VIST AMB BONS ULLS -Publicat a l'Empordà de l'11de Desembre de 2018

ESPERANÇA DE VIDA

Després d’un any sense aparèixer per aquestes pàgines del Setmanari, avui hi torno per parlar de l’esperança de vida a partir dels 65 anys. El passat novembre va ser publicat al diari La Vanguardia, un interessant reportatge titulat “Una vida més llarga, però millor?, escrit per la periodista Mayte Rius. D’entrada ens diu que actualment l’esperança de vida ja ha col.locat Espanya com el quart país més longeu del món amb una esperança de vida en néixer de 83 anys (85,7 en el cas de les dones) i, si es manté aquest ritme, la catapultarà fins al primer lloc el 2040, segons un estudi de l’Institut de Mesurament i Avaluació de la Salut (IHME) de Washington, publicat per la revista The Lancet.

Aquest èxit es produeix per diverses causes, en concret sis: ambient : bon clima, bona aigua i seguretat alimentària; estil de vida: passeig, dieta mediterrània i poques fumadores; sistema sanitari: accés universal a tractaments mèdics; educació: més coneixement sobre els riscos i prevenció; economia: més renda, més serveis públics i més comoditats: benestar: pau social, cohesió familiar i satisfacció personal. Actualment a Espanya hi viuen, fins a mitjan novembre, 15.756 persones de cent anys o més, de les quals uns 79% són dones i un 21 % són homes. Fa 20 anys, l’any 1998, eren 3.474, o sigui que s’han multiplicat per més de quatre.

Ara bé, segons dades de l’índex d’envelliment actiu d’UNECE recollides per l’Observatori Social de La Caixa, les possibilitats de les persones grans de gaudir d’un envelliment actiu i saludable a Espanya són inferiors a la mitjana de la Unió Europea i estan lluny de les dels ciutadans de Suècia o el Regne Unit. Als 65 anys un suec confia a viure lliure de problemes de salut greus o moderats uns 16 anys, mentre que a Espanya l’esperança de vida saludable s’acosta als 10 anys (9,5 per a les dones i 10,1 per als homes). S’adverteix que és molt difícil fer comparacions internacionals sobre l’esperança de vida saludable. Explica que avui es viu més perquè les malalties no maten com abans, però diu que aquest èxit potser comporta el desenvolupament d’altres malalties no letals, peró si incapacitants o que minven la qualitat de vida de molta gent gran. Actualment les principals causes de mort són: la cardiopatía isquèmica (infarts o angina de pit), l’Alzheimer i altres demències, accidents cerebrovasculars (ictus), EPOC (malaltia pulmonar crònica) i cáncer de pulmó.

També des del Centre Internacional sobre Envelliment (CENIE) emfatitzen que la longevitat de la societat espanyola planteja un desafiament que trascendeix l’àmbit econòmic i que afectarà tots els plans de la comunitat, des de l’àmbit personal al social, passant pel polític, l’educatiu, el cultural… Caldrà avançar cap a una societat més inclusiva i equilibrada, perquè d’aquì unes décades, el grup de població més nombrós el formaran els més grans de 60 anys i, per primera vegada en la història de la humanitat, conviuran en la mateixa societat cinc generacions. Finalment tant demògrafs com epidemiòlegs recorden que els auguris sobre el futur rècord de longevitat a Espanya no deixa de ser una projecció, simulacions del que passarà si es mantenen les tendéncies de mortalitat, esperança de vida, incidència de les malalties, etcétera, que es van viure en el passat. Es pregunten què passarà amb la taxa de mortalitat de les dones que beuen i fumen? Serà la mateixa de les seves mares que no tenien aquests hàbits ?

Fins aquí el reportatge. I ara jo hi afageixo que m’agradaria veure un estudi de la despesa econòmica que tot aquest allargament de la vida comportarà en el tema de les pensions, contributives o no, de la Seguretat Social i la despesa farmaceùtica, ja que com més anys es visquin, més atencions sanitàries i farmacològiques serán necessàries. Sembla ser, doncs, que un dels negocis més sanejats, malgrat la contradicció que suposa, será la industria farmacèutica.

I tot això serà, si es produeix, d’aquí a poc més de 20 anys. M’esgarrifa pensar com pot arribar a ser el món el segle XXII. Que passeu unes Bones Festes i, si puc, fins a la propera. Salut!

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

dimarts, 12 de desembre del 2017

VIST AMB BONS ULLS. Publicat a l'Empordà del 12 desembre 2017

COMIAT...TEMPORAL O DEFINITIU ?

Amb aquest article m’acomiado, no dic per sempre, però sí per una temporada, de fer regularment un escrit cada mes. Potser més endavant podré fer-ne algun d’esporàdic i si la direcció del setmanari ho creu oportú, publicar-lo. Crec que ja no tinc coses noves que aportar i què pràcticament des de que estic desconnectat de les organitzacions de suport a les persones grans se m’escapen les noticies d’aquest món en el que havia estat tan implicat. I per parlar de temes de la ciutat ja hi ha altres comentaristes més ben documentats. També influeix en la meva decisió el fet que diversos esdeveniments personals i de salut m’han deixat tocat anímicament, i no des de fa quatre dies si no que fa mesos que dura.

Una vegada dit això m’agrada recordar que amb aquest escrit són cinquanta-cinc els que formen part de la sèrie Vist amb bons ulls, que junt amb els seixanta-sis de l’anterior Les persones grans i el segle XXI, han estat un centenar llarg, que per un aficionat com un servidor, sense estudis universitaris, no està gens malament. I com que les persones grans vivim de records, vull agrair a un anterior propietari del setmanari Empordà, el senyor Jordi Canet Gratacós (a.c.s.), que em va animar a escriure-hi. I també dono les gràcies al director actual el senyor Santi Coll i Gosa, per l’amabilitat i confiança amb què sempre m’ha tractat.

Com tothom sap vaig començar a col·laborar en les entitats de suport a les persones grans en el ja llunyà 2002, quan vaig entrar al Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, del Consell Comarcal, com a representant de l’extingit Club Sant Jordi, de Caixa Catalunya, més tard al Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres i el 2005 al Consell de la Gent Gran de Catalunya, com a representant de les persones grans de la comarca alt empordanesa. De tots aquests llocs en vaig plegar en complir els vuitanta anys, és a dir, l’any 2013, i només vaig conservar la presidència de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà fins a finals del 2014. Però abans, el 2012, l’Ajuntament de Figueres em va fer l’honor de concedir-me la Fulla de Figuera de Plata, distinció que valoro molt, sobretot si em fixo en els mèrits de les altres persones a qui s’ha concedit aquesta distinció. Dels anys col·laborant amb les entitats de suport a les persones grans en guardo un gran record. I vull anomenar especialment a tres persones que ens han deixat: una va ser l’Oleguer Costa Caball, en Gari, (hipocorístic d’Olegario) de Sant Climent Sescebes, president del Casal d’Avis del seu poble, sempre a punt d’anar per feina, com deia ell. Qualsevol cosa que li demanaves era complimentada amb diligència i eficàcia. Una molt bona persona que formava part del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà. Els altres dos amics desapareguts són en Salvador Tixis Ribera i en Josep Maria Bosch Pelegrí, representants respectivament de la gent gran de les comarques del Gironès i de la Selva en el Consell de la Gent Gran de Catalunya. Quins records dels viatges que fèiem en tren per anar a les reunions a Barcelona. Com que jo sortia el primer sempre havia de pujar al primer vagó, a Girona s’incorporava en Salvador i a Sant Celoni en Josep Maria. Que bé ens anava poder parlar una estona per preparar les nostres intervencions, sempre procurant pel col·lectiu de la gent gran gironina, i a la tornada comentar com havia anat la reunió.

Quantes coses vaig aprendre d’aquells dos amics i quin tercet més ben conjuntat que fèiem. Junt amb els altres companys i companyes de la demarcació, representants de les comarques del Pla de l’Estany, del Baix Empordà, del Ripollès i de la Cerdanya, vam ser capaços d’organitzar a Girona una delegació del Consell de la Gent Gran de Catalunya amb el beneplàcit de la Generalitat, l’única que es va formar en el nostre país. Records de temps passats que a les persones grans ens agrada tant de d’evocar.

Ja veieu que avui la nostàlgia ha estat la protagonista. Per acabar vull agrair a totes les persones que van estar amb mi en les entitats que he citat, per la seva ajuda i suport, i també als lectors d’aquest setmanari que han seguit regularment els meus escrits.

I com deia el llibreter Ramon Canet, figuerenc il·lustre i fill predilecte de la nostra ciutat, a reveure!

Martí Carreras i Ginjaume

Articulista

dimarts, 14 de novembre del 2017

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat a l'Empordà el 14 de novembre de 2017

MALGRAT EL BANC DEL SI NO FOS (i IV)

Continuem amb les històries del tan repetit llibre d’Aurelio Arteta, A pesar de los pesares. Espero no cansar a ningú, ja que com podeu veure, en publico una cada trimestre i aquest és l’últim. Avui he canviat de capítol i parlarem del 10è i darrer que es titula “Antídots” que vol dir que és el mitjà per a no caure en una falta o vici. Es tracta de preparar el camí cap a la darrera etapa de la vida, una etapa que per a molts serà llarga. Si calculem l’esperança de vida més enllà dels vuitanta-cinc anys, podem considerar que dels seixanta-cinc als vuitanta-cinc – vint anys – són gairebé una quarta part de l’existència. Per tant, un període suficient per encetar un nou recorregut. oComençar de nou. Arteta diu: “Tornar a començar, inaugurar una nova etapa en la vida, hauria de ser la immediata providència de qui nota que comença a envellir. Segur que és una manera de rebutjar allò indefensable, de retardar el que ja anuncia la seva arribada. Però, sobretot, de mantenir obert l’horitzó: no tot està perdut ni acabat, res és irreparable del tot, encara es pot arreglar alguna cosa mal feta, redreçar part del que és tort, descobrir nous paisatges, fer nous amics. Encara és possible l’esperança en mig de la desesperació. A on tot indica fi, desitgem, costi el que costi, que sigui el principi o almenys el continuarà. És només un autoengany, un mecanisme defensiu tan corrent que no mereix més atenció? No ho crec. Aquesta obstinació a rebel·lar-se contra la submissió davant d’allò necessari no és tan universal, ni de bon tros. Al contrari hi ha massa persones que accepten el seu nou paper gairebé sense queixa, perquè és el que ordena la natura. Per això és tant difícil dir no i, sobretot, ara començo. Si aquestes paraules suposen un reconeixement explícit de com em vaig equivocar o del que encara em falta, es tracta d’un gest heroic. Aquest començar de nou ens enfronta a vegades amb els altres a les seves expectatives i, el que és més inquietant, sempre a nosaltres mateixos”

Aquesta reflexió que es fa l’autor, és la que cadascú s’ha de fer. No sé si ja ho explicat altres vegades. En tot cas diré que em vaig jubilar als seixanta-quatre anys, per tant aquest any en fa vint. Faré un incís i aprofitaré per dir, i crec que els que pateixen malalties cardíaques m’ho agrairan, que no hagués pensat mai, quan l’any 1975 vaig fer l’infart de miocardi, que sobreviuria més de quaranta anys. Una vegada més vull recordar el meu metge de capçalera, el doctor Joan Forment i Soler (e.p.d.) que em va animar i encoratjar amb el tractament adequat en aquelles dates i que en preguntar-li quants anys podia viure un post infartat em va contestar “molts, si compleixes al peu de la lletra les normes sanitàries, alimentàries i la medicació”. No es va equivocar.

Reprenem el fil. Jubilat als seixanta-quatre anys, després de cinquanta de treball, ja que havia començat als catorze, vaig començar a fer coses que no havia fet mai. Vaig aprendre a ballar sardanes i balls de saló. Vaig fer nous amics i vaig començar a col·laborar en entitats de suport a les persones grans, començant a l’extingit Club Sant Jordi, més tard al Consell Comarcal de l’Alt Empordà, al Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres i al Consell de la Gent Gran de Catalunya, com a representant de la gent gran de la nostra comarca. Uns anys vertaderament plens d’activitats, acompanyat de bons amics i amigues, que vaig acabar voluntàriament en complir els vuitanta, ja que, com he dit a bastament penso que no s’hi val a perpetuar-se en els càrrecs, i cal deixar pas als més joves. Per tant caldria diferenciar en la vida del jubilat dues etapes: la primera quan encara ets fort i tens coratge per fer coses, posem entre els seixanta cinc i els setanta-cinc i la segona, tots els anys que vinguin després, en que cal vigilar la salut i fer el que es diu “menjar poc i pair be”. Penseu que la majoria de malalties entren per la boca, per tant, sempre, però més estrictament com més gran et vas fent cal vigilar la dieta; i no deixar, mentre es pugui, de fer exercici moderat. Sense cansar-se. Ah, i sobretot esvair els fantasmes i evitar l’estrès, és a dir, el nerviosisme. I, amb aquella resignació cristiana: “Que Déu hi faci més que nosaltres”.

Martí Carreras Ginjaume

Articulista