El blog d'en Martí

dimecres, 23 de gener del 2019

Publicat al setmanari Empordà del 22. 01. 2019

VIST AMB BONS ULLS

PEDRES

L’amic Salvador Famoso Arnau (Castelló d’Empúries , 1945) em va regalar el seu darrer llibre, editat per l’Ajuntament de Castelló i titulat “ UN ASPECTE DE L’ARQUITECTURA: LA CONSTRUCCIÓ DE PARETS (Alt Empordà), amb un subtítol que diu “Materials, picapedrers i paletes: una ullada en el temps”.

És un llibre que pesa (850 grams) amb 260 pàgines de paper d’una qualitat extraordinària ,amb gran profusió de fotografíes, esquemes i dibuixos. He de confessar que quan el vaig tenir a les meves mans vaig pensar: això serà un totxo en consonància amb el seu pes. A mi que quan l’Olegari Costa Caball de Sant Climent Sescebes, EPD; em parlada de les “parets de pedra seca”, semblava que em parlava de marcians, perquè no m’he entretingut gaire a mirar les cosntruccions i les pedres, la veriotat és que m’ha enganxat. Ja el pròleg escrit per Josep M. Gironella, em va fer adonar que l’amic Salvador hi havia dedicat moltes hores per poder descriure amb tota mena de detalls les diferències entre unes pedres i les altres, i explicar amb gran minuciositat les feines dels picapedrers i dels mestres d’obres. Però, a més de tot el que fa al cas de les pedres i de les eines i utensilis per treballar-les, en aquest llibre hi trobareu també una més que detallada explicació de la construcció de la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries, que durant més de dos cents anys es va anomenar com “la catedral de l’Empordà”. Es pot gairebé assegurar que va ser l’any 1261, quan un prestigiós arquitecte francès que duia el cognom de Xàrtres va iniciar la construcció de la basílica castellonina. Ens explica en Salvador que aquesta complexa i inacabada construcció va durar més de dos segles i que la manca de finançament va ser el motiu principal d’aquest llarg període de construcció. També ens parla de la construcció del castell de Sant Ferran de Figueres, que només va durar 13 anys, encara que es va començar a construir gairebé 500 anys més tard que la basílica castellonina, és a dir a finals de l’any 1753.

Segurament que molts us heu passejat pel carrer Joan Maragall, sense adonar-vos que en l’edifici que fa cantonada amb el carrer Primfilat hi ha una porta que duu uns muntants i una llinda monolítica de pedra picada amb la data de 1574, o sigui la “ friolera” de només 445 anys.

En Salvador, que va començar d’aprenent de paleta l’any 1959 quan acabava de fer els 14 anys, va assolir el títol de mestre d’obres l’any 1970 i va fer treballs, encarregats pel Ministeri d’Educació i Ciència i la Diputació de Girona, al convent de Sant Domènec de Castelló d’Empúries, a la Vil·la romana de Vilauba a Camós, al dolmen del Barranc a Espolla, al poblat de la Santa Creu i Sant Pere de Rodes a Port de la Selva, al Dolmen de la Serra d’en Gibert i Sant Quirze de Colera a Rabós, al forn romà de Sant Miquel de Fluvià i a la torre del Corm i Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

A més ha escrit articles a la revista cultural “El Salner” i als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. I és autor de dos llibres més: “El carrer de Sant Francesc de Castelló d’Empúries i el seu entorn” i “El Pont Vell de Castelló d’Empúries” .

Per tant als interessats en saber com s’ha anat construint, pedra sobre pedra, el nostre país, els el recomano. Fins i tot els que no hi estan interessats, com era jo mateix, crec que hi aprendran coses que no sabien. Puc assegurar que és un llibre de pes, en tots els sentits. Gràcies, Salvador.

I res més, fins una altra i que l’any que acabem de començar ompli els vostres desitjos.

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

dissabte, 1 de desembre del 2018

VIST AMB BONS ULLS -Publicat a l'Empordà de l'11de Desembre de 2018

ESPERANÇA DE VIDA

Després d’un any sense aparèixer per aquestes pàgines del Setmanari, avui hi torno per parlar de l’esperança de vida a partir dels 65 anys. El passat novembre va ser publicat al diari La Vanguardia, un interessant reportatge titulat “Una vida més llarga, però millor?, escrit per la periodista Mayte Rius. D’entrada ens diu que actualment l’esperança de vida ja ha col.locat Espanya com el quart país més longeu del món amb una esperança de vida en néixer de 83 anys (85,7 en el cas de les dones) i, si es manté aquest ritme, la catapultarà fins al primer lloc el 2040, segons un estudi de l’Institut de Mesurament i Avaluació de la Salut (IHME) de Washington, publicat per la revista The Lancet.

Aquest èxit es produeix per diverses causes, en concret sis: ambient : bon clima, bona aigua i seguretat alimentària; estil de vida: passeig, dieta mediterrània i poques fumadores; sistema sanitari: accés universal a tractaments mèdics; educació: més coneixement sobre els riscos i prevenció; economia: més renda, més serveis públics i més comoditats: benestar: pau social, cohesió familiar i satisfacció personal. Actualment a Espanya hi viuen, fins a mitjan novembre, 15.756 persones de cent anys o més, de les quals uns 79% són dones i un 21 % són homes. Fa 20 anys, l’any 1998, eren 3.474, o sigui que s’han multiplicat per més de quatre.

Ara bé, segons dades de l’índex d’envelliment actiu d’UNECE recollides per l’Observatori Social de La Caixa, les possibilitats de les persones grans de gaudir d’un envelliment actiu i saludable a Espanya són inferiors a la mitjana de la Unió Europea i estan lluny de les dels ciutadans de Suècia o el Regne Unit. Als 65 anys un suec confia a viure lliure de problemes de salut greus o moderats uns 16 anys, mentre que a Espanya l’esperança de vida saludable s’acosta als 10 anys (9,5 per a les dones i 10,1 per als homes). S’adverteix que és molt difícil fer comparacions internacionals sobre l’esperança de vida saludable. Explica que avui es viu més perquè les malalties no maten com abans, però diu que aquest èxit potser comporta el desenvolupament d’altres malalties no letals, peró si incapacitants o que minven la qualitat de vida de molta gent gran. Actualment les principals causes de mort són: la cardiopatía isquèmica (infarts o angina de pit), l’Alzheimer i altres demències, accidents cerebrovasculars (ictus), EPOC (malaltia pulmonar crònica) i cáncer de pulmó.

També des del Centre Internacional sobre Envelliment (CENIE) emfatitzen que la longevitat de la societat espanyola planteja un desafiament que trascendeix l’àmbit econòmic i que afectarà tots els plans de la comunitat, des de l’àmbit personal al social, passant pel polític, l’educatiu, el cultural… Caldrà avançar cap a una societat més inclusiva i equilibrada, perquè d’aquì unes décades, el grup de població més nombrós el formaran els més grans de 60 anys i, per primera vegada en la història de la humanitat, conviuran en la mateixa societat cinc generacions. Finalment tant demògrafs com epidemiòlegs recorden que els auguris sobre el futur rècord de longevitat a Espanya no deixa de ser una projecció, simulacions del que passarà si es mantenen les tendéncies de mortalitat, esperança de vida, incidència de les malalties, etcétera, que es van viure en el passat. Es pregunten què passarà amb la taxa de mortalitat de les dones que beuen i fumen? Serà la mateixa de les seves mares que no tenien aquests hàbits ?

Fins aquí el reportatge. I ara jo hi afageixo que m’agradaria veure un estudi de la despesa econòmica que tot aquest allargament de la vida comportarà en el tema de les pensions, contributives o no, de la Seguretat Social i la despesa farmaceùtica, ja que com més anys es visquin, més atencions sanitàries i farmacològiques serán necessàries. Sembla ser, doncs, que un dels negocis més sanejats, malgrat la contradicció que suposa, será la industria farmacèutica.

I tot això serà, si es produeix, d’aquí a poc més de 20 anys. M’esgarrifa pensar com pot arribar a ser el món el segle XXII. Que passeu unes Bones Festes i, si puc, fins a la propera. Salut!

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

dimarts, 12 de desembre del 2017

VIST AMB BONS ULLS. Publicat a l'Empordà del 12 desembre 2017

COMIAT...TEMPORAL O DEFINITIU ?

Amb aquest article m’acomiado, no dic per sempre, però sí per una temporada, de fer regularment un escrit cada mes. Potser més endavant podré fer-ne algun d’esporàdic i si la direcció del setmanari ho creu oportú, publicar-lo. Crec que ja no tinc coses noves que aportar i què pràcticament des de que estic desconnectat de les organitzacions de suport a les persones grans se m’escapen les noticies d’aquest món en el que havia estat tan implicat. I per parlar de temes de la ciutat ja hi ha altres comentaristes més ben documentats. També influeix en la meva decisió el fet que diversos esdeveniments personals i de salut m’han deixat tocat anímicament, i no des de fa quatre dies si no que fa mesos que dura.

Una vegada dit això m’agrada recordar que amb aquest escrit són cinquanta-cinc els que formen part de la sèrie Vist amb bons ulls, que junt amb els seixanta-sis de l’anterior Les persones grans i el segle XXI, han estat un centenar llarg, que per un aficionat com un servidor, sense estudis universitaris, no està gens malament. I com que les persones grans vivim de records, vull agrair a un anterior propietari del setmanari Empordà, el senyor Jordi Canet Gratacós (a.c.s.), que em va animar a escriure-hi. I també dono les gràcies al director actual el senyor Santi Coll i Gosa, per l’amabilitat i confiança amb què sempre m’ha tractat.

Com tothom sap vaig començar a col·laborar en les entitats de suport a les persones grans en el ja llunyà 2002, quan vaig entrar al Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, del Consell Comarcal, com a representant de l’extingit Club Sant Jordi, de Caixa Catalunya, més tard al Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres i el 2005 al Consell de la Gent Gran de Catalunya, com a representant de les persones grans de la comarca alt empordanesa. De tots aquests llocs en vaig plegar en complir els vuitanta anys, és a dir, l’any 2013, i només vaig conservar la presidència de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà fins a finals del 2014. Però abans, el 2012, l’Ajuntament de Figueres em va fer l’honor de concedir-me la Fulla de Figuera de Plata, distinció que valoro molt, sobretot si em fixo en els mèrits de les altres persones a qui s’ha concedit aquesta distinció. Dels anys col·laborant amb les entitats de suport a les persones grans en guardo un gran record. I vull anomenar especialment a tres persones que ens han deixat: una va ser l’Oleguer Costa Caball, en Gari, (hipocorístic d’Olegario) de Sant Climent Sescebes, president del Casal d’Avis del seu poble, sempre a punt d’anar per feina, com deia ell. Qualsevol cosa que li demanaves era complimentada amb diligència i eficàcia. Una molt bona persona que formava part del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà. Els altres dos amics desapareguts són en Salvador Tixis Ribera i en Josep Maria Bosch Pelegrí, representants respectivament de la gent gran de les comarques del Gironès i de la Selva en el Consell de la Gent Gran de Catalunya. Quins records dels viatges que fèiem en tren per anar a les reunions a Barcelona. Com que jo sortia el primer sempre havia de pujar al primer vagó, a Girona s’incorporava en Salvador i a Sant Celoni en Josep Maria. Que bé ens anava poder parlar una estona per preparar les nostres intervencions, sempre procurant pel col·lectiu de la gent gran gironina, i a la tornada comentar com havia anat la reunió.

Quantes coses vaig aprendre d’aquells dos amics i quin tercet més ben conjuntat que fèiem. Junt amb els altres companys i companyes de la demarcació, representants de les comarques del Pla de l’Estany, del Baix Empordà, del Ripollès i de la Cerdanya, vam ser capaços d’organitzar a Girona una delegació del Consell de la Gent Gran de Catalunya amb el beneplàcit de la Generalitat, l’única que es va formar en el nostre país. Records de temps passats que a les persones grans ens agrada tant de d’evocar.

Ja veieu que avui la nostàlgia ha estat la protagonista. Per acabar vull agrair a totes les persones que van estar amb mi en les entitats que he citat, per la seva ajuda i suport, i també als lectors d’aquest setmanari que han seguit regularment els meus escrits.

I com deia el llibreter Ramon Canet, figuerenc il·lustre i fill predilecte de la nostra ciutat, a reveure!

Martí Carreras i Ginjaume

Articulista

dimarts, 14 de novembre del 2017

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat a l'Empordà el 14 de novembre de 2017

MALGRAT EL BANC DEL SI NO FOS (i IV)

Continuem amb les històries del tan repetit llibre d’Aurelio Arteta, A pesar de los pesares. Espero no cansar a ningú, ja que com podeu veure, en publico una cada trimestre i aquest és l’últim. Avui he canviat de capítol i parlarem del 10è i darrer que es titula “Antídots” que vol dir que és el mitjà per a no caure en una falta o vici. Es tracta de preparar el camí cap a la darrera etapa de la vida, una etapa que per a molts serà llarga. Si calculem l’esperança de vida més enllà dels vuitanta-cinc anys, podem considerar que dels seixanta-cinc als vuitanta-cinc – vint anys – són gairebé una quarta part de l’existència. Per tant, un període suficient per encetar un nou recorregut. oComençar de nou. Arteta diu: “Tornar a començar, inaugurar una nova etapa en la vida, hauria de ser la immediata providència de qui nota que comença a envellir. Segur que és una manera de rebutjar allò indefensable, de retardar el que ja anuncia la seva arribada. Però, sobretot, de mantenir obert l’horitzó: no tot està perdut ni acabat, res és irreparable del tot, encara es pot arreglar alguna cosa mal feta, redreçar part del que és tort, descobrir nous paisatges, fer nous amics. Encara és possible l’esperança en mig de la desesperació. A on tot indica fi, desitgem, costi el que costi, que sigui el principi o almenys el continuarà. És només un autoengany, un mecanisme defensiu tan corrent que no mereix més atenció? No ho crec. Aquesta obstinació a rebel·lar-se contra la submissió davant d’allò necessari no és tan universal, ni de bon tros. Al contrari hi ha massa persones que accepten el seu nou paper gairebé sense queixa, perquè és el que ordena la natura. Per això és tant difícil dir no i, sobretot, ara començo. Si aquestes paraules suposen un reconeixement explícit de com em vaig equivocar o del que encara em falta, es tracta d’un gest heroic. Aquest començar de nou ens enfronta a vegades amb els altres a les seves expectatives i, el que és més inquietant, sempre a nosaltres mateixos”

Aquesta reflexió que es fa l’autor, és la que cadascú s’ha de fer. No sé si ja ho explicat altres vegades. En tot cas diré que em vaig jubilar als seixanta-quatre anys, per tant aquest any en fa vint. Faré un incís i aprofitaré per dir, i crec que els que pateixen malalties cardíaques m’ho agrairan, que no hagués pensat mai, quan l’any 1975 vaig fer l’infart de miocardi, que sobreviuria més de quaranta anys. Una vegada més vull recordar el meu metge de capçalera, el doctor Joan Forment i Soler (e.p.d.) que em va animar i encoratjar amb el tractament adequat en aquelles dates i que en preguntar-li quants anys podia viure un post infartat em va contestar “molts, si compleixes al peu de la lletra les normes sanitàries, alimentàries i la medicació”. No es va equivocar.

Reprenem el fil. Jubilat als seixanta-quatre anys, després de cinquanta de treball, ja que havia començat als catorze, vaig començar a fer coses que no havia fet mai. Vaig aprendre a ballar sardanes i balls de saló. Vaig fer nous amics i vaig començar a col·laborar en entitats de suport a les persones grans, començant a l’extingit Club Sant Jordi, més tard al Consell Comarcal de l’Alt Empordà, al Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres i al Consell de la Gent Gran de Catalunya, com a representant de la gent gran de la nostra comarca. Uns anys vertaderament plens d’activitats, acompanyat de bons amics i amigues, que vaig acabar voluntàriament en complir els vuitanta, ja que, com he dit a bastament penso que no s’hi val a perpetuar-se en els càrrecs, i cal deixar pas als més joves. Per tant caldria diferenciar en la vida del jubilat dues etapes: la primera quan encara ets fort i tens coratge per fer coses, posem entre els seixanta cinc i els setanta-cinc i la segona, tots els anys que vinguin després, en que cal vigilar la salut i fer el que es diu “menjar poc i pair be”. Penseu que la majoria de malalties entren per la boca, per tant, sempre, però més estrictament com més gran et vas fent cal vigilar la dieta; i no deixar, mentre es pugui, de fer exercici moderat. Sense cansar-se. Ah, i sobretot esvair els fantasmes i evitar l’estrès, és a dir, el nerviosisme. I, amb aquella resignació cristiana: “Que Déu hi faci més que nosaltres”.

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

dimarts, 10 d’octubre del 2017

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat a l'Empordà del 10 d'octubre de 2017

COSES DE CASA

En l’article del mes passat els parlava de les publicacions que faig a les xarxes socials, en concret al Facebook. Avui també en parlaré per a dir que molt sovint són la vàlvula d’escapament del malestar dels veïns d’una determinada població. Per començar diré que sóc conscient que manar, dirigir, ordenar, fer complir, presidir i tots els sinònims que vulgueu, em sembla una tasca molt difícil i que pràcticament és impossible fer-ho a gust de tothom.

Últimament a la nostra ciutat hem vist que molts conciutadans han opinat sobre la mal anomenada rotonda de la plaça del Sol. Hem llegit opinions, gaire bé totes contràries a la manera en què s’ha fet, com si tots els opinants fossin enginyers d’obres públiques, i criticant a tort i a dret. Jo també hi vaig participar i vaig proposar que deixéssim transcórrer 100 dies i que passat Tots Sants veuríem com havia anat. Per altra banda són constants les queixes sobre la brutícia que envaeix l’espai públic, les escombraries i altres objectes, les defecacions del gossos, etc. És prolífica la publicació de fotografies en aquest sentit. També m’agrada dir que no crec que sigui exclusiu de Figueres aquest desgavell, però com em va dir un activista social figuerenc, conegut de tothom, el que passi en altres indrets no és de la seva incumbència; el que vol, i amb raó, és que se solucioni el que passa a casa nostra.

A mi el que em preocupa, i molt, és la proliferació de persones, generalment del sexe masculí, que van en bicicleta per les voreres. I ho fan a tanta velocitat que si topen amb algú li poden fer mal de debò. Alguns fins i tot van en direcció contrària a la que han d’anar els vehicles. I la bicicleta és un vehicle. Crec que les ordenances municipals diuen que no poden anar per les voreres, excepte si van conduïdes per nens/nenes menors de dotze anys, ja que es considera com un joguet. Si és així penso que caldria fer una esmena, perquè en ple segle XXI un nen de dotze anys ja no és tant nen per jugar d’aquesta manera. La ciutat està formada per persones de totes les edats, i actualment l’anomenada gent gran cada vegada és més nombrosa, i tenen, tenim, tot el dret de poder circular per les voreres segurs de no ser atropellats. També tenen aquest dret els pares i mares que porten el seu fill en el cotxet, i per descomptat la resta de persones. Per la meva experiència puc dir que fa uns pocs mesos vaig estar a punt de ser envestit per un energumen que circulava a gran velocitat per la vorera de l’avinguda Salvador Dalí, a l’altura de la sidreria Txot’s. I va continuar, segurament sense afluixar la velocitat, fins allà on li va convenir.

I tot això no és d’ara. Recordo que quan formava part del Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament, aquest tema l’havíem tocat diverses vegades, i parlo d’uns quants anys, potser més de mitja dotzena. No crec que s’hagi fet res. Mireu, fer-se gran és dur, ja no tenim els reflexos de quan érem joves i si a més hem de vigilar no ser atropellats quan anem per la vorera, doncs malament ho tenim. I des de fa alguns mesos, a més de joves que van amb patinet, s’hi han d’afegir aquestes altres andròmines elèctriques amb rodes que també circulen a considerable velocitat. Per tant, demano al nostre Ajuntament que prengui cartes en aquest assumpte i d’una vegada deixi clar els drets dels vianants per circular lliurement. I si fos el cas, que tot ja està degudament explicitat a les ordenances municipals, doncs que es fessin complir, cosa que m’oloro que no es fa amb l’eficàcia i eficiència necessària.

No sóc massa partidari de queixar-me públicament, ans al contrari, m’agrada ressaltar quan es fa alguna cosa que a mi em sembla ben feta. Si doneu un cop d’ull al meu mur del Facekook ho podreu comprovar. A primers d’agost, per exemple, vaig fer un “post” en el qual deia que molts diumenges la porta principal d’entrada al cementiri municipal estava oberta molt abans de la seva hora d’obertura que és a les 9 del matí. Aquest fet és d’agrair, ja que moltes persones aprofiten les hores de menys calor per fer les visites als seus familiars difunts. I generalment, són persones grans i especialment del sexe femení. Un diumenge que hi vaig veure la persona encarregada d’obrir la porta, li vaig agrair.

En fi, aquí ho deixo. Penso que a l’Ajuntament li hauria d’agradar que ens preocupem de les coses de casa.

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

dimarts, 5 de setembre del 2017

VIST AMB BONS ULLS .- Publicat al setmanari Empordà del 5 de setembre de 2017

HISTÒRIA DE FIGUERES

En Raül Garrido, col·laborador d’aquest setmanari, es feia ressò el passat mes de març dels resums de la història figuerenca que publico diàriament al Facebook, concretament al mur de “No ets de Figueres si no ....”, i que els trec del que han publicat els historiadors locals que han escrit sobre la nostra sempre estimada Figueres.

Els primers llibres que he resumit en cent-cinc articles han sortit dels quatre que va escriure Eduard Rodeja i Galter, primer cronista oficial de la ciutat, (Figueres, 1896-1968) entre els anys 40 i 50 del segle passat, amb el títol “FIGUERAS, NOTAS HISTORICAS” i que s’estenen des de la prehistòria fins a l’any 1900. Com era normal en aquells temps van ser escrits en castellà i ho vaig anar traduint al català, tan bé com vaig saber. Pel que he entès la nostra ciutat ha estat gairebé sempre, dintre la seva categoria, una població distingida i, tan comercial, com social i políticament una referència, no només a Catalunya, sinó més enllà. Una de les coses que em va impactar va ser constatar que en tres-cents anys, des de 1600 fins a 1900, la ciutat va ser involucrada en quaranta -dos conflictes bèl·lics, que significa una mitjana d’una guerra cada set anys, amb els problemes econòmics i de patiment de la població que no és difícil imaginar. Segons el Sr. Rodeja al ser Figueres un indret fronterer va sortir molt perjudicada, especialment amb les guerres amb els francesos. I si hi afegim els desastres de la natura, amb terratrèmols, aiguats, i les continues malalties en forma d’epidèmies com la pesta i el còlera, tindrem un espectacle no gaire gratificant. Malgrat tot, Figueres sempre va aixecar el cap i se’n va sortir airosament.

És interessant remarcar que durant el segle XVIII van succeir dos fets excepcionals i que difícilment tornaran a passar: el 3 de novembre de l’any 1701 es va casar a Figueres el rei Felip V, primer de la dinastia Borbònica, que tenia 18 anys, amb M. Lluïsa de Saboya que en tenia 14 i que, per cert, va morir ben jove l’any 1714 amb només 27 anys. L’altre fet excepcional va ser el començament de la construcció de la més gran fortalesa europea, el castell de Sant Ferran, l’any 1753. Ja veuen, la més gran construcció que s’ha fet mai a Figueres i un casament reial van tenir lloc a la Figueres del segle XVIII. I a vegades els que vivim al segle XXI ens sembla que som els més espavilats. El segle XIX es va acabar amb les manifestacions de l’alcalde Joan Maria Bofill que va anunciar que l’Ajuntament acabava l’any amb la caixa neta de deutes havent realitzat millores d’importància i saldat el passiu procedent de les passades guerres civils, per la qual cosa agraïa als regidors la seva col·laboració i anunciava que s’albirava un avenir més afalagador pels seus habitants. No es podia ni imaginar el que passaria durant la primera meitat del segle XX: dues guerres mundials (1914-1918 i 1939-1945) i entremig la Guerra Civil espanyola (1936-1939) amb tantes greus conseqüències per a tothom.

Com que les històries del senyor Rodeja s’acabaven l’any 1900 em va semblar adient continuar amb el llibre de Pere Teixidor Elies (Figueres, 1892-1981) titulat “Figueres anecdòtica, segle XX”, publicat l’any 1978, per resumir els fets ocorreguts fins a mitjans del segle; més aviat fets curiosos com el seu títol diu, deixant de banda la història política més concreta. El pròleg d’aquest llibre està signat per la Montserrat Vayreda i Trullol que entre moltes altres coses diu: ...“ Figueres anecdòtica, segle XX, encetarà la curiositat dels figuerencs i cada un d’ells podrà adonar-se que només un home tan ric d’experiències com ell podia articular i donar vida a aquesta mena de retaule gegantesc que el llibre ens posa a l’abast. La veu popular, el poble poble, troba en Teixidor Elies, l’intèrpret més fidel, el més agosarat, el més sincer, el més capaç d’anomenar les coses pel seu nom. La ciutat se n’alegra, perquè també a la Figueres d’avui li ha de plaure saber com era quan els arbres de la Rambla, tot just adolescents, es ficaven de peus a la riera i estenien les branques al sol, mentre veien passar els carros i les tartanes que anaven o venien del mercat”.

El mateix autor en el punt final del llibre diu “Penso haver complert tots els meus propòsits d’escriure la vida anecdòtica de Figueres, en el que va segle, que és en realitat el que he viscut. Crec que aquesta també haurà estat la meva darrera obra. He procurat ser fidel als fets. Potser s’hi trobarà alguna dada no gaire exacte i algun que altre fet equivocat a causa de què la memòria pot haver-me fallat. Consti, però, que no he volgut fer d’historiador, sinó d’una mena de comentarista”.

Per a mi llegir i rellegir les obres dels senyors Rodeja i Teixidor i poder-les comentar públicament a la xarxa, ha estat molt gratificant. Si puc, continuaré amb altres temes ciutadans. Gràcies als que ho han seguit.

Martí Carreras i Ginjaume

Articulista