dimecres, 27 de juliol del 2016

Article publicat al diari digital figueres.com el 27 de juliol de 2016

AIXÍ HO PENSO, AIXÍ HO DIC!

El tema dels deu vots per les vicepresidències del Congrés de Diputats ha aixecat molta polseguera. Sembla que queda clar que cinc provenien del PNB;  i els altres... doncs alguns, segurament de CDC, ara PDC. Política és política. Mai més, vol dir fins demà, que ja veurem d’on bufa el vent. 

No ens ha d’estranyar aquesta manera d’actuar, que sembla s’ha fet per assegurar-se la composició de grup parlamentari, amb el que representa de visibilitat i repercussió econòmica. És el vell i tantes vegades injuriat, però productiu, “peix al cove”. El que no és admissible és fer passar bou per bèstia grossa. Escoltant les paraules del portaveu del partit, m’ha semblat que ens tractava a tots com analfabets. O tal com va dir l’alcalde d’Igualada “no es pot tractar la gent d’idiota”.  Altres veus dintre del mateix partit  també  han  criticat la manca de transparència i, tot s’ha de dir, la veu d’algun conseller dient que ja li semblava bé l’actuació del portaveu. Per cert, aquest conseller ha perdut en la cursa per la presidència del Consell Nacional del nou partit, ja que la candidatura més votada ha estat la de la alcaldessa de Sant Cugat del Vallés, de tendències, sembla, menys corporativistes. Ha perdut, malgrat els esforços de la direcció del partit a la capital empordanesa, que va treballar de valent perquè  els figuerencs i figuerenques s’associessin al PDC i votessin el conseller. Vull remarcar el gest del perdedor que ha renunciat a unes noves eleccions, que hi tenia dret en no haver arribat la guanyadora al 50% dels vots, i ha admès la derrota;  un gest que l’honora. Al meu entendre el nou partit haurà de “llaurar” molt per  treure’s de sobre el llast del passat. Sembla que els nous coordinadors, una dona i un home, ho volen intentar, encara que dubto que el “duet” presidencial els deixi estirar massa la corda. Malgrat tot, faltaria més, els hem de donar els cent dies de gràcia per veure quines són les primeres actuacions. No em puc estar de dir que les primeres manifestacions després de ser elegida, de la nova coordinadora general, han estat per treure ferro al tema i contemporitzar. Igual que les declaracions a una emissora de ràdio de la vicepresidenta del nou partit que m’ha semblat que ens volia fer combregar amb rodes de molí.  Nova manera de fer política? Ai, ai, em sembla que massa diferent no serà.

En aquesta hora d’incerteses a tots nivells, penso que parlar clar, i, en aquest cas català, és fonamental. No valen mitges tintes i els administrats demanen als dirigents que actuïn amb total transparència.  Ja sé que la política es maquiavèl·lica i que no es pot anar amb el lliri a la mà,  però penso  que en ple segle XXI, en què les fonts informatives són tantes i tant diverses, no es por amagar l’ou contínuament, ni anar amb mitges veritats. Així ho penso i així ho dic.

Salut!

Martí Carreras i Ginjaume.



dimarts, 5 de juliol del 2016

VIST AMB BONS ULLS .- Publicat a l'Empordà del 5 de juliol del 2016

AVIS I NÉTS

En un article de La Vanguardia de finals de març, titulat “Superavis, un mite?”, la periodista Cristina Sen es feia ressò d’un estudi publicat a la revista Panorama Social, editat per Funcas (Fundació de les Caixes d’Estalvis) en què es venia a dir que s’exagerava l’ajuda que els avis ofereixen a les famílies i la seva rellevància com a suport davant la vulnerabilitat de les famílies joves. Matisava que no era una crítica, sinó que volia subratllar  que la capacitat dels avis per respondre a les necessitats  en un context de crisi és limitada i discontinua, cosa que ocasiona llacunes de desprotecció, que s’han de pal·liar amb polítiques públiques.

Potser té raó, però en llegir que havia estat publicat a la revista que hem citat em va venir a la memòria que l’any 2012, quan formava part del Consell Territorial de la Gent Gran de la demarcació de Girona, en representació de l’Alt Empordà, havíem hagut de sortir al pas per rebutjar el contingut d’un altre estudi en què es deia “que els jubilats amb prou feines han patit la crisi i que amb la pensió cobreixen les necessitats i ajuden la família , que els grans estan sent prioritzats pels estats del benestar i que el suport que es dóna als grans no ha anat aparellat d’un suport prou intens a la generació dels més joves” .

La nostra contesta va ser que no era la primera vegada que persones o entitats amb repercussió mediàtica feien aquesta mena de declaracions i recordàvem que l’any 2011 un alt càrrec del Banc d’Espanya havia dit “que ja seria hora que s’adoptessin mesures d’ajut als joves encara que fos en detriment de les persones grans”. Dèiem que estàvem d’acord amb la primera part de les manifestacions, però no, de cap manera, que siguin en detriment dels grans. Només faltaria!.
Quan a l’estudi, que deia que els jubilats en prou feines havien patir la crisi, ho negàvem rotundament, i citàvem els augments dels preus dels productes alimentaris i dels subministres bàsics com el gas o l’electricitat que feia que molta gent gran no poguessin encendre la calefacció i, fins i tot, alguns havien de sopar amb espelmes.

En el citat estudi de l’any 2012 també es deia que amb la pensió “cobreixen les seves necessitats i ajuden les famílies” Doncs, és clar que sí. Els avis i àvies estem per això. Per ajudar en la mesura de les nostres possibilitats, econòmicament i també moralment. O potser el Govern no s’ha adonat que si no fos per les ajudes de les persones grans a les seves famílies, el malestar general seria molt més gran,  a causa de la gran taxa d’atur juvenil? I que probablement episodis com els vistos a Andalusia i Extremadura sovintejarien més. (Ens referíem, l’any 2012, als assalts a supermercats en busca d’aliments per als seus fills i néts).

Finalment, dèiem: no ho acabem de trencar tot! Sempre hem dit que la gent gran està disposada a ajudar, però d’això a abusar de la seva debilitat hi va un bon tros. I, a més, reblàvem  que també calia afegir que si les persones grans veuen que poden ajudar  la família, augmenta la seva autoestima amb repercussions favorables per a la salut que repercuteixen en el menor consum de medicaments i, per tant, a minorar la factura farmacèutica. Tot això farem malbé rebaixant encara més l’estat del benestar de les persones grans? Que s’ho pensin bé!

Han passat gairebé quatre anys i les persones grans, els avis i àvies, han de continuar ajudant els fills i néts. Les pensions estan gairebé congelades des de l’any 2013, ja que en els darrers tres anys han augmentat un 0,75% (0,25+0,25+0,25), totalment insuficient per cobrir els augments dels productes alimentaris bàsics i dels subministraments imprescindibles. Encara que ens vulguin fer creure que l’IPC (Índex del Preus al Consum)  és negatiu , la majoria de productes de la  cistella  amb què es fa el càlcul no són de consum de les persones grans. A més, les persones grans que amb el seu esforç i sacrifici de molts anys de treball havien aconseguit algun estalvi, veuen com els petits interessos que les ajudaven a completar la minvada jubilació han pràcticament desaparegut.

Malgrat el panorama descrit, els avis i àvies, que tampoc cal que se’ls qualifiqui com a “súpers”, continuaran ajudant en la mesura de les seves possibilitats. Perquè és el que sempre han fet.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista




dimarts, 14 de juny del 2016

VIST AMB BONS ULLS. Publicat al setmanari Empordà el 14 de juny de 2016

MALGRAT EL BANC DEL SI NO FOS

Aprofitant el servei anomenat Desiderata que ens ofereix la Biblioteca de Figueres, i que consisteix a proposar la compra d’un llibre i, si el pressupost ho permet i està en la línia de les seves adquisicions, ho fan i te’l deixen en préstec. Així és com he pogut llegir el llibre escrit per Aurelio Arteta, titulat "A pesar de los pesares", amb el subtítol cuaderno de la vejez i que, amb traducció lliure al català podria portar el títol d’aquest escrit.

Fent un resum molt esquemàtic, direm que és una obra emotiva, diferent, tot un lluminós exercici de reflexió sobre el dia a dia de l’envelliment, amb una moralitat clara: millor haver nascut. Si avui la ciència ha afegit anys a la vida, només de nosaltres depèn emplenar de vida aquests anys, merèixer una existència més plena. És a dir, digna de ser viscuda malgrat el banc del si no fos de la vellesa.

Naturalment que l’etapa de la vida en què notem que ens anem fent grans és feixuga, sobretot si la salut no hi acompanya, i, per tant, cal prendre’s les coses amb calma. Personalment puc dir que després de dedicar deu anys a col·laborar en grups i associacions de suport a la gent gran, l’any passat vaig tornar al Casal de la Gent Gran a jugar a billar. Amb tant de temps sense jugar trobo que  me’n  surto força be i puc competir amb resultat divers i tenint per contrincants persones que tenen entre quinze i vint anys menys. Si bé és veritat que em canso més i que no puc estar jugant més d’una hora, o cinc quarts, quan abans podia jugar-hi  entre tres i quatre hores sense parar. La solució és fàcil. Jugar menys estona i aprofitar per a seure mentre el  company juga. Vull dir amb això que cal anar disminuint els ritmes i adaptar-ho a les circumstàncies del moment.

Una de les primeres reflexions del llibre al·ludit parla del pas del temps. Diu : “Passa el temps? Passem nosaltres? Passem nosaltres junt amb el temps?  Atribuïm al temps una causalitat segurament perquè observem els canvis naturals en les estacions de l’any i els estralls que l’edat ens causa.  Però el temps com a tal no pot causar res. Els canvis passen en el temps, però es diria que no és el temps que els produeix. O, si els produeix, és una forma de produir sense fer res especial o més bé per deixar fer. Sembla actuar simplement perquè existeix  i el seu existir és passar. Diem que el temps deixa un pòsit, una empremta, una pàtina...; són substantius subtils, no fàcils de  precisar, al·lusius més aviat a una atmosfera o a una entonació. No ve el passat impregnat d’un sabor, olor o color cada vegada que l’evoquem ?”

Els que estem en una edat que ja és pot considerar que som gent gran ens fem sovint reflexions sobre la vida i la mort. Els  de la meva generació, que ara estem entre els vuitanta i noranta anys, la generació dels que els nostres pares es varen barallar cruelment en una guerra fratricida, hem viscut molts canvis i tenim moltes coses que preguntar-nos. El llibre de l’Aurelio Arteta ens en resolt algunes. Per exemple, pel que fa a la mort, diu: “ urgència de tot: si hi ha tant per fer (guanyar, crear, assegurar, ascendir, gaudir, aprendre, etc ) i donat que ens faltarà temps per arribar en grau suficient a qualsevol d’aquests objectius, la vida humana adquireix un caràcter d’urgència. Tan breu és el pas del temps que se’ns ha reservat que a qualsevol edat ja som massa vells, éssers provectes. Serà difícil per a tots, i impossible per als de més edat, sufocar la impaciència. Fins i tot el que ha de fer-se a poc a poc i requereix el seu temps, se’ns presentarà idealment com  a instantani. Per a uns éssers sabedors  d’existir amb data de caducitat, el temps apressa sempre. Viure com humans és viure amb pressa. La lentitud o la indolència solen ser en el subjecte símptoma de carència de desig o desdeny cap a la fugacitat del temps. L’ésser que viu amb la consciència de la seva essencial temporalitat ha d’acoblar la seva existència al mateix ritme del temps”. I continua “de manera que el no deixis per a demà el que puguis fer avui, no enuncia tan sols un consell contra la vagància. Pot ser també una advertència  de que demà potser ja no disposarem de temps, sigui perquè no hi hagi demà en absolut o perquè ha passat el moment oportú de fer el que ens proposàvem”.

De reflexions com aquestes dues, el temps i la pressa, n’hi ha moltes més, i considero que és un bon llibre, tant per a persones grans, com no tan grans. Potser més endavant dedicarem algun altre escrit a parlar-ne. Per avui crec que ja n’hi prou.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi




                                                   
                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

dimarts, 3 de maig del 2016

VIST AMB BONS ULLS .- Publicat al setmanari Empordà el dia 3 de maig de 2016

LA SEGURETAT SOCIAL I LES PENSIONS

Com anem fent regularment,  farem un repàs a la Seguretat Social, sobretot al Fons de Reserva de les pensions del que depenem tantes persones, jubilades i pensionistes. A finals de l’any passat l’anomenada guardiola comptava amb, aproximadament, 32.500 milions d’euros. Per sota de la meitat del total més alt que va ser de 66.800 milions l’any 2011. Per tant, la crisi, en la segona meitat dels vuit anys que fa que dura, ha fet forat. I no sembla que tingui ganes d’aturar-se.

Només durant l’any 2015 la retirada va ser de 13.250 milions d’euros, és a dir, gairebé un 20% del total màxim que s’havia aconseguit, encara que la retirada anual més important va ser la de l’any 2014, quan es van utilitzar 15.300 milions.

Cal fer constar que aquest fons, creat fa setze anys, va romandre intacte fins l’any 2012 i des de llavors l’han utilitzat setze vegades amb un total de reintegraments de més de 47.200 milions d’euros. I encara bo que la majoria de diners estan invertits en lletres i bons del Tresor que l’any passat van reportar uns guanys de prop de 4.000 milions.

I per què és necessari recórrer al fons de reserva? Doncs senzillament perquè les quotes recaptades dels treballadors i empresaris no són suficients per pagar les pensions. Que lluny estem d’aquell 2003, quan mitjançant la llei 28/2003 es va regular crear el Fons de Reserva de la Seguretat Social per anar acumulant els excedents d’ingressos que financen les prestacions de caràcter contributiu i altres depeses necessàries per a la seva gestió, i es va ordenar que, prioritàriament  i majoritàriament, sempre que les possibilitats econòmiques i la situació financera de la Seguretat Social ho permetin, anar formant aquest Fons.

Més endavant, el Real Decret 337/2004 del 27.02 va ordenar que el mencionat Fons fos gestionat per un comitè i també la creació d’una comissió d’inversions assessora que té per objectiu rendibilitzar l’estalvi, cosa que hem de reconèixer que ha funcionat, ja que es calcula que el rendiment acumulat fins a finals de l’any passat ha sobrepassat els 24.000 milions d’euros.
Pel que hem vist fins al moment, i si continuem igual que els dos darrers anys, l’any 2018 haurà desaparegut. És a dir, ens haurem menjat els estalvis. Hi ha possibilitats  que les coses canviïn? Naturalment, predir el futur sempre és arriscat, encara que no cal ser massa espavilat per veure cap a on van els trets.

Malgrat la recuperació de llocs de treball a partir de l’any en curs, que l’executiu va xifrar en un  3% i que els salaris s’apujaran un 1%, tant en el sector públic com privat, la recaptació es preveu que sigui d’uns 7.400 milions d’euros superior a l’any anterior. Si és té en compte que l’any passat es varen necessitar més de 13.000 milions, encara en faltaran.

Com hem dit  en altres ocasions,  només un extraordinari augment de llocs de treball a jornada completa podria anivellar la balança. Diem això perquè l’augment de l’ocupació a temps parcial és una altra de les causes de la debilitat de la Seguretat Social. Com ho són les tarifes planes de cotització destinada a incentivar la contractació i l’establiment de mínims exempts per a les empreses que contracten joves de forma indefinida. Totes aquestes mesures, que sembla que són necessàries, soscaven la salut financera del sistema públic de protecció laboral.

La demografia tampoc hi ajuda gaire, ja que cada vegada la gent arriba a edats més avançades i això ho demostra que els darrers deu anys el nombre de pensionistes ha sofert un augment d’un milió de persones i el gener d’aquest any el nombre total de pensions pagades va  arribar  a 9.354.000, de les quals un 60% són de jubilació, un 25% de viduïtat i la resta d’incapacitat, orfenesa i a favor de familiars. L’import mitjà de la pensió de jubilació és de poc més de 1.000 € i el del total de les pensions li falta poc per ser de 900 €.

Es fa difícil esbrinar com anirà evolucionant el mercat de treball. Sembla que la solució no es podrà trobar a mitjà termini, ja que no es preveu un considerable canvi de les activitats industrials, comercials o de serveis, que donarien pas a noves contractacions de treballadors, amb sous més elevats,  que al mateix temps influirien en la recaptació. Veurem el nou govern com ho manegarà tot plegat. El panorama, per ara, no és massa afalagador.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi



dimarts, 5 d’abril del 2016

Vist amb bons ulls - Publicat al setmanari Empordà del 5 d'abril de 2016

 FIGUERES ENTRE ELS SEGLES XIX i XX

Aquest any,  igual com en els darrers tres o quatre, tenia previst fer l’article del mes d’abril parlant dels llibres que durant l’any anterior més m’havien agradat, sempre d’autors figuerencs o que tractessin de temes de la nostra ciutat o comarca. Però, al final, no serà ben bé així. Parlaré d’un que vaig llegir el passat mes de gener, escrit per un figuerenc, en Joan Armangué Ribas, que es titula: “ La Caixa de l’Empordà per a la Vellesa i d’Estalvis”, 100 anys de “la Caixa” a Figueres”.

En primer lloc he de dir que desconeixia totalment l’existència de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat, que va ser fundada a Figueres l’any 1884 i que va funcionar fins a ser absorbida per la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, el mes de gener de 1916, és a dir, ara ha fet 100 anys. Al llarg de les més de 150 pàgines, l’autor explica amb tota mena de detalls i profusió de fotografies de l’època, el desenvolupament social, econòmic i polític de la Figueres de finals del segle XIX i començaments del segle XX, que he de confessar que a mi m’agrada molt, segurament per ser la Figueres del meu besavi, en Martí Carreras Rebugent, que entre regidor i alcalde va estar gairebé vint anys a l’Ajuntament, només superat per l’autor del llibre de què parlo, en Joan Armanguè Ribas que n’hi va estar vint-i-quatre, dotze com a regidor i dotze com a alcalde.

Naturalment que amb l’espai de què disposo no em dóna per fer un estudi exhaustiu del seu contingut, i, per tant, comentaré els fets que més m’han xocat. Per exemple, que Figueres tingués set entitats bancàries amb capital local: Banca Jordà al xamfrà del carrers Peralada/Muralla, Banca Cusí a la Rambla, Banca Perxas al carrer Monturiol, Banca Careaga, al carrer Besalú cantonada amb Sant Pere, Banca Colldecarrera, Banca Ferran al carrer Lasauca cantonada amb carrer Vilafant, i Banc de Figueres al carrer Monturiol, que va canviar  el seu nom per Banc de Figueres-Banca Vergés. La que va tenir més trajectòria va ser la Banca Perxas, absorbida l’any 1947 pel Banco de Bilbao.

També em va sorprendre agradablement saber que l’any 1915 s’havien constituït dues mutualitats escolars; les mutualitats  Cultura del Col·legi Ramis i la Santa Amàlia de les alumnes de les escoles nacionals, i que el seu impulsor havia estat el mestre Rafael Ramis Romans. I dic mestre perquè és el que un servidor sabia del senyor Ramis, antecessor del mestre Josep Pey i Calvet, que va ésser el meu mestre i del qual vaig aprendre que sempre havíem de fer les coses ben fetes, féssim el que féssim a la vida. I també a respectar les opinions de les altres persones, consells que he procurat complir sempre. Tornant al mestre Ramis, podem dir que era un home d’esquerres, que va militar a l’Estat Català i a la Unió Socialista de Catalunya, que va ser primer tinent d’alcalde per la Unió Federal Nacionalista de Catalunya entre 1912 i 1915 i que va repetir com a regidor entre 1920 i 1923. També exercí de periodista i va ser fundador i primer director de l’Empordà Federal (1911-1912). Amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), s’exilià a París i va treballar com a caixer a l’oficina del Banc de Catalunya. Va ser quan va agafar el relleu el mestre Pey, i el Col·legi Ramis es convertí en Col·legi Empordanès. En tornar, a l’estiu del 1930, s’instal·là a Barcelona on va fer de professor a l’Escola del Treball i tres anys més tard va ser elegit president del Consell Directiu de l’Associació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya. Va morir a Barcelona el mes de gener de 1936, a l’edat de 56 anys. Curiosament el seu successor, el mestre Pey, també va morir un mes de gener, el de l’any 1950, concretament el dia 2, a la mateixa edat: 56 anys. I una altra ironia de la vida  va ser que un alumne avantatjat del Col·legi Empordanès, el pedagog i polític Josep Pallach i Carolà també va morir un mes de gener, el de 1977, i saben quina edat tenia?. Si,  ho han endevinat: 56 anys.

L’època de què ens parla el llibre en qüestió va ser de fort desenvolupament i els temes econòmics i d’estalvi i previsió estaven a l’ordre del dia. Va ser l’any 1906 que l’Ajuntament, presidit pel meu besavi, va posar en marxa l’organització de la Caixa Municipal de retiro per a tots, la qual es va regir amb un reglament especial d’acord amb els més moderns avenços.

Vist el que diuen els historiadors locals i forans, com ara el diccionari de Pascual Madoz, del que he parlat diverses vegades, la musicòloga Anna Costal i d’altres, Figueres va ser una ciutat envejada dintre i fora de Catalunya, i reconec que m’hauria agradat formar-ne part. Com em va dir  en Joan Armanguè, en aquells temps tot era més sòlid i ara tot és més líquid. I potser cal afegir, utilitzant la terminologia actual, que ara tot està com en un “núvol” i gairebé tot està “penjat”. Què hi farem, signes del temps! I amb aquesta reflexió no vull dir que “qualsevol temps passat va ser millor”, sinó una època molt concreta.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://facebook.com/marticarrerasginjaume
http://twitter.com/marticarrerasgi


 

dimarts, 15 de març del 2016

VIST AMB BONS ULLS -Publicat al setmanari Empordà del 15 de març de 2016

FIGUERES CAPITAL DE LA SARDANA 2017 ( i 2)

Quant a Pep Ventura (Alcalà la Real 02/02/1817 - Figueres 24/03/1875),  he de dir que  sabia que havia estat un compositor, renovador de la sardana i poca cosa més. Vaig tenir la sort d’assistir a la  conferència que va fer el maig del 2009 a l’Atenea del Casino Menestral, la doctora cum laude en Història de l’Art i Musicologia per la UAB, Anna Costal Fornells, que portava per títol “Les sardanes proscrites de Pep Ventura” en la qual va explicar de forma detallada que “Pep Ventura va ser l’autor d’innombrables sardanes que van restar ocultes, a causa del seu caire bèl·lic, amb arranjaments perquè es poguessin sentir els trets i les canonades i també la simulació de bandes militars. Sardanes llargues amb melodies revolucionàries. Himnes republicans i fragments de sarsueles crítiques amb els governs d’Isabel II i Amadeu de Savoia. Durant la revolució anomenada “Gloriosa”(1868) les sardanes es transformaven en elements de propaganda federal”.

No hem d’oblidar que en aquells temps la sardana només es ballava a l’Empordà, i que, continua dient l’Anna, “en el procés d’expansió de la sardana arreu de Catalunya, a principis del segle XX, Pep Ventura fou popularitzat com el “Pare de la Sardana”, tot multiplicant-se ràpidament les publicacions i biografies sobre la seva vida i la seva obra. Però, ai las! Què podien fer els historiadors i polítics amb les seves sardanes hostils i contràries al nou discurs? Com amagar les sardanes, bèl·liques o amb continguts polítics? Van haver d’inventar-se un argument creïble i en trobaren un de perfecte: el músic de Figueres havia comès “errors de joventut”.

Va ser el figuerenc Josep Pous i Pagès que ho va escriure al pròleg de la primera edició de la sardana Per tu Ploro, l’any 1906: “De bell començament el músic empordanès pagà tribut a la xavacaneria de l’època, posant en ritme de sardana els motius dels operistes italians més en moda. I ¿com hauria de lliurar-se’n, pobre músic isolat en un racó de món, de retre homenatge a lo que era tingut per discutiblement superior, en opinió de les persones enlletrades?”

L’Anna Costal rebat les opinions de Pous i Pagès i comenta “no vivia en cap racó del món, sinó a la capital federal de Catalunya i de tot l’Estat, per on passaven companyies d’òpera i sarsuela amb les últimes novetats líriques. Més enllà del seu valor musical, les sardanes sobre temes d’òpera de Pep Ventura, encara avui proscrites i oblidades, aporten una informació inèdita de la història política del nostre país”.

Cal recordar també l’exposició “Pep Ventura abans del mite: Quan la sardana era un ball de moda” que l’Ajuntament de Figueres i el Consorci del Museu de l’Empordà van organitzar al museu indicat i que va ser inaugurada l’1 de agost i clausurada l’1 de novembre del 2009, i va ser-ne comissària l’Anna Costal. A través de les seves explicacions ens vàrem assabentar sobre la vida i miracles  d’un geni com en Pep Ventura, que va estar molt implicat en els fets polítics i socials del temps que li va tocar viure. Un home que ens havien pintat com una persona de pocs coneixements i que en canvi descobríem que posseïa una cultura força àmplia si tenim en compte l’època de què parlem.

En aquesta exposició ens vam assabentar que en el padró d’habitants de Figueres de l’any 1856, en Josep Mª Ventura Casas hi constava amb l’ofici de músic. Era normal que en aquells temps els músics tinguessin un altre ofici, com ara teixidors, adobers, fusters, etc. En Pep, també treballava  com a sastre, que era l’ofici del seu sogre amb el qual col·laborava. També hi vàrem poder veure un escrit del diari El Ampurdanés de l’any 1862, en què s’explicava l’homenatge que s’havia fet a en Narcís Monturiol i en què Pep Ventura hi va tenir un paper preponderant, interpretant “Fantasia del Tenor” i els cors van interpretar “Brindis al inventor del Ictíneo”, lletra del senyor Masdevall i música del senyor Ventura (traducció literal, traduïda del castellà). Va ser un gran èxit, i, com a anècdota, direm que l’entrada costava dos rals i que en el programa hi deia que “no es passaria la safata”.

Per acabar direm  que a Pep Ventura, la nostra ciutat li té dedicat un carrer, que va des de la pujada del Castell fins a l’avinguda Salvador Dalí, carrer que també és coneix amb el nom de “carrer de la policia” per tenir-hi el domicili la Comissaria de Policia. També un monument a la plaça Tarradellas, inaugurat 11 de maig de 1972 (un altre 11 de maig, el de 1904, havia nascut en Salvador Dalí) i fa uns anys l’Ajuntament va decidir que les seves despulles descansessin per sempre més en el Panteó de Personatges Il·lustres del Cementiri Municipal. A més, és clar, el Foment de la Sardana porta el seu nom.

Així doncs, el proper 2017, els figuerencs i empordanesos tenim coses per celebrar.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://facebook.com/marticarrerasginjaume
http://twitter.com/marticarrerasgi



dimarts, 9 de febrer del 2016

VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà del 9 de febrer del 2016

 FIGUERES, CAPITAL DE LA SARDANA 2017  (1)

A finals de novembre , crec recordar que a Calella, la nostra ciutat va ser escollida per ser la Capital de la Sardana l’any 2017, coincidint amb el bicentenari del naixement del mestre Josep Mª Ventura Casas, conegut com Pep Ventura o l’Avi Pep, a la ciutat andalusa d’Alcalà la Real, a la província de Jaén.

En l’Empordà del 24 de novembre passat i en la seva Tribun@, el director del setmanari, senyor Santi Coll, ens explicava la satisfacció que sentia en escoltar sardanes, sobretot si era lluny de casa, i remarcava el so excepcional de la tenora, que sembla que també agradava, i molt, al músic gironí Xavier Cugat, que deia que les dues coses que trobava més a faltar quan era a Nova York eren la tenora i els xuixos.  Acaba el senyor Coll dient que no sap ballar sardanes i per tant es considera un mal català.

En aquest sentit he de dir que qui escriu aquest article quan tenia l’edat que ara té el nostre director, tampoc en sabia, i que quan n’escoltava li semblaven totes iguals, incapaç de saber diferenciar els diferents sons dels instruments. No va ser fins l’any 1996, quan ja havia complert 63 anys i m’acabava de jubilar, que  en vaig aprendre. I ho vaig fer al Casal de la Gent Gran, essent la professora l’amiga Emília Pla, que encara continua, divendres rere divendres, fent la seva classe setmanal de forma totalment voluntària. I me’n va ensenyar tan bé que fins i tot vaig aprendre a comptar i a repartir.

A partir, doncs, de l’any 1996, ja fa vint anys, amb la meva dona hem anat a innombrables ballades i aplecs per tota la comarca i la demarcació de Girona. Ara només assistim a les que es fan a Figueres, ja que els anys s’hi posen i cada vegada se’ns fa més difícil. Però som oïdors constants dels programes dominicals de sardanes de Ràdio Vilafant, Ràdio Cabanes i Ràdio Vila-sacra.

Per a mi les sardanes han estat un gran divertiment en aquests darrers anys i lamento no haver-ne après a ballar quan era jove. Per tant, animo a tothom, tingui l’edat que tingui, que ho faci. A més de fer país, també va bé per la salut ja que es fa exercici físic i, comptant i repartint, també mental.

Crec doncs que l’any 2017 serà un gran any sardanista per a la nostra Ciutat i estic segur que la Junta del Foment de la Sardana Pep Ventura, presidida per la senyora Montserrat Mauné, amb l’ajuda de l’Ajuntament, ens oferirà un seguit d’actes que faci que Figueres sigui considerada com la veritable capital sardanista del nostre país, i podrem dir amb orgull i satisfacció que Figueres és la “Ciutat Mare de la Sardana”, distinció que es va auto concedir l’any 1969, el Foment de la Sardana.

Farem un incís per dir que la polèmica sobre l’autoproclamació de “Ciutat Mare de la Sardana” es va produir perquè els figuerencs van sentir-se ferits quan van veure que la seva ciutat no figurava entre les primeres poblacions que l’Obra del Ballet Popular anava proclamant Ciutat Pubilla de la Sardana i en el butlletí del Foment del mes d’abril deia que “ a Figueres no se li escau ser la Ciutat Pubilla que fa deu, ni molt menys la que faci onze o dotze. Aquest fou el detonant que va fer saltar la polèmica, sobretot quan es publicà un manifest que reclamava per a Figueres la proclamació de Ciutat Mare de la Sardana, títol que no va arribar a quallar” .Del llibre 25 Anys Junts, editat per l’Agrupació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Gironines, escrit per Joan Domènech i Moner l’any 1994)
Comentat aquest fet, el director del setmanari Vida Parroquial, Manuel Pont i Bosch, escrivia, el setembre del 1969, que havia vist el “manifest” del Foment dirigit a  l’Obra del Ballet Popular,  demanant que Figueres sigui “solemnement proclamada CIUTAT MARE DE LA SARDANA,  per la seva tradició i per l’íntima vinculació amb la nostra dansa autòctona i el seu genial impulsor, Pep Ventura”. La contesta va ser  que caldria que “ la qualificació de Figueres  com a Mare de la Sardana hauria de ser acceptada o refusada, si pot ser per unanimitat pel sardanisme en conjunt”, i convocava a una reunió perquè tothom pogués donar la seva opinió. Manuel Pont acaba l’article dient que “tal vegada podríem matisar el terme “maternitat”, però em dóna la impressió que no cal. Si no hagués estat Figueres, Catalunya ballaria avui sardanes?  I si no hagués estat  en Pep Ventura, seria la sardana la nostra dansa representativa?. Voler deslligar la sardana de Figueres seria un error imperdonable”.

(L’article, me’l va proporcionar la senyora Montserrat Mauné, presidenta del Foment de la Sardana Pep Ventura)

El proper mes parlarem d’en Pep Ventura i de la seva immensa i no del tot coneguda obra.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://facebook.com/marticarrerasginjaume
http://twitter.com/marticarrerasgi