LA VERITAT I LA MENTIDA
En el suplement Magazine de La Vanguardia del diumenge 28 de juny es va publicar un interessant article titulat “La necessitat de la mentida” , escrit per Luis Muiño, en el que es diu textualment : “si s’analitza la realitat social, es pot concloure que la mentida és necessària per mantenir les relacions, ja que dir sempre la veritat a tots pot ser una gran causa de dolor, la majoria de les vegades gratuït. Llavors, si tot el món menteix, per què es lloa sempre la sinceritat i no es defensa la mentida”?
Quan vaig llegir l’article, feia pocs dies que escoltant la televisió, crec en la crònica de les compareixences en la comissió parlamentària sobre el frau, i del cas Jordi Pujol, un compareixent, advocat o exadvocat, al que un dels ponents li retreia que havia estat condemnat per un tribunal, li va contestar : “la sentència del tribunal significa la veritat oficial que no necessàriament ha de ser la veritat vertadera”. Caram, caram, i no parlo de sor Lucía, quines coses vaig aprenent a la meva vellesa. Ja no es pot confiar en res ni en ningú.
Tornant a l’article del Magazine diu: “una psicòloga va calcular que una persona menteix unes cent vegades al dia i que quan coneix a algú pronuncia unes tres mentides per minut”. A mi, què volen que els digui, em sembla una mica exagerat.
Continua: “els més honestos en una societat com la nostra són els que intenten usar les mentides per evitar el dolor aliè, no en benefici propi”. Aquí penso en la meva àvia que deia que hi havia mentides piadoses que no feien mal a ningú. Una manera ben amable de tenir a la gent contenta i enganyada.
I això que l’àvia, que va ser la que em va criar, ja que vaig quedar orfe de mare i gairebé de pare, tenia una obsessió per dir la veritat i no deixava de repetir-me: “digues sempre la veritat, que així podràs anar amb el cap ben alt; mai cap mentida”. I també en deia una altra que vaig complir: “val més que no et fiquis mai en política, ja veus com ens ha anat ”. Ho deia pel desgavell que va suposar a la família els fets del 36 i les seves conseqüències. I això que també recordava amb gran admiració el seu sogre, que era el meu besavi, Martí Carreras Rebugent, alcalde de Figueres entre 1906 i 1909, propulsor de la jornada laboral de vuit hores per als treballadors de l’Ajuntament, vint-i-cinc anys abans que fos oficial a l’Estat espanyol.
Això de dir la veritat vaig veure ben aviat que no anava sempre bé. Recordo que a la primera empresa que vaig treballar, a la qual vaig començar a catorze anys i en vaig sortir a trenta-tres, li vaig dir a un client el que sempre deia l’amo d’ell. Deia que era un incordi. Naturalment es va molestar molt i vaig estar a punt de ser acomiadat. Tenia quinze o setze anys i m’ho creia tot.
També recordo que quan vaig anar a treballar a una empresa financera de renom, un important fons d’inversió mobiliari, afí d’un banc sòlid, dels que no ha necessitat que l’Estat hi aboqui diners per evitar la fallida, la persona que ens donava les explicacions sobre la manera de vendre el producte, i que fins fa poc dirigia l’organigrama econòmic i financer espanyol, ens deia que, sense dir cap mentida, potser no calia dir tota la veritat sobre el funcionament de les empreses d’inversió col·lectiva. Com sigui que a mi em va semblar un pèl inconcret, em vaig atrevir a demanar la paraula i manifestar que potser els agents de Barcelona podien funcionar com ell deia perquè en realitat el possible client no sabien gairebé qui era i probablement no el tornarien a veure mai més, però que en una petita ciutat com Figueres, a finals dels anys 60, que ens coneixíem tots, no podíem deixar de dir tota la veritat. Em va contestar que potser de la manera que jo ho enfocava vendria menys i em va donar a entendre que si els resultats al cap d’un any no eren satisfactoris em donarien el passaport.
Explicant sempre la veritat, almenys la meva veritat, el que jo entenia, hi vaig romandre poc temps i la següent etapa va ser incorporar-me a l’equip de vendes del Centre de Cultura per Correspondència CCC de Donostia, on vaig passar-hi catorze anys en una de les etapes laborals més fructíferes i agraïdes que recordo, explicant sempre tota la veritat, i amb el reconeixement i recolzament dels meus caps, especialment del director general de l’empresa i propietari, el senyor Joan Morera Vilella (e.p.d), per cert natural de Tregurà de Dalt, petita població del Ripollès.
Ja veuen, parlant de veritats i mentides, gairebé els explico la meva vida laboral. I si no fos veritat el que he dit? Els italians diuen: “si non è vero ben trovato”. Ara seriosament, tot és veritat...O no!
Martí Carreras Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
dimarts, 6 d’octubre del 2015
dimarts, 15 de setembre del 2015
VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el 15/09/2015
GENT GRAN I PENSIONS
En el darrer escrit que parlava de pensions i que va sortir publicat fa més de dos anys (veure l’Empordà del 13/08/13), acabava dient que del tema en sentiríem a parlar assíduament, ja que té una importància econòmica capital, no en va toca a moltes persones. Com està la situació desprès de vint-i-cinc mesos? Millorar no ha millorat, perquè l’envelliment de la població és notori i constant, i encara que segons la reforma dels sistema de pensions les noves promocions de treballadors hauran d’esperar fins als 67 anys per a jubilar-se, no n’hi haurà prou per solucionar la crisi de fons estatals per a les pensions. I a més, anar apujant l’edat de jubilació seria socialment injust si tenim en compte els estudis sanitaris que ens indiquen que les persones més desprotegides moren abans que els rics.
Un dels problemes principals és l’alta taxa d’atur que, encara que últimament ha millorat una mica, se situa en un 24% i la baixa taxa d’ocupació laboral de les persones d’edat compreses entre els 50 i els 64 anys que només és del 46%. També que almenys un 25% del producte interior brut es deu a economia submergida, en part perquè hi ha branques d’activitat on es dóna molta evasió d’impostos per serveis i productes.
Entre les moltes coses que es discuteixen es parla d’incentivar a empreses i treballadors majors de 50 anys a mantenir-se en el mercat laboral i, si volguessin, continuar treballant més enllà dels 65, sempre que la salut ho permeti, però amb la particularitat de treballar a temps parcial per deixar lloc a les noves generacions. Últimament també es planteja pagar les pensions de viduïtat i orfenesa amb càrrec als pressupostos generals. Representen un 20% del total.
Un altre fet important és que les cotitzacions que s’ingressen al sistema són reduïdes a causa dels baixos salaris que cobren els treballadors i, també, per les subvencions que s’obtenen en alguns casos.
El nombre de cotitzants a la Seguretat Social està al voltant dels 17 milions, quan abans de la crisi, que ja fa set anys que ens tortura, s’havia arribat a gairebé 20 milions. Els pensionistes actuals són uns 8.500.000 i el nombre de pensions supera els 9.200.000, (hi ha qui cobra dues pensions i, potser fins i tot, alguns, tres) de les quals més de 5.700.000 són pensions de jubilació amb una mitjana de poc més de 1.000 € mensuals.
Un estudi que va fer l’any 2014 l’Institut Nacional d’Estadística ens diu que l’Estat espanyol perdrà població i s’anirà envellint, i que sobre l’any 2060 els pensionistes seran gairebé el doble dels actuals mentre que les persones en actiu hauran disminuït. Panorama certament no gaire afalagador.
Quan el Fons de Reserva de les Pensions, que va ser creat l’any 2000, en èpoques de vaques grasses, i que l’any 2011 va arribar a la xifra rècord de 67.000 milions d’euros, va sofrir una forta disminució durant el trienni 2012/13/14 i el primer semestre de 2015 que es calcula en més d’un 40 %, apaivagat pels rendiments obtinguts en estar les reserves invertides en deute públic de l’Estat, que fins al juliol d’enguany ha portat un rendiment superior al 5%. En la compareixença del mes d’abril davant de la comissió de seguiment del Pacte de Toledo, el secretari d’Estat de la Seguretat Social es va mostrar satisfet que en el primer trimestre de l’any el fons de reserva hagués tingut una revalorització en comparació a finals de desembre passat. Malgrat tot, i si es té en compte que des de fa uns mesos el rendiment del deute públic és negatiu, caldrà cercar noves fonts per tornar a poder omplir el Fons de Reserva.
En conseqüència, el tema preocupa els governs i la clau de tot plegat es troba en la reactivació econòmica que permeti crear nous llocs de treball i cotitzacions més altes que les actuals. Un exemple: en la comissió de control de què hem parlat, crec que va ser la representant del PSOE que va reconèixer la bondat de les inversions fetes amb els diners del Fons de Reserva, però va criticar els incentius en les cotitzacions i va assegurar que 320.000 altes de l’any 2010 proporcionaven uns ingressos de 1.900 milions d’euros, quan ara, la mateixa quantitat, només en proporciona 300 milions. Com es pot veure, una diferencia abismal.
I les perspectives de reanimació econòmica no són massa de fiar si tenim en compte els pronòstics de l’FMI que deia que no hi ha perspectives de repunt a curt termini i que l’estancament es perllongarà, ben bé, fins per allà l’any 2020. Un quinquenni de mal passar. Sort per a tothom!
Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
En el darrer escrit que parlava de pensions i que va sortir publicat fa més de dos anys (veure l’Empordà del 13/08/13), acabava dient que del tema en sentiríem a parlar assíduament, ja que té una importància econòmica capital, no en va toca a moltes persones. Com està la situació desprès de vint-i-cinc mesos? Millorar no ha millorat, perquè l’envelliment de la població és notori i constant, i encara que segons la reforma dels sistema de pensions les noves promocions de treballadors hauran d’esperar fins als 67 anys per a jubilar-se, no n’hi haurà prou per solucionar la crisi de fons estatals per a les pensions. I a més, anar apujant l’edat de jubilació seria socialment injust si tenim en compte els estudis sanitaris que ens indiquen que les persones més desprotegides moren abans que els rics.
Un dels problemes principals és l’alta taxa d’atur que, encara que últimament ha millorat una mica, se situa en un 24% i la baixa taxa d’ocupació laboral de les persones d’edat compreses entre els 50 i els 64 anys que només és del 46%. També que almenys un 25% del producte interior brut es deu a economia submergida, en part perquè hi ha branques d’activitat on es dóna molta evasió d’impostos per serveis i productes.
Entre les moltes coses que es discuteixen es parla d’incentivar a empreses i treballadors majors de 50 anys a mantenir-se en el mercat laboral i, si volguessin, continuar treballant més enllà dels 65, sempre que la salut ho permeti, però amb la particularitat de treballar a temps parcial per deixar lloc a les noves generacions. Últimament també es planteja pagar les pensions de viduïtat i orfenesa amb càrrec als pressupostos generals. Representen un 20% del total.
Un altre fet important és que les cotitzacions que s’ingressen al sistema són reduïdes a causa dels baixos salaris que cobren els treballadors i, també, per les subvencions que s’obtenen en alguns casos.
El nombre de cotitzants a la Seguretat Social està al voltant dels 17 milions, quan abans de la crisi, que ja fa set anys que ens tortura, s’havia arribat a gairebé 20 milions. Els pensionistes actuals són uns 8.500.000 i el nombre de pensions supera els 9.200.000, (hi ha qui cobra dues pensions i, potser fins i tot, alguns, tres) de les quals més de 5.700.000 són pensions de jubilació amb una mitjana de poc més de 1.000 € mensuals.
Un estudi que va fer l’any 2014 l’Institut Nacional d’Estadística ens diu que l’Estat espanyol perdrà població i s’anirà envellint, i que sobre l’any 2060 els pensionistes seran gairebé el doble dels actuals mentre que les persones en actiu hauran disminuït. Panorama certament no gaire afalagador.
Quan el Fons de Reserva de les Pensions, que va ser creat l’any 2000, en èpoques de vaques grasses, i que l’any 2011 va arribar a la xifra rècord de 67.000 milions d’euros, va sofrir una forta disminució durant el trienni 2012/13/14 i el primer semestre de 2015 que es calcula en més d’un 40 %, apaivagat pels rendiments obtinguts en estar les reserves invertides en deute públic de l’Estat, que fins al juliol d’enguany ha portat un rendiment superior al 5%. En la compareixença del mes d’abril davant de la comissió de seguiment del Pacte de Toledo, el secretari d’Estat de la Seguretat Social es va mostrar satisfet que en el primer trimestre de l’any el fons de reserva hagués tingut una revalorització en comparació a finals de desembre passat. Malgrat tot, i si es té en compte que des de fa uns mesos el rendiment del deute públic és negatiu, caldrà cercar noves fonts per tornar a poder omplir el Fons de Reserva.
En conseqüència, el tema preocupa els governs i la clau de tot plegat es troba en la reactivació econòmica que permeti crear nous llocs de treball i cotitzacions més altes que les actuals. Un exemple: en la comissió de control de què hem parlat, crec que va ser la representant del PSOE que va reconèixer la bondat de les inversions fetes amb els diners del Fons de Reserva, però va criticar els incentius en les cotitzacions i va assegurar que 320.000 altes de l’any 2010 proporcionaven uns ingressos de 1.900 milions d’euros, quan ara, la mateixa quantitat, només en proporciona 300 milions. Com es pot veure, una diferencia abismal.
I les perspectives de reanimació econòmica no són massa de fiar si tenim en compte els pronòstics de l’FMI que deia que no hi ha perspectives de repunt a curt termini i que l’estancament es perllongarà, ben bé, fins per allà l’any 2020. Un quinquenni de mal passar. Sort per a tothom!
Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
dimarts, 11 d’agost del 2015
VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el dia 11 d'agost de 2015
MÉS VISIONS DE LA FIGUERES DEL SEGLE XIX
Els mesos de gener i febrer vaig publicar dos articles sobre la Figueres de mitjan segle XIX, basats en les coses que explicava en Pascual Madoz en el Diccionari, estadístic i històric d’Espanya i les seves possessions d’ultramar. Avui , gràcies a la tesi doctoral de l’Anna Costal i Fornells, doctora cum laude en Història de l’Art i Musicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, explicarem algunes coses més que passaven en aquella meitat del segle XIX, especialment en els anys compresos entre 1859 i 1875, ja que el títol de la tesi és: Les sardanes de Pep Ventura i la música popular a Catalunya entre la Restauració dels Jocs Florals i la Primera República.
L’Anna Costal i Fornells va ser la persona que l’any 2009, en què Figueres era la capital de la cultura catalana, va organitzar amb l’Ajuntament i el Museu de l’Empordà, l’exposició “Pep Ventura abans del mite: Quan la sardana era un ball de moda” entre l’1 d’agost i l’1 de novembre. Ara el manuscrit de la tesi que m’ha agradat llegir té més de 500 pàgines i explica, entre moltes particularitats de les sardanes i la música popular catalana, la importància musical i cultural de la nostra ciutat, capdavantera en la programació de peces d’òpera i de concerts musicals que es feien al Passeig Nou i a la Rambla, dues vegades per setmana, els diumenges i els dijous, amb gran acceptació per part del públic assistent, que, fins i tot, demanava la programació dels propers concerts.
Explica l’Anna que “el Teatre Municipal de Figueres era un edifici de dimensions colossals per a una vila que no superava els 10.000 habitants. El negoci teatral a Figueres va ser gestionat per la iniciativa privada fins l’any 1826, que els propietaris van concedir a l’Ajuntament tot el mobiliari teatral per a l’explotació pública de l’edifici a canvi d’obtenir la recaptació econòmica dels tres primers anys. A mitjan segle, les llotges principals dels teatres públics van assumir una representació social similar a la que desenvolupaven els ritualitzats balls de plaça o la col·locació estratègica de famílies dins les esglésies. A diferència del Teatre de la Reina de Girona que va ser impulsat pels socis del Casino Gerundense, amb famílies situades en els primers llocs del rànquing de béns immobles de la província, hisendats i propietaris rurals, representants d’idees conservadores i, fins i tot, reaccionaries, a Figueres, en canvi, el finançament del Teatre no provenia de grans terratinents, sinó de famílies d’industrials, comerciants i professionals liberals, advocats, metges, polítics. També la ideologia era diferent: mentre a Girona era carlina o unionista, a Figueres eren republicans federals i progressistes de la província. Tan mateix, però, tant els de Figueres com els de Girona van trobar una manera idèntica de legitimar la seva influència: “des de les llotges del primer pis dels nous temples de diversió pública”.
Això de les llotges encara continua, però ara des dels estadis de futbol, ja que és notori, segons sembla, la gran influència que tenen les de l’estadi Santiago Bernabeu de Madrid o del Camp Nou de Barcelona. Em sembla que la diferència amb els nostres avantpassat és clara. Ells s’interessaven per la cultura i els nostres coetanis per l’esport professional que de cultura no en té absolutament res.
També en el que fa al pensament científic i cultural, Figueres estava al damunt de la cresta. Entre els anys indicats, a Figueres hi havia nou societats i casinos, a saber: Societat Econòmica d’Amics del País, Sociedad de Agricultura del Ampurdán, Sociedad de Arqueologia, Sociedad de Frenologia, Sociedad Coral Erato, Sociedad Liceo Figuerense, Casino Menestral Figuerense, Casino Artístico i Casino Lazo. Explica que “en aquest darrer i, amb motiu dels Jocs Florals de Barcelona, si va organitzar un gran banquet com de cent coberts i els comensals van ser servits per joves del país que vestien el senzill i poètic vestit de l’Empordà”.
Diu també que la demarcació de Girona, aleshores província de Girona, era líder en aquesta classificació de casinos i societats, que eren en total 51. Com hem dit Figueres al capdavant amb 9, seguidament Girona i Palafrugell amb 5, Sant Feliu de Guíxols i Calonge amb 4, Llagostera i Olot amb 3. En total al Regne d’Espanya, a l’inici de 1860, n’hi havien 575. I, per tant, els gironins en teníem gairebé un 9%.
Com més aprofundim en aquests anys de mitjan segle XIX i començaments de segle XX, més ens adonen que Figueres ocupava un lloc de gran transcendència social, cultural i política, no només a Catalunya sinó també amb relació a la resta d’Espanya, circumstància que ens ha de fer sentir orgullosos dels nostres avantpassats.
Martí Carreras Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
Els mesos de gener i febrer vaig publicar dos articles sobre la Figueres de mitjan segle XIX, basats en les coses que explicava en Pascual Madoz en el Diccionari, estadístic i històric d’Espanya i les seves possessions d’ultramar. Avui , gràcies a la tesi doctoral de l’Anna Costal i Fornells, doctora cum laude en Història de l’Art i Musicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, explicarem algunes coses més que passaven en aquella meitat del segle XIX, especialment en els anys compresos entre 1859 i 1875, ja que el títol de la tesi és: Les sardanes de Pep Ventura i la música popular a Catalunya entre la Restauració dels Jocs Florals i la Primera República.
L’Anna Costal i Fornells va ser la persona que l’any 2009, en què Figueres era la capital de la cultura catalana, va organitzar amb l’Ajuntament i el Museu de l’Empordà, l’exposició “Pep Ventura abans del mite: Quan la sardana era un ball de moda” entre l’1 d’agost i l’1 de novembre. Ara el manuscrit de la tesi que m’ha agradat llegir té més de 500 pàgines i explica, entre moltes particularitats de les sardanes i la música popular catalana, la importància musical i cultural de la nostra ciutat, capdavantera en la programació de peces d’òpera i de concerts musicals que es feien al Passeig Nou i a la Rambla, dues vegades per setmana, els diumenges i els dijous, amb gran acceptació per part del públic assistent, que, fins i tot, demanava la programació dels propers concerts.
Explica l’Anna que “el Teatre Municipal de Figueres era un edifici de dimensions colossals per a una vila que no superava els 10.000 habitants. El negoci teatral a Figueres va ser gestionat per la iniciativa privada fins l’any 1826, que els propietaris van concedir a l’Ajuntament tot el mobiliari teatral per a l’explotació pública de l’edifici a canvi d’obtenir la recaptació econòmica dels tres primers anys. A mitjan segle, les llotges principals dels teatres públics van assumir una representació social similar a la que desenvolupaven els ritualitzats balls de plaça o la col·locació estratègica de famílies dins les esglésies. A diferència del Teatre de la Reina de Girona que va ser impulsat pels socis del Casino Gerundense, amb famílies situades en els primers llocs del rànquing de béns immobles de la província, hisendats i propietaris rurals, representants d’idees conservadores i, fins i tot, reaccionaries, a Figueres, en canvi, el finançament del Teatre no provenia de grans terratinents, sinó de famílies d’industrials, comerciants i professionals liberals, advocats, metges, polítics. També la ideologia era diferent: mentre a Girona era carlina o unionista, a Figueres eren republicans federals i progressistes de la província. Tan mateix, però, tant els de Figueres com els de Girona van trobar una manera idèntica de legitimar la seva influència: “des de les llotges del primer pis dels nous temples de diversió pública”.
Això de les llotges encara continua, però ara des dels estadis de futbol, ja que és notori, segons sembla, la gran influència que tenen les de l’estadi Santiago Bernabeu de Madrid o del Camp Nou de Barcelona. Em sembla que la diferència amb els nostres avantpassat és clara. Ells s’interessaven per la cultura i els nostres coetanis per l’esport professional que de cultura no en té absolutament res.
També en el que fa al pensament científic i cultural, Figueres estava al damunt de la cresta. Entre els anys indicats, a Figueres hi havia nou societats i casinos, a saber: Societat Econòmica d’Amics del País, Sociedad de Agricultura del Ampurdán, Sociedad de Arqueologia, Sociedad de Frenologia, Sociedad Coral Erato, Sociedad Liceo Figuerense, Casino Menestral Figuerense, Casino Artístico i Casino Lazo. Explica que “en aquest darrer i, amb motiu dels Jocs Florals de Barcelona, si va organitzar un gran banquet com de cent coberts i els comensals van ser servits per joves del país que vestien el senzill i poètic vestit de l’Empordà”.
Diu també que la demarcació de Girona, aleshores província de Girona, era líder en aquesta classificació de casinos i societats, que eren en total 51. Com hem dit Figueres al capdavant amb 9, seguidament Girona i Palafrugell amb 5, Sant Feliu de Guíxols i Calonge amb 4, Llagostera i Olot amb 3. En total al Regne d’Espanya, a l’inici de 1860, n’hi havien 575. I, per tant, els gironins en teníem gairebé un 9%.
Com més aprofundim en aquests anys de mitjan segle XIX i començaments de segle XX, més ens adonen que Figueres ocupava un lloc de gran transcendència social, cultural i política, no només a Catalunya sinó també amb relació a la resta d’Espanya, circumstància que ens ha de fer sentir orgullosos dels nostres avantpassats.
Martí Carreras Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
divendres, 7 d’agost del 2015
Comentaris del Ple de l'Ajuntament del 6 d'agost del 2015
Convocat per les 7 de la tarda de dijous dia 6 és va començar amb trenta quatre minuts de retard degut a que abans hi va haver la Junta General de Fisersa que es va allargar més del compte. No sé exactament a quina hora es va acabar perquè pocs minuts desprès de dos quarts de deu vaig considerar que ja n’hi havia prou i me’n vaig anar a sopar. En aquell moment estàvem al darrer punt de l’ordre del dia: “Precs i preguntes” i la primera va ser un petit i simpàtic acte del regidor de CExF que va mostrar, amb diverses carmanyoles, el menú que s’ofereix, vaig entendre, a les persones necessitades, i en va qüestionar el preu i el seu component alimentari.
L’ordre del dia constava de 14 punts entre els que destaco la proposta relativa a agrair al senyor Eduard Puig Pujol la feina durant els tretze anys que ha desenvolupat el càrrec de Síndic Municipal de Greuges. Com no podia ser d’altre manera es va aprovar per unanimitat i els diversos portaveus van manifestar el seu agraïment al senyor Puig, i es va crear la Comissió especial de relació entre el Síndic i l’Ajuntament i designar els seus components que són els portaveus de cada partit.
A diferència dels altres plens d’aquest mandat, ahir van parlar diferents membres de l’equip de govern i també diferents components de la oposició que no són portaveus, i, per tant, vam poder escoltar les veus dels regidors i regidores, Toro, Martínez, Casellas, Felip, Casas, Masquef, Cruanyes, Lladó, i Pérez. Ignoro si desprès d’anar-me’n va parlar algun altre.
I així van anar fent fins arribar al punt 13: “Assumptes urgents” en que es van presentar dues nocions, la primera per donar suport al “procés cap a la independència, fomentar la participació a les eleccions i col·locar l’estelada en llocs emblemàtics de la ciutat!”. Desprès de que els portaveus expliquessin el sentit del seu vot, la moció va ser aprovada per 12 vots (CDC –CUP – ERC) 5 abstencions (PSC – UDC – CExF) i 4 vots en contra (PPC – C’S) Per tant es va produir, per primera vegada, vots diferents de membres de l’equip de govern, i, per compensar, vots a favor de dos grups que, gairebé sempre, voten en contra del que proposen els que manen. Coses de la política! Això pot semblar correcte o no, depèn del punt de mira de cadascú, però és el que te no tenir majoria, que, per altre banda, quan hi ha majoria també passa que alguns ho critiquen i diuen que passen el corró.
La segona moció era “donar suport a l’Ajuntament de Vilafant pel tema de la rotonda per l’accés a l’estació de l’Ave” que va ser aprovada per 19 vots a favor i 2 en contra del PPC. La portaveu d’aquest partit va manifestar que el seu vot en contra no era per discrepar de que és fes la rotonda, sinó que considerava que el Govern central ja s’havia compromès a fer les obres pertinents.
Que passeu, sense massa acalorament, el que queda d’agost i fins el proper. Salut!
L’ordre del dia constava de 14 punts entre els que destaco la proposta relativa a agrair al senyor Eduard Puig Pujol la feina durant els tretze anys que ha desenvolupat el càrrec de Síndic Municipal de Greuges. Com no podia ser d’altre manera es va aprovar per unanimitat i els diversos portaveus van manifestar el seu agraïment al senyor Puig, i es va crear la Comissió especial de relació entre el Síndic i l’Ajuntament i designar els seus components que són els portaveus de cada partit.
A diferència dels altres plens d’aquest mandat, ahir van parlar diferents membres de l’equip de govern i també diferents components de la oposició que no són portaveus, i, per tant, vam poder escoltar les veus dels regidors i regidores, Toro, Martínez, Casellas, Felip, Casas, Masquef, Cruanyes, Lladó, i Pérez. Ignoro si desprès d’anar-me’n va parlar algun altre.
I així van anar fent fins arribar al punt 13: “Assumptes urgents” en que es van presentar dues nocions, la primera per donar suport al “procés cap a la independència, fomentar la participació a les eleccions i col·locar l’estelada en llocs emblemàtics de la ciutat!”. Desprès de que els portaveus expliquessin el sentit del seu vot, la moció va ser aprovada per 12 vots (CDC –CUP – ERC) 5 abstencions (PSC – UDC – CExF) i 4 vots en contra (PPC – C’S) Per tant es va produir, per primera vegada, vots diferents de membres de l’equip de govern, i, per compensar, vots a favor de dos grups que, gairebé sempre, voten en contra del que proposen els que manen. Coses de la política! Això pot semblar correcte o no, depèn del punt de mira de cadascú, però és el que te no tenir majoria, que, per altre banda, quan hi ha majoria també passa que alguns ho critiquen i diuen que passen el corró.
La segona moció era “donar suport a l’Ajuntament de Vilafant pel tema de la rotonda per l’accés a l’estació de l’Ave” que va ser aprovada per 19 vots a favor i 2 en contra del PPC. La portaveu d’aquest partit va manifestar que el seu vot en contra no era per discrepar de que és fes la rotonda, sinó que considerava que el Govern central ja s’havia compromès a fer les obres pertinents.
Que passeu, sense massa acalorament, el que queda d’agost i fins el proper. Salut!
dimarts, 28 de juliol del 2015
VIST AMB BONS ULLS - Publicat al setmanari Empordà el dia 28 de juliol de 2015
CONSISTORI MUNICIPAL
Vaig assistir al primer ple del renovat consistori, que va ser de caràcter extraordinari. Després de la sessió d’investidura del 13 de juny, volia comprovar com es desenvolupava el nou equip de govern, compost, a més de l’alcaldessa, de 6 regidors de CiU i 3 dels PSC, inclòs el primer i únic tinent d’alcalde. És a dir 10, i 11 a l’oposició. Dels 21 regidors, 11 són nous, els 3 de les CUP, 3 d’ERC, 2 de C’s, 2 del PSC i 1 CIU, i la resta, 10, ja sabien que era fer de regidor o d’alcaldessa, 2 del PPC, 1 del PSC 1 de CExF i 6 de CiU. Una curiositat: 11 de nous i 10 d’antics, la mateixa proporció entre oposició i equip de govern. Dels 10 de l’equip de govern, 7 són veterans i 3 són nous (70% i 30%, respectivament). Dels 11 de l’oposició, 8 són nous i 3 d’antics (72,73% i 27,27% respectivament). Per tant, l’equip de govern es composa d’una majoria absoluta de persones de l’anterior consistori. Faig notar que encara que algun regidor figurés en la candidatura com a independent, l’he catalogat dins del grup pel qual es va presentar. Crec que n’hi ha dos o tres casos. Dels 21 regidors i regidores, inclòs l’alcaldessa, 8 són dones i 13 són homes. Dels 10 de l’equip de govern, 7 són homes i només 3 dones, inclosa l’alcaldessa. Primera conclusió: els que governaran, la majoria ja tenen experiència. Els que estaran oposant, la majoria són novells. Això és bo, o dolent? Ah, el temps ho dirà.
Abans d’entrar en el que va ser el ple extraordinari m’agradaria dir que aquests 21 regidors i regidores van ser votats per 13.018 persones, que representen el 48,63 % i que l’abstenció va ser de 13.749 persones, és a dir, el 51,37 %. El cens total amb dret a vot és, doncs, de 26.767 persones, lluny, dels més o menys 45.000 habitants que tenim actualment. Per tant, hem de concloure que els vots emesos representen menys del 30% de la població. Que cadascú tregui les seves conclusions.
També vull dir que les peculiaritats de la llei d’Hondt fan que, per exemple, l’únic regidor de CExF, ho hagi estat amb 829 vots i que la llista que ha tret més regidors, CiU, la mitjana sigui de 573 vots per regidor/ora. Els 3 d’ERC la mitjana és de 654 vots, els 3 de la CUP 545 vots, els 3 del PSC, 516, i els 2 del PPC i C’s, 635 i 624, respectivament. No hi faig cap comentari, només ho exposo i suposo que és el més equitatiu dels sistemes. No m’he entretingut a fer els càlculs pel sistema Saint Languë que sembla que dóna més avantatges als partits petits.
Una vegada asseguts tots als seus respectiu seients, amb grups de 7 persones a cada taula, la principal i les dues laterals, la senyora alcaldessa dóna inici a la sessió a les 7.07 minuts de la tarda del dijous 2 de juliol, dia 183 de l’any en curs, just al començament de la segona meitat d’enguany, i s’acaba a les 7.35, o sigui, que la durada ha estat de menys de mitja hora. Bé, es va produir una petita pròrroga, quan ja l’alcaldessa havia aixecat la sessió, per donar la paraula al portaveu de C’s i posar a votació una proposta sobre la junta de govern. Proposta desestimada; només la va votar el proponent i el seu company de partit.
L’ordre del dia constava de 19 punts, el primer per ratificar la convocatòria del Ple amb caràcter urgent i el segon per ratificar la inclusió dels punts 18 i 19 en l’ordre del dia de la sessió. Aquí hi va haver petició de paraula per part del portaveu de CExF per manifestar-s’hi en contra, a la qual s’hi van adherir la resta de partís de l’oposició. Posat a votació, 10 a favor de la proposta i 11 en contra. La matemàtica dels números va ser inexorable i, per tant, l’ordre del dia va ser només de 17 punts.
Del punt 3 al punt 14 era per donar compte dels decrets de l’alcaldia per delegacions a diversos regidors i regidores amb data del 30 de juny. Els punt 15 i 16 era l’informe de l’Alcaldia sobre la constitució dels grups municipals i la creació de la Comissió Informativa General que actuarà com a especial de comptes; el punt 17 era la proposta per fixar el règim de les sessions del Ple de l’Ajuntament, que es farà el primer dijous hàbil de cada mes.
Els punts que es varen treure de l’ordre tractaven sobre la proposta per modificar inicialment la Base 11.2 de les que regeixen el pressupost general per a l’exercici de 2015 (es tractava de les remuneracions per assistències dels membres de la corporació a les sessions dels òrgans col·legiats) i la proposta per fixar els càrrecs electes que es desenvoluparan en règim de dedicació exclusiva i parcial.
Poca cosa més. Sí, un detall, a proposta de l’equip de govern es va renunciar a cobrar per l’assistència a aquest ple. Preguntats els portaveus tots s’hi van adherir. Devien pensar que per mitja horeta no era gaire ètic cobrar. Em sembla bé.
Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
Vaig assistir al primer ple del renovat consistori, que va ser de caràcter extraordinari. Després de la sessió d’investidura del 13 de juny, volia comprovar com es desenvolupava el nou equip de govern, compost, a més de l’alcaldessa, de 6 regidors de CiU i 3 dels PSC, inclòs el primer i únic tinent d’alcalde. És a dir 10, i 11 a l’oposició. Dels 21 regidors, 11 són nous, els 3 de les CUP, 3 d’ERC, 2 de C’s, 2 del PSC i 1 CIU, i la resta, 10, ja sabien que era fer de regidor o d’alcaldessa, 2 del PPC, 1 del PSC 1 de CExF i 6 de CiU. Una curiositat: 11 de nous i 10 d’antics, la mateixa proporció entre oposició i equip de govern. Dels 10 de l’equip de govern, 7 són veterans i 3 són nous (70% i 30%, respectivament). Dels 11 de l’oposició, 8 són nous i 3 d’antics (72,73% i 27,27% respectivament). Per tant, l’equip de govern es composa d’una majoria absoluta de persones de l’anterior consistori. Faig notar que encara que algun regidor figurés en la candidatura com a independent, l’he catalogat dins del grup pel qual es va presentar. Crec que n’hi ha dos o tres casos. Dels 21 regidors i regidores, inclòs l’alcaldessa, 8 són dones i 13 són homes. Dels 10 de l’equip de govern, 7 són homes i només 3 dones, inclosa l’alcaldessa. Primera conclusió: els que governaran, la majoria ja tenen experiència. Els que estaran oposant, la majoria són novells. Això és bo, o dolent? Ah, el temps ho dirà.
Abans d’entrar en el que va ser el ple extraordinari m’agradaria dir que aquests 21 regidors i regidores van ser votats per 13.018 persones, que representen el 48,63 % i que l’abstenció va ser de 13.749 persones, és a dir, el 51,37 %. El cens total amb dret a vot és, doncs, de 26.767 persones, lluny, dels més o menys 45.000 habitants que tenim actualment. Per tant, hem de concloure que els vots emesos representen menys del 30% de la població. Que cadascú tregui les seves conclusions.
També vull dir que les peculiaritats de la llei d’Hondt fan que, per exemple, l’únic regidor de CExF, ho hagi estat amb 829 vots i que la llista que ha tret més regidors, CiU, la mitjana sigui de 573 vots per regidor/ora. Els 3 d’ERC la mitjana és de 654 vots, els 3 de la CUP 545 vots, els 3 del PSC, 516, i els 2 del PPC i C’s, 635 i 624, respectivament. No hi faig cap comentari, només ho exposo i suposo que és el més equitatiu dels sistemes. No m’he entretingut a fer els càlculs pel sistema Saint Languë que sembla que dóna més avantatges als partits petits.
Una vegada asseguts tots als seus respectiu seients, amb grups de 7 persones a cada taula, la principal i les dues laterals, la senyora alcaldessa dóna inici a la sessió a les 7.07 minuts de la tarda del dijous 2 de juliol, dia 183 de l’any en curs, just al començament de la segona meitat d’enguany, i s’acaba a les 7.35, o sigui, que la durada ha estat de menys de mitja hora. Bé, es va produir una petita pròrroga, quan ja l’alcaldessa havia aixecat la sessió, per donar la paraula al portaveu de C’s i posar a votació una proposta sobre la junta de govern. Proposta desestimada; només la va votar el proponent i el seu company de partit.
L’ordre del dia constava de 19 punts, el primer per ratificar la convocatòria del Ple amb caràcter urgent i el segon per ratificar la inclusió dels punts 18 i 19 en l’ordre del dia de la sessió. Aquí hi va haver petició de paraula per part del portaveu de CExF per manifestar-s’hi en contra, a la qual s’hi van adherir la resta de partís de l’oposició. Posat a votació, 10 a favor de la proposta i 11 en contra. La matemàtica dels números va ser inexorable i, per tant, l’ordre del dia va ser només de 17 punts.
Del punt 3 al punt 14 era per donar compte dels decrets de l’alcaldia per delegacions a diversos regidors i regidores amb data del 30 de juny. Els punt 15 i 16 era l’informe de l’Alcaldia sobre la constitució dels grups municipals i la creació de la Comissió Informativa General que actuarà com a especial de comptes; el punt 17 era la proposta per fixar el règim de les sessions del Ple de l’Ajuntament, que es farà el primer dijous hàbil de cada mes.
Els punts que es varen treure de l’ordre tractaven sobre la proposta per modificar inicialment la Base 11.2 de les que regeixen el pressupost general per a l’exercici de 2015 (es tractava de les remuneracions per assistències dels membres de la corporació a les sessions dels òrgans col·legiats) i la proposta per fixar els càrrecs electes que es desenvoluparan en règim de dedicació exclusiva i parcial.
Poca cosa més. Sí, un detall, a proposta de l’equip de govern es va renunciar a cobrar per l’assistència a aquest ple. Preguntats els portaveus tots s’hi van adherir. Devien pensar que per mitja horeta no era gaire ètic cobrar. Em sembla bé.
Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
divendres, 17 de juliol del 2015
Comentaris Ple Ajuntament de Figueres 16.07.2015
El segon Ple extraordinari de l’Ajuntament de Figueres és va celebrar el dia 16 de juliol, festivitat de la Verge del Carme, i va començar puntualment a les 7 de la tarda i 1 minut, amb assistència de 19 dels 21 membres del consistori. L’alcaldessa va excusar l’assistència del portaveu del grup CExF degut a un agradable esdeveniment familiar i és que va ser pare, per lo qual va felicitar al nadó i als seus pares. L’altre membre que faltava va entrar a la sala amb un petit retard de 5 minuts.
Per tant el Ple, aquesta vegada, va ser de vint persones i es va acabar a les 20,57, gairebé dues hores, inclòs un petit recés abans de posar-se a votació el punt número 13 que tractava de determinar els càrrecs electes que desenvoluparan les seves funcions en règim de dedicació exclusiva o parcial.
Dels 16 punts de l’ordre del dia, el 10 primers corresponien a donar compte de diversos decrets de l’alcaldia i van esser liquidats amb poc més d’un quart d’hora.
A partir del punt número 11 és quan van començar a intervenir els diversos portaveus dels grups municipals que van defensar el perquè del seu vot, excepte el punt relatiu al conveni de col·laboració amb la Generalitat per a la creació d’un conservatori de música, que per part de la CUP ho va fer l’altre membre femení del grup. Llevat d’aquest cas només es va escoltar la veu dels diversos portaveus i de l’alcaldessa.
Tots els dictàmens van ésser aprovats, tres amb resultat de 11 a 9, un de 12 a 8, un de 17 a 3 i un de 12 a 3 i 5 abstencions. A la vista de tot lo escoltat i vist em permeto fer unes consideracions:
1ª) La qualitat oratòria dels diversos parlants és francament millorable. Recomano un curs amb l’UOC de “Tècniques d’expressió oral i escrita”. A mi em va anar molt bé per poder intervenir en el Consell de la Gent Gran de Catalunya. De bon rollo, eh!.
2ª) La majoria de components del Ple, l’única missió que tenen es aixecar la ma en les diverses votacions. Res més .Pregunto: Si es possesint d’acord amb els seus portaveus i que el vot de cada portaveu valgués pel número d’integrants del seu grup, no faríem el fet i ens estalviaríem alguns diners de les assistències?. Sense mala intenció, només per estalviar, cosa ben catalana! Igual podríem fer pels Consells Comarcals, Diputacions, Parlament, etc.
3ª) Ara m’adono que el punt 2 no és viable veient el que va passar ahir amb un grup de dos, en que diverses vegades van votar diferent. Ja m’estranyava que una cosa tan fàcil no se’n haguessin adonat. Il·lús de mi!
4ª) El petit recés que es va produir crec que va ser agraït per la majoria d’assistents. Tant actors, com espectadors, van aprofitar per estirar una mica les cames i alguns per visitar les instal·lacions de can “Roca”. Ja m’enteneu! Per cert, tothom al mateix lloc.
Per tant el Ple, aquesta vegada, va ser de vint persones i es va acabar a les 20,57, gairebé dues hores, inclòs un petit recés abans de posar-se a votació el punt número 13 que tractava de determinar els càrrecs electes que desenvoluparan les seves funcions en règim de dedicació exclusiva o parcial.
Dels 16 punts de l’ordre del dia, el 10 primers corresponien a donar compte de diversos decrets de l’alcaldia i van esser liquidats amb poc més d’un quart d’hora.
A partir del punt número 11 és quan van començar a intervenir els diversos portaveus dels grups municipals que van defensar el perquè del seu vot, excepte el punt relatiu al conveni de col·laboració amb la Generalitat per a la creació d’un conservatori de música, que per part de la CUP ho va fer l’altre membre femení del grup. Llevat d’aquest cas només es va escoltar la veu dels diversos portaveus i de l’alcaldessa.
Tots els dictàmens van ésser aprovats, tres amb resultat de 11 a 9, un de 12 a 8, un de 17 a 3 i un de 12 a 3 i 5 abstencions. A la vista de tot lo escoltat i vist em permeto fer unes consideracions:
1ª) La qualitat oratòria dels diversos parlants és francament millorable. Recomano un curs amb l’UOC de “Tècniques d’expressió oral i escrita”. A mi em va anar molt bé per poder intervenir en el Consell de la Gent Gran de Catalunya. De bon rollo, eh!.
2ª) La majoria de components del Ple, l’única missió que tenen es aixecar la ma en les diverses votacions. Res més .Pregunto: Si es possesint d’acord amb els seus portaveus i que el vot de cada portaveu valgués pel número d’integrants del seu grup, no faríem el fet i ens estalviaríem alguns diners de les assistències?. Sense mala intenció, només per estalviar, cosa ben catalana! Igual podríem fer pels Consells Comarcals, Diputacions, Parlament, etc.
3ª) Ara m’adono que el punt 2 no és viable veient el que va passar ahir amb un grup de dos, en que diverses vegades van votar diferent. Ja m’estranyava que una cosa tan fàcil no se’n haguessin adonat. Il·lús de mi!
4ª) El petit recés que es va produir crec que va ser agraït per la majoria d’assistents. Tant actors, com espectadors, van aprofitar per estirar una mica les cames i alguns per visitar les instal·lacions de can “Roca”. Ja m’enteneu! Per cert, tothom al mateix lloc.
dimarts, 14 de juliol del 2015
VIST AMB BONS ULLS -Publicat al setmanari Empordà el 14.07.2015
SOCIETAT ACTUAL
En un percentatge molt elevat, les entrevistes que es publiquen a La Contra de La Vanguardia solen ser interessants, i algunes molts interessants i súmmament instructives. Una d’aquestes últimes va sortir publicada a mitjan mes de febrer, precisament el dia en què en el mateix diari i, en els altres, veia la llum un estudi elaborat per la conselleria d’Interior sobre els maltractaments a les persones grans de Catalunya del qual es desprèn que són més de 10.500 les que pateixen mals tractes, per part de familiars en més d’un 50%, i, l’altra meitat per part d’amics, veïns, coneguts, cuidadors professionals i altres. Cal fer esment que no arriben al 10% les persones que denuncien els fets i que la societat catalana només en un 10% creu que a les persones grans se les tracta malament.
El mateix dia i en el mateix diari, en la secció de Tendències, hi trobem un reportatge de relacions intergeneracionals , titulat “Generació sandvitx”en el que explica que moltes persones de més de 60 anys tenen cura dels pares i dels néts alhora i, a més a més, preparen el dinar i fan la compra per als fills que treballen. O sigui que quan arriben a l’edat de la seva jubilació han de relegar els seus projectes personals i portar una agenda atapeïda i marcada per les obligacions i les necessitats d’altres. Explica el reportatge que tot això és producte de l’evolució demogràfica de la societat que ha donat lloc a allò que els sociòlegs denominen família espàrrec: famílies cada vegada més llargues i estretes a causa d’una fecunditat decreixent i una esperança de vida en augment. A més, la crisi ha portat que aquesta generació, que encara se sent valenta, s’hagi de multiplicar per ajudar a la resta de la família.
I tornem al començament i parlem de l’entrevista de La Contra. Es tracta de la canadenca Vickie Cammark, pionera de les xarxes de suport veïnal per als més dèbils que diu coses com aquestes “No feu res per ajudar a ningú: feu-ho per ajudar-vos” i “no hi ha independència personal sense interdependència cívica”. Manifesta que no parla de caritat ni de ser bons, sinó que no hi ha diners ni n’hi haurà perquè a tots ens puguin cuidar professionals si, amb sort, arribem a vells o si, desgraciadament, caiem abans en la malaltia o la demència. Diu que si ens fixem en les xifres de demografia de Barcelona veurem que és impossible mantenir en asils amb professionals ben pagats tota la gent gran i que no hi ha seguretat social que suporti la societat envellida de qualsevol ciutat europea d’aquí a uns anys, i rebla el cau dient: “cada vegada hi ha menys fills per sostenir als grans. Si no ens organitzem en xarxes de veïnat, passaran mala vellesa...”.
L’entrevistador li insinua que potser amb estalvis i fons de pensions es podrà apaivagar aquest panorama, i la contesta és aquesta “encara que no desapareguin en una crisi, els diners no li evitaran la pobresa de la solitud. Així que integri’s en aquestes xarxes, però no per ser bo i generós – no és sostenible – sinó perquè faran que se senti més bé: només les relacions en què les dues parts obtenen alguna cosa són duradores” .
En el transcurs de l’entrevista explica alguns casos de persones que han ajudat als més necessitats i al cap d’un temps s’han adonat que eren ells que necessitem fer-ho i que rebien molt més del que donaven. Diu que aquestes xarxes de suport funcionen perquè qualsevol que s’hi integri per ajudar a qui ho necessiti se sent útil i gratificat sense necessitat de res canvi.
Explica que a una de les seves amigues, directiva d’una multinacional, li va parlar d’una anciana sense família que necessitava ajuda a casa: “prova de visitar-la un dia – li vaig dir – i si no la tornes a veure no l’hi diré a ningú”. “Hi va anar, li va donar menjar, hi va parlar, li va agafar la mà. I hi va tornar cada setmana. Li vaig dir que no calia, que ja teníem xarxa per a l’anciana, però la meva amiga em va contestar que era ella la que necessitava l’anciana” “He descobert – va confessar – que estar amb ella em fa marxar l’estrès; m’ajuda a frenar i sentir el que és important de veritat”.
Conclou dient que això “ és l’experiència humana: biologia “. Tots tenim una part buida que s’omple en sentir-se útil, i tots, per desvalguts que siguem, tenim una altre meitat que pot aportar alguna cosa als altres i omplir-los. És així com funcionen les xarxes sostenibles”.
Crec que no cal afegir-hi rés més. Salut!.
Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
En un percentatge molt elevat, les entrevistes que es publiquen a La Contra de La Vanguardia solen ser interessants, i algunes molts interessants i súmmament instructives. Una d’aquestes últimes va sortir publicada a mitjan mes de febrer, precisament el dia en què en el mateix diari i, en els altres, veia la llum un estudi elaborat per la conselleria d’Interior sobre els maltractaments a les persones grans de Catalunya del qual es desprèn que són més de 10.500 les que pateixen mals tractes, per part de familiars en més d’un 50%, i, l’altra meitat per part d’amics, veïns, coneguts, cuidadors professionals i altres. Cal fer esment que no arriben al 10% les persones que denuncien els fets i que la societat catalana només en un 10% creu que a les persones grans se les tracta malament.
El mateix dia i en el mateix diari, en la secció de Tendències, hi trobem un reportatge de relacions intergeneracionals , titulat “Generació sandvitx”en el que explica que moltes persones de més de 60 anys tenen cura dels pares i dels néts alhora i, a més a més, preparen el dinar i fan la compra per als fills que treballen. O sigui que quan arriben a l’edat de la seva jubilació han de relegar els seus projectes personals i portar una agenda atapeïda i marcada per les obligacions i les necessitats d’altres. Explica el reportatge que tot això és producte de l’evolució demogràfica de la societat que ha donat lloc a allò que els sociòlegs denominen família espàrrec: famílies cada vegada més llargues i estretes a causa d’una fecunditat decreixent i una esperança de vida en augment. A més, la crisi ha portat que aquesta generació, que encara se sent valenta, s’hagi de multiplicar per ajudar a la resta de la família.
I tornem al començament i parlem de l’entrevista de La Contra. Es tracta de la canadenca Vickie Cammark, pionera de les xarxes de suport veïnal per als més dèbils que diu coses com aquestes “No feu res per ajudar a ningú: feu-ho per ajudar-vos” i “no hi ha independència personal sense interdependència cívica”. Manifesta que no parla de caritat ni de ser bons, sinó que no hi ha diners ni n’hi haurà perquè a tots ens puguin cuidar professionals si, amb sort, arribem a vells o si, desgraciadament, caiem abans en la malaltia o la demència. Diu que si ens fixem en les xifres de demografia de Barcelona veurem que és impossible mantenir en asils amb professionals ben pagats tota la gent gran i que no hi ha seguretat social que suporti la societat envellida de qualsevol ciutat europea d’aquí a uns anys, i rebla el cau dient: “cada vegada hi ha menys fills per sostenir als grans. Si no ens organitzem en xarxes de veïnat, passaran mala vellesa...”.
L’entrevistador li insinua que potser amb estalvis i fons de pensions es podrà apaivagar aquest panorama, i la contesta és aquesta “encara que no desapareguin en una crisi, els diners no li evitaran la pobresa de la solitud. Així que integri’s en aquestes xarxes, però no per ser bo i generós – no és sostenible – sinó perquè faran que se senti més bé: només les relacions en què les dues parts obtenen alguna cosa són duradores” .
En el transcurs de l’entrevista explica alguns casos de persones que han ajudat als més necessitats i al cap d’un temps s’han adonat que eren ells que necessitem fer-ho i que rebien molt més del que donaven. Diu que aquestes xarxes de suport funcionen perquè qualsevol que s’hi integri per ajudar a qui ho necessiti se sent útil i gratificat sense necessitat de res canvi.
Explica que a una de les seves amigues, directiva d’una multinacional, li va parlar d’una anciana sense família que necessitava ajuda a casa: “prova de visitar-la un dia – li vaig dir – i si no la tornes a veure no l’hi diré a ningú”. “Hi va anar, li va donar menjar, hi va parlar, li va agafar la mà. I hi va tornar cada setmana. Li vaig dir que no calia, que ja teníem xarxa per a l’anciana, però la meva amiga em va contestar que era ella la que necessitava l’anciana” “He descobert – va confessar – que estar amb ella em fa marxar l’estrès; m’ajuda a frenar i sentir el que és important de veritat”.
Conclou dient que això “ és l’experiència humana: biologia “. Tots tenim una part buida que s’omple en sentir-se útil, i tots, per desvalguts que siguem, tenim una altre meitat que pot aportar alguna cosa als altres i omplir-los. És així com funcionen les xarxes sostenibles”.
Crec que no cal afegir-hi rés més. Salut!.
Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
