PARLAMENT AL CLUB CATALUNYACAIXA EL DIA DE LA FESTA GENT GRAN
25 DE NOVEMBRE DEL 2010
Sr. Vicealcalde, Sra. Regidora, Sres i Srs responsables de CatalunyaCaixa, Sra Presidenta de l’Associació de Gent Gran del Casal de Figueres, bon dia a tothom:
Un any més tinc la oportunitat de dirigir-me a tots vosaltres en dia de la festa de la gent gran en que ens disposem a retre un petit homenatge a les parelles que porten 50 anys de casats. Per tant es varen casar l’any 1960 en que Espanya estava en plena fase de desenvolupament del pla d’estabilització del Ministre Ullastres, que si be a mig i llarg termini va ser un pla rendible, de bones a primeres va portar a centenars i milers de catalans i espanyoles a buscar feina a Europa. A vegades penso que quan parlem de la immigració actual, tots plegats hauríem de tenir una mica més de memòria. Felicito també a les persones que aquest any han fet o faran 80 i 90 anys,.De continuar la tendència social actual, cada vegada serà més difícil trobar parelles amb 50 anys de casats i en canvi hi haurà més persones octogenàries. Segons les darreres dades de l’Imserso actualment a l’Estat espanyol són 2.300.000 les persones que passen dels 79 anys, i dintre de 50 anys seran el triple, Es a dir, gairebé 7.000.000, o sigui un augment del 200%. Moltes felicitats a tothom i per mols anys
També em plau felicitar a la responsable del Club, la Maria Caballero i als seus col•laboradors, especialment a en Tomàs Antón, representant del Club al Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, per haver aconseguit portar 80 persones a la V trobada d’Entitats de Gent Gran que es va celebrar a Llançà el passat dia 4 de novembre Va ser l’entitat amb més participants de les 23 que s’hi varen reunir. La meva felicitació també per les altres dues entitats figuerenques, el Casal de la Gent Gran de la Generalitat i la Colla Dolça Tardor, amb les seves presidentes al cap davant, les Sres Encarna Pla i Rosa Maria Male, respectivament, ja que tots plegats vàrem ser un total de 121 persones procedents de la capital de la comarca. Moltes gràcies a tots i a totes.
I ara dues noticies. La primera es pot dir que es internacional: la Comissió Europea ha proposat que l’any 2012 sigui declarat “L’any Europeu de l’Envelliment Actiu”.Penso que és una bona cosa, ja que en el darrer congrés una de les ponències es titulava precisament “Polítiques d’Envelliment Actiu” Crec que es bo que Europa i el CGGCat vagin en la mateixa direcció.Ara cal esperar que el Parlament Europeu i el Consell d’Europa ho aprovin ben aviat
I la segona és àmbit comarcal: per anunciar-vos que la setmana passada és va constituir a la seu del Consell Comarcal, el Consell de Salut del Govern Territorial de Salut de l’Alt Empordà, del que formarà part el Consell Consultiu de la Gent Gran. Per tant us agrairé que em feu saber qualsevol queixa o suggerencia que tingueu relacionada amb temes de salut, del Cap o del hospital. Penso que serà una bona eina per millorar l’assistència sanitària.
Per acabar, i tal com vaig dir el dia de la trobada a Llançà, m’agradaria que dediquéssim un fort aplaudiment per a totes les persones que, d’una manera o altre, col•laboren i ajuden desinteressadament a la responsable del Club, perquè les coses funcionin més bé. Podeu estar segurs que sense elles seria tot força més difícil.
Moltes gràcies i bon dia de festa.
divendres, 26 de novembre del 2010
divendres, 5 de novembre del 2010
TROBADA D'ENTITATS DE GENT GRAN A LLANÇÀ
PARLAMENT EN LA V TROBADA D’ENTITATS DE GENT GRAN DE L’ALT EMPORDÀ
LLANÇÀ, 4 DE NOVEMBRE DE 2010
Bona tarda a tots i a totes, Autoritats, gent de l’Alt Empordà: En nom del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, moltes gràcies per participar en aquesta trobada d’entitats de gent gran de la comarca que cada dos anys organitza el Consell Consultiu amb la col•laboració imprescindible del Consell Comarcal i de l’ajuntament del municipi que ens acull, en aquest cas de Llançà, com en anys anteriors els Ajuntaments de l’Escala, Vilajuïga, Figueres o Roses.
De seguida us parlaran la presidenta del Consell Comarcal i alcaldessa de Vilafant, la senyora Consol Cantenys i Arbolí i el vicepresident del Consell Comarcal i Alcalde de Llançà, el senyor Pere Vila i Fulcarà. Però deixeu-me que digui un parell de coses ara que sou tots aquí aquí. La primera és que estic molt agraït i és un per a mi un gran orgull representar una comarca tan esplèndida com la nostra en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, a la Generalitat de Catalunya. Mireu, la majoria de companys i companyes de la resta de les 46 comarques catalanes coneixen la nostra comarca: uns perquè fa més de 50 anys van fer el servei militar obligatori al Castell de Sant Ferran o al Campament de Sant Climent Sescebes, d’altres perquè han visitat algun museu de Figueres, especialment el Museu Dalí, uns altres han passat uns dies de vacances a qualsevol indret de la Costa Brava Nord des de Port-Bou fins a l’Escala, o han anat a caçar senglars a Maçanet de Cabrenys i alguns recorden amb nostàlgia que venien a Figueres a veure els partits de futbol quan la Unió jugava a segona Divisió A. I tots i totes coincideixen a dir que els empordanesos i empordaneses tenim un caràcter obert, amb una certa socarroneria en parlar, amb una fina ironia que atribueixen al fet que estem tocats per la tramuntana, i jo els dic que sí, encara que, com deia l’insigne poeta Carles Fages de Climent, tocats només en la mesura justa que ens fa ser valents, però no esbojarrats. I parlant de la tramuntana, us recordo que el dia 24, dintre de les conferències de la Aules per a la Formació Cultural de la Gent Gran, vindrem a Llança amb el doctor Narcís Bardalet, metge forense que ens parlarà de “La tramuntana i la nostra salut”. Si us interessa, podeu venir a la Casa Cultural a dos quarts de set de la tarda.
L’altra cosa que vull es demanar-vos un favor. Avui que som tants, m’agradaria que dediquéssim un fort aplaudiment, tant com puguem, a totes les persones, dones i homes que formen les juntes directives de les diverses associacions, clubs, casals i altres entitats de gent gran i també als voluntaris i col•laboradors que ajuden els responsables a perquè les coses funcionin. Són persones que esmercen hores del seu lleure per organitzar activitats perquè els usuaris ens mantinguem en forma, i no sabem demostrar el nostre agraïment i en canvi sí que estem amatents per criticar qualsevol fallo o error que puguin tenir i que, com a persones que són tenen el perfecte dret de cometre. Us puc assegurar, perquè en conec moltes, d’aquestes persones, que treballen de bona fe buscant subvencions pertot arreu a fi que lliguin els números i equilibrar els pressupostos. Per tant, per a totes aquestes persones, amb el nostre agraïment i amb el desig que ho puguin continuar fent durant molts anys, aquest fort aplaudiment.
Moltes gràcies, us deixo amb la presidenta del Consell Comarcal i alcaldessa de Vilafant, la senyora Consol Cantenys i Arbolí.
LLANÇÀ, 4 DE NOVEMBRE DE 2010
Bona tarda a tots i a totes, Autoritats, gent de l’Alt Empordà: En nom del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, moltes gràcies per participar en aquesta trobada d’entitats de gent gran de la comarca que cada dos anys organitza el Consell Consultiu amb la col•laboració imprescindible del Consell Comarcal i de l’ajuntament del municipi que ens acull, en aquest cas de Llançà, com en anys anteriors els Ajuntaments de l’Escala, Vilajuïga, Figueres o Roses.
De seguida us parlaran la presidenta del Consell Comarcal i alcaldessa de Vilafant, la senyora Consol Cantenys i Arbolí i el vicepresident del Consell Comarcal i Alcalde de Llançà, el senyor Pere Vila i Fulcarà. Però deixeu-me que digui un parell de coses ara que sou tots aquí aquí. La primera és que estic molt agraït i és un per a mi un gran orgull representar una comarca tan esplèndida com la nostra en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, a la Generalitat de Catalunya. Mireu, la majoria de companys i companyes de la resta de les 46 comarques catalanes coneixen la nostra comarca: uns perquè fa més de 50 anys van fer el servei militar obligatori al Castell de Sant Ferran o al Campament de Sant Climent Sescebes, d’altres perquè han visitat algun museu de Figueres, especialment el Museu Dalí, uns altres han passat uns dies de vacances a qualsevol indret de la Costa Brava Nord des de Port-Bou fins a l’Escala, o han anat a caçar senglars a Maçanet de Cabrenys i alguns recorden amb nostàlgia que venien a Figueres a veure els partits de futbol quan la Unió jugava a segona Divisió A. I tots i totes coincideixen a dir que els empordanesos i empordaneses tenim un caràcter obert, amb una certa socarroneria en parlar, amb una fina ironia que atribueixen al fet que estem tocats per la tramuntana, i jo els dic que sí, encara que, com deia l’insigne poeta Carles Fages de Climent, tocats només en la mesura justa que ens fa ser valents, però no esbojarrats. I parlant de la tramuntana, us recordo que el dia 24, dintre de les conferències de la Aules per a la Formació Cultural de la Gent Gran, vindrem a Llança amb el doctor Narcís Bardalet, metge forense que ens parlarà de “La tramuntana i la nostra salut”. Si us interessa, podeu venir a la Casa Cultural a dos quarts de set de la tarda.
L’altra cosa que vull es demanar-vos un favor. Avui que som tants, m’agradaria que dediquéssim un fort aplaudiment, tant com puguem, a totes les persones, dones i homes que formen les juntes directives de les diverses associacions, clubs, casals i altres entitats de gent gran i també als voluntaris i col•laboradors que ajuden els responsables a perquè les coses funcionin. Són persones que esmercen hores del seu lleure per organitzar activitats perquè els usuaris ens mantinguem en forma, i no sabem demostrar el nostre agraïment i en canvi sí que estem amatents per criticar qualsevol fallo o error que puguin tenir i que, com a persones que són tenen el perfecte dret de cometre. Us puc assegurar, perquè en conec moltes, d’aquestes persones, que treballen de bona fe buscant subvencions pertot arreu a fi que lliguin els números i equilibrar els pressupostos. Per tant, per a totes aquestes persones, amb el nostre agraïment i amb el desig que ho puguin continuar fent durant molts anys, aquest fort aplaudiment.
Moltes gràcies, us deixo amb la presidenta del Consell Comarcal i alcaldessa de Vilafant, la senyora Consol Cantenys i Arbolí.
dimarts, 2 de novembre del 2010
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al setmanari Empordà del 2 de novembre de 2010
LA MORT
Fa una temporada que he agafat per costum passejar gairebé be diàriament des de l’avinguda Salvador Dalí (l’antiga ronda Barcelona) fins a la benzinera del Rallye, pujar un trosset de carrer Nou i enfilar, per la ronda Sud, fins arribar al cementiri i descansar uns minuts als bancs disposats a l’entrada del tanatori de la funerària Vicens, a l’hivern al sol i a l’estiu a l’ombra d’una morera borda, i he pogut constatar que sempre hi ha algunes persones de visita al cementiri, especialment els festius i diumenges. Rarament entro al recinte, per cert, dit sigui de passada, molt ben cuidat per l’Ajuntament, però si alguna vegada ho he fet puc dir que s’hi respira tranquil•litat per tots els costats. Després del descans i de llegir les esqueles penjades als vidres, retorno al centre pels carrers Progrés i Vilallonga, fins a la Rambla. En total, amb descans inclòs, uns vuitanta minuts, que és el que recomanen els metges a les persones grans i no tan grans.
Aquesta proximitat al lloc de descans dels morts, m’ha fet pensar que potser el món seria diferent si hi penséssim més sovint. Que poc importants són la majoria de notícies del diaris i altres mitjans de comunicació davant de l’únic fet vertaderament irreparable com és la mort! Quants maldecaps, enveges, discussions inútils i moltes vegades sense solta ni volta! Caldria recordar més sovint que en l’antiga Roma, quan un general victoriós desfilava pels seus carrers, el mateix esclau que aguantava per damunt del seu cap una corona de llorer li mussitava sense parar a cau d’orella.“Recorda que ets mortal.”
En aquestes dates de primers de novembre en què els vius tenim per costum apropar-nos als cementiris per visitar les tombes dels nostres avantpassats i de les persones estimades que descansen en pau, potser seria bo parlar una mica del tema de la mort, segons diuen una de les poques certeses que tenim a la vida.
Si preguntem a algú si li fa por la mort, segurament ens contestarà que li fa por patir, és a dir, que el trànsit de la vida a la mort sigui un calvari de sofriment, tant pel que s’ha de morir com pels seus familiars. En el fons, el que tenim la majoria, és la por a allò desconegut.
El passat mes de juliol en el programa de TV3 “Bricolatge Emocional” del periodista Gaspar Hernández, es va emetre el capítol “Perdre la por a la mort”, amb interessants aportacions sobre el tema de personalitats importants, entre les quals hi havia el centenari Dr. Moisès Broggi, amb reflexions molt bones sobre la vida i la mort. També hi van sortir unes paraules del dramaturg francès Molière, que va morir jove, als 51 anys, ja que la seva vida va transcórrer de 1622 a 1673. Deia Molière,“la mort és el remei de tots els mals, però no hem d’aprofitar-nos-en fins a última hora”. Una mica d’ironia no fa mal a ningú. Si a algú l’interessa recuperar aquest programa, només cal entrar al www de TV3 i hi trobarà els vídeos de tots els programes. El periodista anomenat està especialitzat en temes de sentiments i emocions i els el recomano, com també el seu programa de ràdio, a Catalunya Radio, “L’ofici de Viure” . També hi ha tots els programes al www de l’emissora citada.
En tot ésser viu hauria de ser primordial pensar que un dia o altre haurà de morir i enfocar la seva vida amb sentit pràctic pensant-hi. Diu el Dr. Broggi que “la mort és una part de la vida”, i algú altre també va dir que “és un mur que tanca la nostra vida”
A les persones grans, que ja hem viscut força anys, ens queden menys anys de vida que a les persones joves. Però això no ha de ser cap maldecap per amargar-nos els dies i anys que ens resten en aquest món . El fet de recomanar pensar-hi no vol dir fer-ho amb angoixa, sinó serenament, agraint el temps que hem tingut per créixer, madurar i envellir, amb penes i alegries, cosa que malauradament no han pogut fer altres éssers humans, que han vist segada en plena joventut la seva prometedora existència Em refereixo, naturalment, a la multitud de persones joves que a les trinxeres i a la reraguarda, en qualsevol de les guerres, han fet el traspàs a una edat en què tot just començaven a viure. Per culpa, moltes vegades, del desmesurat afany de poder i dominació d’altres éssers humans, que, ben segur, pensaven malament.. I també als que a una edat encara jove han marxat a conseqüència d’un accident o d’una malaltia contreta prematurament.
Per anar acabant, unes darreres paraules del, per moltes coses, exemplar Dr. Broggi. Diu que ha parlat amb persones que han estat al llindar de la mort, que han vist el túnel, i, preguntats sobre com l’havien trobat, la seva resposta sempre ha sigut “Ha estat esplèndid, sense cap dolor, pacíficament”. Un acudit molt bell diu que “a l’altre món no s’hi deu estar malament, ja que ningú en torna”.
Que per molts anys puguin tots vostès continuar llegint els meus articles sobre les persones grans! Ah!, i del que hem parlat avui.... no cal córrer!
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
.
Fa una temporada que he agafat per costum passejar gairebé be diàriament des de l’avinguda Salvador Dalí (l’antiga ronda Barcelona) fins a la benzinera del Rallye, pujar un trosset de carrer Nou i enfilar, per la ronda Sud, fins arribar al cementiri i descansar uns minuts als bancs disposats a l’entrada del tanatori de la funerària Vicens, a l’hivern al sol i a l’estiu a l’ombra d’una morera borda, i he pogut constatar que sempre hi ha algunes persones de visita al cementiri, especialment els festius i diumenges. Rarament entro al recinte, per cert, dit sigui de passada, molt ben cuidat per l’Ajuntament, però si alguna vegada ho he fet puc dir que s’hi respira tranquil•litat per tots els costats. Després del descans i de llegir les esqueles penjades als vidres, retorno al centre pels carrers Progrés i Vilallonga, fins a la Rambla. En total, amb descans inclòs, uns vuitanta minuts, que és el que recomanen els metges a les persones grans i no tan grans.
Aquesta proximitat al lloc de descans dels morts, m’ha fet pensar que potser el món seria diferent si hi penséssim més sovint. Que poc importants són la majoria de notícies del diaris i altres mitjans de comunicació davant de l’únic fet vertaderament irreparable com és la mort! Quants maldecaps, enveges, discussions inútils i moltes vegades sense solta ni volta! Caldria recordar més sovint que en l’antiga Roma, quan un general victoriós desfilava pels seus carrers, el mateix esclau que aguantava per damunt del seu cap una corona de llorer li mussitava sense parar a cau d’orella.“Recorda que ets mortal.”
En aquestes dates de primers de novembre en què els vius tenim per costum apropar-nos als cementiris per visitar les tombes dels nostres avantpassats i de les persones estimades que descansen en pau, potser seria bo parlar una mica del tema de la mort, segons diuen una de les poques certeses que tenim a la vida.
Si preguntem a algú si li fa por la mort, segurament ens contestarà que li fa por patir, és a dir, que el trànsit de la vida a la mort sigui un calvari de sofriment, tant pel que s’ha de morir com pels seus familiars. En el fons, el que tenim la majoria, és la por a allò desconegut.
El passat mes de juliol en el programa de TV3 “Bricolatge Emocional” del periodista Gaspar Hernández, es va emetre el capítol “Perdre la por a la mort”, amb interessants aportacions sobre el tema de personalitats importants, entre les quals hi havia el centenari Dr. Moisès Broggi, amb reflexions molt bones sobre la vida i la mort. També hi van sortir unes paraules del dramaturg francès Molière, que va morir jove, als 51 anys, ja que la seva vida va transcórrer de 1622 a 1673. Deia Molière,“la mort és el remei de tots els mals, però no hem d’aprofitar-nos-en fins a última hora”. Una mica d’ironia no fa mal a ningú. Si a algú l’interessa recuperar aquest programa, només cal entrar al www de TV3 i hi trobarà els vídeos de tots els programes. El periodista anomenat està especialitzat en temes de sentiments i emocions i els el recomano, com també el seu programa de ràdio, a Catalunya Radio, “L’ofici de Viure” . També hi ha tots els programes al www de l’emissora citada.
En tot ésser viu hauria de ser primordial pensar que un dia o altre haurà de morir i enfocar la seva vida amb sentit pràctic pensant-hi. Diu el Dr. Broggi que “la mort és una part de la vida”, i algú altre també va dir que “és un mur que tanca la nostra vida”
A les persones grans, que ja hem viscut força anys, ens queden menys anys de vida que a les persones joves. Però això no ha de ser cap maldecap per amargar-nos els dies i anys que ens resten en aquest món . El fet de recomanar pensar-hi no vol dir fer-ho amb angoixa, sinó serenament, agraint el temps que hem tingut per créixer, madurar i envellir, amb penes i alegries, cosa que malauradament no han pogut fer altres éssers humans, que han vist segada en plena joventut la seva prometedora existència Em refereixo, naturalment, a la multitud de persones joves que a les trinxeres i a la reraguarda, en qualsevol de les guerres, han fet el traspàs a una edat en què tot just començaven a viure. Per culpa, moltes vegades, del desmesurat afany de poder i dominació d’altres éssers humans, que, ben segur, pensaven malament.. I també als que a una edat encara jove han marxat a conseqüència d’un accident o d’una malaltia contreta prematurament.
Per anar acabant, unes darreres paraules del, per moltes coses, exemplar Dr. Broggi. Diu que ha parlat amb persones que han estat al llindar de la mort, que han vist el túnel, i, preguntats sobre com l’havien trobat, la seva resposta sempre ha sigut “Ha estat esplèndid, sense cap dolor, pacíficament”. Un acudit molt bell diu que “a l’altre món no s’hi deu estar malament, ja que ningú en torna”.
Que per molts anys puguin tots vostès continuar llegint els meus articles sobre les persones grans! Ah!, i del que hem parlat avui.... no cal córrer!
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
.
dimarts, 12 d’octubre del 2010
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat a l'Empordà del dia 12 d'octubre del 2010
LA VELLESA: EL SABOR DE L'EXPERIÈNCIA
Fa unes quantes setmanes que en el programa del canal 33 de la TVC, Millennium, es va emetre un programa amb el títol que encapçala aquest article. El presentador, Ramon Colom, va entrevistar en primer lloc l’actor argentí Hèctor Alterio, de 80 anys, que actualment esta fent una obra de teatre, junt amb en José Sacristan, que porta per nom Dos Menos i que narra les peripècies de dos malalts terminals grans. El Sr. Alterio va manifestar que mai li havia passat pel cap retirar-se dels escenaris, malgrat la seva edat.
Més endavant en el programa es va formar un grup d’opinió de tres persones. Una investigadora de neurociències i neurobiòloga, un escriptor i un gerontòleg i sociòleg que van debatre sobre la incidència de les persones grans en la societat actual i sobre les relacions intergeneracionals. Entre les coses interessants que van dir, i d’altres no tant, per ser ja sabudes, va sobresortir que en el tema de les jubilacions, com en molts d’altres, no es pot generalitzar, per la gran diversitat entre les persones. Diuen que és necessari fer un aprenentatge per aquesta etapa de la vida, que actualment ja representa una quarta part de l’existència, o sigui entre 18 i 20 anys, quan cinquanta anys enrere escassament arribava entre 5 i 7 anys. Van elogiar el paper dels casals de la gent gran, que intenten donar servei a un grup de persones tan heterogènies, de pensament i d’edats. Varen lloar el paper de la família, com a aglutinador entre gent jove i gent gran, però van manifestar la seva preocupació perquè massa sovint es fan servir els avis per cuidar, en exclusiva, els néts. Em va fer somriure la proposta del sociòleg, crec que el seu nom és Ricardo Moragas, que va proposar que en els geriàtrics, abans d’anar a dormir, es servís una copa de vi en lloc dels tradicionals somnífers, perquè el vi és molt saludable i fa els mateixos efectes. Finalment van manifestar que la vellesa pot tenir tres categories: gloriosa, de 65 a 80 anys, xacrosa de 80 a 90 anys i desesperada de 90 en amunt. No hi estic d’acord ja que això depèn de l’estat de salut que a vegades no té res a veure amb l’edat cronològica. I ja tornem en què generalitzar no va bé. Conec persones de 65 anys o menys, que pel seu estat psíquic o físic estan en pitjors condiciones que altres que sobrepassen els 80 i, fins i tot, els 90 anys.
El programa va continuar amb la mostra de petits trossets de pel•lícules que tracten el tema de la gent gran, en el qual el progratonista de Històries de debò, quan li pregunten que és el pitjor de fer-se vell, contesta “ recordar quan eres jove”. Em va semblar una resposta no gaire real. Seguidament es va passar una entrevista, ja emesa anteriorment, amb l’escriptor espanyol Miguel Delibes, mort el mes de març a l’edat de 91 anys.
I es va acabar amb la recomanació de diversos llibres que tracten sobre els mateixos temes, com ara La jubilacion, una oportunidad vital, El reto de la dependència al envejecer, ambdues de l’editorial Herver, i El legado de la sabiduría, de l’editorial Blume i amb una cançó d’Els Pets que porta per títol Gent Gran
En resum, van ser uns 80 minuts que a mi em van semblar menys, això vol dir que el vaig trobar interessant, sobre els temes que d’ara en endavant, i ja fa alguns anys que va començar, seran de permanent actualitat, tant pel que representa per l’economia com per a les relacions entre les persones.
No oblidem que sobre l’any 2040, d’aquí a trenta anys, la quarta part de la població europea serà major de 65 anys. Què farem amb aquesta munió de gent gran, alguns, molts, en perfectes condicions físiques i psíquiques, però que per problemes del mercat de treball i per donar pas a la gent jove hauran deixat de ser productius, és a dir, de fer treball remunerat?. Es convertiran en classes passives, sense més ni més?
Una de les preocupacions de la presidenta de l’Associació del Casal de la Gent Gran de Figueres, la Sra Encarna Pla, amb la qual sovint conversem sobre temes de la gent gran, que és el que ens ocupa i ens preocupa, és la de pensar que es malgasta una part important de tot aquest cabdal de saviesa que moltes persones grans poden oferir. Ensenyar als joves la forma de fer les coses, per part de gent avesada al treball i la perseverança, que han lluitat en temps difícils per tirar endavant negocis i famílies, en condicions ben sovint extremes, hauria de ser possible poder-ho fer. Pensem que això beneficiaria ambdues parts. La persona gran es sentiria valorada i això també reverteix en l’estat d’ànim i per tant en la salut. I els joves sabrien de primera mà com van ser aquells difícils començaments del segle XX.
Cal que les autoritats competents prenguin cartes en un assumpte tan important. La Unió Europea segurament hi ha de tenir alguna cosa a dir. A grans mals, grans remeis.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreas.blogspot.com
Fa unes quantes setmanes que en el programa del canal 33 de la TVC, Millennium, es va emetre un programa amb el títol que encapçala aquest article. El presentador, Ramon Colom, va entrevistar en primer lloc l’actor argentí Hèctor Alterio, de 80 anys, que actualment esta fent una obra de teatre, junt amb en José Sacristan, que porta per nom Dos Menos i que narra les peripècies de dos malalts terminals grans. El Sr. Alterio va manifestar que mai li havia passat pel cap retirar-se dels escenaris, malgrat la seva edat.
Més endavant en el programa es va formar un grup d’opinió de tres persones. Una investigadora de neurociències i neurobiòloga, un escriptor i un gerontòleg i sociòleg que van debatre sobre la incidència de les persones grans en la societat actual i sobre les relacions intergeneracionals. Entre les coses interessants que van dir, i d’altres no tant, per ser ja sabudes, va sobresortir que en el tema de les jubilacions, com en molts d’altres, no es pot generalitzar, per la gran diversitat entre les persones. Diuen que és necessari fer un aprenentatge per aquesta etapa de la vida, que actualment ja representa una quarta part de l’existència, o sigui entre 18 i 20 anys, quan cinquanta anys enrere escassament arribava entre 5 i 7 anys. Van elogiar el paper dels casals de la gent gran, que intenten donar servei a un grup de persones tan heterogènies, de pensament i d’edats. Varen lloar el paper de la família, com a aglutinador entre gent jove i gent gran, però van manifestar la seva preocupació perquè massa sovint es fan servir els avis per cuidar, en exclusiva, els néts. Em va fer somriure la proposta del sociòleg, crec que el seu nom és Ricardo Moragas, que va proposar que en els geriàtrics, abans d’anar a dormir, es servís una copa de vi en lloc dels tradicionals somnífers, perquè el vi és molt saludable i fa els mateixos efectes. Finalment van manifestar que la vellesa pot tenir tres categories: gloriosa, de 65 a 80 anys, xacrosa de 80 a 90 anys i desesperada de 90 en amunt. No hi estic d’acord ja que això depèn de l’estat de salut que a vegades no té res a veure amb l’edat cronològica. I ja tornem en què generalitzar no va bé. Conec persones de 65 anys o menys, que pel seu estat psíquic o físic estan en pitjors condiciones que altres que sobrepassen els 80 i, fins i tot, els 90 anys.
El programa va continuar amb la mostra de petits trossets de pel•lícules que tracten el tema de la gent gran, en el qual el progratonista de Històries de debò, quan li pregunten que és el pitjor de fer-se vell, contesta “ recordar quan eres jove”. Em va semblar una resposta no gaire real. Seguidament es va passar una entrevista, ja emesa anteriorment, amb l’escriptor espanyol Miguel Delibes, mort el mes de març a l’edat de 91 anys.
I es va acabar amb la recomanació de diversos llibres que tracten sobre els mateixos temes, com ara La jubilacion, una oportunidad vital, El reto de la dependència al envejecer, ambdues de l’editorial Herver, i El legado de la sabiduría, de l’editorial Blume i amb una cançó d’Els Pets que porta per títol Gent Gran
En resum, van ser uns 80 minuts que a mi em van semblar menys, això vol dir que el vaig trobar interessant, sobre els temes que d’ara en endavant, i ja fa alguns anys que va començar, seran de permanent actualitat, tant pel que representa per l’economia com per a les relacions entre les persones.
No oblidem que sobre l’any 2040, d’aquí a trenta anys, la quarta part de la població europea serà major de 65 anys. Què farem amb aquesta munió de gent gran, alguns, molts, en perfectes condicions físiques i psíquiques, però que per problemes del mercat de treball i per donar pas a la gent jove hauran deixat de ser productius, és a dir, de fer treball remunerat?. Es convertiran en classes passives, sense més ni més?
Una de les preocupacions de la presidenta de l’Associació del Casal de la Gent Gran de Figueres, la Sra Encarna Pla, amb la qual sovint conversem sobre temes de la gent gran, que és el que ens ocupa i ens preocupa, és la de pensar que es malgasta una part important de tot aquest cabdal de saviesa que moltes persones grans poden oferir. Ensenyar als joves la forma de fer les coses, per part de gent avesada al treball i la perseverança, que han lluitat en temps difícils per tirar endavant negocis i famílies, en condicions ben sovint extremes, hauria de ser possible poder-ho fer. Pensem que això beneficiaria ambdues parts. La persona gran es sentiria valorada i això també reverteix en l’estat d’ànim i per tant en la salut. I els joves sabrien de primera mà com van ser aquells difícils començaments del segle XX.
Cal que les autoritats competents prenguin cartes en un assumpte tan important. La Unió Europea segurament hi ha de tenir alguna cosa a dir. A grans mals, grans remeis.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreas.blogspot.com
divendres, 1 d’octubre del 2010
ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA "VIU AL CENTRE"- BUTLLETÌ DEL PLA D'INTERVENCIÓ INTEGRAL DEL CENTRE HISTÓRIC DE FIGUERES - 1 D'OCTUBRE DEL 2010
MILLORAR LA QUALITAT DE VIDA DE LA GENT GRAN
Naturalment que dintre del Pla d’Intervenció Integral del Centre Històric de la nostra ciutat les persones grans hi tenen un paper important, exactament igual que les altres persones grans de la resta del municipi, en els seus respectius barris. Les persones grans que viuen des de fa anys al barri són les protagonistes de la història dels seus carrers i les seves places.
Les estadístiques ens indiquen que en aquest centre històric hi viuen unes 3.300 persones, que representen més o menys el 8% dels habitants de Figueres, i què són 586 les persones de més de 65 anys, cosa que representa el 17,76%. Per tant, les persones grans tenen una importància no solament qualitativa, sinó també quantitativa. És per això que el projecte d’intervenció integral, que té per objectiu millorar les condicions socials, econòmiques i ambientals del centre històric, ha de servir, també, per fer més atractives les condicions de vida de les persones grans.
Tenir els carrers, i sobretot les voreres en bon estat ha de servir perquè les persones grans quan surtin de casa, i és necessari i recomanable que ho facin diàriament,.no trobin dificultats en el seu camí, no tinguin entrebancs ni barreres arquitectòniques que dificultin l’accés allà on vulguin anar. Així mateix, han de trobar facilitats per poder adequar la seva llar a les necessitats que l’edat comporta, tals com, per exemple, arranjar la zona del bany, per posar-hi un plat de dutxa, molt més còmode que les banyeres, o la instal•lació d’un ascensor o algun altre mitjà que eviti haver de pujar escales.
En aquest sentit ha de servir de gran ajuda als planificadors, la recent enquesta portada a terme per l’Ajuntament, amb més de dues-centes preguntes a les persones de 65 anys o més, que ha de permetre saber de primera mà les necessitats més bàsiques dels seus habitants d’edat avançada.
Les societats que procuren pel benestar de les persones grans han de merèixer el nostre reconeixement. Des del Consell Municipal de la Gent Gran treballem per aportar idees i suggeriments que ajudin a aplicar polítiques que facin més agradable el fet d’anar posant anys a la vida i que es converteixi en posar vida als anys.
Martí Carreras Ginjaume
Consell Municipal de la Gent Gran
Vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya
Naturalment que dintre del Pla d’Intervenció Integral del Centre Històric de la nostra ciutat les persones grans hi tenen un paper important, exactament igual que les altres persones grans de la resta del municipi, en els seus respectius barris. Les persones grans que viuen des de fa anys al barri són les protagonistes de la història dels seus carrers i les seves places.
Les estadístiques ens indiquen que en aquest centre històric hi viuen unes 3.300 persones, que representen més o menys el 8% dels habitants de Figueres, i què són 586 les persones de més de 65 anys, cosa que representa el 17,76%. Per tant, les persones grans tenen una importància no solament qualitativa, sinó també quantitativa. És per això que el projecte d’intervenció integral, que té per objectiu millorar les condicions socials, econòmiques i ambientals del centre històric, ha de servir, també, per fer més atractives les condicions de vida de les persones grans.
Tenir els carrers, i sobretot les voreres en bon estat ha de servir perquè les persones grans quan surtin de casa, i és necessari i recomanable que ho facin diàriament,.no trobin dificultats en el seu camí, no tinguin entrebancs ni barreres arquitectòniques que dificultin l’accés allà on vulguin anar. Així mateix, han de trobar facilitats per poder adequar la seva llar a les necessitats que l’edat comporta, tals com, per exemple, arranjar la zona del bany, per posar-hi un plat de dutxa, molt més còmode que les banyeres, o la instal•lació d’un ascensor o algun altre mitjà que eviti haver de pujar escales.
En aquest sentit ha de servir de gran ajuda als planificadors, la recent enquesta portada a terme per l’Ajuntament, amb més de dues-centes preguntes a les persones de 65 anys o més, que ha de permetre saber de primera mà les necessitats més bàsiques dels seus habitants d’edat avançada.
Les societats que procuren pel benestar de les persones grans han de merèixer el nostre reconeixement. Des del Consell Municipal de la Gent Gran treballem per aportar idees i suggeriments que ajudin a aplicar polítiques que facin més agradable el fet d’anar posant anys a la vida i que es converteixi en posar vida als anys.
Martí Carreras Ginjaume
Consell Municipal de la Gent Gran
Vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya
dimecres, 29 de setembre del 2010
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà el dia 28 de setembre del 2010
NOU MODEL DE RESIDÈNCIES
Les residències constitueixen el sistema tradicional d’atenció a les persones grans, encara que continua essent primordial que l’atenció a les persones grans amb dependència estigui a càrrec de les famílies i, per tant, de cuidadors no professionals. Aquí entrem en un debat en que països del nostre entorn fa temps que s’han trobat. .
Fa uns mesos que l’Imserso (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) va encarregar a un grup d’experts en temes gerontològics que fessin un estudi sobre un nou model de residències per a gent gran. Les reunions i deliberacions han durat força temps, però, com que tot arriba, finalment ha vist la llum, amb el títol de “Cap a un nou model d’atenció residencial”, una mena de resolució que es considera com a primera part, anomenada document 1.
L’estudi, coordinat per l’Institut Català de l’Envelliment de la UAB, consta de més de 60 pàgines i ha estat distribuït en llengua castellana pels Consells de la Gent Gran de l’Estat espanyol.
Naturalment que l’espai de què disposem només permet un resum del seu contingut, però sí que intentarem explicar als nostres lectors les idees bàsiques que es considera que han de tenir les residències futures. I aprofito per dir que és un tema que també ha d’interessar a les persones que actualment tenen sobre els 30/35 anys i que, d’aquí a 50 anys, l’any 2060, hauran arribat als 80/85 anys.
Actualment tenim, sobre una població de poc més de 45.300.000 habitants, un total de 2.300.000 persones que tenen més de 79 anys. D’aquí a 50 anys, amb una població estimada de poc més de 52.500.000 habitants, arribarem a 6.900.000 octogenaris. És a dir, amb un augment en xifres absolutes de 7.200.000 habitants, exactament la meitat d’aquest augment, 3.600.000, seran persones de més de 79 anys.
Observin, doncs, que, mentre la població d’Espanya, en els propers 50 anys tindrà un augment percentual del 16%, el percentatge d’aquest augment dels de 80 i més anys serà del 200%. Xifres que no em negaran són vertaderament espectaculars. I davant d’aquest. panorama és indubtable que cal preparar-se i adoptar les mesures adients, amb temps suficient.
El total de persones grans ingressades en centres residencials, l’any 2008, era de 324.138 en 5.128 centres, més 9.576 en altres sistemes alternatius d’allotjament, com pisos tutelats, llars, apartaments, etc. Aquestes xifres representen el 4,37% del total de persones de més de 65 anys, amb quantitats pràcticament iguals entre centres privats i públics, encara que, mínimament, hi ha més places privades. Els diferents apartats de l’estudi són: .
INTRODUCCIÓ - S’explica que en els països desenvolupats l’esperança de vida ha anat augmentant progressivament i en alguns, cas d’Espanya, ha anat acompanyat d’una disminució de la natalitat, que al capdavall ha representat un envelliment de la població. Continua dient que actualment s’està en procés d’adaptació a la Llei 39/2006 del 14 de desembre, de promoció a l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Les residències constitueixen el sistema tradicional d’atenció a les persones grans, encara que continua essent primordial que l’atenció a les persones grans amb dependència estigui a càrrec de les famílies i, per tant de cuidadors no professionals. Ara entrem aquí en un debat amb què altres països dels nostre entorn ja fa algun temps que s’han trobat.
OBJECTIUS - Definir un nou model d’atenció residencial que tingui per eix principal
la qualitat de vida i la qualitat d’atenció a les persones i elaboració d’un document de consens sobre aquest nou model d’atenció residencial amb la participació d’un grup d’experts/es
METODOLOGIA – Revisió de la bibliografia existent sobre els temes d’atenció a les persones grans, sobretot en les residències, i que els idiomes en què hagin estat escrits siguin el castellà, el català, l’anglès i el francès i de la zona geogràfica dels països que ja hem anotat. Malgrat tot, també s’hi han inclòs documents externs a aquests contextos per considerar que podrien aportar coneixements útils per aclarir conceptes.
EL CAS D’ESPANYA – No és fins a l’arribada de la democràcia, l’any 1978, que l’assistència residencial inicia la seva expansió. Durant l’època franquista les persones grans estaven en els anomenats asils, que eren centres amb una visió paternalista i amb usuaris autònoms. Actualment les residències han diversificat els seus serveis, així com el perfil de les persones ateses. Malgrat que de sempre s’ha definit d’una manera vaga el model general d’estructura i organització dels centres, no ha estat fins a l’arribada de la Llei 39/2006 (anomenada de la dependència) que no s’han establert les bases per a la creació d’un model homogeni en tot el territori espanyol, basades en els principis d’universalitat, d’equitat i accessibilitat, desenvolupant un model d’atenció integral al ciutadà. I que, molt resumides, es concreten en:
Accedir en condicions iguals a les prestacions i els serveis previstos en la Llei.
Gaudir dels drets humans i llibertats fonamentals respectant la seva llibertat i intimitat.
Respectar la confidencialitat en la recollida i tractament de les dades.
Participar en la formulació i aplicació de les polítiques que afecten el seu benestar.
Decidir sobre la tutela de la seva persona i béns.
Decidir lliurament sobre l’ingrés en un centre residencial.
Exercir de ple els seus drets jurisdiccionals i patrimonials.
Dret a la igualtat d’oportunitats i no discriminació de cap mena.
Dret a no sofrir discriminació per raó d’orientació o identitat sexual.
EXPERIÈNCIES INTERNACIONALS – Van ser escollits els països de França, Alemanya i Gran Bretanya, pel seu pes específic en el context de la Unió Europea, i s’hi van afegir Dinamarca i Suècia, que son dos referents de països que han aprofundit més en l’Estat del Benestar. L’estudi es basa a fer un repàs de les diferents formes d’enfocar els temes residencials i destaca que en els països nòrdics l’atenció es molt més completa que als altres països estudiats. L’esforç econòmic que fan en serveis socials és netament superior al altres i és rellevant el pes en el finançament que tenen els ajuntaments, que repercuteix en un millor funcionament general de les residències, que s’anomenen de diferent manera segons els serveis que faciliten.
PROPOSTA D’ADAPTACIÓ AL MODEL ESPANYOL – L’eix central de les diferències entre l’actual sistema espanyol i el dels països estudiats recau en l’atenció centrada en les persones. Encara que en bona part de les nostres residències ja ofereixen als seus usuaris una atenció que té com a finalitat millorar la qualitat de vida dels usuaris, cal avançar més en aquest aspecte fins a arribar que la persona sigui el vertader eix de l’atenció. Es tracta, doncs, de reconèixer el dret a la individualitat i particularitat de cada persona. La implicació d’aquest model, a més de significar un canvi del rol de les persones assistides, també significa canvis en els professionals, ja que aquests han d’orientar i assessorar la persona resident però no decidir per ella. És una nova concepció que ha de garantir el dret de les persones grans sobre el seu dia a dia i rebre una atenció segons les seves preferències, a més de la promoció de l’autonomia i independència per arribar a la finalitat última, que és aconseguir una bona qualitat de vida dels residents.
LA TRANSICIÓ DEL DOMICILI ACTUAL AL CENTRE RESIDENCIAL- El paper que la vivenda exerceix en el procés vital de les persones no es té gaire en compte i se subestimen les implicacions emocionals que es desenvolupen, i és per això que el fet d’haver de sortir de casa representa una ruptura amb un espai de protecció, d’il•lusió, de tenir, de ser. Per aquests motius moltes persones grans prefereixen morir a casa, encara que aquesta no estigui en condicions idònies, que traslladar-se a una residència o anar a viure amb els fills. És molt important que el procés de canvi es faci de manera que la persona gran tingui molta informació, ja que cal tenir en compte que passarà de viure en un ambient familiar a un altre de comunitari. El moment d’ingrés pot ser crucial i és important que la persona disposi d’activitats per adaptar-se i integrar-se amb facilitat.
LA QUALITAT DE VIDA EN LES RESIDÈNCIES – L’interés per la qualitat de vida en les residències ha estat matèria present des de fa temps. La concepció bàsica són els aspectes objectius i subjectius del benestar. La salut, les amistats, la companyonia influeixen en l’estat d’ànim i en concret en sentir-se més o menys content de la vida que les persones porten. Segons la definició que fa l’OMS (Organització Mundial de la Salut) la qualitat de vida consta d’elements tangibles i materials i d’altres d’immaterials i intangibles. Per tant, podríem dir que la qualitat de vida és la possibilitat de satisfer les necessitats i aspiracions materials i la capacitat d’adaptació a les circumstàncies que constrenyen les condicions de vida.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Les residències constitueixen el sistema tradicional d’atenció a les persones grans, encara que continua essent primordial que l’atenció a les persones grans amb dependència estigui a càrrec de les famílies i, per tant, de cuidadors no professionals. Aquí entrem en un debat en que països del nostre entorn fa temps que s’han trobat. .
Fa uns mesos que l’Imserso (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) va encarregar a un grup d’experts en temes gerontològics que fessin un estudi sobre un nou model de residències per a gent gran. Les reunions i deliberacions han durat força temps, però, com que tot arriba, finalment ha vist la llum, amb el títol de “Cap a un nou model d’atenció residencial”, una mena de resolució que es considera com a primera part, anomenada document 1.
L’estudi, coordinat per l’Institut Català de l’Envelliment de la UAB, consta de més de 60 pàgines i ha estat distribuït en llengua castellana pels Consells de la Gent Gran de l’Estat espanyol.
Naturalment que l’espai de què disposem només permet un resum del seu contingut, però sí que intentarem explicar als nostres lectors les idees bàsiques que es considera que han de tenir les residències futures. I aprofito per dir que és un tema que també ha d’interessar a les persones que actualment tenen sobre els 30/35 anys i que, d’aquí a 50 anys, l’any 2060, hauran arribat als 80/85 anys.
Actualment tenim, sobre una població de poc més de 45.300.000 habitants, un total de 2.300.000 persones que tenen més de 79 anys. D’aquí a 50 anys, amb una població estimada de poc més de 52.500.000 habitants, arribarem a 6.900.000 octogenaris. És a dir, amb un augment en xifres absolutes de 7.200.000 habitants, exactament la meitat d’aquest augment, 3.600.000, seran persones de més de 79 anys.
Observin, doncs, que, mentre la població d’Espanya, en els propers 50 anys tindrà un augment percentual del 16%, el percentatge d’aquest augment dels de 80 i més anys serà del 200%. Xifres que no em negaran són vertaderament espectaculars. I davant d’aquest. panorama és indubtable que cal preparar-se i adoptar les mesures adients, amb temps suficient.
El total de persones grans ingressades en centres residencials, l’any 2008, era de 324.138 en 5.128 centres, més 9.576 en altres sistemes alternatius d’allotjament, com pisos tutelats, llars, apartaments, etc. Aquestes xifres representen el 4,37% del total de persones de més de 65 anys, amb quantitats pràcticament iguals entre centres privats i públics, encara que, mínimament, hi ha més places privades. Els diferents apartats de l’estudi són: .
INTRODUCCIÓ - S’explica que en els països desenvolupats l’esperança de vida ha anat augmentant progressivament i en alguns, cas d’Espanya, ha anat acompanyat d’una disminució de la natalitat, que al capdavall ha representat un envelliment de la població. Continua dient que actualment s’està en procés d’adaptació a la Llei 39/2006 del 14 de desembre, de promoció a l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Les residències constitueixen el sistema tradicional d’atenció a les persones grans, encara que continua essent primordial que l’atenció a les persones grans amb dependència estigui a càrrec de les famílies i, per tant de cuidadors no professionals. Ara entrem aquí en un debat amb què altres països dels nostre entorn ja fa algun temps que s’han trobat.
OBJECTIUS - Definir un nou model d’atenció residencial que tingui per eix principal
la qualitat de vida i la qualitat d’atenció a les persones i elaboració d’un document de consens sobre aquest nou model d’atenció residencial amb la participació d’un grup d’experts/es
METODOLOGIA – Revisió de la bibliografia existent sobre els temes d’atenció a les persones grans, sobretot en les residències, i que els idiomes en què hagin estat escrits siguin el castellà, el català, l’anglès i el francès i de la zona geogràfica dels països que ja hem anotat. Malgrat tot, també s’hi han inclòs documents externs a aquests contextos per considerar que podrien aportar coneixements útils per aclarir conceptes.
EL CAS D’ESPANYA – No és fins a l’arribada de la democràcia, l’any 1978, que l’assistència residencial inicia la seva expansió. Durant l’època franquista les persones grans estaven en els anomenats asils, que eren centres amb una visió paternalista i amb usuaris autònoms. Actualment les residències han diversificat els seus serveis, així com el perfil de les persones ateses. Malgrat que de sempre s’ha definit d’una manera vaga el model general d’estructura i organització dels centres, no ha estat fins a l’arribada de la Llei 39/2006 (anomenada de la dependència) que no s’han establert les bases per a la creació d’un model homogeni en tot el territori espanyol, basades en els principis d’universalitat, d’equitat i accessibilitat, desenvolupant un model d’atenció integral al ciutadà. I que, molt resumides, es concreten en:
Accedir en condicions iguals a les prestacions i els serveis previstos en la Llei.
Gaudir dels drets humans i llibertats fonamentals respectant la seva llibertat i intimitat.
Respectar la confidencialitat en la recollida i tractament de les dades.
Participar en la formulació i aplicació de les polítiques que afecten el seu benestar.
Decidir sobre la tutela de la seva persona i béns.
Decidir lliurament sobre l’ingrés en un centre residencial.
Exercir de ple els seus drets jurisdiccionals i patrimonials.
Dret a la igualtat d’oportunitats i no discriminació de cap mena.
Dret a no sofrir discriminació per raó d’orientació o identitat sexual.
EXPERIÈNCIES INTERNACIONALS – Van ser escollits els països de França, Alemanya i Gran Bretanya, pel seu pes específic en el context de la Unió Europea, i s’hi van afegir Dinamarca i Suècia, que son dos referents de països que han aprofundit més en l’Estat del Benestar. L’estudi es basa a fer un repàs de les diferents formes d’enfocar els temes residencials i destaca que en els països nòrdics l’atenció es molt més completa que als altres països estudiats. L’esforç econòmic que fan en serveis socials és netament superior al altres i és rellevant el pes en el finançament que tenen els ajuntaments, que repercuteix en un millor funcionament general de les residències, que s’anomenen de diferent manera segons els serveis que faciliten.
PROPOSTA D’ADAPTACIÓ AL MODEL ESPANYOL – L’eix central de les diferències entre l’actual sistema espanyol i el dels països estudiats recau en l’atenció centrada en les persones. Encara que en bona part de les nostres residències ja ofereixen als seus usuaris una atenció que té com a finalitat millorar la qualitat de vida dels usuaris, cal avançar més en aquest aspecte fins a arribar que la persona sigui el vertader eix de l’atenció. Es tracta, doncs, de reconèixer el dret a la individualitat i particularitat de cada persona. La implicació d’aquest model, a més de significar un canvi del rol de les persones assistides, també significa canvis en els professionals, ja que aquests han d’orientar i assessorar la persona resident però no decidir per ella. És una nova concepció que ha de garantir el dret de les persones grans sobre el seu dia a dia i rebre una atenció segons les seves preferències, a més de la promoció de l’autonomia i independència per arribar a la finalitat última, que és aconseguir una bona qualitat de vida dels residents.
LA TRANSICIÓ DEL DOMICILI ACTUAL AL CENTRE RESIDENCIAL- El paper que la vivenda exerceix en el procés vital de les persones no es té gaire en compte i se subestimen les implicacions emocionals que es desenvolupen, i és per això que el fet d’haver de sortir de casa representa una ruptura amb un espai de protecció, d’il•lusió, de tenir, de ser. Per aquests motius moltes persones grans prefereixen morir a casa, encara que aquesta no estigui en condicions idònies, que traslladar-se a una residència o anar a viure amb els fills. És molt important que el procés de canvi es faci de manera que la persona gran tingui molta informació, ja que cal tenir en compte que passarà de viure en un ambient familiar a un altre de comunitari. El moment d’ingrés pot ser crucial i és important que la persona disposi d’activitats per adaptar-se i integrar-se amb facilitat.
LA QUALITAT DE VIDA EN LES RESIDÈNCIES – L’interés per la qualitat de vida en les residències ha estat matèria present des de fa temps. La concepció bàsica són els aspectes objectius i subjectius del benestar. La salut, les amistats, la companyonia influeixen en l’estat d’ànim i en concret en sentir-se més o menys content de la vida que les persones porten. Segons la definició que fa l’OMS (Organització Mundial de la Salut) la qualitat de vida consta d’elements tangibles i materials i d’altres d’immaterials i intangibles. Per tant, podríem dir que la qualitat de vida és la possibilitat de satisfer les necessitats i aspiracions materials i la capacitat d’adaptació a les circumstàncies que constrenyen les condicions de vida.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dimecres, 8 de setembre del 2010
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat a l'Empordà del dia 7 de setembre de 2010
AVÍS ALS AVIS
La darrera enquesta que l’Imserso ha fet sobre les persones grans a l’Estat espanyol posa de manifest que el 30% dels més grans de 65 anys es queixen perquè pensen que tenen massa obligacions i gairebé el 50% declara que cuida a diari els seus néts. A més manifesten, en un 90%, que prefereixen viure a casa seva encara que estiguin sols.
També preguntats sobre a quina edat es considera que una persona és gran, la resposta majoritària és “passats els setanta anys”. Per tant sembla que d’ara endavant haurem de desterrar la xifra dels 65 anys quan parlem de persones grans. La població més gran de 65 anys arriba a Espanya a quasi 8.000.000 de persones, dels quals el 28% sobrepassen els 79 anys. Una altra classificació que es fa també diu que entre 50 i 65 anys les persones estan a la “mitjana edat”, entre 65 i 80 a “l’edat major” i a més de 80 anys seria “edat major – major” o “quarta edat”..
Hem dit més d’una vegada que el fet de considerar-se gran depèn de múltiples factors i que és molt important l’estat de salut. També el temperament i la manera d’enfocar els diferents problemes que anar posant anys comporta influeix en la manera de veure’ns més o menys grans. En tot cas, penso que, sense generalitzar massa, l’apropament als 80 anys podria ser una bona frontera per considerar-se persona gran.
Però el tema que preocupa més és el cert cansament per l’explotació que moltes vegades realitzen els fills i és per això que manifesten tenir massa obligacions, segurament per considerar-se part integrant de l’imprescindible organització familiar quan els dos cònjuges treballen. S’entén, doncs, que més enllà que com a casa enlloc, vulguin seguir vivint a casa seva, malgrat estar sols. Segurament temen ser el cangur diari a totes hores del dia o la persona que acabi fent les feines de la casa.
Està bé que les famílies s’ajudin i si els avis tenen hores lliures col•laborin en el que bonament puguin. Però sense arribar a extrems que els facin sentir estressats.
Darrerament hem notat en les entitats i casals de gent gran certes dificultats perquè les persones jubilades puguin disposar de les hores lliures necessàries per assistir a les activitats que es programen i en què els agradaria participar. Alguna cosa no funciona correctament i segurament és a causa de les obligacions familiars. Malgrat tot això, pensem que cadascú és lliure d’omplir el seu temps de la manera més satisfactòria possible. Però és indubtable que les persones jubilades, després d’una llarga etapa laboral, tenen tot el dret del món de poder satisfer les seves necessitats d’esbarjo. Aquest és un tema de forta controvèrsia en el si de les famílies, que, si no s’enfoca adequadament, pot ser font de desavinences de difícil solució.
Expliquen alguns avis que, si no cedeixen a les demandes dels fills, aquests els tracten d’egoistes. I això pensem que no és correcte. Naturalment que també hi ha casos completament al revés. Sabem d’avis ells fills dels quals han partit peres amb la seva parella i que es veuen privats de poder veure els seus néts. Ni tant ni tan poc. En el terme mitjà hi deu haver la solució.
La revista Sesenta y más, publicada i distribuïda pel servei de publicacions de l’Imserso i especialitzada en temes de gent gran, va publicar fa uns mesos un article signat per Fernando Martin Galan, en què explicava el cas d’uns avis que cuidaven a jornada completa a tres dels seus néts: esmorzar, portar-los al cole, dinar, altra vegada al cole, berenar, sopar, al qual s’afegien els fills i els seus cònjuges. Aquests, fill i filla, no tenien una vertadera necessitat econòmica. Tots treballaven i podien perfectament, amb part dels ingressos que obtenien, portar els nens a una guarderia o contractar els serveis d’una persona per cuidar-los. Però era més còmode sacrificar els avis, ja grans, per, possiblement, tractar d’enlluernar els amics o el company de treball. Un cotxe més gros, un frigorífic amb més prestacions, una celebració amb més generositat o ostentació. Tot això amb la part dinerària estalviada a costa dels avis.
Amb aquestes circumstàncies, més generalitzades del que es pot pensar, sorgeix el dubte de si la persona gran és independent o dependent o és víctima, en alguns casos, d’un desmesurat afany dels fills per mantenir un cert estatus social (fictici o de competició) a costa de qualsevol altra consideració cap a les persones del seu entorn més íntim.
Aquestes situacions provenen, segurament, o bé d’una manca de diàleg o de l’egoisme del fills. Per tant, pensem que és bo parlar-ne i arribar a una entesa que beneficiï a totes les parts. Els avis, a vegades, accepten gustosament algunes situacions per amor als fills i als néts, malgrat que això sigui a costa de perdre la seva independència, però sempre amb el desig d’ajudar en tot el puguin els fills, i, evidentment als néts, donant mostres d’una vertadera generositat no sempre compresa.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarreasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
La darrera enquesta que l’Imserso ha fet sobre les persones grans a l’Estat espanyol posa de manifest que el 30% dels més grans de 65 anys es queixen perquè pensen que tenen massa obligacions i gairebé el 50% declara que cuida a diari els seus néts. A més manifesten, en un 90%, que prefereixen viure a casa seva encara que estiguin sols.
També preguntats sobre a quina edat es considera que una persona és gran, la resposta majoritària és “passats els setanta anys”. Per tant sembla que d’ara endavant haurem de desterrar la xifra dels 65 anys quan parlem de persones grans. La població més gran de 65 anys arriba a Espanya a quasi 8.000.000 de persones, dels quals el 28% sobrepassen els 79 anys. Una altra classificació que es fa també diu que entre 50 i 65 anys les persones estan a la “mitjana edat”, entre 65 i 80 a “l’edat major” i a més de 80 anys seria “edat major – major” o “quarta edat”..
Hem dit més d’una vegada que el fet de considerar-se gran depèn de múltiples factors i que és molt important l’estat de salut. També el temperament i la manera d’enfocar els diferents problemes que anar posant anys comporta influeix en la manera de veure’ns més o menys grans. En tot cas, penso que, sense generalitzar massa, l’apropament als 80 anys podria ser una bona frontera per considerar-se persona gran.
Però el tema que preocupa més és el cert cansament per l’explotació que moltes vegades realitzen els fills i és per això que manifesten tenir massa obligacions, segurament per considerar-se part integrant de l’imprescindible organització familiar quan els dos cònjuges treballen. S’entén, doncs, que més enllà que com a casa enlloc, vulguin seguir vivint a casa seva, malgrat estar sols. Segurament temen ser el cangur diari a totes hores del dia o la persona que acabi fent les feines de la casa.
Està bé que les famílies s’ajudin i si els avis tenen hores lliures col•laborin en el que bonament puguin. Però sense arribar a extrems que els facin sentir estressats.
Darrerament hem notat en les entitats i casals de gent gran certes dificultats perquè les persones jubilades puguin disposar de les hores lliures necessàries per assistir a les activitats que es programen i en què els agradaria participar. Alguna cosa no funciona correctament i segurament és a causa de les obligacions familiars. Malgrat tot això, pensem que cadascú és lliure d’omplir el seu temps de la manera més satisfactòria possible. Però és indubtable que les persones jubilades, després d’una llarga etapa laboral, tenen tot el dret del món de poder satisfer les seves necessitats d’esbarjo. Aquest és un tema de forta controvèrsia en el si de les famílies, que, si no s’enfoca adequadament, pot ser font de desavinences de difícil solució.
Expliquen alguns avis que, si no cedeixen a les demandes dels fills, aquests els tracten d’egoistes. I això pensem que no és correcte. Naturalment que també hi ha casos completament al revés. Sabem d’avis ells fills dels quals han partit peres amb la seva parella i que es veuen privats de poder veure els seus néts. Ni tant ni tan poc. En el terme mitjà hi deu haver la solució.
La revista Sesenta y más, publicada i distribuïda pel servei de publicacions de l’Imserso i especialitzada en temes de gent gran, va publicar fa uns mesos un article signat per Fernando Martin Galan, en què explicava el cas d’uns avis que cuidaven a jornada completa a tres dels seus néts: esmorzar, portar-los al cole, dinar, altra vegada al cole, berenar, sopar, al qual s’afegien els fills i els seus cònjuges. Aquests, fill i filla, no tenien una vertadera necessitat econòmica. Tots treballaven i podien perfectament, amb part dels ingressos que obtenien, portar els nens a una guarderia o contractar els serveis d’una persona per cuidar-los. Però era més còmode sacrificar els avis, ja grans, per, possiblement, tractar d’enlluernar els amics o el company de treball. Un cotxe més gros, un frigorífic amb més prestacions, una celebració amb més generositat o ostentació. Tot això amb la part dinerària estalviada a costa dels avis.
Amb aquestes circumstàncies, més generalitzades del que es pot pensar, sorgeix el dubte de si la persona gran és independent o dependent o és víctima, en alguns casos, d’un desmesurat afany dels fills per mantenir un cert estatus social (fictici o de competició) a costa de qualsevol altra consideració cap a les persones del seu entorn més íntim.
Aquestes situacions provenen, segurament, o bé d’una manca de diàleg o de l’egoisme del fills. Per tant, pensem que és bo parlar-ne i arribar a una entesa que beneficiï a totes les parts. Els avis, a vegades, accepten gustosament algunes situacions per amor als fills i als néts, malgrat que això sigui a costa de perdre la seva independència, però sempre amb el desig d’ajudar en tot el puguin els fills, i, evidentment als néts, donant mostres d’una vertadera generositat no sempre compresa.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarreasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
