LA FELICITAT
Avui sí que entro en un terreny difícil. És possible definir la felicitat? Penso que des de temps immemorials que s’intenta. Fa algunes setmanes, en el programa de Catalunya Ràdio”L’ofici de viure”, que condueix el periodista Gaspar Hernández, en varen parlar a bastament sense arribar a conclusions definitives. Comparaven la felicitat amb un pastís dient que perquè surti bé cal posar-hi els ingredients en la seva justa mesura. Sense que hi manqui ni que hi sobri res.
I la felicitat de les persones grans? És diferent de quan ets jove?. Pensem que sí. Si tenim en compte que recordar és tornar a viure, és bo recordar-ho tot, tant el que és bo com el que és dolent? És possible una memòria selectiva? Quines són les claus per viure feliçment? Preguntes que jo sóc incapaç de respondre adequadament. En el tema de les persones grans, que és el que m’ocupa i em preocupa, voldria, no obstant això, fer uns breus comentaris:
Crec que és positiu no marcar-se metes llunyanes. Anar fent i deixar passar els dies. Per poc que la salut ho permeti, procurar gaudir de les coses immediates, la ballada de sardanes, el partit de futbol, el programa preferit de la televisió, la xerrada amb els amics/amigues, la sessió de ball, el curs de ioga, la partida de cartes o escacs, el passeig sol o acompanyat, anar a recollir els néts a l’escola, la lectura d’aquell llibre que ens apassiona, resoldre els passatemps que ens distreuen, etc. Petits espais de felicitat que ajudin a suportar les dolences del reuma, de l’artrosi, del refredat, del colesterol, de la tensió arterial, del sucre, dels dolors d’espatlla i articulars, etc. Totes aquests xacres que, i va d’acudit, ens vénen de naixement. Sí, perquè si els que vam néixer els anys 30 ho haguéssim fet els anys 80, segurament res ens faria mal. És o no veritat? Ens ve o no de l’any de naixement?. Si no us ha fet gràcia no cal que rigueu, però podeu somriure una mica. Gràcies!
Ara seriosament, sempre m’ha impressionat el text d’un escrit anònim de l’any 1692, publicat a Baltimore, a l’estat nord-americà de Maryland, a la secció de cartes al director d’un diari local, i titulat Desitjable: (“Desiderata” en anglès)
Em permeto reproduir-ne uns petits trossets, que diuen:
Accepta amablement el consell dels anys, renunciant amb elegància a allò propi de la joventut. Educa la fortalesa d’esperit perquè et serveixi d’escut en la desgràcia sobtada. I no t’atribolis amb imaginacions. Molts temors neixen de la fatiga i de la soledat. Ets una criatura de l’univers igual que l’arbre i les estrelles i tens dret a estar aquí. Amb totes les seves farses, afanys i somnis trencats, continua essent el nostre un formós món. Tingues prudència. ESFORÇA’T A SER FELIÇ.
Ja veieu, han passat més de tres cents anys i les coses continuen si fa no fa igual. El diccionari de la llengua catalana de l’ Institut d’Estudis Catalans, defineix la felicitat com “estat de l’ànim plenament satisfet”. Entenem, doncs, que aquest estat és transitori, no durador, i que correspon a un període determinat de temps, que pot ser molt breu o més llarg. Un exemple seria, i perdoneu la banalitat, quan el teu equip favorit li marca un gol a l’etern rival. La felicitat duraria, en tot cas, fins que l’altre canviés el resultat. O fins al final del partit si aconsegueix la victòria.
En fi, podríem anar fent elucubracions i divagacions, escrivint paraules i més paraules i no arribaríem segurament a cap conclusió definitiva i concloent. Cada ésser humà és únic i aquesta és la grandesa de la vida. Em permetré fer una última recomanació per ser una mica més feliç. Si teniu temps lliure, dediqueu una estona a fer coses per als altres. Hi ha múltiples associacions que necessiten voluntaris de tota mena. Els que ho fan diuen que són coses que els omplen plenament de satisfacció. Poden ser unes estones al dia, o a la setmana, però sempre és molt gratificant.
Jo també em sentiré feliç pensant que, potser, a alguna persona que em llegeix li produeixo un cert grau de felicitat. Tant de bo sigui així!
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dimecres, 3 de febrer del 2010
dimarts, 5 de gener del 2010
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI (Publicat a l'Empordà el 05.01.2010)
DEDICAT A LES PERSONES JOVES
Estic gairebé segur que els meus escrits són llegits majoritàriament, si ho són, per persones grans, al menys aquesta és la meva intenció i el títol de la sèrie també hi convida. El d’avui va dedicat especialment a persones joves. Naturalment que també els grans el poden llegir,fins i tot els recomano que ho facin i després convidin a llegir-lo als joves de la casa. Les reflexions que s’hi fan no són originalment meves. Per tant, no és mèrit meu. Les he tretes d’un dels llibres que més m’ha agradat des que freqüento un Club de Lectura de la Biblioteca Carles Fages de Climent, clubs que, naturalment, recomano.
L’autora es diu Muriel Barbery, nascuda a Casablanca i exerceix de professora a França.
El seu títol: L’elegància de l’eriçó. Va rebre el premi dels llibreters francesos de l’any 2007. Una de les protagonistes del llibre es diu Paloma, té dotze anys, és filla d’un ministre que viu al cinquè pis d’un bloc d’habitatges amb portera (l’altra protagonista del llibre), i dissimula a la família i als amics la seva intel·ligència brillant de nena superdotada, i ha decidit posar fi a la seva vida, ja que quin sentit té dur una vida buida com la dels adults? Fins aquí el que es pot llegir a la contraportada del llibre. Per tant no descobrim res de l’argument.
La nena es dedica a narrar en el llibre una sèrie de pensaments profunds que els va numerant. El número 8, el titula: Si oblides el futur, perds el presenten el qual explica amb pèls i senyals la visita que fa junt amb els seus pares i la seva germana Colombe al geriàtric on han enviat a la seva iaia, la mare del seu pare .Es un geriàtric de luxe, amb tota mena de comoditats, on només hi poden anar els rics de debò. M’abstinc de narrar els pensaments que li produeix la visita. Només vull transcriure la darrera part. Diu així: Quan hem marxat, després d’haver-li fet petons a la iaia i haver-li promès que tornaríem, la meva germana ha dit: Bé, la iaia sembla ben instal·lada. La resta... ens afanyarem a oblidar això ben ràpid. No discutim sobre l’afanyar-se ben ràpid, cosa que seria mesquina, i concentrem-nos en la idea: oblidar això ben ràpid.
Ans el contrari, sobretot no s’ha d’oblidar. No s’han d’oblidar els vells de cos malalt (m’he permès la llicència d’escriure malalt en lloc del mot que diu el llibre, per considerar-lo de mal gust), els vells prop d’una mort en la qual els joves no volen pensar - llavors confien al geriàtric la cura de conduir-hi els seus pares sense escàndol ni preocupació –la joia inexistent d’aquelles darreres hores que caldria gaudir a fons i que es pateixen en l’avorriment, l’amargura i la monotonia. No s’ha d’oblidar que el cos es marceix, que els amics moren, que tothom t’oblida, que la fi és solitud. No s’ha d’oblidar tampoc que aquests vells han estat joves, que el temps d’una vida és irrisori, que un dia tens vint anys i vuitanta l’endemà. La Colombe creu que podem afanyar-nos a oblidar perquè per a ella això està encara lluny, la perspectiva de la vellesa, que és com si no li hagués de passar mai. Jo vaig comprendre molt d’hora que una vida transcorre en un no-res de temps, en mirar els adults del meu voltant, tan afanyats, tan estressats pel termini, tan desitjosos de l’ara per no pensar en el demà... Però si tens por de l’endemà, és perquè no saps construir el present, i quan no saps construir el present penses que demà podràs i l’has fumut perquè demà acaba sempre convertint-se en avui, ¿ho veieu?.. Així doncs, sobretot no s’ha d’oblidar això. Cal viure amb aquesta certitud que envellirem i que no serà bonic, no serà bo, no serà alegre. I dir-se que és el present el que importa: construir, ara, alguna cosa, a qualsevol preu, amb totes les forces. Tenir sempre el geriàtric en ment per superar-se cada dia, tornar-lo imperible. Escalar pas a pas l’Everest particular i fer-ho de tal manera que cada pas sigui una mica d’eternitat. El futur serveix per això: per construir el present amb veritables projectes de gent viva.
Fins aquí les reflexions que l’autora del llibre posa en boca de la Paloma, nena de dotze anys, però, com queda clar, amb una maduresa excepcional. Quanta veritat hi ha en les seves paraules. Els que ja voltegem els vuitanta, si mirem enrere, quan érem joves, posem sobre els trenta anys, que veurem: els cinquanta anys ens han passat en un aclucar d’ulls. La nostra generació ha viscut èpoques difícils: guerra, postguerra, racionaments de menjar, penúries econòmiques, tothom n’ha passades de tots colors. Els joves d’ara tindran l’empenta necessària per sobreviure en aquestes crisis actuals: econòmica, social, de valors, etc? Tant de bo encertin el camí adequat i que tinguin en compte la fugacitat de la vida. No val a badar. El trànsit cap a una altra situació a vegades es produeix inesperadament.
No vull acabar sense un missatge d’optimisme. La vellesa actual, tal com he reflectit en altres articles, també té coses bones. Per poc que la salut hi ajudi és un temps de reflexió, de més tranquil·litat, de poder fer coses que abans no podies fer. En definitiva de VIURE.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarreras.blogspot.com
Estic gairebé segur que els meus escrits són llegits majoritàriament, si ho són, per persones grans, al menys aquesta és la meva intenció i el títol de la sèrie també hi convida. El d’avui va dedicat especialment a persones joves. Naturalment que també els grans el poden llegir,fins i tot els recomano que ho facin i després convidin a llegir-lo als joves de la casa. Les reflexions que s’hi fan no són originalment meves. Per tant, no és mèrit meu. Les he tretes d’un dels llibres que més m’ha agradat des que freqüento un Club de Lectura de la Biblioteca Carles Fages de Climent, clubs que, naturalment, recomano.
L’autora es diu Muriel Barbery, nascuda a Casablanca i exerceix de professora a França.
El seu títol: L’elegància de l’eriçó. Va rebre el premi dels llibreters francesos de l’any 2007. Una de les protagonistes del llibre es diu Paloma, té dotze anys, és filla d’un ministre que viu al cinquè pis d’un bloc d’habitatges amb portera (l’altra protagonista del llibre), i dissimula a la família i als amics la seva intel·ligència brillant de nena superdotada, i ha decidit posar fi a la seva vida, ja que quin sentit té dur una vida buida com la dels adults? Fins aquí el que es pot llegir a la contraportada del llibre. Per tant no descobrim res de l’argument.
La nena es dedica a narrar en el llibre una sèrie de pensaments profunds que els va numerant. El número 8, el titula: Si oblides el futur, perds el presenten el qual explica amb pèls i senyals la visita que fa junt amb els seus pares i la seva germana Colombe al geriàtric on han enviat a la seva iaia, la mare del seu pare .Es un geriàtric de luxe, amb tota mena de comoditats, on només hi poden anar els rics de debò. M’abstinc de narrar els pensaments que li produeix la visita. Només vull transcriure la darrera part. Diu així: Quan hem marxat, després d’haver-li fet petons a la iaia i haver-li promès que tornaríem, la meva germana ha dit: Bé, la iaia sembla ben instal·lada. La resta... ens afanyarem a oblidar això ben ràpid. No discutim sobre l’afanyar-se ben ràpid, cosa que seria mesquina, i concentrem-nos en la idea: oblidar això ben ràpid.
Ans el contrari, sobretot no s’ha d’oblidar. No s’han d’oblidar els vells de cos malalt (m’he permès la llicència d’escriure malalt en lloc del mot que diu el llibre, per considerar-lo de mal gust), els vells prop d’una mort en la qual els joves no volen pensar - llavors confien al geriàtric la cura de conduir-hi els seus pares sense escàndol ni preocupació –la joia inexistent d’aquelles darreres hores que caldria gaudir a fons i que es pateixen en l’avorriment, l’amargura i la monotonia. No s’ha d’oblidar que el cos es marceix, que els amics moren, que tothom t’oblida, que la fi és solitud. No s’ha d’oblidar tampoc que aquests vells han estat joves, que el temps d’una vida és irrisori, que un dia tens vint anys i vuitanta l’endemà. La Colombe creu que podem afanyar-nos a oblidar perquè per a ella això està encara lluny, la perspectiva de la vellesa, que és com si no li hagués de passar mai. Jo vaig comprendre molt d’hora que una vida transcorre en un no-res de temps, en mirar els adults del meu voltant, tan afanyats, tan estressats pel termini, tan desitjosos de l’ara per no pensar en el demà... Però si tens por de l’endemà, és perquè no saps construir el present, i quan no saps construir el present penses que demà podràs i l’has fumut perquè demà acaba sempre convertint-se en avui, ¿ho veieu?.. Així doncs, sobretot no s’ha d’oblidar això. Cal viure amb aquesta certitud que envellirem i que no serà bonic, no serà bo, no serà alegre. I dir-se que és el present el que importa: construir, ara, alguna cosa, a qualsevol preu, amb totes les forces. Tenir sempre el geriàtric en ment per superar-se cada dia, tornar-lo imperible. Escalar pas a pas l’Everest particular i fer-ho de tal manera que cada pas sigui una mica d’eternitat. El futur serveix per això: per construir el present amb veritables projectes de gent viva.
Fins aquí les reflexions que l’autora del llibre posa en boca de la Paloma, nena de dotze anys, però, com queda clar, amb una maduresa excepcional. Quanta veritat hi ha en les seves paraules. Els que ja voltegem els vuitanta, si mirem enrere, quan érem joves, posem sobre els trenta anys, que veurem: els cinquanta anys ens han passat en un aclucar d’ulls. La nostra generació ha viscut èpoques difícils: guerra, postguerra, racionaments de menjar, penúries econòmiques, tothom n’ha passades de tots colors. Els joves d’ara tindran l’empenta necessària per sobreviure en aquestes crisis actuals: econòmica, social, de valors, etc? Tant de bo encertin el camí adequat i que tinguin en compte la fugacitat de la vida. No val a badar. El trànsit cap a una altra situació a vegades es produeix inesperadament.
No vull acabar sense un missatge d’optimisme. La vellesa actual, tal com he reflectit en altres articles, també té coses bones. Per poc que la salut hi ajudi és un temps de reflexió, de més tranquil·litat, de poder fer coses que abans no podies fer. En definitiva de VIURE.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarreras.blogspot.com
AVÍS ALS LECTORS
A PARTIR DEL MES DE GENER DEL 2010 LES PUBLICACIONS DE LA SÈRIE
"LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI"
SURTIRAN PUBLICADES AL SETMANARI L'EMPORDÀ DE FIGUERES, EL PRIMER DIMARTS DE CADA MES.
GRÀCIES PER LLEGIR-LES.
"LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI"
SURTIRAN PUBLICADES AL SETMANARI L'EMPORDÀ DE FIGUERES, EL PRIMER DIMARTS DE CADA MES.
GRÀCIES PER LLEGIR-LES.
dijous, 31 de desembre del 2009
BATECS DEL COR (Publicat a la Revista de CORfi núm 0. Desembre 2009
En aquest primer número de la revista de COR-FI farem una mica d’història. Vaig néixer l’any 1933 i per tant tinc 76 anys fets. D’aquests, trenta quatre els he passat “patint del cor”, ja que va ser l’abril del 1975 quan vaig tenir l’infart de miocardi. I, posteriorment, set anys més tard, vaig fer l’anginya de pit.
He dit “patint del cor” encara que de patir ben poc ho he fet. He hagut de tenir cura en el menjar, sobretot amb la sal, deixar de fumar, que ho havia fet des dels 14 anys, procurar tenir un pes adequat, fer una mica d’exercici, especialment caminar força, vigilar la pressió arterial i anar passant. Però patir, que alguna cosa et faci mal, res de res.
Dic això perquè si algú que em llegeixi es troba que ha tingut un atropellament important, que sàpiga que podrà continuar amb les seves activitats pràcticament normals. Trenta anys enrere les coses eren molt diferents d’ara. Aleshores recordo que havies de fer molt de descans, dos o tres mesos. Ara, si la recuperació és normal, al cap de pocs dies ja es pot caminar i passejar. Sense anar més lluny diré que em varen operar a cor obert i em van fer tres “baypass” el febrer del 2007 a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i al cap de sis dies ja anava cap a casa.
En aquesta columna que comencem avui intentaré animar els possibles lectors perquè no cal esvarar-se. Fent broma, el meu metge fins a la seva mort (e.p.d.) el Doctor Joan Forment i Soler deia :“ el cor és un òrgan que us durarà tota la vida” .
El Dr. Forment va ser per mi el “salvavides” que va fer possible la meva recuperació, sobretot el tractament de la depressió post infart.
Per acabar, espero i desitjo que la revista de COR-FI, associació amb què vaig col·laborar a formar junt amb el president Carles Corral Cullell i l’ ex-secretari Albert Munjó Serrats, tingui l’èxit que es mereix el treball entusiasta i desinteressat de la seva Junta Directiva.
Fins a la propera. “Cuida’t el cor…..cuida’t la vida!”. Comptant a 65 pulsacions per minut, durant un dia el cor batega 93.600 vegades, que en un any són 34.164.000, I en una vida ?. Multipliqueu pels anys que teniu.
Martí Carreras i Ginjaume
Soci número 2 de COR-FI
He dit “patint del cor” encara que de patir ben poc ho he fet. He hagut de tenir cura en el menjar, sobretot amb la sal, deixar de fumar, que ho havia fet des dels 14 anys, procurar tenir un pes adequat, fer una mica d’exercici, especialment caminar força, vigilar la pressió arterial i anar passant. Però patir, que alguna cosa et faci mal, res de res.
Dic això perquè si algú que em llegeixi es troba que ha tingut un atropellament important, que sàpiga que podrà continuar amb les seves activitats pràcticament normals. Trenta anys enrere les coses eren molt diferents d’ara. Aleshores recordo que havies de fer molt de descans, dos o tres mesos. Ara, si la recuperació és normal, al cap de pocs dies ja es pot caminar i passejar. Sense anar més lluny diré que em varen operar a cor obert i em van fer tres “baypass” el febrer del 2007 a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i al cap de sis dies ja anava cap a casa.
En aquesta columna que comencem avui intentaré animar els possibles lectors perquè no cal esvarar-se. Fent broma, el meu metge fins a la seva mort (e.p.d.) el Doctor Joan Forment i Soler deia :“ el cor és un òrgan que us durarà tota la vida” .
El Dr. Forment va ser per mi el “salvavides” que va fer possible la meva recuperació, sobretot el tractament de la depressió post infart.
Per acabar, espero i desitjo que la revista de COR-FI, associació amb què vaig col·laborar a formar junt amb el president Carles Corral Cullell i l’ ex-secretari Albert Munjó Serrats, tingui l’èxit que es mereix el treball entusiasta i desinteressat de la seva Junta Directiva.
Fins a la propera. “Cuida’t el cor…..cuida’t la vida!”. Comptant a 65 pulsacions per minut, durant un dia el cor batega 93.600 vegades, que en un any són 34.164.000, I en una vida ?. Multipliqueu pels anys que teniu.
Martí Carreras i Ginjaume
Soci número 2 de COR-FI
BATECS DEL COR (I) Publicat a la Revista de CORfi del desembre de 2009)
En aquest primer número de la revista de CORfi farem una mica d’història. Vaig néixer l’any 1933 i per tant tinc 76 anys fets. D’aquests, trenta quatre els he passat “patint del cor”, ja que va ser l’abril del 1975 quan vaig tenir l’infart de miocardi. I, posteriorment, set anys més tard, vaig fer l’anginya de pit.
He dit “patint del cor” encara que de patir ben poc ho he fet. He hagut de tenir cura en el menjar, sobretot amb la sal, deixar de fumar, que ho havia fet des dels 14 anys, procurar tenir un pes adequat, fer una mica d’exercici, especialment caminar força, vigilar la pressió arterial i anar passant. Però patir, que alguna cosa et faci mal, res de res.
Dic això perquè si algú que em llegeixi es troba que ha tingut un atropellament important, que sàpiga que podrà continuar amb les seves activitats pràcticament normals. Trenta anys enrere les coses eren molt diferents d’ara. Aleshores recordo que havies de fer molt de descans, dos o tres mesos. Ara, si la recuperació és normal, al cap de pocs dies ja es pot caminar i passejar. Sense anar més lluny diré que em varen operar a cor obert i em van fer tres “baypass” el febrer del 2007 a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i al cap de sis dies ja anava cap a casa.
En aquesta columna que comencem avui intentaré animar els possibles lectors perquè no cal esvarar-se. Fent broma, el meu metge fins a la seva mort (e.p.d.) el Doctor Joan Forment i Soler deia :“ el cor és un òrgan que us durarà tota la vida” .
El Dr. Forment va ser per mi el “salvavides” que va fer possible la meva recuperació, sobretot el tractament de la depressió post infart.
Per acabar, espero i desitjo que la revista de COR-FI, associació amb què vaig col·laborar a formar junt amb el president Carles Corral Cullell i l’ ex-secretari Albert Munjó Serrats, tingui l’èxit que es mereix el treball entusiasta i desinteressat de la seva Junta Directiva.
Fins a la propera. “Cuida’t el cor…..cuida’t la vida!”. Comptant a 65 pulsacions per minut, durant un dia el cor batega 93.600 vegades, que en un any són 34.164.000, I en una vida ?. Multipliqueu pels anys que teniu.
Martí Carreras i Ginjaume Soci número 2 de COR-FI
He dit “patint del cor” encara que de patir ben poc ho he fet. He hagut de tenir cura en el menjar, sobretot amb la sal, deixar de fumar, que ho havia fet des dels 14 anys, procurar tenir un pes adequat, fer una mica d’exercici, especialment caminar força, vigilar la pressió arterial i anar passant. Però patir, que alguna cosa et faci mal, res de res.
Dic això perquè si algú que em llegeixi es troba que ha tingut un atropellament important, que sàpiga que podrà continuar amb les seves activitats pràcticament normals. Trenta anys enrere les coses eren molt diferents d’ara. Aleshores recordo que havies de fer molt de descans, dos o tres mesos. Ara, si la recuperació és normal, al cap de pocs dies ja es pot caminar i passejar. Sense anar més lluny diré que em varen operar a cor obert i em van fer tres “baypass” el febrer del 2007 a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i al cap de sis dies ja anava cap a casa.
En aquesta columna que comencem avui intentaré animar els possibles lectors perquè no cal esvarar-se. Fent broma, el meu metge fins a la seva mort (e.p.d.) el Doctor Joan Forment i Soler deia :“ el cor és un òrgan que us durarà tota la vida” .
El Dr. Forment va ser per mi el “salvavides” que va fer possible la meva recuperació, sobretot el tractament de la depressió post infart.
Per acabar, espero i desitjo que la revista de COR-FI, associació amb què vaig col·laborar a formar junt amb el president Carles Corral Cullell i l’ ex-secretari Albert Munjó Serrats, tingui l’èxit que es mereix el treball entusiasta i desinteressat de la seva Junta Directiva.
Fins a la propera. “Cuida’t el cor…..cuida’t la vida!”. Comptant a 65 pulsacions per minut, durant un dia el cor batega 93.600 vegades, que en un any són 34.164.000, I en una vida ?. Multipliqueu pels anys que teniu.
Martí Carreras i Ginjaume Soci número 2 de COR-FI
GRANS AL DIA (IV) Publicat a la Revista Seny i Rauxa de l'Associació de Gent Gran del Casal de la Gent Gran de Figueres, el desembre de 2009)
CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN
Segons explicàvem en un anterior article aquest Consell va funcionant amb regularitat.. Es fan unes reunions mensuals de les dues comissions de treball: Gent Gran Activa i Salut i Acció Social (aquesta darrera és la fusió de Salut i Gent Gran i Gent Gran per la Gent Gran, que tenen els mateixos objectius). I una vegada al trimestre es reuneix el Ple del Consell a la Casa Consistorial per donar compte de totes les propostes i les activitats que s’han fet durant el trimestre.
Aquest any, a més de participar activament en el Dia de les Famílies, el passat mes de juny, s’ha organitzat el Dia Internacional de la Gent Gran el dia 1 d’octubre sota el títol de “Vells? No, joves madurs”amb diversos actes als centres com ara el Casal de la Gent Gran i el Club Caixa Catalunya, a més d’una sessió de cant coral al Teatre el Jardí, que per causa de la programació d’altres actes es va posposar al dia 7 d’octubre. El segon concurs de fotografia intergeneracional des del 24 de setembre fins a l’1 d’octubre. I per primera vegada una comissió del Consell, encapçalada per la Regidora del Servei d’Atenció a les Persones, la Dra. Bonany, vàrem visitar els quatre centres assistencials, que són l’Asil Vilallonga, la Residència d’avis Catalunya, la Residència Els Arcs i el Centre Sociosanitari Bernat Jaume, per donar-nos a conèixer, saber les seves necessitats i oferir la nostra ajuda en tot el que puguem fer per les persones ingressades.
CONSELL DE LA GENT GRAN DE CATALUNYA
En aquest Consell, com he explicat diverses vegades, tenen la paraula els representants de les diverses comarques catalanes, a fi de fer sentir la seva veu en els temes que ens ocupen i ens preocupen. Aquest any 2009 el tema estrella ha continuat essent la Llei de Dependència, que ve funciona, bé o malament, des del maig del 2007 i que amb el nou finançament que sembla que Catalunya ha de tenir d’ara endavant, esperem que els endarreriments actuals, una vegada classificada la persona dependent, és a dir, després que se li hagi fet el PIA (Pla Individual d’Atenció), als pocs mesos comenci a cobrar les ajudes que per Llei li corresponguin. Com sabem tots, aquesta és una Llei amb un desenvolupament llarg, fins l’any 2015, i en aquest sentit he de dir que les manifestacions, publicades a La Vanguardia del dia 3 d’octubre, del President de la Cambra de Comerç de Barcelona, el Sr. Miquel Valls, de congelar dos anys el desenvolupament perquè “és molt costosa per l’Estat”, considerem que són totalment desafortunades i fora de lloc, si tenim en compte que aquesta Llei busca ajudar les persones i famílies amb dificultats per valer-se per si mateixes, i demostren una falta de sensibilitat i solidaritat vers les persones mes desvalgudes de la societat actual.
Un altre tema important que hem treballat durant l’any ha estat el seguiment de les conclusions del 5è Congrés de la Gent Gran de Catalunya, celebrat l’any 2006, per veure quin grau de compliment hem assolit ens els tres anys transcorreguts, i més tenint en compte que el proper 2010 haurem de celebrar el 6è Congrés, segurament a finals del quart trimestre, i amb les ponències “ Pobresa i exclusió social”, “Participació” i “Envelliment actiu (politiques de futur)”.
Fins aquí les novetats d’aquest trimestre. Continuarem informant en propers números.
Martí Carreras i Ginjaume
Vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya
Segons explicàvem en un anterior article aquest Consell va funcionant amb regularitat.. Es fan unes reunions mensuals de les dues comissions de treball: Gent Gran Activa i Salut i Acció Social (aquesta darrera és la fusió de Salut i Gent Gran i Gent Gran per la Gent Gran, que tenen els mateixos objectius). I una vegada al trimestre es reuneix el Ple del Consell a la Casa Consistorial per donar compte de totes les propostes i les activitats que s’han fet durant el trimestre.
Aquest any, a més de participar activament en el Dia de les Famílies, el passat mes de juny, s’ha organitzat el Dia Internacional de la Gent Gran el dia 1 d’octubre sota el títol de “Vells? No, joves madurs”amb diversos actes als centres com ara el Casal de la Gent Gran i el Club Caixa Catalunya, a més d’una sessió de cant coral al Teatre el Jardí, que per causa de la programació d’altres actes es va posposar al dia 7 d’octubre. El segon concurs de fotografia intergeneracional des del 24 de setembre fins a l’1 d’octubre. I per primera vegada una comissió del Consell, encapçalada per la Regidora del Servei d’Atenció a les Persones, la Dra. Bonany, vàrem visitar els quatre centres assistencials, que són l’Asil Vilallonga, la Residència d’avis Catalunya, la Residència Els Arcs i el Centre Sociosanitari Bernat Jaume, per donar-nos a conèixer, saber les seves necessitats i oferir la nostra ajuda en tot el que puguem fer per les persones ingressades.
CONSELL DE LA GENT GRAN DE CATALUNYA
En aquest Consell, com he explicat diverses vegades, tenen la paraula els representants de les diverses comarques catalanes, a fi de fer sentir la seva veu en els temes que ens ocupen i ens preocupen. Aquest any 2009 el tema estrella ha continuat essent la Llei de Dependència, que ve funciona, bé o malament, des del maig del 2007 i que amb el nou finançament que sembla que Catalunya ha de tenir d’ara endavant, esperem que els endarreriments actuals, una vegada classificada la persona dependent, és a dir, després que se li hagi fet el PIA (Pla Individual d’Atenció), als pocs mesos comenci a cobrar les ajudes que per Llei li corresponguin. Com sabem tots, aquesta és una Llei amb un desenvolupament llarg, fins l’any 2015, i en aquest sentit he de dir que les manifestacions, publicades a La Vanguardia del dia 3 d’octubre, del President de la Cambra de Comerç de Barcelona, el Sr. Miquel Valls, de congelar dos anys el desenvolupament perquè “és molt costosa per l’Estat”, considerem que són totalment desafortunades i fora de lloc, si tenim en compte que aquesta Llei busca ajudar les persones i famílies amb dificultats per valer-se per si mateixes, i demostren una falta de sensibilitat i solidaritat vers les persones mes desvalgudes de la societat actual.
Un altre tema important que hem treballat durant l’any ha estat el seguiment de les conclusions del 5è Congrés de la Gent Gran de Catalunya, celebrat l’any 2006, per veure quin grau de compliment hem assolit ens els tres anys transcorreguts, i més tenint en compte que el proper 2010 haurem de celebrar el 6è Congrés, segurament a finals del quart trimestre, i amb les ponències “ Pobresa i exclusió social”, “Participació” i “Envelliment actiu (politiques de futur)”.
Fins aquí les novetats d’aquest trimestre. Continuarem informant en propers números.
Martí Carreras i Ginjaume
Vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya
dimarts, 10 de novembre del 2009
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI (Publicat a l'Empordà el 10.11.2009)
III CONGRES ESTATAL DE PERSONES GRANS (i III)
Després de la publicació de les conclusions del Congrés Estatal de Persones Grans, cal fer unes quantes reflexions per intentar aclarir algunes qüestions sobre el futur de les persones grans. És indubtable que els que tenen el poder de decisió ja fa temps que s’han adonat que aquest tema anirà agafant més importància cada vegada, donat l’allargament de la vida, i, per tant, caldrà posar la clepsa en marxa per trobar solucions, que en el cas d’Europa –el continent més envellit- haurà de ser en l’àmbit de la Unió Europea.. Un sol país no en farà prou, ja que els recursos econòmics necessaris per atendre l’allau de persones grans ho farà impossible.
Si llegim atentament, veurem que les reivindicacions proposades tendeixen gairebé totes a aconseguir una major independència de les persones grans i a poder passar la darrera etapa de la vida sense gaire variacions del que ha estat la seva vida i el seu entorn, continuant sent útils a la societat com han fet sempre.
El dilema de si les persones grans, amb dependència o no, han de restar als seus domicilis amb l’assistència que calgui, o bé han de ser ateses a les residències en ús, anirà en augment. El que si sembla clar és que l’actual model de residència haurà de sofrir canvis en un futur més o menys proper.
Canvis que ja s’estan estudiant ara mateix, però com que la magnitud és de tal importància, segurament tardarem anys perquè és vegin plasmats a la realitat. Ja fa mesos que l’IMSERSO (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) ha creat un grup integrat per una vintena d’experts de diferents professions, comunitats autònomes i procedències,(sector públic i privat) que té com a objectiu analitzat la situació.
Ho explica Gabriel Gallardo a la revista “Nosotros” número 119, dels mesos de juliol i agost del 2009. Traduït del castellà, diu:
“El punt de partida és el reconeixement que l’actual model no respon als desitjos de les persones ni possibilita un treball de millora de la qualitat de vida de les mateixes. Les persones grans i les famílies acudeixen a les residències quan no queda més remei, però són llocs no desitjats.
I aquesta mala percepció té a veure, en gran part, en com estan organitzades: centres de capacitat elevada que tenen cent o més places que funcionen de manera institucional, on les normes, l’atenció uniforme, la insuficient privacitat, l’organització de l’atenció centrada en el procediment i en les condicions laborals, primen sobre l’atenció personalitzada, la llibertat personal ,els costums i els desitjos de les persones.
En països del nord d’Europa com ara Dinamarca o Suècia aposten per allotjaments amb serveis o petites unitats de convivència per a les persones amb deteriorament cognitiu on, a més dels serveis d’atenció personal es garanteix la privacitat, la independència i el que la persona pugui seguir, en la mesura del possible, amb els costums ,el seu ritme de vida, complint els seus desitjos, i segons les seves capacitats exercint el control de la seva pròpia vida.
Aquest grup d’experts es reuneixen i treballen en xarxa, amb el motiu de posar les bases d’un model de qualitat en els centres d’allotjament de les persones grans de manera que aquests estiguin orientats realment a les persones que hi viuen. Alternatives d’allotjament on la privacitat, l’elecció sobre qüestions bàsiques de la vida diària (a quina hora em llevo o quan vaig a dormir, com se m’atén, que vull fer avui, amb qui vull estar o no estar...) i la flexibilitat siguin possibles. Llocs de continuïtat de vida pròpia integrats en la comunitat, on les famílies i persones pròximes tinguin espai i paper.
El repte no és senzill: oferir un marc que permeti conjugar qualitat (però qualitat pensada des de la persona i no des de l’organització) amb sostenibilitat dels recursos.
Resistències al canvi n‘hi ha. Però que ningú ho dubti. Necessitem mirar a Europa, Espanya més que altres països. Ara és el moment del trànsit cap a un altre model assistencial. Moment de no conformar-nos amb el que ja existeix. Pensant en les persones i pensant amb les persones”.
Ja veuen que el tema dóna per a molt més. En sentirem a parlar abastament. Els problemes de les persones grans aniran en augment a causa de l’imparable allargament de la vida. Els recursos són escassos i les necessitats moltes. Difícil que quadrin els números. No obstant això cal anar insistint i vigilar els pressupostos, tant els de l’Estat com els de la Generalitat, per intuir cap a on van els trets. Les partides destinades a serveis socials no han de sofrir retallades, ans al contrari, han d’anar augmentant per poder atendre amb eficàcia totes les persones grans necessitades. Estarem atents.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot,com
Després de la publicació de les conclusions del Congrés Estatal de Persones Grans, cal fer unes quantes reflexions per intentar aclarir algunes qüestions sobre el futur de les persones grans. És indubtable que els que tenen el poder de decisió ja fa temps que s’han adonat que aquest tema anirà agafant més importància cada vegada, donat l’allargament de la vida, i, per tant, caldrà posar la clepsa en marxa per trobar solucions, que en el cas d’Europa –el continent més envellit- haurà de ser en l’àmbit de la Unió Europea.. Un sol país no en farà prou, ja que els recursos econòmics necessaris per atendre l’allau de persones grans ho farà impossible.
Si llegim atentament, veurem que les reivindicacions proposades tendeixen gairebé totes a aconseguir una major independència de les persones grans i a poder passar la darrera etapa de la vida sense gaire variacions del que ha estat la seva vida i el seu entorn, continuant sent útils a la societat com han fet sempre.
El dilema de si les persones grans, amb dependència o no, han de restar als seus domicilis amb l’assistència que calgui, o bé han de ser ateses a les residències en ús, anirà en augment. El que si sembla clar és que l’actual model de residència haurà de sofrir canvis en un futur més o menys proper.
Canvis que ja s’estan estudiant ara mateix, però com que la magnitud és de tal importància, segurament tardarem anys perquè és vegin plasmats a la realitat. Ja fa mesos que l’IMSERSO (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) ha creat un grup integrat per una vintena d’experts de diferents professions, comunitats autònomes i procedències,(sector públic i privat) que té com a objectiu analitzat la situació.
Ho explica Gabriel Gallardo a la revista “Nosotros” número 119, dels mesos de juliol i agost del 2009. Traduït del castellà, diu:
“El punt de partida és el reconeixement que l’actual model no respon als desitjos de les persones ni possibilita un treball de millora de la qualitat de vida de les mateixes. Les persones grans i les famílies acudeixen a les residències quan no queda més remei, però són llocs no desitjats.
I aquesta mala percepció té a veure, en gran part, en com estan organitzades: centres de capacitat elevada que tenen cent o més places que funcionen de manera institucional, on les normes, l’atenció uniforme, la insuficient privacitat, l’organització de l’atenció centrada en el procediment i en les condicions laborals, primen sobre l’atenció personalitzada, la llibertat personal ,els costums i els desitjos de les persones.
En països del nord d’Europa com ara Dinamarca o Suècia aposten per allotjaments amb serveis o petites unitats de convivència per a les persones amb deteriorament cognitiu on, a més dels serveis d’atenció personal es garanteix la privacitat, la independència i el que la persona pugui seguir, en la mesura del possible, amb els costums ,el seu ritme de vida, complint els seus desitjos, i segons les seves capacitats exercint el control de la seva pròpia vida.
Aquest grup d’experts es reuneixen i treballen en xarxa, amb el motiu de posar les bases d’un model de qualitat en els centres d’allotjament de les persones grans de manera que aquests estiguin orientats realment a les persones que hi viuen. Alternatives d’allotjament on la privacitat, l’elecció sobre qüestions bàsiques de la vida diària (a quina hora em llevo o quan vaig a dormir, com se m’atén, que vull fer avui, amb qui vull estar o no estar...) i la flexibilitat siguin possibles. Llocs de continuïtat de vida pròpia integrats en la comunitat, on les famílies i persones pròximes tinguin espai i paper.
El repte no és senzill: oferir un marc que permeti conjugar qualitat (però qualitat pensada des de la persona i no des de l’organització) amb sostenibilitat dels recursos.
Resistències al canvi n‘hi ha. Però que ningú ho dubti. Necessitem mirar a Europa, Espanya més que altres països. Ara és el moment del trànsit cap a un altre model assistencial. Moment de no conformar-nos amb el que ja existeix. Pensant en les persones i pensant amb les persones”.
Ja veuen que el tema dóna per a molt més. En sentirem a parlar abastament. Els problemes de les persones grans aniran en augment a causa de l’imparable allargament de la vida. Els recursos són escassos i les necessitats moltes. Difícil que quadrin els números. No obstant això cal anar insistint i vigilar els pressupostos, tant els de l’Estat com els de la Generalitat, per intuir cap a on van els trets. Les partides destinades a serveis socials no han de sofrir retallades, ans al contrari, han d’anar augmentant per poder atendre amb eficàcia totes les persones grans necessitades. Estarem atents.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot,com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
