CONGRÈS ESTATAL DE PERSONES GRANS
El proper mes de maig i concretament els dies 18.19 i 20 es farà a Madrid el “Tercer Congreso Estatal de Personas Mayores”, en què prendran part representants de les 17 comunitats autònomes de l’Estat i les ciutats de Ceuta i Melilla. Catalunya hi estarà representada amb 72 persones de més de 65 anys, que són més o menys les que formen el Consell de la Gent Gran de Catalunya, de les quals la demarcació de Girona, per ells anomenada província, hi participarà amb 7 persones. És a di, una per cada comarca.
Així, doncs, a la primavera cap a Madrid a defensar els interessos de les persones grans de l’Alt Empordà. Sí, perquè aquí podem anar airejant que som una nació i que si patapim o que si patapam, però en assumptes de dinerets, com ara les pensions, no hi podem fer res i és allí on veritablement couen el peix.
Bromes apart, les tres ponències que es desenvoluparan durant els tres dies de treball, són força interessants: Envelliment i participació – Igualtat d’oportunitats i Les relacions intergeneracionals.
Actualment estem en fase dels esborranys i d’aportació d’esmenes a les ponències i des del Consell de la Gent Gran de Catalunya hi estem treballant. En la primera lectura que n’he fet vull destacar que en la d’Envelliment i participació, en l’apartat de demandes a l’Administració Pública, es diu:
“Exigim la participació directa en tots aquells organismes en els quals es decideixi el nostre benestar quotidià: (Pacte de Toledo, Consell Econòmic i Social, etc)
“Exigim Consells Consultius de les Persones Grans a tots els nivells de l’Administració, des dels municipis al Parlament Espanyol, passant per les comunitats autònomes.
“Exigim que aquests consells participin de manera activa i decisòria en el plantejament de polítiques públiques que ens afectin directament o indirectament, de manera que les nostres aportacions a través d’ells tinguin caràcter vinculant, una vegada contrastada la seva viabilitat. Aquestes aportacions hauran de tenir en tot cas resposta en relació amb la decisió adoptada.
“Exigim una audiència anual del Consejo Estatal de las Personas Mayores amb el Ple del Parlament Espanyol.
“Exigim una subcomissió específica del Parlament Espanyol de seguiment dels temes relacionats amb les persones grans, que elaborin informes periòdics en col·laboració, entre altres, amb el Consejo Estatal de las Personas Mayores,
“Exigim que totes les comunitats autònomes convoquin anualment en el seu corresponent Parlament, una sessió de persones grans en la qual els ponents siguin membres representatius del col·lectiu de persones grans de la comunitat respectiva.
Ignoro si una vegada fetes les esmenes corresponents de les ponències es continuarà utilitzant el verb exigir o si es canviarà per un altre de més suau com, per exemple, demanar o sol·licitar. En tot cas són unes demandes que nosaltres, des de Catalunya, els donarem suport
I no deixarem passar l’ocasió de demanar, una vegada més, que els augments anuals de les pensions es faci tenint en compte l’IPC (l’enganyifa de l’Índex de Preus al Consum que vaig parlar en un altre article) de cada comunitat autònoma. És obvi que a Catalunya els preus pugen molt més que en altres comunitats i per tant seria lògic que es reflectís en els augments anuals. L’excusa de sempre dient que els pagaments i augments han de ser iguals en tot el territori de l’Estat ja no te sentit perquè s’ha demostrat abastament que en altres temes cada comunitat autònoma regula les coses segons les seves circumstàncies particulars.
Pensem, doncs, que pot ser un bon moment per tornar altra vegada a la càrrega. Sense gaire optimisme, però amb la fermesa que donen els fets irrebatibles que les persones amb pensions mínimes els hi és més difícil viure en comunitats riques com ara Catalunya que en altres del mateix Estat.
Els tindrem al corrent després de l’estiu.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dilluns, 27 d’abril del 2009
dimarts, 31 de març del 2009
GRANS AL DIA (III) Publicat a la Revista Seny i Rauxa de l'Associació de Gent Gran del Casal de la Gent Gran de Figueres,el mes de març del 2009)
CONSELL ESTATAL DE LES PERSONES GRANS
El proper mes de maig i concretament els dies 18.19 i 20 es farà a Madrid el “Tercer Congreso Estatal de Personas Mayores”, en què prendran part representants de les 17 comunitats autònomes de l’Estat i les ciutats de Ceuta i Melilla. Catalunya hi estarà representada amb 72 persones de més de 65 anys, que són més o menys les que formen el Consell de la Gent Gran de Catalunya, de les quals la demarcació de Girona, per ells anomenada província, hi participarà amb 7 persones. És a di, una per cada comarca.
Així, doncs, a la primavera cap a Madrid a defensar els interessos de les persones grans de l’Alt Empordà. Sí, perquè aquí podem anar airejant que som una nació i que si patapim o que si patapam, però en assumptes de dinerets, com ara les pensions, no hi podem fer res i és allí on veritablement couen el peix.
Bromes apart, les tres ponències que es desenvoluparan durant els tres dies de treball, són força interessants: Envelliment i participació – Igualtat d’oportunitats i Les relacions intergeneracionals.
Actualment estem en fase dels esborranys i d’aportació d’esmenes a les ponències i des del Consell de la Gent Gran de Catalunya hi estem treballant. En la primera lectura que n’he fet vull destacar que en la d’Envelliment i participació, en l’apartat de demandes a l’Administració Pública, es diu:
“Exigim la participació directa en tots aquells organismes en els quals es decideixi el nostre benestar quotidià: (Pacte de Toledo, Consell Econòmic i Social, etc)
“Exigim Consells Consultius de les Persones Grans a tots els nivells de l’Administració, des dels municipis al Parlament Espanyol, passant per les comunitats autònomes.
“Exigim que aquests consells participin de manera activa i decisòria en el plantejament de polítiques públiques que ens afectin directament o indirectament, de manera que les nostres aportacions a través d’ells tinguin caràcter vinculant, una vegada contrastada la seva viabilitat. Aquestes aportacions hauran de tenir en tot cas resposta en relació amb la decisió adoptada.
“Exigim una audiència anual del Consejo Estatal de las Personas Mayores amb el Ple del Parlament Espanyol.
“Exigim una subcomissió específica del Parlament Espanyol de seguiment dels temes relacionats amb les persones grans, que elaborin informes periòdics en col·laboració, entre altres, amb el Consejo Estatal de las Personas Mayores,
“Exigim que totes les comunitats autònomes convoquin anualment en el seu corresponent Parlament, una sessió de persones grans en la qual els ponents siguin membres representatius del col·lectiu de persones grans de la comunitat respectiva.
Ignoro si una vegada fetes les esmenes corresponents de les ponències es continuarà utilitzant el verb exigir o si es canviarà per un altre de més suau com, per exemple, demanar o sol·licitar. En tot cas són unes demandes que nosaltres, des de Catalunya, els donarem suport
I no deixarem passar l’ocasió de demanar, una vegada més, que els augments anuals de les pensions es faci tenint en compte l’IPC (l’enganyifa de l’Índex de Preus al Consum que vaig parlar en un altre article) de cada comunitat autònoma. És obvi que a Catalunya els preus pugen molt més que en altres comunitats i per tant seria lògic que es reflectís en els augments anuals. L’excusa de sempre dient que els pagaments i augments han de ser iguals en tot el territori de l’Estat ja no te sentit perquè s’ha demostrat abastament que en altres temes cada comunitat autònoma regula les coses segons les seves circumstàncies particulars.
Pensem, doncs, que pot ser un bon moment per tornar altra vegada a la càrrega. Sense gaire optimisme, però amb la fermesa que donen els fets irrebatibles que les persones amb pensions mínimes els hi és més difícil viure en comunitats riques com ara Catalunya que en altres del mateix Estat.
Els tindrem al corrent després de l’estiu.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
El proper mes de maig i concretament els dies 18.19 i 20 es farà a Madrid el “Tercer Congreso Estatal de Personas Mayores”, en què prendran part representants de les 17 comunitats autònomes de l’Estat i les ciutats de Ceuta i Melilla. Catalunya hi estarà representada amb 72 persones de més de 65 anys, que són més o menys les que formen el Consell de la Gent Gran de Catalunya, de les quals la demarcació de Girona, per ells anomenada província, hi participarà amb 7 persones. És a di, una per cada comarca.
Així, doncs, a la primavera cap a Madrid a defensar els interessos de les persones grans de l’Alt Empordà. Sí, perquè aquí podem anar airejant que som una nació i que si patapim o que si patapam, però en assumptes de dinerets, com ara les pensions, no hi podem fer res i és allí on veritablement couen el peix.
Bromes apart, les tres ponències que es desenvoluparan durant els tres dies de treball, són força interessants: Envelliment i participació – Igualtat d’oportunitats i Les relacions intergeneracionals.
Actualment estem en fase dels esborranys i d’aportació d’esmenes a les ponències i des del Consell de la Gent Gran de Catalunya hi estem treballant. En la primera lectura que n’he fet vull destacar que en la d’Envelliment i participació, en l’apartat de demandes a l’Administració Pública, es diu:
“Exigim la participació directa en tots aquells organismes en els quals es decideixi el nostre benestar quotidià: (Pacte de Toledo, Consell Econòmic i Social, etc)
“Exigim Consells Consultius de les Persones Grans a tots els nivells de l’Administració, des dels municipis al Parlament Espanyol, passant per les comunitats autònomes.
“Exigim que aquests consells participin de manera activa i decisòria en el plantejament de polítiques públiques que ens afectin directament o indirectament, de manera que les nostres aportacions a través d’ells tinguin caràcter vinculant, una vegada contrastada la seva viabilitat. Aquestes aportacions hauran de tenir en tot cas resposta en relació amb la decisió adoptada.
“Exigim una audiència anual del Consejo Estatal de las Personas Mayores amb el Ple del Parlament Espanyol.
“Exigim una subcomissió específica del Parlament Espanyol de seguiment dels temes relacionats amb les persones grans, que elaborin informes periòdics en col·laboració, entre altres, amb el Consejo Estatal de las Personas Mayores,
“Exigim que totes les comunitats autònomes convoquin anualment en el seu corresponent Parlament, una sessió de persones grans en la qual els ponents siguin membres representatius del col·lectiu de persones grans de la comunitat respectiva.
Ignoro si una vegada fetes les esmenes corresponents de les ponències es continuarà utilitzant el verb exigir o si es canviarà per un altre de més suau com, per exemple, demanar o sol·licitar. En tot cas són unes demandes que nosaltres, des de Catalunya, els donarem suport
I no deixarem passar l’ocasió de demanar, una vegada més, que els augments anuals de les pensions es faci tenint en compte l’IPC (l’enganyifa de l’Índex de Preus al Consum que vaig parlar en un altre article) de cada comunitat autònoma. És obvi que a Catalunya els preus pugen molt més que en altres comunitats i per tant seria lògic que es reflectís en els augments anuals. L’excusa de sempre dient que els pagaments i augments han de ser iguals en tot el territori de l’Estat ja no te sentit perquè s’ha demostrat abastament que en altres temes cada comunitat autònoma regula les coses segons les seves circumstàncies particulars.
Pensem, doncs, que pot ser un bon moment per tornar altra vegada a la càrrega. Sense gaire optimisme, però amb la fermesa que donen els fets irrebatibles que les persones amb pensions mínimes els hi és més difícil viure en comunitats riques com ara Catalunya que en altres del mateix Estat.
Els tindrem al corrent després de l’estiu.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dimecres, 18 de febrer del 2009
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'EMPORDÀ 17.02.09 PERSONES GRANS ACTIVES/PASSIVES
Amb motiu de les celebracions de les festes de la gent gran de les dues entitats d’aquesta mena que tenim a Figueres vaig apuntar que probablement des de les organitzacions que donen suport a les persones grans, és a dir, des dels consells consultius locals, comarcals, territorials o fins i tot des del Consell de la gent Gran de Catalunya ens preocupem molt d’una etapa de la vida de les persones grans més punyent, que es dóna quan passem de ser persones actives a ser persones passives o persones dependents. I deia que era natural que així fos, ja que aquestes persones mereixen tot el nostre reconeixement i ajuda. Però que possiblement no donàvem molta importància a la feina dels casals,clubs, associacions, esplais, etc, entitats totes de gent gran que propicien un gran sortit d’activitats físiques i d’actes lúdics, d’esplai i gaudi que mantenen en forma i en moviment el nostre cos i la nostra ment. Allò que es diu que els arbres no ens deixen veure el bosc.
Hi m’atrevia a dir que amb aquestes activitats les entitats estalviaven un munt de diners a les arques públiques ja que allargaven l’etapa activa de les persones grans i en conseqüència retardaven l’etapa de persones grans passives o dependents, etapa molt més onerosa per a tothom.
Totes aquestes divagacions meves em varen quedar confirmades quan pocs dies després vaig visitar, primer l’hospital i després la residència Els Arcs, llocs, el primer, en que els metges i altre personal sanitari intenten que ens recuperem de les nostres dolences i en el segon ens atenen suficientment be quan no podem valdre’ns per nosaltres mateixos.
La tarda d’aquell mateix dia vaig assistir a una sessió de ball en un dels centres esmentats al començament d’aquest escrit i en un moment determinat va passar pel meu cap la pel·lícula de tot el que havia vist el matí i mentalment vaig comparar els ambients i vaig veure els rostres de persones que no feia gaire temps havia vist divertir-se i que ara no podien fer-ho. I vaig pensar que quines són les estranyes i rares subtileses de la vida que fan que gent de la mateixa edat, fins i tot més grans, continuïn ballant i passant-ho bé i d’altres estan ja postergats i en actitud passiva.
Les conseqüències de tot aquest estat de coses és que el període de la vida de les persones quan s’acaba l’etapa laboral, que sol ser en línies generals a partir dels 65 anys més o menys, hem de procurar que sigui al més activa possible i que duri com més millor. Ja vindran temps pitjors quan les forces minven, els reflexos i els músculs no responen ràpidament a l’ordre del cervell, la vista flaqueja i s’escurça, la memòria falla més del compte i per tant a poc a poc, o a vegades molt veloçment passem de ser actius a ser passius o dependents.
Però mentre això no arribi hem de procurar viure intensament els anys de bonança, aprofitar al màxim el temps per ser millors persones, per aprendre i fer coses noves, ajudar els altres en la mesura de les nostres possibilitats en qualsevol mena de voluntariat, portar un vida moderada, amb una alimentació adequada a les nostres dolences o malalties, no fumar, no abusar de l’alcohol i sobretot estar ocupat en les múltiples activitats, tant físiques com intel·lectuals que els centres públics o privats ens ofereixen.
Tenim la sort de viure en un país, que malgrat les mancances que tots sabem, és dels més avançats en lleis socials. Les recents, i no sempre ben explicades Llei de serveis socials de Catalunya i la d’autonomia personal i ajuda a les persones en situació de dependència a nivell estatal, ens han d’assegurar que quan arribin les dificultats les persones grans serem ateses de la forma que ens mereixem pel nostre esforç durant la dilatada etapa laboral i en la criança dels fills i alguns, sobretot dones, ajudant a tenir cura de néts i nétes, perquè els pares pugin anar pagant les hipoteques de les vivendes.
En època de vaques magres, com és l’actual, les persones grans hem de saber comportar-nos com a llums que ajudin a veure el camí correcte. Tenim experiència i podem fer-ho. Segurament és per això que la Generalitat ens ha regalat una llanterna a tots els components del Consell de la Gent Gran de Catalunya, que funciona amb una dinamo, sense piles i sense que s’hagi d’endollar a la corrent elèctrica. I no és broma!
Aprofitem el bon temps, que pot venir núvol i començar a ploure quan menys ens ho esperem!
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
.
Hi m’atrevia a dir que amb aquestes activitats les entitats estalviaven un munt de diners a les arques públiques ja que allargaven l’etapa activa de les persones grans i en conseqüència retardaven l’etapa de persones grans passives o dependents, etapa molt més onerosa per a tothom.
Totes aquestes divagacions meves em varen quedar confirmades quan pocs dies després vaig visitar, primer l’hospital i després la residència Els Arcs, llocs, el primer, en que els metges i altre personal sanitari intenten que ens recuperem de les nostres dolences i en el segon ens atenen suficientment be quan no podem valdre’ns per nosaltres mateixos.
La tarda d’aquell mateix dia vaig assistir a una sessió de ball en un dels centres esmentats al començament d’aquest escrit i en un moment determinat va passar pel meu cap la pel·lícula de tot el que havia vist el matí i mentalment vaig comparar els ambients i vaig veure els rostres de persones que no feia gaire temps havia vist divertir-se i que ara no podien fer-ho. I vaig pensar que quines són les estranyes i rares subtileses de la vida que fan que gent de la mateixa edat, fins i tot més grans, continuïn ballant i passant-ho bé i d’altres estan ja postergats i en actitud passiva.
Les conseqüències de tot aquest estat de coses és que el període de la vida de les persones quan s’acaba l’etapa laboral, que sol ser en línies generals a partir dels 65 anys més o menys, hem de procurar que sigui al més activa possible i que duri com més millor. Ja vindran temps pitjors quan les forces minven, els reflexos i els músculs no responen ràpidament a l’ordre del cervell, la vista flaqueja i s’escurça, la memòria falla més del compte i per tant a poc a poc, o a vegades molt veloçment passem de ser actius a ser passius o dependents.
Però mentre això no arribi hem de procurar viure intensament els anys de bonança, aprofitar al màxim el temps per ser millors persones, per aprendre i fer coses noves, ajudar els altres en la mesura de les nostres possibilitats en qualsevol mena de voluntariat, portar un vida moderada, amb una alimentació adequada a les nostres dolences o malalties, no fumar, no abusar de l’alcohol i sobretot estar ocupat en les múltiples activitats, tant físiques com intel·lectuals que els centres públics o privats ens ofereixen.
Tenim la sort de viure en un país, que malgrat les mancances que tots sabem, és dels més avançats en lleis socials. Les recents, i no sempre ben explicades Llei de serveis socials de Catalunya i la d’autonomia personal i ajuda a les persones en situació de dependència a nivell estatal, ens han d’assegurar que quan arribin les dificultats les persones grans serem ateses de la forma que ens mereixem pel nostre esforç durant la dilatada etapa laboral i en la criança dels fills i alguns, sobretot dones, ajudant a tenir cura de néts i nétes, perquè els pares pugin anar pagant les hipoteques de les vivendes.
En època de vaques magres, com és l’actual, les persones grans hem de saber comportar-nos com a llums que ajudin a veure el camí correcte. Tenim experiència i podem fer-ho. Segurament és per això que la Generalitat ens ha regalat una llanterna a tots els components del Consell de la Gent Gran de Catalunya, que funciona amb una dinamo, sense piles i sense que s’hagi d’endollar a la corrent elèctrica. I no és broma!
Aprofitem el bon temps, que pot venir núvol i començar a ploure quan menys ens ho esperem!
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
.
dissabte, 10 de gener del 2009
FIGUERES CAPITAL DE LA CULTURA CATALANA CCC'09
Per publicar al Butlletí de l'Aplec de la Sardana de Figueres del 17.05.2009SS.SS. (sardanes i submarins -submarins i sardanes) 0 SOS
Que ningú s’esveri, les SS no signifiquen la temuda policia alemanya, sinó que durant tot l’any actual Figueres serà la Capital de la Cultura Catalana, (FIGUERES CCC, 09) i es dedicarà a homenatjar a dues figures cabdals. Una, la del músic Josep Ventura i Casas, més conegut com en Pep de la Tenora, i l’altre la d’en Narcís Monturiol i Estarriol, inventor de l’Ictineo, la primera nau que navegà sota aigua. Sardanes i submarins, o submarins i sardanes poden fer una bona barreja.
En el capítol VI del Llibre de Figueres, l’historiador local Eduard Rodeja i sota el títol de Figuerencs Distingits ens fa una biografia de més de trenta personatges que per la seva vàlua personal es van distingir, començant pel metge jueu Cresques Elias i acabant amb el pintor Salvador Dalí. Naturalment també hi figuren els dos personatges protagonistes de la capitalitat figuerenca d’enguany.
Així ens assabentem que eren coetanis, és a dir que van coincidir a viure en la mateixa època. En Pep va néixer, com és sabut, a l’andalusa població d’Alcalà la Real (Jaen), l’any 1817 i va morir a Figueres l’any 1875. En Narcís, en canvi, sí que va néixer a Figueres, l’any 1819, però va morir a Sant Martí de Provençals (Barcelonès), actualment barri de Sant Martí de Barcelona, l’any 1885. En el moment de la seva mort, el primer tenia 58 anys i l’altre, 66. Joves, com diríem ara els que ja fa anys que hem passat dels 70, però no tant si tenim en compte l’esperança de vida dels que venien al món a principis del segle XIX.
El nen Pep Ventura, amb la seva família va venir a Catalunya, concretament a Roses, quan tenia dos anys i per tant l’any que va arribar al mon en Narcís. Però no va arribar a Figueres, juntament amb el seu pare, fins a l’edat de 13 anys. No sabem si en la infantesa varen freqüentar els mateixos llocs ni si les seves famílies es coneixen.
Sí que podem asseverar que els seus treballs van fer que el nom de Figueres sonés arreu de Catalunya i Espanya i fins i tot a molts indrets del món sencer. Figueres ha sabut correspondre dedicant-los dos carrers, el carrer Monturiol, on va néixer, aleshores anomenat Sant Guillem, i el carrer Pep Ventura, en què durant molts anys hi ha tingut la seu social la Societat Coral Erato, que en temps de Pep Ventura tenia una cobla de la qual formava part. També els han erigit monuments. El que durant molts anys ha sigut l’estampa de Figueres, (actualment reemplaçada per la Torre Galatea i el Museu Dalí), emplaçat a l’entrada, per la part baixa de la Rambla, el rovell de l’ou de la capital empordanesa, segons les inspirades paraules del llibreter Ramon Canet, que va ser inaugurat el 2 de maig de 1918 i que va tenir un pressupost de 25.000 ptes que es varen recaptar amb donatius i festivals, i el d’en Pep, a la Plaça Josep Tarradellas, abans i en el moment de l’erecció del monument, Plaça de la Victòria, va haver d’esperar força anys, i es va inaugurar el dia 11 de maig de 1972, aniversari del naixement de Salvador Dalí, amb un cost de més de 1.000.000 de pessetes, la majoria obtingudes per subscripció popular.
Esperem i desitgem que l’any que Figueres els dedica amb motiu de ser la Capital de la Cultura Catalana, sigui un bon moment per aprofundir en la vida i l’obra de dues personalitats figuerenques importants del segle XIX. Pels que estimem les sardanes desitjaríem que fos l’ocasió per fer surar la nostra dansa, que si algú no hi posa remei necessitarà de més d’un submarí perquè no acabi definitivament a sota aigua.
Sí, perquè la sardana està malalta. Fa justament un any, exactament el 3 de maig del 2008, dia de Santa Creu, el diari La Vanguardia publicava un article de la periodista Pilar Rahola, titulat "Està agonitzant la sardana?", No el reproduiré ja que és llarg, però sí que citaré alguns paràgrafs. (Si algú té interès a llegir-lo sencer, n’hi puc donar una copia).
La periodista llença una sèrie de preguntes incòmodes, que malgrat el temps transcorregut no he vist que ningú contestés. A tall d’exemple: “ Per què la cobla oficial de la Generalitat, mai ha estat dotada de pressupost, ni de programa artístic?” Perquè l’Institut Ramon Llull mai ha projectat la faceta concertista de la música de sardana, malgrat el seu nivell internacional?” “Algú pot explicar perquè un negoci privat anomenat Fira d’Abril, que dura pocs dies, rep més de 230.000 € de subvenció, i el pressupost anual per a la Federació Sardanista es de 80.000 €, pagat pel Consorci de Caixes? La sardana no dona vots?” “Perquè no va anar la cobla oficial de la Generalitat al nodrit viatge institucional de la Fira de Frankfurt, dedicada a Catalunya?”.
I les dues darreres que fan mal de debò: “Per què els partits polítics no varen permetre que la sardana és considerés dansa nacional en el nou Estatut de Catalunya?” .“Contra el dictador Franco, la sardana vivia millor?”
Aquestes i d’altres preguntes es fa la periodista, que dóna algunes dades demolidores:
“L’any 1991 hi havia 250 colles que actuaven en competicions. Avui (2007) ni han 77.
Les entitats que organitzen les sardanes cada cap de setmana estan desapareixent . La mitjana d’edat dels sardanistes està entre 50 i 60 anys. Malgrat tot això, s’han presentat 200 sardanes al concurs Sardana de l’any, es fan 3500 actes sardanistes anualment i es mobilitzen unes 3000 persones cada setmana, que és un nombre raonable, i no obstant això cada vegada menys i més grans, en un procés que sembla imparable cap a la desaparició de la sardana com a ball popular”.
Acaba dient “Sigui com sigui, la més bella de les danses que es fan i desfan, pateix un llanguiment silenciós i si ningú la salva, deixarà un cadàver exquisit, ja que no és agosarat pensar que la classe política catalana ha abandonat la sardana, i només la manté a la UVI amb ajudes puntuals”.
A la vista de tot el que he exposat i aprofitant la sinergia que la Capitalitat de la Cultura Catalana ens donarà a Figueres, per què no intentem entre tots que la ciutat Mare de la Sardana lideri un moviment social important, implicant-hi els polítics locals a fi de salvar del naufragi que s’acosta a la nostra estimada dansa?.Pensem en figures importants figuerenques i empordaneses com en Narcís Monturiol, Pep Ventura, Salvador Dalí, Carles Fages de Ciment, Alexandre Deulofeu, i tants d’altres que varen saber treure a contracorrent la seva rauxa i fer coses de les quals ara ens n’enorgulli’m. Serem capaços de fer l’esforç per aconseguir aquesta sinergia?
Salvant totes les distàncies que facin falta i sense necessitat de fer comparacions, que són odioses, potser caldria mirar cap al món casteller que ha sabut incorporar als seus castells persones vingudes d’altres països. També a exportat les seves construccions a algun país sud-americà, concretament a Xile on estan desenvolupant un programa d’integració social.
Si és veritat que no ho podem fer no hi haurà prou submarins al món perquè la sardana suri i a les dues SS (sardanes i submarins – submarins i sardanes) se’ls incrustarà una O al mig i es convertirà en un SOS clamorós, sostingut, anguniós i preludi del desastre total i definitiu. Que d’això n’hi pot haver per alguns anys, doncs possiblement, però no deixa de ser aclaparador veure el lent i inexorable destí que una meravella creada pel gaudi del poble se’n vagi en orris sense que ningú hi faci res.
A grans mals, grans remeis. Al primer cop d’ull les solucions semblen difícils, però ens resistim a donar-ho tot per perdut. Cal unir totes les forces, deixant-nos estar d’antics malentesos i tots units, fent pinya, donar un nou impuls a la sardana que tingui una embranzida per almenys dos segles més, que és el temps que, més o menys, ens separa ara del dia del naixement d’en Pep de la Tenora.
Tant de bo encertem amb la solució.
Martí Carreras i Ginjaume
President de l’Associació per a la Formació Cultural
de la Gent Gran de l’Alt Empordà
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
divendres, 9 de gener del 2009
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'EMPORDÀ 06.01.2009 COPAGAMENTS
Feia temps que no en sentíem parlar, però últimament torna a ressonar amb força. En època de vaques magres les primeres bufetades a repartir sempre van cap a els de menys recursos, que també solen ser els que menys possibilitats de protestar tenen.
El tema de contribuir a la despesa farmacèutica de la Seguretat Social ja ve de lluny, i com sempre els pensionistes i jubilats serem els primers a notar-ne les conseqüències. Esperem que es faci de manera raonada tenint en compte els ingressos de cada persona i les seves circumstàncies personals.
A més, caldrà també diferenciar entre els medicaments que es recepten per a una dolença puntual o bé els que són anomenats de llarga durada (TLD), és a dir, els que es recepten per a les malalties cròniques, dels quals no se’n fa malbé cap pastilla, ja que la seva ingesta és diària i per sempre.
De fet, sí que és veritat que els pensionistes i jubilats tenim els medicaments sense pagar, però en certa manera també a vegades i en determinades circumstàncies en haver-nos receptat el metge un medicament genèric que, malgrat tenir la mateixa composició del que estàvem acostumats a prendre, ens sembla que no ens farà el mateix efecte i rebutgem el genèric per comprar el que estàvem habituats a prendre.
I també hem de tenir en compte els nombrosos medicaments que no entren a la Seguretat Social, com la majoria d’específics dermatològics, que si volem curar-nos les malalties de la pell hem rascar-nos la butxaca.
El sistema de copagament no considerem que sigui injust, sobretot si es fa amb seny. De ben segur que una contribució justa i esmerada contribuiria a sanejar les arques del Departament de Salut, i es podrien dedicar més recursos al capital humà - metges, infermeria, administració, serveis auxiliars, etc.- amb noves contractacions i millorar les seves retribucions, en alguns casos força minses. I segurament amb més personal es podrien alleugerir les llargues llistes d’espera que moltes vegades produeixen en els pacients noves patologies derivades de l’estrès produït per la demora a poder ser atesos, ja que tot el sistema actua com un cercle viciós.
Pensionistes i jubilats amb ingressos elevats, per sobre de la mitjana, podrien contribuir amb percentatges petits a la despesa farmacèutica, com ho fan els treballadors en actiu. Sempre hem dit que les persones grans volem participar en el benestar de la població en general i no volem ser considerats com una part que només resulta costosa per a la resta de conciutadans.
Fa unes setmanes hi va haver una gran trifulga per la despesa de més de nou mil euros en el cotxe oficial de la segona autoritat de Catalunya, el president del Parlament. Veritat és que, tant en temps de bonança com en temps de restriccions, els nostres representants haurien de tenir compte de només utilitzar els recursos econòmics necessaris per fer rutllar el país amb eficàcia. Segurament si es vigilessin més atentament els pressupostos i les seves desviacions veuríem amb estupor com se’n van grapats i més grapats d’euros en coses que més tard no resulten útils en absolut. Un exemple son les sucoses quantitats destinades a assessories de tota mena, que tenen quasi tots els departaments, i que moltes vegades resulten supèrflues, per no dir del tot innecessàries.
Vull dir amb tot això que potser en lloc de pessigar sempre cap al mateix costat, aquells a qui amb el nostre vot els donem la facultat, però també la responsabilitat de decidir, haurien de tenir més cura de cap on es desvien els recursos que els votants els proporcionem amb el impostos i taxes de tota mena, tant a l’àmbit de les administracions locals com de les governamentals.
Vaticinem que el tema del copagament, tant dels medicaments com dels actes mèdics, siguin visites als ambulatoris, als hospitals amb els especialistes o en les intervencions quirúrgiques, un dia o altre, de prop o de lluny, se n’haurà de parlar obertament i amb claredat. Desitgem, no obstant això, que abans de prendre mesures que afectin directament la butxaca dels més dèbils, s’hagin exhaurit tots els recursos que evitin la malversació - en el bon sentit de la paraula - dels diners de tots. Si les coses es fan raonadament, les persones grans estarem disposades a col·laborar, com hem fet sempre.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
El tema de contribuir a la despesa farmacèutica de la Seguretat Social ja ve de lluny, i com sempre els pensionistes i jubilats serem els primers a notar-ne les conseqüències. Esperem que es faci de manera raonada tenint en compte els ingressos de cada persona i les seves circumstàncies personals.
A més, caldrà també diferenciar entre els medicaments que es recepten per a una dolença puntual o bé els que són anomenats de llarga durada (TLD), és a dir, els que es recepten per a les malalties cròniques, dels quals no se’n fa malbé cap pastilla, ja que la seva ingesta és diària i per sempre.
De fet, sí que és veritat que els pensionistes i jubilats tenim els medicaments sense pagar, però en certa manera també a vegades i en determinades circumstàncies en haver-nos receptat el metge un medicament genèric que, malgrat tenir la mateixa composició del que estàvem acostumats a prendre, ens sembla que no ens farà el mateix efecte i rebutgem el genèric per comprar el que estàvem habituats a prendre.
I també hem de tenir en compte els nombrosos medicaments que no entren a la Seguretat Social, com la majoria d’específics dermatològics, que si volem curar-nos les malalties de la pell hem rascar-nos la butxaca.
El sistema de copagament no considerem que sigui injust, sobretot si es fa amb seny. De ben segur que una contribució justa i esmerada contribuiria a sanejar les arques del Departament de Salut, i es podrien dedicar més recursos al capital humà - metges, infermeria, administració, serveis auxiliars, etc.- amb noves contractacions i millorar les seves retribucions, en alguns casos força minses. I segurament amb més personal es podrien alleugerir les llargues llistes d’espera que moltes vegades produeixen en els pacients noves patologies derivades de l’estrès produït per la demora a poder ser atesos, ja que tot el sistema actua com un cercle viciós.
Pensionistes i jubilats amb ingressos elevats, per sobre de la mitjana, podrien contribuir amb percentatges petits a la despesa farmacèutica, com ho fan els treballadors en actiu. Sempre hem dit que les persones grans volem participar en el benestar de la població en general i no volem ser considerats com una part que només resulta costosa per a la resta de conciutadans.
Fa unes setmanes hi va haver una gran trifulga per la despesa de més de nou mil euros en el cotxe oficial de la segona autoritat de Catalunya, el president del Parlament. Veritat és que, tant en temps de bonança com en temps de restriccions, els nostres representants haurien de tenir compte de només utilitzar els recursos econòmics necessaris per fer rutllar el país amb eficàcia. Segurament si es vigilessin més atentament els pressupostos i les seves desviacions veuríem amb estupor com se’n van grapats i més grapats d’euros en coses que més tard no resulten útils en absolut. Un exemple son les sucoses quantitats destinades a assessories de tota mena, que tenen quasi tots els departaments, i que moltes vegades resulten supèrflues, per no dir del tot innecessàries.
Vull dir amb tot això que potser en lloc de pessigar sempre cap al mateix costat, aquells a qui amb el nostre vot els donem la facultat, però també la responsabilitat de decidir, haurien de tenir més cura de cap on es desvien els recursos que els votants els proporcionem amb el impostos i taxes de tota mena, tant a l’àmbit de les administracions locals com de les governamentals.
Vaticinem que el tema del copagament, tant dels medicaments com dels actes mèdics, siguin visites als ambulatoris, als hospitals amb els especialistes o en les intervencions quirúrgiques, un dia o altre, de prop o de lluny, se n’haurà de parlar obertament i amb claredat. Desitgem, no obstant això, que abans de prendre mesures que afectin directament la butxaca dels més dèbils, s’hagin exhaurit tots els recursos que evitin la malversació - en el bon sentit de la paraula - dels diners de tots. Si les coses es fan raonadament, les persones grans estarem disposades a col·laborar, com hem fet sempre.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dimarts, 30 de desembre del 2008
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'Empordà 04.11.2008 PERPLEXITAT
La definició que dóna el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans del mot perplexitat és la següent: “ Estat de qui està perplex, o sigui, dubtós, que no sap cap a quina part, partit, etc., decantar-se”
Arran de l’estudi efectuad sobre l’estat d’anim dels catalans, per l’Associació Catalana de Sociologia en què es diu que la població, en general, està perplexa, m’agradaria expressar la meva opinió sobre aquestes manifestacions, en el que fa referència a les persones grans.
Segons paraules del president de l’esmentada associació, el senyor. Oriol Homs, “els fiascos dels talls de llum, el caos del transport ferroviari de rodalies, el retard de l’alta velocitat, la sequera , la manca d’infraestructures adequades després de l’ inacabable debat de l’Estatut, i altres circumstàncies, han contribuït a accelerar un procés de desorientació” i acaba les seves conclusions amb l’expressió tan catalana d’“ens hem adormit a la palla” . Tot això és conseqüència, segons l’estudi, de constatar que Catalunya ja no és la comunitat autònoma líder de l’Estat espanyol i que n’hi ha d’altres que ens han passat davant. Home, si això sorprèn, perdonin, som una mica incauts. Ja fa temps que les coses van pel pedregar!
Sense dubtar, en absolut, d’uns estudis efectuats per un organisme tan seriós com l’ Associació Catalana de Sociologia, penso que, pel que fa referència a les persones grans, no crec que res del que passa ens vingui de nou. Potser, més que perplexitat, el que arrosseguem des de ja fa uns quants anys és un escepticisme general sobre el desenvolupament dels esdeveniments diaris a casa nostra i, també, a fora.
Pensem que, en general, el nivell mitjà dels coneixements de la ciutadania ha anat en augment. No ès comparable la quantitat actual de persones amb estudis universitaris amb els que hi havia fa uns cinquanta anys, posem per cas, però ens temem que rarament surten els que la meva àvia anomenava “caps de brot”, i que ella personificava amb el figuerenc Met Miravitlles, de qui deia que des de menut ja destacava.
Si mirem el panorama actual en dues branques que son bàsiques per al benestar de les persones, com són la política i l’economia, (la primera, per trobar bons gestors dels cabals públics, i, la segona per generar negocis que donin feina a la gent i que produeixin riquesa per a tots), quins noms podríem donar que donessin confiança i seguretat?.Fa uns trenta anys, sí ja trenta anys, al començament de la democràcia després del llarg túnel del règim anterior, teníem un Jordi Pujol, un Joan Raventós , un Josep Pallach, un Carles Caussa, mort als 29 anys, i que, malgrat la seva joventut, havia destacat i ocupat càrrecs importants, i segurament d’altres que no em venen a la memòria. Ara, em seria difícil dir-ne uns quants pels quals senti un cert grau d’admiració com el que sentia pels que he citat
Perquè, circumscrivint-nos a la nostra comarca, quines serien les persones equivalents a un músic com en Pep Ventura, un historiador com l’Alexandre Deulofeu, un pintor com en Salvador Dalí, un poeta com en Carles Fages de Climent, uns polítics com l’Abdó Terrades o en Puig Pujades, un llibreter com en Ramon Canet, etc. Sí, ja sé que no es poden fer comparacions i que potser faig una mica de demagògia, ja que naturalment hi ha actualment persones importants i amb gran capacitat, però penso que són l’excepció que confirma la regla i que el que abunda és la mediocritat i, per què no dir-ho, la vulgaritat.
Quan les persones arriben a edats avançades, més de 70 anys, sembla que és difícil que la perplexitat els envaeixi, en canvi, sí que és possible un cert grau de desànim, de no creure massa en res, i sobre tot, del que ja he dit, d’escepticisme.
Durant la vida de les persones es produeixen situacions que van modelant, per bé i per mal, les reaccions personals de cadascú, però a determinades edats queda poc marge per situacions de perplexitat i els seus sinònims d’indeterminació, indecisió, irresolució, vacil·lació, hesitació i titubació o titubeig. En canvi em semblarien adequats qualsevol dels mots com: decepció, desil·lusió, desengany, desencant, desencís, o les expressions “una dutxa freda”, “ un goig sense alegria”, etc., per exemple.
Les expectatives creades a partir del 78 no han reeixit com la gent esperava realment. Que la situació catalana ha millorat?. I tant!.El temps ho pot tot. Fins i tot en l’època de la dictadura varen ser molt millors els vint darrers anys que els vint primers. És allò que diuen que no es poden posar portes al camp, i les coses passen, a vegades, per inèrcia.
Intentar trobar les causes que han fet que hàgim arribat a l’estat actual de les coses és una qüestió que s’escapa de la capacitat d’aquest mediocre i vulgar aprenent d’articulista. Fins a la propera.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Arran de l’estudi efectuad sobre l’estat d’anim dels catalans, per l’Associació Catalana de Sociologia en què es diu que la població, en general, està perplexa, m’agradaria expressar la meva opinió sobre aquestes manifestacions, en el que fa referència a les persones grans.
Segons paraules del president de l’esmentada associació, el senyor. Oriol Homs, “els fiascos dels talls de llum, el caos del transport ferroviari de rodalies, el retard de l’alta velocitat, la sequera , la manca d’infraestructures adequades després de l’ inacabable debat de l’Estatut, i altres circumstàncies, han contribuït a accelerar un procés de desorientació” i acaba les seves conclusions amb l’expressió tan catalana d’“ens hem adormit a la palla” . Tot això és conseqüència, segons l’estudi, de constatar que Catalunya ja no és la comunitat autònoma líder de l’Estat espanyol i que n’hi ha d’altres que ens han passat davant. Home, si això sorprèn, perdonin, som una mica incauts. Ja fa temps que les coses van pel pedregar!
Sense dubtar, en absolut, d’uns estudis efectuats per un organisme tan seriós com l’ Associació Catalana de Sociologia, penso que, pel que fa referència a les persones grans, no crec que res del que passa ens vingui de nou. Potser, més que perplexitat, el que arrosseguem des de ja fa uns quants anys és un escepticisme general sobre el desenvolupament dels esdeveniments diaris a casa nostra i, també, a fora.
Pensem que, en general, el nivell mitjà dels coneixements de la ciutadania ha anat en augment. No ès comparable la quantitat actual de persones amb estudis universitaris amb els que hi havia fa uns cinquanta anys, posem per cas, però ens temem que rarament surten els que la meva àvia anomenava “caps de brot”, i que ella personificava amb el figuerenc Met Miravitlles, de qui deia que des de menut ja destacava.
Si mirem el panorama actual en dues branques que son bàsiques per al benestar de les persones, com són la política i l’economia, (la primera, per trobar bons gestors dels cabals públics, i, la segona per generar negocis que donin feina a la gent i que produeixin riquesa per a tots), quins noms podríem donar que donessin confiança i seguretat?.Fa uns trenta anys, sí ja trenta anys, al començament de la democràcia després del llarg túnel del règim anterior, teníem un Jordi Pujol, un Joan Raventós , un Josep Pallach, un Carles Caussa, mort als 29 anys, i que, malgrat la seva joventut, havia destacat i ocupat càrrecs importants, i segurament d’altres que no em venen a la memòria. Ara, em seria difícil dir-ne uns quants pels quals senti un cert grau d’admiració com el que sentia pels que he citat
Perquè, circumscrivint-nos a la nostra comarca, quines serien les persones equivalents a un músic com en Pep Ventura, un historiador com l’Alexandre Deulofeu, un pintor com en Salvador Dalí, un poeta com en Carles Fages de Climent, uns polítics com l’Abdó Terrades o en Puig Pujades, un llibreter com en Ramon Canet, etc. Sí, ja sé que no es poden fer comparacions i que potser faig una mica de demagògia, ja que naturalment hi ha actualment persones importants i amb gran capacitat, però penso que són l’excepció que confirma la regla i que el que abunda és la mediocritat i, per què no dir-ho, la vulgaritat.
Quan les persones arriben a edats avançades, més de 70 anys, sembla que és difícil que la perplexitat els envaeixi, en canvi, sí que és possible un cert grau de desànim, de no creure massa en res, i sobre tot, del que ja he dit, d’escepticisme.
Durant la vida de les persones es produeixen situacions que van modelant, per bé i per mal, les reaccions personals de cadascú, però a determinades edats queda poc marge per situacions de perplexitat i els seus sinònims d’indeterminació, indecisió, irresolució, vacil·lació, hesitació i titubació o titubeig. En canvi em semblarien adequats qualsevol dels mots com: decepció, desil·lusió, desengany, desencant, desencís, o les expressions “una dutxa freda”, “ un goig sense alegria”, etc., per exemple.
Les expectatives creades a partir del 78 no han reeixit com la gent esperava realment. Que la situació catalana ha millorat?. I tant!.El temps ho pot tot. Fins i tot en l’època de la dictadura varen ser molt millors els vint darrers anys que els vint primers. És allò que diuen que no es poden posar portes al camp, i les coses passen, a vegades, per inèrcia.
Intentar trobar les causes que han fet que hàgim arribat a l’estat actual de les coses és una qüestió que s’escapa de la capacitat d’aquest mediocre i vulgar aprenent d’articulista. Fins a la propera.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dilluns, 29 de desembre del 2008
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - L'Empordà 02.09.2008 EUROPA
El passat mes d’abril un petit reportatge del corresponsal a Berlín de La Vanguardia ens assabentava que l’expresident alemany Roman Herzog avisava que al seu país es corria el perill d’ajudar més les persones grans que els joves.
Deia: “Em temo que estem observant ja els primers signes d’una democràcia de jubilats: els més grans són cada vegada més nombrosos i tots els partits els tenen en compte d’una manera desmesurada i es podria donar la situació de que les generacions de més edat saquegessin les més joves.”. Actualment Alemanya té uns 20 milions de jubilats i pensionistes. Els més grans de 65 anys són el 18% i es calcula que l’any 2020 arribaran al 22%, tot això amb una de les taxes de naixement més baixes del món.
El desencadenant d’aquestes manifestacions era la decisió del Govern alemany que dirigeix la democristiana Angela Merkel d’augmentar les pensions un 1,1% a partir del mes de juliol, cosa que significava doblar l’increment previst i tenia com a objectiu pal·liar els efectes de la inflació, que el mes de març es va situar en el 3,1%. La patronal alemanya calcula que aquest augment suposarà 12.000 milions d’euros addicionals fins a l’any 2013 i opina que hauria de sufragar-se mitjançant l’augment de les cotitzacions, cosa que es traduiria en una rebaixa dels salaris nets.
Les paraules de l’expresident Herzog han trobat detractors i partidaris. Entre els primers hi trobem el president de l’associació de benestar Volksolidarität, que diu que “aquest tipus d’afirmacions està convertint una provocació intel·lectual en un incendi.” En canvi, el director de l’Institut d’Economia i Societat diu que “anem en camí d’una república de jubilats.” En l’àmbit polític només han trobat ressò en el vicepresident del Bundestag, socialdemòcrata, que ha dit “que és horrorós imaginar que els jubilats dominin els joves”.
Però l’estratègia dels partits polítics és tenir una atenció especial al sector de les persones grans. La pregunta que ningú respon és si l’interès té el seu origen en les carències i necessitats dels jubilats o en les estadístiques, ja que en les eleccions federals del 2009 més de la meitat dels electors tindrà més de 50 anys i el grup més nombrós serà el de la franja d’edat de 60 a 70 anys. Els partits polítics més importants tenen quasi la meitat dels seus afiliats amb més de 60 anys. Una mitjana que arriba al 70% entre els radicals del Die Link.
Vist el que passa en un dels països capdavanters de la Unió Europea, com és Alemanya, quines perspectives tenim a l’Estat espanyol? Doncs francament, no ho sé. Aquí també anem per camins similars. Ja des de fa temps estem anunciant que la preponderància de les persones grans va en augment i que les autoritats pertinents hauran de buscar i trobar solucions adequades. Que la població europea va envellint és obvi. Que cada vegada necessitarem més persones que vinguin de fora per treballar, cotitzar a la Seguretat Social i poder continuar cobrant les pensions, sembla que també és clar. De problemes no en faltaran.
De fet, a casa nostra ja es van produir unes manifestacions semblants fa uns quants mesos, quan una de les nostres prestigioses universitats, en concret la Universitat Pompeu Fabra, va fer un estudi en que ens advertia que “els joves d’avui corren el risc de viure pitjor que els seus pares i demanava que s’equilibressin les polítiques socials perquè els joves no sortissin perjudicats per les necessitats de despesa destinada a l’envelliment” (Veure Setmanari l’Empordà del 19.09.2006, “La Gent Gran i el Segle XXI”).
En el Ple del Consell de la Gent Gran de Catalunya del primer trimestre d’aquest any, a finals de març, vàrem rebre la visita del secretari d’Immigració de la Generalitat, que ens va explicar de manera esquematitzada el funcionament del Consell Assessor, i, sense que ara sigui el moment d’entrar en detalls, va dir-nos que els responsables han de ser capaços d’atendre les peticions que fa la ciutadania, i que són, fonamentalment, tres:
Fluxos migratoris regulats i endreçats.
No haver de competir pels recursos públics (educació, sanitat, etc)..
Que es produeixin elements d’integració a la cultura comuna.
Aquestes premisses poden ser perfectament extrapolades a quasi tots els països de la Unió Europea i només si s’aconsegueixen aquests objectius serà possible continuar amb el creixement que les circumstàncies actuals i futures permetin per fer front a les cada vegada més nombroses necessitats de la societat, que, no ho oblidem, som tots, grans i joves.
Deia: “Em temo que estem observant ja els primers signes d’una democràcia de jubilats: els més grans són cada vegada més nombrosos i tots els partits els tenen en compte d’una manera desmesurada i es podria donar la situació de que les generacions de més edat saquegessin les més joves.”. Actualment Alemanya té uns 20 milions de jubilats i pensionistes. Els més grans de 65 anys són el 18% i es calcula que l’any 2020 arribaran al 22%, tot això amb una de les taxes de naixement més baixes del món.
El desencadenant d’aquestes manifestacions era la decisió del Govern alemany que dirigeix la democristiana Angela Merkel d’augmentar les pensions un 1,1% a partir del mes de juliol, cosa que significava doblar l’increment previst i tenia com a objectiu pal·liar els efectes de la inflació, que el mes de març es va situar en el 3,1%. La patronal alemanya calcula que aquest augment suposarà 12.000 milions d’euros addicionals fins a l’any 2013 i opina que hauria de sufragar-se mitjançant l’augment de les cotitzacions, cosa que es traduiria en una rebaixa dels salaris nets.
Les paraules de l’expresident Herzog han trobat detractors i partidaris. Entre els primers hi trobem el president de l’associació de benestar Volksolidarität, que diu que “aquest tipus d’afirmacions està convertint una provocació intel·lectual en un incendi.” En canvi, el director de l’Institut d’Economia i Societat diu que “anem en camí d’una república de jubilats.” En l’àmbit polític només han trobat ressò en el vicepresident del Bundestag, socialdemòcrata, que ha dit “que és horrorós imaginar que els jubilats dominin els joves”.
Però l’estratègia dels partits polítics és tenir una atenció especial al sector de les persones grans. La pregunta que ningú respon és si l’interès té el seu origen en les carències i necessitats dels jubilats o en les estadístiques, ja que en les eleccions federals del 2009 més de la meitat dels electors tindrà més de 50 anys i el grup més nombrós serà el de la franja d’edat de 60 a 70 anys. Els partits polítics més importants tenen quasi la meitat dels seus afiliats amb més de 60 anys. Una mitjana que arriba al 70% entre els radicals del Die Link.
Vist el que passa en un dels països capdavanters de la Unió Europea, com és Alemanya, quines perspectives tenim a l’Estat espanyol? Doncs francament, no ho sé. Aquí també anem per camins similars. Ja des de fa temps estem anunciant que la preponderància de les persones grans va en augment i que les autoritats pertinents hauran de buscar i trobar solucions adequades. Que la població europea va envellint és obvi. Que cada vegada necessitarem més persones que vinguin de fora per treballar, cotitzar a la Seguretat Social i poder continuar cobrant les pensions, sembla que també és clar. De problemes no en faltaran.
De fet, a casa nostra ja es van produir unes manifestacions semblants fa uns quants mesos, quan una de les nostres prestigioses universitats, en concret la Universitat Pompeu Fabra, va fer un estudi en que ens advertia que “els joves d’avui corren el risc de viure pitjor que els seus pares i demanava que s’equilibressin les polítiques socials perquè els joves no sortissin perjudicats per les necessitats de despesa destinada a l’envelliment” (Veure Setmanari l’Empordà del 19.09.2006, “La Gent Gran i el Segle XXI”).
En el Ple del Consell de la Gent Gran de Catalunya del primer trimestre d’aquest any, a finals de març, vàrem rebre la visita del secretari d’Immigració de la Generalitat, que ens va explicar de manera esquematitzada el funcionament del Consell Assessor, i, sense que ara sigui el moment d’entrar en detalls, va dir-nos que els responsables han de ser capaços d’atendre les peticions que fa la ciutadania, i que són, fonamentalment, tres:
Fluxos migratoris regulats i endreçats.
No haver de competir pels recursos públics (educació, sanitat, etc)..
Que es produeixin elements d’integració a la cultura comuna.
Aquestes premisses poden ser perfectament extrapolades a quasi tots els països de la Unió Europea i només si s’aconsegueixen aquests objectius serà possible continuar amb el creixement que les circumstàncies actuals i futures permetin per fer front a les cada vegada més nombroses necessitats de la societat, que, no ho oblidem, som tots, grans i joves.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
