El blog d'en Martí

dimarts, 26 de febrer del 2019

. Publicat a l'Empordà del 26 de febrer del 2019

"...EM FIGUERES", UN MISSATGE DE MODA.

Fins al moment que escric aquest article ja tenim tres eslògans: transformem, canviem, guanyem Figueres. Com que crec que seran almenys vuit o nou les formacions polítiques que es presentaran a les properes eleccions municipals del maig i com que crec que tothom ha de col·laborar en els desitjos de prosperitat de la nostra ciutat, n’ofereixo uns quants més: Per els que fa anys que manen: Conservem Figueres; per als que havien manat abans: Recuperem Figueres. Per als que no han manat encara: Ordenem Figueres, i així anem fent. Alguns diuen que no són partits polítics, sinó plataformes electorals. Això ho trobo força encertat. Sempre he pensat que la paraula “partit”, significa trencat, desunit, desfet. I la realitat l’estem veient avui com la vàrem veure fa vuitanta anys enrere. I no parlem de quan algú surt d’un partit. Generalment despotrica a cor què vols, i tot el que abans eren virtuts ara es converteixen en defectes.

Una vegada dit en to una mica desenfadat el que han llegit, afegeixo ben seriosament que penso que governar una ciutat és molt i molt difícil. Acontentar a tothom és pràcticament impossible. La gent té diferents criteris i mai es fan les coses a gust de tothom. És veritat que la Figueres actual dista molt de ser la Figueres de la meva joventut, una ciutat que intentava amb l’esforç de tots aixecar el cap després de la tremenda Guerra Civil i dels estralls dels bombardejos. I que consti que ho vam aconseguir amb treball i constància. Però era una Figueres molt més petita, d’uns quinze o vint mil habitants i on ens coneixíem pràcticament tots. Fa pocs dies un amic de 89 anys em comentava que havia sortit a passejar, que feia un parell d’hores que voltava i que la primera persona que havia pogut saludar era a mi. “He vist molta gent però no conec a ningú”, deia. És clar, vorejant els 50.000 habitants és difícil trobar coneguts, i més tenint en compte que els de la nostra generació hem anat desapareixent.

Últimament vaig tenir ocasió de llegir la crònica del diari Los Sitios de Gerona, de la inauguració de les Galeries Fortunet, fet ocorregut l’any 1951. L’articulista F.P. acabava dient: “El acierto del creador de las Galerias fue rotundo: tan rotundo que sentimos envidia de Figueras y deseamos que Gerona la imite en este aspecto.” Tant debò alguna de les plataformes electorals encerti de ple i Figueres torni a ser l’enveja de la demarcació, capital inclosa.

L’edat et va fent cada vegada més escèptic i ara mateix no veig de forma clara que les coses variïn gaire. He llegit de veu d’algun membre de les formacions que es presenten que “només cal fer complir les ordenances”. Ben segur que així és, però per aconseguir-ho cal tenir el personal adequat per fer-ho. Això vol dir incrementar les plantilles de les persones que es dediquen a fer-les complir. Tothom sap que un increment de les plantilles vol dir més depesa i més depesa significa més impostos o apujar els ja existents. Tothom hi estaria d’acord ? I si augmentem i posem més gent a vigilar i les coses continuen igual, què caldrà fer?

L’incivisme, tan visible cada dia a la nostra ciutat, només té aturador amb educació, educació i educació. I perquè això tingui efecte han de passar generacions.

Malgrat tot el que he escrit desitjo que, guanyi qui guany, la nostra ciutat torni a ser admirada, si no és pels de fora, sí com a mínim pels de casa, cosa que ara no passa. I que tots plegats, units, no “partits”, els del guanyem, transformem, canviem, conservem, recuperem, ordenem Figueres, puguem sentir-nos orgullosos de ser fills i hereus d’aquella Figueres de finals del segle XIX i principis del segle XX que va ser un referent i que va destacar socialment, econòmicament i políticament.

Salut i sort.

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

dimecres, 23 de gener del 2019

Publicat al setmanari Empordà del 22. 01. 2019

VIST AMB BONS ULLS

PEDRES

L’amic Salvador Famoso Arnau (Castelló d’Empúries , 1945) em va regalar el seu darrer llibre, editat per l’Ajuntament de Castelló i titulat “ UN ASPECTE DE L’ARQUITECTURA: LA CONSTRUCCIÓ DE PARETS (Alt Empordà), amb un subtítol que diu “Materials, picapedrers i paletes: una ullada en el temps”.

És un llibre que pesa (850 grams) amb 260 pàgines de paper d’una qualitat extraordinària ,amb gran profusió de fotografíes, esquemes i dibuixos. He de confessar que quan el vaig tenir a les meves mans vaig pensar: això serà un totxo en consonància amb el seu pes. A mi que quan l’Olegari Costa Caball de Sant Climent Sescebes, EPD; em parlada de les “parets de pedra seca”, semblava que em parlava de marcians, perquè no m’he entretingut gaire a mirar les cosntruccions i les pedres, la veriotat és que m’ha enganxat. Ja el pròleg escrit per Josep M. Gironella, em va fer adonar que l’amic Salvador hi havia dedicat moltes hores per poder descriure amb tota mena de detalls les diferències entre unes pedres i les altres, i explicar amb gran minuciositat les feines dels picapedrers i dels mestres d’obres. Però, a més de tot el que fa al cas de les pedres i de les eines i utensilis per treballar-les, en aquest llibre hi trobareu també una més que detallada explicació de la construcció de la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries, que durant més de dos cents anys es va anomenar com “la catedral de l’Empordà”. Es pot gairebé assegurar que va ser l’any 1261, quan un prestigiós arquitecte francès que duia el cognom de Xàrtres va iniciar la construcció de la basílica castellonina. Ens explica en Salvador que aquesta complexa i inacabada construcció va durar més de dos segles i que la manca de finançament va ser el motiu principal d’aquest llarg període de construcció. També ens parla de la construcció del castell de Sant Ferran de Figueres, que només va durar 13 anys, encara que es va començar a construir gairebé 500 anys més tard que la basílica castellonina, és a dir a finals de l’any 1753.

Segurament que molts us heu passejat pel carrer Joan Maragall, sense adonar-vos que en l’edifici que fa cantonada amb el carrer Primfilat hi ha una porta que duu uns muntants i una llinda monolítica de pedra picada amb la data de 1574, o sigui la “ friolera” de només 445 anys.

En Salvador, que va començar d’aprenent de paleta l’any 1959 quan acabava de fer els 14 anys, va assolir el títol de mestre d’obres l’any 1970 i va fer treballs, encarregats pel Ministeri d’Educació i Ciència i la Diputació de Girona, al convent de Sant Domènec de Castelló d’Empúries, a la Vil·la romana de Vilauba a Camós, al dolmen del Barranc a Espolla, al poblat de la Santa Creu i Sant Pere de Rodes a Port de la Selva, al Dolmen de la Serra d’en Gibert i Sant Quirze de Colera a Rabós, al forn romà de Sant Miquel de Fluvià i a la torre del Corm i Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

A més ha escrit articles a la revista cultural “El Salner” i als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. I és autor de dos llibres més: “El carrer de Sant Francesc de Castelló d’Empúries i el seu entorn” i “El Pont Vell de Castelló d’Empúries” .

Per tant als interessats en saber com s’ha anat construint, pedra sobre pedra, el nostre país, els el recomano. Fins i tot els que no hi estan interessats, com era jo mateix, crec que hi aprendran coses que no sabien. Puc assegurar que és un llibre de pes, en tots els sentits. Gràcies, Salvador.

I res més, fins una altra i que l’any que acabem de començar ompli els vostres desitjos.

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

dissabte, 1 de desembre del 2018

VIST AMB BONS ULLS -Publicat a l'Empordà de l'11de Desembre de 2018

ESPERANÇA DE VIDA

Després d’un any sense aparèixer per aquestes pàgines del Setmanari, avui hi torno per parlar de l’esperança de vida a partir dels 65 anys. El passat novembre va ser publicat al diari La Vanguardia, un interessant reportatge titulat “Una vida més llarga, però millor?, escrit per la periodista Mayte Rius. D’entrada ens diu que actualment l’esperança de vida ja ha col.locat Espanya com el quart país més longeu del món amb una esperança de vida en néixer de 83 anys (85,7 en el cas de les dones) i, si es manté aquest ritme, la catapultarà fins al primer lloc el 2040, segons un estudi de l’Institut de Mesurament i Avaluació de la Salut (IHME) de Washington, publicat per la revista The Lancet.

Aquest èxit es produeix per diverses causes, en concret sis: ambient : bon clima, bona aigua i seguretat alimentària; estil de vida: passeig, dieta mediterrània i poques fumadores; sistema sanitari: accés universal a tractaments mèdics; educació: més coneixement sobre els riscos i prevenció; economia: més renda, més serveis públics i més comoditats: benestar: pau social, cohesió familiar i satisfacció personal. Actualment a Espanya hi viuen, fins a mitjan novembre, 15.756 persones de cent anys o més, de les quals uns 79% són dones i un 21 % són homes. Fa 20 anys, l’any 1998, eren 3.474, o sigui que s’han multiplicat per més de quatre.

Ara bé, segons dades de l’índex d’envelliment actiu d’UNECE recollides per l’Observatori Social de La Caixa, les possibilitats de les persones grans de gaudir d’un envelliment actiu i saludable a Espanya són inferiors a la mitjana de la Unió Europea i estan lluny de les dels ciutadans de Suècia o el Regne Unit. Als 65 anys un suec confia a viure lliure de problemes de salut greus o moderats uns 16 anys, mentre que a Espanya l’esperança de vida saludable s’acosta als 10 anys (9,5 per a les dones i 10,1 per als homes). S’adverteix que és molt difícil fer comparacions internacionals sobre l’esperança de vida saludable. Explica que avui es viu més perquè les malalties no maten com abans, però diu que aquest èxit potser comporta el desenvolupament d’altres malalties no letals, peró si incapacitants o que minven la qualitat de vida de molta gent gran. Actualment les principals causes de mort són: la cardiopatía isquèmica (infarts o angina de pit), l’Alzheimer i altres demències, accidents cerebrovasculars (ictus), EPOC (malaltia pulmonar crònica) i cáncer de pulmó.

També des del Centre Internacional sobre Envelliment (CENIE) emfatitzen que la longevitat de la societat espanyola planteja un desafiament que trascendeix l’àmbit econòmic i que afectarà tots els plans de la comunitat, des de l’àmbit personal al social, passant pel polític, l’educatiu, el cultural… Caldrà avançar cap a una societat més inclusiva i equilibrada, perquè d’aquì unes décades, el grup de població més nombrós el formaran els més grans de 60 anys i, per primera vegada en la història de la humanitat, conviuran en la mateixa societat cinc generacions. Finalment tant demògrafs com epidemiòlegs recorden que els auguris sobre el futur rècord de longevitat a Espanya no deixa de ser una projecció, simulacions del que passarà si es mantenen les tendéncies de mortalitat, esperança de vida, incidència de les malalties, etcétera, que es van viure en el passat. Es pregunten què passarà amb la taxa de mortalitat de les dones que beuen i fumen? Serà la mateixa de les seves mares que no tenien aquests hàbits ?

Fins aquí el reportatge. I ara jo hi afageixo que m’agradaria veure un estudi de la despesa econòmica que tot aquest allargament de la vida comportarà en el tema de les pensions, contributives o no, de la Seguretat Social i la despesa farmaceùtica, ja que com més anys es visquin, més atencions sanitàries i farmacològiques serán necessàries. Sembla ser, doncs, que un dels negocis més sanejats, malgrat la contradicció que suposa, será la industria farmacèutica.

I tot això serà, si es produeix, d’aquí a poc més de 20 anys. M’esgarrifa pensar com pot arribar a ser el món el segle XXII. Que passeu unes Bones Festes i, si puc, fins a la propera. Salut!

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

dimarts, 12 de desembre del 2017

VIST AMB BONS ULLS. Publicat a l'Empordà del 12 desembre 2017

COMIAT...TEMPORAL O DEFINITIU ?

Amb aquest article m’acomiado, no dic per sempre, però sí per una temporada, de fer regularment un escrit cada mes. Potser més endavant podré fer-ne algun d’esporàdic i si la direcció del setmanari ho creu oportú, publicar-lo. Crec que ja no tinc coses noves que aportar i què pràcticament des de que estic desconnectat de les organitzacions de suport a les persones grans se m’escapen les noticies d’aquest món en el que havia estat tan implicat. I per parlar de temes de la ciutat ja hi ha altres comentaristes més ben documentats. També influeix en la meva decisió el fet que diversos esdeveniments personals i de salut m’han deixat tocat anímicament, i no des de fa quatre dies si no que fa mesos que dura.

Una vegada dit això m’agrada recordar que amb aquest escrit són cinquanta-cinc els que formen part de la sèrie Vist amb bons ulls, que junt amb els seixanta-sis de l’anterior Les persones grans i el segle XXI, han estat un centenar llarg, que per un aficionat com un servidor, sense estudis universitaris, no està gens malament. I com que les persones grans vivim de records, vull agrair a un anterior propietari del setmanari Empordà, el senyor Jordi Canet Gratacós (a.c.s.), que em va animar a escriure-hi. I també dono les gràcies al director actual el senyor Santi Coll i Gosa, per l’amabilitat i confiança amb què sempre m’ha tractat.

Com tothom sap vaig començar a col·laborar en les entitats de suport a les persones grans en el ja llunyà 2002, quan vaig entrar al Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, del Consell Comarcal, com a representant de l’extingit Club Sant Jordi, de Caixa Catalunya, més tard al Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres i el 2005 al Consell de la Gent Gran de Catalunya, com a representant de les persones grans de la comarca alt empordanesa. De tots aquests llocs en vaig plegar en complir els vuitanta anys, és a dir, l’any 2013, i només vaig conservar la presidència de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà fins a finals del 2014. Però abans, el 2012, l’Ajuntament de Figueres em va fer l’honor de concedir-me la Fulla de Figuera de Plata, distinció que valoro molt, sobretot si em fixo en els mèrits de les altres persones a qui s’ha concedit aquesta distinció. Dels anys col·laborant amb les entitats de suport a les persones grans en guardo un gran record. I vull anomenar especialment a tres persones que ens han deixat: una va ser l’Oleguer Costa Caball, en Gari, (hipocorístic d’Olegario) de Sant Climent Sescebes, president del Casal d’Avis del seu poble, sempre a punt d’anar per feina, com deia ell. Qualsevol cosa que li demanaves era complimentada amb diligència i eficàcia. Una molt bona persona que formava part del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà. Els altres dos amics desapareguts són en Salvador Tixis Ribera i en Josep Maria Bosch Pelegrí, representants respectivament de la gent gran de les comarques del Gironès i de la Selva en el Consell de la Gent Gran de Catalunya. Quins records dels viatges que fèiem en tren per anar a les reunions a Barcelona. Com que jo sortia el primer sempre havia de pujar al primer vagó, a Girona s’incorporava en Salvador i a Sant Celoni en Josep Maria. Que bé ens anava poder parlar una estona per preparar les nostres intervencions, sempre procurant pel col·lectiu de la gent gran gironina, i a la tornada comentar com havia anat la reunió.

Quantes coses vaig aprendre d’aquells dos amics i quin tercet més ben conjuntat que fèiem. Junt amb els altres companys i companyes de la demarcació, representants de les comarques del Pla de l’Estany, del Baix Empordà, del Ripollès i de la Cerdanya, vam ser capaços d’organitzar a Girona una delegació del Consell de la Gent Gran de Catalunya amb el beneplàcit de la Generalitat, l’única que es va formar en el nostre país. Records de temps passats que a les persones grans ens agrada tant de d’evocar.

Ja veieu que avui la nostàlgia ha estat la protagonista. Per acabar vull agrair a totes les persones que van estar amb mi en les entitats que he citat, per la seva ajuda i suport, i també als lectors d’aquest setmanari que han seguit regularment els meus escrits.

I com deia el llibreter Ramon Canet, figuerenc il·lustre i fill predilecte de la nostra ciutat, a reveure!

Martí Carreras i Ginjaume

Articulista

dimarts, 14 de novembre del 2017

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat a l'Empordà el 14 de novembre de 2017

MALGRAT EL BANC DEL SI NO FOS (i IV)

Continuem amb les històries del tan repetit llibre d’Aurelio Arteta, A pesar de los pesares. Espero no cansar a ningú, ja que com podeu veure, en publico una cada trimestre i aquest és l’últim. Avui he canviat de capítol i parlarem del 10è i darrer que es titula “Antídots” que vol dir que és el mitjà per a no caure en una falta o vici. Es tracta de preparar el camí cap a la darrera etapa de la vida, una etapa que per a molts serà llarga. Si calculem l’esperança de vida més enllà dels vuitanta-cinc anys, podem considerar que dels seixanta-cinc als vuitanta-cinc – vint anys – són gairebé una quarta part de l’existència. Per tant, un període suficient per encetar un nou recorregut. oComençar de nou. Arteta diu: “Tornar a començar, inaugurar una nova etapa en la vida, hauria de ser la immediata providència de qui nota que comença a envellir. Segur que és una manera de rebutjar allò indefensable, de retardar el que ja anuncia la seva arribada. Però, sobretot, de mantenir obert l’horitzó: no tot està perdut ni acabat, res és irreparable del tot, encara es pot arreglar alguna cosa mal feta, redreçar part del que és tort, descobrir nous paisatges, fer nous amics. Encara és possible l’esperança en mig de la desesperació. A on tot indica fi, desitgem, costi el que costi, que sigui el principi o almenys el continuarà. És només un autoengany, un mecanisme defensiu tan corrent que no mereix més atenció? No ho crec. Aquesta obstinació a rebel·lar-se contra la submissió davant d’allò necessari no és tan universal, ni de bon tros. Al contrari hi ha massa persones que accepten el seu nou paper gairebé sense queixa, perquè és el que ordena la natura. Per això és tant difícil dir no i, sobretot, ara començo. Si aquestes paraules suposen un reconeixement explícit de com em vaig equivocar o del que encara em falta, es tracta d’un gest heroic. Aquest començar de nou ens enfronta a vegades amb els altres a les seves expectatives i, el que és més inquietant, sempre a nosaltres mateixos”

Aquesta reflexió que es fa l’autor, és la que cadascú s’ha de fer. No sé si ja ho explicat altres vegades. En tot cas diré que em vaig jubilar als seixanta-quatre anys, per tant aquest any en fa vint. Faré un incís i aprofitaré per dir, i crec que els que pateixen malalties cardíaques m’ho agrairan, que no hagués pensat mai, quan l’any 1975 vaig fer l’infart de miocardi, que sobreviuria més de quaranta anys. Una vegada més vull recordar el meu metge de capçalera, el doctor Joan Forment i Soler (e.p.d.) que em va animar i encoratjar amb el tractament adequat en aquelles dates i que en preguntar-li quants anys podia viure un post infartat em va contestar “molts, si compleixes al peu de la lletra les normes sanitàries, alimentàries i la medicació”. No es va equivocar.

Reprenem el fil. Jubilat als seixanta-quatre anys, després de cinquanta de treball, ja que havia començat als catorze, vaig començar a fer coses que no havia fet mai. Vaig aprendre a ballar sardanes i balls de saló. Vaig fer nous amics i vaig començar a col·laborar en entitats de suport a les persones grans, començant a l’extingit Club Sant Jordi, més tard al Consell Comarcal de l’Alt Empordà, al Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Figueres i al Consell de la Gent Gran de Catalunya, com a representant de la gent gran de la nostra comarca. Uns anys vertaderament plens d’activitats, acompanyat de bons amics i amigues, que vaig acabar voluntàriament en complir els vuitanta, ja que, com he dit a bastament penso que no s’hi val a perpetuar-se en els càrrecs, i cal deixar pas als més joves. Per tant caldria diferenciar en la vida del jubilat dues etapes: la primera quan encara ets fort i tens coratge per fer coses, posem entre els seixanta cinc i els setanta-cinc i la segona, tots els anys que vinguin després, en que cal vigilar la salut i fer el que es diu “menjar poc i pair be”. Penseu que la majoria de malalties entren per la boca, per tant, sempre, però més estrictament com més gran et vas fent cal vigilar la dieta; i no deixar, mentre es pugui, de fer exercici moderat. Sense cansar-se. Ah, i sobretot esvair els fantasmes i evitar l’estrès, és a dir, el nerviosisme. I, amb aquella resignació cristiana: “Que Déu hi faci més que nosaltres”.

Martí Carreras Ginjaume

Articulista