VIST AMB BONS ULLS -Publicat al setmanari Empordà el 14.07.2015

SOCIETAT ACTUAL

En un percentatge molt elevat, les entrevistes que es publiquen a La Contra de La Vanguardia solen ser interessants, i algunes molts interessants i súmmament instructives. Una d’aquestes últimes va sortir publicada a mitjan mes de febrer, precisament el dia en què en el mateix diari i, en els altres,  veia la llum un estudi elaborat per la conselleria d’Interior sobre els maltractaments a les persones grans de Catalunya del qual es desprèn que són més de 10.500 les que pateixen mals tractes, per part de familiars en més d’un 50%, i, l’altra meitat per part d’amics, veïns, coneguts, cuidadors professionals i altres. Cal fer esment que no arriben al 10% les persones que denuncien els fets i que la societat catalana només en un 10% creu que a les persones grans se les tracta malament.

El mateix dia i en el mateix diari, en la secció de Tendències, hi trobem un reportatge de relacions intergeneracionals , titulat “Generació sandvitx”en el que explica que moltes persones de més de 60 anys tenen cura dels pares i dels néts alhora  i, a més a més, preparen el dinar i fan la compra per als fills que treballen. O sigui que quan arriben a l’edat de la seva jubilació  han de relegar els seus projectes personals i portar una agenda atapeïda i marcada per les obligacions i  les necessitats d’altres. Explica el reportatge que tot això és producte de l’evolució demogràfica de la societat que ha donat lloc a allò que els sociòlegs denominen família espàrrec: famílies cada vegada més llargues i estretes a causa d’una fecunditat decreixent i una esperança de vida en augment. A més, la crisi ha portat que aquesta generació, que encara se sent valenta, s’hagi de multiplicar per ajudar a la resta de la família.

I tornem al començament i parlem de l’entrevista de La Contra. Es tracta de la canadenca Vickie Cammark, pionera de les xarxes de suport veïnal per als més dèbils que diu coses com aquestes “No feu res per ajudar a ningú: feu-ho per ajudar-vos” i “no hi ha independència personal sense interdependència cívica”. Manifesta que no parla de caritat ni de ser bons, sinó que no hi ha diners ni n’hi haurà perquè a tots ens puguin cuidar professionals si, amb sort, arribem a vells o si, desgraciadament, caiem abans en la malaltia o la demència. Diu que si ens fixem en les xifres de demografia de Barcelona veurem que és impossible mantenir en asils amb professionals ben pagats tota la gent gran i que no hi ha seguretat social que suporti la societat envellida de qualsevol ciutat europea d’aquí a uns anys, i rebla el cau dient: “cada vegada hi ha menys fills per sostenir als grans. Si no ens organitzem en xarxes de veïnat, passaran mala vellesa...”.
L’entrevistador li insinua que potser amb estalvis i fons de pensions es podrà apaivagar aquest panorama, i  la contesta és aquesta “encara que no desapareguin en una crisi, els diners no li evitaran la pobresa de la solitud. Així que integri’s en aquestes xarxes, però no per ser bo i generós – no és sostenible – sinó perquè faran que se senti més bé: només les relacions en què les dues parts obtenen alguna cosa són duradores” .

En el transcurs de l’entrevista explica alguns casos de persones que han ajudat als més necessitats i al cap d’un temps s’han adonat que eren ells que necessitem fer-ho i que rebien molt més del que donaven. Diu que aquestes xarxes de suport funcionen perquè qualsevol que s’hi integri per ajudar a qui ho necessiti se sent útil i gratificat sense necessitat de res canvi.

Explica que a una de les seves amigues, directiva d’una multinacional, li va parlar d’una anciana sense família que necessitava ajuda a casa: “prova de visitar-la un dia – li vaig dir – i si no la tornes a veure no l’hi diré a ningú”. “Hi va anar, li va donar menjar, hi va parlar, li va agafar la mà.  I hi va tornar cada setmana. Li vaig dir que no calia, que ja teníem xarxa per a l’anciana, però la meva amiga em va contestar que era ella la que necessitava l’anciana” “He descobert – va confessar – que estar amb ella em fa marxar l’estrès; m’ajuda a frenar i sentir el que és important de veritat”.

Conclou dient que això “ és l’experiència humana: biologia “. Tots tenim una part buida que s’omple en sentir-se útil, i tots, per desvalguts que siguem, tenim una altre meitat que pot aportar alguna cosa als altres i omplir-los. És així com funcionen les xarxes sostenibles”.

Crec que no cal afegir-hi rés més. Salut!.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi

VIST AMB BONS ULLS

CIUTAT DE FIGUERES

A finals del passat mes de gener vaig ser convidat per l’Ajuntament,  juntament amb altres persones,  a manifestar la meva opinió sobre la transformació de la nostra ciutat en els darrers vuit  anys (2007 – 2015). El vídeo es va passar en el transcurs d’una entrevista que es va fer a la Casa Empordà amb l’Honorable Conseller de Territori i Sostenibilitat i la Il·lustríssima Alcaldessa de Figueres.  No sé si amb els altres convidats a manifestar les seves opinions és van  emetre els  minuts que havien gravat. En el meu cas, la gravació va ser de quatre minuts i el que va sortir en el vídeo no va arribar al minut.
Ara que ja hem escollit els regidors I regidores que han sortit de les urnes del passat 24 de maig, em plau reproduir la totalitat de la meva intervenció, per a coneixement de totes les persones que formaran el nou Ajuntament. Les preguntes eren tres, i són les següents:

1a. Com valora la transformació que ha experimentat la ciutat aquests últims  8 anys?

En general penso que ha estat positiva. L’arribada de l’Ave, la nova presó,  la cobertura de la plaça Catalunya, el nou Passeig Nou, els contenidors soterrats, l’eixamplament d’algunes voreres, la nova piscina descoberta, l’ampliació de l’Hospital i el pàrquing de davant, el nou Parc de les Aigües, la remodelació de La Cate, la Casa Empordà, i d’altres que ara no recordo. Suposo que això ha millorat el dia a dia dels ciutadans i ciutadanes.

2a. Quin aspecte valora més positivament ?

Tot el que he dit anteriorment forma un conjunt acceptable. Potser per a  les persones que viatgen, la nova estació de l’Ave és una gran millora. El temps és or i escurçar la durada dels viatges és bo. Pels que ens moguem menys, la cobertura de la plaça Catalunya proporciona més comoditat, tant a venedors com a compradors.  Voldria afegir que per a les persones grans que hem viscut sempre a Figueres, ens produeix una profunda  tristesa la lenta però  imparable desaparició de comerços de “tota la vida”, segons sembla per la nova llei d’arrendaments de locals antics, o per jubilacions.  Estàvem acostumats a ser ”parroquians” de determinades cases i  com sigui que els costums es tornen lleis, els canvis ens preocupen.

3a. Cap a on li agradaria que seguís aquesta transformació ?

M’agradaria que es trobés una solució definitiva per el barri de Sant Joan. Una solució que fos justa i digna per a tothom. També que es procedís a la construcció d’una nova residència geriàtrica pública.  El continu augment de l’esperança de vida la  fa del tot necessària. I cal tenir en compte que les societats avançades són les  que tenen cura de les persones en la seva primera etapa i en la darrera, nens i vells,  és a dir,  quan són més vulnerables. M’agradaria que es complissin més les ordenances municipals, en el que fa referència a la circulació de les bicicletes per la ciutat, que ens poguéssim sentir més segurs, que en general, fos una ciutat més neta i amb una circulació fluida. Que les persones que tenen una mobilitat reduïda poguessin circular sense massa impediments, i que el nostre principal passeig, la Rambla, fos exactament això un passeig on els figuerencs i figuerenques i els nostres visitants poguessin passejar, descansar, contemplar els arbres i que no es convertís, com passa massa sovint, en un lloc de fires i mercats.

Fins aquí el que va ser gravat. Ara faré unes consideracions més. Els que ja som grans tenim tendència a valorar les coses passades amb  més entusiasme que les actuals. Jo penso que no és veritat del tot la dita de “qualsevol temps passat va ser millor”. El que crec que passa és que no es té en compte, de manera generalitzada,  que amb el pas dels anys els nostres gustos han anat canviant. Quan parlo amb amics/amigues de la meva edat i recordem aquella Figueres d’abans (entre 15000/20000 habitants) no ens adonem que  aleshores tenien 50/60 anys menys i que tot o gairebé tot ens anava bé. Ja sabem allò que “l’home (i la dona) és ell/ella i les seves circumstàncies”.  Doncs això, les persones i les coses canvien segons el moment de cadascú.

Que el nou Ajuntament sortit de les urnes encerti en les seves decisions per fer de la nostra ciutat un lloc agradable de viure per a tothom. Salut!

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi

FELICITATS FUTBOL CLUB BARCELONA

Vull felicitar al Futbol Club Barcelona per haver aconseguit el campionat de lliga de futbol de 1ª divisió 2014/15, penso de manera ben merescuda. Però he de dir que el partir d’ahir a l’Estadi em va decebre. Primer presentant un equip de pa sucat amb oli, amb 9 suplents, entre ells un porter que li van xutar quatre vegades a porta, dos van ser gols i un va anar al travesser. I desprès per l’actitud dels jugadors la darrera mitja hora, desprès de l’empat del Deportivo. No van lluitar gens per guanyar i semblava que l’empat ja els hi anava be. Amb això van perjudicar un tercer, que no m’importa qui fos. Penso que és adulterar la classificació. L’entrenador del Barça va dir a la roda de premsa que havien jugat com sempre. No és veritat, si sempre haguessin jugat com ahir no serien campions.  I això d’abaixar els braços no és la primera vegada que passa. En el partit de tornada de la “champions”, al camp del Bayern, la segona part es va sortir a deixar fer i així va arribar l’empat i desprès la derrota, penso jo per no humiliar al Pep, que perdent hauria estat el quart partit seguit que perdia, i hauria estat fortament criticat. Però, mira, amb allò no van perjudicar a un tercer, només se’n va ressentir la seva reputació.  Ahir ja se sabia que es podia perjudicar a un altre. Ja sé que quan un equip no li va res, i això sol passar quan s’ha aconseguit el títol, els partits són pur tràmit. Però si el Barça és més que un club ho hauria de demostrar sempre. Ja saben que la dona del Cèsar a més de ser honrada ho ha de semblar!.

Cada vegada em costa més d’interessar-me per futbol professional que d’esport no en té absolutament res. Si barregen quantitats enormes de diners i penso que són un mal exemple pels nois i noies que hi juguen per plaer. També el comportament, ratllant la violència, de determinats jugadors, i els tripijocs de la FIFA fa que tot plegat em sembli digna de crítica. Encara que no tot lo dolent és exclusiu del futbol. Els comportaments d’alguns dels màxims dirigents polítics tampoc són exemplars. És el món actual!.

Sé que alguns culers recalcitrants no els agradarà el que dic, però és el que penso. I com deia en Tardà, “algú ho havia de dir”.  Ha, desitjo de tot cor que el Barça faci el triplet!. Salut!

ELECCIONS MUNICIPALS

Fa gairebé un any i mig  que vaig deixar de fer els setmanals  comentaris polítnomics (polític - econòmic). Avui, però, en faré una excepció perquè tinc ganes de parlar de les eleccions municipals.

No sé si serà perquè cada vegada sóc més gran, o perquè mi fixo més, o què caram serà, però noto un cert nerviosisme entre les persones que es presenten com a candidats dels diferents partits per ser regidors o regidores. En primer lloc,  vull dir que és descoratjador que en les darreres eleccions del 2011 l’abstenció, a la nostra ciutat, fos del 50%, més o menys, encara que ja sé que les actuacions d’algunes  persones que es dediquen a la política són decebedores i per tant la gent, els votants, se’n recorden. Però seria bo esmentar que els que ja som grans vàrem haver d’estar molts anys sense poder exercir aquest dret democràtic i, per tant, no l’hauríem de desaprofitar.

Per altra banda crec que les eleccions municipals són les que més afecten a les persones en molts àmbits. No li  demanaràs  per la vorera trencada al diputat europeu, al del Congrés de Madrid o al del Parlament de Catalunya. Una vegada dit això, també vull dir que no m’agrada el funcionament dels partits polítics (fins i tot em desagrada el nom de partit: sinònim de trencat, desfet, dividit, fragmentat, etc.) I si no, escolteu quan algú surt d’un partit com en diu les mil i una, amb excepcions que confirmen la regla. Per a mi, són un niu d’enveges, intrigues i travetes. Però, és clar, la democràcia és això (algú va dir que era el sistema menys dolent de govern) Fixeu-vos-hi, el menys dolent, no el menys bo! Però si hem escollir entre democràcia (imperfecta) o dictadura, no té color. Democràcia sempre!

Tot això és per dir que penso que més que les sigles del partits hauríem de valorar que les persones que es presenten siguin honestes, que vulguin treballar pel poble, que cobrin segons el temps que s’hi dediquin, sense exagerar, penseu que actualment hi ha una gran quantitat de llicenciats en diverses carreres que cobren sous de misèria, que tinguin en compte  les persones, en especial a les més desprotegides.

Podria dir algun nom d’alcaldes de la comarca, ben a prop de Figueres, que els votants del seu municipi els votarien sense mirar les sigles del partit o grup pel qual es presenten. Perquè? Doncs perquè durant els anys que han estat han treballant per a la gent i  no ha semblat que s’aprofitessin del càrrec que ocupaven.

Per tant animo  totes les persones que es presenten a les eleccions i, que una vegada escollides per la ciutadania entraran a la casa gran, siguin de l’equip de govern o de la oposició, que treballin  conjuntament per aconseguir una ciutat que sigui admirada per tothom, transparent i culta, digna successora d’aquella Figueres de final del segle XIX i principi del XX que va destacar en política, en cultura, i socialment. Que així sigui!

VIST AMB BONS ULLS

MALALTIES, SANITAT I METGES

Fa uns mesos una persona coneguda em comentava que el seu marit havia patit una angina de pit i que estava molt espantat. Bé, d’entrada, cal dir que és un avís seriós i com a tal cal prendre les precaucions necessàries i seguir les indicacions dels metges. Una vegada dit això, he de dir que li vaig comentar que podia donar  gràcies perquè potser li havia estalviat de tenir una malaltia més important com pot ser un infart de miocardi, que tampoc seria per espantar-se, donat l’alt percentatge d’infarts que se solucionen satisfactòriament.

Voldria, doncs, animar les persones que es troben en alguna d’aquestes circumstàncies i dir-los que avui dia la ciència mèdica està molt avançada, també en aquesta especialitat, i té un munt de solucions. I ho dic per experiència pròpia. Quan encara no tenia quaranta-dos anys, l’any 1975, vaig patir un infart agut de miocardi, en una època en què  les coses no estaven com ara. En aquest sentit, voldria transmetre el meu agraïment al doctor que em va atendre, que va ser el doctor Joan Forment i Soler (e.p.d.) i que ho va fer d’una manera exemplar durant vint anys. També el meu reconeixement al doctor Ernest Vila Forment que ho va fer fins que varen treure els especialistes de l’ambulatori.  I finalment, als cardiòlegs que fins ara m’han atès a l’hospital de Figueres, primer el doctor Marco Antonio Paz i actualment la doctora Sara Darnés Soler. Sense oblidar-me dels metges especialistes en cirurgia cardíaca, encapçalats per la doctora Remedios  Rios,  que el darrer dia del mes de febrer de l’any 2007  varen operar-me a cor obert a l’hospital universitari doctor Trueta de Girona, i  em van col·locar tres bay pass que fins al dia d’avui funcionen magníficament. I per a molèsties més comuns i seguiment dels controls, el metge de família Jesús de Pablo Martín al CAP Ernest Lluch. Un agraïment especial per a la psicòloga Blanca-Rosa Serra Rosa que l’any 1976 em va fer sortir del pou de la depressió i amb va posar el cap en ordre que havia quedat en un estat llastimós, sense esma ni voluntat.

Tot això és per dir que fa unes tres setmanes que es varen complir quaranta anys des d’aquella nit d’abril del 1975, dels quals vint-i-un els vaig passar treballant i, per ara, i que duri, dinou de jubilat, de manera totalment normal i sense estalviar-me maldecaps.
Això sí, he estat molt curós a complir estrictament les indicacions mèdiques, en el que fa referència a la medicació i, sobretot, en el menjar i beure, encara que he de dir que aquí he tingut la col·laboració de la meva dona que no ha deixat que mai m’extralimités excessivament i ha vigilat la meva dieta.
Per tant,  a les persones que es trobin en aquests casos que procurin no defallir. Tenim una sanitat bona i uns metges i metgesses que estan totalment al dia dels nous avenços i teràpies que calen en cada cas.
I a més a més, a Figueres i l’Empordà tenim l’Associació Cor-fi que funciona des de l’any 2008 i dóna suport anímic als malalts i familiars.  Associació que vaig ajudar a fundar junt amb l’amic Carles Corral Cullell, el president, i amb l’entusiasta i imprescindible ajuda del doctor Marco Antonio Paz que sempre està disposat a fer conferències per anar explicant tot el que fa referència a l’especialitat cardiològica.

Alguna vegada en els meus escrits he lloat la sanitat pública, malgrat el deteriorament que ha sofert amb les retallades que es van produint des del començament de la crisi, que han provocat un allargament de les llistes d’espera i, el que és més penós encara, una reducció dels sous del personal sanitari. Si alguna cosa haurien de tenir clar els nostres polítics és que tots nosaltres, una de les coses que valorem més els administrats és la de ser ben atesos quan ens arriba l’hora de les malalties. Si les coses funcionen els més bé possible és gràcies a l’abnegació del personal mèdic i sanitari que es multiplica per atendre els malalts.

L’esperança de vida va en augment i cada vegada hi ha més persones que sobrepassen els noranta anys i  moltes el centenar, però és obligat dir que gairebé totes, per no dir la totalitat, necessiten de les medecines  i dels metges. Quan un és gran i, a aquestes edats podríem dir vell, el que més es valora és sentir-se ben atès. Pensem-hi doncs, i agraïm  als que vetllen per la nostra salut amb la seva dedicació. Per tant, en nom de tots els  que us necessitem, moltes gràcies.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista
marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi

VIST AMB BONS ULLS

 PARLEM DE LLIBRES

Ja tornem a ser al mes d’abril,  i, per tant, toca parlar de llibres. Com ja fa uns quatre o cinc anys, faré un petit resum dels llibres llegits l’any passat, és a dir, de gener a desembre del 14. Com sempre dic, no són tots els editats ni tots els que he llegit, però sí els que m’han agradat més i que són d’autors/autores de l’Empordà o que tractin temes empordanesos. L’ordre no indica preferència.

Un llibre que ens recorda una determinada època figuerenca és l’escrit per Mónica Soler, titulat Les nits de Lola Pàton, que ens narra una història de ficció ambientada en la “casa de barrets” més important des de Perpinyà a Barcelona, la celebèrrima Torre Basca, que, com altres cases del mateix negoci, va desaparèixer oficialment a mitjan dels anys cinquanta. Els empordanesos de més edat ho recordaran perfectament.

Dies de frontera de Vicens Pagès és una novel·la ambientada en els límits del territori català,  fronterer amb el veí país francès o, si voleu, amb Catalunya Nord. Ens narra d’una manera  peculiar els problemes de la parella i ens dóna algunes solucions. Llibre premiat amb el Sant Jordi de novel·la.

En Josep Valls, encara que nascut a la Garrotxa, concretament a Sant Feliu de Pallerols, es pot considerar empordanès, ja que va viure a Figueres més de trenta cinc anys. En el seu llibre titulat
Llibre de marques ens fa un recull de un seguit de vivències que ha anat desenvolupant en el seu incansable afany de viatger, atent a l’entorn que se li va oferint. I ens fa veure als lectors el món mediterrani de França, Itàlia, Grècia i, també, de la la Garrotxa i l’Empordà.

També em va agradar la novel·la La paraula  silenciada escrita per Marc Grijalbo. És d’aquells llibres de misteri que una vegada has començat a llegir no el pots abandonar fins a conèixer el desenllaç dels esdeveniments.

De l’escriptora figuerenca, tal com la qualificava en Francesc Cruanyes en el darrer Empordà de l’any passat, Maria Mercè Cuartiella, m’ha agradat L’afer marsellès en què es tracten les relacions personals, les venjances, els temes sexuals, un misteriós viatge a Marsella, i de tractes il·legals.

Un altre llibre de misteri i intriga és l’escrit per Miquel Arguimbau, titulat L’amic de Salvador Dalí. Catalogat  com a llibre juvenil, ens explica la història d’un nen que l’any 1916 va conèixer  Salvador Dalí i va quedar bocabadat amb les seves fantasies, la seva imaginació i la personalitat del que esdevindrà un artista genial. Al final de  l’obra hi ha el text d’un entrevista que l’autor va fer al pintor figuerenc, l’any 1979, amb alguna resposta genial.

Un altre llibre molt interessant és L’art dorment d’Alfons Martinez Puig. Ens explica la història, no massa coneguda, del trasllat del Tresor Nacional pel govern republicà a diversos llocs de la comarca, i, posteriorment, a Suïssa, desprès d’haver passat pel Castell de Sant Ferran de Figueres, el Castell de Peralada i la Mina Canta de la Vajol, entre altres indrets. Història pura del nostre entorn més proper.

La matemàtica de la història: Alexandre Deulofeu o el pensador global, és un llibre escrit pel nét del senyor Deulofeu, en Juli Gutiérrez Deulofeu, en què comenta com s’han anat desenvolupant al llarg de la història el que va dir el seu avi fa més de setanta anys i com els fets li han anant donant la raó.  Vaig tenir la sort de conèixer personalment al senyor Deulofeu quan jo era un noiet i treballava molt  a prop  de la seva farmàcia, i era una persona de tracte fàcil i directe. Un llibre per entendre una mica més el pensament d’aquest polifacètic que va ser l’Alexandre Deulofeu i Torres.

De llibres que tracten del tema Dalí,  n’han sortit alguns. Ja he  parlat d’una novel·la de ficció i ara també diré que em va agradar el titulat Sobre Dalí: Antoni Pitxot, conversacions amb Fernando Huici March, crític d’art de El País i director de la revista Arte y Parte. En aquesta distesa conversa sens mostra el Dalí menys conegut del públic, un Dalí més humà, proper, vulnerable, divertit i quotidià, de la mà del que va ser, valga la redundància, la mà dreta, el puntal i el refugi del genial pintor figuerenc.

Tal com vaig fer l’any passat no vull deixar d’incloure un llibre d’un empordanès, de l’Empordanet,  com deia el mestre Josep Pla, titulat Les dones de la Principal, del noi de Verges, Lluís Llach. Una molt bona novel·la d’un escriptor que no semblava que hagués de ser tan bo. Val la pena llegir-la.

Res més, segurament en podria trobar d’altres que mereixerien  sortir en aquesta selecció, però aquí ho deixo. Fins al proper mes.

Martí Carreras Ginjaume
Articulista

L'EDAT NO COMPTA

JUBILACIÓ I VOLUNTARIAT    

Des de fa uns quatre mesos torno a venir al Casal a jugar a billar. Vaig deixar de fer-ho fa més o menys 10 anys, crec el 2005, any en què vaig ésser nomenat pel Consell Comarcal de l’Alt Empordà com el seu representant en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, càrrec que vaig deixar voluntàriament el maig del 2013, ja que des del començament de fer coses en organitzacions de suport a les persones grans, l’any 2003, quan és va fundar el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, m’havia proposat deixar-ho  l’any en què en complís vuitanta. I així va ser. Aquest desembre passat també vaig deixar de ser president de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà i des del gener d’enguany no tinc cap responsabilitat en cap lloc.

Han estat una pila d’anys a primera línia, amb continus  viatges per la comarca i també a Girona i Barcelona per assistir a reunions dels  diferents consells o per anar a demanar als polítics de torn que ajudessin  les nostres organitzacions.

Feines totes totalment voluntàries i que m’han proporcionat aconseguir moltes amistats que d’altra manera no hagués conegut, dones i homes de gran vàlua que esmerçaven el temps de lleure per aconseguir un major benestar per a les persones grans.

Crec que ha valgut la pena i, per tant, animo les persones jubilades a formar part d’aquests grups de voluntaris. En una entrevista que em va fer el director del setmanari Empordà li vaig dir que jubilar-se només vol dir deixar de treballar cobrant, però que de cap manera volia dir deixar de fer coses. I n’hi  ha moltes per fer. Crec que els deu o dotze anys que van des de la jubilació, suposem als 65 anys, fins als 77/78 anys, sempre que la salut ho permeti, és una bona edat per fer altres coses, i asseguro que és totalment satisfactori.

Per tant, ara que estic, com dic en broma, jubilat de jubilat, dedicaré el meu temps a llegir i escriure i, de tant en tant, a jugar alguna partida de billar. Per cert, he de dir, que trobo molt a faltar alguns companys billaristes de l’etapa anterior que va des de l’any 1996 al 2005, especialment a l’amic Josep Ortega Ortiz  (e.p.d.) amb el qual ens havíem inventat una peculiar manera de jugar al billar: només marcàvem si fèiem tacades de cinc o més caramboles. Això ens obligava a jugar una mica de reunió i era molt divertit.

I també dedicaré temps a les visites als metges de l’ambulatori i de l’hospital. Que hi farem, coses de gent gran! Salut, amigues i amics.

Martí Carreras i Ginjaume
aprenent d'escriptor