MESURES PER LA REDUCCIÓ DEL DÈFICIT
L’article del mes passat l’acabava amb una post data que deia que havia estat escrit abans que el president Rodríguez Zapatero anunciés les mesures que tenen per objectiu l’acceleració de la reducció del dèficit de l`Estat espanyol.
Sempre he tingut per costum fer les coses que sé que he de fer amb força antelació, i, a mesura que han anat passant els anys, encara més. És allò que el que puguis fer avui no ho deixis per demà. Intento que els meus escrits siguin intemporals, és a dir, que el pas dels dies no els desvirtuïn gaire. Però a vegades els esdeveniments són imprevisibles i passa el que passa.
L’article del mes passat parlava del 6è Congrés Nacional de la Gent Gran, amb el caire optimista que intento sempre, perquè per als que tenen la paciència de llegir-los, majoritàriament gent gran, els sigui més agradable, que de penes ja en tenim prou tots plegats.
Com que algunes de les mesures anunciades toquen de ple a la gent gran, cal parlar-ne. Tal és la suspensió per l’any vinent de la revalorització de les pensions, excepte les no contributives i les pensions mínimes, així com l’eliminació del règim transitori per a la jubilació parcial previst en la Llei 40/2007. Els més mal parats seran, però, les persones amb dependència, que no cobraran la prestació, una vegada aprovat el PIA (Pla Individual d’Atenció), des del dia de la seva petició, sinó des de la seva aprovació. La mesura diu que no podran passar més de 6 mesos, temps que a mi ja em sembla força llarg. I els que, mentrestant, es trobin que tenen dret a la retroactivitat (cobrar amb efectes des de la data petició) podran haver d’esperar un màxim de CINC ANYS. Aquest termini no és que em sembli llarg, sinó totalment desmesurat.
Posteriorment és va aclarir que si l’IPC de novembre 2009 a novembre 2010 era superior a l’1%, sí que es pagaria la diferència, ja que aquest va ser l’augment que hi va haver el mes de gener d’enguany
Les altres mesures no les comento perquè no es refereixen en exclusiva a les persones grans. De fet, la Llei de la dependència tampoc és únicament per als grans, encara que més del 80% de les persones que ho demanen tenen més de 70 anys.
Naturalment que no estic prou capacitat per dir si les mesures adoptades són les més adequades al moment actual de forta pressió sobre les persones amb més dificultats econòmiques. Tampoc estic en situació de manifestar obertament si el govern de l’Estat no tenia altres alternatives per estalviar alguns milions d’euros, encara que penso que les mesures adoptades son les més fàcils donada la feblesa de les persones perjudicades.
Per això em va sobtar llegir al diari La Vanguardia del 17 de maig, en les pàgines d’economia i amb grans titulars, un article que deia “Les pimes (petites i mitjanes empreses) busquen part del pastís del contracte del segle de Defensa (Ministeri de Defensa)”.
Una lectura detallada de la notícia ens assabenta que l’objecte del desig és la construcció de 300 carros de combat blindats, anomenats 8x8 o vehicle blindat de rodes, i el pressupost total del contracte sobrepassa els 1.500 milions d’euros. Aquests carros de combat tenen vuit rodes motrius que poden salvar grans desnivells o creuar per sobre de les trinxeres, segons consta en el dossier que acompanya les ofertes.
A la fase final del procés de selecció hi han arribat tres grans consorcis, dos d’ells amb forta presència de la indústria catalana. El primer a presentar-se va ser el de la companyia francesa Nexter amb la catalana GDT, que van formar una joint venture o companyia compartida, amb un 80% la francesa i un 20% la catalana. L’altre consorci amb presència catalana es la nord-americana Lock-heed Martin i la finlandesa Patria, amb unes cadenes de subcontractació en la qual participen altres sis empreses, dos d’elles catalanes, l’Oliva Torres i la Gutman. I la tercera, també dels EUA, General Dynamics, i en la que participen les empreses espanyoles habituals de les indústries de defensa, com Santa Bàrbara, Amper o Indra.
Una de les condicions que imposa el govern és que el contracte repercuteixi en l’ocupació i la industria del país, cosa habitual, ja que el que s’intenta és que les empreses que obtinguin el contracte tornin part dels beneficis creant nous llocs de treball o negoci de les empreses espanyoles i catalanes.
Fins aquí l’exposició de la noticia i per la meva part no en faré comentaris. Només deixo una pregunta a l’aire: de veritat el govern estatal no tenia cap altre alternativa que les mesures anunciades el 12 de maig?
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dimecres, 14 de juliol del 2010
dissabte, 10 de juliol del 2010
PARLAMENT A L'ENVELAT DE LA RAMBLA DE FIGUERES EL 05.05.10- HOMENATGE A LA GENT GRAN
Senyor alcalde, senyora directora territorial del Departament de Governació i Administracions Públiques, senyora presidenta de l’Associació de Gent Gran del Casal, senyor vicealcalde, senyors tinents d’alcalde, senyora Diputada al Parlament, senyores regidores, senyors regidors, senyor director i membres de les corals del Casal de la Gent Gran i del Club Caixa Catalunya, senyores i senyors grans i no tan grans, molt bon dia a tothom.
Un any més, tinc l’honor de dirigir-me a tots vostès el dia en que ens disposem a retre un petit homenatge a les persones, dones i homes, que nascuts a qualsevol indret, i que actualment viuen a Figueres, han arribat als noranta anys o hi arribaran en el transcurs de l’any actual. Persones que van néixer el bonic 1920, precisament quan la societat de l’època es disposava a viure els anomenats “feliços anys vint”. Ben merescut ho tenen per la seva llarga trajectòria, en què segurament han passat dies bons i altres no tant. En el seu nom, moltes gràcies a l’Ajuntament per pensar en les persones grans i per la sensibilitat envers els més febles de la nostra societat. Que diferent que devia ser la Figueres de fa noranta anys comparada amb d’ara. A finals del 2009 teníem prop de 45.000 habitants, del quals el 15% (en xifres rodones 6.750) majors de 65 anys, entre els quals n’hi havia 336 de més de noranta anys i suposo més d’un centenari o centenària. Per altra banda la proporció de gent jove, indispensable per el progrés, ha augmentat considerablement. Un 47 % tenen menys de 35 anys i un 22% menys de 20 anys. La conjunció de grans i joves ha de portar beneficis a curt termini per a la nostra ciutat. I els grans ens n'alegrarem molt.
Desprès de l’aprovació l’any 2007 de la Llei de la dependència, que ha fet córrer rius de tinta i que ha tingut i té encara múltiples detractors a tot arreu i que pomposament es va presentar com el quart pilar de l’Estat del Benestar, junt amb les pensions, l’educació i la sanitat pública, era important vigilar quina posició prenien les administracions públiques en relació als propers pressupostos, sobretot arran de la gran crisi econòmica mundial.
He repetit més d’una vegada que em sembla massa pompós dir que estem en un estat del benestar, quan hi ha tantes persones que cobren unes pensions mínimes que no els permet arribar dignament a final de mes. I també he dit més d’una vegada que des de les organitzacions de suport a les persones grans no pararem de reivindicar la ridícula recompensa en forma de pensió mínima que cobren moltes vídues grans que han passat la seva vida cuidant de la família i que veuen com ara tenen dificultats per sobreviure. I no pararem fins aconseguir que la base reguladora de la seva pensió arribi al 70 o 75% de la pensió del cònjuge, i que ara està en el 52%.
Un cop dit tot això, també i en honor a la veritat, em plau poder dir que en els pressupostos de l’Estat i de la Generalitat, corresponents als anys 2009 i 2010, els departaments socials han estat pràcticament els únics que no s’han vist rebaixats. Al contrari, en alguns casos, han estat fortament augmentats els seus recursos. Per altra part, cosa totalment necessària, atesa la forta demanda de Serveis Socials, a causa de l’augment de l’atur i d’altres circumstàncies..
L’Ajuntament de la nostra Ciutat, també ha estat atent i sensible a aquests fets i per exemple per aquest any, la regidoria de Serveis Socials ha vist augmentat en referència a l’any passat el seu pressupost en un 30%. Cal remarcar que a finals de l’any passat es va portar a terme una exhaustiva enquesta entre persones grans que viuen soles o en parelles de més de 75 anys que ha de permetre saber l’estat en què viuen i les necessitats més peremptóries, a fi d'intentar posar-hi remei. El Consell Municipal de la Gent Gran estem satisfets de la manera en què es fan les coses i una vegada més volem felicitar a les persones que dirigeixen els Serveis Socials i els funcionaris i funcionàries junt amb la resta d’empleats que hi treballen.
Un altre fet important de l’any passat ha estat la creació del Consorci de Benestar Social de l’Alt Empordà, que van portar a bon terme conjuntament els ajuntaments de Figueres i Roses, poblacions de més de 20.000 habitants, que per llei han de gestionar l’atenció als ciutadans i ciutadanes pels seus propis mitjans i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà, que dona servei a la resta dels 66 municipis. Aquest Consorci ha de permetre la unificació de criteris i d’esforços, i mitjançant la sinergia que això representa es puguin atendre, amb més eficàcia si cal, les necessitats dels habitants d’aquesta comarca.
Som conscients que malgrat els esforços queden moltes mancances, però modestament pensem que totes les administracions estan compromeses amb la justícia social i que aquesta és una de les premisses que ha de permetre als governants estar més satisfets del temps en que han tingut responsabilitats polítiques. Tots som sabedors que els darrers dos anys moltes persones han incrementat la ja llarga llista dels que no poden fer front a les més bàsiques necessitats per anar tirant. I moltes d’aquestes persones són persones grans. Si ja és feixuc fer-se gran, molt més ho és fer-ho amb dificultats econòmiques.
Naturalment que per a alguns sí que estem en un estat del benestar complet. No vull acabar aquesta petita dissertació sense mencionar el rebuig que provoca en tots els segments de població implicats en la lluita contra la pobresa i la marginació, veure com determinats dirigents de grans empreses financeres no dubten a apujar-se els seus emoluments i les seves primes de jubilació fins a xifres absolutament escandaloses, quan aquestes empreses han estat part implicada en l’enorme desgavell econòmic que ha desballestat el món sencer. Són les mateixes persones i institucions que quan se’ls demana opinió sobre la forma de reglamentar les jubilacions futures, les dels nostres fills i néts, no dubten a afirmar que cal endurir les condicions per tenir accés a una jubilació pública, augmentant els anys de cotització i l’edat per començar a percebre-la. Segurament practiquen aquell refrany, traduït del castellà: “A Déu pregant i amb la maça atonyinant”, i que en català és: “Ajuda't i Déu t’ajudarà!
Però avui, amigues i amics, és dia de festa i no cal amoïnar-se. Continuarem com sempre en la nostra línia de protecció a les persones grans amb l’ajuda imprescindible dels nostres dirigents. Que tingueu un bon dia i unes bones festes de la Santa Creu. Visca Figueres i l’Empordà!, i Visca Catalunya!
Un any més, tinc l’honor de dirigir-me a tots vostès el dia en que ens disposem a retre un petit homenatge a les persones, dones i homes, que nascuts a qualsevol indret, i que actualment viuen a Figueres, han arribat als noranta anys o hi arribaran en el transcurs de l’any actual. Persones que van néixer el bonic 1920, precisament quan la societat de l’època es disposava a viure els anomenats “feliços anys vint”. Ben merescut ho tenen per la seva llarga trajectòria, en què segurament han passat dies bons i altres no tant. En el seu nom, moltes gràcies a l’Ajuntament per pensar en les persones grans i per la sensibilitat envers els més febles de la nostra societat. Que diferent que devia ser la Figueres de fa noranta anys comparada amb d’ara. A finals del 2009 teníem prop de 45.000 habitants, del quals el 15% (en xifres rodones 6.750) majors de 65 anys, entre els quals n’hi havia 336 de més de noranta anys i suposo més d’un centenari o centenària. Per altra banda la proporció de gent jove, indispensable per el progrés, ha augmentat considerablement. Un 47 % tenen menys de 35 anys i un 22% menys de 20 anys. La conjunció de grans i joves ha de portar beneficis a curt termini per a la nostra ciutat. I els grans ens n'alegrarem molt.
Desprès de l’aprovació l’any 2007 de la Llei de la dependència, que ha fet córrer rius de tinta i que ha tingut i té encara múltiples detractors a tot arreu i que pomposament es va presentar com el quart pilar de l’Estat del Benestar, junt amb les pensions, l’educació i la sanitat pública, era important vigilar quina posició prenien les administracions públiques en relació als propers pressupostos, sobretot arran de la gran crisi econòmica mundial.
He repetit més d’una vegada que em sembla massa pompós dir que estem en un estat del benestar, quan hi ha tantes persones que cobren unes pensions mínimes que no els permet arribar dignament a final de mes. I també he dit més d’una vegada que des de les organitzacions de suport a les persones grans no pararem de reivindicar la ridícula recompensa en forma de pensió mínima que cobren moltes vídues grans que han passat la seva vida cuidant de la família i que veuen com ara tenen dificultats per sobreviure. I no pararem fins aconseguir que la base reguladora de la seva pensió arribi al 70 o 75% de la pensió del cònjuge, i que ara està en el 52%.
Un cop dit tot això, també i en honor a la veritat, em plau poder dir que en els pressupostos de l’Estat i de la Generalitat, corresponents als anys 2009 i 2010, els departaments socials han estat pràcticament els únics que no s’han vist rebaixats. Al contrari, en alguns casos, han estat fortament augmentats els seus recursos. Per altra part, cosa totalment necessària, atesa la forta demanda de Serveis Socials, a causa de l’augment de l’atur i d’altres circumstàncies..
L’Ajuntament de la nostra Ciutat, també ha estat atent i sensible a aquests fets i per exemple per aquest any, la regidoria de Serveis Socials ha vist augmentat en referència a l’any passat el seu pressupost en un 30%. Cal remarcar que a finals de l’any passat es va portar a terme una exhaustiva enquesta entre persones grans que viuen soles o en parelles de més de 75 anys que ha de permetre saber l’estat en què viuen i les necessitats més peremptóries, a fi d'intentar posar-hi remei. El Consell Municipal de la Gent Gran estem satisfets de la manera en què es fan les coses i una vegada més volem felicitar a les persones que dirigeixen els Serveis Socials i els funcionaris i funcionàries junt amb la resta d’empleats que hi treballen.
Un altre fet important de l’any passat ha estat la creació del Consorci de Benestar Social de l’Alt Empordà, que van portar a bon terme conjuntament els ajuntaments de Figueres i Roses, poblacions de més de 20.000 habitants, que per llei han de gestionar l’atenció als ciutadans i ciutadanes pels seus propis mitjans i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà, que dona servei a la resta dels 66 municipis. Aquest Consorci ha de permetre la unificació de criteris i d’esforços, i mitjançant la sinergia que això representa es puguin atendre, amb més eficàcia si cal, les necessitats dels habitants d’aquesta comarca.
Som conscients que malgrat els esforços queden moltes mancances, però modestament pensem que totes les administracions estan compromeses amb la justícia social i que aquesta és una de les premisses que ha de permetre als governants estar més satisfets del temps en que han tingut responsabilitats polítiques. Tots som sabedors que els darrers dos anys moltes persones han incrementat la ja llarga llista dels que no poden fer front a les més bàsiques necessitats per anar tirant. I moltes d’aquestes persones són persones grans. Si ja és feixuc fer-se gran, molt més ho és fer-ho amb dificultats econòmiques.
Naturalment que per a alguns sí que estem en un estat del benestar complet. No vull acabar aquesta petita dissertació sense mencionar el rebuig que provoca en tots els segments de població implicats en la lluita contra la pobresa i la marginació, veure com determinats dirigents de grans empreses financeres no dubten a apujar-se els seus emoluments i les seves primes de jubilació fins a xifres absolutament escandaloses, quan aquestes empreses han estat part implicada en l’enorme desgavell econòmic que ha desballestat el món sencer. Són les mateixes persones i institucions que quan se’ls demana opinió sobre la forma de reglamentar les jubilacions futures, les dels nostres fills i néts, no dubten a afirmar que cal endurir les condicions per tenir accés a una jubilació pública, augmentant els anys de cotització i l’edat per començar a percebre-la. Segurament practiquen aquell refrany, traduït del castellà: “A Déu pregant i amb la maça atonyinant”, i que en català és: “Ajuda't i Déu t’ajudarà!
Però avui, amigues i amics, és dia de festa i no cal amoïnar-se. Continuarem com sempre en la nostra línia de protecció a les persones grans amb l’ajuda imprescindible dels nostres dirigents. Que tingueu un bon dia i unes bones festes de la Santa Creu. Visca Figueres i l’Empordà!, i Visca Catalunya!
dijous, 1 de juliol del 2010
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat a l'Empordà el 8 de juny del 2010
SISÈ CONGRÉS NACIONAL DE LA GENT GRAN
Ja hi tornem a ser. Encara pràcticament no hem paït els resultats i les conclusions del Tercer Congrés Estatal de la Gent Gran, fet a Madrid el mes d’abril de l’any passat, que ja estem en portes, altra vegada, de parlar del proper congrés català.
En el ple del Consell de la Gent Gran de Catalunya, celebrat el passat desembre, ja es varen posar a consideració les bases a què ens haurem d’atendre. Segons el que s’ha anunciat, podem dir que serà el congrés de l’austeritat. En un any que es preveu que encara serà de crisi, em sembla molt bé. Els organismes públics han de donar exemple. No cal que ens trobem durant tres dies a Barcelona, més de 1200 delegats com va passar el 2006. Si les ponències es treballen correctament durant l’any – des d’ara i fins a la tardor- podrem arribar amb les conclusions ben definides al dia de fer-les públiques i elaborar el manifest final.
Per tant, l’acte final del congrés tindria lloc un dia del mes d’octubre, amb presència de 300 delegats i delegades, a la població de Cornellà de Llobregat, a l’edifici anomenat Citilab, i que segons referències és de darrera generació en noves tecnologies. Prèviament el dia 1 de juny anirem a La Bisbal per, junt amb els companys del Baix Empordà, celebrar un acte pre-congresual per debatre el contingut de les ponències i elegir els tres representants de cada comarca. I el dia 17 de juny en el Casal de la Gent Gran de Figueres, un dels 14 casals escollits entre tots els de Catalunya, és repetirà l’acte pels usuaris del Casal i de la gent gran de la comarca.
Les tres ponències que es desenvoluparan estaran confeccionades per experts del mateix Consell de la Gent Gran de Catalunya, que són persones que també assisteixen a les reunions trimestrals del ple del Consell. Aquesta també penso que és una mesura ben raonada, ja que les darreres van ser elaborades per la Fundació de la Universitat de Girona, amb el, suposem, lògic cost econòmic.
Els títols de les tres ponències són ben engrescadors: La Participació de la Gent Gran,
Pobresa i exclusió social, i Polítiques d’envelliment actiu. Pensem que els experts en qüestió poden lluir-s’hi i que els que participarem en les posteriors esmenes i concrecions també tindrem oportunitat de passar-ho bé.
Participar és el gran desig de les persones grans. Participar i fer sentir la nostra veu en tota mena d’organismes públics. Normalment tenim temps per dedicar unes hores per oferir les nostres opinions i les nostres vivències i experiències. I els poders públics ho saben. Saben també de la nostra força. Segurament que som el col•lectiu que amb més percentatge participem en les conteses electorals. I això te un valor intrínsec. I decisiu.
Quant a la pobresa i l’exclusió social, hem d’estar atents. No tenim l’exclusiva d’aquest tema les persones grans, però és sabut que a Catalunya el 28% de les dones grans que viuen soles freguen el llindar de la pobresa, al qual s’arriba quan no se supera el 60% del salari mitjà. No ens cansarem de reivindicar en aquest sentit les ínfimes pensions que perceben les dones viudes i lluitarem perquè la base reguladora de les seves pensions arribi al 75% de la pensió del company difunt. Vergonya fa escoltar per TV3, en la veu de la Sra. Dolors Blanch companya meva en el Consell de la Gent Gran de Catalunya i membre de l’Associació Ciutadana pels drets de les dones, que algunes persones grans necessitades demanen a la peixateria un mica de peix pel gat..., i no tenen gat!
La tercera ponència: Polítiques d’envelliment actiu. Aquí entren en joc els casals de la Gent Gran. Cal potenciar-los, dotar-los de tots els elements que calguin perquè les persones gran continuïn desenvolupant les activitats que ajudin a mantenir en forma el cos i la ment. És una teràpia preventiva que retarda caure en la dependència, tan costosa per a tots, quan s’hi arriba.
Els congressos han de servir per això. Anar reivindicant, sense presses, però també sense pauses, les legitimes aspiracions de les persones grans. Aquesta generació actual, la que ronda entre els setanta i vuitanta anys, és una generació que ha patit. El túnel fosc dels anys quaranta, el ressorgir a poc a poc dels cinquanta i seixanta, les ànsies de llibertat de finals dels setanta, la decepció que malgrat tot ha significat la democràcia, sobretot per alguns que es pensaven que estacarien els gossos amb llonganisses. I acabem amb la forta crisi econòmica actual, que ha sacsejat famílies senceres a les quals havien fet creure que tot era bonic i al seu abast. I ara ens toca patir pels fills i pels néts. El fantasma de l’atur es passeja per tot arreu. Moltes són les famílies que van tirant amb l’ajut dels avis, que almenys aquests saben que cobren cada dia vint-i-cinc.
Per acabar només dir, com sempre, que les persones grans volem continuar formant part de la societat. I servir-la. No aprofitar-nos-en. Els que encara tenim la sort, i som molts, de tenir unes acceptables condicions psicofísiques ens sentirem molt honorats de que els que manen ens tinguin en compte. La societat és de tots. Joves i grans. I tots estem en el gran ball mundial. I hem de ballar tots i ens en sortirem!
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
P.D. Aquest article va ser escrit abans de conèixer les mesures per accelerar la reducció
del dèficit, presentades el 12 de maig pel President Zapatero en el Congrés de
Diputats.
Ja hi tornem a ser. Encara pràcticament no hem paït els resultats i les conclusions del Tercer Congrés Estatal de la Gent Gran, fet a Madrid el mes d’abril de l’any passat, que ja estem en portes, altra vegada, de parlar del proper congrés català.
En el ple del Consell de la Gent Gran de Catalunya, celebrat el passat desembre, ja es varen posar a consideració les bases a què ens haurem d’atendre. Segons el que s’ha anunciat, podem dir que serà el congrés de l’austeritat. En un any que es preveu que encara serà de crisi, em sembla molt bé. Els organismes públics han de donar exemple. No cal que ens trobem durant tres dies a Barcelona, més de 1200 delegats com va passar el 2006. Si les ponències es treballen correctament durant l’any – des d’ara i fins a la tardor- podrem arribar amb les conclusions ben definides al dia de fer-les públiques i elaborar el manifest final.
Per tant, l’acte final del congrés tindria lloc un dia del mes d’octubre, amb presència de 300 delegats i delegades, a la població de Cornellà de Llobregat, a l’edifici anomenat Citilab, i que segons referències és de darrera generació en noves tecnologies. Prèviament el dia 1 de juny anirem a La Bisbal per, junt amb els companys del Baix Empordà, celebrar un acte pre-congresual per debatre el contingut de les ponències i elegir els tres representants de cada comarca. I el dia 17 de juny en el Casal de la Gent Gran de Figueres, un dels 14 casals escollits entre tots els de Catalunya, és repetirà l’acte pels usuaris del Casal i de la gent gran de la comarca.
Les tres ponències que es desenvoluparan estaran confeccionades per experts del mateix Consell de la Gent Gran de Catalunya, que són persones que també assisteixen a les reunions trimestrals del ple del Consell. Aquesta també penso que és una mesura ben raonada, ja que les darreres van ser elaborades per la Fundació de la Universitat de Girona, amb el, suposem, lògic cost econòmic.
Els títols de les tres ponències són ben engrescadors: La Participació de la Gent Gran,
Pobresa i exclusió social, i Polítiques d’envelliment actiu. Pensem que els experts en qüestió poden lluir-s’hi i que els que participarem en les posteriors esmenes i concrecions també tindrem oportunitat de passar-ho bé.
Participar és el gran desig de les persones grans. Participar i fer sentir la nostra veu en tota mena d’organismes públics. Normalment tenim temps per dedicar unes hores per oferir les nostres opinions i les nostres vivències i experiències. I els poders públics ho saben. Saben també de la nostra força. Segurament que som el col•lectiu que amb més percentatge participem en les conteses electorals. I això te un valor intrínsec. I decisiu.
Quant a la pobresa i l’exclusió social, hem d’estar atents. No tenim l’exclusiva d’aquest tema les persones grans, però és sabut que a Catalunya el 28% de les dones grans que viuen soles freguen el llindar de la pobresa, al qual s’arriba quan no se supera el 60% del salari mitjà. No ens cansarem de reivindicar en aquest sentit les ínfimes pensions que perceben les dones viudes i lluitarem perquè la base reguladora de les seves pensions arribi al 75% de la pensió del company difunt. Vergonya fa escoltar per TV3, en la veu de la Sra. Dolors Blanch companya meva en el Consell de la Gent Gran de Catalunya i membre de l’Associació Ciutadana pels drets de les dones, que algunes persones grans necessitades demanen a la peixateria un mica de peix pel gat..., i no tenen gat!
La tercera ponència: Polítiques d’envelliment actiu. Aquí entren en joc els casals de la Gent Gran. Cal potenciar-los, dotar-los de tots els elements que calguin perquè les persones gran continuïn desenvolupant les activitats que ajudin a mantenir en forma el cos i la ment. És una teràpia preventiva que retarda caure en la dependència, tan costosa per a tots, quan s’hi arriba.
Els congressos han de servir per això. Anar reivindicant, sense presses, però també sense pauses, les legitimes aspiracions de les persones grans. Aquesta generació actual, la que ronda entre els setanta i vuitanta anys, és una generació que ha patit. El túnel fosc dels anys quaranta, el ressorgir a poc a poc dels cinquanta i seixanta, les ànsies de llibertat de finals dels setanta, la decepció que malgrat tot ha significat la democràcia, sobretot per alguns que es pensaven que estacarien els gossos amb llonganisses. I acabem amb la forta crisi econòmica actual, que ha sacsejat famílies senceres a les quals havien fet creure que tot era bonic i al seu abast. I ara ens toca patir pels fills i pels néts. El fantasma de l’atur es passeja per tot arreu. Moltes són les famílies que van tirant amb l’ajut dels avis, que almenys aquests saben que cobren cada dia vint-i-cinc.
Per acabar només dir, com sempre, que les persones grans volem continuar formant part de la societat. I servir-la. No aprofitar-nos-en. Els que encara tenim la sort, i som molts, de tenir unes acceptables condicions psicofísiques ens sentirem molt honorats de que els que manen ens tinguin en compte. La societat és de tots. Joves i grans. I tots estem en el gran ball mundial. I hem de ballar tots i ens en sortirem!
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
P.D. Aquest article va ser escrit abans de conèixer les mesures per accelerar la reducció
del dèficit, presentades el 12 de maig pel President Zapatero en el Congrés de
Diputats.
Butlletí del Foment de la Sardana - Maig 2010
EL MÚSIC PEP VENTURA
L’any després que Figueres fos capital de la cultura catalana, en què les sardanes i els submarins van ser els eixos vertebradors de la sèrie d’actes de tota mena organitzats per aquest esdeveniment, pensem quines coses hem après. Aquí ens interessa sobre manera el tema de les sardanes i del seu renovador Josep Ventura Casas, anomenat en Pep de la tenora.
La primera sorpresa que vaig tenir va ser en anar a escoltar, dintre del cicle de conferències de l’Atenea del Casino Menestral, la magistral dissertació que el dia 8 de maig de 2009 va fer la historiadora, musicòloga i tenora de la cobla Vila d’Olesa, Anna Costal i Fornells, i que més endavant vaig poder llegir a la revista Catalunya Música dels mesos de juliol i agost del 2008, números 285 i 286, i que va ser titulada “Les sardanes proscrites de Pep Ventura”.
L’Anna Costal explica molt bé que “la sardana llarga empordanesa de mitjan del segle XIX no era una dansa tradicional, ni tenia orígens en la Grècia clàssica, ni era higiènica ni moral¸i els que la ballaven mai s’havien plantejat si anava bé per desenvolupar “ las carns dels membres inferiors del cos humà o si contribuïa en gran manera a la assimilació de las substancias alimentosas” Afirmacions, aquestes fetes en lletra negreta, que es troben al llibre Explicació del ball de les Sardanas, original de Lluís Romagueras i publicat l’any 1890, segons ens documenta l’Anna Costal.
Continua dient: ” De bon començament la sardana llarga va néixer com un ball de moda més – al costat dels valsos, les polques i els rigodons –i a poc a poc esdevingué, en l’imaginari dels joves republicans federals, un símbol de llibertat i de canvis polítics i socials. Esqueixà les velles estructures de l’Antic Règim i s’imposà al contrapàs i als privilegis de l’Església i de l’aristocràcia” i “a determinades viles empordaneses s’arribaven a celebrar festes majors dividides entre republicans vindicant la sardana i els carlins oposant-s’hi.”
Ens explica més endavant que en Pep Ventura va ser l’autor d’innumerables sardanes que van restar ocultes, és a dir, proscrites, a causa del seu caire bèl•lic, amb arranjaments perquè es poguessin sentir els trets i les canonades i també la simulació de bandes militars. Sardanes llargues amb melodies revolucionaries, himnes republicans i fragments de sarsueles crítiques amb els governs d’Isabel II i Amadeu de Savoia. Durant la revolució anomenada la Gloriosa (1868) les sardanes es transformaven en elements de propaganda federal.
No hem d’oblidar que en aquells temps la sardana només es ballava a l’Empordà i que, continua dient l’Anna, “en el procés d’expansió de la sardana arreu de Catalunya, a principis del segle XX, Pep Ventura fou popularitzat com el Pare de la Sardana, tot multiplicant-se ràpidament les publicacions i biografies sobre la seva vida i la seva obra. Però, ai las! Què podien fer els historiadors i els polítics amb les seves sardanes hostils i contràries al nou discurs?. Com amagar les sardanes a la moda, bèl•liques o amb continguts polítics? Van haver d’inventar-se un argument creïble i en trobaren un de perfecte: el músic de Figueres hauria comès “errors de joventut.”
Va ser el figuerenc Josep Pous i Pagès que ho va escriure al pròleg de la primera edició de la sardana Per tu ploro, l’any 1906 :“ De bell començament el músic empordanès pagà també tribut a la xabacaneria de l’època, posant en ritme de sardana els motius dels operistes italians més a la moda. I ¿com havia de lliurar-se’n, pobre músic isolat en un recó del món, de retre homenatge a lo que era tingut per indiscutiblement superior, en opinió de les persones enlletrades”.?
L’Anna Costal rebat les opinions de Pous i Pagès i comenta: “No vivia en cap recó del món, sinó a la capital federal de Catalunya i de tot l’Estat, per on passaven companyes d’òpera i sarsuela amb les últimes novetats líriques. Més enllà del seu valor musical, les sardanes sobre temes d’òpera i sarsuela de Pep Ventura, encara avui proscrites i oblidades, aporten una informació inèdita de la història política del nostre país.”
També vaig visitar dues vegades l’exposició “Pep Ventura abans del mite: “Quan la sardana era un ball de moda” que l’Ajuntament de Figueres i el Consorci del Museu de l’Empordà van organitzar al museu indicat, que va ser inaugurada el dia 1 d’agost i clausurada el dia 1 de novembre. La primera vegada, el dia de la inauguració, va consistir a escoltar els parlaments de rigor de les autoritats i la comissària, que no era altra que l’Anna Costal, i les explicacions pertinents. La segona, vaig assitir a una visita guiada per la comissària. Érem una dotzena mal comptada de persones, crec que totes interessades en el tema de l’exposició i en les sardanes en general. L’entusiasme i el coneixement del tema per part de l’Anna Costal em va impressionar. Es veu que ho viu i ho sap transmetre. Com a anècdota vull explicar que, abans de començar la visita, li vaig preguntar quina era la durada, ja que tenia uns encàrrecs per fer, i va dir-me: “uns quaranta minuts.” Doncs la visita va ser tan exhaustiva i completa que va durar una hora i mitja, i com que el tema, per a mi, era tant interessant vaig haver d’ajornar les altres coses.
No ho dic en so de crítica, sinó al contrari, ho faig per demostrar l’interès de la comissària per transmetre els seus coneixements sobre la vida i miracles d’un geni com en Pep Ventura, que va estar molt més implicat en els fets polítics i socials del temps en que li va tocar viure. Un home que ens havien pintat com una persona de pocs coneixements i que en canvi descobrim que posseïa una cultura força àmplia si tenim en compte l’època de què parlem.
En aquesta exposició ens vam assabentar que en el padró d’habitants de Figueres de l’any 1890, en José Ventura Casas hi constava amb l’ofici de músic. Era normal que en aquells temps els músics tinguessin un altre ofici, com ara teixidors, adobers, fusters, etc. En Pep, a més de músic, figurava com a sastre, que era l’ofici del seu sogre amb el qual col•laborava. També hi vàrem veure un escrit del diari El Ampordanès de l’any 1862 en què s’explicava l’homenatge que s’havia fet a en Narcís Monturiol i en què en Pep Ventura va tenir un paper preponderant. Va ser, en concret, el dia 26 de febrer de 1862, al Teatre Municipal. En Pep va interpretar “Fantasia de Tenor”, i els cors van interpretar “Brindis al Inventor del Ictineo”, amb lletra del senyor de Masdevall i música del senyor Ventura (transcripció literal i traduïda del castellà). Segons el diari va ser un èxit aclaparador. Com a anècdota direm que l’entrada costava 2 rals i que en el programa hi deia que “no es passaria la safata”.
Mira per on, doncs, ens assabentem que la sardana llarga, en els seus començaments, no va ser un ball de germanor, sinó més aviat un ball reivindicatiu amb fortes connotacions politiques i sobretot socials. L’Empordà en va ser la seva difusora arreu del territori català i podem dir que amb el temps ha passat a ser, encara que no reconeguda oficialment, la dansa nacional d’aquest país, petit i dissortat, amb paraules del poeta Salvador Espriu, on sovint es barregen.el seny i la rauxa, clara mostra de la forta ambivalència del caràcter català, que vol i dol.
En tot cas, les sardanes, en el moment actual, són ballades majoritàriament per persones grans que intenten transmetre a les noves generacions, no sé si amb encert, els valors tradicionals del companyerisme, l’amistat, i sobretot el sentiment de pàtria que ha viscut massa temps amagat o ocult, a causa de les circumstàncies històriques viscudes el segle passat. Hora seria ja de replantejar amb decisió el futur de la nostra dansa.
Martí Carreras i Ginjaume
Soci del Foment de la Sardana Pep Ventura de Figueres
L’any després que Figueres fos capital de la cultura catalana, en què les sardanes i els submarins van ser els eixos vertebradors de la sèrie d’actes de tota mena organitzats per aquest esdeveniment, pensem quines coses hem après. Aquí ens interessa sobre manera el tema de les sardanes i del seu renovador Josep Ventura Casas, anomenat en Pep de la tenora.
La primera sorpresa que vaig tenir va ser en anar a escoltar, dintre del cicle de conferències de l’Atenea del Casino Menestral, la magistral dissertació que el dia 8 de maig de 2009 va fer la historiadora, musicòloga i tenora de la cobla Vila d’Olesa, Anna Costal i Fornells, i que més endavant vaig poder llegir a la revista Catalunya Música dels mesos de juliol i agost del 2008, números 285 i 286, i que va ser titulada “Les sardanes proscrites de Pep Ventura”.
L’Anna Costal explica molt bé que “la sardana llarga empordanesa de mitjan del segle XIX no era una dansa tradicional, ni tenia orígens en la Grècia clàssica, ni era higiènica ni moral¸i els que la ballaven mai s’havien plantejat si anava bé per desenvolupar “ las carns dels membres inferiors del cos humà o si contribuïa en gran manera a la assimilació de las substancias alimentosas” Afirmacions, aquestes fetes en lletra negreta, que es troben al llibre Explicació del ball de les Sardanas, original de Lluís Romagueras i publicat l’any 1890, segons ens documenta l’Anna Costal.
Continua dient: ” De bon començament la sardana llarga va néixer com un ball de moda més – al costat dels valsos, les polques i els rigodons –i a poc a poc esdevingué, en l’imaginari dels joves republicans federals, un símbol de llibertat i de canvis polítics i socials. Esqueixà les velles estructures de l’Antic Règim i s’imposà al contrapàs i als privilegis de l’Església i de l’aristocràcia” i “a determinades viles empordaneses s’arribaven a celebrar festes majors dividides entre republicans vindicant la sardana i els carlins oposant-s’hi.”
Ens explica més endavant que en Pep Ventura va ser l’autor d’innumerables sardanes que van restar ocultes, és a dir, proscrites, a causa del seu caire bèl•lic, amb arranjaments perquè es poguessin sentir els trets i les canonades i també la simulació de bandes militars. Sardanes llargues amb melodies revolucionaries, himnes republicans i fragments de sarsueles crítiques amb els governs d’Isabel II i Amadeu de Savoia. Durant la revolució anomenada la Gloriosa (1868) les sardanes es transformaven en elements de propaganda federal.
No hem d’oblidar que en aquells temps la sardana només es ballava a l’Empordà i que, continua dient l’Anna, “en el procés d’expansió de la sardana arreu de Catalunya, a principis del segle XX, Pep Ventura fou popularitzat com el Pare de la Sardana, tot multiplicant-se ràpidament les publicacions i biografies sobre la seva vida i la seva obra. Però, ai las! Què podien fer els historiadors i els polítics amb les seves sardanes hostils i contràries al nou discurs?. Com amagar les sardanes a la moda, bèl•liques o amb continguts polítics? Van haver d’inventar-se un argument creïble i en trobaren un de perfecte: el músic de Figueres hauria comès “errors de joventut.”
Va ser el figuerenc Josep Pous i Pagès que ho va escriure al pròleg de la primera edició de la sardana Per tu ploro, l’any 1906 :“ De bell començament el músic empordanès pagà també tribut a la xabacaneria de l’època, posant en ritme de sardana els motius dels operistes italians més a la moda. I ¿com havia de lliurar-se’n, pobre músic isolat en un recó del món, de retre homenatge a lo que era tingut per indiscutiblement superior, en opinió de les persones enlletrades”.?
L’Anna Costal rebat les opinions de Pous i Pagès i comenta: “No vivia en cap recó del món, sinó a la capital federal de Catalunya i de tot l’Estat, per on passaven companyes d’òpera i sarsuela amb les últimes novetats líriques. Més enllà del seu valor musical, les sardanes sobre temes d’òpera i sarsuela de Pep Ventura, encara avui proscrites i oblidades, aporten una informació inèdita de la història política del nostre país.”
També vaig visitar dues vegades l’exposició “Pep Ventura abans del mite: “Quan la sardana era un ball de moda” que l’Ajuntament de Figueres i el Consorci del Museu de l’Empordà van organitzar al museu indicat, que va ser inaugurada el dia 1 d’agost i clausurada el dia 1 de novembre. La primera vegada, el dia de la inauguració, va consistir a escoltar els parlaments de rigor de les autoritats i la comissària, que no era altra que l’Anna Costal, i les explicacions pertinents. La segona, vaig assitir a una visita guiada per la comissària. Érem una dotzena mal comptada de persones, crec que totes interessades en el tema de l’exposició i en les sardanes en general. L’entusiasme i el coneixement del tema per part de l’Anna Costal em va impressionar. Es veu que ho viu i ho sap transmetre. Com a anècdota vull explicar que, abans de començar la visita, li vaig preguntar quina era la durada, ja que tenia uns encàrrecs per fer, i va dir-me: “uns quaranta minuts.” Doncs la visita va ser tan exhaustiva i completa que va durar una hora i mitja, i com que el tema, per a mi, era tant interessant vaig haver d’ajornar les altres coses.
No ho dic en so de crítica, sinó al contrari, ho faig per demostrar l’interès de la comissària per transmetre els seus coneixements sobre la vida i miracles d’un geni com en Pep Ventura, que va estar molt més implicat en els fets polítics i socials del temps en que li va tocar viure. Un home que ens havien pintat com una persona de pocs coneixements i que en canvi descobrim que posseïa una cultura força àmplia si tenim en compte l’època de què parlem.
En aquesta exposició ens vam assabentar que en el padró d’habitants de Figueres de l’any 1890, en José Ventura Casas hi constava amb l’ofici de músic. Era normal que en aquells temps els músics tinguessin un altre ofici, com ara teixidors, adobers, fusters, etc. En Pep, a més de músic, figurava com a sastre, que era l’ofici del seu sogre amb el qual col•laborava. També hi vàrem veure un escrit del diari El Ampordanès de l’any 1862 en què s’explicava l’homenatge que s’havia fet a en Narcís Monturiol i en què en Pep Ventura va tenir un paper preponderant. Va ser, en concret, el dia 26 de febrer de 1862, al Teatre Municipal. En Pep va interpretar “Fantasia de Tenor”, i els cors van interpretar “Brindis al Inventor del Ictineo”, amb lletra del senyor de Masdevall i música del senyor Ventura (transcripció literal i traduïda del castellà). Segons el diari va ser un èxit aclaparador. Com a anècdota direm que l’entrada costava 2 rals i que en el programa hi deia que “no es passaria la safata”.
Mira per on, doncs, ens assabentem que la sardana llarga, en els seus començaments, no va ser un ball de germanor, sinó més aviat un ball reivindicatiu amb fortes connotacions politiques i sobretot socials. L’Empordà en va ser la seva difusora arreu del territori català i podem dir que amb el temps ha passat a ser, encara que no reconeguda oficialment, la dansa nacional d’aquest país, petit i dissortat, amb paraules del poeta Salvador Espriu, on sovint es barregen.el seny i la rauxa, clara mostra de la forta ambivalència del caràcter català, que vol i dol.
En tot cas, les sardanes, en el moment actual, són ballades majoritàriament per persones grans que intenten transmetre a les noves generacions, no sé si amb encert, els valors tradicionals del companyerisme, l’amistat, i sobretot el sentiment de pàtria que ha viscut massa temps amagat o ocult, a causa de les circumstàncies històriques viscudes el segle passat. Hora seria ja de replantejar amb decisió el futur de la nostra dansa.
Martí Carreras i Ginjaume
Soci del Foment de la Sardana Pep Ventura de Figueres
dimarts, 4 de maig del 2010
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà el 04 de maig del 2010
65...67...69?...
Pot semblar un número de telèfon al qual manca el prefix. No ho és. Són els nombres de les diferents edats que el Govern de l’Estat ens ofereix sobre la jubilació, que actualment està establerta en el primer nombre: el 65. El segon, 67, és l’edat proposada aquest any i el tercer, el 69, és la que proposarà d’aquí uns anys el Govern de torn. Aquest o un altre de més elevat. Vés a saber.
Penso que és més important donar feina a les persones joves que no pas que a les que han treballat força anys se’ls obligui a fer-ho un parell d’anys més.
Des de mitjan gener que s’està debatent, en la comissió permanent del Pacte de Toledo, aquesta i d’altres reformes del sistema actual de pensions en un context generalitzat de forta crisi econòmica. I què és el que urgeix tant perquè es facin les reformes adequades? Doncs la por que en un temps relativament curt el sistema no pugui fer-se càrrec del pagament de les pensions a les persones jubilades, potser sobre els anys trenta de l’actual segle XXI. Més o menys d’aquí a vint o vint-i-cinc anys.
En el sistema espanyol de pensions, que està basat en el repartiment, les quotes que paguen les persones en actiu serveix per satisfer els pagaments de les persones jubilades. Durant molt anys, fins que es va explicar, la majoria estàvem convençuts que ens pagàvem durant els anys en actiu la nostra jubilació. Res menys cert. Aquest seria el sistema emprat en uns pocs països, crec que actualment només a Xile, anomenat sistema de capitalització.
Interessa ressaltar dos punts molt importants:
1.- L’imparable allargament de la vida i, per tant, d’anys en què es cobra la jubilació
2.- La precarietat de l’ocupació, que dificulta una plena cotització i, en conseqüència,
disminueix els ingressos de la Seguretat Social.
Fins aquí les coses semblen clares. Si s’han de pagar més persones durant més anys i els ingressos són menors, els números no poden lligar.
Però hi ha una altra qüestió important: Amb les cotitzacions a la Seguretat Social, no només es paguen les pensions. La caixa de la Seguretat Social suporta càrregues que haurien de ser finançades des de la fiscalitat general, tal com recomana el Pacte de Toledo de l’any 1995 i la seva revisió del 2003. Com, per exemple, les bonificacions i reduccions pel foment de l’ocupació de les persones en atur i el finançament dels complements a mínims de les pensions, que, tot plegat, va suposar una despesa d’aproximadament deu mil milions d’euros (10.000.000.000) per a l’any 2009. Xifra important que qui vulgui pot traduir a pessetes, cosa que jo no faig per por de marejar-me.
Per tant, és indubtable que alguna cosa caldrà fer. Però hem d’evitar mesures que perjudiquin al menys possible els mateixos de sempre. És a dir, els treballadors. L’anomenat Estat del Benestar consisteix també a tenir una jubilació digna i sense massa entrebancs. I no tothom pot dir-ho quan hi continuen havent pensions misèrrimes que no donen per satisfer les despeses més elementals.
Naturalment que, per alguns, sí que estem en un Estat del Benestar complet. No vull acabar aquesta petita aportació sobre el debat de les pensions sense mencionar el rebuig que provoca en tots els segments de població implicats en la lluita contra la pobresa i la marginació, veure com determinats dirigents de grans empreses financeres no dubten a apujar-se els seus emoluments i les seves primes de jubilació fins a xifres escandaloses, quan aquestes empreses han estat part implicada en l’enorme desgavell econòmic que ha desballestat el món sencer. Són les mateixes persones i institucions que quan se’ls demana opinió sobre la forma de reglamentar les jubilacions futures no dubten a afirmar que cal endurir les condicions per tenir accés a una jubilació pública, augmentant els anys de cotització i l’edat per començar a percebre-la. Segurament practiquen aquell refrany, traduït del castellà: “A Déu pregant i amb la maça atonyinant.”
Per tant, reformes sí, però amb mesura. Cal fomentar la prolongació voluntària de jubilació i aplicar estímuls reals que incentivin que l’edat mitjana de jubilació s’apropi més als 65 anys, reforçant les polítiques actives dirigides a augmentar l’ocupació de les persones treballadores de més edat, i reforçant també la protecció contra l’acomiadament d’aquestes persones i en contra de la discriminació per raó de l’edat.
En el Consell de la Gent Gran de Catalunya, persones, totes jubilades i per tant no implicades en les futures reformes, continuarem treballant per les pensions dels nostres fills i dels nostres néts És com hem fet sempre i és la nostra obligació.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Pot semblar un número de telèfon al qual manca el prefix. No ho és. Són els nombres de les diferents edats que el Govern de l’Estat ens ofereix sobre la jubilació, que actualment està establerta en el primer nombre: el 65. El segon, 67, és l’edat proposada aquest any i el tercer, el 69, és la que proposarà d’aquí uns anys el Govern de torn. Aquest o un altre de més elevat. Vés a saber.
Penso que és més important donar feina a les persones joves que no pas que a les que han treballat força anys se’ls obligui a fer-ho un parell d’anys més.
Des de mitjan gener que s’està debatent, en la comissió permanent del Pacte de Toledo, aquesta i d’altres reformes del sistema actual de pensions en un context generalitzat de forta crisi econòmica. I què és el que urgeix tant perquè es facin les reformes adequades? Doncs la por que en un temps relativament curt el sistema no pugui fer-se càrrec del pagament de les pensions a les persones jubilades, potser sobre els anys trenta de l’actual segle XXI. Més o menys d’aquí a vint o vint-i-cinc anys.
En el sistema espanyol de pensions, que està basat en el repartiment, les quotes que paguen les persones en actiu serveix per satisfer els pagaments de les persones jubilades. Durant molt anys, fins que es va explicar, la majoria estàvem convençuts que ens pagàvem durant els anys en actiu la nostra jubilació. Res menys cert. Aquest seria el sistema emprat en uns pocs països, crec que actualment només a Xile, anomenat sistema de capitalització.
Interessa ressaltar dos punts molt importants:
1.- L’imparable allargament de la vida i, per tant, d’anys en què es cobra la jubilació
2.- La precarietat de l’ocupació, que dificulta una plena cotització i, en conseqüència,
disminueix els ingressos de la Seguretat Social.
Fins aquí les coses semblen clares. Si s’han de pagar més persones durant més anys i els ingressos són menors, els números no poden lligar.
Però hi ha una altra qüestió important: Amb les cotitzacions a la Seguretat Social, no només es paguen les pensions. La caixa de la Seguretat Social suporta càrregues que haurien de ser finançades des de la fiscalitat general, tal com recomana el Pacte de Toledo de l’any 1995 i la seva revisió del 2003. Com, per exemple, les bonificacions i reduccions pel foment de l’ocupació de les persones en atur i el finançament dels complements a mínims de les pensions, que, tot plegat, va suposar una despesa d’aproximadament deu mil milions d’euros (10.000.000.000) per a l’any 2009. Xifra important que qui vulgui pot traduir a pessetes, cosa que jo no faig per por de marejar-me.
Per tant, és indubtable que alguna cosa caldrà fer. Però hem d’evitar mesures que perjudiquin al menys possible els mateixos de sempre. És a dir, els treballadors. L’anomenat Estat del Benestar consisteix també a tenir una jubilació digna i sense massa entrebancs. I no tothom pot dir-ho quan hi continuen havent pensions misèrrimes que no donen per satisfer les despeses més elementals.
Naturalment que, per alguns, sí que estem en un Estat del Benestar complet. No vull acabar aquesta petita aportació sobre el debat de les pensions sense mencionar el rebuig que provoca en tots els segments de població implicats en la lluita contra la pobresa i la marginació, veure com determinats dirigents de grans empreses financeres no dubten a apujar-se els seus emoluments i les seves primes de jubilació fins a xifres escandaloses, quan aquestes empreses han estat part implicada en l’enorme desgavell econòmic que ha desballestat el món sencer. Són les mateixes persones i institucions que quan se’ls demana opinió sobre la forma de reglamentar les jubilacions futures no dubten a afirmar que cal endurir les condicions per tenir accés a una jubilació pública, augmentant els anys de cotització i l’edat per començar a percebre-la. Segurament practiquen aquell refrany, traduït del castellà: “A Déu pregant i amb la maça atonyinant.”
Per tant, reformes sí, però amb mesura. Cal fomentar la prolongació voluntària de jubilació i aplicar estímuls reals que incentivin que l’edat mitjana de jubilació s’apropi més als 65 anys, reforçant les polítiques actives dirigides a augmentar l’ocupació de les persones treballadores de més edat, i reforçant també la protecció contra l’acomiadament d’aquestes persones i en contra de la discriminació per raó de l’edat.
En el Consell de la Gent Gran de Catalunya, persones, totes jubilades i per tant no implicades en les futures reformes, continuarem treballant per les pensions dels nostres fills i dels nostres néts És com hem fet sempre i és la nostra obligació.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dissabte, 24 d’abril del 2010
EL CLUB CAIXA CATALUNYA -Publicat a la Revista del 25é Aniversari - 23 d'abril del 2010
El dia 23 d’abril de 1985, dia de Sant Jordi, va obrir les seves portes el club patrocinat per l’Obra Social de Caixa Catalunya, encara que oficialment no va ser inaugurat per les autoritats fins el 17 de juny del mateix any, i posteriorment va ser gestionat per la Fundació Viure & Conviure de la mateixa Caixa Catalunya.. Desprès de 25 anys de vida, intentarem exposar els canvis produïts en l’utilització de les instal·lacions
He de començar dient que vaig ingressar-hi el mes de juny de l’any 1996, amb el número de soci 1325, i que, per tant, no vaig poder viure els primers deu anys. Tinc referències que als començaments hi va haver un grup de socis, entre ells en Joaquim Rosa, que van fer innombrables activitats lúdiques i culturals i viatges per tot Espanya. Per aquest motiu se li va dedicar un merescut homenatge el dia 25 de setembre del 2003, al qual va assistir acompanyat de la seva esposa Joana. No m’atreveixo a esmentar ningú més per por d’oblidar-me d’algú. Si he citat el Sr. Rosa és perquè va ser un cas excepcional i pràcticament irrepetible.
Recordo molt bé que quan vaig començar a freqüentar el club vaig trobar que hi havia persones conegudes de Figueres, però que la majoria tenien en comú que eren persones que havien tingut negoci propi, és a dir, autònoms. Aquesta circumstància ha anat variant amb el pas dels anys i de ben segur que si ara féssim un recompte en trobaríem més, que havien treballat per compte d’altres, com a assalariats. Per aquest motiu el club ha estat considerat per algunes persones com el dels “rics”, dit, penso jo, sense ànim pejoratiu, sinó per significar que el freqüentaven persones amb més alt poder adquisitiu, donada la seva procedència laboral. Ja sabem ara que l’import de les pensions dels autònoms es a l’actualitat i de mitjana per sota de les dels altres treballadors.
Penso que el que més ha canviat és l’ús que es fa de les instal·lacions. Recordo que els balls, quasi sempre els dijous a la tarda, eren plens a vessar de gent. Normalment entre 150 i 170 persones i en dies extres, com ara Carnaval, el ball del Fanalet, el de Nadal, etc. es podien arribar fàcilment a més de 200 persones. Actualment desconec el promig, però penso que no arriba a les 100 persones. Les noves generacions tenen i demanen altres necessitats. També el tema dels viatges ha variat considerablement. Abans hi havia aglomeracions. Ara, amb la nova política de fer només viatges culturals d’un dia, l’efervescència no existeix. També el fet que existeixi l’Imserso, que ha popularitzat les sortides col·lectives, ha fet baixar el llistó de les demandes per viatjar.
En canvi han augmentat considerablement les persones que van al club a fer activitats de tota mena, que com sabem ajuden a mantenir en forma el cos i la ment i a retardar considerablement l’arribada de la temuda dependència.
Les reformes fetes l’any 2007 i que fan que ara el club tingui una distribució totalment diferent, també han ajudat als canvis. Ha desaparegut la biblioteca i al seu lloc s`hi ha posat una magnifica aula d’informàtica. És el signe dels temps i trobo que està bé A més la biblioteca servia per guardar-hi llibres, però rarament hi havia vist que ningú anés a consultar quelcom. Potser alguna vegada un diccionari per comprovar l’ortografia d’algun mot. Avui dia, ja tenim sant Google que ens soluciona els problemes. La cuina també penso que és un molt bon element, innovador i a l’alçada dels temps moderns. La renovació ha provocat que desaparegui l’escenari que servia per actuacions musicals i de teatre. En canvi s’ha guanyat una magnífica sala d’activitats. Penso que hem passat d’un club de divertiment a un espai modern i adequat a les demandes de les noves generacions.
També els costums per anar al club a jugar a les cartes, al dòmino, al billar, han variat considerablement. No és comparable el nombre de persones que hi acudien diàriament amb els que ara el freqüenten.
Tal com diu encertadament la Dolors Roig s’ha passat de ser un club de reunió i entreteniment col·lectiu a un espai per anar a fer l’activitat desitjada. Potser a les noves generacions els agrada de fer coses en llocs diferents i escullen les millors opcions per a ells, sense situar-se en un punt concret. Potser les noves necessitats de les famílies fan que els avis tinguin més obligacions que els de 15 o 20 anys enrere. Les hipoteques que els fills i filles han de pagar mensualment obliguen les parelles a treballar tots dos. I el néts amb qui van? Pagar un/a cangur és car. Val més fer servir els avis. Sobretot a les àvies. Potser... no és res de tot això!
En tot cas els socis i sòcies del club Caixa Catalunya hem de considerar l’esforç que l’Obra Social ha efectuat i agrair les atencions que sempre ens han tingut..He procurat col·laborar, en la mesura de les meves possibilitats, per ajudar amb més o menys encert. a les persones responsables en cada moment.
Personalment he d’agrair al club que el mes de març del 2002, la persona aleshores responsable, em designés, juntament amb en Paco Ullastre, com el seu representant en el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, ja que gràcies a aquest fet l’any 2005 el Consell Comarcal de l’Alt Empordà em va proposar per representar la comarca en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, cosa que ha fet que entrés de ple en aquest gran món que són les organitzacions de suport a les persones grans i conegués gent important que treballa i lluita per millorar les condicions de vida de les persones grans més desvalgudes, cosa que em satisfà totalment.
És per aquest motiu que encara que jo em preocupi de totes les entitats de gent gran comarcals em consideraré lligat al Club Caixa Catalunya, i ajudaré sempre que pugui.
Es cèlebre la frase de l’expresident assassinat dels EUA John Fitzgerald Kennedy de que “els nord-americans hauríem de pensar més que podem fer per Amèrica, en lloc de pensar que és el que Amèrica pot fer per nosaltres”. Potser seria bo que els socis i sòcies pensessin també que poden fer pel club en lloc de pensar que és el que el club pot fer per a ells/elles.. Es a dir, col·laborar de forma còmoda i en la mesura del seu temps i disposició personal.
Martí Carreras i Ginjaume
Soci número 1325
He de començar dient que vaig ingressar-hi el mes de juny de l’any 1996, amb el número de soci 1325, i que, per tant, no vaig poder viure els primers deu anys. Tinc referències que als començaments hi va haver un grup de socis, entre ells en Joaquim Rosa, que van fer innombrables activitats lúdiques i culturals i viatges per tot Espanya. Per aquest motiu se li va dedicar un merescut homenatge el dia 25 de setembre del 2003, al qual va assistir acompanyat de la seva esposa Joana. No m’atreveixo a esmentar ningú més per por d’oblidar-me d’algú. Si he citat el Sr. Rosa és perquè va ser un cas excepcional i pràcticament irrepetible.
Recordo molt bé que quan vaig començar a freqüentar el club vaig trobar que hi havia persones conegudes de Figueres, però que la majoria tenien en comú que eren persones que havien tingut negoci propi, és a dir, autònoms. Aquesta circumstància ha anat variant amb el pas dels anys i de ben segur que si ara féssim un recompte en trobaríem més, que havien treballat per compte d’altres, com a assalariats. Per aquest motiu el club ha estat considerat per algunes persones com el dels “rics”, dit, penso jo, sense ànim pejoratiu, sinó per significar que el freqüentaven persones amb més alt poder adquisitiu, donada la seva procedència laboral. Ja sabem ara que l’import de les pensions dels autònoms es a l’actualitat i de mitjana per sota de les dels altres treballadors.
Penso que el que més ha canviat és l’ús que es fa de les instal·lacions. Recordo que els balls, quasi sempre els dijous a la tarda, eren plens a vessar de gent. Normalment entre 150 i 170 persones i en dies extres, com ara Carnaval, el ball del Fanalet, el de Nadal, etc. es podien arribar fàcilment a més de 200 persones. Actualment desconec el promig, però penso que no arriba a les 100 persones. Les noves generacions tenen i demanen altres necessitats. També el tema dels viatges ha variat considerablement. Abans hi havia aglomeracions. Ara, amb la nova política de fer només viatges culturals d’un dia, l’efervescència no existeix. També el fet que existeixi l’Imserso, que ha popularitzat les sortides col·lectives, ha fet baixar el llistó de les demandes per viatjar.
En canvi han augmentat considerablement les persones que van al club a fer activitats de tota mena, que com sabem ajuden a mantenir en forma el cos i la ment i a retardar considerablement l’arribada de la temuda dependència.
Les reformes fetes l’any 2007 i que fan que ara el club tingui una distribució totalment diferent, també han ajudat als canvis. Ha desaparegut la biblioteca i al seu lloc s`hi ha posat una magnifica aula d’informàtica. És el signe dels temps i trobo que està bé A més la biblioteca servia per guardar-hi llibres, però rarament hi havia vist que ningú anés a consultar quelcom. Potser alguna vegada un diccionari per comprovar l’ortografia d’algun mot. Avui dia, ja tenim sant Google que ens soluciona els problemes. La cuina també penso que és un molt bon element, innovador i a l’alçada dels temps moderns. La renovació ha provocat que desaparegui l’escenari que servia per actuacions musicals i de teatre. En canvi s’ha guanyat una magnífica sala d’activitats. Penso que hem passat d’un club de divertiment a un espai modern i adequat a les demandes de les noves generacions.
També els costums per anar al club a jugar a les cartes, al dòmino, al billar, han variat considerablement. No és comparable el nombre de persones que hi acudien diàriament amb els que ara el freqüenten.
Tal com diu encertadament la Dolors Roig s’ha passat de ser un club de reunió i entreteniment col·lectiu a un espai per anar a fer l’activitat desitjada. Potser a les noves generacions els agrada de fer coses en llocs diferents i escullen les millors opcions per a ells, sense situar-se en un punt concret. Potser les noves necessitats de les famílies fan que els avis tinguin més obligacions que els de 15 o 20 anys enrere. Les hipoteques que els fills i filles han de pagar mensualment obliguen les parelles a treballar tots dos. I el néts amb qui van? Pagar un/a cangur és car. Val més fer servir els avis. Sobretot a les àvies. Potser... no és res de tot això!
En tot cas els socis i sòcies del club Caixa Catalunya hem de considerar l’esforç que l’Obra Social ha efectuat i agrair les atencions que sempre ens han tingut..He procurat col·laborar, en la mesura de les meves possibilitats, per ajudar amb més o menys encert. a les persones responsables en cada moment.
Personalment he d’agrair al club que el mes de març del 2002, la persona aleshores responsable, em designés, juntament amb en Paco Ullastre, com el seu representant en el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, ja que gràcies a aquest fet l’any 2005 el Consell Comarcal de l’Alt Empordà em va proposar per representar la comarca en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, cosa que ha fet que entrés de ple en aquest gran món que són les organitzacions de suport a les persones grans i conegués gent important que treballa i lluita per millorar les condicions de vida de les persones grans més desvalgudes, cosa que em satisfà totalment.
És per aquest motiu que encara que jo em preocupi de totes les entitats de gent gran comarcals em consideraré lligat al Club Caixa Catalunya, i ajudaré sempre que pugui.
Es cèlebre la frase de l’expresident assassinat dels EUA John Fitzgerald Kennedy de que “els nord-americans hauríem de pensar més que podem fer per Amèrica, en lloc de pensar que és el que Amèrica pot fer per nosaltres”. Potser seria bo que els socis i sòcies pensessin també que poden fer pel club en lloc de pensar que és el que el club pot fer per a ells/elles.. Es a dir, col·laborar de forma còmoda i en la mesura del seu temps i disposició personal.
Martí Carreras i Ginjaume
Soci número 1325
dimarts, 6 d’abril del 2010
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI (Pubilcat al setmanari l'Empordà el 6 d'abril de 2010)
DONES DIRIGENTS
En el primer article d’aquesta sèrie publicat en aquest setmanari el mes de setembre del 2004 (gairebé sis anys, com passa el temps) deia que en el transcurs del segle XXI ocorrerien dues coses inèdites. La definitiva reivindicació del gènere femení i la implicació en el conjunt de la societat de les persones grans.
Han passat, en números rodons, dos mil dies. Si ara comptéssim les dones que en tots els camps estan en àrees de decisió quedaríem parats. I això es una bona cosa. No sé com hem pogut passar tants anys no aprofitant més del 50% de les persones.
Sense anar més lluny, mirem a cosa nostra. En la darrera exhibició que ens va oferir el Casal de la Gent Gran al Teatre Jardí de la nostra ciutat, crec que era el mes de novembre, els parlaments de les autoritats van ser fets per quatre dones. A saber: la presidenta de l’Associació de la Gent Gran del Casal, la Sra. Encarna Pla; la regidora de l’Àrea de Servei d’Atenció a les Persones de l’Ajuntament, la Sra. Maria Antònia Bonany; la presidenta del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, la Sra. Consol Cantenys i la directora territorial del Departament de Governació i Administracions Públiques a Girona, la Sra. Mireia Mata. Si mirem el 2004 veurem que els mateixos càrrecs estaven ocupats per homes, el Sr.Yècora, el Sr.Quiroga, el Sr.Cabezas i el Sr.Martinoy, respectivament.
Més encara, també a casa nostra. La responsable del Casal de la Gent Gran és des de fa anys la Sra. Míriam Lladós; la presidenta del Casino Menestral és la Sra. Marta Subirós, la presidenta de la Colla Dolça Tardor, és la Sra. Rosa Maria Malé; la directora de la Fundació Salut Empordà (Hospital de Figueres) és la Sra. Margarida Bou, que va reemplaçar al Dr.Gómez; la directora de l’Oficina d’Acció Ciutadana de l’Alt Empordà, de la Generalitat a Figueres, és la Sra. Dolors Pujolràs.
A Girona, la directora territorial del Departament de Salut és la Sra. Marta Pedrerol, que va substituir al Dr. Cordón. La presidenta provincial de la Creu Roja a Girona és la Sra. Roser Llevat. El Departament de Salut de la Generalitat està dirigit per la Consellera, la honorable Sra. Marina Geli. Els càrrecs importants del Departament d’Acció Social i Ciutadania també son femenins: consellera: honorable Sra. Carme Capdevila; secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania, Sra. Carme Porta; secretaria del Consell de la Gent Gran de Catalunya i responsable de l’Oficina de Gent Gran Activa, Sra. Carme Canela. En el món de la Judicatura els càrrecs importants també són femenins: Consellera honorable Sra. Montserrat Tura, presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Sra. Mª Eugenia Alegret; Fiscal en Cap del mateix tribunal, la figuerenca Sra. Teresa Compte.
Un darrer detall. Òmnium Cultural va elegir el passat 20 de març, la seva primera presidenta en cinquanta anys, la Sra. Muriel Casals, al deixar el càrrec el Sr. Jordi Porta.
A nivell estatal només anomenaré pel seu significat polític a la Vicepresidenta del Govern la Sra. Mª Teresa Fernàndez de la Vega i la Ministra de Defensa la Sra. Carme Chacón, a més de moltes altres ministres i càrrecs importants. I així podríem anar seguint.
Demano disculpes per les probables omissions de senyores que dirigeixen altres institucions públiques i privades. No he pretès fer una llista exhaustiva, sinó demostrar que el gènere femení està en el lloc que mereix, i que cada fornada guanya un pa. Ja era hora, i que continuï pel bé de la societat en general. S’ho tenen ben guanyat.
Però tot això ha d’anar lligat amb la compatibilització familiar. Hi ha d’haver temps per fer-ho tot. Especialment quan els fills són petits, és, si no imprescindible, sí molt necessari estar per ells. I les polítiques laborals hi han d’ajudar, A la totalitat dels països europeus existeix la baixa maternal/paternal remunerada, cosa que no passa als Estats Units d’Amèrica. Per cert, vaig llegir fa uns mesos que la cèlebre escriptora sueca Asa Larsson (res a veure amb Stieg Larsson, també suec i autor de la trilogia Milenium), autora, entre d’altres, de les novel·les Aurora Boreal i Sang vessada va començar a escriure aprofitant la baixa laboral pel seu primer fill i posteriorment va deixar el seu treball d’advocada especialitzada en temes fiscals, per dedicar-se de ple a l’escriptura. D’això se’n diu aprofitar el temps!
Les darreres estadístiques ens indiquen que la taxa d’ocupació de les dones a Espanya ha passat els darrers deu anys del 34 al 55%, és a dir hi ha hagut un augment de més del 60% i que tant a Amèrica com a Europa les dones cobren menys en iguals condicions i que també ocupen llocs menys remunerats. Sembla que el motiu és la tendència a abandonar el mercat laboral o reduir l’horari per treballar a temps parcial quan arriben els fills.
La progressió del sexe femení al mercat laboral no té aturador. A Europa, el nostre món, el 60% de llicenciats universitaris son dones. I la quantitat farà que surti la qualitat. I que els casos de la Hilari Clinton, secretària d’Estat dels EUA i l’Angela Merkel, cancellera d’Alemanya no siguin esporàdics, sinó cada dia més freqüents.
Potser una de les excepcions siguin els sindicats. Aquests encara estan majoritàriament governats per homes. Però això pot canviar d’un moment a l’altre. Com es diu: no es poden posar portes al camp!
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
En el primer article d’aquesta sèrie publicat en aquest setmanari el mes de setembre del 2004 (gairebé sis anys, com passa el temps) deia que en el transcurs del segle XXI ocorrerien dues coses inèdites. La definitiva reivindicació del gènere femení i la implicació en el conjunt de la societat de les persones grans.
Han passat, en números rodons, dos mil dies. Si ara comptéssim les dones que en tots els camps estan en àrees de decisió quedaríem parats. I això es una bona cosa. No sé com hem pogut passar tants anys no aprofitant més del 50% de les persones.
Sense anar més lluny, mirem a cosa nostra. En la darrera exhibició que ens va oferir el Casal de la Gent Gran al Teatre Jardí de la nostra ciutat, crec que era el mes de novembre, els parlaments de les autoritats van ser fets per quatre dones. A saber: la presidenta de l’Associació de la Gent Gran del Casal, la Sra. Encarna Pla; la regidora de l’Àrea de Servei d’Atenció a les Persones de l’Ajuntament, la Sra. Maria Antònia Bonany; la presidenta del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, la Sra. Consol Cantenys i la directora territorial del Departament de Governació i Administracions Públiques a Girona, la Sra. Mireia Mata. Si mirem el 2004 veurem que els mateixos càrrecs estaven ocupats per homes, el Sr.Yècora, el Sr.Quiroga, el Sr.Cabezas i el Sr.Martinoy, respectivament.
Més encara, també a casa nostra. La responsable del Casal de la Gent Gran és des de fa anys la Sra. Míriam Lladós; la presidenta del Casino Menestral és la Sra. Marta Subirós, la presidenta de la Colla Dolça Tardor, és la Sra. Rosa Maria Malé; la directora de la Fundació Salut Empordà (Hospital de Figueres) és la Sra. Margarida Bou, que va reemplaçar al Dr.Gómez; la directora de l’Oficina d’Acció Ciutadana de l’Alt Empordà, de la Generalitat a Figueres, és la Sra. Dolors Pujolràs.
A Girona, la directora territorial del Departament de Salut és la Sra. Marta Pedrerol, que va substituir al Dr. Cordón. La presidenta provincial de la Creu Roja a Girona és la Sra. Roser Llevat. El Departament de Salut de la Generalitat està dirigit per la Consellera, la honorable Sra. Marina Geli. Els càrrecs importants del Departament d’Acció Social i Ciutadania també son femenins: consellera: honorable Sra. Carme Capdevila; secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania, Sra. Carme Porta; secretaria del Consell de la Gent Gran de Catalunya i responsable de l’Oficina de Gent Gran Activa, Sra. Carme Canela. En el món de la Judicatura els càrrecs importants també són femenins: Consellera honorable Sra. Montserrat Tura, presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Sra. Mª Eugenia Alegret; Fiscal en Cap del mateix tribunal, la figuerenca Sra. Teresa Compte.
Un darrer detall. Òmnium Cultural va elegir el passat 20 de març, la seva primera presidenta en cinquanta anys, la Sra. Muriel Casals, al deixar el càrrec el Sr. Jordi Porta.
A nivell estatal només anomenaré pel seu significat polític a la Vicepresidenta del Govern la Sra. Mª Teresa Fernàndez de la Vega i la Ministra de Defensa la Sra. Carme Chacón, a més de moltes altres ministres i càrrecs importants. I així podríem anar seguint.
Demano disculpes per les probables omissions de senyores que dirigeixen altres institucions públiques i privades. No he pretès fer una llista exhaustiva, sinó demostrar que el gènere femení està en el lloc que mereix, i que cada fornada guanya un pa. Ja era hora, i que continuï pel bé de la societat en general. S’ho tenen ben guanyat.
Però tot això ha d’anar lligat amb la compatibilització familiar. Hi ha d’haver temps per fer-ho tot. Especialment quan els fills són petits, és, si no imprescindible, sí molt necessari estar per ells. I les polítiques laborals hi han d’ajudar, A la totalitat dels països europeus existeix la baixa maternal/paternal remunerada, cosa que no passa als Estats Units d’Amèrica. Per cert, vaig llegir fa uns mesos que la cèlebre escriptora sueca Asa Larsson (res a veure amb Stieg Larsson, també suec i autor de la trilogia Milenium), autora, entre d’altres, de les novel·les Aurora Boreal i Sang vessada va començar a escriure aprofitant la baixa laboral pel seu primer fill i posteriorment va deixar el seu treball d’advocada especialitzada en temes fiscals, per dedicar-se de ple a l’escriptura. D’això se’n diu aprofitar el temps!
Les darreres estadístiques ens indiquen que la taxa d’ocupació de les dones a Espanya ha passat els darrers deu anys del 34 al 55%, és a dir hi ha hagut un augment de més del 60% i que tant a Amèrica com a Europa les dones cobren menys en iguals condicions i que també ocupen llocs menys remunerats. Sembla que el motiu és la tendència a abandonar el mercat laboral o reduir l’horari per treballar a temps parcial quan arriben els fills.
La progressió del sexe femení al mercat laboral no té aturador. A Europa, el nostre món, el 60% de llicenciats universitaris son dones. I la quantitat farà que surti la qualitat. I que els casos de la Hilari Clinton, secretària d’Estat dels EUA i l’Angela Merkel, cancellera d’Alemanya no siguin esporàdics, sinó cada dia més freqüents.
Potser una de les excepcions siguin els sindicats. Aquests encara estan majoritàriament governats per homes. Però això pot canviar d’un moment a l’altre. Com es diu: no es poden posar portes al camp!
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
