65...67...69?...
Pot semblar un número de telèfon al qual manca el prefix. No ho és. Són els nombres de les diferents edats que el Govern de l’Estat ens ofereix sobre la jubilació, que actualment està establerta en el primer nombre: el 65. El segon, 67, és l’edat proposada aquest any i el tercer, el 69, és la que proposarà d’aquí uns anys el Govern de torn. Aquest o un altre de més elevat. Vés a saber.
Penso que és més important donar feina a les persones joves que no pas que a les que han treballat força anys se’ls obligui a fer-ho un parell d’anys més.
Des de mitjan gener que s’està debatent, en la comissió permanent del Pacte de Toledo, aquesta i d’altres reformes del sistema actual de pensions en un context generalitzat de forta crisi econòmica. I què és el que urgeix tant perquè es facin les reformes adequades? Doncs la por que en un temps relativament curt el sistema no pugui fer-se càrrec del pagament de les pensions a les persones jubilades, potser sobre els anys trenta de l’actual segle XXI. Més o menys d’aquí a vint o vint-i-cinc anys.
En el sistema espanyol de pensions, que està basat en el repartiment, les quotes que paguen les persones en actiu serveix per satisfer els pagaments de les persones jubilades. Durant molt anys, fins que es va explicar, la majoria estàvem convençuts que ens pagàvem durant els anys en actiu la nostra jubilació. Res menys cert. Aquest seria el sistema emprat en uns pocs països, crec que actualment només a Xile, anomenat sistema de capitalització.
Interessa ressaltar dos punts molt importants:
1.- L’imparable allargament de la vida i, per tant, d’anys en què es cobra la jubilació
2.- La precarietat de l’ocupació, que dificulta una plena cotització i, en conseqüència,
disminueix els ingressos de la Seguretat Social.
Fins aquí les coses semblen clares. Si s’han de pagar més persones durant més anys i els ingressos són menors, els números no poden lligar.
Però hi ha una altra qüestió important: Amb les cotitzacions a la Seguretat Social, no només es paguen les pensions. La caixa de la Seguretat Social suporta càrregues que haurien de ser finançades des de la fiscalitat general, tal com recomana el Pacte de Toledo de l’any 1995 i la seva revisió del 2003. Com, per exemple, les bonificacions i reduccions pel foment de l’ocupació de les persones en atur i el finançament dels complements a mínims de les pensions, que, tot plegat, va suposar una despesa d’aproximadament deu mil milions d’euros (10.000.000.000) per a l’any 2009. Xifra important que qui vulgui pot traduir a pessetes, cosa que jo no faig per por de marejar-me.
Per tant, és indubtable que alguna cosa caldrà fer. Però hem d’evitar mesures que perjudiquin al menys possible els mateixos de sempre. És a dir, els treballadors. L’anomenat Estat del Benestar consisteix també a tenir una jubilació digna i sense massa entrebancs. I no tothom pot dir-ho quan hi continuen havent pensions misèrrimes que no donen per satisfer les despeses més elementals.
Naturalment que, per alguns, sí que estem en un Estat del Benestar complet. No vull acabar aquesta petita aportació sobre el debat de les pensions sense mencionar el rebuig que provoca en tots els segments de població implicats en la lluita contra la pobresa i la marginació, veure com determinats dirigents de grans empreses financeres no dubten a apujar-se els seus emoluments i les seves primes de jubilació fins a xifres escandaloses, quan aquestes empreses han estat part implicada en l’enorme desgavell econòmic que ha desballestat el món sencer. Són les mateixes persones i institucions que quan se’ls demana opinió sobre la forma de reglamentar les jubilacions futures no dubten a afirmar que cal endurir les condicions per tenir accés a una jubilació pública, augmentant els anys de cotització i l’edat per començar a percebre-la. Segurament practiquen aquell refrany, traduït del castellà: “A Déu pregant i amb la maça atonyinant.”
Per tant, reformes sí, però amb mesura. Cal fomentar la prolongació voluntària de jubilació i aplicar estímuls reals que incentivin que l’edat mitjana de jubilació s’apropi més als 65 anys, reforçant les polítiques actives dirigides a augmentar l’ocupació de les persones treballadores de més edat, i reforçant també la protecció contra l’acomiadament d’aquestes persones i en contra de la discriminació per raó de l’edat.
En el Consell de la Gent Gran de Catalunya, persones, totes jubilades i per tant no implicades en les futures reformes, continuarem treballant per les pensions dels nostres fills i dels nostres néts És com hem fet sempre i és la nostra obligació.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dimarts, 4 de maig del 2010
dissabte, 24 d’abril del 2010
EL CLUB CAIXA CATALUNYA -Publicat a la Revista del 25é Aniversari - 23 d'abril del 2010
El dia 23 d’abril de 1985, dia de Sant Jordi, va obrir les seves portes el club patrocinat per l’Obra Social de Caixa Catalunya, encara que oficialment no va ser inaugurat per les autoritats fins el 17 de juny del mateix any, i posteriorment va ser gestionat per la Fundació Viure & Conviure de la mateixa Caixa Catalunya.. Desprès de 25 anys de vida, intentarem exposar els canvis produïts en l’utilització de les instal·lacions
He de començar dient que vaig ingressar-hi el mes de juny de l’any 1996, amb el número de soci 1325, i que, per tant, no vaig poder viure els primers deu anys. Tinc referències que als començaments hi va haver un grup de socis, entre ells en Joaquim Rosa, que van fer innombrables activitats lúdiques i culturals i viatges per tot Espanya. Per aquest motiu se li va dedicar un merescut homenatge el dia 25 de setembre del 2003, al qual va assistir acompanyat de la seva esposa Joana. No m’atreveixo a esmentar ningú més per por d’oblidar-me d’algú. Si he citat el Sr. Rosa és perquè va ser un cas excepcional i pràcticament irrepetible.
Recordo molt bé que quan vaig començar a freqüentar el club vaig trobar que hi havia persones conegudes de Figueres, però que la majoria tenien en comú que eren persones que havien tingut negoci propi, és a dir, autònoms. Aquesta circumstància ha anat variant amb el pas dels anys i de ben segur que si ara féssim un recompte en trobaríem més, que havien treballat per compte d’altres, com a assalariats. Per aquest motiu el club ha estat considerat per algunes persones com el dels “rics”, dit, penso jo, sense ànim pejoratiu, sinó per significar que el freqüentaven persones amb més alt poder adquisitiu, donada la seva procedència laboral. Ja sabem ara que l’import de les pensions dels autònoms es a l’actualitat i de mitjana per sota de les dels altres treballadors.
Penso que el que més ha canviat és l’ús que es fa de les instal·lacions. Recordo que els balls, quasi sempre els dijous a la tarda, eren plens a vessar de gent. Normalment entre 150 i 170 persones i en dies extres, com ara Carnaval, el ball del Fanalet, el de Nadal, etc. es podien arribar fàcilment a més de 200 persones. Actualment desconec el promig, però penso que no arriba a les 100 persones. Les noves generacions tenen i demanen altres necessitats. També el tema dels viatges ha variat considerablement. Abans hi havia aglomeracions. Ara, amb la nova política de fer només viatges culturals d’un dia, l’efervescència no existeix. També el fet que existeixi l’Imserso, que ha popularitzat les sortides col·lectives, ha fet baixar el llistó de les demandes per viatjar.
En canvi han augmentat considerablement les persones que van al club a fer activitats de tota mena, que com sabem ajuden a mantenir en forma el cos i la ment i a retardar considerablement l’arribada de la temuda dependència.
Les reformes fetes l’any 2007 i que fan que ara el club tingui una distribució totalment diferent, també han ajudat als canvis. Ha desaparegut la biblioteca i al seu lloc s`hi ha posat una magnifica aula d’informàtica. És el signe dels temps i trobo que està bé A més la biblioteca servia per guardar-hi llibres, però rarament hi havia vist que ningú anés a consultar quelcom. Potser alguna vegada un diccionari per comprovar l’ortografia d’algun mot. Avui dia, ja tenim sant Google que ens soluciona els problemes. La cuina també penso que és un molt bon element, innovador i a l’alçada dels temps moderns. La renovació ha provocat que desaparegui l’escenari que servia per actuacions musicals i de teatre. En canvi s’ha guanyat una magnífica sala d’activitats. Penso que hem passat d’un club de divertiment a un espai modern i adequat a les demandes de les noves generacions.
També els costums per anar al club a jugar a les cartes, al dòmino, al billar, han variat considerablement. No és comparable el nombre de persones que hi acudien diàriament amb els que ara el freqüenten.
Tal com diu encertadament la Dolors Roig s’ha passat de ser un club de reunió i entreteniment col·lectiu a un espai per anar a fer l’activitat desitjada. Potser a les noves generacions els agrada de fer coses en llocs diferents i escullen les millors opcions per a ells, sense situar-se en un punt concret. Potser les noves necessitats de les famílies fan que els avis tinguin més obligacions que els de 15 o 20 anys enrere. Les hipoteques que els fills i filles han de pagar mensualment obliguen les parelles a treballar tots dos. I el néts amb qui van? Pagar un/a cangur és car. Val més fer servir els avis. Sobretot a les àvies. Potser... no és res de tot això!
En tot cas els socis i sòcies del club Caixa Catalunya hem de considerar l’esforç que l’Obra Social ha efectuat i agrair les atencions que sempre ens han tingut..He procurat col·laborar, en la mesura de les meves possibilitats, per ajudar amb més o menys encert. a les persones responsables en cada moment.
Personalment he d’agrair al club que el mes de març del 2002, la persona aleshores responsable, em designés, juntament amb en Paco Ullastre, com el seu representant en el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, ja que gràcies a aquest fet l’any 2005 el Consell Comarcal de l’Alt Empordà em va proposar per representar la comarca en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, cosa que ha fet que entrés de ple en aquest gran món que són les organitzacions de suport a les persones grans i conegués gent important que treballa i lluita per millorar les condicions de vida de les persones grans més desvalgudes, cosa que em satisfà totalment.
És per aquest motiu que encara que jo em preocupi de totes les entitats de gent gran comarcals em consideraré lligat al Club Caixa Catalunya, i ajudaré sempre que pugui.
Es cèlebre la frase de l’expresident assassinat dels EUA John Fitzgerald Kennedy de que “els nord-americans hauríem de pensar més que podem fer per Amèrica, en lloc de pensar que és el que Amèrica pot fer per nosaltres”. Potser seria bo que els socis i sòcies pensessin també que poden fer pel club en lloc de pensar que és el que el club pot fer per a ells/elles.. Es a dir, col·laborar de forma còmoda i en la mesura del seu temps i disposició personal.
Martí Carreras i Ginjaume
Soci número 1325
He de començar dient que vaig ingressar-hi el mes de juny de l’any 1996, amb el número de soci 1325, i que, per tant, no vaig poder viure els primers deu anys. Tinc referències que als començaments hi va haver un grup de socis, entre ells en Joaquim Rosa, que van fer innombrables activitats lúdiques i culturals i viatges per tot Espanya. Per aquest motiu se li va dedicar un merescut homenatge el dia 25 de setembre del 2003, al qual va assistir acompanyat de la seva esposa Joana. No m’atreveixo a esmentar ningú més per por d’oblidar-me d’algú. Si he citat el Sr. Rosa és perquè va ser un cas excepcional i pràcticament irrepetible.
Recordo molt bé que quan vaig començar a freqüentar el club vaig trobar que hi havia persones conegudes de Figueres, però que la majoria tenien en comú que eren persones que havien tingut negoci propi, és a dir, autònoms. Aquesta circumstància ha anat variant amb el pas dels anys i de ben segur que si ara féssim un recompte en trobaríem més, que havien treballat per compte d’altres, com a assalariats. Per aquest motiu el club ha estat considerat per algunes persones com el dels “rics”, dit, penso jo, sense ànim pejoratiu, sinó per significar que el freqüentaven persones amb més alt poder adquisitiu, donada la seva procedència laboral. Ja sabem ara que l’import de les pensions dels autònoms es a l’actualitat i de mitjana per sota de les dels altres treballadors.
Penso que el que més ha canviat és l’ús que es fa de les instal·lacions. Recordo que els balls, quasi sempre els dijous a la tarda, eren plens a vessar de gent. Normalment entre 150 i 170 persones i en dies extres, com ara Carnaval, el ball del Fanalet, el de Nadal, etc. es podien arribar fàcilment a més de 200 persones. Actualment desconec el promig, però penso que no arriba a les 100 persones. Les noves generacions tenen i demanen altres necessitats. També el tema dels viatges ha variat considerablement. Abans hi havia aglomeracions. Ara, amb la nova política de fer només viatges culturals d’un dia, l’efervescència no existeix. També el fet que existeixi l’Imserso, que ha popularitzat les sortides col·lectives, ha fet baixar el llistó de les demandes per viatjar.
En canvi han augmentat considerablement les persones que van al club a fer activitats de tota mena, que com sabem ajuden a mantenir en forma el cos i la ment i a retardar considerablement l’arribada de la temuda dependència.
Les reformes fetes l’any 2007 i que fan que ara el club tingui una distribució totalment diferent, també han ajudat als canvis. Ha desaparegut la biblioteca i al seu lloc s`hi ha posat una magnifica aula d’informàtica. És el signe dels temps i trobo que està bé A més la biblioteca servia per guardar-hi llibres, però rarament hi havia vist que ningú anés a consultar quelcom. Potser alguna vegada un diccionari per comprovar l’ortografia d’algun mot. Avui dia, ja tenim sant Google que ens soluciona els problemes. La cuina també penso que és un molt bon element, innovador i a l’alçada dels temps moderns. La renovació ha provocat que desaparegui l’escenari que servia per actuacions musicals i de teatre. En canvi s’ha guanyat una magnífica sala d’activitats. Penso que hem passat d’un club de divertiment a un espai modern i adequat a les demandes de les noves generacions.
També els costums per anar al club a jugar a les cartes, al dòmino, al billar, han variat considerablement. No és comparable el nombre de persones que hi acudien diàriament amb els que ara el freqüenten.
Tal com diu encertadament la Dolors Roig s’ha passat de ser un club de reunió i entreteniment col·lectiu a un espai per anar a fer l’activitat desitjada. Potser a les noves generacions els agrada de fer coses en llocs diferents i escullen les millors opcions per a ells, sense situar-se en un punt concret. Potser les noves necessitats de les famílies fan que els avis tinguin més obligacions que els de 15 o 20 anys enrere. Les hipoteques que els fills i filles han de pagar mensualment obliguen les parelles a treballar tots dos. I el néts amb qui van? Pagar un/a cangur és car. Val més fer servir els avis. Sobretot a les àvies. Potser... no és res de tot això!
En tot cas els socis i sòcies del club Caixa Catalunya hem de considerar l’esforç que l’Obra Social ha efectuat i agrair les atencions que sempre ens han tingut..He procurat col·laborar, en la mesura de les meves possibilitats, per ajudar amb més o menys encert. a les persones responsables en cada moment.
Personalment he d’agrair al club que el mes de març del 2002, la persona aleshores responsable, em designés, juntament amb en Paco Ullastre, com el seu representant en el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, ja que gràcies a aquest fet l’any 2005 el Consell Comarcal de l’Alt Empordà em va proposar per representar la comarca en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, cosa que ha fet que entrés de ple en aquest gran món que són les organitzacions de suport a les persones grans i conegués gent important que treballa i lluita per millorar les condicions de vida de les persones grans més desvalgudes, cosa que em satisfà totalment.
És per aquest motiu que encara que jo em preocupi de totes les entitats de gent gran comarcals em consideraré lligat al Club Caixa Catalunya, i ajudaré sempre que pugui.
Es cèlebre la frase de l’expresident assassinat dels EUA John Fitzgerald Kennedy de que “els nord-americans hauríem de pensar més que podem fer per Amèrica, en lloc de pensar que és el que Amèrica pot fer per nosaltres”. Potser seria bo que els socis i sòcies pensessin també que poden fer pel club en lloc de pensar que és el que el club pot fer per a ells/elles.. Es a dir, col·laborar de forma còmoda i en la mesura del seu temps i disposició personal.
Martí Carreras i Ginjaume
Soci número 1325
dimarts, 6 d’abril del 2010
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI (Pubilcat al setmanari l'Empordà el 6 d'abril de 2010)
DONES DIRIGENTS
En el primer article d’aquesta sèrie publicat en aquest setmanari el mes de setembre del 2004 (gairebé sis anys, com passa el temps) deia que en el transcurs del segle XXI ocorrerien dues coses inèdites. La definitiva reivindicació del gènere femení i la implicació en el conjunt de la societat de les persones grans.
Han passat, en números rodons, dos mil dies. Si ara comptéssim les dones que en tots els camps estan en àrees de decisió quedaríem parats. I això es una bona cosa. No sé com hem pogut passar tants anys no aprofitant més del 50% de les persones.
Sense anar més lluny, mirem a cosa nostra. En la darrera exhibició que ens va oferir el Casal de la Gent Gran al Teatre Jardí de la nostra ciutat, crec que era el mes de novembre, els parlaments de les autoritats van ser fets per quatre dones. A saber: la presidenta de l’Associació de la Gent Gran del Casal, la Sra. Encarna Pla; la regidora de l’Àrea de Servei d’Atenció a les Persones de l’Ajuntament, la Sra. Maria Antònia Bonany; la presidenta del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, la Sra. Consol Cantenys i la directora territorial del Departament de Governació i Administracions Públiques a Girona, la Sra. Mireia Mata. Si mirem el 2004 veurem que els mateixos càrrecs estaven ocupats per homes, el Sr.Yècora, el Sr.Quiroga, el Sr.Cabezas i el Sr.Martinoy, respectivament.
Més encara, també a casa nostra. La responsable del Casal de la Gent Gran és des de fa anys la Sra. Míriam Lladós; la presidenta del Casino Menestral és la Sra. Marta Subirós, la presidenta de la Colla Dolça Tardor, és la Sra. Rosa Maria Malé; la directora de la Fundació Salut Empordà (Hospital de Figueres) és la Sra. Margarida Bou, que va reemplaçar al Dr.Gómez; la directora de l’Oficina d’Acció Ciutadana de l’Alt Empordà, de la Generalitat a Figueres, és la Sra. Dolors Pujolràs.
A Girona, la directora territorial del Departament de Salut és la Sra. Marta Pedrerol, que va substituir al Dr. Cordón. La presidenta provincial de la Creu Roja a Girona és la Sra. Roser Llevat. El Departament de Salut de la Generalitat està dirigit per la Consellera, la honorable Sra. Marina Geli. Els càrrecs importants del Departament d’Acció Social i Ciutadania també son femenins: consellera: honorable Sra. Carme Capdevila; secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania, Sra. Carme Porta; secretaria del Consell de la Gent Gran de Catalunya i responsable de l’Oficina de Gent Gran Activa, Sra. Carme Canela. En el món de la Judicatura els càrrecs importants també són femenins: Consellera honorable Sra. Montserrat Tura, presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Sra. Mª Eugenia Alegret; Fiscal en Cap del mateix tribunal, la figuerenca Sra. Teresa Compte.
Un darrer detall. Òmnium Cultural va elegir el passat 20 de març, la seva primera presidenta en cinquanta anys, la Sra. Muriel Casals, al deixar el càrrec el Sr. Jordi Porta.
A nivell estatal només anomenaré pel seu significat polític a la Vicepresidenta del Govern la Sra. Mª Teresa Fernàndez de la Vega i la Ministra de Defensa la Sra. Carme Chacón, a més de moltes altres ministres i càrrecs importants. I així podríem anar seguint.
Demano disculpes per les probables omissions de senyores que dirigeixen altres institucions públiques i privades. No he pretès fer una llista exhaustiva, sinó demostrar que el gènere femení està en el lloc que mereix, i que cada fornada guanya un pa. Ja era hora, i que continuï pel bé de la societat en general. S’ho tenen ben guanyat.
Però tot això ha d’anar lligat amb la compatibilització familiar. Hi ha d’haver temps per fer-ho tot. Especialment quan els fills són petits, és, si no imprescindible, sí molt necessari estar per ells. I les polítiques laborals hi han d’ajudar, A la totalitat dels països europeus existeix la baixa maternal/paternal remunerada, cosa que no passa als Estats Units d’Amèrica. Per cert, vaig llegir fa uns mesos que la cèlebre escriptora sueca Asa Larsson (res a veure amb Stieg Larsson, també suec i autor de la trilogia Milenium), autora, entre d’altres, de les novel·les Aurora Boreal i Sang vessada va començar a escriure aprofitant la baixa laboral pel seu primer fill i posteriorment va deixar el seu treball d’advocada especialitzada en temes fiscals, per dedicar-se de ple a l’escriptura. D’això se’n diu aprofitar el temps!
Les darreres estadístiques ens indiquen que la taxa d’ocupació de les dones a Espanya ha passat els darrers deu anys del 34 al 55%, és a dir hi ha hagut un augment de més del 60% i que tant a Amèrica com a Europa les dones cobren menys en iguals condicions i que també ocupen llocs menys remunerats. Sembla que el motiu és la tendència a abandonar el mercat laboral o reduir l’horari per treballar a temps parcial quan arriben els fills.
La progressió del sexe femení al mercat laboral no té aturador. A Europa, el nostre món, el 60% de llicenciats universitaris son dones. I la quantitat farà que surti la qualitat. I que els casos de la Hilari Clinton, secretària d’Estat dels EUA i l’Angela Merkel, cancellera d’Alemanya no siguin esporàdics, sinó cada dia més freqüents.
Potser una de les excepcions siguin els sindicats. Aquests encara estan majoritàriament governats per homes. Però això pot canviar d’un moment a l’altre. Com es diu: no es poden posar portes al camp!
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
En el primer article d’aquesta sèrie publicat en aquest setmanari el mes de setembre del 2004 (gairebé sis anys, com passa el temps) deia que en el transcurs del segle XXI ocorrerien dues coses inèdites. La definitiva reivindicació del gènere femení i la implicació en el conjunt de la societat de les persones grans.
Han passat, en números rodons, dos mil dies. Si ara comptéssim les dones que en tots els camps estan en àrees de decisió quedaríem parats. I això es una bona cosa. No sé com hem pogut passar tants anys no aprofitant més del 50% de les persones.
Sense anar més lluny, mirem a cosa nostra. En la darrera exhibició que ens va oferir el Casal de la Gent Gran al Teatre Jardí de la nostra ciutat, crec que era el mes de novembre, els parlaments de les autoritats van ser fets per quatre dones. A saber: la presidenta de l’Associació de la Gent Gran del Casal, la Sra. Encarna Pla; la regidora de l’Àrea de Servei d’Atenció a les Persones de l’Ajuntament, la Sra. Maria Antònia Bonany; la presidenta del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, la Sra. Consol Cantenys i la directora territorial del Departament de Governació i Administracions Públiques a Girona, la Sra. Mireia Mata. Si mirem el 2004 veurem que els mateixos càrrecs estaven ocupats per homes, el Sr.Yècora, el Sr.Quiroga, el Sr.Cabezas i el Sr.Martinoy, respectivament.
Més encara, també a casa nostra. La responsable del Casal de la Gent Gran és des de fa anys la Sra. Míriam Lladós; la presidenta del Casino Menestral és la Sra. Marta Subirós, la presidenta de la Colla Dolça Tardor, és la Sra. Rosa Maria Malé; la directora de la Fundació Salut Empordà (Hospital de Figueres) és la Sra. Margarida Bou, que va reemplaçar al Dr.Gómez; la directora de l’Oficina d’Acció Ciutadana de l’Alt Empordà, de la Generalitat a Figueres, és la Sra. Dolors Pujolràs.
A Girona, la directora territorial del Departament de Salut és la Sra. Marta Pedrerol, que va substituir al Dr. Cordón. La presidenta provincial de la Creu Roja a Girona és la Sra. Roser Llevat. El Departament de Salut de la Generalitat està dirigit per la Consellera, la honorable Sra. Marina Geli. Els càrrecs importants del Departament d’Acció Social i Ciutadania també son femenins: consellera: honorable Sra. Carme Capdevila; secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania, Sra. Carme Porta; secretaria del Consell de la Gent Gran de Catalunya i responsable de l’Oficina de Gent Gran Activa, Sra. Carme Canela. En el món de la Judicatura els càrrecs importants també són femenins: Consellera honorable Sra. Montserrat Tura, presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Sra. Mª Eugenia Alegret; Fiscal en Cap del mateix tribunal, la figuerenca Sra. Teresa Compte.
Un darrer detall. Òmnium Cultural va elegir el passat 20 de març, la seva primera presidenta en cinquanta anys, la Sra. Muriel Casals, al deixar el càrrec el Sr. Jordi Porta.
A nivell estatal només anomenaré pel seu significat polític a la Vicepresidenta del Govern la Sra. Mª Teresa Fernàndez de la Vega i la Ministra de Defensa la Sra. Carme Chacón, a més de moltes altres ministres i càrrecs importants. I així podríem anar seguint.
Demano disculpes per les probables omissions de senyores que dirigeixen altres institucions públiques i privades. No he pretès fer una llista exhaustiva, sinó demostrar que el gènere femení està en el lloc que mereix, i que cada fornada guanya un pa. Ja era hora, i que continuï pel bé de la societat en general. S’ho tenen ben guanyat.
Però tot això ha d’anar lligat amb la compatibilització familiar. Hi ha d’haver temps per fer-ho tot. Especialment quan els fills són petits, és, si no imprescindible, sí molt necessari estar per ells. I les polítiques laborals hi han d’ajudar, A la totalitat dels països europeus existeix la baixa maternal/paternal remunerada, cosa que no passa als Estats Units d’Amèrica. Per cert, vaig llegir fa uns mesos que la cèlebre escriptora sueca Asa Larsson (res a veure amb Stieg Larsson, també suec i autor de la trilogia Milenium), autora, entre d’altres, de les novel·les Aurora Boreal i Sang vessada va començar a escriure aprofitant la baixa laboral pel seu primer fill i posteriorment va deixar el seu treball d’advocada especialitzada en temes fiscals, per dedicar-se de ple a l’escriptura. D’això se’n diu aprofitar el temps!
Les darreres estadístiques ens indiquen que la taxa d’ocupació de les dones a Espanya ha passat els darrers deu anys del 34 al 55%, és a dir hi ha hagut un augment de més del 60% i que tant a Amèrica com a Europa les dones cobren menys en iguals condicions i que també ocupen llocs menys remunerats. Sembla que el motiu és la tendència a abandonar el mercat laboral o reduir l’horari per treballar a temps parcial quan arriben els fills.
La progressió del sexe femení al mercat laboral no té aturador. A Europa, el nostre món, el 60% de llicenciats universitaris son dones. I la quantitat farà que surti la qualitat. I que els casos de la Hilari Clinton, secretària d’Estat dels EUA i l’Angela Merkel, cancellera d’Alemanya no siguin esporàdics, sinó cada dia més freqüents.
Potser una de les excepcions siguin els sindicats. Aquests encara estan majoritàriament governats per homes. Però això pot canviar d’un moment a l’altre. Com es diu: no es poden posar portes al camp!
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dimarts, 30 de març del 2010
GRANS AL DIA -V- Publicat a la Revista Seny i Rauxa del mes de març del 2010
Continuant amb la política de difusió que ens hem proposat la Unió de Consells Consultius de la Gent Gran de la demarcació de Girona, el passat 14 de gener va tenir lloc a la capital i concretament a l’Auditori Narcís de Carreras de “la Caixa”, una nova sessió de conferències dintre del cicle genèric “Per un futur més clar”.
En aquesta ocasió varen fer ús de la paraula, en la primera part, l’Honorable Conseller de Governació i Administracions Públiques, el Sr. Jordi Ausàs, que ens va parlar de Gent Gran, valors de present i de futur per a Catalunya, en què va elogiar l’activitat que desenvolupen les persones grans, sobretot en els Casals de Gent Gran, siguin de la Generalitat o d’altres institucions públiques o privades. Va dir que li sobtava que en determinats cercles oficials les persones jubilades siguin qualificades de “classes passives”, quan la realitat és que mai havien estat tan actives com ara.
Va finalitzar encoratjant-nos d’insistir en les nostres peticions ja que, va dir, la gent gran és mereixedora de tota l’atenció per part de la Generalitat.
Hem de dir que la Conselleria que dirigeix el Sr. Ausàs té a càrrec els equipaments dels casals i centres cívics de la Generalitat de Catalunya.
La segona part va a anar a càrrec de la Doctora Carme de Castro, metgessa de família i llicenciada en medicina medi ambiental, que va parlar de Voluntats anticipades i mort digna, tema punyent que preocupa a molta gent.
Ens va explicar amb detall els diferents passos que cal fer per arribar a formalitzar el testament vital, que a Catalunya està regulat per la Llei 21/2000 de 29 de desembre sobre els drets d’informació referent a la salut i l’autonomia del pacient, i la documentació clínica i el Decret 175/2002, de 25 de juny, pel qual es regula el Registre de voluntats anticipades.
No explicaré quins són els avantatges de tenir fet un testament vital o document de voluntats anticipades, ja que en aquest mateix número de Seny i Rauxa, la ploma molt més autoritzada que la meva de la Doctora Bonany, Regidora de Salut, entre altres responsabilitats, de l’Ajuntament de Figueres, ens en farà un compendi real.
Només diré que tenim a disposició de qui vulgui un model de document que es pot formalitzar davant de notari, o bé signat per tres testimonis, dos dels quals no han de ser familiars. Cal enviar el document al Registre General de Voluntats Anticipades de la Generalitat de Catalunya, a Barcelona, encara que no sigui imprescindible per a la seva validesa.
Només afegir que el DVA (Document de Voluntats Anticipades) es pot renovar, ampliar i revocar, deixant-lo sense efecte en qualsevol moment per la sola voluntat de la persona atorgant.
Per anar acabant, només afegir que les persones que estiguin interessades a assistir a Girona a les conferències que periòdicament organitza la Unió de Consells Consultius de la Gent Gran, ens ho faci saber deixant el seu nom i telèfon de contacte a la Consergeria del Casal, a l’oficina de l’Associació de Gent Gran o, si els va més bé, al mateix Consell Comarcal, Àrea de Benestar, carrer Nou 48, 2n., o també al Club Caixa Catalunya, abans Sant Jordi, carrer Joan Maragall, 5.
El viatge és totalment gratuït. Se surt poc abans de les nou del matí i es torna a Figueres sobre les dues de la tarda. A la mitja part de la sessió es dediquen uns deu minuts per prendre un cafè o refresc i alguna pasta.
En el proper número els parlaré de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà, constituïda l’any 2006, a la qual volem donar-hi una embranzida revitalitzadora i necessitem l’ajuda de tothom.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya..
En aquesta ocasió varen fer ús de la paraula, en la primera part, l’Honorable Conseller de Governació i Administracions Públiques, el Sr. Jordi Ausàs, que ens va parlar de Gent Gran, valors de present i de futur per a Catalunya, en què va elogiar l’activitat que desenvolupen les persones grans, sobretot en els Casals de Gent Gran, siguin de la Generalitat o d’altres institucions públiques o privades. Va dir que li sobtava que en determinats cercles oficials les persones jubilades siguin qualificades de “classes passives”, quan la realitat és que mai havien estat tan actives com ara.
Va finalitzar encoratjant-nos d’insistir en les nostres peticions ja que, va dir, la gent gran és mereixedora de tota l’atenció per part de la Generalitat.
Hem de dir que la Conselleria que dirigeix el Sr. Ausàs té a càrrec els equipaments dels casals i centres cívics de la Generalitat de Catalunya.
La segona part va a anar a càrrec de la Doctora Carme de Castro, metgessa de família i llicenciada en medicina medi ambiental, que va parlar de Voluntats anticipades i mort digna, tema punyent que preocupa a molta gent.
Ens va explicar amb detall els diferents passos que cal fer per arribar a formalitzar el testament vital, que a Catalunya està regulat per la Llei 21/2000 de 29 de desembre sobre els drets d’informació referent a la salut i l’autonomia del pacient, i la documentació clínica i el Decret 175/2002, de 25 de juny, pel qual es regula el Registre de voluntats anticipades.
No explicaré quins són els avantatges de tenir fet un testament vital o document de voluntats anticipades, ja que en aquest mateix número de Seny i Rauxa, la ploma molt més autoritzada que la meva de la Doctora Bonany, Regidora de Salut, entre altres responsabilitats, de l’Ajuntament de Figueres, ens en farà un compendi real.
Només diré que tenim a disposició de qui vulgui un model de document que es pot formalitzar davant de notari, o bé signat per tres testimonis, dos dels quals no han de ser familiars. Cal enviar el document al Registre General de Voluntats Anticipades de la Generalitat de Catalunya, a Barcelona, encara que no sigui imprescindible per a la seva validesa.
Només afegir que el DVA (Document de Voluntats Anticipades) es pot renovar, ampliar i revocar, deixant-lo sense efecte en qualsevol moment per la sola voluntat de la persona atorgant.
Per anar acabant, només afegir que les persones que estiguin interessades a assistir a Girona a les conferències que periòdicament organitza la Unió de Consells Consultius de la Gent Gran, ens ho faci saber deixant el seu nom i telèfon de contacte a la Consergeria del Casal, a l’oficina de l’Associació de Gent Gran o, si els va més bé, al mateix Consell Comarcal, Àrea de Benestar, carrer Nou 48, 2n., o també al Club Caixa Catalunya, abans Sant Jordi, carrer Joan Maragall, 5.
El viatge és totalment gratuït. Se surt poc abans de les nou del matí i es torna a Figueres sobre les dues de la tarda. A la mitja part de la sessió es dediquen uns deu minuts per prendre un cafè o refresc i alguna pasta.
En el proper número els parlaré de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà, constituïda l’any 2006, a la qual volem donar-hi una embranzida revitalitzadora i necessitem l’ajuda de tothom.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya..
dissabte, 27 de març del 2010
BATECS DEL COR (Publicat a la Revista de CORfi núm 1. Abril del 2010)
QUÈ VOL DIR SER SOCI/SÒCIA DE CORfi
Les finalitats de l’associació estan perfectament descrites en els estatuts. Com a soci fundador de CORfi recordo que des del primer moment ho vàrem tenir molt clar.
Bàsicament són aquestes dues:
Difusió dels mètodes per portar una vida amb uns hàbits saludables que evitin, en la mesura del possible, les complicacions cardíaques i procurar una ajuda moral i psicològica als malalts i familiars de persones implicades en les malalties del cor.
I això és el que fa l’associació: la difusió a través de les conferències a diverses poblacions de la comarca, la setmana del cor, edició de material publicitari, col·laboracions en campanyes sense tabac, etc.
També fan visites als malalts a l’hospital i seguiment de la seva evolució un cop han tornat a casa, procurant, mitjançant les paraules adequades, fer-los veure que la recuperació és possible, que no s’acaba el món i que ben aviat podran fer una vida normal seguint, és clar, la medicació adequada i els consells dels cardiòlegs.
Per fer aquestes tasques de manera eficient fa falta una organització que comporta unes despeses. D’aquí la necessitat de tenir com més soci/sòcies millor. Ser component d’una associació com CORfi vol dir que amb la petita contribució econòmica que fem podem ajudar i molt a la recuperació psíquica dels malalts, tornar-los els ànims i qui sap si evitar que algú pateixi la malaltia si fa cas dels consells per dur una vida cardiosaludable.
Per tant, ser soci/sòcia ha de significar una satisfacció moral i mai pensar que per ser-ho es puguin gaudir d’algunes avantatges de tipus material o de tracte diferent per part dels professionals de la medicina, que, com tots sabem, es dediquen en cos i ànima als seus pacients sense preguntar qui són i d’on vénen. És necessari no confondre l’associació amb una mútua mèdica, en què sí que els seus socis, mitjançant el pagament d’unes quotes quasi sempre força cares, poden tenir accés a unes prestacions com visites mèdiques, proves i operacions quirúrgiques. La recompensa del soci/sòcia de CORfi ha de ser la satisfacció de contribuir al major benestar dels malalts del cor i dels seus familiars i procurar evitar els hàbits que propicien la propagació d’aquestes malalties.
Quan el dia tres de març de l’any dos mil set, tres dies després d’haver petit una operació a cor obert, amb la col·locació de tres bypass, vaig veure entrar a la meva habitació de l’hospital Josep Trueta de Girona un parell de persones del Gicor, que em varen parlar de la seva associació i em vam pronosticar que dintre de pocs dies jo tornaria a estar bé, em van aixecar els ànims de tal manera que vaig tenir clar que havia d’unir els meus esforços als d’en Carles Corral per fer una cosa semblant a Figueres.
Tu que llegeixes aquestes línies i que ets soci/sòcia de CORfi, segurament tens algun familiar, amic o company que tindria ganes de poder ser part d’aquest projecte. Proposa’ls que s’uneixin a nosaltres. Amb l’esforç de tots es podrà engrandir l’associació i fer més activitats en benefici dels que ho necessitin. Aquestes malalties toquen a tothom, joves i grans.
Pensem que, després de l’etapa de constitució, l’associació ha entrat en un període de consolidació i que s’han establert les bases per fer una bona feina. A les dones i homes que formen la Junta Directiva, sòcies i socis com nosaltres, se’ls ha d’agrair la dedicació voluntària i totalment desinteressada per assolir les fites que figuren en els estatuts, igual que a tots els delegats i delegades escampats per la nostra comarca.
Per acabar m’acomiadaré amb el meu eslògan preferit “Cuida’t el cor...cuida’t la vida”. Per cert, original de la Marta Munjó Purcalla, filla de l’Albert Munjó Serrats, ex-secretari de l’associació.
Fins a una propera ocasió. .
Martí Carreras i Ginjaume
Soci número 2 de CORfi
Les finalitats de l’associació estan perfectament descrites en els estatuts. Com a soci fundador de CORfi recordo que des del primer moment ho vàrem tenir molt clar.
Bàsicament són aquestes dues:
Difusió dels mètodes per portar una vida amb uns hàbits saludables que evitin, en la mesura del possible, les complicacions cardíaques i procurar una ajuda moral i psicològica als malalts i familiars de persones implicades en les malalties del cor.
I això és el que fa l’associació: la difusió a través de les conferències a diverses poblacions de la comarca, la setmana del cor, edició de material publicitari, col·laboracions en campanyes sense tabac, etc.
També fan visites als malalts a l’hospital i seguiment de la seva evolució un cop han tornat a casa, procurant, mitjançant les paraules adequades, fer-los veure que la recuperació és possible, que no s’acaba el món i que ben aviat podran fer una vida normal seguint, és clar, la medicació adequada i els consells dels cardiòlegs.
Per fer aquestes tasques de manera eficient fa falta una organització que comporta unes despeses. D’aquí la necessitat de tenir com més soci/sòcies millor. Ser component d’una associació com CORfi vol dir que amb la petita contribució econòmica que fem podem ajudar i molt a la recuperació psíquica dels malalts, tornar-los els ànims i qui sap si evitar que algú pateixi la malaltia si fa cas dels consells per dur una vida cardiosaludable.
Per tant, ser soci/sòcia ha de significar una satisfacció moral i mai pensar que per ser-ho es puguin gaudir d’algunes avantatges de tipus material o de tracte diferent per part dels professionals de la medicina, que, com tots sabem, es dediquen en cos i ànima als seus pacients sense preguntar qui són i d’on vénen. És necessari no confondre l’associació amb una mútua mèdica, en què sí que els seus socis, mitjançant el pagament d’unes quotes quasi sempre força cares, poden tenir accés a unes prestacions com visites mèdiques, proves i operacions quirúrgiques. La recompensa del soci/sòcia de CORfi ha de ser la satisfacció de contribuir al major benestar dels malalts del cor i dels seus familiars i procurar evitar els hàbits que propicien la propagació d’aquestes malalties.
Quan el dia tres de març de l’any dos mil set, tres dies després d’haver petit una operació a cor obert, amb la col·locació de tres bypass, vaig veure entrar a la meva habitació de l’hospital Josep Trueta de Girona un parell de persones del Gicor, que em varen parlar de la seva associació i em vam pronosticar que dintre de pocs dies jo tornaria a estar bé, em van aixecar els ànims de tal manera que vaig tenir clar que havia d’unir els meus esforços als d’en Carles Corral per fer una cosa semblant a Figueres.
Tu que llegeixes aquestes línies i que ets soci/sòcia de CORfi, segurament tens algun familiar, amic o company que tindria ganes de poder ser part d’aquest projecte. Proposa’ls que s’uneixin a nosaltres. Amb l’esforç de tots es podrà engrandir l’associació i fer més activitats en benefici dels que ho necessitin. Aquestes malalties toquen a tothom, joves i grans.
Pensem que, després de l’etapa de constitució, l’associació ha entrat en un període de consolidació i que s’han establert les bases per fer una bona feina. A les dones i homes que formen la Junta Directiva, sòcies i socis com nosaltres, se’ls ha d’agrair la dedicació voluntària i totalment desinteressada per assolir les fites que figuren en els estatuts, igual que a tots els delegats i delegades escampats per la nostra comarca.
Per acabar m’acomiadaré amb el meu eslògan preferit “Cuida’t el cor...cuida’t la vida”. Per cert, original de la Marta Munjó Purcalla, filla de l’Albert Munjó Serrats, ex-secretari de l’associació.
Fins a una propera ocasió. .
Martí Carreras i Ginjaume
Soci número 2 de CORfi
dimarts, 2 de març del 2010
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI (Publicat al setmanari l'Empordà el 02 de març de 2010)
ECONOMIA (III)
Ja vaig tocar el tema econòmic en els meus articles de setembre del 2008 i juliol del 2009. Pensava que ja ho havia dit gairebé tot sobre l’economia de les persones grans, es a dir, de les persones jubilades, amb pensions petites. No obstant això, aquest darrer any s’ha donat una circumstància pràcticament inèdita que ha propiciat que torni amb el mateix tema.
Crec que ha estat la segona vegada, des de l’adveniment de la democràcia l’any 1978, que l’IPC (índex de preus al consum) ha pujat per sota del 2%, que era l’increment previst i el calculat per l’augment de les pensions. En concret, ha sigut del 0,3% de novembre 08 a novembre 09. El Govern, amb bon criteri no ha demanat que és tornés el diferencial del 1,70% cobrat de més pels pensionistes, i ha actual igual com va passar l’altra vegada. O sí que s’ho ha cobrat? Doncs, depèn de com es miri. Si l’IPC hagués sofert un increment més alt, el Govern només hauria apujat l’1%, per regla general, les pensions per l’any actual? Potser sí, potser no.
D’altra banda ja he explicat que la fórmula per calcular aquest índex (l’enganyifa de l’IPC, com li dic jo) és del tot desfavorable per les persones jubilades amb pensions mínimes. Un dels condicionants per haver reduït tant l’increment, i que bona part de l’any fos negatiu, ha estat la baixa del barril del petroli i conseqüentment de la benzina, que penso jo que no gasten en excés les persones jubilades i molt grans, que són les que cobren les pensions mínimes. En canvi, sí que són clientes de les companyies d’electricitat que han apujat les seves tarifes en dues ocasions durant l’any passat, fins crec recordar un 9%.
La petita paga que suposava el diferencial entre l’increment previst i el reflectit en l’índex (que no és el real, penso jo) suposava una petita ajuda per les economies més dèbils, que són les que pretenem ajudar amb els nostres comentaris. I aquest any se n’ha anat en orris, i creguim-me que per a alguns una ajuda de cinquanta euros a finals de gener els pot arreglar el mes. Què hi farem!
Per altra banda penso que preveure un increment dels preus d’un 1%, en un any que ja s’ha dit que l’IVA general passarà del 16 al 18%, a partir del mes de juliol, em sembla que és pecar d’ingenuïtat. O saben el que es fan?. Naturalment que tenen més elements que jo per fer els càlculs i tant de bo encertin.
Un altre motiu de greuge per a les economies dèbils és la minsa remuneració que pels seus estalvis ofereixen les entitats financeres, que en general no passen per un bon moment, immerses les caixes d’estalvis en processos de fusió entre elles, menys la grossa. El Govern també ha volgut sucar un mica més i ha incrementat l’import de les retencions que passen del 18 al 19%. Una volta més de rosca que perjudica els menys adinerats, com sempre passa. Que els que sobrepassin els 6.000 € anuals d’interessos la retenció sigui del 21% no els perjudica en absolut. De ben segur que els agradaria poder pagar-los! M’abstinc de comentar l’augment de les retencions de les pensions a causa de la supressió dels cèlebres 400 €, perquè les persones que cobren pensions mínimes, que són de les que parlem avui, cobren tan poc que ni tenen retencions.
Per acabar, voldria anunciar una bona mesura acordada pel Govern i que aplaudeixo, ja que va encaminada als més dèbils, que cobren pensions mínimes. És la creació de la unitat econòmica unipersonal. Fins ara hi havia pensionistes amb cònjuge a càrrec i amb cònjuge no a càrrec. A partir del 2010 hi ha una altra categoria: sense cònjuge, que seran els perceptors de pensions contributives del sistema de la Seguretat Social per les contingències de jubilació, incapacitat permanent i viduïtat, que formin una unitat econòmica unipersonal, i que hagin de fer front amb la seva pensió al manteniment d’una llar. Cobraran una pensió una mica més elevada que les pensions amb cònjuge no a càrrec, que per aquest any és de 30 € més cada mes. Poca cosa, però menys és res. La Llei que regula aquesta mesura també diu que aquests pensionistes “experimentaran durant els pròxims quatre anys apujades addicionals del seu complement de mínims, que els permetin assolir en aquest període els nivells de renda mínims necessaris per al sosteniment de la seva llar. Es tindran en compte els ingressos de què disposi el pensionista, així com el patrimoni, exclòs el seu habitatge habitual, i el seu finançament es realitzarà amb càrrec a l’aportació dels Pressupostos Generals de l’Estat a la Seguretat Social.”
Des del Consell de la Gent Gran de Catalunya continuarem treballem perquè les pensions de viudetat vagin arribant als nivells necessaris per viure dignament. Que és el menys a què es pot aspirar. Que tinguem sort!.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Ja vaig tocar el tema econòmic en els meus articles de setembre del 2008 i juliol del 2009. Pensava que ja ho havia dit gairebé tot sobre l’economia de les persones grans, es a dir, de les persones jubilades, amb pensions petites. No obstant això, aquest darrer any s’ha donat una circumstància pràcticament inèdita que ha propiciat que torni amb el mateix tema.
Crec que ha estat la segona vegada, des de l’adveniment de la democràcia l’any 1978, que l’IPC (índex de preus al consum) ha pujat per sota del 2%, que era l’increment previst i el calculat per l’augment de les pensions. En concret, ha sigut del 0,3% de novembre 08 a novembre 09. El Govern, amb bon criteri no ha demanat que és tornés el diferencial del 1,70% cobrat de més pels pensionistes, i ha actual igual com va passar l’altra vegada. O sí que s’ho ha cobrat? Doncs, depèn de com es miri. Si l’IPC hagués sofert un increment més alt, el Govern només hauria apujat l’1%, per regla general, les pensions per l’any actual? Potser sí, potser no.
D’altra banda ja he explicat que la fórmula per calcular aquest índex (l’enganyifa de l’IPC, com li dic jo) és del tot desfavorable per les persones jubilades amb pensions mínimes. Un dels condicionants per haver reduït tant l’increment, i que bona part de l’any fos negatiu, ha estat la baixa del barril del petroli i conseqüentment de la benzina, que penso jo que no gasten en excés les persones jubilades i molt grans, que són les que cobren les pensions mínimes. En canvi, sí que són clientes de les companyies d’electricitat que han apujat les seves tarifes en dues ocasions durant l’any passat, fins crec recordar un 9%.
La petita paga que suposava el diferencial entre l’increment previst i el reflectit en l’índex (que no és el real, penso jo) suposava una petita ajuda per les economies més dèbils, que són les que pretenem ajudar amb els nostres comentaris. I aquest any se n’ha anat en orris, i creguim-me que per a alguns una ajuda de cinquanta euros a finals de gener els pot arreglar el mes. Què hi farem!
Per altra banda penso que preveure un increment dels preus d’un 1%, en un any que ja s’ha dit que l’IVA general passarà del 16 al 18%, a partir del mes de juliol, em sembla que és pecar d’ingenuïtat. O saben el que es fan?. Naturalment que tenen més elements que jo per fer els càlculs i tant de bo encertin.
Un altre motiu de greuge per a les economies dèbils és la minsa remuneració que pels seus estalvis ofereixen les entitats financeres, que en general no passen per un bon moment, immerses les caixes d’estalvis en processos de fusió entre elles, menys la grossa. El Govern també ha volgut sucar un mica més i ha incrementat l’import de les retencions que passen del 18 al 19%. Una volta més de rosca que perjudica els menys adinerats, com sempre passa. Que els que sobrepassin els 6.000 € anuals d’interessos la retenció sigui del 21% no els perjudica en absolut. De ben segur que els agradaria poder pagar-los! M’abstinc de comentar l’augment de les retencions de les pensions a causa de la supressió dels cèlebres 400 €, perquè les persones que cobren pensions mínimes, que són de les que parlem avui, cobren tan poc que ni tenen retencions.
Per acabar, voldria anunciar una bona mesura acordada pel Govern i que aplaudeixo, ja que va encaminada als més dèbils, que cobren pensions mínimes. És la creació de la unitat econòmica unipersonal. Fins ara hi havia pensionistes amb cònjuge a càrrec i amb cònjuge no a càrrec. A partir del 2010 hi ha una altra categoria: sense cònjuge, que seran els perceptors de pensions contributives del sistema de la Seguretat Social per les contingències de jubilació, incapacitat permanent i viduïtat, que formin una unitat econòmica unipersonal, i que hagin de fer front amb la seva pensió al manteniment d’una llar. Cobraran una pensió una mica més elevada que les pensions amb cònjuge no a càrrec, que per aquest any és de 30 € més cada mes. Poca cosa, però menys és res. La Llei que regula aquesta mesura també diu que aquests pensionistes “experimentaran durant els pròxims quatre anys apujades addicionals del seu complement de mínims, que els permetin assolir en aquest període els nivells de renda mínims necessaris per al sosteniment de la seva llar. Es tindran en compte els ingressos de què disposi el pensionista, així com el patrimoni, exclòs el seu habitatge habitual, i el seu finançament es realitzarà amb càrrec a l’aportació dels Pressupostos Generals de l’Estat a la Seguretat Social.”
Des del Consell de la Gent Gran de Catalunya continuarem treballem perquè les pensions de viudetat vagin arribant als nivells necessaris per viure dignament. Que és el menys a què es pot aspirar. Que tinguem sort!.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dimecres, 3 de febrer del 2010
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -(Publicat al setmanari Empordà el dia 2 de febrer del 2010)
LA FELICITAT
Avui sí que entro en un terreny difícil. És possible definir la felicitat? Penso que des de temps immemorials que s’intenta. Fa algunes setmanes, en el programa de Catalunya Ràdio”L’ofici de viure”, que condueix el periodista Gaspar Hernández, en varen parlar a bastament sense arribar a conclusions definitives. Comparaven la felicitat amb un pastís dient que perquè surti bé cal posar-hi els ingredients en la seva justa mesura. Sense que hi manqui ni que hi sobri res.
I la felicitat de les persones grans? És diferent de quan ets jove?. Pensem que sí. Si tenim en compte que recordar és tornar a viure, és bo recordar-ho tot, tant el que és bo com el que és dolent? És possible una memòria selectiva? Quines són les claus per viure feliçment? Preguntes que jo sóc incapaç de respondre adequadament. En el tema de les persones grans, que és el que m’ocupa i em preocupa, voldria, no obstant això, fer uns breus comentaris:
Crec que és positiu no marcar-se metes llunyanes. Anar fent i deixar passar els dies. Per poc que la salut ho permeti, procurar gaudir de les coses immediates, la ballada de sardanes, el partit de futbol, el programa preferit de la televisió, la xerrada amb els amics/amigues, la sessió de ball, el curs de ioga, la partida de cartes o escacs, el passeig sol o acompanyat, anar a recollir els néts a l’escola, la lectura d’aquell llibre que ens apassiona, resoldre els passatemps que ens distreuen, etc. Petits espais de felicitat que ajudin a suportar les dolences del reuma, de l’artrosi, del refredat, del colesterol, de la tensió arterial, del sucre, dels dolors d’espatlla i articulars, etc. Totes aquests xacres que, i va d’acudit, ens vénen de naixement. Sí, perquè si els que vam néixer els anys 30 ho haguéssim fet els anys 80, segurament res ens faria mal. És o no veritat? Ens ve o no de l’any de naixement?. Si no us ha fet gràcia no cal que rigueu, però podeu somriure una mica. Gràcies!
Ara seriosament, sempre m’ha impressionat el text d’un escrit anònim de l’any 1692, publicat a Baltimore, a l’estat nord-americà de Maryland, a la secció de cartes al director d’un diari local, i titulat Desitjable: (“Desiderata” en anglès)
Em permeto reproduir-ne uns petits trossets, que diuen:
Accepta amablement el consell dels anys, renunciant amb elegància a allò propi de la joventut. Educa la fortalesa d’esperit perquè et serveixi d’escut en la desgràcia sobtada. I no t’atribolis amb imaginacions. Molts temors neixen de la fatiga i de la soledat. Ets una criatura de l’univers igual que l’arbre i les estrelles i tens dret a estar aquí. Amb totes les seves farses, afanys i somnis trencats, continua essent el nostre un formós món. Tingues prudència. ESFORÇA’T A SER FELIÇ.
Ja veieu, han passat més de tres cents anys i les coses continuen si fa no fa igual. El diccionari de la llengua catalana de l’ Institut d’Estudis Catalans, defineix la felicitat com “estat de l’ànim plenament satisfet”. Entenem, doncs, que aquest estat és transitori, no durador, i que correspon a un període determinat de temps, que pot ser molt breu o més llarg. Un exemple seria, i perdoneu la banalitat, quan el teu equip favorit li marca un gol a l’etern rival. La felicitat duraria, en tot cas, fins que l’altre canviés el resultat. O fins al final del partit si aconsegueix la victòria.
En fi, podríem anar fent elucubracions i divagacions, escrivint paraules i més paraules i no arribaríem segurament a cap conclusió definitiva i concloent. Cada ésser humà és únic i aquesta és la grandesa de la vida. Em permetré fer una última recomanació per ser una mica més feliç. Si teniu temps lliure, dediqueu una estona a fer coses per als altres. Hi ha múltiples associacions que necessiten voluntaris de tota mena. Els que ho fan diuen que són coses que els omplen plenament de satisfacció. Poden ser unes estones al dia, o a la setmana, però sempre és molt gratificant.
Jo també em sentiré feliç pensant que, potser, a alguna persona que em llegeix li produeixo un cert grau de felicitat. Tant de bo sigui així!
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Avui sí que entro en un terreny difícil. És possible definir la felicitat? Penso que des de temps immemorials que s’intenta. Fa algunes setmanes, en el programa de Catalunya Ràdio”L’ofici de viure”, que condueix el periodista Gaspar Hernández, en varen parlar a bastament sense arribar a conclusions definitives. Comparaven la felicitat amb un pastís dient que perquè surti bé cal posar-hi els ingredients en la seva justa mesura. Sense que hi manqui ni que hi sobri res.
I la felicitat de les persones grans? És diferent de quan ets jove?. Pensem que sí. Si tenim en compte que recordar és tornar a viure, és bo recordar-ho tot, tant el que és bo com el que és dolent? És possible una memòria selectiva? Quines són les claus per viure feliçment? Preguntes que jo sóc incapaç de respondre adequadament. En el tema de les persones grans, que és el que m’ocupa i em preocupa, voldria, no obstant això, fer uns breus comentaris:
Crec que és positiu no marcar-se metes llunyanes. Anar fent i deixar passar els dies. Per poc que la salut ho permeti, procurar gaudir de les coses immediates, la ballada de sardanes, el partit de futbol, el programa preferit de la televisió, la xerrada amb els amics/amigues, la sessió de ball, el curs de ioga, la partida de cartes o escacs, el passeig sol o acompanyat, anar a recollir els néts a l’escola, la lectura d’aquell llibre que ens apassiona, resoldre els passatemps que ens distreuen, etc. Petits espais de felicitat que ajudin a suportar les dolences del reuma, de l’artrosi, del refredat, del colesterol, de la tensió arterial, del sucre, dels dolors d’espatlla i articulars, etc. Totes aquests xacres que, i va d’acudit, ens vénen de naixement. Sí, perquè si els que vam néixer els anys 30 ho haguéssim fet els anys 80, segurament res ens faria mal. És o no veritat? Ens ve o no de l’any de naixement?. Si no us ha fet gràcia no cal que rigueu, però podeu somriure una mica. Gràcies!
Ara seriosament, sempre m’ha impressionat el text d’un escrit anònim de l’any 1692, publicat a Baltimore, a l’estat nord-americà de Maryland, a la secció de cartes al director d’un diari local, i titulat Desitjable: (“Desiderata” en anglès)
Em permeto reproduir-ne uns petits trossets, que diuen:
Accepta amablement el consell dels anys, renunciant amb elegància a allò propi de la joventut. Educa la fortalesa d’esperit perquè et serveixi d’escut en la desgràcia sobtada. I no t’atribolis amb imaginacions. Molts temors neixen de la fatiga i de la soledat. Ets una criatura de l’univers igual que l’arbre i les estrelles i tens dret a estar aquí. Amb totes les seves farses, afanys i somnis trencats, continua essent el nostre un formós món. Tingues prudència. ESFORÇA’T A SER FELIÇ.
Ja veieu, han passat més de tres cents anys i les coses continuen si fa no fa igual. El diccionari de la llengua catalana de l’ Institut d’Estudis Catalans, defineix la felicitat com “estat de l’ànim plenament satisfet”. Entenem, doncs, que aquest estat és transitori, no durador, i que correspon a un període determinat de temps, que pot ser molt breu o més llarg. Un exemple seria, i perdoneu la banalitat, quan el teu equip favorit li marca un gol a l’etern rival. La felicitat duraria, en tot cas, fins que l’altre canviés el resultat. O fins al final del partit si aconsegueix la victòria.
En fi, podríem anar fent elucubracions i divagacions, escrivint paraules i més paraules i no arribaríem segurament a cap conclusió definitiva i concloent. Cada ésser humà és únic i aquesta és la grandesa de la vida. Em permetré fer una última recomanació per ser una mica més feliç. Si teniu temps lliure, dediqueu una estona a fer coses per als altres. Hi ha múltiples associacions que necessiten voluntaris de tota mena. Els que ho fan diuen que són coses que els omplen plenament de satisfacció. Poden ser unes estones al dia, o a la setmana, però sempre és molt gratificant.
Jo també em sentiré feliç pensant que, potser, a alguna persona que em llegeix li produeixo un cert grau de felicitat. Tant de bo sigui així!
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
