ECONOMIA (III)
Ja vaig tocar el tema econòmic en els meus articles de setembre del 2008 i juliol del 2009. Pensava que ja ho havia dit gairebé tot sobre l’economia de les persones grans, es a dir, de les persones jubilades, amb pensions petites. No obstant això, aquest darrer any s’ha donat una circumstància pràcticament inèdita que ha propiciat que torni amb el mateix tema.
Crec que ha estat la segona vegada, des de l’adveniment de la democràcia l’any 1978, que l’IPC (índex de preus al consum) ha pujat per sota del 2%, que era l’increment previst i el calculat per l’augment de les pensions. En concret, ha sigut del 0,3% de novembre 08 a novembre 09. El Govern, amb bon criteri no ha demanat que és tornés el diferencial del 1,70% cobrat de més pels pensionistes, i ha actual igual com va passar l’altra vegada. O sí que s’ho ha cobrat? Doncs, depèn de com es miri. Si l’IPC hagués sofert un increment més alt, el Govern només hauria apujat l’1%, per regla general, les pensions per l’any actual? Potser sí, potser no.
D’altra banda ja he explicat que la fórmula per calcular aquest índex (l’enganyifa de l’IPC, com li dic jo) és del tot desfavorable per les persones jubilades amb pensions mínimes. Un dels condicionants per haver reduït tant l’increment, i que bona part de l’any fos negatiu, ha estat la baixa del barril del petroli i conseqüentment de la benzina, que penso jo que no gasten en excés les persones jubilades i molt grans, que són les que cobren les pensions mínimes. En canvi, sí que són clientes de les companyies d’electricitat que han apujat les seves tarifes en dues ocasions durant l’any passat, fins crec recordar un 9%.
La petita paga que suposava el diferencial entre l’increment previst i el reflectit en l’índex (que no és el real, penso jo) suposava una petita ajuda per les economies més dèbils, que són les que pretenem ajudar amb els nostres comentaris. I aquest any se n’ha anat en orris, i creguim-me que per a alguns una ajuda de cinquanta euros a finals de gener els pot arreglar el mes. Què hi farem!
Per altra banda penso que preveure un increment dels preus d’un 1%, en un any que ja s’ha dit que l’IVA general passarà del 16 al 18%, a partir del mes de juliol, em sembla que és pecar d’ingenuïtat. O saben el que es fan?. Naturalment que tenen més elements que jo per fer els càlculs i tant de bo encertin.
Un altre motiu de greuge per a les economies dèbils és la minsa remuneració que pels seus estalvis ofereixen les entitats financeres, que en general no passen per un bon moment, immerses les caixes d’estalvis en processos de fusió entre elles, menys la grossa. El Govern també ha volgut sucar un mica més i ha incrementat l’import de les retencions que passen del 18 al 19%. Una volta més de rosca que perjudica els menys adinerats, com sempre passa. Que els que sobrepassin els 6.000 € anuals d’interessos la retenció sigui del 21% no els perjudica en absolut. De ben segur que els agradaria poder pagar-los! M’abstinc de comentar l’augment de les retencions de les pensions a causa de la supressió dels cèlebres 400 €, perquè les persones que cobren pensions mínimes, que són de les que parlem avui, cobren tan poc que ni tenen retencions.
Per acabar, voldria anunciar una bona mesura acordada pel Govern i que aplaudeixo, ja que va encaminada als més dèbils, que cobren pensions mínimes. És la creació de la unitat econòmica unipersonal. Fins ara hi havia pensionistes amb cònjuge a càrrec i amb cònjuge no a càrrec. A partir del 2010 hi ha una altra categoria: sense cònjuge, que seran els perceptors de pensions contributives del sistema de la Seguretat Social per les contingències de jubilació, incapacitat permanent i viduïtat, que formin una unitat econòmica unipersonal, i que hagin de fer front amb la seva pensió al manteniment d’una llar. Cobraran una pensió una mica més elevada que les pensions amb cònjuge no a càrrec, que per aquest any és de 30 € més cada mes. Poca cosa, però menys és res. La Llei que regula aquesta mesura també diu que aquests pensionistes “experimentaran durant els pròxims quatre anys apujades addicionals del seu complement de mínims, que els permetin assolir en aquest període els nivells de renda mínims necessaris per al sosteniment de la seva llar. Es tindran en compte els ingressos de què disposi el pensionista, així com el patrimoni, exclòs el seu habitatge habitual, i el seu finançament es realitzarà amb càrrec a l’aportació dels Pressupostos Generals de l’Estat a la Seguretat Social.”
Des del Consell de la Gent Gran de Catalunya continuarem treballem perquè les pensions de viudetat vagin arribant als nivells necessaris per viure dignament. Que és el menys a què es pot aspirar. Que tinguem sort!.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dimarts, 2 de març del 2010
dimecres, 3 de febrer del 2010
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -(Publicat al setmanari Empordà el dia 2 de febrer del 2010)
LA FELICITAT
Avui sí que entro en un terreny difícil. És possible definir la felicitat? Penso que des de temps immemorials que s’intenta. Fa algunes setmanes, en el programa de Catalunya Ràdio”L’ofici de viure”, que condueix el periodista Gaspar Hernández, en varen parlar a bastament sense arribar a conclusions definitives. Comparaven la felicitat amb un pastís dient que perquè surti bé cal posar-hi els ingredients en la seva justa mesura. Sense que hi manqui ni que hi sobri res.
I la felicitat de les persones grans? És diferent de quan ets jove?. Pensem que sí. Si tenim en compte que recordar és tornar a viure, és bo recordar-ho tot, tant el que és bo com el que és dolent? És possible una memòria selectiva? Quines són les claus per viure feliçment? Preguntes que jo sóc incapaç de respondre adequadament. En el tema de les persones grans, que és el que m’ocupa i em preocupa, voldria, no obstant això, fer uns breus comentaris:
Crec que és positiu no marcar-se metes llunyanes. Anar fent i deixar passar els dies. Per poc que la salut ho permeti, procurar gaudir de les coses immediates, la ballada de sardanes, el partit de futbol, el programa preferit de la televisió, la xerrada amb els amics/amigues, la sessió de ball, el curs de ioga, la partida de cartes o escacs, el passeig sol o acompanyat, anar a recollir els néts a l’escola, la lectura d’aquell llibre que ens apassiona, resoldre els passatemps que ens distreuen, etc. Petits espais de felicitat que ajudin a suportar les dolences del reuma, de l’artrosi, del refredat, del colesterol, de la tensió arterial, del sucre, dels dolors d’espatlla i articulars, etc. Totes aquests xacres que, i va d’acudit, ens vénen de naixement. Sí, perquè si els que vam néixer els anys 30 ho haguéssim fet els anys 80, segurament res ens faria mal. És o no veritat? Ens ve o no de l’any de naixement?. Si no us ha fet gràcia no cal que rigueu, però podeu somriure una mica. Gràcies!
Ara seriosament, sempre m’ha impressionat el text d’un escrit anònim de l’any 1692, publicat a Baltimore, a l’estat nord-americà de Maryland, a la secció de cartes al director d’un diari local, i titulat Desitjable: (“Desiderata” en anglès)
Em permeto reproduir-ne uns petits trossets, que diuen:
Accepta amablement el consell dels anys, renunciant amb elegància a allò propi de la joventut. Educa la fortalesa d’esperit perquè et serveixi d’escut en la desgràcia sobtada. I no t’atribolis amb imaginacions. Molts temors neixen de la fatiga i de la soledat. Ets una criatura de l’univers igual que l’arbre i les estrelles i tens dret a estar aquí. Amb totes les seves farses, afanys i somnis trencats, continua essent el nostre un formós món. Tingues prudència. ESFORÇA’T A SER FELIÇ.
Ja veieu, han passat més de tres cents anys i les coses continuen si fa no fa igual. El diccionari de la llengua catalana de l’ Institut d’Estudis Catalans, defineix la felicitat com “estat de l’ànim plenament satisfet”. Entenem, doncs, que aquest estat és transitori, no durador, i que correspon a un període determinat de temps, que pot ser molt breu o més llarg. Un exemple seria, i perdoneu la banalitat, quan el teu equip favorit li marca un gol a l’etern rival. La felicitat duraria, en tot cas, fins que l’altre canviés el resultat. O fins al final del partit si aconsegueix la victòria.
En fi, podríem anar fent elucubracions i divagacions, escrivint paraules i més paraules i no arribaríem segurament a cap conclusió definitiva i concloent. Cada ésser humà és únic i aquesta és la grandesa de la vida. Em permetré fer una última recomanació per ser una mica més feliç. Si teniu temps lliure, dediqueu una estona a fer coses per als altres. Hi ha múltiples associacions que necessiten voluntaris de tota mena. Els que ho fan diuen que són coses que els omplen plenament de satisfacció. Poden ser unes estones al dia, o a la setmana, però sempre és molt gratificant.
Jo també em sentiré feliç pensant que, potser, a alguna persona que em llegeix li produeixo un cert grau de felicitat. Tant de bo sigui així!
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
Avui sí que entro en un terreny difícil. És possible definir la felicitat? Penso que des de temps immemorials que s’intenta. Fa algunes setmanes, en el programa de Catalunya Ràdio”L’ofici de viure”, que condueix el periodista Gaspar Hernández, en varen parlar a bastament sense arribar a conclusions definitives. Comparaven la felicitat amb un pastís dient que perquè surti bé cal posar-hi els ingredients en la seva justa mesura. Sense que hi manqui ni que hi sobri res.
I la felicitat de les persones grans? És diferent de quan ets jove?. Pensem que sí. Si tenim en compte que recordar és tornar a viure, és bo recordar-ho tot, tant el que és bo com el que és dolent? És possible una memòria selectiva? Quines són les claus per viure feliçment? Preguntes que jo sóc incapaç de respondre adequadament. En el tema de les persones grans, que és el que m’ocupa i em preocupa, voldria, no obstant això, fer uns breus comentaris:
Crec que és positiu no marcar-se metes llunyanes. Anar fent i deixar passar els dies. Per poc que la salut ho permeti, procurar gaudir de les coses immediates, la ballada de sardanes, el partit de futbol, el programa preferit de la televisió, la xerrada amb els amics/amigues, la sessió de ball, el curs de ioga, la partida de cartes o escacs, el passeig sol o acompanyat, anar a recollir els néts a l’escola, la lectura d’aquell llibre que ens apassiona, resoldre els passatemps que ens distreuen, etc. Petits espais de felicitat que ajudin a suportar les dolences del reuma, de l’artrosi, del refredat, del colesterol, de la tensió arterial, del sucre, dels dolors d’espatlla i articulars, etc. Totes aquests xacres que, i va d’acudit, ens vénen de naixement. Sí, perquè si els que vam néixer els anys 30 ho haguéssim fet els anys 80, segurament res ens faria mal. És o no veritat? Ens ve o no de l’any de naixement?. Si no us ha fet gràcia no cal que rigueu, però podeu somriure una mica. Gràcies!
Ara seriosament, sempre m’ha impressionat el text d’un escrit anònim de l’any 1692, publicat a Baltimore, a l’estat nord-americà de Maryland, a la secció de cartes al director d’un diari local, i titulat Desitjable: (“Desiderata” en anglès)
Em permeto reproduir-ne uns petits trossets, que diuen:
Accepta amablement el consell dels anys, renunciant amb elegància a allò propi de la joventut. Educa la fortalesa d’esperit perquè et serveixi d’escut en la desgràcia sobtada. I no t’atribolis amb imaginacions. Molts temors neixen de la fatiga i de la soledat. Ets una criatura de l’univers igual que l’arbre i les estrelles i tens dret a estar aquí. Amb totes les seves farses, afanys i somnis trencats, continua essent el nostre un formós món. Tingues prudència. ESFORÇA’T A SER FELIÇ.
Ja veieu, han passat més de tres cents anys i les coses continuen si fa no fa igual. El diccionari de la llengua catalana de l’ Institut d’Estudis Catalans, defineix la felicitat com “estat de l’ànim plenament satisfet”. Entenem, doncs, que aquest estat és transitori, no durador, i que correspon a un període determinat de temps, que pot ser molt breu o més llarg. Un exemple seria, i perdoneu la banalitat, quan el teu equip favorit li marca un gol a l’etern rival. La felicitat duraria, en tot cas, fins que l’altre canviés el resultat. O fins al final del partit si aconsegueix la victòria.
En fi, podríem anar fent elucubracions i divagacions, escrivint paraules i més paraules i no arribaríem segurament a cap conclusió definitiva i concloent. Cada ésser humà és únic i aquesta és la grandesa de la vida. Em permetré fer una última recomanació per ser una mica més feliç. Si teniu temps lliure, dediqueu una estona a fer coses per als altres. Hi ha múltiples associacions que necessiten voluntaris de tota mena. Els que ho fan diuen que són coses que els omplen plenament de satisfacció. Poden ser unes estones al dia, o a la setmana, però sempre és molt gratificant.
Jo també em sentiré feliç pensant que, potser, a alguna persona que em llegeix li produeixo un cert grau de felicitat. Tant de bo sigui així!
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
marticarreras.blogspot.com
dimarts, 5 de gener del 2010
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI (Publicat a l'Empordà el 05.01.2010)
DEDICAT A LES PERSONES JOVES
Estic gairebé segur que els meus escrits són llegits majoritàriament, si ho són, per persones grans, al menys aquesta és la meva intenció i el títol de la sèrie també hi convida. El d’avui va dedicat especialment a persones joves. Naturalment que també els grans el poden llegir,fins i tot els recomano que ho facin i després convidin a llegir-lo als joves de la casa. Les reflexions que s’hi fan no són originalment meves. Per tant, no és mèrit meu. Les he tretes d’un dels llibres que més m’ha agradat des que freqüento un Club de Lectura de la Biblioteca Carles Fages de Climent, clubs que, naturalment, recomano.
L’autora es diu Muriel Barbery, nascuda a Casablanca i exerceix de professora a França.
El seu títol: L’elegància de l’eriçó. Va rebre el premi dels llibreters francesos de l’any 2007. Una de les protagonistes del llibre es diu Paloma, té dotze anys, és filla d’un ministre que viu al cinquè pis d’un bloc d’habitatges amb portera (l’altra protagonista del llibre), i dissimula a la família i als amics la seva intel·ligència brillant de nena superdotada, i ha decidit posar fi a la seva vida, ja que quin sentit té dur una vida buida com la dels adults? Fins aquí el que es pot llegir a la contraportada del llibre. Per tant no descobrim res de l’argument.
La nena es dedica a narrar en el llibre una sèrie de pensaments profunds que els va numerant. El número 8, el titula: Si oblides el futur, perds el presenten el qual explica amb pèls i senyals la visita que fa junt amb els seus pares i la seva germana Colombe al geriàtric on han enviat a la seva iaia, la mare del seu pare .Es un geriàtric de luxe, amb tota mena de comoditats, on només hi poden anar els rics de debò. M’abstinc de narrar els pensaments que li produeix la visita. Només vull transcriure la darrera part. Diu així: Quan hem marxat, després d’haver-li fet petons a la iaia i haver-li promès que tornaríem, la meva germana ha dit: Bé, la iaia sembla ben instal·lada. La resta... ens afanyarem a oblidar això ben ràpid. No discutim sobre l’afanyar-se ben ràpid, cosa que seria mesquina, i concentrem-nos en la idea: oblidar això ben ràpid.
Ans el contrari, sobretot no s’ha d’oblidar. No s’han d’oblidar els vells de cos malalt (m’he permès la llicència d’escriure malalt en lloc del mot que diu el llibre, per considerar-lo de mal gust), els vells prop d’una mort en la qual els joves no volen pensar - llavors confien al geriàtric la cura de conduir-hi els seus pares sense escàndol ni preocupació –la joia inexistent d’aquelles darreres hores que caldria gaudir a fons i que es pateixen en l’avorriment, l’amargura i la monotonia. No s’ha d’oblidar que el cos es marceix, que els amics moren, que tothom t’oblida, que la fi és solitud. No s’ha d’oblidar tampoc que aquests vells han estat joves, que el temps d’una vida és irrisori, que un dia tens vint anys i vuitanta l’endemà. La Colombe creu que podem afanyar-nos a oblidar perquè per a ella això està encara lluny, la perspectiva de la vellesa, que és com si no li hagués de passar mai. Jo vaig comprendre molt d’hora que una vida transcorre en un no-res de temps, en mirar els adults del meu voltant, tan afanyats, tan estressats pel termini, tan desitjosos de l’ara per no pensar en el demà... Però si tens por de l’endemà, és perquè no saps construir el present, i quan no saps construir el present penses que demà podràs i l’has fumut perquè demà acaba sempre convertint-se en avui, ¿ho veieu?.. Així doncs, sobretot no s’ha d’oblidar això. Cal viure amb aquesta certitud que envellirem i que no serà bonic, no serà bo, no serà alegre. I dir-se que és el present el que importa: construir, ara, alguna cosa, a qualsevol preu, amb totes les forces. Tenir sempre el geriàtric en ment per superar-se cada dia, tornar-lo imperible. Escalar pas a pas l’Everest particular i fer-ho de tal manera que cada pas sigui una mica d’eternitat. El futur serveix per això: per construir el present amb veritables projectes de gent viva.
Fins aquí les reflexions que l’autora del llibre posa en boca de la Paloma, nena de dotze anys, però, com queda clar, amb una maduresa excepcional. Quanta veritat hi ha en les seves paraules. Els que ja voltegem els vuitanta, si mirem enrere, quan érem joves, posem sobre els trenta anys, que veurem: els cinquanta anys ens han passat en un aclucar d’ulls. La nostra generació ha viscut èpoques difícils: guerra, postguerra, racionaments de menjar, penúries econòmiques, tothom n’ha passades de tots colors. Els joves d’ara tindran l’empenta necessària per sobreviure en aquestes crisis actuals: econòmica, social, de valors, etc? Tant de bo encertin el camí adequat i que tinguin en compte la fugacitat de la vida. No val a badar. El trànsit cap a una altra situació a vegades es produeix inesperadament.
No vull acabar sense un missatge d’optimisme. La vellesa actual, tal com he reflectit en altres articles, també té coses bones. Per poc que la salut hi ajudi és un temps de reflexió, de més tranquil·litat, de poder fer coses que abans no podies fer. En definitiva de VIURE.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarreras.blogspot.com
Estic gairebé segur que els meus escrits són llegits majoritàriament, si ho són, per persones grans, al menys aquesta és la meva intenció i el títol de la sèrie també hi convida. El d’avui va dedicat especialment a persones joves. Naturalment que també els grans el poden llegir,fins i tot els recomano que ho facin i després convidin a llegir-lo als joves de la casa. Les reflexions que s’hi fan no són originalment meves. Per tant, no és mèrit meu. Les he tretes d’un dels llibres que més m’ha agradat des que freqüento un Club de Lectura de la Biblioteca Carles Fages de Climent, clubs que, naturalment, recomano.
L’autora es diu Muriel Barbery, nascuda a Casablanca i exerceix de professora a França.
El seu títol: L’elegància de l’eriçó. Va rebre el premi dels llibreters francesos de l’any 2007. Una de les protagonistes del llibre es diu Paloma, té dotze anys, és filla d’un ministre que viu al cinquè pis d’un bloc d’habitatges amb portera (l’altra protagonista del llibre), i dissimula a la família i als amics la seva intel·ligència brillant de nena superdotada, i ha decidit posar fi a la seva vida, ja que quin sentit té dur una vida buida com la dels adults? Fins aquí el que es pot llegir a la contraportada del llibre. Per tant no descobrim res de l’argument.
La nena es dedica a narrar en el llibre una sèrie de pensaments profunds que els va numerant. El número 8, el titula: Si oblides el futur, perds el presenten el qual explica amb pèls i senyals la visita que fa junt amb els seus pares i la seva germana Colombe al geriàtric on han enviat a la seva iaia, la mare del seu pare .Es un geriàtric de luxe, amb tota mena de comoditats, on només hi poden anar els rics de debò. M’abstinc de narrar els pensaments que li produeix la visita. Només vull transcriure la darrera part. Diu així: Quan hem marxat, després d’haver-li fet petons a la iaia i haver-li promès que tornaríem, la meva germana ha dit: Bé, la iaia sembla ben instal·lada. La resta... ens afanyarem a oblidar això ben ràpid. No discutim sobre l’afanyar-se ben ràpid, cosa que seria mesquina, i concentrem-nos en la idea: oblidar això ben ràpid.
Ans el contrari, sobretot no s’ha d’oblidar. No s’han d’oblidar els vells de cos malalt (m’he permès la llicència d’escriure malalt en lloc del mot que diu el llibre, per considerar-lo de mal gust), els vells prop d’una mort en la qual els joves no volen pensar - llavors confien al geriàtric la cura de conduir-hi els seus pares sense escàndol ni preocupació –la joia inexistent d’aquelles darreres hores que caldria gaudir a fons i que es pateixen en l’avorriment, l’amargura i la monotonia. No s’ha d’oblidar que el cos es marceix, que els amics moren, que tothom t’oblida, que la fi és solitud. No s’ha d’oblidar tampoc que aquests vells han estat joves, que el temps d’una vida és irrisori, que un dia tens vint anys i vuitanta l’endemà. La Colombe creu que podem afanyar-nos a oblidar perquè per a ella això està encara lluny, la perspectiva de la vellesa, que és com si no li hagués de passar mai. Jo vaig comprendre molt d’hora que una vida transcorre en un no-res de temps, en mirar els adults del meu voltant, tan afanyats, tan estressats pel termini, tan desitjosos de l’ara per no pensar en el demà... Però si tens por de l’endemà, és perquè no saps construir el present, i quan no saps construir el present penses que demà podràs i l’has fumut perquè demà acaba sempre convertint-se en avui, ¿ho veieu?.. Així doncs, sobretot no s’ha d’oblidar això. Cal viure amb aquesta certitud que envellirem i que no serà bonic, no serà bo, no serà alegre. I dir-se que és el present el que importa: construir, ara, alguna cosa, a qualsevol preu, amb totes les forces. Tenir sempre el geriàtric en ment per superar-se cada dia, tornar-lo imperible. Escalar pas a pas l’Everest particular i fer-ho de tal manera que cada pas sigui una mica d’eternitat. El futur serveix per això: per construir el present amb veritables projectes de gent viva.
Fins aquí les reflexions que l’autora del llibre posa en boca de la Paloma, nena de dotze anys, però, com queda clar, amb una maduresa excepcional. Quanta veritat hi ha en les seves paraules. Els que ja voltegem els vuitanta, si mirem enrere, quan érem joves, posem sobre els trenta anys, que veurem: els cinquanta anys ens han passat en un aclucar d’ulls. La nostra generació ha viscut èpoques difícils: guerra, postguerra, racionaments de menjar, penúries econòmiques, tothom n’ha passades de tots colors. Els joves d’ara tindran l’empenta necessària per sobreviure en aquestes crisis actuals: econòmica, social, de valors, etc? Tant de bo encertin el camí adequat i que tinguin en compte la fugacitat de la vida. No val a badar. El trànsit cap a una altra situació a vegades es produeix inesperadament.
No vull acabar sense un missatge d’optimisme. La vellesa actual, tal com he reflectit en altres articles, també té coses bones. Per poc que la salut hi ajudi és un temps de reflexió, de més tranquil·litat, de poder fer coses que abans no podies fer. En definitiva de VIURE.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarreras.blogspot.com
AVÍS ALS LECTORS
A PARTIR DEL MES DE GENER DEL 2010 LES PUBLICACIONS DE LA SÈRIE
"LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI"
SURTIRAN PUBLICADES AL SETMANARI L'EMPORDÀ DE FIGUERES, EL PRIMER DIMARTS DE CADA MES.
GRÀCIES PER LLEGIR-LES.
"LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI"
SURTIRAN PUBLICADES AL SETMANARI L'EMPORDÀ DE FIGUERES, EL PRIMER DIMARTS DE CADA MES.
GRÀCIES PER LLEGIR-LES.
dijous, 31 de desembre del 2009
BATECS DEL COR (Publicat a la Revista de CORfi núm 0. Desembre 2009
En aquest primer número de la revista de COR-FI farem una mica d’història. Vaig néixer l’any 1933 i per tant tinc 76 anys fets. D’aquests, trenta quatre els he passat “patint del cor”, ja que va ser l’abril del 1975 quan vaig tenir l’infart de miocardi. I, posteriorment, set anys més tard, vaig fer l’anginya de pit.
He dit “patint del cor” encara que de patir ben poc ho he fet. He hagut de tenir cura en el menjar, sobretot amb la sal, deixar de fumar, que ho havia fet des dels 14 anys, procurar tenir un pes adequat, fer una mica d’exercici, especialment caminar força, vigilar la pressió arterial i anar passant. Però patir, que alguna cosa et faci mal, res de res.
Dic això perquè si algú que em llegeixi es troba que ha tingut un atropellament important, que sàpiga que podrà continuar amb les seves activitats pràcticament normals. Trenta anys enrere les coses eren molt diferents d’ara. Aleshores recordo que havies de fer molt de descans, dos o tres mesos. Ara, si la recuperació és normal, al cap de pocs dies ja es pot caminar i passejar. Sense anar més lluny diré que em varen operar a cor obert i em van fer tres “baypass” el febrer del 2007 a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i al cap de sis dies ja anava cap a casa.
En aquesta columna que comencem avui intentaré animar els possibles lectors perquè no cal esvarar-se. Fent broma, el meu metge fins a la seva mort (e.p.d.) el Doctor Joan Forment i Soler deia :“ el cor és un òrgan que us durarà tota la vida” .
El Dr. Forment va ser per mi el “salvavides” que va fer possible la meva recuperació, sobretot el tractament de la depressió post infart.
Per acabar, espero i desitjo que la revista de COR-FI, associació amb què vaig col·laborar a formar junt amb el president Carles Corral Cullell i l’ ex-secretari Albert Munjó Serrats, tingui l’èxit que es mereix el treball entusiasta i desinteressat de la seva Junta Directiva.
Fins a la propera. “Cuida’t el cor…..cuida’t la vida!”. Comptant a 65 pulsacions per minut, durant un dia el cor batega 93.600 vegades, que en un any són 34.164.000, I en una vida ?. Multipliqueu pels anys que teniu.
Martí Carreras i Ginjaume
Soci número 2 de COR-FI
He dit “patint del cor” encara que de patir ben poc ho he fet. He hagut de tenir cura en el menjar, sobretot amb la sal, deixar de fumar, que ho havia fet des dels 14 anys, procurar tenir un pes adequat, fer una mica d’exercici, especialment caminar força, vigilar la pressió arterial i anar passant. Però patir, que alguna cosa et faci mal, res de res.
Dic això perquè si algú que em llegeixi es troba que ha tingut un atropellament important, que sàpiga que podrà continuar amb les seves activitats pràcticament normals. Trenta anys enrere les coses eren molt diferents d’ara. Aleshores recordo que havies de fer molt de descans, dos o tres mesos. Ara, si la recuperació és normal, al cap de pocs dies ja es pot caminar i passejar. Sense anar més lluny diré que em varen operar a cor obert i em van fer tres “baypass” el febrer del 2007 a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i al cap de sis dies ja anava cap a casa.
En aquesta columna que comencem avui intentaré animar els possibles lectors perquè no cal esvarar-se. Fent broma, el meu metge fins a la seva mort (e.p.d.) el Doctor Joan Forment i Soler deia :“ el cor és un òrgan que us durarà tota la vida” .
El Dr. Forment va ser per mi el “salvavides” que va fer possible la meva recuperació, sobretot el tractament de la depressió post infart.
Per acabar, espero i desitjo que la revista de COR-FI, associació amb què vaig col·laborar a formar junt amb el president Carles Corral Cullell i l’ ex-secretari Albert Munjó Serrats, tingui l’èxit que es mereix el treball entusiasta i desinteressat de la seva Junta Directiva.
Fins a la propera. “Cuida’t el cor…..cuida’t la vida!”. Comptant a 65 pulsacions per minut, durant un dia el cor batega 93.600 vegades, que en un any són 34.164.000, I en una vida ?. Multipliqueu pels anys que teniu.
Martí Carreras i Ginjaume
Soci número 2 de COR-FI
BATECS DEL COR (I) Publicat a la Revista de CORfi del desembre de 2009)
En aquest primer número de la revista de CORfi farem una mica d’història. Vaig néixer l’any 1933 i per tant tinc 76 anys fets. D’aquests, trenta quatre els he passat “patint del cor”, ja que va ser l’abril del 1975 quan vaig tenir l’infart de miocardi. I, posteriorment, set anys més tard, vaig fer l’anginya de pit.
He dit “patint del cor” encara que de patir ben poc ho he fet. He hagut de tenir cura en el menjar, sobretot amb la sal, deixar de fumar, que ho havia fet des dels 14 anys, procurar tenir un pes adequat, fer una mica d’exercici, especialment caminar força, vigilar la pressió arterial i anar passant. Però patir, que alguna cosa et faci mal, res de res.
Dic això perquè si algú que em llegeixi es troba que ha tingut un atropellament important, que sàpiga que podrà continuar amb les seves activitats pràcticament normals. Trenta anys enrere les coses eren molt diferents d’ara. Aleshores recordo que havies de fer molt de descans, dos o tres mesos. Ara, si la recuperació és normal, al cap de pocs dies ja es pot caminar i passejar. Sense anar més lluny diré que em varen operar a cor obert i em van fer tres “baypass” el febrer del 2007 a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i al cap de sis dies ja anava cap a casa.
En aquesta columna que comencem avui intentaré animar els possibles lectors perquè no cal esvarar-se. Fent broma, el meu metge fins a la seva mort (e.p.d.) el Doctor Joan Forment i Soler deia :“ el cor és un òrgan que us durarà tota la vida” .
El Dr. Forment va ser per mi el “salvavides” que va fer possible la meva recuperació, sobretot el tractament de la depressió post infart.
Per acabar, espero i desitjo que la revista de COR-FI, associació amb què vaig col·laborar a formar junt amb el president Carles Corral Cullell i l’ ex-secretari Albert Munjó Serrats, tingui l’èxit que es mereix el treball entusiasta i desinteressat de la seva Junta Directiva.
Fins a la propera. “Cuida’t el cor…..cuida’t la vida!”. Comptant a 65 pulsacions per minut, durant un dia el cor batega 93.600 vegades, que en un any són 34.164.000, I en una vida ?. Multipliqueu pels anys que teniu.
Martí Carreras i Ginjaume Soci número 2 de COR-FI
He dit “patint del cor” encara que de patir ben poc ho he fet. He hagut de tenir cura en el menjar, sobretot amb la sal, deixar de fumar, que ho havia fet des dels 14 anys, procurar tenir un pes adequat, fer una mica d’exercici, especialment caminar força, vigilar la pressió arterial i anar passant. Però patir, que alguna cosa et faci mal, res de res.
Dic això perquè si algú que em llegeixi es troba que ha tingut un atropellament important, que sàpiga que podrà continuar amb les seves activitats pràcticament normals. Trenta anys enrere les coses eren molt diferents d’ara. Aleshores recordo que havies de fer molt de descans, dos o tres mesos. Ara, si la recuperació és normal, al cap de pocs dies ja es pot caminar i passejar. Sense anar més lluny diré que em varen operar a cor obert i em van fer tres “baypass” el febrer del 2007 a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i al cap de sis dies ja anava cap a casa.
En aquesta columna que comencem avui intentaré animar els possibles lectors perquè no cal esvarar-se. Fent broma, el meu metge fins a la seva mort (e.p.d.) el Doctor Joan Forment i Soler deia :“ el cor és un òrgan que us durarà tota la vida” .
El Dr. Forment va ser per mi el “salvavides” que va fer possible la meva recuperació, sobretot el tractament de la depressió post infart.
Per acabar, espero i desitjo que la revista de COR-FI, associació amb què vaig col·laborar a formar junt amb el president Carles Corral Cullell i l’ ex-secretari Albert Munjó Serrats, tingui l’èxit que es mereix el treball entusiasta i desinteressat de la seva Junta Directiva.
Fins a la propera. “Cuida’t el cor…..cuida’t la vida!”. Comptant a 65 pulsacions per minut, durant un dia el cor batega 93.600 vegades, que en un any són 34.164.000, I en una vida ?. Multipliqueu pels anys que teniu.
Martí Carreras i Ginjaume Soci número 2 de COR-FI
GRANS AL DIA (IV) Publicat a la Revista Seny i Rauxa de l'Associació de Gent Gran del Casal de la Gent Gran de Figueres, el desembre de 2009)
CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN
Segons explicàvem en un anterior article aquest Consell va funcionant amb regularitat.. Es fan unes reunions mensuals de les dues comissions de treball: Gent Gran Activa i Salut i Acció Social (aquesta darrera és la fusió de Salut i Gent Gran i Gent Gran per la Gent Gran, que tenen els mateixos objectius). I una vegada al trimestre es reuneix el Ple del Consell a la Casa Consistorial per donar compte de totes les propostes i les activitats que s’han fet durant el trimestre.
Aquest any, a més de participar activament en el Dia de les Famílies, el passat mes de juny, s’ha organitzat el Dia Internacional de la Gent Gran el dia 1 d’octubre sota el títol de “Vells? No, joves madurs”amb diversos actes als centres com ara el Casal de la Gent Gran i el Club Caixa Catalunya, a més d’una sessió de cant coral al Teatre el Jardí, que per causa de la programació d’altres actes es va posposar al dia 7 d’octubre. El segon concurs de fotografia intergeneracional des del 24 de setembre fins a l’1 d’octubre. I per primera vegada una comissió del Consell, encapçalada per la Regidora del Servei d’Atenció a les Persones, la Dra. Bonany, vàrem visitar els quatre centres assistencials, que són l’Asil Vilallonga, la Residència d’avis Catalunya, la Residència Els Arcs i el Centre Sociosanitari Bernat Jaume, per donar-nos a conèixer, saber les seves necessitats i oferir la nostra ajuda en tot el que puguem fer per les persones ingressades.
CONSELL DE LA GENT GRAN DE CATALUNYA
En aquest Consell, com he explicat diverses vegades, tenen la paraula els representants de les diverses comarques catalanes, a fi de fer sentir la seva veu en els temes que ens ocupen i ens preocupen. Aquest any 2009 el tema estrella ha continuat essent la Llei de Dependència, que ve funciona, bé o malament, des del maig del 2007 i que amb el nou finançament que sembla que Catalunya ha de tenir d’ara endavant, esperem que els endarreriments actuals, una vegada classificada la persona dependent, és a dir, després que se li hagi fet el PIA (Pla Individual d’Atenció), als pocs mesos comenci a cobrar les ajudes que per Llei li corresponguin. Com sabem tots, aquesta és una Llei amb un desenvolupament llarg, fins l’any 2015, i en aquest sentit he de dir que les manifestacions, publicades a La Vanguardia del dia 3 d’octubre, del President de la Cambra de Comerç de Barcelona, el Sr. Miquel Valls, de congelar dos anys el desenvolupament perquè “és molt costosa per l’Estat”, considerem que són totalment desafortunades i fora de lloc, si tenim en compte que aquesta Llei busca ajudar les persones i famílies amb dificultats per valer-se per si mateixes, i demostren una falta de sensibilitat i solidaritat vers les persones mes desvalgudes de la societat actual.
Un altre tema important que hem treballat durant l’any ha estat el seguiment de les conclusions del 5è Congrés de la Gent Gran de Catalunya, celebrat l’any 2006, per veure quin grau de compliment hem assolit ens els tres anys transcorreguts, i més tenint en compte que el proper 2010 haurem de celebrar el 6è Congrés, segurament a finals del quart trimestre, i amb les ponències “ Pobresa i exclusió social”, “Participació” i “Envelliment actiu (politiques de futur)”.
Fins aquí les novetats d’aquest trimestre. Continuarem informant en propers números.
Martí Carreras i Ginjaume
Vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya
Segons explicàvem en un anterior article aquest Consell va funcionant amb regularitat.. Es fan unes reunions mensuals de les dues comissions de treball: Gent Gran Activa i Salut i Acció Social (aquesta darrera és la fusió de Salut i Gent Gran i Gent Gran per la Gent Gran, que tenen els mateixos objectius). I una vegada al trimestre es reuneix el Ple del Consell a la Casa Consistorial per donar compte de totes les propostes i les activitats que s’han fet durant el trimestre.
Aquest any, a més de participar activament en el Dia de les Famílies, el passat mes de juny, s’ha organitzat el Dia Internacional de la Gent Gran el dia 1 d’octubre sota el títol de “Vells? No, joves madurs”amb diversos actes als centres com ara el Casal de la Gent Gran i el Club Caixa Catalunya, a més d’una sessió de cant coral al Teatre el Jardí, que per causa de la programació d’altres actes es va posposar al dia 7 d’octubre. El segon concurs de fotografia intergeneracional des del 24 de setembre fins a l’1 d’octubre. I per primera vegada una comissió del Consell, encapçalada per la Regidora del Servei d’Atenció a les Persones, la Dra. Bonany, vàrem visitar els quatre centres assistencials, que són l’Asil Vilallonga, la Residència d’avis Catalunya, la Residència Els Arcs i el Centre Sociosanitari Bernat Jaume, per donar-nos a conèixer, saber les seves necessitats i oferir la nostra ajuda en tot el que puguem fer per les persones ingressades.
CONSELL DE LA GENT GRAN DE CATALUNYA
En aquest Consell, com he explicat diverses vegades, tenen la paraula els representants de les diverses comarques catalanes, a fi de fer sentir la seva veu en els temes que ens ocupen i ens preocupen. Aquest any 2009 el tema estrella ha continuat essent la Llei de Dependència, que ve funciona, bé o malament, des del maig del 2007 i que amb el nou finançament que sembla que Catalunya ha de tenir d’ara endavant, esperem que els endarreriments actuals, una vegada classificada la persona dependent, és a dir, després que se li hagi fet el PIA (Pla Individual d’Atenció), als pocs mesos comenci a cobrar les ajudes que per Llei li corresponguin. Com sabem tots, aquesta és una Llei amb un desenvolupament llarg, fins l’any 2015, i en aquest sentit he de dir que les manifestacions, publicades a La Vanguardia del dia 3 d’octubre, del President de la Cambra de Comerç de Barcelona, el Sr. Miquel Valls, de congelar dos anys el desenvolupament perquè “és molt costosa per l’Estat”, considerem que són totalment desafortunades i fora de lloc, si tenim en compte que aquesta Llei busca ajudar les persones i famílies amb dificultats per valer-se per si mateixes, i demostren una falta de sensibilitat i solidaritat vers les persones mes desvalgudes de la societat actual.
Un altre tema important que hem treballat durant l’any ha estat el seguiment de les conclusions del 5è Congrés de la Gent Gran de Catalunya, celebrat l’any 2006, per veure quin grau de compliment hem assolit ens els tres anys transcorreguts, i més tenint en compte que el proper 2010 haurem de celebrar el 6è Congrés, segurament a finals del quart trimestre, i amb les ponències “ Pobresa i exclusió social”, “Participació” i “Envelliment actiu (politiques de futur)”.
Fins aquí les novetats d’aquest trimestre. Continuarem informant en propers números.
Martí Carreras i Ginjaume
Vocal del Consell de la Gent Gran de Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
