El passat mes d’abril un petit reportatge del corresponsal a Berlín de La Vanguardia ens assabentava que l’expresident alemany Roman Herzog avisava que al seu país es corria el perill d’ajudar més les persones grans que els joves.
Deia: “Em temo que estem observant ja els primers signes d’una democràcia de jubilats: els més grans són cada vegada més nombrosos i tots els partits els tenen en compte d’una manera desmesurada i es podria donar la situació de que les generacions de més edat saquegessin les més joves.”. Actualment Alemanya té uns 20 milions de jubilats i pensionistes. Els més grans de 65 anys són el 18% i es calcula que l’any 2020 arribaran al 22%, tot això amb una de les taxes de naixement més baixes del món.
El desencadenant d’aquestes manifestacions era la decisió del Govern alemany que dirigeix la democristiana Angela Merkel d’augmentar les pensions un 1,1% a partir del mes de juliol, cosa que significava doblar l’increment previst i tenia com a objectiu pal·liar els efectes de la inflació, que el mes de març es va situar en el 3,1%. La patronal alemanya calcula que aquest augment suposarà 12.000 milions d’euros addicionals fins a l’any 2013 i opina que hauria de sufragar-se mitjançant l’augment de les cotitzacions, cosa que es traduiria en una rebaixa dels salaris nets.
Les paraules de l’expresident Herzog han trobat detractors i partidaris. Entre els primers hi trobem el president de l’associació de benestar Volksolidarität, que diu que “aquest tipus d’afirmacions està convertint una provocació intel·lectual en un incendi.” En canvi, el director de l’Institut d’Economia i Societat diu que “anem en camí d’una república de jubilats.” En l’àmbit polític només han trobat ressò en el vicepresident del Bundestag, socialdemòcrata, que ha dit “que és horrorós imaginar que els jubilats dominin els joves”.
Però l’estratègia dels partits polítics és tenir una atenció especial al sector de les persones grans. La pregunta que ningú respon és si l’interès té el seu origen en les carències i necessitats dels jubilats o en les estadístiques, ja que en les eleccions federals del 2009 més de la meitat dels electors tindrà més de 50 anys i el grup més nombrós serà el de la franja d’edat de 60 a 70 anys. Els partits polítics més importants tenen quasi la meitat dels seus afiliats amb més de 60 anys. Una mitjana que arriba al 70% entre els radicals del Die Link.
Vist el que passa en un dels països capdavanters de la Unió Europea, com és Alemanya, quines perspectives tenim a l’Estat espanyol? Doncs francament, no ho sé. Aquí també anem per camins similars. Ja des de fa temps estem anunciant que la preponderància de les persones grans va en augment i que les autoritats pertinents hauran de buscar i trobar solucions adequades. Que la població europea va envellint és obvi. Que cada vegada necessitarem més persones que vinguin de fora per treballar, cotitzar a la Seguretat Social i poder continuar cobrant les pensions, sembla que també és clar. De problemes no en faltaran.
De fet, a casa nostra ja es van produir unes manifestacions semblants fa uns quants mesos, quan una de les nostres prestigioses universitats, en concret la Universitat Pompeu Fabra, va fer un estudi en que ens advertia que “els joves d’avui corren el risc de viure pitjor que els seus pares i demanava que s’equilibressin les polítiques socials perquè els joves no sortissin perjudicats per les necessitats de despesa destinada a l’envelliment” (Veure Setmanari l’Empordà del 19.09.2006, “La Gent Gran i el Segle XXI”).
En el Ple del Consell de la Gent Gran de Catalunya del primer trimestre d’aquest any, a finals de març, vàrem rebre la visita del secretari d’Immigració de la Generalitat, que ens va explicar de manera esquematitzada el funcionament del Consell Assessor, i, sense que ara sigui el moment d’entrar en detalls, va dir-nos que els responsables han de ser capaços d’atendre les peticions que fa la ciutadania, i que són, fonamentalment, tres:
Fluxos migratoris regulats i endreçats.
No haver de competir pels recursos públics (educació, sanitat, etc)..
Que es produeixin elements d’integració a la cultura comuna.
Aquestes premisses poden ser perfectament extrapolades a quasi tots els països de la Unió Europea i només si s’aconsegueixen aquests objectius serà possible continuar amb el creixement que les circumstàncies actuals i futures permetin per fer front a les cada vegada més nombroses necessitats de la societat, que, no ho oblidem, som tots, grans i joves.
Deia: “Em temo que estem observant ja els primers signes d’una democràcia de jubilats: els més grans són cada vegada més nombrosos i tots els partits els tenen en compte d’una manera desmesurada i es podria donar la situació de que les generacions de més edat saquegessin les més joves.”. Actualment Alemanya té uns 20 milions de jubilats i pensionistes. Els més grans de 65 anys són el 18% i es calcula que l’any 2020 arribaran al 22%, tot això amb una de les taxes de naixement més baixes del món.
El desencadenant d’aquestes manifestacions era la decisió del Govern alemany que dirigeix la democristiana Angela Merkel d’augmentar les pensions un 1,1% a partir del mes de juliol, cosa que significava doblar l’increment previst i tenia com a objectiu pal·liar els efectes de la inflació, que el mes de març es va situar en el 3,1%. La patronal alemanya calcula que aquest augment suposarà 12.000 milions d’euros addicionals fins a l’any 2013 i opina que hauria de sufragar-se mitjançant l’augment de les cotitzacions, cosa que es traduiria en una rebaixa dels salaris nets.
Les paraules de l’expresident Herzog han trobat detractors i partidaris. Entre els primers hi trobem el president de l’associació de benestar Volksolidarität, que diu que “aquest tipus d’afirmacions està convertint una provocació intel·lectual en un incendi.” En canvi, el director de l’Institut d’Economia i Societat diu que “anem en camí d’una república de jubilats.” En l’àmbit polític només han trobat ressò en el vicepresident del Bundestag, socialdemòcrata, que ha dit “que és horrorós imaginar que els jubilats dominin els joves”.
Però l’estratègia dels partits polítics és tenir una atenció especial al sector de les persones grans. La pregunta que ningú respon és si l’interès té el seu origen en les carències i necessitats dels jubilats o en les estadístiques, ja que en les eleccions federals del 2009 més de la meitat dels electors tindrà més de 50 anys i el grup més nombrós serà el de la franja d’edat de 60 a 70 anys. Els partits polítics més importants tenen quasi la meitat dels seus afiliats amb més de 60 anys. Una mitjana que arriba al 70% entre els radicals del Die Link.
Vist el que passa en un dels països capdavanters de la Unió Europea, com és Alemanya, quines perspectives tenim a l’Estat espanyol? Doncs francament, no ho sé. Aquí també anem per camins similars. Ja des de fa temps estem anunciant que la preponderància de les persones grans va en augment i que les autoritats pertinents hauran de buscar i trobar solucions adequades. Que la població europea va envellint és obvi. Que cada vegada necessitarem més persones que vinguin de fora per treballar, cotitzar a la Seguretat Social i poder continuar cobrant les pensions, sembla que també és clar. De problemes no en faltaran.
De fet, a casa nostra ja es van produir unes manifestacions semblants fa uns quants mesos, quan una de les nostres prestigioses universitats, en concret la Universitat Pompeu Fabra, va fer un estudi en que ens advertia que “els joves d’avui corren el risc de viure pitjor que els seus pares i demanava que s’equilibressin les polítiques socials perquè els joves no sortissin perjudicats per les necessitats de despesa destinada a l’envelliment” (Veure Setmanari l’Empordà del 19.09.2006, “La Gent Gran i el Segle XXI”).
En el Ple del Consell de la Gent Gran de Catalunya del primer trimestre d’aquest any, a finals de març, vàrem rebre la visita del secretari d’Immigració de la Generalitat, que ens va explicar de manera esquematitzada el funcionament del Consell Assessor, i, sense que ara sigui el moment d’entrar en detalls, va dir-nos que els responsables han de ser capaços d’atendre les peticions que fa la ciutadania, i que són, fonamentalment, tres:
Fluxos migratoris regulats i endreçats.
No haver de competir pels recursos públics (educació, sanitat, etc)..
Que es produeixin elements d’integració a la cultura comuna.
Aquestes premisses poden ser perfectament extrapolades a quasi tots els països de la Unió Europea i només si s’aconsegueixen aquests objectius serà possible continuar amb el creixement que les circumstàncies actuals i futures permetin per fer front a les cada vegada més nombroses necessitats de la societat, que, no ho oblidem, som tots, grans i joves.
6 comentaris:
Bona Tarda!!
Soms els responsables de l'emissora Ona Vilamalla 107.9FM, volem agraïr el seu missatge per la felicitació de les Sardanes, ens omple d'orgull conèixer els nostres oïents, en tot cas posar els nostres medis estructurals (emissora) a la seva disposició.
Molt agraïts.
Atentament.
Josep Tubert (president)
tubert@onavilamalla.com
Ivan Yerpes (Tecnic)
ivan@onavilamalla.com
Hola mestre!!
Felicitats pel blog amb comentaris tant encertats.
Referent als responsables d'Ona Vilamalla, donç sí son responsables de portar a l'emissora a quedar-se ensa oïents.
Per molts anys!
Només acabat de llegir l’interessant article d’en Martí Carreras, m’han sorprès dos comentaris que, si no m’equivoco, no tenen cap relació amb l’article indicat. Els comentaris són d’Iván Yerpes i de Pep, i es relacionen amb algun tema de Ona Vilamalla 107.9FM. Algú podria indicar-me quina és la causa d’aquestes intervencions?
Pel que fa a l’article, repeteixo el que diu el senyor Martí Carreras referent a les peticions que fa la ciutadania i que va recollir el secretari d’Immigració de la Generalitat, explicant-les al Consell de la Gent Gran de Catalunya: “Fluxos migratoris regulats i endreçats” / “No haver de competir pels recursos públics (educació, sanitat, etc.)” / “Que es produeixin elements d’integració a la cultura comuna.”
Se m’acut aquesta pregunta: què hi pot fer la Generalitat per atendre aquestes peticions, si les competències que té sobre immigració o ensenyament són gairebé nul•les? Joan Camps
(continua al següent comentari)
Dins del món laboral s’escolten algunes veus que demanen un Marc Català de Relacions Laborals. Diuen que cal “reconèixer que la situació de la classe obrera de Catalunya sota l'administració espanyola no és, de cap manera, la mateixa que la dels treballadors i treballadores d'Extremadura, Andalusia o Madrid. En primer lloc, els costos de vida i la tradició econòmica de Catalunya tenen poc a veure en el que es pot trobar a la resta de l'Estat. En segon lloc, aquí el món del treball viu unes situacions específiques (la integració lingüística dels treballadors immigrants, la impossibilitat de fer servir el català en alguns àmbits laborals), situació que no és la mateixa en altres realitats laborals de la resta de l'Estat. I en tercer lloc, un aspecte important: enlloc de l'Estat es viu l'espoli fiscal que es viu a Catalunya, o al País valencià o a les Balears. I aquest espoli afecta sobretot la qualitat de vida de les classes populars.” Afegeixen també que “... pel que fa a la situació desastrosa en què es troben les infraestructures a Catalunya, caldria que les classes treballadores i els sindicats establerts a Catalunya advertissin la necessitat d'establir un Marc propi de relacions laborals. El fet de no poder prendre les decisions dins d'aquest marc propi, fa que les que es prenen des de fora rutllin malament. Només cal observar el mal funcionament de la Renfe, Endesa o altres que no podem gestionar des d'aquí mateix.”
Els problemes a Catalunya dels ciutadans que formen part del món laboral són gairebé iguals que els que tenen la gent gran. Per tant s’hauria de considerar també la possibilitat d’establir un Marc específic –a Catalunya- per la Gent Gran”. (Joan Camps)
Tota la raó. Aquest de Ona Vilamalla sempre fent el fantasma!
Precisament si llegèixes el missatge que hem deixat li donem les gràcies per la seva trucada que ens va fer a la nostre emissora. Segueixo dient, que li agraïm la seva trucada al contestador, i en tot cas demanar-li disculpes per aquest dos missatges anònims, ja que aquest missatges sobren. Felicitats per la seva publicació.
Publica un comentari a l'entrada