Arran de la publicació de l’esperança de vida, que va ser feta a primers del mes de novembre passat, el col·lectiu de les persones grans hem sortit reiteradament a la premsa, i, fins i tot, els que, d’una manera o altra participem en les institucions de suport a les persones grans, hem estat interrogats per donar la nostra opinió de com afrontar aquesta etapa, que en alguns casos poden representar més de 20 anys, que equivalen, sobre una vida de 85, a més o menys el 23% de la nostra existència.
La contesta a la pregunta mencionada és complexa, com ho és la societat en general, i les persones grans en formem part, per tant, generalitzar és enganyós. Cada persona és un món i les seves circumstàncies, i, per tant lo que és adient per a uns no ho és per a uns altres.
Malgrat això, una contesta ràpida i orientativa per a tothom ens la dóna el filòsof Raimon Panikkar, que en el programa de Catalunya Ràdio conduït pel periodista Antoni Bassas del dia 9 de novembre passat, contestant a la pregunta de com afrontar aquests anys, deia “Vivint cada moment com si fos el primer, és a dir, amb innocència, i també com si fos el darrer, és a dir, amb maduresa.”.
Sàvia resposta que si sabem aplicar en la seva justa mesura ens ha de proporcionar innombrables satisfaccions. En serem capaços?
Les autoritats monetàries dels països industrialitzats ja fa temps que per mitjà dels mitjans de comunicació ens estan parlant, cada vegada amb més èmfasi, de retardar l’edat de jubilació, de forma voluntària, és clar, i ofereixen uns incentius, que en el cas de l’estat espanyol crec recordar que és un augment del 3% de la base reguladora per any que passi dels 65 i fins als 70, si el treballador té cotitzats 40 anys, o un 2% si la cotització és de més de 35 i no arriba als 40. Per tant un augment de la pensió de fins al 15% en el primer cas i del 10% en l’altre.
La meva modesta i segurament no del tot encertada opinió és que aquesta mesura si s’apliqués a un percentatge molt gran de persones produiria una més elevada taxa d’atur en gent jove i preparada, que, penso, tenen moltes ganes de treballar i crec que hi tenen tot el dret. Però com que les coses són tan complicades també he de dir que recentment el cap dels serveis de cardiologia de l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona, em deia que la mesura de jubilar els metges als 65 anys, quan abans ho feien als 70, havia sigut nefasta.
Fins i tot penso que les empreses també hi diran la seva, ja que recentment el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, ha donat la raó a una que havia jubilat forçosament un treballador en complir els 65 anys, aplicant el conveni col·lectiu que així ho especifica si es tenen complerts els requisits per tenir dret a una pensió contributiva. La sentència accepta que la jubilació forçosa està justificada per l’interès general de reduir l’atur. (Suplement “Empleo” de La Vanguardia del 25.11.2007)
L’opinió de les persones amb qui em relaciono en las institucions que treballen amb temes de les persones grans, és que aquestes han de continuar actives, fent coses que siguin del seu gust i que no necessàriament han de ser les que han fet tota la vida. Qui en tingui ganes trobarà, per poc que ho intenti, innombrables maneres de voluntariat per ajudar qui més ho necessiti. Penso, i en realitat així ho manifesten els que s’hi troben, que fer tasques que ajudin els altres és molt gratificant.
Del tema de retardar l’edat de jubilació en sentirem a parlar molt d’ara en endavant i podem tenir la completa seguretat que al final aconseguirà imposar-se, per una simple qüestió matemàtica. Si els joves entren al mercat laboral un promig de 5/6 anys més tard del que ho fèiem els que ara rondem els setanta i escaig, és obvi que per tenir un nombre determinat d’anys de cotització, per tal que la base reguladora de la seva pensió no es vegi disminuïda, hauran de continuar treballant dos, tres, o cinc anys més. I si, com sembla, l’esperança de vida continua creixent, haurem d’admetre que potser sigui el més adequat.
A més, es podrà donar la circumstància que persones que fan feines pesades, com poden ser les de la construcció i altres oficis a l’aire lliure, en cadenes de producció, o altres feines, continuaran treballant en edats en què les forces ja escassegen i, en canvi no ho hauran pogut fer, per exemple, entre els 18 i els 25 anys, que estaven a l’edat de la potència. El panorama, doncs, no és gaire afalagador, si es va generalitzant.
I per acabar d’arreglar-ho encara es produirà un altre fet més dolorós, a llarg termini, això sí, i és que al subscriure els joves d’ara hipoteques a 40 o més anys es veuran obligats a continuar treballant per poder-les pagar, ja que com és sabut els ingressos de la jubilació solen ser, generalment, força més escassos que estant en actiu.
Ves per on hem acabat parlant de les persones joves en un escrit per a persones grans. Indubtablement no som tan diferents uns i altres. Els anys passen, però els problemes, diferents, és clar, es manifesten a totes les edats. Des del nostre lloc a la societat reiterem, una vegada més, que estem disposats a treballar conjuntament per intentar trobar solucions que satisfacin el conjunt de les persones.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
.
.
La contesta a la pregunta mencionada és complexa, com ho és la societat en general, i les persones grans en formem part, per tant, generalitzar és enganyós. Cada persona és un món i les seves circumstàncies, i, per tant lo que és adient per a uns no ho és per a uns altres.
Malgrat això, una contesta ràpida i orientativa per a tothom ens la dóna el filòsof Raimon Panikkar, que en el programa de Catalunya Ràdio conduït pel periodista Antoni Bassas del dia 9 de novembre passat, contestant a la pregunta de com afrontar aquests anys, deia “Vivint cada moment com si fos el primer, és a dir, amb innocència, i també com si fos el darrer, és a dir, amb maduresa.”.
Sàvia resposta que si sabem aplicar en la seva justa mesura ens ha de proporcionar innombrables satisfaccions. En serem capaços?
Les autoritats monetàries dels països industrialitzats ja fa temps que per mitjà dels mitjans de comunicació ens estan parlant, cada vegada amb més èmfasi, de retardar l’edat de jubilació, de forma voluntària, és clar, i ofereixen uns incentius, que en el cas de l’estat espanyol crec recordar que és un augment del 3% de la base reguladora per any que passi dels 65 i fins als 70, si el treballador té cotitzats 40 anys, o un 2% si la cotització és de més de 35 i no arriba als 40. Per tant un augment de la pensió de fins al 15% en el primer cas i del 10% en l’altre.
La meva modesta i segurament no del tot encertada opinió és que aquesta mesura si s’apliqués a un percentatge molt gran de persones produiria una més elevada taxa d’atur en gent jove i preparada, que, penso, tenen moltes ganes de treballar i crec que hi tenen tot el dret. Però com que les coses són tan complicades també he de dir que recentment el cap dels serveis de cardiologia de l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona, em deia que la mesura de jubilar els metges als 65 anys, quan abans ho feien als 70, havia sigut nefasta.
Fins i tot penso que les empreses també hi diran la seva, ja que recentment el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, ha donat la raó a una que havia jubilat forçosament un treballador en complir els 65 anys, aplicant el conveni col·lectiu que així ho especifica si es tenen complerts els requisits per tenir dret a una pensió contributiva. La sentència accepta que la jubilació forçosa està justificada per l’interès general de reduir l’atur. (Suplement “Empleo” de La Vanguardia del 25.11.2007)
L’opinió de les persones amb qui em relaciono en las institucions que treballen amb temes de les persones grans, és que aquestes han de continuar actives, fent coses que siguin del seu gust i que no necessàriament han de ser les que han fet tota la vida. Qui en tingui ganes trobarà, per poc que ho intenti, innombrables maneres de voluntariat per ajudar qui més ho necessiti. Penso, i en realitat així ho manifesten els que s’hi troben, que fer tasques que ajudin els altres és molt gratificant.
Del tema de retardar l’edat de jubilació en sentirem a parlar molt d’ara en endavant i podem tenir la completa seguretat que al final aconseguirà imposar-se, per una simple qüestió matemàtica. Si els joves entren al mercat laboral un promig de 5/6 anys més tard del que ho fèiem els que ara rondem els setanta i escaig, és obvi que per tenir un nombre determinat d’anys de cotització, per tal que la base reguladora de la seva pensió no es vegi disminuïda, hauran de continuar treballant dos, tres, o cinc anys més. I si, com sembla, l’esperança de vida continua creixent, haurem d’admetre que potser sigui el més adequat.
A més, es podrà donar la circumstància que persones que fan feines pesades, com poden ser les de la construcció i altres oficis a l’aire lliure, en cadenes de producció, o altres feines, continuaran treballant en edats en què les forces ja escassegen i, en canvi no ho hauran pogut fer, per exemple, entre els 18 i els 25 anys, que estaven a l’edat de la potència. El panorama, doncs, no és gaire afalagador, si es va generalitzant.
I per acabar d’arreglar-ho encara es produirà un altre fet més dolorós, a llarg termini, això sí, i és que al subscriure els joves d’ara hipoteques a 40 o més anys es veuran obligats a continuar treballant per poder-les pagar, ja que com és sabut els ingressos de la jubilació solen ser, generalment, força més escassos que estant en actiu.
Ves per on hem acabat parlant de les persones joves en un escrit per a persones grans. Indubtablement no som tan diferents uns i altres. Els anys passen, però els problemes, diferents, és clar, es manifesten a totes les edats. Des del nostre lloc a la societat reiterem, una vegada més, que estem disposats a treballar conjuntament per intentar trobar solucions que satisfacin el conjunt de les persones.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada