A finals del mes de juny vaig escoltar una informació en el Telenotícies vespre de TV3, que en principi va causar-me una impressió desagradable. Venia a dir, més o menys, ja que tampoc la puc precisar totalment , que :
Un estudi fet a la Universitat Pompeu Fabra indicava que els joves d’avui corren el risc de viure pitjor que els seus pares. L’estudi feia un anàlisi dels sous dels últims anys i ho relacionava amb la dificultat de poder accedir a l’habitatge. També feia referència al fet que, tot i que hi ha bosses de pobresa, el 80% de la gent gran és propietària del seu pis o casa.. En la conclusió dels experts, es demana que s’equilibrin les polítiques socials perquè els joves no surtin perjudicats per les necessitats de despesa DESTINADA A L’ENVELLIMENT.
Pocs dies després, l’articulista d’El Periòdico, Ramon de España, comentava que li va semblar una informació aterridora i que curiosament va ser narrada pel periodista amb una tranquil·litat sorprenent, com si aquí no passés res especialment greu. Ell la considerava una de les pitjors de l’any i feia moltes més consideracions, que avui i aquí no vénen al cas.
A mi, també va semblar-me una molt mala notícia. En dos sentits. El primer, perquè tothom donava per fet que cada generació progressava en referència a la seva anterior, és a dir, a la dels seus pares, i per altra banda, perquè semblava que les causes d’aquesta fallida eren atribuïbles a les despeses destinades a les polítiques d’ajut a la gent gran. No fos que d’ara endavant es despullés un sant per vestir-ne un altre, com se sol dir.
Naturalment que calia llegir detingudament l’estudi esmentat, i per això vaig adreçar-me primer a TV3, que per correu electrònic em va contestar amb molta rapidesa, donant-me detalls de la font de la informació, i posteriorment a la Universitat Pompeu Fabra, que fins al moment no ha contestat la meva petició, segurament per estar en període de vacances.
Tanmateix, i després d’algunes setmanes de reflexió, penso que també podem arribar a la conclusió que és bo per a les persones que d’una manera o altra intentem participar en totes les qüestions relacionades amb la gent gran, a través dels consells consultius dels consells comarcals i també en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, que un òrgan tan prestigiós com la UPF hagi trobat motius per incloure’ns en el seu estudi. És una prova que anem fent coses per millorar la qualitat de vida de les persones que més ho necessiten, els grans. Naturalment, que també des de les nostres organitzacions estem disposats a ajudar a trobar solucions per als més joves, però pensem que mai han de ser en detriment d’aquesta altra part de la nostra societat, cada vegada més gran, en el doble sentit de quantitat i d’edat.
Som conscients que els grans d’avui estan molt més ben atesos que fa 10, 15 o 20 anys, però ni de bon tros hem arribat a les cotes d’altres països del nostre entorn dintre de la
Unió Europea. Que ningú s’enganyi, les coses van canviant molt lentament. El camí és llarg i feixuc i precisament l’edat de la gent que ens ocupa no és per perdre temps. A determinades edats cada dia sembla un any i cada any, una eternitat.
Per tant, continuarem la nostra tasca, amb la seguretat que entre tots hem de trobar les mesures justes i adequades per seguir el camí traçat, sense perjudicar a ningú.
Algú pot pensar que els avis d’avui no desitgen el millor per als seus néts/tes? Que puguin ser feliços, fer la seva vida en l’època que els hi ha tocat viure? No, la gent gran d’avui està orgullosa que qui vulgui pugui anar a la Universitat, cosa que la gran majoria d’ells no varen poder fer. Pensem on eren ara fa 70 anys els nois d’aquella generació. Sí que és veritat que els joves d’avui no ho tenen fàcil, però va ser-ho per als que avui ronden entre setanta i noranta anys?
Per acabar voldria citar només una petita part de la magnífica cançó que la companya en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, representant de la comarca del Priorat, Conxita Balcells, ha fet per a la nostra organització:
“Que volem viure i morir amb dignitat
dintre d’un món ple de justícia i comprensió,
que se’ns respecti en tot moment la llibertat
per poder prendre la nostra pròpia decisió.
Ser part activa de la nostra societat,
caminar junts per construir un futur millor,
ser solidaris amb tota la humanitat
ajudar el dèbil a sortir de l’opressió,
portant als llavis un somriure d’amistat
i dintre el cor un sentiment de germanor.”
Sí, aquest és l’esperit que respira la gent gran, no volem ser solament persones que reclamem els nostres drets, que també, sinó ajudar a tothom en la mesura de les nostres forces i possibilitats, en els problemes actuals i futurs.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà
Consell de la Gent Gran de Catalunya
.
Un estudi fet a la Universitat Pompeu Fabra indicava que els joves d’avui corren el risc de viure pitjor que els seus pares. L’estudi feia un anàlisi dels sous dels últims anys i ho relacionava amb la dificultat de poder accedir a l’habitatge. També feia referència al fet que, tot i que hi ha bosses de pobresa, el 80% de la gent gran és propietària del seu pis o casa.. En la conclusió dels experts, es demana que s’equilibrin les polítiques socials perquè els joves no surtin perjudicats per les necessitats de despesa DESTINADA A L’ENVELLIMENT.
Pocs dies després, l’articulista d’El Periòdico, Ramon de España, comentava que li va semblar una informació aterridora i que curiosament va ser narrada pel periodista amb una tranquil·litat sorprenent, com si aquí no passés res especialment greu. Ell la considerava una de les pitjors de l’any i feia moltes més consideracions, que avui i aquí no vénen al cas.
A mi, també va semblar-me una molt mala notícia. En dos sentits. El primer, perquè tothom donava per fet que cada generació progressava en referència a la seva anterior, és a dir, a la dels seus pares, i per altra banda, perquè semblava que les causes d’aquesta fallida eren atribuïbles a les despeses destinades a les polítiques d’ajut a la gent gran. No fos que d’ara endavant es despullés un sant per vestir-ne un altre, com se sol dir.
Naturalment que calia llegir detingudament l’estudi esmentat, i per això vaig adreçar-me primer a TV3, que per correu electrònic em va contestar amb molta rapidesa, donant-me detalls de la font de la informació, i posteriorment a la Universitat Pompeu Fabra, que fins al moment no ha contestat la meva petició, segurament per estar en període de vacances.
Tanmateix, i després d’algunes setmanes de reflexió, penso que també podem arribar a la conclusió que és bo per a les persones que d’una manera o altra intentem participar en totes les qüestions relacionades amb la gent gran, a través dels consells consultius dels consells comarcals i també en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, que un òrgan tan prestigiós com la UPF hagi trobat motius per incloure’ns en el seu estudi. És una prova que anem fent coses per millorar la qualitat de vida de les persones que més ho necessiten, els grans. Naturalment, que també des de les nostres organitzacions estem disposats a ajudar a trobar solucions per als més joves, però pensem que mai han de ser en detriment d’aquesta altra part de la nostra societat, cada vegada més gran, en el doble sentit de quantitat i d’edat.
Som conscients que els grans d’avui estan molt més ben atesos que fa 10, 15 o 20 anys, però ni de bon tros hem arribat a les cotes d’altres països del nostre entorn dintre de la
Unió Europea. Que ningú s’enganyi, les coses van canviant molt lentament. El camí és llarg i feixuc i precisament l’edat de la gent que ens ocupa no és per perdre temps. A determinades edats cada dia sembla un any i cada any, una eternitat.
Per tant, continuarem la nostra tasca, amb la seguretat que entre tots hem de trobar les mesures justes i adequades per seguir el camí traçat, sense perjudicar a ningú.
Algú pot pensar que els avis d’avui no desitgen el millor per als seus néts/tes? Que puguin ser feliços, fer la seva vida en l’època que els hi ha tocat viure? No, la gent gran d’avui està orgullosa que qui vulgui pugui anar a la Universitat, cosa que la gran majoria d’ells no varen poder fer. Pensem on eren ara fa 70 anys els nois d’aquella generació. Sí que és veritat que els joves d’avui no ho tenen fàcil, però va ser-ho per als que avui ronden entre setanta i noranta anys?
Per acabar voldria citar només una petita part de la magnífica cançó que la companya en el Consell de la Gent Gran de Catalunya, representant de la comarca del Priorat, Conxita Balcells, ha fet per a la nostra organització:
“Que volem viure i morir amb dignitat
dintre d’un món ple de justícia i comprensió,
que se’ns respecti en tot moment la llibertat
per poder prendre la nostra pròpia decisió.
Ser part activa de la nostra societat,
caminar junts per construir un futur millor,
ser solidaris amb tota la humanitat
ajudar el dèbil a sortir de l’opressió,
portant als llavis un somriure d’amistat
i dintre el cor un sentiment de germanor.”
Sí, aquest és l’esperit que respira la gent gran, no volem ser solament persones que reclamem els nostres drets, que també, sinó ajudar a tothom en la mesura de les nostres forces i possibilitats, en els problemes actuals i futurs.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà
Consell de la Gent Gran de Catalunya
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada