Tal com deia en acabar l’article del trimestre passat, avui parlarem de la salut i de la sanitat. Tema delicat, tant per les persones grans com per les que encara no ho són.
Sense arribar a l’extrem d’aquell pessimista que definia la salut com un període de temps entre dues malalties, podem manifestar-nos dient que és “l’estat de l’organisme lliure de malalties, que exerceix normalment totes les seves funcions”.
I naturalment que, encara que és sabut que les malalties ataquen grans i joves, és indubtable que el pas dels anys accentua de manera clara els signes degeneratius dels òrgans de les persones, i que, a més edat, generalment, més deterioració es produeix en el cos humà.
L’allargament de l’esperança de vida en el nostre entorn propicia que les persones grans necessitem amb més freqüència els serveis sanitaris, que, també com és de domini públic, constitueixen un dels pilars universals de l’anomenat “estat del benestar”, junt amb l’educació, les pensions i ara també la llei de promoció de l’autonomia personal i l’atenció a les persones en situació de dependència. Em permeto fer un incís per dir, que a mi sempre m’ha semblat una expressió massa grandiloqüent parlar “d’estat del benestar”, quan és palès que infinitat de persones tenen veritables dificultats per arribar a final de mes, especialment el col·lectiu de dones vídues amb pensions ostensiblement insuficients, per dir-ho d’una manera amable. Però això segurament seria tema per un altre dia, i avui parlem de salut i sanitat.
Una mesura adequada que sembla que no ha de comportar una gran despesa és la implantació en tot el territori català de l’anomenada recepta electrònica, per a malalts crònics. Moltes són les persones grans que tenen problemes per anar als ambulatoris per què la infermera els hi doni les receptes i després anar a la farmàcia a buscar els medicaments. A la demarcació de Girona s’han fet unes proves a la Bisbal i a Salt, ja l’any passat, i està previst que en el transcurs de l’any actual es faci efectiu a la resta de municipis. La finalitat d’aquesta modalitat és poder anar directament a la farmàcia, on els seran lliurats els medicaments que necessitin i que prèviament el metge haurà comunicat electrònicament.
La universalització dels serveis sanitaris comporta una sèrie d’inconvenients com poden ser les llistes d’espera per accedir a determinades proves mèdiques i actuacions quirúrgiques. Sense entrar en detalls, puc dir que recentment he patit una d’aquestes esperes i que, malgrat haver estat diagnosticat com a urgent, la demora es va perllongar més enllà de quatre mesos, amb la consegüent angoixa que comporta tot plegat, especialment si la patologia és de risc important, com se suposa que ho és una intervenció a cor obert. El nerviosisme que s’apodera de la persona que està esperant és de tal magnitud que empitjora l’estat del malalt i sé de casos en què aquest ha decidit passar el seu cas a la medicina privada, amb la despesa econòmica que representa.
I en aquestes llistes d’espera la gent gran no hi té un paper preferencial, potser al contrari, com més avançada l’edat, menys possibilitats d’accelerar l’assistència. Per altra banda penso que si els protocols mèdics així ho estableixen és perquè èticament deu ser el més correcte.
Per tant, una de les mesures possibles creiem que és la contractació de més metges, tant generalistes com especialistes, i la millora de les seves condicions, no només econòmiques, sinó de promoció, d’accés a la investigació, amb horaris que permetin la conciliació familiar, etc, .per evitar desercions, i posar a la seva disposició el màxim d’equipaments com són infrastructures i material adequat.
Naturalment que tot això comporta una despesa importantissima, i d’aquí la necessitat d’uns pressupostos generosos en els temes sanitaris. El projecte per a l’any 2007 és de prop de 8.600 milions d’euros, amb un augment de més del 7% sobre l’anterior, i representa quasi el 27% dels pressupostos totals de la Generalitat. Encara son insuficients i penso que d’ara endavant serà primordial que ens fixem, en properes conteses electorals, quines són les polítiques sanitàries que els diferents partits elegibles estan disposats a assumir.
És un tema, aquest, en què tots ens hi juguem la pell i, per tant, tenim l’obligació d’estar ben informats. Les persones grans hem de tenir la certesa que, donat el cas, serem atesos amb la diligència i seguretat que ens mereixem. I que consti que, en quant al tracte rebut dels professionals de la medicina, estem, en línies generals, totalment satisfets. Fan el que poden dintre de les possibilitats de què disposen, Però hem d’aconseguir que aquestes siguin més àmplies, en benefici del conjunt de la societat, incloses, naturalment, les persones grans.
Un cop d’ull per veure el que passa pel món ens el dóna La Vanguardia del 31 de maig passat. Per exemple, explica que els EEUU gasten en sanitat (pública i privada) el 15% del PIB, França el 10% i Espanya no arriba al 8%. Tenint en compte una puntuació en que el número 1 és el que millors resultats estadístics té des de el punt de vista de salut, ens diu que estem més ben situats que el considerat millor país del món, ja que en esperança de vida, mortalitat infantil i morts per malalties coronàries, EEUU ocupa el lloc 23, 25 i 23, respectivament, en l’escalafó mundial, i Espanya el 3, 9 i 4. Això sí, als EEUU no hi ha llistes d’espera, perquè el sistema no és universal En canvi a França que sí que ho és, tampoc hi ha llistes d’espera i el pacient pot escollir el metge que desitja.
De ben segur que el tema dóna per a molt més i podrem ampliar-lo en futures ocasions.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
Sense arribar a l’extrem d’aquell pessimista que definia la salut com un període de temps entre dues malalties, podem manifestar-nos dient que és “l’estat de l’organisme lliure de malalties, que exerceix normalment totes les seves funcions”.
I naturalment que, encara que és sabut que les malalties ataquen grans i joves, és indubtable que el pas dels anys accentua de manera clara els signes degeneratius dels òrgans de les persones, i que, a més edat, generalment, més deterioració es produeix en el cos humà.
L’allargament de l’esperança de vida en el nostre entorn propicia que les persones grans necessitem amb més freqüència els serveis sanitaris, que, també com és de domini públic, constitueixen un dels pilars universals de l’anomenat “estat del benestar”, junt amb l’educació, les pensions i ara també la llei de promoció de l’autonomia personal i l’atenció a les persones en situació de dependència. Em permeto fer un incís per dir, que a mi sempre m’ha semblat una expressió massa grandiloqüent parlar “d’estat del benestar”, quan és palès que infinitat de persones tenen veritables dificultats per arribar a final de mes, especialment el col·lectiu de dones vídues amb pensions ostensiblement insuficients, per dir-ho d’una manera amable. Però això segurament seria tema per un altre dia, i avui parlem de salut i sanitat.
Una mesura adequada que sembla que no ha de comportar una gran despesa és la implantació en tot el territori català de l’anomenada recepta electrònica, per a malalts crònics. Moltes són les persones grans que tenen problemes per anar als ambulatoris per què la infermera els hi doni les receptes i després anar a la farmàcia a buscar els medicaments. A la demarcació de Girona s’han fet unes proves a la Bisbal i a Salt, ja l’any passat, i està previst que en el transcurs de l’any actual es faci efectiu a la resta de municipis. La finalitat d’aquesta modalitat és poder anar directament a la farmàcia, on els seran lliurats els medicaments que necessitin i que prèviament el metge haurà comunicat electrònicament.
La universalització dels serveis sanitaris comporta una sèrie d’inconvenients com poden ser les llistes d’espera per accedir a determinades proves mèdiques i actuacions quirúrgiques. Sense entrar en detalls, puc dir que recentment he patit una d’aquestes esperes i que, malgrat haver estat diagnosticat com a urgent, la demora es va perllongar més enllà de quatre mesos, amb la consegüent angoixa que comporta tot plegat, especialment si la patologia és de risc important, com se suposa que ho és una intervenció a cor obert. El nerviosisme que s’apodera de la persona que està esperant és de tal magnitud que empitjora l’estat del malalt i sé de casos en què aquest ha decidit passar el seu cas a la medicina privada, amb la despesa econòmica que representa.
I en aquestes llistes d’espera la gent gran no hi té un paper preferencial, potser al contrari, com més avançada l’edat, menys possibilitats d’accelerar l’assistència. Per altra banda penso que si els protocols mèdics així ho estableixen és perquè èticament deu ser el més correcte.
Per tant, una de les mesures possibles creiem que és la contractació de més metges, tant generalistes com especialistes, i la millora de les seves condicions, no només econòmiques, sinó de promoció, d’accés a la investigació, amb horaris que permetin la conciliació familiar, etc, .per evitar desercions, i posar a la seva disposició el màxim d’equipaments com són infrastructures i material adequat.
Naturalment que tot això comporta una despesa importantissima, i d’aquí la necessitat d’uns pressupostos generosos en els temes sanitaris. El projecte per a l’any 2007 és de prop de 8.600 milions d’euros, amb un augment de més del 7% sobre l’anterior, i representa quasi el 27% dels pressupostos totals de la Generalitat. Encara son insuficients i penso que d’ara endavant serà primordial que ens fixem, en properes conteses electorals, quines són les polítiques sanitàries que els diferents partits elegibles estan disposats a assumir.
És un tema, aquest, en què tots ens hi juguem la pell i, per tant, tenim l’obligació d’estar ben informats. Les persones grans hem de tenir la certesa que, donat el cas, serem atesos amb la diligència i seguretat que ens mereixem. I que consti que, en quant al tracte rebut dels professionals de la medicina, estem, en línies generals, totalment satisfets. Fan el que poden dintre de les possibilitats de què disposen, Però hem d’aconseguir que aquestes siguin més àmplies, en benefici del conjunt de la societat, incloses, naturalment, les persones grans.
Un cop d’ull per veure el que passa pel món ens el dóna La Vanguardia del 31 de maig passat. Per exemple, explica que els EEUU gasten en sanitat (pública i privada) el 15% del PIB, França el 10% i Espanya no arriba al 8%. Tenint en compte una puntuació en que el número 1 és el que millors resultats estadístics té des de el punt de vista de salut, ens diu que estem més ben situats que el considerat millor país del món, ja que en esperança de vida, mortalitat infantil i morts per malalties coronàries, EEUU ocupa el lloc 23, 25 i 23, respectivament, en l’escalafó mundial, i Espanya el 3, 9 i 4. Això sí, als EEUU no hi ha llistes d’espera, perquè el sistema no és universal En canvi a França que sí que ho és, tampoc hi ha llistes d’espera i el pacient pot escollir el metge que desitja.
De ben segur que el tema dóna per a molt més i podrem ampliar-lo en futures ocasions.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada