dilluns, 25 de març del 2013
Comentari Politnómic (político-económic)
ÉS L’ECONOMIA QUE MANA! Setmana 13
Les notícies econòmiques han sobresortit. Començant pel dictat engegat per la Troica Europea a Xipre, i que a hores d'ara encara no té una solució definitiva, i continuant per la sentència del Tribunal Suprem declarant, una vegada més, que les clàusules anomenades “terra” o “sòl” d'algunes hipoteques es poden considerar abusives, i rematant el pastís el divendres amb la resolució de les pèrdues més que considerables de les participacions preferents i les obligacions subordinades dels bancs intervinguts pel FROB, o sigui, propietat de l’Estat espanyol, com són Catalunya Banc, Nova Caixa Galícia i Bankia.
Pèrdues que, en el cas d'aquest darrer, al haver estat canviades les preferents per accions i valer ara aquestes accions 0,01 euros, o sigui un cèntim, és pot dir que el capital invertit s’ha volatilitzat com per art de màgia. Renoi quin escàndol! Crec que les entitats financeres tardaran anys i panys en recuperar el prestigi que tenien. Ara bé, la memòria sol ser curta i vés a saber que passarà d'ara endavant. Però els perjudicats crec que se'n recordaran per anys que visquin.
Quant a la política una vegada més tornem al joc que els agrada. Avui dic això, demà allò i anar fent la p... i la Ramoneta. Encara que, ben mirat, si no hi calés les coses són molt feixugues i cal estirar la mà cap allà on n'hi ha. I és que, tal com va dir Bill Clinton a George Bush (pare): “és l’economia...imbecil!"
dilluns, 18 de març del 2013
Comentari Politnómic (político - económic)
MOVIMENTS DE
DISTENSIÓ
Setmana 12
Un gran volum d'informacions i notícies interessants.
Deixant a part la remuntada del Barça a la Champions, que per alguns diaris
semblava el súmmum, l’elecció del nou Sant Pare per tot el que significa per a una gran part de la humanitat, sembla que ha caigut bé a la gran majoria per la
senzillesa que desprèn i els seus primers gestos.
Crec que pel que fa referència al nostre entorn més
proper, la noticia impactant ha estat la sentència del Tribunal de Justícia de
la Unió Europea sobre la llei hipotecària espanyola, qualificant d'abusius els
interessos i sobretot el fet que els jutges no tinguessin el poder per parar
els desnonaments. Una vegada pronunciat el Tribunal d’Europa, la totalitat dels
partits polítics s’han afanyat a dir que cal reformar urgentment la llei. Com
és que fins ara no deien res, o ben poca cosa? Convivència entre el poder
polític i l’econòmic? Tu avui m’ajudes
o calles i demà ja ho trobarem?
En tot cas, no cal llançar les campanes al vol, els
que manen solen afluixar la corda quan veuen que la víctima està a punt d'asfíxia, no fos que és morís i deixessin de poder-la explotar.
De la reforma de les jubilacions, sobretot les anticipades, en parlarem més endavant.
dimarts, 12 de març del 2013
LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI Publicat al setmanari Empordà del dia 12 de març de 2013
LA
CRISI I LES PERSONES GRANS (I)
El passat mes de
gener es va fer públic un estudi realitzat per la Fundación 1º de Mayo, de Comissions Obreres, en què s’explicava
l’impacte de la crisi en les condicions de vida de les persones grans. Molt
interessant, amb un total de trenta-sis pàgines i que procurarem resumir
explicant el més important i que convé saber.
L’anàlisi comença
fent una descripció del canvi demogràfic que es va produint inexorablement i que
suposa un repte per a l’Estat que
exigeix potenciar la solidaritat intergeneracional i garantir la qualitat de
vida de les persones grans. Actualment a tot
l’Estat hi viuen
una mica més de vuit milions de persones de més de 64 anys que representa el 17%
de la població. I de més de 79 anys són dos milions i mig que és el 5,30%.
Aquests percentatges es veuran augmentats fins al 37 % i el 16% respectivament
sobre l’any 2052 i l’esperança de vida serà, per a les dones, de 97 anys i per als
homes de 87.
Assegurar un
envelliment digne i de qualitat és un dels pilars de l’Estat que ha de vetllar
pels drets de tota la població. El ràpid procés d’envelliment en què estem
immersos, resultat en bona mesura de la prolongació de l’esperança de vida,
degut també als avenços mèdics i a la cobertura social, representa una gran
responsabilitat per als Estats i per a les societats.
Per tot això
l’estudi recomana “una política fiscal progressiva i per tant netament
democràtica, com son les polítiques per un mercat de treball inclusiu i de
qualitat per a les generacions en edat activa, enfront de la reforma laboral
que s’està convertint en una gran porta de destrucció de llocs de treball”
El manteniment dels
sistema públic de pensions, igual que
l’atenció a la dependència, els serveis socials i, fins i tot, la promoció de
l’accés a la cultura, a l’oci i al temps lliure formen part dels drets dels
ciutadans i, per tan, es necessari plantejar una aposta política decidida.
En el context
actual de reducció de les cotitzacions de la Seguretat Social s’estan impulsant
polítiques que només serveixen per llastrar el finançament dels instruments
públics de protecció social i hem de tenir en compte que les pensions públiques
es poden considerar com un dels pilars fonamentals (en alguns casos l’únic) de
les famílies amb ingressos escassos.
Els considerables
augments dels serveis bàsics de la llum, el gas, l’aigua, els aliments i tants
d’altres influeix, i molt, en les economies de les persones que han de viure de
la pensió. Si hi afegim l’augment dels impostos indirectes (bàsicament l’IVA)
que té per objectiu augmentar la pressió fiscal, però sense distingir les
diferències de renda i patrimoni, ens trobem que tot aquest reguitzell de
mesures afecten en major grau als col·lectius més vulnerables de la població,
entre els quals trobem els jubilats i pensionistes.
A més, una altra
mesura contra les economies migrades és l’ordre del Banc d’Espanya de no
remunerar més que amb un migrat 1,75%, com a màxim, els dipòsits a termini d’un
any. Amb aquests interessos, producte
d’uns estalvis de tota una vida de treball, els pensionistes en tenien per
ajudar la pensió petita i intentar arribar a final de mes. Un altre cop de
bastó! I van....
L’estudi diu que es
detecta que en un alt percentatge de llars no tenen la temperatura adequada. No
ens estranya, vist els elevats preus dels sistemes de calefacció i
refrigeració, prohibitius per a moltes persones d’economia dèbil.
Continua l’estudi
amb moltes altres consideracions i dades interessants sobre la problemàtica de
la crisi i les persones grans, que intentarem resumir en un altre article
d’aquesta sèrie, que, per cert, ja anuncio que està arribant al final. Però
d’això en parlarem al seu temps. Com sigui que el mes d’abril el dedico a
parlar de llibres, Sant Jordi mana, la
segona part d’aquest d’avui sortirà el mes de maig. I si tot va com espero el
mes de juny vindria el darrer capítol de “Les persones grans i el segle XXI”,
titulat, precisament, “L’últim de la sèrie”.
Salut.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarreras.blogspot.com
Etiquetes de comentaris:
Les persones grans i el segle XXI
dilluns, 11 de març del 2013
Comentari Politnómic (político - económic)
Entre l’avorriment
i la indignació Setmana 11
Dintre de les informacions setmanals no trobo que en
destaqui cap que pugui sobresortir sobre les altres. Ha continuat el
terrabastall dels casos d'espionatge de l'anomenat cas Mètodo 3 i dels altres de
corrupció. La veritat és que penso que tot plegat començà a avorrir una mica al
personal. Cal que els partits facin d'una vegada per totes els actes de contrició que considerin necessaris per veure si és possible recuperar la confiança de la
gent. Una recent enquesta del diari Ara,
donava uns percentatges de desafecció envers els polítics que fan esgarrifar.
Preguntats per “si els polítics pensen més en
ells que en el bé comú” o si “la
democràcia els produïa insatisfacció” les respostes afirmatives superaven el
80%.
També en un article d'ahir diumenge de La
Vanguardia titulat “Al rescat del polític” es rebatien alguns arguments
habituals de crítica als partits i dirigents públics com ara “viuen en una
bombolla”. “són uns incompetents”. “són poc honrats”, “mereixen les critiques”, “són
decebedors”, “Ja no hi ha estadistes”. Sí, tots aquests arguments es poden
capgirar, perquè no és lícit generalitzar, però que la ciutadania n'està tipa i
decebuda no n'hi ha dubte. Calen accions polítiques que tornin il·lusionar la
gent i adreçar el rumb d'una vegada!
dissabte, 2 de març del 2013
Comentari Politnómic (político . econòmic)
SEMBLA QUE NO HO ENTENGUIN
Setmana 10
Molts són els comentaris de la setmana que podríem considerar importants. Per exemple, que per primera vegada el grup de diputats del PSC al Congrés de Madrid votés diferent del PSOE. També que el PIB espanyol a final del 2012 ha caigut un 1,40 %, la segona caiguda més gran des de 1970 (la primera va ser del 3,40 % l’any 2009).
Però crec que cal traslladar- se a Itàlia per trobar els dos esdeveniments de més ressò. La renúncia del Sant Pare i el discurs que va fer el dia 27, en què, entre altres coses, va dir que “a vegades els problemes han sigut grossos i semblava que el Senyor dormís”, segurament fent referència a una escena evangèlica en què, amb els apòstols dins d'una barca en un mar enfurismat, Jesús dormia plàcidament.
L’altra escena italiana han sigut les eleccions i el gran nombre de vots que va obtenir Beppe Grillo. Precisament m’ha agradat molt l’article de l’Antoni Puigverd a La Vanguardia del divendres dia 1. Desprès d'explicar com veu el panorama italià, i comparant-lo amb Espanya, diu “el vell sistema s’enfonsa més lentament aquí que a Itàlia, però s’enfonsa. No n'hi ha prou amb petits gestos i reunions. Convé una catarsi. Si els partits convencionals no la fan, serà com aquell malalt de gangrena que, en comptes de posar-se en mans del cirurgià per fer l’amputació pertinent, es pren un calmant i diu: “Ja em passarà””.
Totalment d'acord Mentrestant, la Diputació de Barcelona ha votat la dedicació exclusiva de catorze càrrecs (tots alcaldes o regidors) amb retribucions que oscil·len entre 3.700 i 8.200 € mensuals. No entenen res, o tenen molta cara!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)