LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà del 4 de juny de 2013

L’ÚLTIM DE LA SÈRIE                                                        

En aquest món tot té un començament i un acabament. Aquesta sèrie que va començar a aparèixer esporàdicament el mes de setembre del 2004 i que a partir del 2010 ja va ser de periocitat mensual, avui acaba el seu recorregut. Hauran estat 66 articles en  què he intentat explicar la meva visió dels temes que podien interessar les persones grans. I també, per què no dir-ho, a les no tan grans. Al cap i a la fi, tal com vaig dir en la conferència “El complex i divers món de les persones grans”, només hi ha una manera de no fer-se gran: morir-se. I, naturalment, això procurem esquivar-ho gairebé tots, encara que ho fem (i ho sabem) temporalment.

Vaig començar amb setanta-un anys i el proper mes d’agost –si Déu ho vol- en faré vuitanta. He deixat, o ho faré properament, els càrrecs de representació en el Consell Municipal de la Gent Gran, en el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, en el Consell Territorial de la Gent Gran de la demarcació de Girona i en el Consell de la Gent Gran de Catalunya de la Generalitat. Alguns d’aquests càrrecs els vaig encetar l’any 2003 i els altres l’any 2005. Ha estat, doncs, una llarga temporada a primera línia i he de dir, ja que no dir-ho seria presumptuós, que si alguna cosa he aconseguit ha estat amb l’ajuda dels meus companys i companyes dels esmentats consells.  És obvi que individualment poques coses s’aconsegueixen.

Sóc dels que penso que s’ha d’anar donant pas a les noves generacions. Vuitanta anys, encara que les facultats físiques i psíquiques siguin bones, ja són anys. I una dècada d’anys amunt i avall, quan es comença als setanta anys, pesa i, a voltes,  pesa molt. Crec que els relleus sempre són productius i estic convençut que la persona o persones que agafin el meu ho faran, com a mínim, igual que un servidor. Segurament molt millor.

Tota aquesta sèrie d’escrits m’agradaria poder-los guardar en un llibre. Miraré de trobar ajuda i intentaré fer-ho possible. També puc anunciar que gràcies a la benevolència del director d’aquest setmanari continuaré col•laborant  mentre em vegi capacitat per a fer-ho. M’agradaria començar una nova sèrie que podria dur per títol “Vist amb bons ulls”, que intentaria donar una visió optimista dels fets i esdeveniments que es vagin produint a casa nostra, entenent per casa nostra el territori català, encara que vegades podríem fer alguna mirada a l’exterior. Ja és sabut que tot és del color del vidre amb què es mira i totes les coses tenen el seu costat bo i el seu menys bo o dolent. Es tracta d’enfocar els temes amb caire positiu. Un exemple és la profunditat de la crisi que ens aclapara des de fa més de cinc anys. Terrible per a moltes persones que ho han passat i ho passen malament, pels que no tenen ocupació, pels desnonats, pels que han patit abusos de confiança de les entitats financeres, etc. Pel costat bo penso que en el conjunt de la societat s’ha despertat el sentit de la responsabilitat i la solidaritat. Mai la Marató de TV3 havia aconseguit una recaptació com la de l’any passat, ni el Banc dels Aliments havia rebut la quantitat de milers de quilograms com ara.  Uns senyals  que les persones que poden han vist que altres necessitaven la seva ajuda. I s’hi han bolcat!

Malgrat tot, no deixaré totalment el món de les persones grans. Continuaré com a president de l’Associació per a la Formació Cultural de la Gent Gran de l’Alt Empordà, entitat que intenta apropar a la gent gran el món de la cultura general, mitjançant conferències de formació, obertes a tothom i petites excursions per la comarca de l’Alt Empordà i altres comarques veïnes. Moltes vegades anem a visitar llocs a centenars de quilòmetres de casa  i no veiem el que tenien ben a prop. És allò que solem dir que els arbres no ens deixen veure el bosc.

També vull anunciar que enguany celebrarem la trobada dels nascuts l’any 1933, que serà la tercera, ja que la primera va ser l’any 2003, quan en vam complir setanta i la segona l’any 2008, en fer-ne setanta-cinc. He de dir amb tristesa, que si bé de la primera a la segona vegada no hi va haver gaires baixes, de la segona a la que farem aquest any les defuncions d’amics i amigues han augmentat considerablement i ja no vull pensar què passarà d’aquí a cinc anys. Però això no ha de servir per desanimar-nos, ans al contrari, hem d’aprofitar l’ocasió per a passar-ho el millor possible, encara que la nostàlgia ens acompanyi en alguns moments.

Si algú que em llegeix va néixer l’any 1933 o si té familiars  o amics que hi han nascut agrairem que ens ho faci saber. Li enviarem una carta amb l’explicació detallada de la celebració, que serà, llevat de canvis imprevistos actualment, el dia vint-i-sis de setembre.

El meu profund agraïment a totes les persones que llegeixen els meus escrits. El proper mes hi tornaré a ser amb un tema important: “El futur de les pensions”, sempre vist amb bons ulls.

                                                                                Martí Carreras Ginjaume
                                                                                Consell de la Gent Gran de Catalunya
                                                                                martícarrerasginjaume@gmail.com
                                                                                marticarreras.blogspot.com

.

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al Setmanari Empordà del dia 7 de maig de 2013

LA CRISI I LES PERSONES GRANS   (II)                     

Tal com vaig anunciar el passat mes de març, avui acabarem de resumir, tan be com puguem l’estudi realitzat per la Fundación 1º de Mayo de Comissions Obreres sobre l’impacte de la crisi en les persones grans.

A més del que ja es va exposar en l’article anterior, l’estudi diu “que un envelliment de qualitat suposa un envelliment autònom, en una situació econòmica i social digna i lliure de pobresa, i que la realitat demogràfica representa un constant repte per un estat social que s’ha d’enfortir per assegurar un envelliment socialment actiu, de qualitat i, per tant, lliure de tot tipus de carències. En aquest sentit un dels indicadors per analitzar la qualitat de vida de les persones és l’esperança de vida lliure de discapacitat (EVLD).Aquest indicador ha tingut una tendència ascendent des de 2002 fins a 2012.

L’esperança de vida lliure de discapacitat es similar per sexes, al contrari del que passa amb l’esperança de vida, que mostra una major longevitat mitjana de les dones enfront els homes. Aquesta tendència implica que les dones viuen de mitjana més anys, encara que també viuen més anys amb algun tipus de discapacitat. L’esperança de vida lliure de discapacitat actualment és de 65,8 anys per a les dones i de 65,4 anys per als homes. Com veiem una diferència ben petita.

En aquest punt és important ressaltar l’alegria amb què es va promulgar la llei vulgarment anomenada de la dependència que havia de tenir un recorregut de nou anys (2006-2015) i que a causa de la catastròfica crisi que ens envolta des de l’any 2008 ha anat demorant les seves prestacions, agreujades per l’incompliment per part del Govern Estatal de les seves aportacions, que havien de ser del 50% i l’altre 50% a càrrec de les comunitats autònomes, i que només arriben al 21,40%.

Clar que qui no es conforma és perquè no vol. Encara no hem arribat a l’extrem del Japó,  que en boca del seu ministre de Finances va dir el passat mes de gener que: la gent gran que ja no es val per si mateixa, ha d’afanyar-se a morir.

Continua l’estudi esmentat  dient que: durant el període de crisi, les persones grans han vist reduït el seu nivell de pobresa relativa com a conseqüència de l’increment experimentat en l’empobriment generalitzat de la població, que ha fet que les diferències  entre el risc de pobresa entre les diferents franges d’edat es redueixin i, fins i tot, si inverteixin els seus valors. Així, doncs, l’any 2012 les persones de més de 65 anys, mostren una taxa de pobresa del 16,9 %, mentre que per al conjunt de la població és del 21,1 %. És molt important explicar, en tot cas, que aquesta reducció de la taxa de pobresa  de les persones grans està condicionada de manera clau pel procés generalitzat d’empobriment.

Més endavant llegim en l’estudi esmentat que “en l’actual conjectura econòmica, quan més es demanen polítiques públiques que garanteixin la cobertura de les necessitats de la població, i més en concret, les de les persones de més edat, les polítiques de retallades en matèria de despesa social que s’estan adoptant per sortir de la crisi econòmica suposen una forta disminució del paper de l’Estat i la seva intervenció en l’economia.”

El dèbil augment de la despesa social a Espanya en els darrers 10 anys, molt per sota de la mitjana europea, no s’ha correspost amb el creixement econòmic experimentat en aquest mateix període. Segons dades de l’Eurostat, la despesa social en aquest temps s’ha situat entorn del 20 - 21 % del PIB. I pel que fa a la part destinada a pensions i altres prestacions similars, continuem a la cua de la Unió Europea dels 27.

I ara que parlem de pensions, estic llegint un llibre escrit per Peter Diamond, premi Nobel d’Economia 2010 i  professor d’economia a Massachusetts, i per Nicholas Barr, professor d’Economia Pública a la London School of Econòmics, que es titula “La reforma necesaria. El futuro de las pensiones”, que analitza els ajustaments necessaris que cal fer per garantit el futur de les pensions a partir d’una anàlisi rigorosa i accessible.

Com sabem, l’augment de l’esperança de vida fa que el tema de les pensions sigui un gran problema i hem de procurar solucions que no siguin les que proposava el ministre de Finances del Japó. Prometo explicar més endavant què és el que proposen els dos professors d’economia.

                                                             Martí Carreras Ginjaume

                                                             Consell de la Gent Gran de Catalunya

                                                             marticarrerasginjaume@gmail.com

                                                             marticarreras.blogspot.com

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al setmanari Empordà del 9 d'abril del 2013

MÉS LLIBRES DE FIGUERENCS I FIGUERENQUES SOBRE LA CIUTAT

Per tercer any consecutiu, i en aquestes dates, m’atreveixo a fer un petit comentari i resum de llibres que he llegit aquests darrers mesos, que han estat escrits per figuerencs o figuerenques o que toquen temes ambientats o relacionats amb la nostra ciutat. En primer lloc  he de dir que  són molts els editats i que no els he llegit tots, ni molt menys.

I dels que si  que he llegit són aquests els que més m’han agradat. Ho faré sense cap ordre d’edició i sense que l’ordre en què els anomeni tingui cap preponderància. El període comentat va des d’abril a desembre del 2012, a diferència de les altres vegades, que anava d’abril a març.

Com a biografia he de destacar l’escrita per Antoni Malet  titulada L’Exili interior de Ferran Sunyer i Balaguer, dedicada al gran matemàtic figuerenc (1912-1967), dintre del llibre Santaló, Sunyer, Dou i Teixidor, quatre destacats matemàtics gironins de la dècada 1911- 1920. Justament l’any del seu centenari la ciutat va posar el seu nom al Centre de Formació Integrat ubicat a la Ronda Sud, 3. La història desconeguda d’un dels grans cervells empordanesos que va destacar mundialment, malgrat les seves limitacions i dependències. Quina voluntat havia de tenir aquest home que va néixer amb atròfia del sistema nerviós cosa que el va impossibilitar per anar a l’escola, i que sempre es va moure en cadira de rodes!

Molt interessant el llibre escrit per Anna Velaz  Societat Coral Erato que narra els 150 anys d’història d’aquesta emblemàtica associació figuerenca que va ser distingida amb la Creu de Sant Jordi  de la Generalitat de Catalunya i la Fulla de Figuera de Plata de l’Ajuntament de Figueres. Amb la seva lectura fem un repàs a la  gran importància que ha tingut  i té en  la vida  cívica, social i cultural de la nostra ciutat.

L’empresa Ceres Roura, amb motiu del seu centenari, també va editar i és interessant  per molts conceptes, el llibre Roura (1912-2012, per anar veient l’evolució de l’empresa fins a arribar a ser una de les més importants de l’Estat espanyol amb un gran mercat exterior.

És instructiu rellegir les recopilacions d’articles de dos  exalcaldes figuerencs, Figueres en positiu,  de Joan Armangué Ribas,  Des del banc del general, d’Eduard Puig Vayreda, que signava amb el pseudònim de Pere Carrer, i Escrits incidentals, del mateix autor. També l’imponent  Els darrers mots dedicat a la figura d’Alexandre Deulofeu Torres, per  mi un del grans empordanesos, junt amb Dalí, Monturiol, Fages de Climent i Sunyer, escrit per Sebastià Delclòs i Juli Gutiérrez Deulofeu. Important per aprofundir en el pensament del gran erudit que va  ser el senyor Deulofeu, qualificat pel senyor. Gabanxo, quan el va presentar a Buenos Aires, com “el savi que ens havien amagat”

Un altre llibre important per a la història de la nostra ciutat és Presons i Castell Figueres, editat per Amics del Castell de Sant Ferran,  escrit per diversos autors i coordinat per Joan Ramon Inglada. Un estudi i unes reflexions sobre el règim penitenciari i els seus centres a la nostra ciutat, incloent-hi el nou, i encara no fet servir, Puig de les Basses, ideat i construït en època de vaques mig grasses i que ara ha vist postergada “sine die” la seva entrada en funcionament. També  és molt interessant el llibre Tocant el cel: història de l’aeronàutica empordanesa 1912-1936, escrit per David Garcia Algilaga. Descripció d’una època pionera de l’aviació que va tenir una gran importància a la nostra ciutat.

Amb la novel•la Germans gairebé bessons, Maria Mercè Cuartiella va guanyar el premi Llibreter 2012. Empordanesa d’adopció, en aquest llibre ens explica la història de dos germans que tenen una relació extensa, a voltes destructiva i que condiciona la seva visió del món. Un llibre per pensar una bona estona i al mateix temps passar-ho bé. Una altra molt bona novel•la és Noel et busca, escrita per Àngel Burgas, un thriller que atrapa i manté el suspens fins al final. Del mateix autor és el llibre Poemes a Sara, recull de poemes dedicats pel seu pare, Vicenç Burgas Gascons, a la seva filla  Sara, i un grapat d’articles esplèndids, publicats, la majoria, a Hora Nova, entre 1978 i 1992, l’any de la seva mort. Quin gran escriptor i poeta, en Vicenç Burgas!

Abans d’acabar vull manifestar la meva satisfacció pel servei acurat i sempre a disposició dels usuaris del personal de la Biblioteca Carles Fages de Climent, per a mi l’equipament cultural més important de la nostra ciutat. La majoria de llibres aquí descrits els he llegit gràcies al servei de préstec que faciliten, o directament a la mateixa instal•lació. I amb el butlletí de noves adquisicions mensual he pogut estar al dia de tots els temes relacionades amb la col•lecció local. Penso que si els que tenim accés al comentari o crítica el fem servir quan hi ha coses que no ens agraden, hem de manifestar les que, al nostre parer, funcionen correctament, i per això els donem les gràcies.

Aprofiteu que s’acosta  Sant Jordi per comprar i regalar llibres, encara que seria bo que no ho féssiu només en aquestes dates. Ah, i bones Fires a tres setmanes vista!

                                                                             Martí Carreras i Ginjaume
                                                                             Consell de la Gent Gran de Catalunya
                                                                             marticarrerasginjaume@gmail.com
                                                                             marticarreras.blogspot.com

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI Publicat al setmanari Empordà del dia 12 de març de 2013

LA CRISI I LES PERSONES GRANS    (I)               

El passat mes de gener es va fer públic un estudi realitzat per la Fundación 1º de Mayo, de Comissions Obreres, en què s’explicava l’impacte de la crisi en les condicions de vida de les persones grans. Molt interessant, amb un total de trenta-sis pàgines i que procurarem resumir explicant el més important i que convé saber.

L’anàlisi comença fent una descripció del canvi demogràfic que es va produint inexorablement i que suposa un repte per a l’Estat  que exigeix potenciar la solidaritat intergeneracional i garantir la qualitat de vida de les persones grans. Actualment a tot

l’Estat hi viuen una mica més de vuit milions de persones de més de 64 anys que representa el 17% de la població. I de més de 79 anys són dos milions i mig que és el 5,30%. Aquests percentatges es veuran augmentats fins al 37 % i el 16% respectivament sobre l’any 2052 i l’esperança de vida serà, per a les dones, de 97 anys i per als homes de 87.

Assegurar un envelliment digne i de qualitat és un dels pilars de l’Estat que ha de vetllar pels drets de tota la població. El ràpid procés d’envelliment en què estem immersos, resultat en bona mesura de la prolongació de l’esperança de vida, degut també als avenços mèdics i a la cobertura social, representa una gran responsabilitat per als Estats i per a les societats.

Per tot això l’estudi recomana “una política fiscal progressiva i per tant netament democràtica, com son les polítiques per un mercat de treball inclusiu i de qualitat per a les generacions en edat activa, enfront de la reforma laboral que s’està convertint en una gran porta de destrucció de llocs de treball”

El manteniment dels sistema públic de pensions,  igual que l’atenció a la dependència, els serveis socials i, fins i tot, la promoció de l’accés a la cultura, a l’oci i al temps lliure formen part dels drets dels ciutadans i, per tan, es necessari plantejar una aposta política decidida.

En el context actual de reducció de les cotitzacions de la Seguretat Social s’estan impulsant polítiques que només serveixen per llastrar el finançament dels instruments públics de protecció social i hem de tenir en compte que les pensions públiques es poden considerar com un dels pilars fonamentals (en alguns casos l’únic) de les famílies amb ingressos escassos.

Els considerables augments dels serveis bàsics de la llum, el gas, l’aigua, els aliments i tants d’altres influeix, i molt, en les economies de les persones que han de viure de la pensió. Si hi afegim l’augment dels impostos indirectes (bàsicament l’IVA) que té per objectiu augmentar la pressió fiscal, però sense distingir les diferències de renda i patrimoni, ens trobem que tot aquest reguitzell de mesures afecten en major grau als col·lectius més vulnerables de la població, entre els quals trobem els jubilats i pensionistes.

A més, una altra mesura contra les economies migrades és l’ordre del Banc d’Espanya de no remunerar més que amb un migrat 1,75%, com a màxim, els dipòsits a termini d’un any. Amb aquests  interessos, producte d’uns estalvis de tota una vida de treball, els pensionistes en tenien per ajudar la pensió petita i intentar arribar a final de mes. Un altre cop de bastó! I van....

L’estudi diu que es detecta que en un alt percentatge de llars no tenen la temperatura adequada. No ens estranya, vist els elevats preus dels sistemes de calefacció i refrigeració, prohibitius per a moltes persones d’economia dèbil. 

Continua l’estudi amb moltes altres consideracions i dades interessants sobre la problemàtica de la crisi i les persones grans, que intentarem resumir en un altre article d’aquesta sèrie, que, per cert, ja anuncio que està arribant al final. Però d’això en parlarem al seu temps. Com sigui que el mes d’abril el dedico a parlar de llibres, Sant Jordi mana,  la segona part d’aquest d’avui sortirà el mes de maig. I si tot va com espero el mes de juny vindria el darrer capítol de “Les persones grans i el segle XXI”, titulat, precisament, “L’últim de la sèrie”.

Salut.                                   

                        

                                                                          Martí Carreras Ginjaume

                                                                          Consell de la Gent Gran de Catalunya

                                                                          marticarrerasginjaume@gmail.com

                                                                          marticarreras.blogspot.com

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat a l'Empordà del 5 de febrer del 2013

EL MODEL DELS CASALS DE LA GENT GRAN                    

En les jornades finals de la demarcació de Girona de l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional 2012, celebrades a Lloret de Mar i a Girona capital els dies 26 d'octubre i 23 de novembre, respectivament, varen tenir preponderància els temes del funcionament dels casals de la gent gran.

 En el congrés de Lloret, una de les ponències duia per títol “Les futures funcions socials dels casals de la gent gran” i és van debatre temes relacionats amb quina forma han de compartir els locals polivalents amb joves i altres entitats, la necessitat de cooperació entre els casals, els municipis i les comarques; entre els casals i el sistema de serveis socials, el sistema sanitari, etc. També la necessitat de valorar i adaptar el model d’infrastructura a les condicions i necessitats actuals. En conjunt, una sèrie de temàtiques encaminades a un millor aprofitament dels equipaments.

L’organització es va comprometre a fer un seguiment dels acords presos, ja que sovint es constata que més enllà de les declaracions legítimes i plausibles que surten de congressos d’aquesta mena, malauradament no s’obtenen canvis o impactes significatius en la realitat que afecta les persones grans.

En la jornada final a Girona, sota el títol genèric de “Per un futur més clar”, es va muntar una taula rodona en que participaven tres persones grans  i una persona jove amb el lema “Diferents generacions, una mateixa taula”,  en  què es varen debatre tres temes. El primer era “El model dels casals de gent gran” i va generar una viva controvèrsia ja que les tres persones grans varen manifestar que no freqüentaven habitualment els casals. És més, la més jove d’aquestes persones grans (54 anys)  va dir obertament que ell no aniria mai a cap casal perquè creia  que es podia continuar treballant i fent coses per ell mateix. En canvi, va assegurar que els seus pares si que eren habituals del casal del seu poble i que n’estaven ben contents.

En el conjunt de tot plegat, i, per l’experiència que puc aportar, m’agradaria dir que els casals de la gent gran fan una funció social important. Només que fos com a punt de trobada entre les persones, que puguin parlar de les seves coses, canviar impressions, punts de vista, acceptar o donar consells o suggerències, fer la partida, etc.,ja seria prou important. Però fan moltes coses més, com són la gran diversitat de tallers o cursets que ajuden a un envelliment actiu, ja que propicien que siguem capaços d’optimitzar els propis recursos personals, de salut, de vida social, d'oportunitats  implicant-se, participant, comprometent-se, en definitiva, aprofitant el màxim nivell possible de benestar. Pensem que aprendre coses noves – i més si fan pensar – és una de les millors maneres de mantenir actiu el cervell i de promoure noves relacions entre les neurones, fent que s’estableixin noves xarxes entre elles.

Naturalment que pensem que els casals de gent gran que ja fa anys funcionen –el de casa nostra trenta anys-  poden i han de millorar el seu funcionament. Les associacions de gent gran que funcionen en els casals i que han de treballar de manera autònoma,  però  conjuntament amb les persones responsables dels ens, han de jugar un paper primordial. Segurament cal obrir més els casals a les entitats ciutadanes, sortir i explicar el que s’hi fa.  S’ha d’anar treballant sense córrer, però també sense estar-se parat i donant temps al temps. Les futures generacions de persones grans, molts més ben preparades que les que ara ja som grans de debò, ja aniran canviant les coses.

Malgrat això, el que sí considero que cal mirar de solucionar,  és la poca, gairebé nul·la, participació dels usuaris dels casals en les assemblees, que són el lloc on els responsables exposen els programes per la temporada següent  i rendeixen comptes de les activitats de l’any en curs. En la darrera assemblea del Casal de Figueres (17 de desembre) la participació feina pena. Llevat dels membres de la Junta de l’Associació de Gent Gran, el nombre d’assistents va ser inferior als dits de les mans. Si no vaig errat, érem set persones. I això, en un lloc que el freqüenten unes cinc-centes persones, fa mal. Penseu que sempre ha estat difícil comprometre’s a treballar pel comú, però ara, amb les circumstàncies actuals de crisi i retallades pressupostàries, encara ho és més. I els que fan coses necessiten sentir-se recolzats per continuar amb ànims i engegar nous projectes.

Aquell vell adagi de renovar-se o morir també ha de servir per als casals de gent gran. L’ex-conseller de Benestar Social i Família, Sr. Cleries, va dir a Lloret en l’acte de clausura del congrés:“Potser caldrà canviar el nom dels casals de la gent gran i anomenar-los simplement casals”. No em desagrada ja que així convidaria a entrar-hi a tothom.

                                                                         Martí Carreras i Ginjaume

                                                                         Consell de la Gent Gran de Catalunya

                                                                         marticarrerasginjaume@gmail.com

                                                                         marticarreras.blogspot.com

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al Setmanari Empordà del dia 8 de Gener del 2013

MISCEL•LÀNIA DE COSES QUE PASSEN  (V)

Segons va publicar La Vanguardia,  el 7 de setembre de l’any passat va morir l’home que estava considerat el més vell de Rússia. Es deia Magomed Labazànov i va néixer l’1 de maig de 1890 a la població de Gadiri, que llavors pertanyia a l’imperi rus. Per tant, entre el dia del seu naixement i el de la seva mort varen transcórrer 122 anys i 130 dies. Per poc més d’un mes no ha batut el rècord absolut de dies viscuts, que continua en poder de la francesa Jeanne Louise Calment que va viure 122 anys i 164 dies.

Puntualitza la notícia que la data de naixement és la que consta en el seu passaport intern, una espècie de DNI, però que no s’ha pogut verificar amb una partida de naixement que mai no va existir.

Com la majoria de les persones que viuen molts anys, havia manifestat que “bevia  llet  i menjava productes làctics i verdures de l’horta que ell mateix conreava.” I que “a més de l’alimentació i la vida activa, aquesta longevitat era deguda a l’aire de les muntanyes”.

En el mateix mitjà de comunicació, i un dia més tard,  també es feia saber que el mateix 7 de setembre havia mort l’home més longeu d’Europa, l’espanyol Francisco Fernández, conegut com Quico, que vivia a Pinilla de la Valdería (León), localitat on també havia nascut  el 24 de juliol de 1901.

Sembla curiós que el primer no sigui considerat també el més longeu d’Europa havent nascut i viscut a Rússia. O és que la república del Daguestan no es considera d’Europa?
                                              ----------------------------------
Segons es publica al web del Grup d’Investigació Gerontològic de Los Angeles (EUA),  desprès  que el 4 de desembre passat  morís la nord-americana Besse Cooper, a l’edat de 116 anys i 100 dies, la persona de més edat seria l’italiana resident al EUA Dina Manfredini, nascuda el 4 d’abril de 1897, seguida del japonès Jiroemou Kamura, nascut quinze dies més tard, és a dir el 19 d’abril de 1897. En una llista de les persones de més de 110 anys figuren seixanta-una dones i només quatre homes.
                                        
                                       ------------------------------------------
Quant a l’Alt Empordà, concretament el 29 d’agost, va morir a casa nostra, a Figueres, la Sra. Dolors Pacreu i Ferraró, la senyora Lola de la Fonda Armendares, vídua del senyor Miquel Armendares i Boer, a l’edat de 107 anys. A pocs dies de fer-ne 108, ja que havia nascut a Vila-sacra el 16.09.1904. Vaig tenir el plaer d’assistir al reportatge que li va fer el setmanari L’Empordà el mes de setembre de 2010, amb motiu del seu 106 aniversari, a  l’Asil Vilallonga, el seu hotel, com deia ella,  i vaig poder comprovar el seu bon estat de salut psíquic i físic, molt ben atesa, com totes les persones que resideixen a l’asil.  Descansi en pau, la senyora Lola.

De ben segur que és la persona de més edat enterrada al cementiri municipal de Figueres. No així l’Alt Empordà, ja que l’any 2008 van enterrar al cementiri de Portbou una senyora de 111 anys, que, curiosament, també es deia Dolors

En aquest rànquing de persones més longeves de la comarca empordanesa, trobem que en aquest període del segle XXI,  és a dir, des de  2001 fins a 2012, el total de persones que han arribat als 100 anys i els han superat són setanta-tres, amb majoria absoluta, cinquanta-sis, de dones,  i només disset homes. 

Actualment a la ciutat de Figueres (fins el dia 27 de desembre) hi viuen 16 persones que tenen 100 anys o més, de les quals sis són del sexe masculí i deu del femení. La persona de més edat és una senyora de 107 anys, seguida de dos senyors, un de 106 i un altre de 105, i una senyora de 104 anys. Curiosament, no n’hi cap de 103, però de 102 n’hi ha sis, quatre senyors i dues senyores. Les sis restants, tres de 101 i tres de 100 són totes senyores.

Sembla doncs que a l’Alt Empordà, concretament a Figueres, si pot fer una llarga vida probablement gràcies al vent de tramuntana, que s’emporta les malalties i purifica l’ambient, encara que, a vegades, sigui una mica empipador. O potser com ens deia el catedràtic Joan Manel Soldevilla és perquè “Figueres (sigui) possiblement la ciutat més estranya del món”.

Ja que he fet esment del vent de tramuntana, no puc deixar de dir que l’actual emplaçament del monument que li hem dedicat no agrada a una gran majoria de figuerencs i figuerenques.  Alguna cosa hi haurem de fer, no? Parlarem amb l’Ajuntament i de ben segur que trobarem una solució que sigui satisfactòria per a tothom.

Amables lectors/es els desitjo que puguin arribar a aquests edats amb bona salut. Així sia.


                                                                                 Martí Carreras Ginjaume
                                                                                 Consell de la Gent Gran de Catalunya
                                                                                 marticarrerasginjaume@gmail.com
                                                                                 marticarreras.blogspot.com
                                                                                    

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari L'Empordà el dia 11 de desembre del 2012

UNA MENA DE RESUM

Estem a punt d’acabar aquest any que la Unió Europea va designar com Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional 2012. Déu n’hi do del munt d’activitats que s’han desenvolupat  a Figueres i comarca.. Sens dubte una de les més  actives, no només de la demarcació de Girona, sinó de tot Catalunya

Tant el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, depenent orgànicament del Consell Comarcal, com el Consell  Municipal que, naturalment, depèn de l’Ajuntament de Figueres, s’han implicat en totes les propostes que hem anat fent els components dels dos consells. M’agradaria ressaltar que la implicació dels tècnics de l’administració local que dirigeixen aquests consells ha estat total  i absoluta, fins i tot m’atreviria a dir que han fet més  del  que  les  obligacions com a funcionaris  els exigien  I això s’ha de dir, perquè sembla que tota  la culpa de la maleïda crisi sigui imputable a aquestes persones.

No és objecte d’aquest article fer un resum detallat, ni tampoc esquematitzat, de les activitats portades a cap durant el transcurs d’aquests mesos, ja que tots són importants per aconseguir les metes fixades, però faré una excepció amb l’acte celebrat a Roses per commemorar el Dia d’Europa 2012, que va tenir lloc el dia 9 de maig al Teatre Municipal de Roses i on hi van intervenir alumnes de l’Institut Illa  de Rodes de Roses,  de l’Institut Cap Norfeu, també de Roses, de l’Institut de la Jonquera i del Centre Escolar Empordà, també de Roses. Totes les intervencions es varen centrar en les relacions intergeneracionals amb una magistral conferència del Professor de la Universitat de Girona, Joan Manuel del Pozo, que duia per títol “L’envelliment i la joventut: claus per entendre’ls, que per cert, va repetir a Girona el passat 23 de novembre amb motiu de la jornada final del actes de la demarcació de Girona.

Aquesta jornada de Roses va anar precedida per un seminari de treball celebrat el mes d’abril, al qual vaig ser convidat pel professor de filosofia Xavier Serra Besalú, ànima de tota aquesta moguda, i que em va servir per parlar, per primera vegada a la meva vida, davant un centenar de noies i nois de primer de batxillerat, fent una xerrada sobre “Envellir, un procés natural que dura tota la vida”, seguit d’un col•loqui per contestar les interpel•lacions dels estudiants, acompanyat, i en vaig tenir sort, de la companya del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà, Montserrat Serret i Jornet.

Penso que entre tots hem fet una feina acceptable que de ben segur ha de donar els seus fruits. Ja he dit en altres ocasions que ens equivocaríem si penséssim que la feina ja està feta. No, hem d’anar insistint i fent coses conjuntament les persones grans i les no tan grans, i també els joves

Els casals de la gent gran hi tenen molt a dir. Aquests equipaments que varen començar el seu recorregut farà aviat uns trenta anys i que primerament varen servir perquè les persones grans hi anessin a passar l’estona, jugant a cartes, al billar, al dòmino, etc,. han anat canviant el seu “modus operandi “ i ja fa anys que es dediquen primordialment a impartir cursets de tota mena: gimnàstica, ioga, idiomes, tallers de memòria, informàtica, etc. Pensem que ara és el moment de començar a barrejar-hi  gent més jove, aprofitant més els espais. Tampoc s’ha de fer d’una manera abrupta i d’avui per demà, sinó de mica en mica. Pensem que és bona la mescla d’experiència i joventut. Tots tenim per aprendre. Els joves dels més grans i els més grans dels joves. Les noves tecnologies, les tics (tècniques de la informació i comunicació), tan fàcils i accessibles per a la joventut i tan difícils per a les persones grans. Cosir un botó a la camisa, tan fàcil per a una persona gran i tan difícil per a una de jove. I si cadascú  ensenyés als altres el que sap fer? Si voleu es un exemple una mica banal, però podríem fàcilment trobar-ne d’altres.

Estem convençuts que si perseverem, uns i altres podrem arribar a fer coses importants.
La gent gran, en general, té moltes coses a ensenyar que actualment es desaprofiten i ara que encara, desafortunadament, estem en temps de crisi, potser seria aconsellable explicar de quina manera vàrem aconseguir superar aquells anys de desconcert i misèria que van ser els anys 40 i 50 del segle passat.

Entre tots ho hem de fer tot i sempre s’ha dit que la unió fa la força. Les noves generacions de gent gran, molt més ben preparades que la generació dels que ara voregem els vuitanta, poden aconseguir coses inimaginables vint anys enrere. I pensem que és així com avancen els pobles i les civilitzacions.

                                                                          Martí Carreras i Ginjaume
                                                                          Consell de la Gent Gran de Catalunya
                                                                          marticarrerasginjaume@gmail.com
                                                                          marticarreras.blogspot.com


                                              

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al setmanari Empordà del 6 de novembre del 2012

LES PENSIONS (II)
Continuant amb el tema encetat el mes passat, farem unes quantes consideracions ja que  molt ens temem que, d’ara endavant, en sentirem a parlar assíduament. Comencem per dir que actualment es paguen gairebé set mil cinc cents milions d’euros mensuals, que han de sortir de les cotitzacions dels treballadors en actiu i que, quan amb aquestes cotitzacions es fa curt s’han de fer servir els Fons de Reserva, xifrats en més ó menys 68.000 milions d’euros. La despesa de la Seguretat Social en pensions augmenta a un ritme del 4’4% anual i representa el 12% del PIB (Producte Interior Brut).

Una simple divisió ens diu que en el cas hipotètic, i a més pràcticament impossible, de no haver-hi cotitzants, aquests Fons de Reserva donarien per pagar les pensions uns 9 mesos. Significatiu és que per poder pagar la paga extra d’estiu es fes servir el 95% del Fons de Prevenció i Rehabilitació creat l’any 1985 i que els empresaris tenien l’esperança que s’utilitzés per rebaixar les cotitzacions. Dels gairebé 4.750 milions se’n  varen fer servir 4.400 i, per tant, ha quedat un petit romanent d’uns 250 milions, totalment insuficient per la paga extra de Nadal, a cobrar aquest mes de novembre. Cobrarem o no, aquesta paga extra? Ja falta poc per saber-ho.

Amb una esperança de vida cada cop més llarga és fàcil entendre que les perspectives no son gaire agradables. Cada any entren al sistema de pensions una gran quantitat de persones, superior en nombre a les que  deixen de cobrar per defunció, i a més amb una pensió més elevada, ja que la seva base reguladora és superior a la que tenien els més grans i que per llei de vida han passat a l’altre món.  Tot això es una qüestió normal, i el que fa que ara sigui problemàtic és l’enorme taxa d’atur, que va fent que cada cop siguin menys les persones que cotitzen. I si, per un costat, augmenten els que cobren i per l’altre disminueixen els que paguen no es fa difícil imaginar el que pot passar. No fa gaire anys que hi havia quatre cotitzants per cada pensionista, i, actualment, la proporció és pràcticament la meitat, es a dir, dos per un.

Per acabar de reblar el clau, un recent estudi de la Funcas (Fundació de les Caixes d’Estalvis) aparegut al número 15 de la revista Panorama social diu textualment que “els jubilats amb prou feines han patit la crisi i  amb la pensió cobreixen les necessitats i ajuden  la família” Neguem rotundament la primera part de la frase. Que no pateixen la crisi els jubilats? I els augments dels productes alimentaris, i les factures del gas i de l’electricitat que molts ja no  poden encendre la calefacció i aviat hauran de sopar amb espelmes?

Naturalment que l’estudi és molt més extens que les dues ratlles que heu llegit  i que raona amb detall el perquè  s’arriba a les conclusions senyalades. Es fan comparacions entre les atencions que reben de l’estat del benestar les persones grans i  les joves i asseguren que “és evident que els grans estan sent prioritzats”.
No és la primera vegada que persones o entitats amb repercussió mediàtica fan aquesta mena de declaracions. Crec recordar que l’any passat un alt càrrec del Banc d’Espanya deia més o menys que ja seria hora que s’adoptessin mesures d’ajut als joves encara que fos en detriment de les persones grans. Quant a la primera  part de les manifestacions, hi estem totalment d’acord, però no, de cap de manera, que siguin en detriment dels grans. No faltaria més!

Per acaba, un detall a  tenir en compte de l’estudi del Funcas és que diuen que ajuden la família. Doncs, és clar que sí! Els avis i àvies estem per això, per ajudar en la mesura de les nostres possibilitats. Econòmicament, i també moralment. Potser el Govern no s’ha adonat que si no fos per les ajudes de les persones grans a les seves famílies, el malestar social seria molt més gran, a causa de la gran taxa d’atur juvenil? I que probablement episodis com els vistos a Andalusia i Extremadura sovintejarien més. No ho acabem de trencar tot. Sempre hem dit que la gent gran està disposada a ajudar, però d’això a arribar a abusar de la seva debilitat hi va un bon tros.

I, a més a més, també cal afegir que si les persones grans veuen que poden ajudar  la  família, augmenta la seva autoestima amb repercussions favorables per a la salut, que repercuteix, alhora, en el menor consum de medicaments i, per tant a minorar la factura farmacèutica. Tot això farem malbé rebaixant encara més l’estat del benestar de les persones grans? Que s’ho pensin be!

                                                                              Martí Carreras Ginjaume
                                                                              Consell de la Gent Gran de Catalunya
                                                                              marticarrerasginjaume@gmail.com
                                                                              marticarreras.blogspot.com

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al setmanari L'Empordà del 9 d'octubre del 2012

LES PENSIONS   (I)
Ja vàrem explicar en una altra ocasió que durant molt de temps havíem anat errats en pensar que les pensions que cobràvem eren el producte dels pagaments que havíem  fet durant la nostra etapa laboral. Ara ja fa temps que sabem que l’import de les pensions actuals es nodreix de les cotitzacions  de les persones que treballen actualment, així com les cotitzacions dels que ara som pensionistes van servir per pagar les de les persones jubilades d’aquell temps. Això és degut al fet que es fa servir el sistema anomenat  de repartiment i no  el  de capitalització. Actualment crec, no n’estic segur, que  només es fa servir a Xile i potser en algun altre país sud-americà. A Europa no sé si hi ha algú que faci servir totalment el sistema de capitalització. Tinc entès que a França, a més del sistema obligatori o mínim, que es de repartiment, també existeix una cotització voluntària per anar capitalitzant les aportacions.

Per tan, pensem que si cada vegada hi més gent a l’atur i en conseqüència menys persones cotitzant pot arribar el moment que els números no quadrin. Jo sempre havia cregut  que en  cas que això passés no hi hauria problema i l’Estat  acabaria de posar-hi  el que fes falta. Ara, i atès que l’Estat espanyol està fent aigües, econòmicament parlant, pertot arreu, ja no ho veig gens clar. Per tant, podem tenir problemes en un futur que tant de bo sigui llunyà, o millor que no en tinguem mai.

En aquests darrers mesos es parla molt de què passaria a Catalunya en cas que s’arribés, després dels tràmits reglamentaris que fessin falta, a sortir de l’Estat espanyol per constituir un nou Estat d’Europa. En algunes trobades de formacions de signe independentista i també en els programes de ràdio i televisió que aborden aquest tema, sovint alguna persona gran demana:“i amb les pensions què passaria?”.Les respostes que es donen, almenys les que jo he escoltat, no són gaire aclaridores. Sense que el que ara diré es pugui considerar que “va a missa”, com se sol manifestar, faré algunes consideracions al respecte.

Consultats professionals qualificats en temes de Seguretat  Social, opinen que en cas  que Catalunya esdevingués un nou Estat d’Europa automàticament serien d’aplicació les normes que l’organisme europeu té establertes per al cobrament de pensions dels treballadors que no viuen en el mateix país on han anat cotitzant i treballant. Per tant, la pràctica totalitat dels actuals pensionistes residents a Catalunya tindrien dret a continuar cobrant de l’Estat espanyol, bé directament o a través de l’organisme català que es creés a l’efecte.

Les pensions contributives vigents estan reconegudes a tots els jubilats mitjançant resolució individual de “’Instituto Nacional de la Seguridad Social”, organisme públic de l’Estat Espanyol i afectaria també a les noves pensions en tràmit fins a la data oficial de la creació del nou Estat. Una vegada assolida aquesta fita, i segons els convenis de la Unió Europea i altres internacionals sobre aquesta matèria, les sol•licituds de les noves pensions caldria presentar-les a un organisme nacional de nova creació, que seria competent per aquestes qüestions al lloc de residència habitual del futur pensionista.

El sistema d’implantació a Europa es resolt segons els anys cotitzats a qualsevol país, i cada estat contribueix proporcionalment en l’import de la pensió del futur jubilat. Per exemple, un treballador amb 38 anys de cotització amb uns antecedents de 24 anys cotitzats a Espanya i 14 cotitzats a Catalunya, el cost de la pensió es repartiria en un 63,15% a càrrec de l’Instituto Nacional de la Seguridad Social de l’estat espanyol, i la resta cotitzat a Catalunya li correspondria el 36,85%. D’aquesta manera el futur jubilat rebria el 100% de la pensió que seria abonada pel nou organisme català de la Seguretat Social.

Quant al Fons de Reserva que té la Seguretat Social, (uns 68.000 milions d’euros, invertits en un 84% en Deute de l’Estat, i en els quals Catalunya hi ha posat un 22%, és a dir 15.000 milions), al que suposo hi tenen dret els cotitzants amb residència en territori català, penso que caldria recórrer a la resolució de l’Institut de Dret Internacional que en la sessió del 26-08-2001 celebrada a Vancouver (Canadà), titulada “la successió d’Estats en matèria de béns i deutes” en que de forma clara i explícita detalla tot el procediment que cal  seguir. És un text de gran importància, desenvolupat en 29 articles per solucionar totes les casuístiques que es puguin donar. Com que no sóc un expert en temes de dret o jurídics, i a més a més el text legal està escrit en llengua francesa, he estat assabentat per persones amb titulació acadèmica suficient que m’asseguren que aquesta resolució ha servit per als casos com la desintegració de la URSS, de la República Socialista Federal de Iugoslàvia, de la República Federal Txeca i Eslovaca, així com també per a la reunificació d’Alemanya.

En tot cas, crec important ressaltar que l’article 10 que tracta del “Procediment de repartiment dels béns i deutes de l’Estat”, en el seu apartat 3, diu:” Els Estats successors, així com l’Estat predecessor en cas de continuació, tenen l’obligació de negociar de bona fe el repartiment dels béns i dels deutes d’Estat”.

El tema de les pensions dóna per a molt més. En continuarem parlant el mes següent, i si convé, l’altre.
                                                                               
                                                                                Martí Carreras i Ginjaume
                                                                                Consell de la Gent Gran de Catalunya
                                                                                marticarrerasginjaume@gmail.com
 

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al Setmanari l'Empordà del 4 de Setembre del 2012

ESTAT DEL BENESTAR, PUNT FINAL?

Quan a finals de l’any  2006  es va aprovar l’anomenada llei de la dependència es va dir, una mica pomposament, que significava la quarta pota de l’estat del benestar, després de l’educació, la sanitat i les pensions públiques. Diverses vegades havia manifestat que l’estat del benestar no arribava a totes les capes de la població, ja que existien col•lectius de persones grans que tenien dificultats per arribar a final de mes. Sobretot les persones viudes que se’ls reduïa considerablement la prestació de la seguretat social en el tema de les pensions.

Amb l’esclat de la bombolla immobiliària,  la consegüent crisi de les entitats financeres i tot el rebombori europeu, hem anat veient que l’estat del benestar cada dia  minvava una mica més.  O al menys que en podrien gaudir menys persones cada vegada més.. Fa cinc anys que va començar tot aquest desori que estem vivim i veiem que a cada fornada perdem un pa, com es diu vulgarment.

Són cada vegada més les persones que tenen dificultats per arribar a final de mes, i les persones grans han anat veient que el seu poder adquisitiu disminueix a marxes forçades.

Les constants pujades de preus dels serveis bàsics, pràcticament imprescindibles, com la llum, el gas, l’aigua, els medicaments, els queviures, entre altres, fan que cada més gent entri a formar part dels que no poden arribar a cobrir les seves necessitats més peremptòries. D’això en saben, i molt, les organitzacions com Càritas, Creu Roja, el Banc dels Aliments i altres ONG  que procuren atendre els que no hi arriben.  Algun dia hauríem de saber queèhan representat els augments de preu de la vida dels darrers anys. No l’índex de l’IPC que oficialment ens anuncien cada any. Sinó.un altre índex en el qual només hi constin els augments de preus dels articles que més consumeixen les persones grans i les que tenen un pressupost petit.

Les mesures anunciades l’onze de juliol passat pel Govern espanyol encara han contribuït a fer més difícil el dia a dia  dels menys afavorits  i se n’estan preparant d’altres, com ara la modificació de la Llei de la Dependència, amb l’anunciat retard per als dependents moderats que no entraran en el sistema fins l’any 2015 i amb la rebaixa del 15% de la prestació que cobren els cuidadors familiars de les persones dependents.

Tot fa pensar, doncs, que l’estat del benestar fa aigües per tots costats i que el que s’havia aconseguit amb molts anys d’esforços i sacrificis ens ho hem polit en menys d’un quinquenni. En aquest sentit és un  bon exemple una carta a La Vanguardia en la qual el nét d’una persona nascuda l’any 1939 explica que el seu avi en arribar a la vellesa va haver d’acceptar l’ajut de la dependència per l’atac de la desgastadora malaltia de l’oblit. Continua dient que l’avi afirmava que gaudia de la sort de viure en un país que pensava en ell, i que la seva darrera frase lúcida va ser:“Vaig néixer pobre i en guerra; moriré ric i en pau. Vosaltres vigileu que no desfeu el camí”.

Doncs el camí s’ha anat desfent i cada cop més ràpidament. Però com que l’esperança  l’hem de continuar tenint esperem que tots els sacrificis que ara estem abocats a fer tots, donin  pas a una altra i definitiva recuperació de la malparada economia. I també ens agradaria que hi hagués transparència i que, d’una vegada per totes, els vertaders culpables d’haver arribat a unes situacions que cinc anys enrere hauríem qualificat de quimèriques siguin portats davant  la justícia i que en un judici just siguin condemnats a les penes que el seu comportament mereixi. El poble esta tip de draps calents i bones paraules i vol acció. I que determinades coses no quedin impunes per a la posteritat. Només així la gent normal podrà continuar tenint confiança en les persones que els han de governar. En cas contrari, serà més del mateix, com ha passat tantes vegades.

Normalment tinc per costum acabar amb una nota d’optimisme. Avui em veig incapaç de fer-ho. Malgrat tot, que tingueu, tinguem, sort!.




                                                                          Martí Carreras Ginjaume
                                                                          Consell de la Gent Gran de Catalunya
                                                                          marticarrerasginjaume@gmail.com
                                                                          marticarreras.blogspot.com

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al Setmanari l'Empordà del 7 d'agost del 2012

       ECONOMIA (IV)

El temps passa tan ràpidament que el capítol III en què parlava d’economia data del mes de març de 2010. Més de dos anys, que,  a la velocitat en que ens succeeixen les coses actualment  és tota una eternitat.

En el transcurs d’aquests gairebé trenta mesos, el sistema econòmic dels països del nostre entorn s’ha deteriorat greument i les autoritats monetàries europees han anat aplicant mesures constrictives que no han fet  més  que empobrir escandalosament els ciutadans menys afavorits, econòmicament parlant.

Les retallades dels pressupostos de l’Estat i de les comunitats autònomes espanyoles han estat a l’ordre del dia.  Les entitats financeres, bancs i caixes, han perdut bona part del prestigi que tenien i alguns s’han vist immersos en desgavells tan monumentals que han necessitat quantitats ingents de líquid per anar tapant forats. Actuacions que han estat molt criticades perquè aquestes entitats, en opinió de molta gent,  són unes de les principals culpables del terrabastall  actual. Deixar-los caure del tot i que els impositors perdin bona part dels seus estalvis encara potser seria  pitjor. Pensem que el Fons de Garantia de Dipòsits respon de 100.000 € per titular i compte, però només dels dipòsits a la vista i termini fix, no de cap mena d’inversió, com poden ser les participacions preferents, el deute subordinat, els pagarés, els fons d’inversió, les obligacions i les accions empresarials, entre d’altres.

Pel que fa referència a les persones grans que s’han vist atrapades en alguna d’aquestes pseudotrampes financeres, potser ha estat pel baix rendiment dels productes tradicionals, a la vista i a termini fix, que els han portat a altres formes d’inversió, sense conèixer a ciència certa el funcionament i, sobretot, sense llegir la lletra petita dels contractes, i deixant de banda el principi universal que diu “val més menjar poc i pair be”. En favor d’aquestes persones s’ha de dir que ho feien perquè la proposta els  venia de boca de gent en qui havien confiat sempre i no pensaven que els  podien proposar operacions financeres que podrien resultar perjudicials per als  seus interessos.

A fi d’evitar que es repeteixin casos com el de  les “participacions preferents”, el Consell de la Gent Gran de Catalunya ha fet públic un comunicat donant dotze consells que seria bo que tinguéssim en compte:

 1-Decidiu invertir d’acord amb dades fonamentades i fets comprovats, mai per rumors.
 2-Invertiu amb seguretat i dins la legalitat: heu de disposar de tota la informació per escrit. No confieu mai en productes oferts per Internet, telèfon o per un comercial que us visita inesperadament.
3- Valoreu els riscos que comporta fer determinades operacions financeres.
4- Assegureu-vos dels beneficis que obtindreu cada any i les possibilitats de recuperar el capital invertit abans  que finalitzi el venciment, sobretot si són a llarg termini.
5-Tingueu en compte que les primers inversions en productes que ofereixen rendibilitats superiors a les que es donen en el mercat tenen un bon rendiment perquè, normalment, estan exemptes d’impostos o tenen algun avantatge fiscal.
6-Penseu que haver obtingut bons beneficis en inversions anteriors no és garantia d’ aconseguir-los en el futur.
7-Comproveu, en cas de comprar emissions de deute públic, que estiguin registrades a la Comissió Nacional del Mercat Valors (CNMV). Aquesta informació ha d’aparèixer obligatòriament en els fullets informatius.
8-Compareu l’oferta amb les taxes de rendibilitat d’emissions similars, ja que moltes tenen un interès molt elevat durant el primer any i la resta d’anys és molt més baix.
9-Preneu precaucions davant els venedors que us pressionen per actuar immediatament i que prometen beneficis ràpids i segurs. No oblideu que poseu en joc els vostres estalvis.
10-Demaneu les credencials de les persones i entitats que no conegueu i que intenten vendre-us productes financers. Recordeu que les úniques entitats que estan habilitades  per fer aquest tipus d’operacions són les estan regulades a la CNMV.
11- Reflexioneu sobre els consells que us donin familiars, amics i altres persones i corroboreu-los amb la informació oficial de la CNMV.
12-Signeu el contracte de la inversió o la compra del producte financer degudament imprès i amb la garantia que l’entitat financera us dóna tota la informació de l’operació. Llegiu atentament el contracte, fins i tot la lletra menuda, i signeu-lo juntament amb l’entitat en la data en què es fa l’operació.

Finalment, recordeu que sou l’última persona responsable de la gestió dels vostres estalvis, per la qual cosa assessoreu-vos correctament abans de fer qualsevol inversió i assegureu-vos que feu l’operació d’acord amb les vostres necessitats.

Esperem que aquestes senzilles normes us siguin útils i evitin, en el possible, que tornin a passar casos com els darrerament ocorreguts. Tota precaució és poca. Sort!

                                                                     Martí Carreras Ginjaume
                                                                     Consell de la Gent Gran de Catalunya
                                                                     marticarrerasginjaume@gmail.com
                                                                     marticarreras.blogspot.com

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al Setmanari l'Empordà del 3 de juliol del 2012

MISCEL•LÀNIA DE COSES QUE PASSEN  (IV)
Enmig del tètric panorama de Fukushima, dos-cents jubilats japonesos es varen oferir per anar a netejar tot el que calgués..Segons el diari La Vanguardia, que ens remet al servei de noticies de la BBC, són enginyers i professionals diversos, tots més grans de 60 anys, que s’han anat posant  en contacte els uns amb els altres i organitzant-se. El promotor de la idea, Yasuteru Yamada, enginyer retirat de 72 anys, raona que estadísticament li queden  entre tretze i quinze anys de vida i que, per tant, són ells, els més grans, els que s’han d’enfrontar a la radioactivitat, no pas els joves, i que oferir-se com a voluntaris no és cap heroïcitat, sinó pura lògica, ja que per l’edat, i com que el càncer tarda, i més en gent gran, d’uns vint a trenta anys a desenvolupar-se, no hi ha d’haver problemes.

Bonic i altruista gest d’aquestes persones grans, que a hores d’ara no sabem si va ser acceptat pel govern del seu país. En tot cas, la nostra sincera felicitació pel gest.

                                           ------------------------------
                             
L’escriptora anglesa Diana Athill que actualment ja ha complert  90 anys, va començar a escriure  als 75  en jubilar-se de la feina que havia fet, que era la d’editora. En veure que li havia sortit bé, va comentar que “és  el primer guany que em depara la vellesa”, de la qual,  li molesta constatar que minva l’energia. No es pot considerar que sigui una àvia amable, sinó una d’aquestes personalitats independents i acostumades a fer el que li dóna la gana i, tot i que no desperta tendresa, no deixa d’infondre respecte. El seu sentit comú, ben agut, li va fer dir coses com: “quan em vaig engreixar tant i no trobava roba de la meva talla, se’m va ocórrer que podia aprendre tall i confecció”. Passats els 90 es dedica a la jardineria, es nega a deixar de conduir i creu que cal buscar “vies d’escapament” quan la vida esdevé trista i avorrida.

Per descomptat que podem dir que la Sra.Athill és tot un personatge i constata,una vegada més, que l’edat no és impediment per fer coses. Cal posar-hi ganes.

                                                 --------------------------------

El mes de setembre del 2011 la cantant argentina Nelly Omar va complir 100 anys i encara continuava fent concerts. Va conèixer Carlos Gardel i la van posar al mateix nivell que el  cantant: la van batejar com “la Gardel amb polleras (faldilles)”.

Va ser amiga d’Evita quan aquesta només era una actriu Va patir l’ostracisme i l’exili quan el govern de Perón va ser enderrocat l’any 1955, però mai no va deixar de cantar.

En els darrers vint anys, Omar ha rebut un homenatge rere l’altre com si hagués de ser l’últim, però el seu estat físic és envejable. Compta amb una memòria i una lucidesa prodigioses, amb prou feina té xacres i explica que el seu secret és practicar ioga cada dia, menjar poc i ser optimista.

                                                  -------------------------------

En aquesta època delirant de crisi continuada que patim des de fa uns quants anys, amb les xifres de l’atur amb magnituds esfereïdores, les pensions de la gent gran són, avui dia i en moltes llars, l’únic ingrés fix mensual. La Vanguardia, en un article de Ramon Aymerich, deia que “les pensions són avui tan valuoses per a les famílies que, de sobte, han començat a aparèixer les primeres places lliures a les residencies públiques de la tercera edat. Són les famílies, que s’emporten l’avi a casa per gestionar-ne una pensió fins aleshores sota tutela pública”.  És natural que amb un o dos membres de la família a casa, ara tinguin temps de cuidar-se de l’avi/àvia. No obstant això, caldrà estar a l’aguait de vigilar com són tractats, ja que el retorn a casa no és a causa d’una especial estima, si nó pel tema crematístic. Quines paradoxes ens dóna la vida! Quan una gran quantitat de persones grans, amb pensions mínimes, tenen dificultats per arribar a final de mes, unes  altres, suposem que amb pensions més altes, que els permetien viure còmodament en una residència, són convidades  a tornar a casa per ajudar, amb els seus calerons, que la família vagi tirant endavant.

Acaba el seu escrit el periodista Ramon Aymerich: “La família funciona; la solidaritat també. Però el malestar que hi darrere aquestes decisions i el dany moral que se’n desprèn queda. I és dels que dura.”

                                                                     
Caldrà que també, des de les institucions, s’estigui atent envers aquests moviments.

                                                                                                                                                 
                                                                         
                                                                      

                                                                             

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al Setmanari l'Empordà el 5 de juny de 2012

RELACIONS  INTERGENERACIONALS
Amb motiu de l’Any  Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional 2012 vaig ser convidat per l’institut Illa de Rodes, de Roses,  a participar en un seminari de preparació del Dia d’Europa que es va celebrar a primers de maig.

Vaig poder parlar per partida doble, durant uns 25 minuts, primer davant d’una seixantena de noies i nois de 4t d’ESO, moltes més noies que nois, i posteriorment d’una trentena de 1r de Batxillerat. Acostumat a fer-ho davant d’un auditori de persones grans, la primera sensació va ser d’estranyesa i un cert temor a avorrir l’audiència. Mentre anava llegint vigilava una mica quines eren les reaccions dels nois i noies i em va semblar que escoltaven molt atentament. Com que eren dues classes diferents vaig haver de repetir la xerrada i, potser, vaig notar una  receptivitat més accentuada  amb els de més edat. El títol de la conferència, si és que se li pot donar aquest nom a la meva xerrada, va ser “Envellir, un procés natural que dura tota la vida”. Si algú està interessat a llegir-la, la pot trobar al meu bloc a Internet:  http://marticarreras.blogspot.com.

Em va semblar una molt bona iniciativa aquesta d’explicar a les noves generacions les experiències i vivències de les persones grans. Ja fa temps que els organismes gestors dels casals de gent gran estan intentant que aquests centres es vaguin convertint en centres cívics en  què hi tinguin entrada, a més de les persones grans, persones joves que puguin observar de quina manera es desenvolupen les persones grans. S’ha fet ja alguna cosa, però encara  no hi ha  programes concrets per fer activitats conjuntes.

Trobo que la feia que està fent el grup de gegants i cap grossos del Casal de la Gent Gran i de l’Associació de Gent Gran de la nostra ciutat, anant per les escoles de la comarca a ensenyar als nens i nenes les seves actuacions i, fins i tot, com és fan les figures, és digne d’admiració. Si ja des de petits s’acostumen a veure i parlar amb les persones grans no els  serà tan difícil continuar fent’-ho.

Estem a mig any i queden sis mesos més per continuar amb les activitats d’aquest any  una mica especial Però penso que ens equivocaríem si penséssim que arribant a finals  de desembre ja tenim la feina feta  De cap manera, només hem posat les primeres pedres i, per tant, hem de continuar insistint. Les noves generacions de jubilats i jubilades, molt més ben preparades, en tots els aspectes, que els que actualment ja voregem els vuitanta, sabran trobar noves formes de relació. Sempre hem dit que les persones grans no volem ser separades de la resta de la societat i volem col•laborar, segons les nostres possibilitats, a millorar el benestar de tothom. L’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional 2012 ha de ser el trampolí que ajudi a treballar conjuntament

Naturalment que han de ser els joves que tirin del carro, però nosaltres, els grans, els  hem de fer costat. I si, com sembla, les coses ja no tornaran a ser com eren abans de la crisi, podem ensenyar-los com ens vàrem anar sortint. Treballant i sense desaprofitar res. És a dir, amb sacrificis.

Entre les coses que  vaig dir a les noies i nois de l’institut de Roses és que, com a persona gran, lamentava la situació en què, entre tots plegats els haviem  portat. Però que no es pensessin que els que ara teníem sobre els vuitanta anys, quan teníem l’edat d’ells, és a dir, els anys 40,  les perspectives fossin millors que les d’ara. I no només políticament, que també eren pitjors, sinó econòmicament i social. I que per molt que ara plogués a bots i barrals, metafòricament parlant, tornaria a sortir el sol amb més força que mai. I que era important que ara aprofitessin el temps que el saber els obriria les portes del món.

En situacions difícils és quan es veuen les capacitats de les persones. Quan tot és bonic, les possibilitats econòmiques són grans i les facilitats vénen per tots costats,  les coses es fan per inèrcia i si erres, doncs no passa res.  Ara cal estar amatent i no desaprofitar les poques o escasses oportunitats que se’ns presentin.

Potser l’any vinent encara serà un altre any per passar privacions i fer una volta més al cinturó, però penso que després les coses milloraran sensiblement, encara que molt a poc a poc.

                                                                                 Martí Carreras Ginjaume
                                                                                 Consell de la Gent Gran de Catalunya
                                                                                 marticarrerasginjaume@gmail.com
                                                                                 marticarreras.blogspot.com

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI -Publicat al Setmanari l'Empordà el 15 de maig del 2012

 MALTRACTAMENTS A LA GENT GRAN

 Cal que estem atents a les persones grans del nostre entorn per detectar possibles casos de maltractaments, que, com hem dit, poques vegades són denunciats. Els indicadors sospitosos són: ferides, contusions, fractures, cremades, blaus a la pell, angoixa, ansietat, tristesa, confusió, insomni, canvi d’hàbits, mal humor, mala imatge corporal, brutícia en el domicili, soledat.

Les persones grans, igual que la resta de  persones, tenen uns drets que bàsicament figuren en la Constitució Espanyola i que consisteixen a no ser discriminats de cap manera, ni per orientació  ideològica ni religiosa  ni sexual  ni de raça. Tenen dret a la intimitat i a la pròpia imatge, dret a la informació i a la llibertat d’expressió.

També drets d’assistència social, com ser atès en cas de ser persona dependent, dret a un entorn accessible, a l’atenció sociosanitària, a la salut, a la cultura i a l’oci i dret a participar en la vida comunitària  i social.

Cal saber que existeixen uns mecanismes de protecció que s’han de fer servir mentre estem en bones condicions físiques i psíquiques, com per exemple, el testament vital o document de voluntats anticipades, per mitjà del qual es donen instruccions de la forma que es vol ser tractat en cas de deteriorament greu i irreversible d’una malaltia terminal.

També existeix el poder preventiu que consisteix a designar una persona que podrà fer, en nom nostre, tota mena de gestions i assistir a actes, en cas que les nostres capacitats s’hagin reduït. Això evita un procés d’incapacitació que és molt més llarg.

En cas que la pensió no sigui suficient per arribar a cobrir les necessitats i és sigui propietari d’un immoble (casa o pis) es pot negociar amb una entitat financera, caixa, banc o companyia d’assegurances, l’anomenada hipoteca inversa i mitjançant la taxació del nostre bé ens lliuraran una quantitat mensual. En realitat es tracta d’un préstec amb garantia immobiliària. També existeix el  tradicional contracte vitalici, que consisteix en la venda de la propietat amb la garantia de poder viure-hi fins a la mort.

És important que tots contribuïm a  procurar que no es vulnerin els drets de les persones grans i que  identifiquem situacions de maltractament, observant  les persones que ens envolten i si detectem signes com els que hem descrit els denunciem, explicant als serveis socials les nostres sospites que s’estiguin produint abusos Cal demanar on recórrer i on podem trobar ajuda. Si així ho fem podem atenuar el fet i aconseguir ajuda externa que resolgui uns fets tan dolorosos.

La demarcació de Girona va ser pionera a Catalunya en formalitzar un Protocol de maltractaments a la gent gran i des de finals de l’any 2007 tenim aquest procediment legal que estableix, un cop detectat l’abús, l’inici d’un treball en xarxa perquè la policia, els serveis socials, els serveis sanitaris i els jutjats puguin treballar de manera coordinada i evitar que la continuació dels maltractaments.

Com hem dit, fer-se gran és feixuc, però si hi afegim haver de patir alguna mena de maltractament pot arribar a ser insuportable. Si tots ens hi impliquem podem eradicar aquesta plaga. Tant de bo puguem aconseguir-ho!

                                                                          
                                                                    Martí Carreras Ginjaume
                                                                    Consell de la Gent Gran de Catalunya
                                                                    marticarrerasginjaume@gmail.com
                                                                    marticarreras.blogspot.com