LA CRISI I LES PERSONES GRANS (II)
Tal com vaig
anunciar el passat mes de març, avui acabarem de resumir, tan be com puguem
l’estudi realitzat per la Fundación 1º de Mayo de Comissions Obreres sobre
l’impacte de la crisi en les persones grans.
A més del que ja es
va exposar en l’article anterior, l’estudi diu “que un envelliment de qualitat
suposa un envelliment autònom, en una situació econòmica i social digna i
lliure de pobresa, i que la realitat demogràfica representa un constant repte
per un estat social que s’ha d’enfortir per assegurar un envelliment socialment
actiu, de qualitat i, per tant, lliure de tot tipus de carències. En aquest
sentit un dels indicadors per analitzar la qualitat de vida de les persones és
l’esperança de vida lliure de discapacitat (EVLD).Aquest indicador ha tingut
una tendència ascendent des de 2002 fins a 2012.
L’esperança de vida
lliure de discapacitat es similar per sexes, al contrari del que passa amb
l’esperança de vida, que mostra una major longevitat mitjana de les dones
enfront els homes. Aquesta tendència implica que les dones viuen de mitjana més
anys, encara que també viuen més anys amb algun tipus de discapacitat.
L’esperança de vida lliure de discapacitat actualment és de 65,8 anys per a les
dones i de 65,4 anys per als homes. Com veiem una diferència ben petita.
En aquest punt és
important ressaltar l’alegria amb què es va promulgar la llei vulgarment
anomenada de la dependència que havia de tenir un recorregut de nou anys
(2006-2015) i que a causa de la catastròfica crisi que ens envolta des de l’any
2008 ha anat demorant les seves prestacions, agreujades per l’incompliment per
part del Govern Estatal de les seves aportacions, que havien de ser del 50% i
l’altre 50% a càrrec de les comunitats autònomes, i que només arriben al
21,40%.
Clar que qui no es
conforma és perquè no vol. Encara no hem arribat a l’extrem del Japó, que en boca del seu ministre de Finances va
dir el passat mes de gener que: la gent
gran que ja no es val per si mateixa, ha d’afanyar-se a morir.
Continua l’estudi
esmentat dient que: durant el període de
crisi, les persones grans han vist reduït el seu nivell de pobresa relativa com
a conseqüència de l’increment experimentat en l’empobriment generalitzat de la
població, que ha fet que les diferències
entre el risc de pobresa entre les diferents franges d’edat es redueixin
i, fins i tot, si inverteixin els seus valors. Així, doncs, l’any 2012 les
persones de més de 65 anys, mostren una taxa de pobresa del 16,9 %, mentre que
per al conjunt de la població és del 21,1 %. És molt important explicar, en tot
cas, que aquesta reducció de la taxa de pobresa de les persones grans està condicionada de
manera clau pel procés generalitzat d’empobriment.
Més endavant llegim
en l’estudi esmentat que “en l’actual conjectura econòmica, quan més es demanen
polítiques públiques que garanteixin la cobertura de les necessitats de la
població, i més en concret, les de les persones de més edat, les polítiques de
retallades en matèria de despesa social que s’estan adoptant per sortir de la
crisi econòmica suposen una forta disminució del paper de l’Estat i la seva
intervenció en l’economia.”
El dèbil augment de
la despesa social a Espanya en els darrers 10 anys, molt per sota de la mitjana
europea, no s’ha correspost amb el creixement econòmic experimentat en aquest
mateix període. Segons dades de l’Eurostat, la despesa social en aquest temps
s’ha situat entorn del 20 - 21 % del PIB. I pel que fa a la part destinada a
pensions i altres prestacions similars, continuem a la cua de la Unió Europea
dels 27.
I ara que parlem de
pensions, estic llegint un llibre escrit per Peter Diamond, premi Nobel
d’Economia 2010 i professor d’economia a
Massachusetts, i per Nicholas Barr, professor d’Economia Pública a la London
School of Econòmics, que es titula “La
reforma necesaria. El futuro de las pensiones”, que analitza els ajustaments necessaris que cal fer per garantit
el futur de les pensions a partir d’una anàlisi rigorosa i accessible.
Com sabem,
l’augment de l’esperança de vida fa que el tema de les pensions sigui un gran
problema i hem de procurar solucions que no siguin les que proposava el ministre
de Finances del Japó. Prometo explicar més endavant què és el que proposen els
dos professors d’economia.
Martí Carreras Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarreras.blogspot.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada