L'EDAT NO COMPTE!...O SI Les Gràcies de l'Empordà - Gràcia XXI Les runes de Sant Pere de Roda

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919 Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar. La gràcia que fà vintiuna de l’Empordà són les runes de Sant Pere de Roda. Els frares n’han fuit; les santes relíquies foren escampades per cenobis llunyans, els altars no serven les beneites imatges, ni els candelers, ni els antipendis antics. En les cel•les benedictines no hi ha rastre dels vells incípits que hi va llegir fa tants de segles el frare Gerbert; la Bíblia deurada amb amor d’ingènues figueres romàniques, que esta reclosa en un museu estranger. Mes ni la mà dels homes ni els improperis del temps han pogut despullar a les runes esbatanades i ensorrades del seu cordial encís. Com vella arca de sàndal, cada vegada que l’estellen, amb la darrera estella renova el seu perfum. De Rodas la grega vas treure’n els primers dies de la colonisació benedictina el teu nom cristià. Com una estrella morta, després d’haver estat per molts segles lluminària guiadora dels sentiments i de la raó dels homes, ara romans apagada en la teva augusta soletat. Però en la teva nit no restes perduda i oblidada, estrella morta d’una pàtria que no vol morir. Costa amunt per les vinyes de Palau Sabardera ¡ quins raïms més dolços que s’hi fan! Jo he pujat com apassionat romeu per les mateixes que hi va seguir el meu pare, i he sentit la punyenta emoció d’adorades memòries al trepitjar les runes de l’antic cenobi català. I després all pujar al castell de Sant Salvador, la terra empordanesa m’ha semblat encara més plana i resplandenta, hi he resseguit amb delícia les cales de la costa i he contemplat la mar immensa, tant polida i clara que s’hi emmirallava el Sol.

L'EDAT NO COMPTE! ....O SI? Setmana 15 Les Gràcies de l'Empordà

Del llibre de Pere Coromines, editat l’any 1919
Amb l’ortografia de l’època, abans de normalitzar.

Gràcia XIX La Parla Cadenciosa de les Noies


Una altra de les gràcies de l’Empordà és la parla cadenciosa de les noies com un cant pla que no te fi. També els homes allarguen amb arroceganta entonació els darrers elements sil•làbics d’una clàusula. Mes la variada cadència del parlar de les noies té modulacions que’s podrien seguir amb les cordes d’un arpa. Tal vegada les filles del país varen apendre de les noies gregues aquesta gràcia de la parla cantada que no tindria explicació en les llengües modernes. És lo cert que la cadència ha persistit fins ara com una senyal de distinció i de finesa de sentiment. Els foceus dugueren una llengua que per la riquesa de la quantitat sil•làbica devia semblar un cant als indikets rústecs. I els llurs descendents que oblidaren amb el temps aquell dialecte de la llengua grega, associaren el seu cant a la noblesa de cor i del pensament. Avui les multituts barroeres de la Ciutat consideren la cadència com una senyal de rusticitat i de pagesia; mes les noies empordaneses, movent-se per una natural envit de gràcia, canten per embellir la dolça parla amb una nova seducció.

L'EDAT NO COMPTE !.....O SÍ? SETMANA 38 - COSES DE L'EMPORDÀ

El primer article de l’escriptor Quim Monzó després de les vacances, és a dir, el del dia 1 de setembre, es titulava “La noia dels guants”. Amb la seva habitual mestria que, per a mi, l’ha col•locat al capdamunt dels col•laboradors habituals de La Vanguardia, ens explicava un viatge que va fer a Figueres des de Maçanet de Cabrenys per anar a comprar a les dues ferreteries que tenim a la Rambla, i desprès ens descrivia la compra d’un entrepà i de la manera que el va atendre la persona encarregada , que és la que dóna nom al article, la noia dels guants.

Deixant a part el tema central, m’interessa ressaltar que el senyor Monzó fa anys que passa temporades a Maçanet de Cabrenys. Recordo haver coincidit amb ell, a l’hora de l’esmorzar, a l’hostal - restaurant en què jo estiuejava, regentat per la senyora Lola, la Lola de La Quadra, com la coneix tothom.

A la gent de Maçanet de Cabrenys els agrada tenir entre ells una persona amb la popularitat de l’escriptor, crec que el consideren un maçanetenc més, i penso que ell ho agraeix fent sortir sovint el nom del municipi en un diari tant important. I aquesta vegada també ha parlat de Figueres i de tres establiments ubicats a la nostra Rambla.

També a la columna del dia 15, el seu article “Cap a la part del Pirineu” feia un elogi merescut dels vins de l’Empordà i exhortava els restauradors de la comarca que en la seva carta tinguessin un assortiment generós de vins amb DO Empordà.

En nom dels figuerencs i empordanesos en general, vull transmetre al senyor Monzó el nostre agraïment i felicitar-lo pels seus brillants escrits, que moltes vegades ens fan començar el dia amb més força i entusiasme.



!.