LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat al Setmanari l'Empordà del 3 de juliol del 2012

MISCEL•LÀNIA DE COSES QUE PASSEN  (IV)
Enmig del tètric panorama de Fukushima, dos-cents jubilats japonesos es varen oferir per anar a netejar tot el que calgués..Segons el diari La Vanguardia, que ens remet al servei de noticies de la BBC, són enginyers i professionals diversos, tots més grans de 60 anys, que s’han anat posant  en contacte els uns amb els altres i organitzant-se. El promotor de la idea, Yasuteru Yamada, enginyer retirat de 72 anys, raona que estadísticament li queden  entre tretze i quinze anys de vida i que, per tant, són ells, els més grans, els que s’han d’enfrontar a la radioactivitat, no pas els joves, i que oferir-se com a voluntaris no és cap heroïcitat, sinó pura lògica, ja que per l’edat, i com que el càncer tarda, i més en gent gran, d’uns vint a trenta anys a desenvolupar-se, no hi ha d’haver problemes.

Bonic i altruista gest d’aquestes persones grans, que a hores d’ara no sabem si va ser acceptat pel govern del seu país. En tot cas, la nostra sincera felicitació pel gest.

                                           ------------------------------
                             
L’escriptora anglesa Diana Athill que actualment ja ha complert  90 anys, va començar a escriure  als 75  en jubilar-se de la feina que havia fet, que era la d’editora. En veure que li havia sortit bé, va comentar que “és  el primer guany que em depara la vellesa”, de la qual,  li molesta constatar que minva l’energia. No es pot considerar que sigui una àvia amable, sinó una d’aquestes personalitats independents i acostumades a fer el que li dóna la gana i, tot i que no desperta tendresa, no deixa d’infondre respecte. El seu sentit comú, ben agut, li va fer dir coses com: “quan em vaig engreixar tant i no trobava roba de la meva talla, se’m va ocórrer que podia aprendre tall i confecció”. Passats els 90 es dedica a la jardineria, es nega a deixar de conduir i creu que cal buscar “vies d’escapament” quan la vida esdevé trista i avorrida.

Per descomptat que podem dir que la Sra.Athill és tot un personatge i constata,una vegada més, que l’edat no és impediment per fer coses. Cal posar-hi ganes.

                                                 --------------------------------

El mes de setembre del 2011 la cantant argentina Nelly Omar va complir 100 anys i encara continuava fent concerts. Va conèixer Carlos Gardel i la van posar al mateix nivell que el  cantant: la van batejar com “la Gardel amb polleras (faldilles)”.

Va ser amiga d’Evita quan aquesta només era una actriu Va patir l’ostracisme i l’exili quan el govern de Perón va ser enderrocat l’any 1955, però mai no va deixar de cantar.

En els darrers vint anys, Omar ha rebut un homenatge rere l’altre com si hagués de ser l’últim, però el seu estat físic és envejable. Compta amb una memòria i una lucidesa prodigioses, amb prou feina té xacres i explica que el seu secret és practicar ioga cada dia, menjar poc i ser optimista.

                                                  -------------------------------

En aquesta època delirant de crisi continuada que patim des de fa uns quants anys, amb les xifres de l’atur amb magnituds esfereïdores, les pensions de la gent gran són, avui dia i en moltes llars, l’únic ingrés fix mensual. La Vanguardia, en un article de Ramon Aymerich, deia que “les pensions són avui tan valuoses per a les famílies que, de sobte, han començat a aparèixer les primeres places lliures a les residencies públiques de la tercera edat. Són les famílies, que s’emporten l’avi a casa per gestionar-ne una pensió fins aleshores sota tutela pública”.  És natural que amb un o dos membres de la família a casa, ara tinguin temps de cuidar-se de l’avi/àvia. No obstant això, caldrà estar a l’aguait de vigilar com són tractats, ja que el retorn a casa no és a causa d’una especial estima, si nó pel tema crematístic. Quines paradoxes ens dóna la vida! Quan una gran quantitat de persones grans, amb pensions mínimes, tenen dificultats per arribar a final de mes, unes  altres, suposem que amb pensions més altes, que els permetien viure còmodament en una residència, són convidades  a tornar a casa per ajudar, amb els seus calerons, que la família vagi tirant endavant.

Acaba el seu escrit el periodista Ramon Aymerich: “La família funciona; la solidaritat també. Però el malestar que hi darrere aquestes decisions i el dany moral que se’n desprèn queda. I és dels que dura.”

                                                                     
Caldrà que també, des de les institucions, s’estigui atent envers aquests moviments.