EL MODEL DELS CASALS DE LA GENT GRAN
En les jornades
finals de la demarcació de Girona de l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la
Solidaritat Intergeneracional 2012, celebrades a Lloret de Mar i a Girona capital
els dies 26 d'octubre i 23 de novembre, respectivament, varen tenir
preponderància els temes del funcionament dels casals de la gent gran.
En el congrés de Lloret, una de les ponències
duia per títol “Les futures funcions socials dels casals de la gent gran” i és
van debatre temes relacionats amb quina forma han de compartir els locals
polivalents amb joves i altres entitats, la necessitat de cooperació entre els
casals, els municipis i les comarques; entre els casals i el sistema de serveis
socials, el sistema sanitari, etc. També la necessitat de valorar i adaptar el
model d’infrastructura a les condicions i necessitats actuals. En conjunt, una
sèrie de temàtiques encaminades a un millor aprofitament dels equipaments.
L’organització es
va comprometre a fer un seguiment dels acords presos, ja que sovint es constata
que més enllà de les declaracions legítimes i plausibles que surten de
congressos d’aquesta mena, malauradament no s’obtenen canvis o impactes
significatius en la realitat que afecta les persones grans.
En la jornada final
a Girona, sota el títol genèric de “Per un futur més clar”, es va muntar una
taula rodona en que participaven tres persones grans i una persona jove amb el lema “Diferents
generacions, una mateixa taula”, en què es varen debatre tres temes. El primer
era “El model dels casals de gent gran” i va generar una viva controvèrsia ja
que les tres persones grans varen manifestar que no freqüentaven habitualment
els casals. És més, la més jove d’aquestes persones grans (54 anys) va dir obertament que ell no aniria mai a cap
casal perquè creia que es podia
continuar treballant i fent coses per ell mateix. En canvi, va assegurar que
els seus pares si que eren habituals del casal del seu poble i que n’estaven
ben contents.
En el conjunt de
tot plegat, i, per l’experiència que puc aportar, m’agradaria dir que els
casals de la gent gran fan una funció social important. Només que fos com a
punt de trobada entre les persones, que puguin parlar de les seves coses,
canviar impressions, punts de vista, acceptar o donar consells o suggerències,
fer la partida, etc.,ja seria prou important. Però fan moltes coses més, com
són la gran diversitat de tallers o cursets que ajuden a un envelliment actiu,
ja que propicien que siguem capaços d’optimitzar els propis recursos personals,
de salut, de vida social, d'oportunitats implicant-se, participant,
comprometent-se, en definitiva, aprofitant el màxim nivell possible de
benestar. Pensem que aprendre coses noves – i més si fan pensar – és una de les
millors maneres de mantenir actiu el cervell i de promoure noves relacions
entre les neurones, fent que s’estableixin noves xarxes entre elles.
Naturalment que
pensem que els casals de gent gran que ja fa anys funcionen –el de casa nostra
trenta anys- poden i han de millorar el
seu funcionament. Les associacions de gent gran que funcionen en els casals i
que han de treballar de manera autònoma,
però conjuntament amb les
persones responsables dels ens, han de jugar un paper primordial. Segurament
cal obrir més els casals a les entitats ciutadanes, sortir i explicar el que s’hi
fa. S’ha d’anar treballant sense córrer,
però també sense estar-se parat i donant temps al temps. Les futures
generacions de persones grans, molts més ben preparades que les que ara ja som
grans de debò, ja aniran canviant les coses.
Malgrat això, el
que sí considero que cal mirar de solucionar, és la poca, gairebé nul·la, participació dels
usuaris dels casals en les assemblees, que són el lloc on els responsables exposen
els programes per la temporada següent i
rendeixen comptes de les activitats de l’any en curs. En la darrera assemblea
del Casal de Figueres (17 de desembre) la participació feina pena. Llevat dels
membres de la Junta de l’Associació de Gent Gran, el nombre d’assistents va ser
inferior als dits de les mans. Si no vaig errat, érem set persones. I això, en
un lloc que el freqüenten unes cinc-centes persones, fa mal. Penseu que sempre
ha estat difícil comprometre’s a treballar pel comú, però ara, amb les
circumstàncies actuals de crisi i retallades pressupostàries, encara ho és més.
I els que fan coses necessiten sentir-se recolzats per continuar amb ànims i
engegar nous projectes.
Aquell vell adagi
de renovar-se o morir també ha de servir per als casals de gent gran. L’ex-conseller
de Benestar Social i Família, Sr. Cleries, va dir a Lloret en l’acte de
clausura del congrés:“Potser caldrà canviar el nom dels casals de la gent gran
i anomenar-los simplement casals”. No em desagrada ja que així convidaria a
entrar-hi a tothom.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarreras.blogspot.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada