dimarts, 5 de febrer del 2013

LES PERSONES GRANS I EL SEGLE XXI - Publicat a l'Empordà del 5 de febrer del 2013


EL MODEL DELS CASALS DE LA GENT GRAN                    

En les jornades finals de la demarcació de Girona de l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i la Solidaritat Intergeneracional 2012, celebrades a Lloret de Mar i a Girona capital els dies 26 d'octubre i 23 de novembre, respectivament, varen tenir preponderància els temes del funcionament dels casals de la gent gran.

 En el congrés de Lloret, una de les ponències duia per títol “Les futures funcions socials dels casals de la gent gran” i és van debatre temes relacionats amb quina forma han de compartir els locals polivalents amb joves i altres entitats, la necessitat de cooperació entre els casals, els municipis i les comarques; entre els casals i el sistema de serveis socials, el sistema sanitari, etc. També la necessitat de valorar i adaptar el model d’infrastructura a les condicions i necessitats actuals. En conjunt, una sèrie de temàtiques encaminades a un millor aprofitament dels equipaments.

L’organització es va comprometre a fer un seguiment dels acords presos, ja que sovint es constata que més enllà de les declaracions legítimes i plausibles que surten de congressos d’aquesta mena, malauradament no s’obtenen canvis o impactes significatius en la realitat que afecta les persones grans.

En la jornada final a Girona, sota el títol genèric de “Per un futur més clar”, es va muntar una taula rodona en que participaven tres persones grans  i una persona jove amb el lema “Diferents generacions, una mateixa taula”,  en  què es varen debatre tres temes. El primer era “El model dels casals de gent gran” i va generar una viva controvèrsia ja que les tres persones grans varen manifestar que no freqüentaven habitualment els casals. És més, la més jove d’aquestes persones grans (54 anys)  va dir obertament que ell no aniria mai a cap casal perquè creia  que es podia continuar treballant i fent coses per ell mateix. En canvi, va assegurar que els seus pares si que eren habituals del casal del seu poble i que n’estaven ben contents.

En el conjunt de tot plegat, i, per l’experiència que puc aportar, m’agradaria dir que els casals de la gent gran fan una funció social important. Només que fos com a punt de trobada entre les persones, que puguin parlar de les seves coses, canviar impressions, punts de vista, acceptar o donar consells o suggerències, fer la partida, etc.,ja seria prou important. Però fan moltes coses més, com són la gran diversitat de tallers o cursets que ajuden a un envelliment actiu, ja que propicien que siguem capaços d’optimitzar els propis recursos personals, de salut, de vida social, d'oportunitats  implicant-se, participant, comprometent-se, en definitiva, aprofitant el màxim nivell possible de benestar. Pensem que aprendre coses noves – i més si fan pensar – és una de les millors maneres de mantenir actiu el cervell i de promoure noves relacions entre les neurones, fent que s’estableixin noves xarxes entre elles.

Naturalment que pensem que els casals de gent gran que ja fa anys funcionen –el de casa nostra trenta anys-  poden i han de millorar el seu funcionament. Les associacions de gent gran que funcionen en els casals i que han de treballar de manera autònoma,  però  conjuntament amb les persones responsables dels ens, han de jugar un paper primordial. Segurament cal obrir més els casals a les entitats ciutadanes, sortir i explicar el que s’hi fa.  S’ha d’anar treballant sense córrer, però també sense estar-se parat i donant temps al temps. Les futures generacions de persones grans, molts més ben preparades que les que ara ja som grans de debò, ja aniran canviant les coses.

Malgrat això, el que sí considero que cal mirar de solucionar,  és la poca, gairebé nul·la, participació dels usuaris dels casals en les assemblees, que són el lloc on els responsables exposen els programes per la temporada següent  i rendeixen comptes de les activitats de l’any en curs. En la darrera assemblea del Casal de Figueres (17 de desembre) la participació feina pena. Llevat dels membres de la Junta de l’Associació de Gent Gran, el nombre d’assistents va ser inferior als dits de les mans. Si no vaig errat, érem set persones. I això, en un lloc que el freqüenten unes cinc-centes persones, fa mal. Penseu que sempre ha estat difícil comprometre’s a treballar pel comú, però ara, amb les circumstàncies actuals de crisi i retallades pressupostàries, encara ho és més. I els que fan coses necessiten sentir-se recolzats per continuar amb ànims i engegar nous projectes.

Aquell vell adagi de renovar-se o morir també ha de servir per als casals de gent gran. L’ex-conseller de Benestar Social i Família, Sr. Cleries, va dir a Lloret en l’acte de clausura del congrés:“Potser caldrà canviar el nom dels casals de la gent gran i anomenar-los simplement casals”. No em desagrada ja que així convidaria a entrar-hi a tothom.

                                                                         Martí Carreras i Ginjaume
                                                                         Consell de la Gent Gran de Catalunya
                                                                         marticarrerasginjaume@gmail.com
                                                                         marticarreras.blogspot.com