Quan encara no fa quatre anys que hem entrat al segle XXI, sembla clar, segons la meva modesta opinió, que en el seu transcurs es faran paleses dues qüestions importantíssimes i possiblement totalment noves.
Penso que serà el segle de la definitiva reivindicació del gènere femení. Les dones que al llarg de molt de temps s’han vist, generalment, dominades per l’altre sexe, arribaran a la seva definitiva consagració. Sí , ja sé que en determinats nuclis impera el matriarcat i que, per exemple, en el tema de l’educació dels infants sempre les dones n’han sigut capdavanteres. Em refereixo no en l’àmbit familiar, sinó en el global de la societat. Ja dominen ara en les àrees sanitàries i de l’ensenyament, però amb el pas dels anys iran captant, jo penso que molt merescudament, altres camps de direcció. Una dada: dels vint-i-un diputats que ha tret el PSC a Catalunya, en les eleccions del mes de març pel congrés de Madrid, dotze són dones i nou homes. Ja no és el 25% sinó el 60%. I aquest es només un pas. Si això ha de servir perquè el conjunt de les societats mundials funcionin millor, benvingudes siguin. El temps, com sempre, dirà la darrera paraula.
Una frase, no recordo qui n’és l’autor, definia les dones dient.: LES DONES SON HOMES EN ACCIO.
Tot essent aquest un punt important, penso que el segon encara ho es més: em refereixo a l’implicació en el conjunt de la societat de les persones grans, no velles, sinó simplement grans; que han viscut força anys, i per tant tenen vivències i experiències acumulades.
Darrerament els estaments oficials esmercen cada vegada més recursos per a la gent gran. L’avenç imparable de les investigacions mèdiques, el control sanitari universal, gràcies als sistemes assistencials de la seguretat social en els països desenvolupats fan possible que la gent visqui més anys, però que ja a mitjana edat, entre 45 i 55 anys hagin d’anar prenent diversos compostos químics, en forma de medicaments preventius o guaridors.
En el cas de la gent gran, cal remarcar que es divideixen en dos grans grups: gent gran amb dependència i gent gran amb autonomia d’acció.
El primer grup, els que necessiten l’ajuda dels altres per les coses del dia a dia, va en augment. Sobre tot, el de les persones amb malalties neurològiques que tots sabem i no cal nombrar. Encara que les forces físiques hi siguin si falla el cervell es indubtable que el deteriorament de la vida del malalt es ràpid i progressiu.
L’allargament de l’edat cronològica, comporta que una persona por arribar a ser dependent, per exemple a partir dels 80/85 anys. Si sha jubilat, posem als 65, ha passat entre 15 i 20 anys gaudint del lleure merescut. Cosa que no podia passar, segurament, als seus avis, ja que l’esperança de vida fa 50 anys arribava escassament a l’edat de jubilació.
Aquest grup de persones grans, amb dependència, requereix el màxim esforç econòmic i humà de la resta de la societat. I aquí penso que s’hi ha d’implicar, i de fet ja es fa encara que minsament, les persones grans de 65/75 anys que gaudeixen de condicions psíquiques i físiques suficients per ajudar als altres. Fins i tot, pensant egoistament, que qui sap si a ells no els passarà el mateix d’aquí 10 o 15 anys
Cal que la gent gran que pugui, i naturalment volgui, s’impliqui cada vegada més en la societat actual. És necessari que les entitats que agrupen gent gran, casals, clubs, associacions, etc. siguin conscients de fer arribar als seus socis que una manera de revertir els beneficis que reben de l’administració, és aportant el seu esforç humà en tenir cura de les necessitats més peremptòries de qui ho necessiti.
Que ningú pensi que demano una implicació total i absoluta del temps lliure de les persones jubilades que encara estan en forma. No. En determinats casos la dedicació d’un parell d’hores setmanals seria suficient, i penso que la satisfacció personal que comporta un acte d’aquesta mena compensa sobradament l’esforç fet.
Naturalment que cal definir d’una vegada quin concepte en tenim de la paraula “vell”. Segons el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, es un adjectiu que significa: De molta edat, ancià. El professor Terricabres en un parlament a la sala La Mirona de SALT, va definir amb la seva mestria habitual que, malgrat tenir molta edat, la gent gran no arriba a vella” mentre tingui la facultat de decidir”.
Decidir què vol fer quan es lleva, a què vol dedicar les hores de lleure que té, si li ve de gust viatjar o simplement estar-se quiet, assegut a casa seva, deixant passar les hores mirant fotografies antigues i recordant altres temps. També decidir que li ve de gust menjar. Es clar, que per decidir és necessari que la gent gran gaudeixi d’una situació econòmica que li permeti, sense extralimitar-se, satisfer els seus desitjos. Que la pensió que rep de la societat a la que ha servit sigui conseqüent amb l’esforç de tants anys de treball.
Els governs de les nacions industrialitzades d’Europa tenen un repte que han de decidir . Es parla molt de donar ventatjes a la gent gran que opta per treballar més enllà dels 65 anys, a fi d’estalviar-se diners en les pensions. De fet a Espanya ja hi ha quelcom legislat, però penso que és un error. En primer lloc, perquè, salvant honroses excepcions que confirmarien la regla, és menys productiva una persona de més de 65 anys que una altre de 20/25. Potser, en feines, diguem-ne de no esforç físic, la gent gran amb experiència pot rendir més que un jove, però en general penso que després d’haver treballat 40/45 anys es hora de deixar pas a sang jove.
I en segon lloc perquè aquesta ocupació de la gent gran farà que la gent jove, i molt ben preparada, hagi d’esperar més temps per entrar en el cicle productiu de la societat, i això genera desànim i malestar.
Depèn de com s’enfoqui la tasca que ha de fer la gent gran, la contribució que ha d’aportar, entenc que de forma totalment voluntària, que l’augment d’aquest sector, cada vegada més nombrós, sigui una càrrega o una benedicció. Caldrà que els màxims responsables dels governs trobin solucions imaginatives i al mateix temps no utòpiques per aconseguir que la gent gran, abans de ser vella, es a dir encara amb poder de decisió, sigui capaç de ser una part unida i no separada de la resta de persones de la societat global.
Aquests dos temes, el de la definitiva consagració de les dones i el de l’aprofitament de la gent gran, son per mi, dels més essencials en els propers anys i caldrà mirar amb atenció la forma en que s’aniran desenvolupant.
Sí, tal com apunto al començament, les dones arriben a les més altes esferes dels poders decisoris, és possible i gairebé probable que trobin la pedra filosofal en un tema que entenc ha de ser de vital importància en els propers temps. Si durant molts anys han portat el comandament de les llars i han permès que els homes poguessin dedicarse a les seves professions sense maldecaps domèstics, es fàcil imaginar que puguin conduir el conjunt de llars que formen un país. Que així sigui, i que entre tots, dones i homes, trobin les mesures més adients per assolir una convivència democràtica i en iguals condicions entre grans i joves, poderosos i humils, savis i necis, siguin del color que siguin, parlin la llengua que vulguin.
MARTI CARRERAS GINJAUME
Membre del Consell Consultiu de la Gent Gran del Consell . Comarcal de l’Alt Empordà.
Penso que serà el segle de la definitiva reivindicació del gènere femení. Les dones que al llarg de molt de temps s’han vist, generalment, dominades per l’altre sexe, arribaran a la seva definitiva consagració. Sí , ja sé que en determinats nuclis impera el matriarcat i que, per exemple, en el tema de l’educació dels infants sempre les dones n’han sigut capdavanteres. Em refereixo no en l’àmbit familiar, sinó en el global de la societat. Ja dominen ara en les àrees sanitàries i de l’ensenyament, però amb el pas dels anys iran captant, jo penso que molt merescudament, altres camps de direcció. Una dada: dels vint-i-un diputats que ha tret el PSC a Catalunya, en les eleccions del mes de març pel congrés de Madrid, dotze són dones i nou homes. Ja no és el 25% sinó el 60%. I aquest es només un pas. Si això ha de servir perquè el conjunt de les societats mundials funcionin millor, benvingudes siguin. El temps, com sempre, dirà la darrera paraula.
Una frase, no recordo qui n’és l’autor, definia les dones dient.: LES DONES SON HOMES EN ACCIO.
Tot essent aquest un punt important, penso que el segon encara ho es més: em refereixo a l’implicació en el conjunt de la societat de les persones grans, no velles, sinó simplement grans; que han viscut força anys, i per tant tenen vivències i experiències acumulades.
Darrerament els estaments oficials esmercen cada vegada més recursos per a la gent gran. L’avenç imparable de les investigacions mèdiques, el control sanitari universal, gràcies als sistemes assistencials de la seguretat social en els països desenvolupats fan possible que la gent visqui més anys, però que ja a mitjana edat, entre 45 i 55 anys hagin d’anar prenent diversos compostos químics, en forma de medicaments preventius o guaridors.
En el cas de la gent gran, cal remarcar que es divideixen en dos grans grups: gent gran amb dependència i gent gran amb autonomia d’acció.
El primer grup, els que necessiten l’ajuda dels altres per les coses del dia a dia, va en augment. Sobre tot, el de les persones amb malalties neurològiques que tots sabem i no cal nombrar. Encara que les forces físiques hi siguin si falla el cervell es indubtable que el deteriorament de la vida del malalt es ràpid i progressiu.
L’allargament de l’edat cronològica, comporta que una persona por arribar a ser dependent, per exemple a partir dels 80/85 anys. Si sha jubilat, posem als 65, ha passat entre 15 i 20 anys gaudint del lleure merescut. Cosa que no podia passar, segurament, als seus avis, ja que l’esperança de vida fa 50 anys arribava escassament a l’edat de jubilació.
Aquest grup de persones grans, amb dependència, requereix el màxim esforç econòmic i humà de la resta de la societat. I aquí penso que s’hi ha d’implicar, i de fet ja es fa encara que minsament, les persones grans de 65/75 anys que gaudeixen de condicions psíquiques i físiques suficients per ajudar als altres. Fins i tot, pensant egoistament, que qui sap si a ells no els passarà el mateix d’aquí 10 o 15 anys
Cal que la gent gran que pugui, i naturalment volgui, s’impliqui cada vegada més en la societat actual. És necessari que les entitats que agrupen gent gran, casals, clubs, associacions, etc. siguin conscients de fer arribar als seus socis que una manera de revertir els beneficis que reben de l’administració, és aportant el seu esforç humà en tenir cura de les necessitats més peremptòries de qui ho necessiti.
Que ningú pensi que demano una implicació total i absoluta del temps lliure de les persones jubilades que encara estan en forma. No. En determinats casos la dedicació d’un parell d’hores setmanals seria suficient, i penso que la satisfacció personal que comporta un acte d’aquesta mena compensa sobradament l’esforç fet.
Naturalment que cal definir d’una vegada quin concepte en tenim de la paraula “vell”. Segons el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, es un adjectiu que significa: De molta edat, ancià. El professor Terricabres en un parlament a la sala La Mirona de SALT, va definir amb la seva mestria habitual que, malgrat tenir molta edat, la gent gran no arriba a vella” mentre tingui la facultat de decidir”.
Decidir què vol fer quan es lleva, a què vol dedicar les hores de lleure que té, si li ve de gust viatjar o simplement estar-se quiet, assegut a casa seva, deixant passar les hores mirant fotografies antigues i recordant altres temps. També decidir que li ve de gust menjar. Es clar, que per decidir és necessari que la gent gran gaudeixi d’una situació econòmica que li permeti, sense extralimitar-se, satisfer els seus desitjos. Que la pensió que rep de la societat a la que ha servit sigui conseqüent amb l’esforç de tants anys de treball.
Els governs de les nacions industrialitzades d’Europa tenen un repte que han de decidir . Es parla molt de donar ventatjes a la gent gran que opta per treballar més enllà dels 65 anys, a fi d’estalviar-se diners en les pensions. De fet a Espanya ja hi ha quelcom legislat, però penso que és un error. En primer lloc, perquè, salvant honroses excepcions que confirmarien la regla, és menys productiva una persona de més de 65 anys que una altre de 20/25. Potser, en feines, diguem-ne de no esforç físic, la gent gran amb experiència pot rendir més que un jove, però en general penso que després d’haver treballat 40/45 anys es hora de deixar pas a sang jove.
I en segon lloc perquè aquesta ocupació de la gent gran farà que la gent jove, i molt ben preparada, hagi d’esperar més temps per entrar en el cicle productiu de la societat, i això genera desànim i malestar.
Depèn de com s’enfoqui la tasca que ha de fer la gent gran, la contribució que ha d’aportar, entenc que de forma totalment voluntària, que l’augment d’aquest sector, cada vegada més nombrós, sigui una càrrega o una benedicció. Caldrà que els màxims responsables dels governs trobin solucions imaginatives i al mateix temps no utòpiques per aconseguir que la gent gran, abans de ser vella, es a dir encara amb poder de decisió, sigui capaç de ser una part unida i no separada de la resta de persones de la societat global.
Aquests dos temes, el de la definitiva consagració de les dones i el de l’aprofitament de la gent gran, son per mi, dels més essencials en els propers anys i caldrà mirar amb atenció la forma en que s’aniran desenvolupant.
Sí, tal com apunto al començament, les dones arriben a les més altes esferes dels poders decisoris, és possible i gairebé probable que trobin la pedra filosofal en un tema que entenc ha de ser de vital importància en els propers temps. Si durant molts anys han portat el comandament de les llars i han permès que els homes poguessin dedicarse a les seves professions sense maldecaps domèstics, es fàcil imaginar que puguin conduir el conjunt de llars que formen un país. Que així sigui, i que entre tots, dones i homes, trobin les mesures més adients per assolir una convivència democràtica i en iguals condicions entre grans i joves, poderosos i humils, savis i necis, siguin del color que siguin, parlin la llengua que vulguin.
MARTI CARRERAS GINJAUME
Membre del Consell Consultiu de la Gent Gran del Consell . Comarcal de l’Alt Empordà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada