En el Magazine de La Vanguardia del diumenge abans de Nadal, es va publicar una entrevista amb el tenor català Josep Carreras, feta pel periodista Josep Martí Gómez, de la qual penso que hi ha un fragment que és interessant remarcar.
El periodista s’interessa pel tema de la leucèmia a Espanya i la mortalitat actual. El tenor contesta que “ es registren uns quatre mil casos anuals dels quals se’n salven un setanta per cent pels avenços en teràpies i investigació” i més endavant afegeix que “ el tractament que ell va rebre és prehistòric comparat amb el que es fa ara”,
A continuació li fa tres preguntes, que mereixen tres respostes, i que, per la seva importància, reprodueixo íntegrament:
Periodista: He llegit un llibre d’uns autors francesos que formula un interrogant interessant: la longevitat com a bomba de rellotgeria o com a privilegi. Privilegi pel que té d’expectativa de vida més llarga. Bomba de rellotgeria pel que té de desafiament a l’Estat del benestar. Vostè com ho veu?
Contesta: Tema per a un gran debat. Volem viure més, però, efectivament, això tindrà un cost social.
Periodista: La ciència avança a tres-cents per hora i la política a cent i va que xuta?
Contesta: No es pot detenir l’avenç científic. Forma part del progrés de la humanitat. A la política li correspon la gran responsabilitat d’ordenar aquest avenç.
Periodista: Es pregunten els autors del llibre si davant la prolongació de l’expectativa de vida i la crisi de l’Estat del benestar que pot provocar, tornarem a una sanitat per a rics i una sanitat per a pobres.
Contesta: La prolongació dels anys de vida és un fet i davant d’aquest fet al qual s’arriba pels avenços de la medicina, els polítics han de començar a preocupar-se per les conseqüències d’una presumible crisi de l’Estat del benestar.
Doncs, si senyor, aquí hi ha la clau. En Josep Carreras ha posat el dit a la nafra La gent que ens anem fent grans hem de tenir la suficient habilitat, a través dels organismes pertinents, per involucrar cada més als polítics de torn a fer efectives unes mesures que no esgavellin els avenços aconseguits en tants anys de sacrificis comuns. Pensem que ho tenim ben guanyat i no hem de permetre de cap de les maneres tornar enrere.
D’acord que els problemes que comporta l’allargament de la vida són múltiples, i cada vegada ho seran més, i que la despesa que. genera la gent gran en pensions, i sobretot en tractaments farmacèutics i sanitaris és molt important, però, entre tots, inclosos també els grans, hem de trobar les mesures pertinents perquè, de manera harmònica, anem avançant adequadament.
En el primer dels articles d’aquesta sèrie sobre la gent gran i el segle XXI, publicat el mes de setembre de 2004, deia que depèn de com s’enfoqui el tema de la gent gran, aquest sector cada vegada més nombrós podria ser una càrrega o una benedicció.
L’any que fa poc hem encetat, durant el qual s’han de posar a prova dues lleis importants que ens afecten primordialment, una de nivell estatal, la Llei d’atenció a les persones dependents, i l’altre a nivell autonòmic, la Llei de serveis socials, serà una pedra de toc per veure com s’enfoquen i de quina manera es reglamenten els temes espinosos i que les lleis no deixen del tot clars, com pot ser primordialment, per exemple, el co-pagament, és a dir, la contribució que haurà d’efectuar la persona que necessiti rebre els serveis, o també quines són les prioritats que s’establiran, ja que com és sabut, l’aplicació es farà gradualment a causa de l’altíssim cost econòmic que representarà.
I no només caldrà marcar als polítics del nostre entorn més proper, sinó que haurem d’influir en els que ens representin a la Unió Europea, ja que queda clar i notori que el tema de la gent gran no és una exclusiva de l’Estat espanyol, sinó que afecta a la pràctica totalitat de l’Europa Comunitària, i que les lleis i disposicions que es desenvolupin des de Brussel·les seran d’obligat compliment en tota la Comunitat.
Segons el llibret “Fets i xifres clau sobre Europa i els europeus”, editat el 2005 per la Direcció General de Premsa i Comunicació de la Comissió Europea, els europeus cada cop vivim més anys. Els nascuts l’any 1960 tenien una esperança de vida de 67 anys (homes) i de 73 anys (dones). En canvi, l’esperança de vida dels nascuts el 2002 es molt superior: 75 i 81, respectivament. A tall d’exemple, els nascuts a Somàlia entre el 2000 i el 2005, només tenen una esperança de vida de 46 anys els homes i 49 les dones.
La població europea és de 457 milions de persones en data 1 de gener del 2004, i els de 80 anys o més han passat del 1,6 % l’any 1963, al 3,8 % el 2003, cosa que representa un total de gairebé 17 milions i mig.
Que tinguem molta sort.
MARTÍ CARRERAS I GINJAUME
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
El periodista s’interessa pel tema de la leucèmia a Espanya i la mortalitat actual. El tenor contesta que “ es registren uns quatre mil casos anuals dels quals se’n salven un setanta per cent pels avenços en teràpies i investigació” i més endavant afegeix que “ el tractament que ell va rebre és prehistòric comparat amb el que es fa ara”,
A continuació li fa tres preguntes, que mereixen tres respostes, i que, per la seva importància, reprodueixo íntegrament:
Periodista: He llegit un llibre d’uns autors francesos que formula un interrogant interessant: la longevitat com a bomba de rellotgeria o com a privilegi. Privilegi pel que té d’expectativa de vida més llarga. Bomba de rellotgeria pel que té de desafiament a l’Estat del benestar. Vostè com ho veu?
Contesta: Tema per a un gran debat. Volem viure més, però, efectivament, això tindrà un cost social.
Periodista: La ciència avança a tres-cents per hora i la política a cent i va que xuta?
Contesta: No es pot detenir l’avenç científic. Forma part del progrés de la humanitat. A la política li correspon la gran responsabilitat d’ordenar aquest avenç.
Periodista: Es pregunten els autors del llibre si davant la prolongació de l’expectativa de vida i la crisi de l’Estat del benestar que pot provocar, tornarem a una sanitat per a rics i una sanitat per a pobres.
Contesta: La prolongació dels anys de vida és un fet i davant d’aquest fet al qual s’arriba pels avenços de la medicina, els polítics han de començar a preocupar-se per les conseqüències d’una presumible crisi de l’Estat del benestar.
Doncs, si senyor, aquí hi ha la clau. En Josep Carreras ha posat el dit a la nafra La gent que ens anem fent grans hem de tenir la suficient habilitat, a través dels organismes pertinents, per involucrar cada més als polítics de torn a fer efectives unes mesures que no esgavellin els avenços aconseguits en tants anys de sacrificis comuns. Pensem que ho tenim ben guanyat i no hem de permetre de cap de les maneres tornar enrere.
D’acord que els problemes que comporta l’allargament de la vida són múltiples, i cada vegada ho seran més, i que la despesa que. genera la gent gran en pensions, i sobretot en tractaments farmacèutics i sanitaris és molt important, però, entre tots, inclosos també els grans, hem de trobar les mesures pertinents perquè, de manera harmònica, anem avançant adequadament.
En el primer dels articles d’aquesta sèrie sobre la gent gran i el segle XXI, publicat el mes de setembre de 2004, deia que depèn de com s’enfoqui el tema de la gent gran, aquest sector cada vegada més nombrós podria ser una càrrega o una benedicció.
L’any que fa poc hem encetat, durant el qual s’han de posar a prova dues lleis importants que ens afecten primordialment, una de nivell estatal, la Llei d’atenció a les persones dependents, i l’altre a nivell autonòmic, la Llei de serveis socials, serà una pedra de toc per veure com s’enfoquen i de quina manera es reglamenten els temes espinosos i que les lleis no deixen del tot clars, com pot ser primordialment, per exemple, el co-pagament, és a dir, la contribució que haurà d’efectuar la persona que necessiti rebre els serveis, o també quines són les prioritats que s’establiran, ja que com és sabut, l’aplicació es farà gradualment a causa de l’altíssim cost econòmic que representarà.
I no només caldrà marcar als polítics del nostre entorn més proper, sinó que haurem d’influir en els que ens representin a la Unió Europea, ja que queda clar i notori que el tema de la gent gran no és una exclusiva de l’Estat espanyol, sinó que afecta a la pràctica totalitat de l’Europa Comunitària, i que les lleis i disposicions que es desenvolupin des de Brussel·les seran d’obligat compliment en tota la Comunitat.
Segons el llibret “Fets i xifres clau sobre Europa i els europeus”, editat el 2005 per la Direcció General de Premsa i Comunicació de la Comissió Europea, els europeus cada cop vivim més anys. Els nascuts l’any 1960 tenien una esperança de vida de 67 anys (homes) i de 73 anys (dones). En canvi, l’esperança de vida dels nascuts el 2002 es molt superior: 75 i 81, respectivament. A tall d’exemple, els nascuts a Somàlia entre el 2000 i el 2005, només tenen una esperança de vida de 46 anys els homes i 49 les dones.
La població europea és de 457 milions de persones en data 1 de gener del 2004, i els de 80 anys o més han passat del 1,6 % l’any 1963, al 3,8 % el 2003, cosa que representa un total de gairebé 17 milions i mig.
Que tinguem molta sort.
MARTÍ CARRERAS I GINJAUME
Consell de la Gent Gran de Catalunya
marticarrerasginjaume@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada