Arran de la conferència del professor Terricabras al Teatre El Jardí de Figueres, el passat dia 28 de gener, dintre dels actes promoguts per la Fundació Viure i Conviure de Caixa Catalunya, que ens ofereix en primícia i fins al dia 27 de febrer a la sala Ictineu la magnífica exposició “Viure el Temps- Madurar en positiu”, i ja que vaig tenir l’oportunitat de participar en el petit espai de precs i preguntes que es va produir al finalitzar la dissertació del conferenciant, m’agradaria exposar el meu punt de vista del devenir de las persones grans en les esferes en què es prenen les decisions.
Amb la seva mestria habitual, el Doctor Terricabras va anar desgranant els temes dels Drets i deures: Qui som, quina imatge donem, i en un moment donat va dir que potser si les persones grans formessin un partit polític guanyarien les eleccions. En el col·loqui vaig manifestar que qui sap si seria bo posar quotes per a la gent gran, com s’ha fet amb les dones, en les llistes electorals.
El professor s’hi va mostrar en contra, i vist el seu raonament he de dir que hi estic totalment d’acord. En demanar-li, doncs, que donés solucions, va manifestar que no en tenia i em va emplaçar que si jo en trobava li fes saber que ell ja em donaria suport.. De solució, no en tinc cap, però voldria fer un suggeriment als partits polítics, que és el següent: seria possible que les administracions, tant les locals: ajuntaments, consells comarcals i diputacions, com les autonòmiques i estatals, Generalitat i Govern Central, posessin al capdavant dels departaments dedicats a la gent gran, persones grans, ja jubilades ?
Actualment, els regidors, consellers o ministres que tracten del tema que ens ocupa ho fan de forma amable, fins i tot afectuosa, i solen ser, llevat d’excepcions que confirmen la regla, persones joves amb molts estudis i perfectament preparades, però que, per efectes de cronologia, no poden entendre de la mateixa manera que ho faria una persona gran, els raonaments de les persones jubilades. En general, la tendència és de tractar-nos amb tanta delicadesa que a vegades ens fa la impressió que es pensen que tracten amb infants, i si bé és veritat que sovint ens comportem com criatures, això no passa sempre.
Perquè no oblidem que de gent gran, n’hi ha molta que està perfectament capacitada per desenvolupar tasques d’aquest tipus. Curiosament, el mateix dia 28 de gener, a les pàgines d’opinió de La Vanguardia, es va publicar un article de la sociòloga i escriptora Eulàlia Solé, que dit sigui de passada recomano a tothom ja que els seus articles són del tot aprofitables, titulat “Al sumar años”,que traduït del castellà en que està escrit, deia :
“ Son els anys, estrictament i exclusivament els que determinen la decrepitud en l’art, en especial quan aquest té com a instruments el pensament i l’observació de les relacions humanes? Hi ha esferes en que la invalidesa arriba molt abans que la vellesa cronològica (...). Podria dir-se que una persona és vella just en el moment que no adverteix que ho és i pretén seguir fent allò per el que ja no serveix, sigui cantar, ballar, escriure un llibre o dirigir una empresa. J.L. Aranguren va ser un filòsof lúcid fins a la seva mort als 87 anys. El sociòleg italià Norberto Bobbio va escriure quan ja tenia 87 anys una Autobiografia en què es podia llegir: “pensàvem que el progrés moral depenia de la sempre major difusió del saber......... Avui no hi ha ningú que ho cregui”. Dubto que ningú el pugui qualificar de vell. Més a prop nostre, i encara afortunadament amb vida, el cirurgià barceloní Moisès Broggi va publicar l’any 2001, a l’edat de 93 anys, unes Memòries que evoquen amb admirable nitidesa tant la guerra civil espanyola com la postguerra”.
Aquests exemples expliquen clarament que moltes persones grans estan en plena forma, i si les previsions estadístiques no erren, i no ho solen fer, d’aquí a cent anys seran vius el 50% de nenes i nens nascuts l’any 2005. Acostumem-nos, doncs, a comptar amb les vivències i experiències de la gent gran.
Per acabar, si algun partit polític agafa la bandera de la gent gran, serà el primer. I ja ho diu un conegut refrany català: “Qui pica primer, pica dues vegades”.
.
Martí Carreras Ginjaume
Del Consell Consultiu de la Gent Gran
del Consell Comarcal de l’Alt Empordà.
Amb la seva mestria habitual, el Doctor Terricabras va anar desgranant els temes dels Drets i deures: Qui som, quina imatge donem, i en un moment donat va dir que potser si les persones grans formessin un partit polític guanyarien les eleccions. En el col·loqui vaig manifestar que qui sap si seria bo posar quotes per a la gent gran, com s’ha fet amb les dones, en les llistes electorals.
El professor s’hi va mostrar en contra, i vist el seu raonament he de dir que hi estic totalment d’acord. En demanar-li, doncs, que donés solucions, va manifestar que no en tenia i em va emplaçar que si jo en trobava li fes saber que ell ja em donaria suport.. De solució, no en tinc cap, però voldria fer un suggeriment als partits polítics, que és el següent: seria possible que les administracions, tant les locals: ajuntaments, consells comarcals i diputacions, com les autonòmiques i estatals, Generalitat i Govern Central, posessin al capdavant dels departaments dedicats a la gent gran, persones grans, ja jubilades ?
Actualment, els regidors, consellers o ministres que tracten del tema que ens ocupa ho fan de forma amable, fins i tot afectuosa, i solen ser, llevat d’excepcions que confirmen la regla, persones joves amb molts estudis i perfectament preparades, però que, per efectes de cronologia, no poden entendre de la mateixa manera que ho faria una persona gran, els raonaments de les persones jubilades. En general, la tendència és de tractar-nos amb tanta delicadesa que a vegades ens fa la impressió que es pensen que tracten amb infants, i si bé és veritat que sovint ens comportem com criatures, això no passa sempre.
Perquè no oblidem que de gent gran, n’hi ha molta que està perfectament capacitada per desenvolupar tasques d’aquest tipus. Curiosament, el mateix dia 28 de gener, a les pàgines d’opinió de La Vanguardia, es va publicar un article de la sociòloga i escriptora Eulàlia Solé, que dit sigui de passada recomano a tothom ja que els seus articles són del tot aprofitables, titulat “Al sumar años”,que traduït del castellà en que està escrit, deia :
“ Son els anys, estrictament i exclusivament els que determinen la decrepitud en l’art, en especial quan aquest té com a instruments el pensament i l’observació de les relacions humanes? Hi ha esferes en que la invalidesa arriba molt abans que la vellesa cronològica (...). Podria dir-se que una persona és vella just en el moment que no adverteix que ho és i pretén seguir fent allò per el que ja no serveix, sigui cantar, ballar, escriure un llibre o dirigir una empresa. J.L. Aranguren va ser un filòsof lúcid fins a la seva mort als 87 anys. El sociòleg italià Norberto Bobbio va escriure quan ja tenia 87 anys una Autobiografia en què es podia llegir: “pensàvem que el progrés moral depenia de la sempre major difusió del saber......... Avui no hi ha ningú que ho cregui”. Dubto que ningú el pugui qualificar de vell. Més a prop nostre, i encara afortunadament amb vida, el cirurgià barceloní Moisès Broggi va publicar l’any 2001, a l’edat de 93 anys, unes Memòries que evoquen amb admirable nitidesa tant la guerra civil espanyola com la postguerra”.
Aquests exemples expliquen clarament que moltes persones grans estan en plena forma, i si les previsions estadístiques no erren, i no ho solen fer, d’aquí a cent anys seran vius el 50% de nenes i nens nascuts l’any 2005. Acostumem-nos, doncs, a comptar amb les vivències i experiències de la gent gran.
Per acabar, si algun partit polític agafa la bandera de la gent gran, serà el primer. I ja ho diu un conegut refrany català: “Qui pica primer, pica dues vegades”.
.
Martí Carreras Ginjaume
Del Consell Consultiu de la Gent Gran
del Consell Comarcal de l’Alt Empordà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada