En els meus anteriors articles sobre el possible desenvolupament del segle actual, deixava clar que en el transcurs del mateix, és a dir, durant els cent anys de durada, es produirien un parell de circumstàncies que el farien diferent dels altres.
La cada vegada més elevada preponderància de la gent gran, entesa entre les persones que sobrepassen els 65 anys, i el paper, també cada cop més decisiu, de les dones en les àrees de poder en la societat i en tots els àmbits.
Naturalment que no pretenc tenir l’ús de la raó absoluta. Simplement són unes reflexions, fetes en veu alta, en aquest cas posades, com se sol dir, negre sobre blanc, és a dir, escrites. Però darrerament, en la premsa he pogut llegir manifestacions de persones que, en el que fa referència a les dones, emeten opinions semblants a les meves, i he pensat que no devia anar del tot desencaminat. Vegem-ne algunes:
A La Vanguardia del 28 de febrer, José Bono, aleshores ministre de Defensa d’Espanya:
“l’exèrcit i la guàrdia civil anirien millor si la meitat dels seus generals fossin dones.”
A La Vanguardia del 13 de març, Jonàs Riddderstrale, suec, gurú de la nova economia (funky bussines). El periodista li pregunta: “D’on sortiran idees noves?” La seva resposta:
“De la diversitat, només la dona, les minories, els diferents saben mirar el món amb altres ulls i recrear-lo, inventant nous productes i serveis. En els consells d’administració de les empreses de l’IBEX, només són senyores el 3,3%. D’aquesta manera és impossible renovar. Aquests consells només serveixen per perpetuar privilegis. Portem un segle parlant de donar més poder a les dones”
També en el mateix diari i amb data 11 de març, l’articulista Xavier Bru de Sala publica un treball anomenat “Feminitat al poder”, en què ressalta, entre moltes altres coses, que la presidenta xilena Bachelet o la canceller alemanya Merkel responen a una tipologia diferent completament a la de Meir o Thatcher. Diu que per primera vegada hi ha dones que utilitzen el poder com a tals.
Per acabar aquest tema, la premsa local fa uns dies es feia ressò de les manifestacions del diputat Andreu d’ERC i d’ètnia gitana, en què deia que una gitana del barri de la Mina de Barcelona estudiava a la Universitat de Harvard als EEUU, i que: “Les dones faran evolucionar el poble gitano. El seu paper serà clau perquè el poble gitano català avanci.”
Curiosament, són les dones que actualment treballen i que en certa manera han aconseguit un millor grau d’independència, les que posen més reticències a les meves asseveracions. A tall d’exemple, transcric les manifestacions d’una persona que treballa en l’administració i que em diu “Penso que el paper de la dona continua estant poc reconegut dins de la llar. La dona a fora ho pot arribar a ser tot, però poques tenen el recolzament dins de casa. És massa conegut allò de: fes que a casa tot funcioni igual de bé i aleshores podràs fer el que et sembli a fora. Tot està en l’educació i els fills d’ara (homes del demà) encara veuen situacions desiguals dintre la família. A casa sempre han dit: l’educació dels fills comença abans que neixin els pares.
Hi estic totalment d’acord i també en el fet que les retribucions salarials de les dones són més baixes que les dels homes, a igual treball, cosa que és totalment injusta i penso que il·legal. Però ja s’entén que els canvis vindran de mica en mica i que el segle té cent anys. Un petit exemple: en el meu caminar dintre la ciutat, entre sis i vuit quilòmetres diaris, passo per davant d’algunes llars d’infants a l’hora de sortida, sobre les sis de la tarda. Doncs bé, puc assegurar, que són molts els pares i no mares els que van a recollir els infants. Pot semblar poca cosa, però no deixa de ser simptomàtic. I també estarem totalment d’acord que els homes d’ara fan més coses a la casa que no els de la meva generació, que llevat honroses excepcions, només baixem les escombraries i anem a comprar el pa.
L’altre tema de cabdal importància que és el de la gent gran, avui el deixaré una mica de banda, ja que els propers escrits els dedicaré a explicar els prolegòmens del 5è Congrés Nacional de la Gent Gran que es farà a Barcelona els dies 4, 5 i 6 d’octubre al Palau de Congressos de Catalunya.
De totes maneres, no puc deixar passar l’ocasió de parlar somerament de les jornades de tancament del Programa Urb-al Europa-América Latina, que, organitzades pel Consell Comarcal de l’Alt Empordà, varen tenir lloc a la nostra ciutat els dies 4, 5 i 6 d’abril i hi varen participar responsables de la gent gran de Màlaga i Santa Cruz de Tenerife, per part espanyola, a més del nostre Consell Comarcal, que actuava com a coordinador mundial de l’esdeveniment, i per part estrangera Itàlia, el Perú, Bolívia i el Brasil.
Vaig tenir ocasió de participar, junt amb altres companyes i companys del Consell Consultiu, en les jornades de treball, i puc constatar el grau d’admiració i al mateix temps de sana enveja, dels representants sud-americans en veure quines són les polítiques aplicades a la gent gran del nostre país, comparades amb les seves. Amb raó, un dels representants de la població d’Ate (Perú) reclamava insistentment que necessiten l’ajuda de la Unió Europea, tant moralment com econòmicament i no deixaven de dir-nos a nosaltres la sort que teníem de viure en uns països tan avançats socialment.
Naturalment que ho apreciem, no obstant això no hem de baixar la guàrdia, ja que en la nostra societat també hi persones grans que s’ho passen malament, encara que no es puguin fer comparacions amb ells, i la nostra obligació és continuar treballant per arribar a més altes cotes de benestar per a tothom.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà
La cada vegada més elevada preponderància de la gent gran, entesa entre les persones que sobrepassen els 65 anys, i el paper, també cada cop més decisiu, de les dones en les àrees de poder en la societat i en tots els àmbits.
Naturalment que no pretenc tenir l’ús de la raó absoluta. Simplement són unes reflexions, fetes en veu alta, en aquest cas posades, com se sol dir, negre sobre blanc, és a dir, escrites. Però darrerament, en la premsa he pogut llegir manifestacions de persones que, en el que fa referència a les dones, emeten opinions semblants a les meves, i he pensat que no devia anar del tot desencaminat. Vegem-ne algunes:
A La Vanguardia del 28 de febrer, José Bono, aleshores ministre de Defensa d’Espanya:
“l’exèrcit i la guàrdia civil anirien millor si la meitat dels seus generals fossin dones.”
A La Vanguardia del 13 de març, Jonàs Riddderstrale, suec, gurú de la nova economia (funky bussines). El periodista li pregunta: “D’on sortiran idees noves?” La seva resposta:
“De la diversitat, només la dona, les minories, els diferents saben mirar el món amb altres ulls i recrear-lo, inventant nous productes i serveis. En els consells d’administració de les empreses de l’IBEX, només són senyores el 3,3%. D’aquesta manera és impossible renovar. Aquests consells només serveixen per perpetuar privilegis. Portem un segle parlant de donar més poder a les dones”
També en el mateix diari i amb data 11 de març, l’articulista Xavier Bru de Sala publica un treball anomenat “Feminitat al poder”, en què ressalta, entre moltes altres coses, que la presidenta xilena Bachelet o la canceller alemanya Merkel responen a una tipologia diferent completament a la de Meir o Thatcher. Diu que per primera vegada hi ha dones que utilitzen el poder com a tals.
Per acabar aquest tema, la premsa local fa uns dies es feia ressò de les manifestacions del diputat Andreu d’ERC i d’ètnia gitana, en què deia que una gitana del barri de la Mina de Barcelona estudiava a la Universitat de Harvard als EEUU, i que: “Les dones faran evolucionar el poble gitano. El seu paper serà clau perquè el poble gitano català avanci.”
Curiosament, són les dones que actualment treballen i que en certa manera han aconseguit un millor grau d’independència, les que posen més reticències a les meves asseveracions. A tall d’exemple, transcric les manifestacions d’una persona que treballa en l’administració i que em diu “Penso que el paper de la dona continua estant poc reconegut dins de la llar. La dona a fora ho pot arribar a ser tot, però poques tenen el recolzament dins de casa. És massa conegut allò de: fes que a casa tot funcioni igual de bé i aleshores podràs fer el que et sembli a fora. Tot està en l’educació i els fills d’ara (homes del demà) encara veuen situacions desiguals dintre la família. A casa sempre han dit: l’educació dels fills comença abans que neixin els pares.
Hi estic totalment d’acord i també en el fet que les retribucions salarials de les dones són més baixes que les dels homes, a igual treball, cosa que és totalment injusta i penso que il·legal. Però ja s’entén que els canvis vindran de mica en mica i que el segle té cent anys. Un petit exemple: en el meu caminar dintre la ciutat, entre sis i vuit quilòmetres diaris, passo per davant d’algunes llars d’infants a l’hora de sortida, sobre les sis de la tarda. Doncs bé, puc assegurar, que són molts els pares i no mares els que van a recollir els infants. Pot semblar poca cosa, però no deixa de ser simptomàtic. I també estarem totalment d’acord que els homes d’ara fan més coses a la casa que no els de la meva generació, que llevat honroses excepcions, només baixem les escombraries i anem a comprar el pa.
L’altre tema de cabdal importància que és el de la gent gran, avui el deixaré una mica de banda, ja que els propers escrits els dedicaré a explicar els prolegòmens del 5è Congrés Nacional de la Gent Gran que es farà a Barcelona els dies 4, 5 i 6 d’octubre al Palau de Congressos de Catalunya.
De totes maneres, no puc deixar passar l’ocasió de parlar somerament de les jornades de tancament del Programa Urb-al Europa-América Latina, que, organitzades pel Consell Comarcal de l’Alt Empordà, varen tenir lloc a la nostra ciutat els dies 4, 5 i 6 d’abril i hi varen participar responsables de la gent gran de Màlaga i Santa Cruz de Tenerife, per part espanyola, a més del nostre Consell Comarcal, que actuava com a coordinador mundial de l’esdeveniment, i per part estrangera Itàlia, el Perú, Bolívia i el Brasil.
Vaig tenir ocasió de participar, junt amb altres companyes i companys del Consell Consultiu, en les jornades de treball, i puc constatar el grau d’admiració i al mateix temps de sana enveja, dels representants sud-americans en veure quines són les polítiques aplicades a la gent gran del nostre país, comparades amb les seves. Amb raó, un dels representants de la població d’Ate (Perú) reclamava insistentment que necessiten l’ajuda de la Unió Europea, tant moralment com econòmicament i no deixaven de dir-nos a nosaltres la sort que teníem de viure en uns països tan avançats socialment.
Naturalment que ho apreciem, no obstant això no hem de baixar la guàrdia, ja que en la nostra societat també hi persones grans que s’ho passen malament, encara que no es puguin fer comparacions amb ells, i la nostra obligació és continuar treballant per arribar a més altes cotes de benestar per a tothom.
Martí Carreras i Ginjaume
Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada