Segons les notícies dels diaris d’informació general i les anàlisis dels d’economia, no hi ha dubte que estem en plena crisi econòmica. Als que hem anat acumulant anys a la vida i, d’alguna manera. posant vida als anys, no ens ve de nou. N’hem viscut diverses, sobretot la del 1959, quan el ministre Alberto Ullastres va posar en marxa el celebèrrim pla d’estabilització que va portar centenars de catalans i persones d’altres regions, com en dèiem en aquell temps a les comunitats autònomes, a l’emigració. També l’any 1973 va esclatar l’anomenada crisi del petroli, i només a França hi treballaven aleshores més de 800.000 espanyols. Per tant estem curats d’espants. Però sí que detectem que aquesta d’ara pot ser profunda per les circumstàncies del món actual, i, perquè, a diferència d’altres èpoques, ens hem convertit darrerament, com altres països de la Unió Europea, en lloc d’acollida de moltíssima gent provinent d’altres continents i també d’Europa, sobretot de l’est. No seré jo, per descomptat, qui faci una anàlisi profunda sobre un tema tan complex. No obstant això, sí que m’agradaria comentar alguna de les particularitats del moment actual sobre l’economia de les persones grans i en particular sobre les persones jubilades.
Situem-nos al ja llunyà 2002, on a partir del mes de març va entrar en vigor l’euro a dotze països de la Unió Europea, i, per tant, van passar a la història les monedes dels respectius Estats. I aquí comença el calvari per a les persones que han de passar el mes amb una minsa pensió. L’arrodoniment dels preus, naturalment a l’alça, va provocar, d’entrada, que el que costava 100 ptes. és convertís en 1 €, que equivalia a 166 ptes. Per tant, l’augment va ser escandalós.
Ja sé que els economistes que entenen de negocis ens diuen que si no haguéssim entrat a la zona Euro la pesseta s’hauria devaluat, que el país seria més pobre, que la balança de pagaments amb altres països la tindríem en contra, etc. I segurament tenen raó.
Però, quins arguments poden convèncer les persones amb pensions mínimes, que a finals de l’any 2001, amb 65000 ptes. no arribaven a final de mes, i sis anys més tard, amb uns 450 €, desprès d’aplicar un augment promig del 2,5% anual (l’enganyifa de l’IPC, quan tots sabem que els preus de les coses han augmentat molt més), no poden passar del dia 20?
La macroeconomia podrà explicar sopars de duro, però en el camp de la microeconomia, la de les persones modestes, treballadores de tota la vida, la nova moneda ha suposat un agreujament de la seva disponibilitat dinerària. Els més perjudicats són els més grans, que es varen jubilar fa uns quinze anys, i, per tant, ara ronden els 80, amb una base reguladora petita. I les vídues, les eternament perjudicades per un sistema totalment injust i que a la desgràcia de patir la pèrdua de la persona amb qui han compartit la vida, veuen minvats considerablement els ingressos malgrat que les despeses de la llar són les mateixes.
No és rar, doncs, que cada vegada amb més assiduïtat truquin persones grans a les portes d’entitats de beneficència, perquè tenen dificultats per proveir-se dels aliments necessaris fins arribar al dia de cobrament de la pensió, que no és suficient pels trenta dies del mes. I ara una nova pujada de les tarifes elèctriques, la segona de l’any, que farà que l’augment hagi sigut del 9%. Què en dirà l’índex de preus al consum (IPC), de tot això?
També voldria manifestar el meu desacord per la manera del fer el repartiment anual de l’augment de l’índex esmentat (l’enganyifa que hem citat), ja que en fer-ho de forma percentual provoca que cada vegada més s’ampliï la diferència entre els que menys cobren i els que cobren més. L’argument que qui més anys i més imports ha cotitzat ha de cobrar més, és veritat. Però pensem que això ja queda reconegut en el moment de calcular la base reguladora de la pensió. Una vegada passat a pensionista, i, per tant, ja sense cotitzar, els augments haurien de ser lineals, és a dir dividir l’import total de la puja entre el nombre de pensionistes i repartir a parts iguales.
Només es va fer un any, no recordo exactament en quina legislatura, algú va protestar i es va tornar al sistema de sempre, que, repeteixo, considero injust, malgrat que en el meu cas pogués suposar una revalorització lleugerament inferior. Un exemple: un augment del 2% en una pensió de 500 € li suposa un increment de 10 €. En una pensió de 1500 € l’increment és de 30 €. Si els dos augments (10+30=40) és repartissin linealment tocarien a 20 € cadascun. Seria o no més just?
Fa poc el Banc d’Espanya recomanava la necessitat d’emprendre amb urgència reformes addicionals del sistema de pensions, encaminades a adequar-les als anys cotitzats, és a dir, calcular la base reguladora no sobre els 12 o 15 anys que es fa ara, sinó sobre la totalitat dels anys cotitzats. Una nova volta de rosca per apretar més els mateixos de sempre. Segurament que els autors d’aquestes recomanacions són els que tenen els contractes blindats, i que si, per “desgràcia”, són acomiadats en surten amb la butxaca plena. Això sí, sempre de forma totalment legal, només faltaria.
Potser amb la solidaritat del que més tenen per ajudar als més desvalguts s’aconsegueixi evitar el patiment de molta gent. Pensem-hi!
Situem-nos al ja llunyà 2002, on a partir del mes de març va entrar en vigor l’euro a dotze països de la Unió Europea, i, per tant, van passar a la història les monedes dels respectius Estats. I aquí comença el calvari per a les persones que han de passar el mes amb una minsa pensió. L’arrodoniment dels preus, naturalment a l’alça, va provocar, d’entrada, que el que costava 100 ptes. és convertís en 1 €, que equivalia a 166 ptes. Per tant, l’augment va ser escandalós.
Ja sé que els economistes que entenen de negocis ens diuen que si no haguéssim entrat a la zona Euro la pesseta s’hauria devaluat, que el país seria més pobre, que la balança de pagaments amb altres països la tindríem en contra, etc. I segurament tenen raó.
Però, quins arguments poden convèncer les persones amb pensions mínimes, que a finals de l’any 2001, amb 65000 ptes. no arribaven a final de mes, i sis anys més tard, amb uns 450 €, desprès d’aplicar un augment promig del 2,5% anual (l’enganyifa de l’IPC, quan tots sabem que els preus de les coses han augmentat molt més), no poden passar del dia 20?
La macroeconomia podrà explicar sopars de duro, però en el camp de la microeconomia, la de les persones modestes, treballadores de tota la vida, la nova moneda ha suposat un agreujament de la seva disponibilitat dinerària. Els més perjudicats són els més grans, que es varen jubilar fa uns quinze anys, i, per tant, ara ronden els 80, amb una base reguladora petita. I les vídues, les eternament perjudicades per un sistema totalment injust i que a la desgràcia de patir la pèrdua de la persona amb qui han compartit la vida, veuen minvats considerablement els ingressos malgrat que les despeses de la llar són les mateixes.
No és rar, doncs, que cada vegada amb més assiduïtat truquin persones grans a les portes d’entitats de beneficència, perquè tenen dificultats per proveir-se dels aliments necessaris fins arribar al dia de cobrament de la pensió, que no és suficient pels trenta dies del mes. I ara una nova pujada de les tarifes elèctriques, la segona de l’any, que farà que l’augment hagi sigut del 9%. Què en dirà l’índex de preus al consum (IPC), de tot això?
També voldria manifestar el meu desacord per la manera del fer el repartiment anual de l’augment de l’índex esmentat (l’enganyifa que hem citat), ja que en fer-ho de forma percentual provoca que cada vegada més s’ampliï la diferència entre els que menys cobren i els que cobren més. L’argument que qui més anys i més imports ha cotitzat ha de cobrar més, és veritat. Però pensem que això ja queda reconegut en el moment de calcular la base reguladora de la pensió. Una vegada passat a pensionista, i, per tant, ja sense cotitzar, els augments haurien de ser lineals, és a dir dividir l’import total de la puja entre el nombre de pensionistes i repartir a parts iguales.
Només es va fer un any, no recordo exactament en quina legislatura, algú va protestar i es va tornar al sistema de sempre, que, repeteixo, considero injust, malgrat que en el meu cas pogués suposar una revalorització lleugerament inferior. Un exemple: un augment del 2% en una pensió de 500 € li suposa un increment de 10 €. En una pensió de 1500 € l’increment és de 30 €. Si els dos augments (10+30=40) és repartissin linealment tocarien a 20 € cadascun. Seria o no més just?
Fa poc el Banc d’Espanya recomanava la necessitat d’emprendre amb urgència reformes addicionals del sistema de pensions, encaminades a adequar-les als anys cotitzats, és a dir, calcular la base reguladora no sobre els 12 o 15 anys que es fa ara, sinó sobre la totalitat dels anys cotitzats. Una nova volta de rosca per apretar més els mateixos de sempre. Segurament que els autors d’aquestes recomanacions són els que tenen els contractes blindats, i que si, per “desgràcia”, són acomiadats en surten amb la butxaca plena. Això sí, sempre de forma totalment legal, només faltaria.
Potser amb la solidaritat del que més tenen per ajudar als més desvalguts s’aconsegueixi evitar el patiment de molta gent. Pensem-hi!
1 comentari:
Puc dir que soc el primer seguidor d'aquest blog, el pirmer del molts que tindrá.
Crec que hem falten molts anys per poder opinar amb seny en un blog sobre la gent gran. Així que de moment només seré un lector i deixaré els comentaris per els que tenen mes experiència.
Publica un comentari a l'entrada