Poema "Desiderata"

Arran de la crisi que venim arrossegant  des de fa més de vuit  anys, es nota un cert nerviosisme entre les persones. Agreujat per la situació mundial amb un munt de gent refugiada a causa dels conflictes armats, el tema del terrorisme, la política a nivell estatal i autonòmica, tot això va fent feix i moltes persones noten una intranquil·litat i, sobre tot, una inseguretat total. Ara tot és eteri, res és consistent. Vivim com en un “núvol”. I això fa patir a moltes persones. Per mirar de pal·liar en lo possible aquesta situació recomano a les persones que ho necessitin que llegeixen aquesta “Desiderata”, atribuïda a Max Ehrmann, encara que es va considerar anònima durant molts anys. A mi, en determinats moments de flaquesa, especialment psíquica i mental, m'ha anat molt bé:

(Traducció de la versió original anglesa)    

Camina plàcidament entre el soroll i la pressa

I recorda quanta pau pot haver-hi en el silenci

I tant com sigui possible sense trair-te

viu amb pau amb tothom.

Digues la teva veritat tranquil·lament i clara.

Escolta als altres

Fins i tot l’avorrit i l’ignorant,

També ells tenen la seva història

Evita les persones sorolloses i agressives,

Són ofensius a l’esperit.

Si et compares amb els altres

Pots tornar-te vanitós i amarg

Perquè sempre hi haurà persones millor i pitjors que tu.

Frueix dels teus èxits tant com dels teus projectes.

Mantingues l’interès en la teva pròpia feina; encara que sigui humil

És una veritable possessió en les canviants fortunes dels temps.

Siguis cauta en els teus negocis

Perquè el món està ple de paranys

Però que això no t’amagui la virtut que pugui haver-hi.

Molta gent lluita per alts ideals.

I a tot arreu la vida és plena d’heroisme.

Sigues tu mateix.

Especialment, no fingeixis afectes.

Tampoc no siguis cínic respecte a l’amor.

Perquè davant tota l’aridesa i desencís l’amor és perenne com l’herba.

Recull mansament la saviesa dels anys

Deixant passar tranquil·lament les coses de la joventut.

Alimenta el teu esperit

Perquè et protegeixi en la desgràcia sobtada.

No et distreguis amb cabòries obscures

Molts temors neixen de la fatiga i la solitud.

Junt amb una sana disciplina,

Siguis benèvol amb tu mateix.

Tu ets una criatura de l’univers

Com els arbres i les estrelles

Tens dret a ser-hi

I, t’ho creguis o no,

sens dubte l’univers es desenvolupa com cal.

Per tant, estigues en pau amb Déu,

Sigui quin sigui el concepte que en tinguis.

I siguin com siguin les teves tasques i aspiracions,

mantingues en la sorollosa confusió

pau en la teva ànima.

Amb tots els seus artificis, penalitats i somnis trencats,

Aquest continua sent un món bonic.

Anima’t.

Lluita per ser feliç.

            

VIST AMB BONS ULLS- Publicat al setmanri Empordà del 4 d'octubre de 2016

CAP O CAMES

Fa uns mesos que a la secció de “cartes dels lectors” de La Vanguardia n’hi va aparèixer una d’un lector de Tarragona que preguntava a les persones grans, de més de 80 anys, si preferien tenir el cap clar i les cames espesses o al revés. Manifestava que ell ja havia triat, o més ben dit que acceptava i no li sabia gens de greu, però que tenia algun amic que encara estava dubtant de donar-li la raó. Raonava i deia” si no tinc el seny treballant al 100%, de què em serveix anar lleuger com una daina, d’aquí cap allà, rambla amunt i rambla avall, si tot just no sé on vaig, ni què és el que veig, ni reconec qui dimonis és qui  m’està saludant...” . I acabava manifestant que ja era feliç a casa seva, llegint la premsa del dia, veient les notícies de la tele, algun western, escoltant a Glenn Miller o  Frank Sinatra, llegint alguna novel·la, dibuixant quatre ninots o pintant un quadre, i, això sí, tenint tot el dia l’Internet a la seva disposició.  Per acabar, demanava el parer  de cadascú.

Algunes persones el varen contestar. Un servidor en va ser una, i li vaig dir que jo també m’havia fet la mateixa pregunta i que ja havia decidit què preferia, però que ho havia fet després de sospesar pros i contres. Després de detallar-li les activitats, diguem-ne de cap, com ara llegir, participar en les xarxes socials, mantenir un blog a Internet, escriure una mica, fer els mots encreuats, en català i en castellà del diari, resoldre el jeroglífic , etc. també li deia que,  per mantenir-me en forma,  caminava cada dia entre 6 i 8 quilòmetres a una mitjana de poc menys de 3 km/h, unes dues hores i mitja,  i que també jugava una hora al dia al billar. Acabava dient  que el dia que             no pogués caminar tant, creia que el  cap s’aniria rovellant, encara que fos a poc a poc. Malgrat tot, li deia que ell tenia raó, que primer és el cap. Però que no m’agradaria haver de triar.

Tots, i sobretot quan anem posant anys, hauríem de tenir present el que deia el poeta satíric romà Juvenal: “Mens sana in corpore sano”,  és a dir, una ment clara, desperta, en un cos sa, o sigui, en bones condicions. Estudis reconeguts han arribar a conclusions com que l’exercici físic és una eina terapèutica, i que l’activitat física és promotora de la salut mental, benestar i qualitat de les persones. A més, també és un recurs de prevenció i tractament de les persones amb trastorns mentals comuns, així com una estratègia de rehabilitació psicosocial.

La mala alimentació, rutines cada cop més sedentàries, situacions d’estrès, frustracions, són hàbits nocius per a  la nostra salut. Una caminada diària, a pas moderat, tonifica el cos i ajuda el cap. Un exercici recomanable també per a persones grans és ballar. I ballar sardanes també, que al mateix temps que es belluguen les cames, si es vol, es poden comptar els compassos i repartir-los. Dos en un, exercici mental i físic.

Quan més aviat es comença a fer exercici millor. Ja sé que mentre s’està en edat laboral no és fàcil trobar temps per dedicar-hi, però si la feina és sedentària, gairebé tot el dia assegut a la cadira, o assegut al davant del volant del cotxe, sí es té una feina de viatjar amunt i avall, es del tot necessari. Recordo que quan vaig fer el servei militar, amb vint-i-dos anys, pesava més de noranta quilos. Els cent dies que vaig passar al campament de Garriguella, fent gimnàstica, instrucció, caminades, menjar poc, etc. em van posar a setanta. Però una vegada llicenciat, vaig tornar a la rutina diària del despatx i això va provocar que  a la primavera de l’any 75 patís un l’infart de miocardi.

Potser si durant els vint anys passats des de l’acabament de la mili hagués cuidat més el sobrepès, m’hauria estalviat els problemes cardíacs? No es pot assegurar amb certesa el que hauria passat. Potser sí, o potser no. El que sí que sé és que a partir de llavors vaig començar a moure’m més, i quan acabava la feina me  n’anava a fer la volta al Castell, recorrent l’anomenada “ruta del colesterol”, que si no vaig errat fa poc més de tres quilòmetres.

Ara faig una altra ruta, amb trajecte planer, que després de caminar uns vint minuts em porta a la Ronda Sud per continuar fins el Cementiri Municipal i anar a donar un cop d’ull als vidres de la Funerària Vicens i assabentar-me de les persones que han emprès el camí del no retorn i, per la carretera de Roses, tornar al centre de la ciutat.

Tota aquesta història ha vingut de la carta del lector de Tarragona. Cap o cames? Doncs cap, però, si pot ser, cames també. Salut!

Martí Carreras i Ginjaume

Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com

http://marticarreras.blogspot.com

http://.facebook.com/marticarrerasginjaume

http://.twitter.com/marticarrerasgi

VIST AMB BONS ULLS.- Publicat al setmanari Empordà el dia 6 de setembre de 2016

BICENTENARI DEL NAIXEMENT D’EN PEP VENTURA

Tal com vàrem comentar en els escrits dels mesos de febrer i març, l’any  vinent es compliran dos-cents anys del naixement d’en Pep Ventura (Alcalà la Real  1817 – Figueres 1875) i la nostra ciutat serà Capital de la Sardana  2017.

La bona amiga Margarita Mas, entusiasta de tot el que es fa i es desfà  a Figueres, em va fer arribar un parell de publicacions: una era el llibre –catàleg  editat pel Consorci del Museu de l’Empordà amb motiu de l’exposició Pep Ventura abans del mite, del qual vam fer referència en el segon dels meus escrits, i l’altre, el programa del XIV Aplec de la Sardana de Figueres que es va celebrar el 27 d’abril de 1975, un mes i tres dies  després que s’haguessin complert cent anys de la mort del mestre, fet que va ocórrer el 24 de març de 1875.

El programa, de cent setze pàgines, està dedicat a Pep Ventura en el centenari de la seva mort, i el primer que em va sorprendre, ja que com vaig explicar un servidor  era totalment aliè al món sardanista fins a l’any 1996, va ser que l’aplec d’aquell any estava amenitzat per cinc cobles de molt renom, a saber: Amoga, Barcelona, Caravana, Ciutat de Girona i Selvatana, que varen interpretar un total de cinquanta una sardanes, suposo de deu tirades, de les quals sis van ser tocades per les cinc cobles conjuntament,  en sessions de matí, tarda i nit a la Rambla.  Els articles  escrits estan signats per Maria dels Àngels i Montserrat Vayreda, Narcís Sala, Eugenio Molero, Jaume Quintana, Joaquim Gironella, Josep Puigmal, Jacint Bosch i Ferran Arbusà que era el president del Foment de la Sardana, que en un article de trenta dues pàgines i moltes fotografies, fa un detallat resum dels actes commemoratius del centenari de la mort del mestre Pep Ventura.

Fent una mica de recerca per assabentar-nos de més coses sobre la vida i miracles d’en Josep Maria Ventura Casas, ens trobem que va arribar a Figueres a l’edat de dos anys, que de ben jovenet va anar a aprendre de sastre a casa d’en Joan Llandrich, que al mateix temps l’iniciaria en el món de la música i que, anys més tard, seria el seu sogre, ja que en Pep es va casar amb la seva filla, Maria Llandrich, nascuda a l’Escala, amb qui  va tenir un únic fill, vint-i-un anys després de casats, batejat amb el nom de Benet (Figueres 1858 – 1890), que també era músic i que se’l coneixia amb el nom de “el fill d’en Pep Ventura”. Va morir jove, el mes de setembre de 1890, amb només trenta dos anys, afectat de la malaltia de moda en aquells temps, tuberculosi hereditària.

En Pep va quedar vidu quan el seu fill tenia entre cinc/sis anys i és va tornar a casar en segones núpcies el 17 de novembre de 1864 amb la senyora Margarida Ripoll Serba.

Un altre tema interessant és el periple que va seguir la tenora del mestre Pep, fabricada a Perpinyà per Andreu Toron. En l’escrit  d’en Joaquim Gironella Garañana, que va ser director del setmanari Ampurdan,  ens en fa una detallada exposició: primer va ser propietat de l’impressor Dalmaci Presas, del col·leccionista Eduard Fabré, del dibuixant Josep Lluis Pellicer, del crític musical Sebastià Trullol i del notari Salvador Dalí, que en va fer donació a la Junta de Museus de Barcelona l’any 1933. Està exposada en el Museu de la Música.

L’articulista esmentat fa una reflexió de la tenora d’en Pep, que jo trobo molt encertada. Diu això: “moguts pels sentiments propis d’un bon empordanès i entusiasta de la sardana, ens atrevim a exposar que, com un digne epíleg d’aquesta esplèndida efemèride, Figueres celebraria amb la millor il·lusió i joia que la tenora de l’avi Pep, que un bon dia un figuerenc bondadós i altruista en va fer donació a la ciutat de Barcelona, aquesta sapigués correspondre amb la seva habitual gentilesa al sentir unànime dels sardanistes figuerencs i empordanesos i en fes ofrena a la ciutat de Figueres, d’on en va sortir, perquè en un dels seus acollidors museus pogués ésser contemplada, com a homenatge permanent al qui, sense la seva impressionant tasca, possiblement avui de la sardana solament en tindríem un petit record, com tantes altres coses que el temps va esborrant, per molt que haguessin arrelat en el cor senzill del nostre poble. Barcelona, doncs, té la paraula! “.

Desconec si l’Ajuntament de l’època va fer algunes gestions per aconseguir el que demanava el senyor Gironella. Han passat més de quaranta anys i crec que seria convenient intentar si ara seria possible. Potser el  conseller de Cultura ens podria donar un cop de mà?

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com

http://marticarreras.blogspot.com

http://.facebook.com/marticarrerasginjaume

http://.twitter.com/marticarrerasgi

                  

                                                                                                                        

VIST AMB BONS ULLS .- Article publicat al setmanari Empordà del 2 d'agost de 2016

PROGRAMA PACIENT EXPERT CATALUNYA.

Fa unes setmanes em van trucar del CAP Ernest Lluch per fer-me saber que havia estat preseleccionat, junt amb dues persones més, per participar en  un Programa que denominen Pacient Expert i que, organitzat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, consisteix en reunions participatives i informatives de noranta minuts, durant nou setmanes, que van dirigides a persones que conviuen amb problemes crònics de salut.  Que el Programa es feia, n’estava assabentat per un article que va publicar en aquest mateix setmanari la doctora Maria Antònia Bonany,  ja fa uns quants mesos.

Durant unes dues hores ens van explicar detalladament el funcionament del programa i de la malaltia que es tractaria. En aquest cas serà la diabetis, anomenada també l’assassina silenciosa, perquè sense fer gaire soroll, si no s’està a l’aguait,  pot provocar greus conseqüències. Al final hi va haver una entrevista per veure com ens desenvolupàvem i ens varen dir que en pocs dies ens dirien quin de nosaltres seria l’escollit per fer de pacient expert, que és la persona que condueix les sessions i que té la mateixa malaltia crònica. Aquesta persona tindrà el suport dels professionals sanitaris que també estaran en el grup com a persones observadores.

I al cap d’unes tres setmanes em varen trucar per comunicar-me que havia estat l’escollit, i em citaven a una nova reunió a les oficines del CAP per explicar-me més detalladament tots els ets i uts del programa, les dates, el nombre de persones assistents i el lloc de les reunions.

En aquesta segona entrevista amb dues de les persones que formen el grup de treball del Programa, a més de les explicacions i aclariments pertinents, se’m va entregar una guia en  què  de forma exhaustiva es detallen tots els passos a seguir durant cada una des les nou sessions de què consta, a fi de facilitar la tasca informativa i formativa del pacient expert per poder desenvolupar amb garanties d’èxit el programa, i treure’n el màxim profit.

A fi que el grup que es formarà tingui la màxima qualitat i que tothom hi pugui dir la seva, es limita el nombre de persones a una dotzena. Un dels  avantatges d’aquestes sessions grupals és compartir amb les persones que integren el grup els beneficis de la teràpia grupal, respecte de la individual, i destacar la possibilitat d’aprendre dels altres. La universalitat redueix el sentiment de soledat amb les relacions interpersonals, s’aprèn a harmonitzar i a resoldre conflictes, dins i fora del grup.

En definitiva, els objectius que s’han d’assolir al llarg de les sessions són aconseguir la implicació dels pacients mateixos en el control de la seva diabetis per millorar la  qualitat de vida, augmentar els coneixements dels pacients sobre la seva malaltia per entendre-la , i potenciar-ne  l’autocura,  com també millorar el compliment terapèutic, farmacològic  i no farmacològic, així com reconèixer els símptomes, signes d’alarma i el tractament per evitar descompensacions.

Una atenta lectura de  l’extensa guia  (més de cent cinquanta pàgines) em fa arribar a la conclusió que no deixen cap detall al lliure albir, que tot està controlat; i en realitat així ha de ser perquè es tracta de formar una persona que ha de liderar, moderar i d’alguna manera dirigir un grup, sense ser necessàriament un integrant dels equips mèdics i sanitaris. Això sí, amb l’assistència i ajuda dels professionals, si és necessari.

Abans de començar, segurament la segona setmana de setembre, em convocaran a  dues reunions més per acabar d’arrodonir els dubtes que em quedin.

Prometo que, una vegada acabades les sessions, a mitjan del mes de novembre, explicaré  com s’han  desenvolupat.  En principi puc dir que trobo que és una molt bona idea i que tot el que sigui fet en benefici dels pacients em sembla digne d’elogi. Ja sé que a vegades les coses no rutllen tan bé com tots plegats desitjaríem, però jo, que valoro  molt la sanitat pública, sobre tot després de l’operació a cor obert que em van fer ja fa nou anys a l’Hospital Josep Trueta de Girona, puc assegurar que el personal mèdic i sanitari s’esforça per poder atendre l’allau de malalts que acudeixen a les seves consultes. Per tant, crec que tenia una obligació moral de poder fer aquest petit servei, que, he de dir-ho, em fa il·lusió. I als gairebé vuitanta-tres anys, que quelcom t’il·lusioni és gratificant. Per tant, moltes gràcies.

Martí Carreras Ginjaume

Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com

http://marticarreras.blogspot.com

http://.facebook.com/marticarrerasginjaume

http://.twitter.com/marticarrerasgi

Article publicat al diari digital figueres.com el 27 de juliol de 2016

AIXÍ HO PENSO, AIXÍ HO DIC!

El tema dels deu vots per les vicepresidències del Congrés de Diputats ha aixecat molta polseguera. Sembla que queda clar que cinc provenien del PNB;  i els altres... doncs alguns, segurament de CDC, ara PDC. Política és política. Mai més, vol dir fins demà, que ja veurem d’on bufa el vent. 

No ens ha d’estranyar aquesta manera d’actuar, que sembla s’ha fet per assegurar-se la composició de grup parlamentari, amb el que representa de visibilitat i repercussió econòmica. És el vell i tantes vegades injuriat, però productiu, “peix al cove”. El que no és admissible és fer passar bou per bèstia grossa. Escoltant les paraules del portaveu del partit, m’ha semblat que ens tractava a tots com analfabets. O tal com va dir l’alcalde d’Igualada “no es pot tractar la gent d’idiota”.  Altres veus dintre del mateix partit  també  han  criticat la manca de transparència i, tot s’ha de dir, la veu d’algun conseller dient que ja li semblava bé l’actuació del portaveu. Per cert, aquest conseller ha perdut en la cursa per la presidència del Consell Nacional del nou partit, ja que la candidatura més votada ha estat la de la alcaldessa de Sant Cugat del Vallés, de tendències, sembla, menys corporativistes. Ha perdut, malgrat els esforços de la direcció del partit a la capital empordanesa, que va treballar de valent perquè  els figuerencs i figuerenques s’associessin al PDC i votessin el conseller. Vull remarcar el gest del perdedor que ha renunciat a unes noves eleccions, que hi tenia dret en no haver arribat la guanyadora al 50% dels vots, i ha admès la derrota;  un gest que l’honora. Al meu entendre el nou partit haurà de “llaurar” molt per  treure’s de sobre el llast del passat. Sembla que els nous coordinadors, una dona i un home, ho volen intentar, encara que dubto que el “duet” presidencial els deixi estirar massa la corda. Malgrat tot, faltaria més, els hem de donar els cent dies de gràcia per veure quines són les primeres actuacions. No em puc estar de dir que les primeres manifestacions després de ser elegida, de la nova coordinadora general, han estat per treure ferro al tema i contemporitzar. Igual que les declaracions a una emissora de ràdio de la vicepresidenta del nou partit que m’ha semblat que ens volia fer combregar amb rodes de molí.  Nova manera de fer política? Ai, ai, em sembla que massa diferent no serà.

En aquesta hora d’incerteses a tots nivells, penso que parlar clar, i, en aquest cas català, és fonamental. No valen mitges tintes i els administrats demanen als dirigents que actuïn amb total transparència.  Ja sé que la política es maquiavèl·lica i que no es pot anar amb el lliri a la mà,  però penso  que en ple segle XXI, en què les fonts informatives són tantes i tant diverses, no es por amagar l’ou contínuament, ni anar amb mitges veritats. Així ho penso i així ho dic.

Salut!

Martí Carreras i Ginjaume.

marticarrerasginjaume@gmail.com

http://marticarreras.blogspot.com

http://.facebook.com/marticarrerasginjaume

http://.twitter.com/marticarrerasgi

VIST AMB BONS ULLS .- Publicat a l'Empordà del 5 de juliol del 2016

AVIS I NÉTS

En un article de La Vanguardia de finals de març, titulat “Superavis, un mite?”, la periodista Cristina Sen es feia ressò d’un estudi publicat a la revista Panorama Social, editat per Funcas (Fundació de les Caixes d’Estalvis) en què es venia a dir que s’exagerava l’ajuda que els avis ofereixen a les famílies i la seva rellevància com a suport davant la vulnerabilitat de les famílies joves. Matisava que no era una crítica, sinó que volia subratllar  que la capacitat dels avis per respondre a les necessitats  en un context de crisi és limitada i discontinua, cosa que ocasiona llacunes de desprotecció, que s’han de pal·liar amb polítiques públiques.

Potser té raó, però en llegir que havia estat publicat a la revista que hem citat em va venir a la memòria que l’any 2012, quan formava part del Consell Territorial de la Gent Gran de la demarcació de Girona, en representació de l’Alt Empordà, havíem hagut de sortir al pas per rebutjar el contingut d’un altre estudi en què es deia “que els jubilats amb prou feines han patit la crisi i que amb la pensió cobreixen les necessitats i ajuden la família , que els grans estan sent prioritzats pels estats del benestar i que el suport que es dóna als grans no ha anat aparellat d’un suport prou intens a la generació dels més joves” .

La nostra contesta va ser que no era la primera vegada que persones o entitats amb repercussió mediàtica feien aquesta mena de declaracions i recordàvem que l’any 2011 un alt càrrec del Banc d’Espanya havia dit “que ja seria hora que s’adoptessin mesures d’ajut als joves encara que fos en detriment de les persones grans”. Dèiem que estàvem d’acord amb la primera part de les manifestacions, però no, de cap manera, que siguin en detriment dels grans. Només faltaria!.

Quan a l’estudi, que deia que els jubilats en prou feines havien patir la crisi, ho negàvem rotundament, i citàvem els augments dels preus dels productes alimentaris i dels subministres bàsics com el gas o l’electricitat que feia que molta gent gran no poguessin encendre la calefacció i, fins i tot, alguns havien de sopar amb espelmes.

En el citat estudi de l’any 2012 també es deia que amb la pensió “cobreixen les seves necessitats i ajuden les famílies” Doncs, és clar que sí. Els avis i àvies estem per això. Per ajudar en la mesura de les nostres possibilitats, econòmicament i també moralment. O potser el Govern no s’ha adonat que si no fos per les ajudes de les persones grans a les seves famílies, el malestar general seria molt més gran,  a causa de la gran taxa d’atur juvenil? I que probablement episodis com els vistos a Andalusia i Extremadura sovintejarien més. (Ens referíem, l’any 2012, als assalts a supermercats en busca d’aliments per als seus fills i néts).

Finalment, dèiem: no ho acabem de trencar tot! Sempre hem dit que la gent gran està disposada a ajudar, però d’això a abusar de la seva debilitat hi va un bon tros. I, a més, reblàvem  que també calia afegir que si les persones grans veuen que poden ajudar  la família, augmenta la seva autoestima amb repercussions favorables per a la salut que repercuteixen en el menor consum de medicaments i, per tant, a minorar la factura farmacèutica. Tot això farem malbé rebaixant encara més l’estat del benestar de les persones grans? Que s’ho pensin bé!

Han passat gairebé quatre anys i les persones grans, els avis i àvies, han de continuar ajudant els fills i néts. Les pensions estan gairebé congelades des de l’any 2013, ja que en els darrers tres anys han augmentat un 0,75% (0,25+0,25+0,25), totalment insuficient per cobrir els augments dels productes alimentaris bàsics i dels subministraments imprescindibles. Encara que ens vulguin fer creure que l’IPC (Índex del Preus al Consum)  és negatiu , la majoria de productes de la  cistella  amb què es fa el càlcul no són de consum de les persones grans. A més, les persones grans que amb el seu esforç i sacrifici de molts anys de treball havien aconseguit algun estalvi, veuen com els petits interessos que les ajudaven a completar la minvada jubilació han pràcticament desaparegut.

Malgrat el panorama descrit, els avis i àvies, que tampoc cal que se’ls qualifiqui com a “súpers”, continuaran ajudant en la mesura de les seves possibilitats. Perquè és el que sempre han fet.

Martí Carreras i Ginjaume

Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com

http://marticarreras.blogspot.com

http://.facebook.com/marticarrerasginjaume

http://.twitter.com/marticarrerasgi

VIST AMB BONS ULLS. Publicat al setmanari Empordà el 14 de juny de 2016

MALGRAT EL BANC DEL SI NO FOS

Aprofitant el servei anomenat Desiderata que ens ofereix la Biblioteca de Figueres, i que consisteix a proposar la compra d’un llibre i, si el pressupost ho permet i està en la línia de les seves adquisicions, ho fan i te’l deixen en préstec. Així és com he pogut llegir el llibre escrit per Aurelio Arteta, titulat "A pesar de los pesares", amb el subtítol cuaderno de la vejez i que, amb traducció lliure al català podria portar el títol d’aquest escrit.

Fent un resum molt esquemàtic, direm que és una obra emotiva, diferent, tot un lluminós exercici de reflexió sobre el dia a dia de l’envelliment, amb una moralitat clara: millor haver nascut. Si avui la ciència ha afegit anys a la vida, només de nosaltres depèn emplenar de vida aquests anys, merèixer una existència més plena. És a dir, digna de ser viscuda malgrat el banc del si no fos de la vellesa.

Naturalment que l’etapa de la vida en què notem que ens anem fent grans és feixuga, sobretot si la salut no hi acompanya, i, per tant, cal prendre’s les coses amb calma. Personalment puc dir que després de dedicar deu anys a col·laborar en grups i associacions de suport a la gent gran, l’any passat vaig tornar al Casal de la Gent Gran a jugar a billar. Amb tant de temps sense jugar trobo que  me’n  surto força be i puc competir amb resultat divers i tenint per contrincants persones que tenen entre quinze i vint anys menys. Si bé és veritat que em canso més i que no puc estar jugant més d’una hora, o cinc quarts, quan abans podia jugar-hi  entre tres i quatre hores sense parar. La solució és fàcil. Jugar menys estona i aprofitar per a seure mentre el  company juga. Vull dir amb això que cal anar disminuint els ritmes i adaptar-ho a les circumstàncies del moment.

Una de les primeres reflexions del llibre al·ludit parla del pas del temps. Diu : “Passa el temps? Passem nosaltres? Passem nosaltres junt amb el temps?  Atribuïm al temps una causalitat segurament perquè observem els canvis naturals en les estacions de l’any i els estralls que l’edat ens causa.  Però el temps com a tal no pot causar res. Els canvis passen en el temps, però es diria que no és el temps que els produeix. O, si els produeix, és una forma de produir sense fer res especial o més bé per deixar fer. Sembla actuar simplement perquè existeix  i el seu existir és passar. Diem que el temps deixa un pòsit, una empremta, una pàtina...; són substantius subtils, no fàcils de  precisar, al·lusius més aviat a una atmosfera o a una entonació. No ve el passat impregnat d’un sabor, olor o color cada vegada que l’evoquem ?”

Els que estem en una edat que ja és pot considerar que som gent gran ens fem sovint reflexions sobre la vida i la mort. Els  de la meva generació, que ara estem entre els vuitanta i noranta anys, la generació dels que els nostres pares es varen barallar cruelment en una guerra fratricida, hem viscut molts canvis i tenim moltes coses que preguntar-nos. El llibre de l’Aurelio Arteta ens en resolt algunes. Per exemple, pel que fa a la mort, diu: “ urgència de tot: si hi ha tant per fer (guanyar, crear, assegurar, ascendir, gaudir, aprendre, etc ) i donat que ens faltarà temps per arribar en grau suficient a qualsevol d’aquests objectius, la vida humana adquireix un caràcter d’urgència. Tan breu és el pas del temps que se’ns ha reservat que a qualsevol edat ja som massa vells, éssers provectes. Serà difícil per a tots, i impossible per als de més edat, sufocar la impaciència. Fins i tot el que ha de fer-se a poc a poc i requereix el seu temps, se’ns presentarà idealment com  a instantani. Per a uns éssers sabedors  d’existir amb data de caducitat, el temps apressa sempre. Viure com humans és viure amb pressa. La lentitud o la indolència solen ser en el subjecte símptoma de carència de desig o desdeny cap a la fugacitat del temps. L’ésser que viu amb la consciència de la seva essencial temporalitat ha d’acoblar la seva existència al mateix ritme del temps”. I continua “de manera que el no deixis per a demà el que puguis fer avui, no enuncia tan sols un consell contra la vagància. Pot ser també una advertència  de que demà potser ja no disposarem de temps, sigui perquè no hi hagi demà en absolut o perquè ha passat el moment oportú de fer el que ens proposàvem”.

De reflexions com aquestes dues, el temps i la pressa, n’hi ha moltes més, i considero que és un bon llibre, tant per a persones grans, com no tan grans. Potser més endavant dedicarem algun altre escrit a parlar-ne. Per avui crec que ja n’hi prou.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi