VIST AMB BONS ULLS. Publicat al setmanari Empordà el 14 de juny de 2016

MALGRAT EL BANC DEL SI NO FOS

Aprofitant el servei anomenat Desiderata que ens ofereix la Biblioteca de Figueres, i que consisteix a proposar la compra d’un llibre i, si el pressupost ho permet i està en la línia de les seves adquisicions, ho fan i te’l deixen en préstec. Així és com he pogut llegir el llibre escrit per Aurelio Arteta, titulat "A pesar de los pesares", amb el subtítol cuaderno de la vejez i que, amb traducció lliure al català podria portar el títol d’aquest escrit.

Fent un resum molt esquemàtic, direm que és una obra emotiva, diferent, tot un lluminós exercici de reflexió sobre el dia a dia de l’envelliment, amb una moralitat clara: millor haver nascut. Si avui la ciència ha afegit anys a la vida, només de nosaltres depèn emplenar de vida aquests anys, merèixer una existència més plena. És a dir, digna de ser viscuda malgrat el banc del si no fos de la vellesa.

Naturalment que l’etapa de la vida en què notem que ens anem fent grans és feixuga, sobretot si la salut no hi acompanya, i, per tant, cal prendre’s les coses amb calma. Personalment puc dir que després de dedicar deu anys a col·laborar en grups i associacions de suport a la gent gran, l’any passat vaig tornar al Casal de la Gent Gran a jugar a billar. Amb tant de temps sense jugar trobo que  me’n  surto força be i puc competir amb resultat divers i tenint per contrincants persones que tenen entre quinze i vint anys menys. Si bé és veritat que em canso més i que no puc estar jugant més d’una hora, o cinc quarts, quan abans podia jugar-hi  entre tres i quatre hores sense parar. La solució és fàcil. Jugar menys estona i aprofitar per a seure mentre el  company juga. Vull dir amb això que cal anar disminuint els ritmes i adaptar-ho a les circumstàncies del moment.

Una de les primeres reflexions del llibre al·ludit parla del pas del temps. Diu : “Passa el temps? Passem nosaltres? Passem nosaltres junt amb el temps?  Atribuïm al temps una causalitat segurament perquè observem els canvis naturals en les estacions de l’any i els estralls que l’edat ens causa.  Però el temps com a tal no pot causar res. Els canvis passen en el temps, però es diria que no és el temps que els produeix. O, si els produeix, és una forma de produir sense fer res especial o més bé per deixar fer. Sembla actuar simplement perquè existeix  i el seu existir és passar. Diem que el temps deixa un pòsit, una empremta, una pàtina...; són substantius subtils, no fàcils de  precisar, al·lusius més aviat a una atmosfera o a una entonació. No ve el passat impregnat d’un sabor, olor o color cada vegada que l’evoquem ?”

Els que estem en una edat que ja és pot considerar que som gent gran ens fem sovint reflexions sobre la vida i la mort. Els  de la meva generació, que ara estem entre els vuitanta i noranta anys, la generació dels que els nostres pares es varen barallar cruelment en una guerra fratricida, hem viscut molts canvis i tenim moltes coses que preguntar-nos. El llibre de l’Aurelio Arteta ens en resolt algunes. Per exemple, pel que fa a la mort, diu: “ urgència de tot: si hi ha tant per fer (guanyar, crear, assegurar, ascendir, gaudir, aprendre, etc ) i donat que ens faltarà temps per arribar en grau suficient a qualsevol d’aquests objectius, la vida humana adquireix un caràcter d’urgència. Tan breu és el pas del temps que se’ns ha reservat que a qualsevol edat ja som massa vells, éssers provectes. Serà difícil per a tots, i impossible per als de més edat, sufocar la impaciència. Fins i tot el que ha de fer-se a poc a poc i requereix el seu temps, se’ns presentarà idealment com  a instantani. Per a uns éssers sabedors  d’existir amb data de caducitat, el temps apressa sempre. Viure com humans és viure amb pressa. La lentitud o la indolència solen ser en el subjecte símptoma de carència de desig o desdeny cap a la fugacitat del temps. L’ésser que viu amb la consciència de la seva essencial temporalitat ha d’acoblar la seva existència al mateix ritme del temps”. I continua “de manera que el no deixis per a demà el que puguis fer avui, no enuncia tan sols un consell contra la vagància. Pot ser també una advertència  de que demà potser ja no disposarem de temps, sigui perquè no hi hagi demà en absolut o perquè ha passat el moment oportú de fer el que ens proposàvem”.

De reflexions com aquestes dues, el temps i la pressa, n’hi ha moltes més, i considero que és un bon llibre, tant per a persones grans, com no tan grans. Potser més endavant dedicarem algun altre escrit a parlar-ne. Per avui crec que ja n’hi prou.

Martí Carreras i Ginjaume
Articulista

marticarrerasginjaume@gmail.com
http://marticarreras.blogspot.com
http://.facebook.com/marticarrerasginjaume
http://.twitter.com/marticarrerasgi